21
– I
la veritat us farà lliures
FE
I RELIGIÓ
El
llenguatge és l'eina que tenim per poder connectar-nos amb la
realitat. La realitat es manifesta a través dels sentits, de la raó
i de la fe. El llenguatge de la fe és el llenguatge simbòlic. Un
llenguatge que va més enllà de les especulacions conceptuals i de
l'evidència dels sentits. Un llenguatge fet a partir d'intuïcions
que són fruit de la fidelitat a la vida i de l'experiència. El
sentit simbòlic de les paraules ens porta al món de les actituds. I
el món de les actituds dóna peu a una cultura específica dins de
la pròpia cultura. És la cultura del valors transcendentals.
Aquests
valors transcendentals són com el fonament de l'edifici espiritual
que hem de construir. Si no són aquests valors els que guien el
nostre pensament i la nostra acció és com si els fonaments, seguint
la metàfora evangèlica, fossin de sorra i no de pedra ferma. I en
aquest cas tot l'edifici està en perill... Cf.
Mt 7, 24-27.
Generalment
quan parlem de la religió i de la fe ens referim als actes externs
que les institucions religioses han formulat i proposat per a ser
celebrats. Però tant la religió com la fe van més enllà de les
celebracions. La poca claredat i la confusió que preval sobre
aquests temes fa que s'hagi identificat d'una manera inadequada
religió amb religions, fe amb creences.
D'aquesta
manera i d'acord amb el pensament popular, quan diem que una persona
és religiosa entenem generalment que és la que participa en els
actes que es fan dins de les esglésies. Així diem que la persona
religiosa és una persona “practicant” que va a missa, que rep
els sagraments... i no es pot dir que no ho sigui de religiosa, però
no ho és pel fet de complir i participar en determinats actes
externs propis de la institució religiosa. Jesús va rebutjar
aquesta idea i va dir als jueus que volien imposar certes pràctiques
als seus deixebles (als de Jesús): No
és allò que entra a la boca el que fa impur un home... més aviat,
aquelles coses que surten de la boca, les que provenen del cor,
aquestes són les que fan impur un home. Cf. Mt 15,10-20. Allò
que
està fora de l'home no fa bo ni dolent l'home, sinó el que surt del
cor és el que el fa bo o dolent, el que el fa religiós o no.
Les
reflexions d'alguns pensadors sobre la religió i la fe, ens poden
ajudar a situar-nos millor en aquest camp espiritual de la vida i a
tenir un judici propi sobre tals qüestions.
Krishnamurti,
per exemple, amb un llenguatge categòric expressat en el context
d'unes conferències dirigides a un public concret diu:
La
religió, tal com és ara, es basa en idees, en la fe, en
l'autoritat. L'home que tots els dies va al temple, que llegeix el
Gita (nosaltres diríem la Bíblia) o la Namaz; que realitza
determinades cerimònies, que repeteix sense fi certes paraules i els
noms de Krishnam de Rala, d'aquest o d'aquell; que porta l'anomenat
cordó sagrat i pretén anar de peregrinació, es considera un home
religiós. És evident que això no és religió.
Krishnamurti
no va contra la religió, ni va contra les formes culturals de la
religió... Al contrari: proposa la religió com allò únic que
pot salvar el món. Va en contra del legalisme i del fet de creure
que el compliment d'uns actes externes salven l'home, i proposa un
canvi radical. En aquests sentit, diu: Sense
un canvi radical del sistema, no pot haver-hi una revolució
religiosa, i la revolució religiosa és l'única que té sentit
perquè totes les altres han fracassat.
Segons
Krishnamurti es
tracta d'interessar-nos de veritat i profundament en forjar una
revolució religiosa radical. No
es tracta solament de canviar determinades formes externes.
Necessitem
una nova ment per a crear un món nou. Sense la revolució interna i
psicològica, la simple transformació del que és extern té molt
poca importància.
Durant
molts segles hem viscut canvis de forma que han modelat constantment
les nostres ments... Aquí estem parlant d'una mutació total:
aquesta mutació és la revolució religiosa.
En
conseqüència, veiem que la religió organitzada, amb les seves
supersticions, creences i dogmes, no és realment religió.
La
ment lliure de condicionament és l'única
ment religiosa, i tan sols la ment religiosa pot generar una
revolució fonamental.
Mirem,
doncs, de deslliurar la paraula religió de conceptes que l'han
encasellat en formes estereotipades que, amb el temps i sense
tenir-ne gaire consciència s'han anat apartant del missatge original
que els va donar vida i existència. La
religió és una actitud. Escoltem ara Panikkar quines coses ens diu
ell sobre la religió:
Per
religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes
alliberem l'univers, el deslliurem, en participem, l'embellim i el
perfeccionem.
Religió
és obertura constitutiva de l'home al misteri de la vida.
Tota
religió és un projecte d'alliberament. La religió és així
definida per la funció que pretén realitzar: unir (relligar) la
condició humana actual i existent, amb l'estat o meta final de la
persona. Una de les tasques fonamentals i permanents de la religió
és ajudar l'home a assolir la seva plenitud.
La
religió és una actitud fonamental d'aquell home que intenta
alliberar-se i alliberar la terra (el cosmos) de l'egoisme, el
narcisisme, l'engany... és una mirada a l'infinit des de la finitud
de les pròpies experiències. La
religió és acceptar el do rebut de la vida i ser-ne fidels fins al
final.
L'altra
paraula de la qual no sabem ben bé el seu significat és la fe.
Comencem recordant el que diu Panikkar sobre la fe: La
fe és un constituent existencial de l'home. Tot home, pel fet de ser
home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho,
té ús de raó i sentits. Un pot tenir la raó més obtusa i
l'altre, més aguda; un, la sensibilitat més desperta i l'altre, més
mesella; d'una manera semblant, tot home té fe, cultivada o sense
cultivar, tant si n'és reflexivament conscient com si no.
Aquestes
paraules demostren la superficialitat en la que vivim i que fem
evident amb la manera de parlar quan diem o sentim dir: sóc creient,
tinc fe o no sóc creient, no tinc fe... Deu tenir raó Panikkar quan
diu que el 80 % més o menys de les persones, tant de les que es
diuen creients com de les que es diuen atees, no saben el que diuen.
I
diu també Panikkar: Per
fe entenc la capacitat d'obertura a alguna cosa més,
una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la
intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l'obertura a
la transcendència. Mitjançant la fe l'home és capaç de
transcendir-se, de créixer, d'obrir-se a alguna cosa més, és capaç
de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó.
A
la seva manera Jaspers diu quelcom semblant: Fe
significa consciència de l'existència amb respecte a la
transcendència. I
també diu: La
fe filosòfica vol aclarir-se a si mateixa... La fe no pot tornar-se
saber de validesa universal, sinó que ha de fer-se'ns present per
autoconvicció. En
el fons, el que sembla que ens vol dir, és que la fe és un do
personal que hem rebut i que, per tant, no és fruit d'uns raonaments
que tinguin que ser vàlids per a tothom.
La
fe no es pot obtenir en cap cas per imposició de l'enteniment, sinó
que és sempre d'un origen propi que jo no puc voler, sinó que
partint d'ell vull, sóc i sé.
Anomenem
la fe en sentit més ampli, certesa de realitat, evidència, idea.
Com existència és quelcom com instint; com consciència en general,
certesa; com esperit, convicció. Més pròpiament fe és l'acte de
l'existència en que s'adquireix consciència de la transcendència
en la seva realitat.
Si
escollim les tres paraules: instint,
certesa, convicció, veiem
que tenen una semblança amb les paraules de la carta als hebreus
sobre la fe, enteses simbòlicament: Creure
és posseir anticipadament allò que esperem, és conèixer realitats
que no veiem. He
11,1.
