28

MATÈRIA I LLIBERTAT

Escoltem una altra vegada Bergson. Les seves reflexions demostren una visió profunda del dinamisme de la vida. Triem-ne algunes:

En resum, tot passa com si un immens corrent de consciència... hagués travessat la matèria per arrossegar-la vers l’organització i per fer d’ella, tot i essent la mateixa necessitat, un instrument de llibertat.

A vegades, la consciència semblaria estar atrapada. La matèria s’enrotlla al seu voltant, la plega al seu propi automatisme, l’adorm en la seva pròpia inconsciència. 

Però per més que el cervell de l’home pugui assemblar-se al de l’animal, té quelcom especial: proporciona el mitjà d’oposar a cada hàbit adquirit un altre hàbit i a tot automatisme un automatisme antagònic. La llibertat es conquereix, mentre la necessitat lluita amb si mateixa, reduint la matèria a l’estat d’instrument.  

En els seus inicis, la vida es va instal·lar, en certs tipus de matèria... i la matèria s’hauria detingut si hagués estat abandonada a si mateixa.

Per això pensem que la reproducció i l’evolució són la vida. Ambdues manifesten un impuls interior, la doble necessitat de créixer en nombre i en riquesa, per multiplicació en l’espai i per complicació en el temps, finalment veiem els dos instints que apareixen amb la vida i que seran més tard els dos grans motors de l’activitat humana: l’amor i l’ambició.

Visiblement ens adonem que una força treballa enfront nostre, una força que cerca alliberar-se de les seves traves i a la vegada superar-se a si mateixa, donar en primer lloc tot el que té i més del que té: ¿com definir d’una altra manera l’esperit?

L’evolució de la vida, des dels seus orígens fins a l’home, evoca als nostre ulls, la imatge d’un corrent de consciència que penetraria en la matèria... faria temptatives a tort i a dret, empenyeria... fins a desembocar en l’home.   

Posem matèria i consciència una en presència de l’altra  i veurem que la matèria és, abans de tot, allò que divideix i precisa... la matèria distingeix, separa, resol en individualitats i finalment en personals tendències antany confoses en l’impuls original de la vida.

Per altra banda la matèria provoca i fa de nou possible l’esforç... L’esforç és pesat, però és també preciós, encara més preciós que l’obra en la qual desemboca.

Els filòsofs que han especulat sobre la significació de la vida i sobre el destí de l’home no han notat suficientment que la naturalesa s’ha pres la molèstia d’informar-nos sobre si mateixa.

Aquí diria a Bergson que hi ha excepcions. Em refereixo al filòsof americà W. Emerson que té un llibre que porta per títol: “Naturalesa” i que defensa justament la connexió de la naturalesa amb l’esperit. Es fa inevitable recordar aquí alguns fragments de les seves reflexions. Segons un seu comentarista el programa de l’idealisme, del qual Emerson n’era el divulgador, seria la conciliació entre el finit i l’infinit, entre la Naturalesa i l’Esperit.  

El llibre: “Naturalesa” és com un autèntic manifest del “transcendentalisme”. Emerson fa de la Naturalesa una manera de ser o un reflex o una revelació de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit.

Des d’aquesta perspectiva es vol parlar de la unitat en la pluralitat en el context de Naturalesa i Esperit, a partir d’una llei universal que connecti tots els ordres de la realitat. Seleccionem alguns pensaments:

En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. El sol il·lumina tan sols l’ull de l’home, però brilla en la mirada i en el cor del nen. L’amant de la natura és aquell els sentits interiors i exteriors del qual encara estan veritablement ajustats entre si; aquell que en la seva maduresa ha conservat l’esperit de la infància.  

Si l’home vol realment estar sol, que miri les estrelles.

Les flors, els animals, les muntanyes, han estat sempre al servei de la saviesa.

En els boscos l’home es desprèn dels seus anys, En els boscos resideix la joventut eterna... En els boscos tornem a la raó i a la fe.

Dempeus sobre la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot el que implica egoisme es dilueix.

En la naturalesa verge hi trobo quelcom més estimat i més afí a mi que en els carrers o en els pobles.

Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu. El nom de l’amic més proper sona en aquests moments estrany i accidental: ser germà o conegut, ser amic o ser criat, es torna bagatel·la i trastorn. Sóc amant de la bellesa incommensurable i immortal.

Aquestes paraules ens fan recordar aquelles que Jesús va dir amb referència a la relació amb els altres. Aquest és el text: Mentre Jesús s’adreçava a la gent... algú digué a Jesús: La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu. Ell li respongué: ¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? Llavors assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: -Aquests són la meva mare i els meus germans... Mt 12,46-50. 

Són dos contextos diferents, però els dos indiquen una visió de les coses i un estil que va més enllà del tarannà habitual i denoten un nivell de consciència superior...

I per acabar tornem a recordar algunes paraules de Panikkar sobre l’origen trinitari de la realitat que ens ajuden a viure aquell sentit holístic que compren els tres ordres de la realitat:

Un dels més grans desafiaments que haurà d’assumir la teologia del tercer mil·lenni és el d’aprofundir més seriosament en el misteri de la Trinitat: Déu, l’Home i el Món no són ni un, ni dos, ni tres. No hi ha tres coses, ni tampoc una de sola. Hi ha una relativitat radical, una interconnexió irreductible entre la Font del que és, allò que És i el seu propi Dinamisme.    

 

27

EL MOVIMENT

Suposem que en certs moments... la matèria ofereix una certa elasticitat, allí s’instal·larà la consciència.

Si cerquem com s’organitza un cos vivent per a executar moviments, trobem... que consisteix en utilitzar certes substàncies... Llavors una suma considerable d’energia potencial és acumulada, llesta per convertir-se en moviment.

Si els primers éssers vivents oscil·laren entre la vida vegetal i la vida animal, és perquè la vida, en els seus inicis, s’encarregava a la vegada de fabricar l’explosiu (l’aliment) i d’emprar-lo en moviments.  

Es tracta d’aconseguir que la matèria, mitjançant una operació lenta i difícil, emmagatzemi una energia potencial que de cop es convertirà en energia de moviment.

Com més gran és la porció del passat que cap en el seu present, més pesada és la massa que empeny vers l’avenir per pressionar contra les eventualitats que es preparen: la seva acció, semblant a una sageta, és dispara endavant amb tanta més força com més tensada enrere estigui la seva representació.    

La potència d’actuar d’un ésser, la quantitat d’activitat lliure i creadora que pot introduir en el món seria la mesura de la tensió de la duració d’un ésser conscient. Volem dir que ja sigui que considerem l’acte decretat per la consciència , o la percepció que el prepara, en ambdós casos la consciència apareix com una força que s’inseriria en la matèria per a apropiar-se d’ella i abocar-la en profit seu.    

Situem-nos en el punt on convergeixen aquestes diverses línies de fets. Per una part, veiem una matèria sotmesa a la necessitat, desproveïda de memòria... Per altra part, la consciència, és a dir: la memòria amb la llibertat, és a dir, al cap i a la fi, una continuïtat de creació en una duració en la qual hi ha realment creixement... 

Si la consciència és acció que sense parar crea i s’enriqueix mentre que la matèria és acció que es desfà o que s’esgota, ni la matèria ni la consciència s’expliquen per si mateixes.   

L’autor fa notar la importància que ha tingut l’impuls en l’evolució de la vida i es pregunta: Per què la vida no es va detenir en una forma definitiva? Per què ha avançat? No és perquè era arrossegada per un impuls, a través dels riscos cada vegada més forts, vers una eficàcia cada vegada més alta?

És difícil fer una ullada sobre l’evolució de la vida sense tenir el sentiment que aquest impuls interior és una realitat.

És notori que l’esforç ha trobat resistències en la matèria que emprava... s’ha desviat, ha retrocedit, a vegades s’ha detingut en sec. Només sobre dues línies ha aconseguit un èxit indiscutible, èxit parcial en un cas, relativament complet en l’altre... Al final de la primera línia hi trobem els instints dels insectes, al final de la segona, la intel·ligència humana.

Estem doncs autoritzats a creure que la força que evoluciona portava abans que tot en ella, però confosos o més ben dit implicats un en l’altre, instints i intel·ligència.   

Abans de continuar amb aquest autor, força interessant, escoltem l’opinió d’altres mestres de l’esperit...

Al costat de la pregunta: qui som? hi ha l’altra: què és la vida i com es manifesta a través de les diverses cultures, de la història, de l’evolució o moviment?

És important tenir present la llum que ens poden oferir els altres, però sempre amb llibertat. No lligar-se mai a l’opinió d’un científic o pensador per més important que sigui. Es tracta de tenir el coratge de tenir la pròpia opinió i no absolutitzar mai ni les pròpies opinions, ni la dels altres.

En aquest sentit posarem aquí diverses visons de la Vida elaborades des de diverses angles de la realitat. I que cada u faci les seves comparacions... 

Per començar, recordarem algunes reflexions de K. Jaspers i d’alguns autors que ell cita. En fem un petit resum: Tal vegada allò que té sentit és formular amb un joc intel·lectual en els límits del coneixement l’incomprensible...

Un joc així evoca la idea de gèrmens de vida en el cosmos, que volin en totes direccions i facin sorgir la vida... però això és un joc especulatiu trivial i que no diu res. Un joc més significatiu sembla ser al meu parer la idea de Preyer: El món és una vida única enorme, de la qual és deixalla i cadàver l’inert. El que caldria explicar seria, doncs, no el naixement de la vida, sinó el de l’inert.

Un problema semblant planteja la gènesi de l’home. Segons un altre científic: Dacqué, l’home ha existit des de sempre, ha viscut en diverses formes del món animal. I Jaspers acaba dient: L’home no pot derivar d’un altre, sinó que està directament en el fons de totes les coses. Percebre això significa la llibertat de l’home.  

Acabem aquest escrit amb una petita referència, aquesta vegada de Panikkar per tenir un punt de vista diferent sobre La Realitat o la Vida que, al cap i a la fi, és el que, junt amb el propi coneixement, ens interessa saber.

La intuïció original de Panikkar és la que ell anomena la Trinitat radical, en la qual Déu, l’home i el cosmos tenen el seu propi lloc des d’un principi:

La realitat trinitària es va viure com una experiència de fe abans de ser formulada com a doctrina. La intuïció tripartida sembla ser una invariant humana. Aquesta noció de la Trinitat radical l’hem anomenat una experiència teoantropocòsmica... i cosmoteàndrica.

Entre altres raonaments diu que ni només la matèria, ni només l’Esperit basten, ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. Són diferents punts de vista sobre el Misteri de la Vida... i de la consciència.

 

26

LA CONSCIÈNCIA I LA VIDA

Amb aquestes paraules encapçala Bergson el primer capítol del seu llibre: L’energia espiritual. En aquests escrits intentarem fer un petit resum d’aquest llibre.

La relació que hi ha entre la consciència i la vida és el tema del primer capítol. El comença dient que vol evitar dependre massa de l’estil més propi del que en podríem dir: filosofia acadèmica massa lligada als sistemes. El seu estil s’assembla més a la filosofia que connota amb l’espiritualitat, més semblant a la filosofia original. A això si ha d’ajuntar el seu tarannà científic que sempre acompanya les seves reflexions.   

Bergson vol anar directe al gra, preferint el coneixement que neix de l’experiència i no dependre tant de l’estructura mental pròpia dels sistemes en vigor.. Només veig un mitjà de saber fins a on es pot anar: posar-se en camí i caminar.

Tampoc no és bo saltar etapes. Diu: Una reflexió prematura de l’esperit sobre si mateix el desanimarà d’avançar, mentre que avançant pura i simplement hom s’apropa més fàcilment al seu fi...

És una il·lusió anticipar-se a l’experiència per la força del raonament. És  preferible una filosofia més modesta, que va directament vers l’objecte... Es tracta d’intentar una ascensió gradual a la llum. Portats per una experiència cada vegada més vasta a probabilitats cada vegada més altes, avançaríem com vers un límit, vers la certesa definitiva.     

Insisteix més en l’experiència: Només, en diverses regions de l’experiència, crec percebre diferents grups de fets, cada u dels quals, sense entregar-nos el coneixement desitjat, ens mostra una direcció on trobar-lo.

Un cop aclarida la seva manera de pensar i filosofar comença dient: Aquesta és la primera direcció en la qual entrarem. Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència.  

Una bona disposició per llegir aquest llibre que comentem serà recordar aquella   declaració del Temple de Delfos: Coneix-te tu mateix. El llibre de Bergson ens ajuda d’una manera pregona a aconseguir aquest coneixement.  

El tret més evident que caracteritza la consciència és la memòria: consciència significa en primer lloc memòria. I això vol dir: acumulació del passat en el present.

Però més: tota consciència és anticipació de l’esdevenidor.

I aclareix una mica més el seu pensament: si examinem la direcció de l’esperit en qualsevol moment, trobarem que s’ocupa d’allò que és, però en vistes sobretot d’allò que serà.

L’atenció és una expectativa, i no hi ha consciència sense una certa atenció a la vida.

Retenir allò que ja no és, anticipar-se sobre allò que encara no és, això és la primera funció de la consciència.

La consciència és un llaç entre el passat i el futur.

També: Consciència significa elecció.... el rol de la consciència és el de decidir-se.

Al voltant de la pregunta de quins éssers poden tenir consciència, diu: Em sembla versemblant que la consciència, originalment immanent a tot el que viu, s’adorm allí on ja no hi ha moviment espontani, i s’exalta quan la vida gira vers l’activitat lliure. 

Cada u de nosaltres ha pogut verificar aquesta llei en si mateix. ¿Què passa quan una de les nostres accions deixa de ser espontània per a tornar-se automàtica? La consciència es retira d’allà.

... és clara la consciència... quan els moviments que executem, venen de nosaltres i resulten d’una decisió i impliquen una elecció. I quan els moviments s’executen mecànicament, la consciència que tenim d’ells disminueix i desapareix.

I remarca: els moments en què la nostra consciència aconsegueix la més gran vivacitat els trobem en moments de crisi interior, en els quals vacil·lem, dubtem entre dues o diverses decisions a prendre, aquells moments on sentim que el nostre esdevenidor serà el que haurem fet d’ell.  

Si consciència significa memòria i anticipació, és perquè consciència és sinònim d’elecció.

Imaginem ara dues direccions a partir de la matèria: Pensant en el creixement i evolució de la matèria vivent, s’obren dos camins. Pot orientar-se en el sentit del moviment i l’acció –moviment cada vegada més eficaç, acció cada vegada més lliure- és el risc i l’aventura, però també la consciència, amb els seus graus creixents de profunditat i d’intensitat. Per altra banda, pot abandonar la facultat d’actuar i d’escollir... és llavors l’existència segura, tranquil·la, burgesa, però també l’ensopiment... l’endormiscament definitiu, és la inconsciència. 

Quan es renuncia al moviment es perd sens dubte la consciència, 

La matèria és inèrcia, geometria, necessitat. Amb la vida apareix el moviment imprevisible i lliure. L’ésser vivent elegeix o tendeix a escollir. El seu rol és crear.

La vida es dedica des del començament a conservar el passat i a anticipar-se sobre l’avenir... aquesta memòria i aquesta anticipació són la mateixa consciència. Així és com, de dret quan no de fet, la consciència és coextensiva amb la vida. 

Consciència i materialitat es presenten com a formes d’existència radicalment diferents... La matèria és necessitat, la consciència és llibertat.

Però, per més que s’oposin l’una a l’altra, la vida troba el mitjà de reconciliar-les. És que la vida és precisament la llibertat inserint-se en la necessitat i capgirant-la per al seu profit.