diumenge, 26 de febrer del 2017

13 – ENGRUNES

La lliçó de la història de les religions

El racionalisme (no la racionalitat), el secularisme (no la secularitat), el cientisme (no la ciència) i moviments similars nascuts d'un dinamisme intern de la cultura humana i de la reacció contra els abusos de la tirania dels representants autodesignats del sagrat han donat lloc al que podem anomenar la modernitat...

Hem de començar per defensar-nos de nosaltres mateixos. S'ha dit que el pitjor enemic de la religió és la religió. Comencem per no donar peu a crítiques fundades en la realitat. Comencem per purificar els conceptes que fem servir de significats desviats per la rutina, i escoltem amb humilitat “els altres” que sempre poden tenir una cosa bona per dir-nos, però siguem prou intel·ligents alhora per descobrir les seves divagacions.

Els seus somnis han consistit en eliminar tots els “falsos” companys de l'home que ha estat considerats projeccions supersticioses de desigs incomplerts, temors inconfessats, vestigis atàvics i inèrcia estúpida del status quo explotador... Per a ells l'ideal és una societat democràtica d'individus autosuficients... no hi ha necessitat d'escapisme vers altres mons no humans o sobrehumans.

Tots aquests raonaments demostren un grau de consciència de mitja qualitat. Degut a això i... per una complexa sèrie de raons, aquesta visió del món s'està trencant pels quatre costats i des de dins.

Ara bé, no podem simplement retrocedir a una experiència pre-científica i fins pre-moderna.

La reacció correcta no s'ha d'assemblar a una “contrareforma” que només mira de salvar els propis mobles... Es tracta d'anar a fons: d'anar mar endins i fins i tot a l'altra riba del llac deixant els antics esquemes que ja han esgotat les seves possibilitats històriques.

La secularitat sagrada re-estableix, per dir-ho així, la comunió de l'home contemporani amb l'home tradicional... En convertir el “saeculum” en un univers real i definitiu la vida secular adquireix de nou una significació còsmica i divina a més de la seva importància humana.

La vera religió no pot prescindir del que és humà perquè seria renegar de la mateixa obra de Déu, però tampoc no podem prescindir de tota la història passada com si no hagués existit. La pedra que ens ha ajudat a pujar l'hem de deixar si volem pujar més amunt però, tanmateix, aquella pedra continua sostenint les que estan damunt d'ella. Hi veiem més clar si mirem les coses dins del conjunt i no d'una manera aïllada. Dins del conjunt les relativitzem d'acord amb una escala de valors més ajustada amb la realitat, abandonant, al mateix temps, el caràcter absolut que els donàvem.

Sociològicament parlant, pot ser que la visió sagrada del secular s'estigui estenent cada vegada més a causa del creixent sentiment de bancarrota de la civilització moderna. Però, siguin quines siguin les causes al respecte, la sacralitat de la secularitat no és un factor que s'introdueix per resoldre els problemes irresolts de la modernitat. El sagrat emergeix des de la immanència mateixa del “saeculum” .

Es tracta de bastir una espiritualitat que sigui fruit d'una fidelitat més gran amb la realitat i no tant d'una obediència a un sistema de creences acadèmiques.

El sagrat és una part constituent del secular mateix. Evidentment no es tracta d'arbres que parlin o de pedres que sentin. Es tracta més aviat d'una dimensió d'ultimitat, i per tant de misteri, que no té ulterior explicació i d'una vida inescrutable en el cor mateix de cada cosa i esdeveniment; és un element de llibertat inherent a tot ésser que existeix.

La vertadera llibertat té lloc després d'acceptar el Misteri. D'altra manera hom esdevé esclau de si mateix. Esclavitud que s'emmascara amb una falsa consciència de llibertat.

El redescobriment del sagrat

Les muntanyes, l'aigua, les icones, i totes les imatges tradicionals del Diví són encara suficientment riques per despertar el sentit del sagrat. Però, el que necessita ser resacralitzat és la mateixa vida humana. La vida humana necessita ser viscuda plenament com una realitat sagrada.

No apreciem la vida humana com un do rebut que hem de viure i realitzar plenament d'acord amb les possibilitats amagades que Déu ha dipositat dins nostre, sinó que la prenem com una cosa feta i acabada de la qual en podem disposar segons les nostres estimacions esquifides i migrades... Però si apreciem la vida com un do rebut llavors la tornem sagrada.

Tradicionalment el regne del sagrat és el regne cultural o religiós. Aquest mateix regne es mostra avui com secular, La tasca de la religió és aproximar-se al secular com a una via vertadera de realització humana, com un camí de salvació, per dir-ho a l'antiga manera.

La religió s'ha d'alliberar d'una consciència lligada a unes normes fetes per homes i atribuïdes a Déu degut a un sentiment inconscient de por i com a fruit de tradicions rutinàries. Déu s'ha fet Home í és en el fet humà i en el món: la casa de Déu, on trobarem Déu. Si diem que el Crist s'ha fet pa, el pa ha de continuar essent pa, perquè si el pa desapareix, desapareix també el Crist.

La secularitat sagrada no és una doctrina que vagi a reemplaçar les religions...
Les religions poden integrar la visió secular sense perdre la seva identitat, ni moltes de les riqueses culturals respectives.

La secularitat sagrada més que una doctrina és una actitud d'acceptació i d'agraïment a Déu pel do de la vida. Els vestits per cobrir el cos de la vida cada cultura els fa a la seva mida i això està bé, però perdem la vida quan ens aferrem al vestit.

Seria un error pensar que ara podem prescindir dels mites, les creences, els temples, les Escriptures, els ritus i la iconografia religiosa...

Com més rica i intensa sigui la vida més necessitat tindrem d'expressar-la amb ritus, cerimònies, festes i folklore... Quan aquestes coses es fan amb llibertat omplen d'alegria i bellesa la vida.

El descobriment de les dimensions sagrades del secular no significa que les religions hagin de ser suplantades pel secular; significa més aviat que les religions poden ser revitalitzades per noves idees i purificades de concepcions i pràctiques obsoletes.

La renovació constant és innata a la vida. És necessària una convenient disposició per poder fer un canvi de mentalitat. La “primera conversió” requereix un canvi de costums; la “segona conversió” demana un canvi de mentalitat, molt més difícil i exigent.

L'home és un ésser religiós; la religiositat és un del seus trets constitutius. Però, aquest caràcter religiós s'expressa de maneres variades i noves.

Això demana un esforç per deslliurar els actes que fem d'uns conceptes anacrònics que ens impedeixen descobrir el caire religiós inherent a moltes de les nostres actuacions sense tenir-ne prou consciència.

Acabem aquí el comentari del llibre de Panikkar: El mundanal silenci.



12 – ENGRUNES

Existeix una altra concepció del sagrat: advaita. Aquesta concepció no-dualista del sagrat afirmarà coherentment que no hi ha res separat del sagrat, tot té una dimensió sagrada. No hi ha res que sigui totalment “no sagrat”, però igualment no hi ha res que sigui absolutament sagrat...

No es tracta d'una dimensió quantitativa sinó qualitativa. La fe del creient és la que descobreix la realitat de les coses. La fe mou muntanyes i consagra esdeveniments i objectes.
No és un tros de la cosa la que és sagrada i l'altra no. Quan la fe del creient ofereix quelcom a Déu, allò esdevé sagrat.

El sagrat no és una realitat ontològica separada, “localitzada” en algun lloc... Aquí el sagrat és més aviat un aspecte de totes les coses pel mateix fet que les coses són reals. Les manifestacions del sagrat, respecte de les quals parlen els historiadors de les religions, depenen de la perspicàcia, la puresa i altres facultats de la persona o cultura que descobreix, és a dir, desvela aquest caràcter de les coses per altra banda no sempre aparent.

El creient no afegeix res a la realitat de les coses, només descobreix i valora el seu caràcter diví. Quan el creient consagra una cosa a Déu no fa altra cosa que acceptar la realitat, és a dir, acceptar que tot és obra de Déu. Així ho diu l'Escriptura: Tot és obra vostra... Salms

La Revelació és precisament la “revelació” d'allò sagrat. Però com la mateixa paraula indica, no confereix realitat; simplement aixeca el vel (revelare) del que ja és aquí.

La revelació és un fet espiritual que pot esdevenir real per al creient a través d'un escrit o d'un esdeveniment històric. La revelació es dóna de fet quan el creient accepta el do de Déu que li ve a través d'infinitat de manifestacions diferents... Si, per exemple, hi ha un escrit que s'anomena Revelació, però no hi ha fe o la disposició adequada del creient, no hi ha revelació. Hi ha només lletra que mata: 2 Cor 3,6. En canvi, un fet qualsevol de la vida de cada dia quan es viu i es ve amb ulls de fe, esdevé revelació de Déu, esdevé paraula de Déu. Paraula que afirma o nega...

Aquesta idea permet la realització total de l'ésser humà sense alienar-lo del món. Respon a la insaciable aspiració humana vers la unitat i l'infinit sense llençar-lo a una confusió caòtica i monista.
L'home imperfecte (que no ha arribat el terme del seu camí) és l'home dividit. En canvi, el fet de viure l'U qualitatiu i total: el misteri cosmoteàndric, és la santedat, és a dir, la totalitat de la vida, la salvació.

Descripció de la secularitat sagrada

El procés històric que ha portat al món modern a anar acceptant progressivament la visió de la secularitat es caracteritza per la continua “retirada estratègica” del regne religiós de les esferes profanes de la vida humana...

Aquí descriu el procés històric que antecedeix o acompanya la secularitat sagrada tal com Panikkar l'entén. És a dir: el context històric que embolcalla el fet de la secularitat considerada des del seu punt de vista cosmològic i antropològic més fonamental.

Fins no fa gaire l'anomenada teologia bíblica volia que creguéssim... que Déu havia parlat només en un llibre, que la ciència hauria de dir això i defensar allò i que la raó deuria inclinar-se davant d'una autoritat més alta... Les reaccions són comprensibles. Gradualment la “religió” també s'ha anat retirant dels camps ètics anteriorment impregnats per ella...

Enfront d'aquests moviments històrics, descriu Panikkar la realitat tal com ell l'entén.
La secularitat sagrada no dualista (advaita) posa en tela de judici el model d'univers dividit en dos nivells o compartiments, i per tant, no necessita defensar un àmbit religiós determinat, allunyat de totes les altres activitats i disciplines humanes.

El missatge de la Pentecosta és un missatge dirigit a l'home, no a la cultura. És l'home que ha de viure aquest missatge a través de la seva pròpia cultura. La paraula s'ha fet home és el missatge central del Nou Testament i l'home viu i posa forma a aquest missatge a través de la seva pròpia cultura. Això és la secularitat sagrada. Sovint la història de les missions cristianes ha estat la història de la imposició de la pròpia cultura anul·lant les cultures i les llengües i les religions d'altres parts del nostre planeta. I d'això, encara, avui dia ens gloriem quan de fet hem capgirat el missatge de la Pentecosta.
Desafia totes les dicotomies entre el natural i l'etern, el sagrat i el secular , sense confondre aquestes dimensions del real en una sola unitat general monolítica: el “sobrenatural” no és una superestructura de l'humà; el diví no és estrany a l'humà; l'etern no és una espècie de futur perpetu, el sagrat no està en oposició dialèctica al secular, etc.

Es tracta de viure la Unitat perfecta de la divinitat a través de la diversitat d'expressions humanes. La unitat de la vida divina no anul·la cap cultura, però tampoc depèn de cap cultura com si una cultura tingués el monopoli de la veritable fe en Déu. La unitat de la religió no depèn ni demana la uniformitat de les religions en una sola institució religiosa. La unitat de la religió considerada des d'un alt nivell de consciència supera tot sincretisme i tot fanatisme.

Aquestes dues categories de conceptes expressen simplement dues dimensions de la mateixa realitat, de manera que l'ésser veritable de l'home no resideix en un altre lloc (en un cel posterior o en Déu transcendent) ni és empíricament manifest (en un espai físic o una “aquendidad” histórica).

L'Home nou, l'home tornat a néixer es troba pel damunt dels accidents d'ordre temporal. En aquest món els assumeix però no en depèn.

El sagrat està també en el regne del temporal, el material, el polític, l'humà. La religió deixa de ser el monopoli de la casta dels predicadors... deixa d'estar vinculat a algunes organitzacions especialitzades.

Allò que identifica la religió no són els actes externs, sinó l'actitud i la intenció. Aquests actes externs sense la dimensió interior, són com sons de campanes que dringuen o com cops de puny a l'aire... En canvi, tot és sant i pur per als nets de cor. .... Qualsevol persona i en qualsevol lloc pot oferir a Déu les seves activitats i els seus pensaments.

La religió ho impregna tot com una dimensió de la vida sense reduir-ho tot a ella.

Les religions no tenen el monopoli de la religió. Repetim: Les religions: Institucions religioses, no tenen el monopoli de la virtut de la religió.

La consciència dualista distingeix, però no separa.

El creient que viu en un nivell alt de consciència, des de la seva puresa de cor (la seva unitat) pot dedicar-se a activitats diferents sense perdre la seva unitat essencial amb Déu. Déu està en la punta de l'agulla, del pic.., diu Teilhard de Chardin.

La transcendència immanent.

L'esperit secular genuí no elimina la transcendència; més aviat descobreix el seu “lloc” immanent: la transcendència resideix en el cor mateix de les coses. Les coses són “més” del que semblen ser, “més” del que detecten no sols l'ull, sinó també la ment.

Viure de fe, segons la carta als hebreus és afirmar allò que no veiem... El dubte desapareix quan deixem d'indagar allò que no ens correspon. El misteri no el podem comprendre, però en podem tenir consciència. El mateix sentiment que és causa del dubte pot ser també causa de l'afirmació o de l'acceptació. El misteri ens permet “tocar” la realitat si nosaltres l'acceptem.

Cada cosa... té una dimensió de transcendència que és immanent a la cosa mateixa; conseqüentment, no necessita sortir fora de si mateixa per trobar la seva realització.

Això diu sant Agustí: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora... Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós... sou més interior que el més íntim de mi mateix.

Allò que una cosa realment és, no és allò que la diferencia de les altres, sinó el que identifica la cosa amb el que realment és.

La perfecció (santedat) consisteix en arribar a ser (en acte) allò que som (en potència) d'acord amb la voluntat de Déu. Les pedres són, nosaltres som esdevenir. Un esdevenir que pot arribar a ser.

La maduresa espiritual, després de recórrer el seu llarg camí, torna al punt de partida descobrint que en la benaurada senzillesa del més petit es troba la realitat més gran... que quan el temps arribi al seu compliment “Déu serà tot en tots”. 1 Cor 15,28.

És evident que ens falta maduresa espiritual. Encara avui dia hauríem d'escoltar les paraules de sant Pau, com dites a nosaltres: Jo, germans, no us vaig poder parlar com a homes que es deixen guiar per l'Esperit, sinó com a homes que es guien per ells mateixos, encara infants en Crist. Us vaig donar llet, i no menjar sòlid, perquè no l'hauríeu pogut assimilar. 3 Cor 1-2.

En aquest visió, la vida corrent es converteix en valor últim; les coses humanes són divines, el cel està en la terra, la compassió i l'amor són virtuts supremes, la quotidianitat és la perfecció i el secular és sagrat.

En aquest sentit el ritual del baptisme es converteix en acceptació i acció de gràcies a Déu per la vida que ens ha donat i oferir-li aquesta vida de semblant manera a com Jesús va anar al Temple per oferir-se a si mateix al Pare acompanyat dels seus pares. La vida humana és sagrada perquè és do de Déu. No hem de buscar el sagrat en un altre lloc.



divendres, 3 de febrer del 2017

11 – ENGRUNES

Panikkar és un dels pocs autors que escriuen d'una manera holística. És a dir, unint teoria i praxi. Sovint trobem escriptors, també dels que anomenem progressistes o innovadors que ens obren noves perspectives de pensament en el món religiós, però que es queden en la teoria. En la praxi tot segueix igual.
Panikkar insisteix i dóna voltes en el tema que exposa, multiplicant les seves reflexions i obrint nous espais de llum a la consciència que augmenta la intel·ligència de les coses. Una intel·ligència que dóna peu a un nou estil i manera de fer les coses més coherent amb el pensament i el sentit original de les paraules pròpies de la nostra cultura i religió.
D'aquesta manera ens parla aquí de la secularitat.
Secularitat sagrada
El sagrat

El sagrat és meta -empíric... El sagrat està en oposició dialèctica amb el profà; no és una condició objectiva de les coses, sinó que depèn de la seva suposada funció mediadora. Serveix de mediador entre l'esfera humana i el regne diví, el misteriós, el transcendent, i és transmès per la consciència humana.

De mica en mica l'autor ens obre els ulls per veure que el sagrat del qual ens parla, va més enllà del que nosaltres entenem quan parlem dels anomenats objectes sagrats, llocs sagrats, etc. Es tracta d'obrir un espai en la consciència que fa possible la realitat d'unes noves relacions amb la presència de l'Etern.

Malgrat la constant temptació que l'home té de manipular el sagrat, el sagrat és justament allò que resisteix qualsevol manipulació. El centre de gravetat d'allò sagrat no radica en l'home. La màgia seria precisament l'intent de manipular el sagrat.

En les nostres litúrgies hauríem de saber veure les manifestacions de la vida de l'esperit a través dels ritus i cerimònies pròpies de la litúrgia i distingir una cosa de l'altra. Els ritus no fan possible la vida de l'esperit. Només la celebren i ens ajuden a fer-la present en la nostra consciència. Pensar que els ritus (qualsevol d'ells) són necessaris per fer possible la vida de l'esperit o la presència del Crist ressuscitat és convertir els ritus en màgia.

La primera característica del sagrat és la de ser la cosa més real. Quan allò sagrat s'oposa a quelcom (per exemple: a allò profà), l'oposició implica que el grau més alt de realitat pertany a allò sagrat. En el fons el sagrat és el real: Déu, el cel, el meu país, els meus fills o el que sigui. Fins i tot els enemics del sagrat ataquen la seva existència precisament perquè neguen l'afirmació que el sagrat sigui l'aspecte més essencial del real.

Per tant allò sagrat no és el fruit d'una consagració feta per un ministre, sinó la mateixa realitat considerada per l'ésser humà des de la fe. Quan des d'un punt de vista acadèmic, per exemple, es diu que no hi ha principis morals i es nega la Veritat com un punt de referència objectiu, i es diu que només existeix la casuística, la veritat de cadascú, llavors és nega la realitat. Ara bé. aquesta realitat és allò sagrat.

Així doncs, la secularitat sagrada dirà que allò secular és real i que el seu grau de realitat és primordial. La noció de la secularitat prové de l'experiència que la vida del món (la tríada matèria/temps/espai) pertany a la condició última de l'Ésser, i per tant, és sagrada.

Considerem ara el sagrat, el secular i el profà.

Anem afinant conceptes.

La secularitat sagrada no nega la dialèctica entre el sagrat i el profà... però, aquesta dialèctica no ha de confondre el secular amb el profà. El profà i el sagrat formen una polaritat. Però, el secular pot ser a la vegada sagrat i profà. La secularitat és sagrada quan, presentant un caràcter d'ultimitat, de no manipulabilitat, serveix de mediadora entre el “diví” i l'humà i no es tanca en sí mateixa. És profana quan elimina aquesta polaritat i es creu totalment autosuficient.

Ni tot és sagrat ni tot és profà. El fet que sigui una cosa o l'altra depèn de la intencionalitat. La intenció és una realitat espiritual. La intenció dóna a l'acte la seva especificitat i el seu valor. Diccionari del cristianisme. Per alguna cosa els antics mestres aconsellaven als cristians de fer, al moment de llevar-se del llit, com la primera cosa del dia, una promesa de “puresa d'intenció”.

S'ha de saber distingir les dues nocions: la de secular i la de sagrat. El secular no és sols allò profà i el sagrat no és equivalent a allò “sobrenatural”, a allò etern, a allò supramundà.

El caràcter secular fa possible que el món i la religió no siguin incompatibles. Tot depèn de com s'entenen les coses. Tot acte humà fet pel creient, des de la seva fe en Déu, és un acte religiós. Això ja ho deia aquell divulgador benedictí dom Columba Marmión.

Les frases: “participants de la naturalesa divina”, “en ell ens movem, vivim i som”, unió hipostàtica, Encarnació, etc., totes apunten en una mateixa direcció: els valors seculars són sagrats. He proposat la paraula “tempiternitat” per a expressar aquesta intuïció.

Les paraules bíbliques i els conceptes del segle d'or de l'escolàstica tenen una densitat espiritual que sovint queda lluny de les nostres pobres especulacions, fruit d'una superficialitat intel·lectual lamentable i que dóna peu a desviacions lingüístiques que ens allunyen del sentit original de les paraules pròpies del llenguatge religiós amb nefastes conseqüències per a l'educació de la consciència en general o de l'arquetip del poble creient.

La paraula secular indica l'experiència de la realitat que és temporal i eterna a la vegada, i no separada de manera diacrònica o ontològica. Temps i eternitat són les dues cares d'una mateixa moneda, trama o ordit del mateix teixit de la realitat, encara que no hem de confondre-les.

Unes paraules bíbliques ens venen a dir el mateix: El qui és la Paraula s'ha fet home. Jo 1,14. Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Fil 2, 6-7. La doctrina clàssica del Cos místic del Crist i expressions com “allò que lliguis a la terra quedarà lligat al cel; així a la terra com en el cel... són manifestacions de la secularitat sagrada.

Fa més de dos mil anys que repetim aquestes i altres paraules semblants. No hi ha res de nou. Tot és el mateix, només canvia la manera conceptual d'expressar aquells continguts essencials de la fe. I, per més ridícul que sembli, aquestes diferents maneres conceptuals d'expressar els mateixos continguts essencials de la fe, pròpies de cada cultura i de cada moment històric, són les que causen divisió entre els creients i els col·lectius religiosos. La qual cosa demostra que no hem entès res, més ben dit, que hem entès al revés el missatge de la Pentecosta.

El cristianisme va començar com un moment de desacralització, o millor dit de secularització. Els primers cristians eren considerat ateus, ja que allò diví no semblava impregnar les seves vides. Es centraven fortament en l'anthropos. Els cristians eren més aviat secularistes. Després de Constantí aquesta situació va començar a canviar i les estructures temporals foren sacralitzades fins arribar a la concepció del “Sacrum Imperium”.

Jesús de Natzaret era un laic. Els seus primers seguidors eren laics, els primers monjos eren laics... L'estat clerical, tal com s'entén ara, va venir després.

La secularitat sagrada defensarà el caràcter d'ultimitat d'allò temporal, així com la naturalesa inseparable dels dos regnes: (el de Déu i el del Cèsar); però també veurà la necessitat que es distingeixin. La relació aquí no és ni monista ni dualista, sinó advaita, de no -dualitat.

Aquesta qualitat oriental: advaita ja comença a calar entre nosaltres. Tanmateix tenim expressions semblants que, en el fons, venen a dir el mateix. Parlem del caràcter holístic de la realitat, per exemple i també hem recordat sovint el principi de sant Francesc de Sales que diu: La unitat en la diversitat és l'ordre. A partir de l'ordre interior “amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet” (Agustí) es poden entendre moltes coses de l'esperit. L'ordre interior és un punt nuclear de la vida espiritual.

Per a la secularitat sagrada el temporal és també religiós i el sagrat és també secular. El regim de la polis es torna igualment rellevant per al significat últim de la vida humana.

Estem massa acostumats a identificar el fet religiós amb uns actes específics anomenats religiosos com són els sagraments, per exemple. I la religió, en primer lloc, és una actitud: una virtut. Una actitud que es pot donar dintre i fora de les esglésies.

La dignitat de l'individu es converteix en un aspecte últim, i per tant no és negociable. La secularitat sagrada fa que els problemes humans siguin últims.

Hem menystingut els aspectes clau del cristianisme. La nostra espiritualitat hauria de partir de la paraula i del fet revelat que diu: I la Paraula es va fer home. Jo 1,14. S'atribueix al Dr. Jubany la dita dirigida als seus seminaristes: Fills meus primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. Aquí tenim un exemple magnífic d'ordre interior.

Arribem ara als punts centrals d'aquest llibre.: la interconnexió de tot, la trinitat, la visió cosmoteàndrica. Diríem el sentit holístic de la realitat.
Existeixen dues concepcions bàsiques (no les úniques) d'allò sagrat: la dualista i la no dualista.

La concepció dualista del sagrat, que ha estat dominant en les tradicions abrahàmiques, defensarà coherentment que sols Déu és sagrat. Tota la resta, les criatures, no és sagrat. Més aviat estan cridades a convertir-se en santes, i estrictament parlant, això només és possible per a l'ésser humà. Les muntanyes, els rius, els arbres, els animals, els temples, les accions... com a tals no són sagrats. Tot això és profà...
Pot haver-hi objectes de culte consagrats... però sacralitzar aquests objectes pot portar a la idolatria...

Això fàcilment està dit, però si pensem en el dia a dia dels qui estem acostumats a parlar de vasos sagrats, d'ornaments sagrats, de persones consagrades... veiem que no tenim prou consciència del perill real de màgia o d'idolatria que existeix i esguarda les nostres litúrgies. Si més no, hauríem d'examinar atentament si la nostra religió es fonamenta sobre la fe o sobre la llei, perquè això toca els fonaments de l'edifici... Per més bonica i ben afaiçonada que sigui la casa, si els fonaments són de sorra tot se'n va en orris. Ens hauríem de preguntar si les normes i l'estil de les nostres litúrgies són “segons” sant Lluc o “segons” el Dret Canònic. Si fonamentem la litúrgia sobre la llei que no salva, segons sant Pau, anirem per aquest món contents i enganyats.
El dualisme implica el reconeixement de dos modes de ser en el món. El sagrat s'anomena religiós i el profà no religiós.
La nostra religió s'identifica normalment pels seus actes específics, i per tant, s'autodefineix en la praxi com a fruit del pensament dualista. És una religió feta més d'actes que d'actituds.

La història de l'Occident modern podria resumir-se en aquesta dicotomia...
Aquesta és l'educació que hem rebut nosaltres en general i que encara persisteix arreu... Canviar aquest xip no és fàcil i, mantenir-lo, fa difícil la comprensió de la realitat vista des d'un altre punt de vista diferent quan algú ens ho ensenya..

Des d'aquesta perspectiva té poc sentit parlar de secularitat sagrada. Això equivaldria confondre els dos regnes tan dolorosament discriminats per la modernitat occidental. Però cada vegada som més conscients de l'esquizofrènia subjacent a aquesta actitud.


La separació entre l'Església i l'Estat, que veiem tan normal, és més pròpia de motius polítics que humans. Hauríem d'apujar el nivell de consciència per poder veure les coses d'una altra manera i entendríem millor el punt de vista de R. Panikkar.