L’ART DE LA VIDA

Saviesa és l’art de la vida. És experiència primordial humana. És el saber de la vida, no el saber “sobre” la vida. Sovint quan parlem de Jesús o de l’Evangeli parlem sobre Jesús o sobre l’Evangeli, la qual cosa vol dir que no expressem la mateixa experiència que va viure Jesús, sinó que parlem de dades externes al voltant de la seva persona i la seva doctrina. Parlem de l’Evangeli com d’una cosa aliena a nosaltres. Ara bé, no podem entendre l’Evangeli, si les seves paraules no formen part de la nostra vida. Els cristians han de poder dir: nosaltres som evangeli. Si no és així, no mereixen el nom de cristians.

Els savis sostenen el món. Els polítics sostenen, en tot cas, unes estructures externes, però les ganes de viure: aquesta força vital que mou persones i ambicions i fa possible noves intuïcions de la veritat,  allò que, en definitiva, fa que la vida sigui una realitat i no un mer desig, això és cosa dels savis, dels qui gaudeixen d’una saviesa que sovint es troba en la gent humil i en aquella que la societat menysté. Diu l’Escriptura: Destruiré la saviesa del savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents. On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei?... Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món! Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món... Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants...

El savi és aquell que viu, és a dir, aquell que gaudeix de vida plena. Perquè o es viu en plenitud o no es viu. Una vida a mitges no és vida. Això ho saben els qui han tastat aquella plenitud.

Savi és el qui coneix la vida en cada una de les seves manifestacions d’energia, llum i calor; de força, veritat i bondat, i, en reconèixer la vida en aquestes manifestacions, s’hi adhereix voluntàriament i lliurement: Quan veurem Déu cara a cara serem semblants a ell...

La saviesa del poble senzill ha estat empresonada pels teòlegs de torn i per les lleis proclamades per les autoritats del moment. Els grans profetes han maldat per obrir pas a la saviesa, però, la inquisició de tots els temps -oberta o solapada- ha intentat ofegar-la. Es veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buda, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren.  

Una de les ensenyances que podem extreure de les moltes que té el cap. 9 de Joan, conegut com el cec de naixement, és la següent: l’evangelista posa de relleu que aquell que va saber descobrir la presència del Crist en Jesús de Natzaret  en aquell moment històric de la humanitat, va ser el captaire cec. No van ser els teòlegs de torn. Precisament, el captaire, pel fet d’acceptar la seva limitació d’invident, hi va veure més que els altres: Per fer un judici he vingut al món: perquè els quin no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs. L’orgull de posseir la veritat ens ha perdut. És cert que tots busquem la seguretat d’estar en el lloc adequat en ordre a la salvació. Però, l’hem de cercar allà on la puguem trobar. La Institució eclesiàstica ha posat aquesta seguretat en la seva infal·libilitat doctrinal. La Institució eclesiàstica ha cregut sempre que és la que hi veu, la que té tota la veritat. I si algú els retreu la impertinència d’aquesta seguretat doctrinal, ells (els representants de la institució) responen com van respondre els fariseus i mestres de la Llei; ¿És que nosaltres som cecs?  I la resposta de Jesús és taxativa i concloent: Si fóssiu cecs no tindríeu pecat. És com si digués: si no fóssiu infal·libles estaríeu nets de culpa, però, com que dieu que sou infal·libles i que aquesta infal·libilitat la poseu com a garantia de seguretat per el poble fidel que se us ha encomanat, la vostra culpa persisteix. I ¡què n’és, de gran, aquest pecat! Convertir la ignorància i l’error en veritat és com destruir el nucli de la realitat espiritual.