8
– ENGRUNES
SECULARITAT
SAGRADA. Una mutació històrica.
Després
de dos segles de disputes sobre l'oposició entre el “secular” i
el “religiós”... Tal vegada Occident es trobi en una situació
més favorable que antany per a reflexionar sobre el sentit últim
del fenomen de la secularitat, tenint en compte les aportacions de la
sociologia del coneixement i la perspectiva d'una ciència
intercultural de les religions.
Allò
que ens aporta el context històric certament que ens pot ajudar,
però si no mirem les coses des d'un nivell de consciència superior
no farem altra cosa que repetir els mateixos errors amb diferents
paraules o amb diverses formes externes d'expressió. No sabrem
distingir el gra de la palla.
El
fet “religiós” essencialment no és un acte, ni és un lloc. És
una actitud. Una actitud que es pot donar en totes els actes i en
tots els llocs.
El
plantejament d'aquest llibre és filosòfic, entenent la filosofia
com estretament relacionada amb la saviesa i no només amb l'anàlisi
d'enunciats conceptuals.
Cal
distingir la que s'anomena “filosofia perenne” de la filosofia
acadèmica. La primera té més en compte el coneixement sapiencial.
La filosofia acadèmica, en canvi, es val més del coneixement
conceptual i dels sistemes. Són dos nivells de coneixement. La
saviesa està estretament relacionada amb la puresa de cor. La
filosofia acadèmica sovint es deslliga de la persona i del seu
compromís axiològic i valora més la fidelitat als sistemes i
opinions.
Sense
oblidar les aportacions de la ciència en totes les seves rames...
emmarcarem el problema en una perspectiva molt més ampla: la de
l'home contemporani que reflexiona sobre la seva experiència en els
últims 6.000 anys de la seva història.
De
primer moment sorprèn la xifra de 6.000 anys que sembla exagerada, i
segurament, pel que fa al tema que ens interessa, no cal prendre-la
en sentit estricte, sinó en sentit ample,.Tanmateix, si ens pensem
que només analitzant els 2.000 anys de història del cristianisme
-que ja és molt- en tindrem prou per alliberar-nos de prejudicis i
fanatismes, ens equivoquem i no anirem gaire lluny en la manera
d'entendre l'home i la seva història.
Crec
que aquesta és l'escala que es necessita actualment per abordar els
problemes que afecten a la humanitat.
Amb
una escala més petita només veuríem les coses per fora i ens
quedaria amagat el nucli que és el lloc on adquireix sentit tot allò
que veiem i fem. El mateix Jesús tenia aquesta visió a llarga
distància quan va dir als fariseus: Abans
que Abraham existís, jo sóc. Jo
8,58.
Si
empetitim l'escala, l'enfocament serà provincià i no serà capaç
de donar compte del grau de consciència actual. Si l'escala és més
gran, l'enfocament es difumina i perd la seva dimensió humana i
històrica.
Els
matisos que té en compte Panikkar comentant la xifra de 6.000 anys,
indiquen que no ho diu perquè sí i de manera hiperbòlica només...
Vol anar a fons, no vol quedar-se en la superfície... I és que, en
realitat, moltes de les nostres opinions sobre religió no superen un
provincianisme que tendeix al ridícul. Ja
és hora que us desvetlleu! Ens
va recomanar sant Pau, en circumstàncies, en el fons, semblants. Rom
13,11.
Però
Panikkar no és l'únic que ens parla d'aquesta manera. Escoltem el
que ens diu K. Jaspers: Els
homes que ens han parlat a través dels mil·lennis viuen en el món
i senten que hi ha quelcom que els està velat. La seva manera
d'existir en el món no s'esgota amb el món, amb aquest instant, amb
ells. Existeix quelcom no descobert. .. Sempre creiem percebre que,
en totes les cultures, els mil·lennis no prosperen. Quan això
experimentem, comença vertaderament l'home. L'home que ja no viu
vegetant. Suposo que en la prehistòria ha estat així durant molt
temps. No sabem quan ha començat... Aquest despertar, aquest
començament de l'ésser humà que es torna conscient de si mateix,
és allò permanent, més enllà de tota ciència moderna, i de tot
quefer. K.
Jaspers.
I,
per a més abundància, escoltem el que ens diu Teilhard de Chardin
en el seu llibre: El Fenomen humà: Tenim
el costum... d'isolar en un fragment espacial els quasi sis mil anys
dels quals tenim documents escrits i dades...
Entenem
la Història, per oposició a la Prehistòria. En realitat, tal
ruptura no ha existit. Com més bé restablim les perspectives del
Passat, millor constatem que els temps dits “històrics”
(compresos els temps moderns) no són altra cosa que els
prolongaments directes del Neolític. És evident la creixent
complexitat i diferenciació. Cal recordar-ho, però, essencialment
actuem seguint les mateixes línies i sobre el mateix palier.
El
primer capítol ens ve a dir que la secularitat representa un “novum
relatiu” en la vida de l'home sobre la terra.
Ja
vam dir que la paraula “nou” és pot aplicar a qualsevol moviment
que comença, més ben dit: que “torna a començar” allò que ha
esdevingut sempre, però que no n'hem tingut prou consciència o que
s'ha anat desvirtuant amb el temps... Te raó el Cohèlet quan diu
que no
hi ha res de nou sota el sol. Coh
1,9.
Per això, es parla d'un nou relatiu.
De
l'arbre
de la vida les
arrels són sempre les mateixes. Les fulles cauen i en surten de
noves. Convé que no ens quedem enganxats en les formes externes (les
fulles), en la manera de fer i d'expressar la història... hem
d'assumir els canvis necessaris que brollen de les mateixes arrels.
La
secularitat està relacionada amb una peculiar experiència del temps
com ingredient essencial
de la realitat,
i per tant també de l'home.
Deien
els antics: “El temps és or”.
Ara,
més aviat diem: “No tinc temps per...” És a dir, avui també
reconeixem que el temps és important, però, per a quines coses?
Aquesta és la pregunta clau...
Quin
temps tenim per a les coses de Déu que, en el fons, són les nostres
coses essencials? El temps forma part de la nostra història
personal. Aquesta història pot ser rica o pobra, humanament parlant.
La
secularitat és un “novum” que transcendeix cronologies i cultura
i acaba convertint-se en un mite general.
Un
mite, és a dir, una idea, sentiment, intuïció, experiència...
aplicat a alguna realitat històrica o conceptual, que guia i impulsa
sense fer soroll els ressorts més íntims de la nostra personalitat.
Els temps i les formes poden canviar, però el mite persisteix.
És
un novum “relatiu”, en primer lloc perquè tota mutació és
relativa.
Però,
també perquè aquesta experiència ha existit des de temps
immemorial en els secrets racons de l'ésser humà i ja va començar
a manifestar-se en les savieses tradicionals.
Vol
dir que, malgrat l'aparent novetat, no és nou. És quelcom que resta
amagat en els plecs més intim del nostre ésser i que se'ns mostra
quan ens alliberem de la ignorància i de la superficialitat d'uns
dogmatismes anacrònics que han format, o deformat, les nostres
opinions i prejudicis sobre la vida i sobre la religió. Ara, volem
expressar-nos d'una manera diferent a la rutinària, i que, en el
fons, no és nova. És a dir, no és un invent sense cap fonament en
la realitat.
Durant
el curs de les tradicions humanes s'han produït molts processos de
secularització; al llarg de la història, també hi ha hagut molts
savis (alguns els anomenen místics o poetes i altres científics o
pensadors) que han experimentat que la veritable dimensió secular de
la realitat és quelcom definitiu i no mer passatger, encara que no
ho hagin reduït tot a aquella dimensió.
La
saviesa, ens
diu L. Lavelle,
és una aptitud ... que converteix l´esser que ens és donat en un
bé sempre present, i que s'acreix indefinidament. És aquell acte
subtil i poderós que ens atrapa, que ens ensenya a trobar l'infinit
mateix en el finit -en lloc de deixar el finit en profit de
l'infinit-. Lluny de separar-me del món, ella descobreix sempre en
el món alguna cosa nova referent a mi...
I
continua dient Lavelle:
La santedat és una certesa tranquil·la i un ardorós assossegament
que ens estableix en un món superior al món de la natura, però per
la qual la naturalesa és il·luminada. Es creu sovint que aquell que
obté la santedat , l'obté contra la natura, però, això no és
vertader. Aquí, la naturalesa de cap manera és humiliada, ni
destruïda... És transfigurada. És fa còmplice de la santedat.
Oblida les seves exigències. Multiplica els seus poders. Per dir-ho
d'alguna manera, puja pel damunt d'ella mateixa. Sembla anorreada,
però esdevé el cos vivent de la santedat. La santedat esdevé una
naturalesa nova, és a la vegada naturalesa renunciada i naturalesa
acomplida. Lavelle.
Quan,
per un moment, deixem de costat les formes i intentem compenetrar-nos
del nucli i d'allò que dóna sentit a tot el que es veu, se'ns obre
una llum nova que omple de pau les nostres consciències. Els
creients que s'esforcen per fer camí i pujar al cim, descobreixen
aquella llum després de passar per “la
nit de l'esperit”,
la qual cosa els provoca, sovint, crisis terribles de fe...Aquells
que han passat per aquestes crisis els anomenem sants... terminologia
que avui dia també hauria d'estar desfasada, perquè és tot el
poble creient el qui està destinat a viure a les altures i és la
mateixa vida de cada dia que vivim la que provoca les crisis que, si
les superem, ens donen l'oportunitat de veure les coses d'una altra
manera. El moment històric actual ens demana aquest esforç.
Però,
fins als nostres dies el fenomen de la secularitat no havia tingut un
abast tan ample. La mera secularitat ofegaria l'home, però la
dimensió secular de la realitat ja no pot quedar relegada a un segon
pla si volem donar una imatge fidel de la cultura emergent del nostre
temps i una idea més completa del que sigui la vida humana.
Els
qui “patim” el fenomen de la secularització dels costums, en
comptes de lamentar-nos de la situació, hauríem d'aprofitar
l'avinentesa per superar una religiositat ancorada en unes tradicions
amb minúscula i descobrir la faceta amagada d'una fe arrelada en la
vida humana, però no per això menys divina de les nostre vides de
cada dia.
La
religió és una realitat que es viu dins del món, no fora. El món
és la casa
de Déu. Jo
1,11. El
baptisme és acceptació i confirmació de la vida, de l'home, del
món. Així, la font: la deu dels meus desigs no són, des de la fe,
la
carn o la sang,
sinó la
voluntat de Déu.
Jo
1,13. Això
vol dir néixer
de dalt, de nou. Jo
3.3-5. La
força que impulsa el creient no són les coses materials, sinó
l'esperit. Aquell Esperit
que aletejava sobre la terra.
Gn
1,2.
A partir d'ara, ja no limito la meva vida en el que he rebut de la
carn i de la sang,
sinó que l'empleno amb el que he rebut de Déu
mateix.
Ara bé, necessito de la carn i de la sang per poder fer la voluntat
de Déu.
Aquesta
és la novetat del baptisme. Aquesta novetat no la puc viure fora del
món, sinó dins. Per tant, allò de fuga
mundi,
fugir del segle, no té cap sentit. El segle, allò secular, seglar,
és l'àmbit apropiat en el qual he de viure la religió.
“L'home
que reconeix que el pa per a sí mateix és una preocupació
material, i el pa per als altres una preocupació espiritual
(Berdiaev), pertany a un món no secularitzat però inqualificable?
Alimentar
l'afamat (de la fam que sigui) ¿és solament una tasca profana o
d'institucions 'religioses' o no és més aviat un exemple de
secularitat sagrada?”.
Quan,
fins i tot des de les altes esferes, es distingeix i s'insisteix que
les ONG no són la religió, hauríem de saber matisar les coses amb
prudència i amb clarividència. Recordem que és el mateix sant
Jaume qui ens diu: La
religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en ajudar
els orfes i les viudes en les seves necessitats... Jm
1,27. I
també diu Isaïes: El
dejuni que jo aprecio és aquest, diu el Senyor, allibera els qui han
estat empresonats, deslliga les corretges del jou, comparteix el teu
pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds,
vesteix al qui va despullat...
Is
58, 6-7.
Això
és religió, malgrat que també pot ser ONG... Ja hem dit que la
religió és una actitud interior que pot acompanyar els actes humans
que fem.
Mirem,
doncs, de no esclavitzar-nos amb les paraules que fem servir. Les
paraules són signes convencionals que diuen allò que volem que
diguin. La realitat espiritual rau en les actituds, en allò
que surt del cor.
Mt
15,18-19.