1
- ENGRUNES
Recolliu
els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res... diu
el Mestre. Jo
6,12.
Intentem
escriure en paràgraf petits com engrunes, no per llençar, és a
dir, per llegir massa de pressa... i no es perdi res.
L'home
complert és l'home divinitzat, aquest ser únic sedejant d'infinit.
L'home és més que el seu físic humà.
L'home
no és solament un tros de carn. És també esperit (intel·lecte,
segons els antics). L'home complert participa,
conscientment,
de
la naturalesa divina.
A
mesura que l'home és fidel a si mateix va veient -se li va
manifestant- una realitat que va més enllà de l'experiència dels
sentits i de les consideracions de la raó.
És
amb la sinceritat i amb l'acceptació de si mateix (la puresa de cor)
que l'home arriba a conèixer. Arriba a ser paraula. I aquesta és la
seva plenitud. Abans és deia: Déu
s'ha fet home perquè l'home es faci semblant a Déu. D'igual
manera podríem dir: La
paraula s'ha fet home perquè
l'home arribi a ser paraula. I així arribi a la seva plenitud.
El
sentit de termes com coneixement i paraula... va més enllà del que
entenem normalment des d'un nivell de consciència de mitja muntanya
a tot estirar. Per alguna cosa Jesús va dir que de
tota paraula inútil que diguem en donarem compte.... Mt
12,36.
L'home
autèntic és l'home
que no enganya ni s'enganya.
Cf.
Jo 1, 47.
Heus
aquí l'home en qui habita tota la divinitat corporalment. Col
2,9.
¡Aquesta és la vocació humana! Panikkar.
Sóc
una part o partícula de Déu.
Emerson.
Aquesta
és la plenitud de l'home. I la plenitud és l'única cosa que ens
pot donar pau i felicitat. Una felicitat a mitges no satisfà ningú.
Quan naixem ja portem dins nostre, amagat en el fons del cor, el
desig de ser
una partícula de Déu. I
aquest desig que no ens deixa un moment en tota la nostra vida (és
com la respiració de l'ànima) es manifesta, d'una manera
silenciosa, però real a través dels sentits, de la raó i de
l'energia espiritual (la fe).
Per
això, la
fidelitat a si mateix
és el dinamisme espiritual que ens porta a la plenitud, és
el coratge de ser.
És l'única
cosa necessària. Totes
les altres coses són com allò de
més a més.
L'home
que es fidel a si mateix no posa límits a la seva bondat. En néixer
ja portem marcat amb foc el nostre destí: El cim. Tot altre destí
més baix que nosaltres ens assenyalem representa un fracàs.
La
vida és camí. I és camí tota la vida. El final d'aquest camí
sempre queda més enllà del moment present. No
ens podem estabilitzar en un lloc determinat del nostre camí. En
aquest camp espiritual no
avançar és retrocedir.
La pedra que estimem perquè ens ha ajudat a pujar la muntanya l'hem
de deixar si volem pujar més amunt.
La
condició que fa possible arribar fins al final del camí és la fe.
Home
de poca fe. Per què has dubtat? Mt
14,31.
Això és així, perquè la fe és l'acceptació que dóna pas a la
força de Déu.
L'acceptació de si mateix i
de la vida és la salvació: No
puc explicar-me a mi mateix, ni demostrar-me, sinó que haig
d'acceptar-me. R.
Guardini.
Un
home que creu en allò que estima és capaç dels més grans
sacrificis. La història n'és testimoni. Per
la fe, els nostres pares, administraren justícia, clogueren boques
de lleons, apagaren focs poderosos, van arribar a la plenitud...
perquè cregueren en un món millor. He
11.
Però,
què és la fe? És creure en el Misteri. Ja estem lluny -sembla-
dels temps en els quals s'identificava la fe amb la creença en uns
dogmes. De totes maneres, encara no tenim massa clar quina cosa sigui
la fe. En un primer moment, pensem i diem: la fe és un opció. Creu
qui vol creure. Bé, però no és el primer moment. Sovint la
pregunta que es fa a la gent dient: vostè creu? No té gaire sentit.
Tampoc la tenen les respostes tant les que diuen sí, com les que
diuen no. La fe, en un primer moment no és una opció. En tot cas ho
és en un segon moment. El primer moment és l'acceptació. Som
éssers donats...
Guardini.
Jaspers. La
qual cosa vol dir que la nostra vida és un do i que gaudir- ne
plenament dependrà de si l'acceptem plenament...
Tampoc
l'agnosticisme no té gaire sentit. Es diu que no es vol o no es pot
pronunciar sobre l'existència de Déu.... I qui diu que ens hem de
pronunciar? És que ens pronunciem sobre l'existència de la vida, de
l'amor, de l'home? I qui sap quina cosa és la vida, l'amor, la
veritat...
Tots
els grans pensadors coincideixen en dir que l'home és un enigma, un
misteri: L'home
que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò
més enigmàtic...Allò que és l'home no ho podem exhaurir en un
saber sobre ell, sinó només experimentar en l'origen del nostre
pensar i obrar. L'home és, per principi, més que allò que ell pot
saber de si mateix. Jaspers.
Això
és semblant a la dita de Pascal: L'home
supera l'home.
Escoltem
també M. Buber: El
qui menysprea el nom de Déu i s'enorgulleix de ser ateu, quan es
dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no
pot ser limitat per cap altre Tu, s'adreça a Déu.
En
realitat no hi ha cap mena de recerca de Déu, perquè no hi ha res
on no pugui ser trobat. Que en seria de babau i de desesperançat el
qui es desviés de la seva vida per tal de buscar Déu!: encara que
adquirís tota la saviesa de la solitud i de concentració, no el
trobaria... No és pas que Déu es pugui deduir d'alguna cosa... Déu
és l'ésser més present, immediat i més pròxim: pròpiament hom
li pot parlar, però no en pot parlar.
Per
tant, la fe és un acte d'acceptació del Misteri que ens envolta i
forma part de la nostra existència. A partir d'aquí podem optar per
adherir-nos a uns dogmes que expressin en termes conceptuals i per
tant, humans, la fe que professem.
El
Misteri forma part de la realitat de la vida. El teòleg Josep M.
Gonzàlez Ruiz, deia que una dirigent comunista de França es
lamentava perquè ells (els comunistes) no havien respectat com cal
el misteri. El misteri té molts noms entre ells el nom de Déu... No
el comprenem, però en tenim consciència.
El
Misteri, aquesta realitat és la que ha fet possible que jo em pugui
declarar ateu o creient. Em decantaré per una cosa o l'altra si
accepto
o no aquesta realitat.
Qui
es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu. Buber.