29

LA PARAULA I LA LECTURA

Situem-nos: Recordem que aquests escrits volen ser unes reflexions sobre la dimensió espiritual de l’ésser humà; es refereixen més al ser que al tenir. També vam dir que els podríem anomenar: escrits d’axiologia fonamental o sobre la virtut en general... Aquest és el context que dóna sentit el text i des d’aquesta perspectiva diem el que diem. Amb altres paraules: ens dirigim al contingut essencial de la vida més que a les seves formes d’expressió. És en R. Panikkar qui ens adverteix que avui dia és urgent distingir l’essència de la forma en tot el que diem i fem: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...

 

Necessitem accentuar la dimensió espiritual de la vida, sense menystenir les altres dimensions. I en aquest sentit és que volem dir alguna cosa sobre la paraula i la lectura.  

I en referir-nos a aquest tema veiem que s’obre davant nostre un camp immens de reflexió i de pensament. El filòsof francès Louis Lavelle en el seu llibre: La parole et l’écriture aprofundeix d’una manera sorprenent i sàvia en aquest tema. Llàstima que no estigui traduït. Segurament que el citarem sovint. És d’una gran espiritualitat expressada des de la filosofia.  

La paraula no és solament el mot, la grafia, el fonema, o el signe convencional que fem servir per comunicar-nos i per relacionar-nos amb les coses i els esdeveniments.

És veritat que hi ha paraules i paraules: unes paraules amb més densitat vital que altres; hi ha paraules relacionades amb les formes d’expressió i paraules que manifesten el contingut essencial de la vida.  

Per referir-se a la importància de la paraula, L. Lavelle diu que no són el vestit sinó el cos del pensament. Formen part de nosaltres mateixos.

 

I d’acord amb la Bíblia, no solament hem de considerar les paraules com un signe convencional creat pels humans, que ens dóna la possibilitat de comunicar-nos entre nosaltres i amb les coses, sinó que, i en primer lloc, som paraula: imatge i semblança de Déu. Déu és també Paraula: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Jo 1,1.

Segons la nostra cultura religiosa la Paraula és el Crist: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1,14. I amb el Crist també nosaltres som paraula, ja que segons sant Agustí, els creients formem, juntament amb el Crist, el Crist total.

 

Els anomenats Evangelis i altres escrits bíblics volen expressar el contingut d’aquesta Paraula divina. La manera de llegir-los és decisiva i definitiva a l’hora de copsar i entendre la veritat que ens fa lliures.

 

I en aquest sentit, la pregunta que ens hem de fer quan ens disposem a llegir-los, és: què ens vol dir el profeta, referent a la vida eterna a través dels seus escrits? Uns escrits elaborats sovint a través de múltiples gèneres literaris: històric, poètic, sapiencial, parabòlic, al·legòric, narratiu, etc. Seria insuficient fer la pregunta genèrica: què diu l’escrit? sense tenir en compte el context, personal, històric, cultural... que va moure el profeta a dir el que va dir.  

Ara bé, per tenir una idea, el més aproximada possible, d’allò que ens vol dir el profeta, no basta tenir en compte els contextos dins els quals ha parlat, sinó que, quan es tracta d’escrits espirituals i aquest és el cas, hem d’estar i viure en el mateix nivell de consciència en el qual va viure el profeta. I aquí és on rau la dificultat...

Creiem que aquest és el sentit dels versets de l’evangelista Joan que descriuen el trobament dels primers deixebles de Jesús. Els deixebles li van preguntar: Mestre, on viviu o on us allotgeu? Ell respon: Veniu i ho veureu. Jo 1,38-39. L’habitatge espiritual és la consciència. És evident que Jesús vivia en un nivell de consciència superior. Si nosaltres volem entendre les seves paraules hem d’intentar viure en el mateix nivell: anar on Jesús vivia, o al menys aproximar-nos-hi. D’aquí la resposta de Jesús: veniu i ho veureu. Si no fem aquest esforç, passarà que dels evangelis no entendrem ni la meitat de la pel·lícula. Per començar hem de ser prou sincers per acceptar que encara estem lluny de poder comprendre el significat espiritual dels evangelis. Ja és molt.

En aquest sentit, sant Efrem va dir: ¿Qui podrà penetrar amb el pensament, Senyor, una de les vostres sentències? És més el que deixem que el que capim... tothom veu en elles el que més li plau... El Senyor va dipositar diversos tresors en la seva Paraula perquè cadascú de nosaltres s’enriquís amb el que aprenia. 

L. Lavelle ens situa en el lloc adequat quan ens diu: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca d’evocar estats d’ànima en lloc de ser una representació de coses. 

 

Els Evangelis són un missatge espiritual. I com a tal, no els podem llegir “literalment” com si fossin un anecdotari de fets i esdeveniments. A l’hora de llegir-los hem de tenir present el seu sentit simbòlic. El llenguatge literal fa referència al món objectiu de les coses, de la matèria, dels actes... en canvi el llenguatge simbòlic fa referència a les realitats espirituals, a les actituds, a la dimensió espiritual de l’ésser humà. Els primers pares de l’Església, sobretot el grecs, formats a l’Escola d’Alexandria, anomenaven sentit anagògic, el que ara nosaltres en diem simbòlic. Tant anagògic com simbòlic volen dir espiritual. És a dir, amb referència al món de la fe, de la virtut, de les actituds... El creient que viu l’eternitat en el temps i des de la fe, és el que llegeix l’Evangeli en sentit espiritual. I aquí serà bo recordar les Paraules de Simeó, el Nou teòleg, que diuen: Que s’oblidi de la vida eterna, qui no la visqui ja aquí. R. Panikkar fa servir el neologisme: tempitern per referir-se al fet de viure l’eternitat en el temps.  

 

Que la Bíblia s’ha de llegir en sentit espiritual, no és un invent nostre. És la mateixa Bíblia que ho diu. Vegem alguns textos: I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13. (Traducció de la Bíblia de Catalunya o dita de la Fundació).

 

Un altre text que, a més, ens pot ajudar ha entendre la realitat de la presència del Crist en les nostres celebracions litúrgiques, és aquest: Jo sóc el pa de vida...la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi i jo en ell... En sentir això, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven amb ell... Però Jesús digué: És l’Esperit qui dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Jo 6.

 

Continuarem...