13

AIRE I ESPERIT

El que es busca amb aquestes reflexions, diu Panikkar, és una inversió radical de l’orientació de la nostra civilització. Ja que, o bé s’orienta cap a la producció d’objectes (tecnocràcia) o bé a la perfecció dels subjectes (humanisme). Ambdues orientacions són decisions fonamentals que s’exclouen mútuament en llurs fins.

En la nostra època, la tecnocràcia domina per damunt de l’humanisme. Si es tracta d’aconseguir poder, alguns –sempre una minoria- poden obtenir-lo molt fàcilment amb l’ajuda de la tecnocràcia. Avui ens delim per dominar el món, canviar-lo (o destruir-lo).

La felicitat personal, en canvi, depèn d’uns factors completament diferents; algunes persones l’aconsegueixen, d’altres no. Ara bé, d’això es tracta, aquí, de la plenitud de la vida i de la participació humana en aquesta plenitud.

La quarta dimensió és alè, esperit ... silenci, és l’àmbit de la mística, és aire... allò que no es veu, però que es pot sentir i que de vegades fins i tot arrenca arbres...

Tenim una experiència primordial, que ens pot ajudar a descriure aquesta dimensió. És l’experiència de la llibertat... llibertat no vol dir poder triar entre dues marques de cafè... Si la nostra vida només consisteix en l’elecció del que ens és donat, no vivim realment. Només vivim quan arrisquem sempre de nou aquesta vida, quan deixem que la vida visqui, d’acord amb que ella és, no d’acord amb el que ara pensem nosaltres d’ella.

Encara hem d’anar més a fons. L’experiència autèntica de la vida comporta la vivència de la contingència, això és, el contacte del no-res. “Si algú havent vist Déu, ha conegut el que ha vist, de cap manera no l’ha vist”, diu Dionís Areopagita. I per la seva banda Evagri Pòntic diu: “Benaurat aquell que ha assolit la ignorància infinita”.

En aquesta dimensió també es parla de contemplació. La contemplació és aquella actitud subjacent en què encara no s’han separat el saber i el ser... Aquesta és l’experiència veritablement humana. La vida contemplativa no és ni una visió ni una acció pura, és més aviat l’acció que veu i la visió que actua, la vida sense escissió. El seu nom és saviesa. No és la suma de dues coses, sinó la doble expressió d’una sola cosa.

L’ésser humà no és un ens aïllat damunt del qual s’acumulen relacions externes com a complement, que serien purs accidents, sinó que l’ésser humà és constituït per la totalitat d’aquestes relacions...    

La mística. Cal recuperar el vertader significat d’aquesta paraula. En primer lloc hem de repetir que no indica un estat extraordinari exclusiu d’uns quants privilegiats, sinó que fa referència a la vida espiritual autèntica que s’alimenta no de molts coneixements, sinó d’aquella lucidesa que reconeix que allò que sap no exhaureix tot el saber i, per tant, no es recolza en allò que sap, sinó en l’esperança del que pot rebre de nou.

Una mística que no és contrària a la dimensió sensorial de la vida humana, sinó que l’inclou. Escoltem el que ens diu Panikkar al respecte: Quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. Però la capacitat sensorial ha de ser penetrada –i no solament complementada- per l’intel·lecte i per la dimensió espiritual, pel pensament, per la nostra consciència intel·lectual... No podem menystenir la dimensió intel·lectual de la persona... Ara bé, en algunes cultures, la imatge de l’home i el concepte de realitat s’ha reduït, aparentment, a dues dimensions. Aquest és el gran perill de tota civilització exclusivament tecnocràtica. Persones de totes les èpoques ens recorden que hi ha un tercer ull, que ens envolta, una tercera dimensió de la realitat.

Tenim un tercer “òrgan” que, com els altres òrgans sensorials, ens posa en contacte amb la realitat. La dimensió material i espacio-temporal de la realitat correspon als sentits. La dimensió intel·lectual de la realitat, tan veritable com la física, correspon a l’intel·lecte... Però hi ha també una tercera i complementària possibilitat de percepció d’una dimensió de la realitat que és invisible d’altra manera. És la mística, l’inexpressable, l’inefable...

La relació d’aquesta tercera dimensió amb la segona és anàloga a la relació entre aquesta i la primera. L’home no pot tenir una percepció purament sensorial que no estigui també d’alguna manera relacionada amb l’intel·lecte o la consciència. Semblantment , no es pot tenir cap perspectiva intel·lectual sense que s’hi faci present, simultàniament, la tercera dimensió, que ens fa “sentir” que “hi ha més” dins de la mateixa dimensió intel·lectual del que conclou la nostra raó. Amb l’intel·lecte, l’ésser humà intueix que la realitat, fins i tot l’ésser més petit, té una fondària inacabable... Això és, infinitud i llibertat són dues experiències humanes primordials que pressuposen la raó, però que alhora la sobrepassen. 

Sobre aquest tema no podem deixar d’escoltar les paraules clarividents de Teilhard de Chardin que, des d’un altre context personal, ens parla de la força espiritual de la Matèria. Diu aquest pensador: Els homes, en els seus esforços cap a la vida mística, han cedit sovint a la il·lusió d’oposar brutalment l’ànima i el cos, l’esperit i la carn, com si es tractés del bé i del mal.

La Matèria, vista... en el context des del qual parlem, és el conjunt de les coses, de les energies, de les criatures que ens envolten, en la mesura en què se’ns presenten com a palpables, sensibles... Aquest és el medi comú, universal, tangible, infinitament mòbil i variat, en el si del qual nosaltres vivim anegats.  

La Matèria, per una banda, és el farcell, és la cadena, el dolor... l’amenaça de les nostres vides. És allò que afeixuga, allò que fa patir, allò que fereix, allò que posa en la temptació, allò que ens envelleix. Per la matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables. Qui ens deslliurarà d’aquest cos de mort?

Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculat al Món, envaïts per la vida. Ser despullats de la matèria ens és intolerable... ¿què se’n faria dels nostres esperits si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los? ¿Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar-se prematurament del si providencial on Tu les has situades?    

 12

SOM COMUNITAT

 

Continuem fent una mirada a la interioritat del nostre ésser des de diversos punts de vista... intentem augmentar la nostra consciència en relació amb el fons sense fons de la realitat... de la  realitat humana.

Contemplem l’ésser en la seva obertura a l’infinit, la qual cosa ens obliga a corregir de tant en tant el nostre concepte de l’ésser. Hem d’assumir la paradoxa que s’esdevé quan veiem que per viure l’ésser plenament, l’hem de negar: per deixar ser l’ésser, l’hem d’abandonar. A l’hora d’actuar hem de tenir present que no es tracta tant de fer, com de deixar fer, hem de deixar ser l’ésser, car descobrim que l’ésser mateix és perjudicat tan aviat com s’hi introdueixen el meu pensament, la meva voluntat o el meu jo...

Podríem trobar un pensament semblant en les paraules de Jesús quan diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix... i qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25.  

En el tercer símbol que analitzem dins d’aquesta mirada a l’interior del nostre ésser, que estem fent seguint el pensament de Panikkar, hi veiem la comunitat.

 

I mirant les coses des d’aquest nivell de consciència superior des del qual intentem veure les coses, diem que nosaltres som individus i som comunitat alhora.. És a dir: no som només individus que pertanyen o tenen una comunitat, sinó que som comunitat. De semblant manera que no hi ha un jo sense un tu, tampoc no hi ha un individu sense una comunitat.

 

La vida es manifesta a través d’aquests dos aspectes que formen part d’una mateixa realitat. No es tracta de la comunitat que es crea i se sosté a base de lleis, sinó la comunitat natural feta de relacions humanes, del conviure i viure junts, en la proximitat corporal i mental.

 

També el nostre ésser forma part del cosmos. I des d’aquesta perspectiva, veiem que la tradició cristiana parla de dos llibres, el llibre de la vida, és a dir, la Sagrada Escriptura i el llibre de la natura... Agustí diu: Que la pàgina divina et sigui un llibre perquè l’escoltis; que el món sencer et sigui un llibre per a veure.

Hem d’aprendre a llegir una altra vegada, aquest cop no els llibres de paper, sinó el llibre de la natura, que no conté només boscos i rius, sinó una visió directa del món en què ens trobem.

I per aprofundir en aquest tema el que ens pot ajudar d’una manera especial és Emerson. Aquest filòsof té paraules corprenedores sobre la naturalesa. Escoltem-lo: La Naturalesa és una manera de ser o un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit.  

El seu pensament ens orienta vers una llei universal que connecti tots els ordres de la realitat, de tal manera que res sigui aliè a res i que no hi hagi escissions entre la llei moral, la llei natural i la llei estètica sinó més aviat transparència i reflex.

Confiem en la perfecció de la creació i pensem que qualsevol curiositat que l’ordre de les coses susciti en la nostra ment pot ser satisfeta per l’ordre de les coses.

Les estrelles inspiren reverència, perquè encara que sempre presents, no deixen de ser inaccessibles.

La naturalesa mai mostra una aparença mesquina. L’home més savi no li arrenca el seu secret, ni sadolla la seva curiositat descobrint la seva perfecció.

La Naturalesa és un escenari que s’adequa per igual a la comèdia o a la tragèdia. Amb bona salut, l’aire és un tònic d’increïbles virtuts... en els boscos l’home es desprèn dels seus anys, en ells resideix la joventut eterna. En aquestes plantacions de Déu, reina la santedat i el decor... en els boscos tornem a la raó i a la fe... dempeus en la terra nua, banyat el meu cap amb l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot allò que implica egoisme es dilueix... els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

 En la naturalesa verge hi trobo quelcom molt estimat i més afí a mi que en els carrers o en els pobles. En el paisatge tranquil i, en especial , en la llunyana línia de l’horitzó, l’home contempla quelcom tan formós com la seva pròpia naturalesa.     

El nom de l’amic més proper sona llavors estrany i accidental: ser germans o coneguts, ser amo o ser criat, és llavors una bagatel·la o trastorn.

 

Aquí podríem recordar unes paraules de Jesús que, fora del seu context, ens poden semblar inapropiades o de poca delicadesa, però que, ben contextualitzades ens indiquen que Jesús vivia en un altra món, des del qual veia i estimava... l’Evangeli diu que estan parlant Jesús amb la gent que tenia al voltant seu algú li digué: -La teva mare i els teus germans són aquí fora, que volen parlar amb tu. Ell li respongué: -¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? ... i assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: -Aquest són la meva mare i els meus germans... Mt 12,46-50.

I no és que Jesús menystingués la seva mare... però ell vivia en un altre món des del qual veia i estimava...  

De semblant manera només des d’un nivell superior de consciència podem relacionar-nos amb les persones i amb la naturalesa com ho feien també Emerson i Panikkar.

... és el veure com a contemplació directa de la realitat. Aquesta té una qualitat última i essencial: el veure no és reflexió sobre l’esdevingut, sinó que és simplement mirar, contemplar, deixar-se contagiar pel contemplat. Panikkar

Per a descobrir-nos a nosaltres mateixos, per a conèixer-nos en la profunditat de la humanitat que ens és donada, hem de viure realment.

L’ésser humà és en la mesura que viu humanament. 

 

11

LA VOLUNTAT

 

Un dels valors que Panikkar relaciona amb el centre simbòlic de la terra és la voluntat: La voluntat és per a nosaltres el valor suprem, som incapaços d’imaginar-nos la nostra vida sense meta, finalitat i voluntat. Tots els grans relats de la història, totes les grans gestes humanes són testimonis admirables, el fruit de la voluntat d’una persona o d’un poble. Però, també podem veure que aquesta lluentor té a la vegada el seu cantó fosc, que el preu d’aquells testimonis de la nostra cultura és l’espoliació i la submissió d’altres pobles i també d’altres aspectes de la nostra pròpia personalitat. 

 

També aquí es fa distinció entre tenir voluntat i ser voluntat. Panikkar cita Schelling que diu: L’ésser primordial és la voluntat. Però, podríem citar molts altres autors que diuen coses semblants sobre el tema de la voluntat. En posem alguns exemples: Una frase atribuïda a  sant Agustí, diu: els homes són voluntat.

 

Escoltem també Teilhard de Chardin: En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu.

 

Un altre autor que ens parla de la voluntat, en aquest cas de la voluntat de Jesús, és R. Guardini. Escoltem-lo: A Jesús li importa una sola realitat que no existeix acabada, sinó que ha de fer-se: li importa la realitat de la història sagrada, de Déu i de l’home; el compliment de la resolució i la decisió divina del destí etern i el sorgiment d’una nova existència. És a dir, una voluntat i una acció; però ¿com vol Jesús? ¿De quina manera actua?

 

Jesús no vol com un lluitador que s’avança impetuós. No vol com un organitzador que fa plans, sospesa possibilitats, observa i aplica els mitjans que estan a la seva disposició...

No com un reformador que té una idea conductora i un programa pràctic; o com un treballador, que veu la seva tasca davant seu i la porta a terme pas a pas...

No té un programa que s’hagi de dur a terme, sinó que el que cal fer en cada cas es desprèn en forma viva de la situació que s’esdevé en cada conjuntura; de “l’hora” que ha arribat.

 

També cal fer distincions respecte als mitjans que aplica. Jesús no fa servir la violència quan reuneix en certa manera els homes per posar-se davant d’ells. No empra la suggestió, que resultaria fàcil degut a la seva enorme força personal. Sempre ple de respecte enfront de la llibertat humana, apel·la a la responsabilitat del qui escolta i al porta al punt d’haver de dir “sí” o “no”.  

 

La seva voluntat és enèrgica. En perfecte acord amb si mateix... convençut que es tracta d’allò que és important i prou, de la decisió de tota l’existència. I que “és temps” en sentit absolut. Però, a la vegada completament tranquil·la, sense cap pressa, sense cap constrenyiment. I encara que el seu cor està ple de dolor per la destrucció possibilitat que no arriben a realitzar-se, això no té cap incidència en el seu procedir.

 

Podríem citar també sobre aquest tema a Nietzsche i la seva voluntat de poder, a Schopenhauer i la seva reflexió sobre el món com a voluntat i representació i a P. Tillich i el seu llibre: El coratge de ser, del qual en podem parlar un altre dia.

 

Passem ara a considerar el segon símbol que fa servir Panikkar per raonar sobre la interioritat: És l’aigua. I, amb l’aigua com a símbol de l’ànima, hi afegeix el jo, la raó, el saber, la veritat, els somnis... 

 

Parlant del “jo” ens diu Panikkar: No hi ha cap “jo” sense un “tu”, no hi ha de cap manera una ànima aïllada i autosuficient en ella mateixa...

Aigua i coneixement són símbols de relació. Som i vivim en una xarxa de relacions. Som conscients del nostre propi jo en la mesura que som conscients del jo de l’altre. 

Som éssers relacionals.

 

El coneixement del qual ens parla en aquest context és aquell coneixement que sorgeix de l’experiència: Experiència significa deixar que quelcom actuï de manera immediata en mi i em penetri, significa absorbir-ho a dintre meu, amb la qual cosa m’identifico amb el que conec; sóc allò que conec.

A més de l’experiència contempla aquí Panikkar el coneixement que prové de l’observació i en tercer lloc el que dimana de l’experiment.

 

L’aptitud humana per al coneixement no és cap altra cosa que la capacitat d’identificació: el fet que podem esdevenir-ho tot. Aristòtil ho formula així: “L’ànima és, en certa manera, totes les coses”. També s’ha dit: “Hom esdevé allò que hom coneix”.

 

Ara bé, el coneixement que procedeix de l’experiència és el més important i fonamental: Només allò que m’ha travessat i que brolla espontàniament de mi mateix té vida, força i autoritat.

Sobre l’observació diu Panikkar: L’observació es pot descriure com una activitat passiva que exigeix atenció i consideració i com un deixar-se influir des de fora...

 

La ciència moderna, en canvi, dóna prioritat a un tercer mètode de coneixement: l’experiment. Consisteix a dur a terme una modificació més o menys artificial en una variable, com a mínim, d’un sistema observat... no es coneix realment la cosa, només es veu una reacció concreta d’un estat de coses... ofereix informació sobre una determinada evolució, però no diu gaire més sobre la naturalesa de la cosa, sobre la realitat, sobre la nostra pròpia naturalesa. I acaba dient: Si la desídia és el perill de la primera dimensió, aquí ho és l’intel·lectualisme, l’afany de voler investigar les coses per mitjà d’experiments i no conèixer-les per l’observació i l’experiència.