dimarts, 13 de gener del 2015

( 1 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

I la veritat us farà lliures. Aquestes paraules de Jesús marquen el camí que porta a la vida, perquè sense veritat no hi ha llibertat i sense llibertat no hi ha Home Nou.

Però, el fragment complet que defineix i dóna sentit a la vida del creient (que després s’ha anomenat cristià) el trobem en l’Evangeli de Joan (Jo 8,32). En aquests versets hi podem veure quatre conceptes essencials que defineixen l’home nou. Són: Fe, Acceptació, Veritat i Llibertat. La frase completa de l’Evangelista és la següent: Jesús digué als que havien cregut: Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat , i la veritat us farà lliures.   

Aquestes paraules estan escrites des del tercer nivell de consciència. I, per tant, és des d’aquell lloc de la fe que han de ser llegides, ja que el fet de llegir o interpretar les paraules espirituals amb categories racionals o legals implica una tergiversació i manipulació del llenguatge i, de retruc, una ofensa al Crist de qui rebem aquelles paraules.

Recalquem això perquè entenem que el fet de parlar amb categories espirituals no solament és una opció, sinó també una capacitat. Seria bo que féssim un acte d’humilitat i ens preguntéssim si tal vegada no estem inclosos en aquells dels qual Isaïes va dir: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu......                                                                              
Aquesta capacitat per entendre la Paraula ens ve del cor. Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu. Puresa de cor que és sinònim de sinceritat existencial, de fidelitat a si mateix, de ser home sense engany.

Tanmateix, no tenim més remei que balbucejar unes paraules comentant el text esmentat. Per començar hem de parlar de la fe, ja que Jesús va dirigir les seves paraules als qui havien cregut. I és que sense fe no és possible comprendre la vida de l’esperit. Crec per poder entendre, deia sant Anselm.

I per saber què vol dir creure, sobretot per als qui hem viscut i crescut en un context religiós, el primer que hem de fer és distingir la fe de la creença. Sovint no tenim un concepte clar del que significa creure i quina cosa volem dir quan esmentem la paraula “fe”.

La fe forma part de la naturalesa humana que ens ha estat donada: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té us de raó i sentits. Se’n pot ser més o menys conscient; se’n pot saber donar raó o no, però és quelcom que hem rebut. I per tant, expressions com tenir o no tenir fe no són les més adequades en aquest nivell de consciència. La fe no es pot perdre. Es perden les creences. Panikkar.

També es diu que la fe és una opció. I és veritat. Però la veritable opció comença per ser acceptació. La fe és opció a favor de la vida, que vol dir, a favor de la veritat i de l’amor. Déu és Amor, Déu és Veritat. Però, aquest dur a terme l’opció és do de Déu: Què tens que no hagis rebut?  Déu obra en nosaltres tant el voler com el fer.  És cert que sóc jo qui opto, el qui decideixo fer o deixar de fer. Però, aquesta capacitat per decidir no he estat jo qui l’he creada. L’he rebuda. La trobo dintre meu. Des d’un principi està a la meva disposició.

Per tant, el primer acte conscient que haig de fer en la meva vida espiritual és l’acte d’acceptar, d’una manera positiva, l’existència amb totes les seves possibilitats il·limitades de creixement. És un acte d’obediència. Obediència no a una llei feta pels homes, sinó a l’energia vital que em dóna vida i pel qui accepta creure, és a dir, pel  qui accepta la fe com la capacitat d’obertura a alguna cosa més,  és obediència a la Voluntat de Déu. Per l’obediència... tots seran fets justos.  

I si és cert que un pot fer l’opció de creure en Déu o de no creure-hi, això és una facultat que tenim, però, aquesta facultat encara no és llibertat. La llibertat és acceptació de la Realitat, és fruit de la veritat: La veritat us farà lliures. Només la veritat ens pot fer lliures. Només sóc lliure si opto, és a dir, si faig descansar el meu esperit en el misteri que està més enllà de la meva comprensió i que puc simbolitzar amb el nom de Déu. Déu entès no com un concepte, sinó com un símbol. Panikkar. Si opto només per allò que jo comprenc, em faig esclau de la meva comprensió.   

La fe és una opció, entesa com un acte que exerceixo lliurement. No és fruit d’una reflexió. En tot cas la reflexió pot ajudar a enfortir la fe: Crec per poder entendre i miro d’entendre per creure, deia sant Agustí. La fe és do de Déu. I a partir d’aquest do que resideix en el més íntim de la nostra intimitat cal estar atent, ja que la fe ve d’escoltar la paraula.      

Creure és optar a favor de la vida, és a dir, a favor del bé, de l’amistat. La frase de Hans Urs Von Balthasar: Només l’amor és digne de fe, es pot invertir dient Només la fe pot fer possible el misteri de l’amor. Creure és tenir el coratge d’existir.

La fe que és acceptació és la primera baula de la cadena que ens porta a l’última que és la llibertat, és a dir: a la salvació. Si guardeu les meves paraules sereu de debò deixebles meus. És a dir, sereu l’home nou, hereu de vida eterna. Aquesta disposició implica l’acceptació de si mateix, no solament quant a la dimensió física i mental, sinó l’acceptació de totes les possibilitats de creixement que Déu ha dipositat en el nostre cor. 
 
La disposició incondicional a favor del bé obre les portes a la veritat: ...coneixereu la veritat... La “veritat” és una paraula que forma part fonamental de l’argot propi del món religiós de la nostra cultura, però que ha tingut poca incidència en la praxi de la vida cristiana en el món occidental, malgrat que és l’objectiu principal i bàsic de la vida que anomenem cristiana, perquè, en definitiva es tracta de fer la veritat en l’amor. El mateix Jesús es va presentar com aquell que ha vingut a aquest món a donar testimoni de la veritat. Gandhi donava més valor a la veritat que a l’amor. En general l’Orient ha apreciat més el valor espiritual de la veritat.

La Veritat és paradoxal. És el gran Misteri, i al mateix temps, és la força: l’alè de l’esperit, l’energia vital que d’una manera amagada però real, ens fa moure com el principi i la fi de les nostres accions. La vida era la llum dels homes. Un poble que vivia en les tenebres ha vist una gran Llum.
Fer la veritat vol dir que les nostres vides no són fantasia o desig fatu, sinó la pura realitat. La veritat és la realitat de les coses. Balmes.

Què és la Veritat? Va preguntar Pilat. No va obtenir resposta. És que no n’hi ha de resposta. Malgrat això, tots, d’una manera o altra anem darrere de la veritat. Som cercadors eterns de la veritat, perquè per més que caminem darrere seu, mai no acabarem de copsar-la del tot.
Per això tots aquells sistemes que pretenen posseir la veritat i lligar-la ben lligada a base de conceptes doctrinals o d‘ideologies polítiques, a més de fer el ridícul, no saben el que diuen. La veritat s’escapa d’aquell qui la vol posseir. La Veritat és objecte de fe. Això vol dir que està més enllà dels límits on pot arribar la raó, perquè la fe és posar confiança en allò que no veiem. No obstant això, quelcom ens arriba de la veritat. Nosaltres mateixos i el món que ens envolta som esclats de la veritat. Passa però, que no ens acceptem. L’acceptació de si mateix (Guardini) no solament en la forma física i intel·lectual, sinó en la seva dimensió transcendent, acceptació que comporta la fidelitat a allò que estem destinats a ser, a l’home nou, és la pau. 

La veritat no pot prescindir del cor. La doctrina en té prou amb el cap, però no la veritat. El cor té raons que la raó no és capaç d’entendre. Pascal. Aquest és el motiu que sovint quedi al marge de la nostra consideració la relació entre el contingut i les formes; entre l’ésser i la seva expressió. Perquè en la relació està la vida i la vida es viu no solament amb el cap, sinó amb el cor, amb els sentits amb tota la persona. I no oblidem que persona és relació.


La història ens mostra que, globalment considerada, s’ha menystingut la veritat de la religió, és a dir, la veritat entre fe: entre el contingut essencial i les seves formes d’expressió: les creences. En aquest context, veritat és sinònim de coherència, d’holisme, de fidelitat als orígens, d’unitat en la diversitat, de sinceritat existencial, de rectitud d’intenció... És a dir, d’aquelles coses que toquen al nucli essencial de la vida. Allà on es cou l’autenticitat de l’existència. Hi ha moltes existències buides de contingut. Són les que pertanyen a l’home vell. Cal néixer de nou si volem trobar-nos amb la veritat i gaudir de llibertat.   
( 2 ) – AXIOLOGIA FONAMENTAL
      Entorn de la Paraula

Estem reflexionant des d’un context espiritual i simbòlic, no purament científic o gramatical. I en aquest context, la paraula és més que un fonema o una grafia. És més que un terme gramatical. Quan parlem de la paraula, parlem de l’home, perquè El qui és la Paraula s’ha fet Home. I en contemplar l’Home com la Paraula estem contemplant la seva vessant divina. L’Home forma part de la Trinitat cosmoteàndrica que és Déu, Home, Cosmos. Panikkar.

Podríem dir que l’essència de l’home és ser expressió. Si es diu que home és un ésser donada, Guardini, Jaspers, vol dir que la seva naturalesa és expressió d’aquell qui l’ha donat. En definitiva: És paraula. I el seu destí consisteix en ser fidel a aquell qui l’ha creat a semblança seva. Si no és fidel deixa de ser paraula, deixa de ser veritat i es converteix en mentida, en aparença de realitat. Així, doncs, l’home és expressió i s’expressa a través d’una cultura. I dins d’aquesta cultura manifesta la seva vessant religiosa.

La paraula autèntica és manifestació de la veritat i la veritat forma part de la naturalesa divina: Déu és Llum, i per tant, de la naturalesa humana ja que som creats a imatge de Déu. Per això, hem d’anar molt amb compte amb les paraules que diem perquè està en joc la veritat i, per tant, la nostra pròpia naturalesa humana i la nostra salvació. Si som conscients d’aquesta realitat no trobarem exagerades les paraules de Jesús quan diu: De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici. 

En començar aquestes reflexions, i encara que ens hàgim de repetir en el que diem, recordem que és de fonamental importància no confondre la veritat amb la doctrina.  No podem confondre el fonament de l’edifici espiritual posat per Déu, amb l’edifici construït pels homes. Aquí val la pena transcriure les paraules de la primera carta als corintis: Que cadascú miri bé com construeix! De fonament ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència...

Aquestes reflexions, i moltes altres de semblants, se les ha de fer cada creient i també cada comunitat i cada església. A vegades sembla talment, per la manera de comportar-se, que les grans institucions estiguin exemptes, per gràcia de Déu, d’aquest judici. Una presumpció  que és bastant il·lusòria i ridícula . 
 
Tinguem present, també, que la nostra ment està condicionada per les idees o conceptes que hem rebut del passat i de la nostra tradició i que, sovint, ens impedeixen descobrir la veritat eterna amagada en el fon del cor. Actuem d’acord amb les idees que tenim i degut a això, sovint escrivim amb renglons torçats. Ara bé, no obstant això, i d’una manera misteriosa però real, aquella veritat eterna és la força espiritual que ens impulsa a seguir caminant cap al cim del nostre destí etern.  

La paraula s’ha fet home des de sempre. Es manifesta en el temps, però és de sempre que s’ha fet home. Les paraules de la Revelació parlen de coses espirituals expressades amb categories espirituals. I per tant amb categories d’eternitat. La fe ens invita a viure l’etern present de la vida divina que portem dins. La Revelació no és cosa del passat, ni s’ha de donar per acabada, ni s’acabarà mai: El qui és la Paraula està amb nosaltres tots els dies fins a la fi del món. Cada dia és una nova revelació. Ens passa, però, com als fariseus que no sabem descobrir els signes dels temps.  
                                                                           
La fe descansa en el misteri. No en el concepte doctrinal, ni en el ritus, ni en la llei perquè la fe és conèixer realitats que no veiem i que no poden ser apreheses per cap concepte. El lloc on podem trobar Déu és el silenci. I només la fe ens permet descansar en el silenci. Per això el Mestre Eckhart diu a aquell que es creu saber coses de Déu: Què estàs xerrant sobre Déu? Qualsevol cosa que tu diguis de Déu és falsa. El qui actua segon la llei es creu segur perquè ha complert amb totes les normes establertes. El qui actua segons la fe sap que l’última paraula de tot el que fa i pensa la té Déu. El creient té intenció de viure i de fer comunitat i, per tant, d’estar en la presència del Crist, però és conscient que això només ho sap Déu. Aquesta és la diferència entre viure de la llei o viure de la fe. El qui viu del compliment de la llei posa la confiança en la llei que no salva, el qui viu de la fe posa la confiança en Déu. I aquest se salvarà.

Estem acostumats a veure i a judicar les coses per les seves aparences o pel que sempre se’ns ha dit, no per la seva realitat essencial. Confonem la perla fina amb les peces de bijuteria. Preferim la brillantor del que és artificial, a la naturalesa nua del que és autèntic. La brillantor amaga i dissimula l’engany de les aparences. L’excessiva erudició i brillantor de certes doctrines amaga la buidor del seu contingut espiritual. Heidegger. I a l’hora de fer un judici sobre les coses que atenyen a la religió, sovint colem el mosquit i ens empassem el camell. Mateu.

Cada paraula evoca un aspecte de la realitat. Una mateixa paraula ens diu més d’una cosa. Depèn del context. Per això, quan es presenta un text, cal tenir present el context, el pretext i l’ordit. Panikkar. És relativament fàcil dir paraules boniques i essencials. No és tan fàcil viure (ser) paraules essencials i expressar-les en el seu context adequat i amb formes coherents i des d’un nivell superior de consciència. I les paraules que no són ressonància del qui les diu, són com la palla que s’emporta el vent. 
La veritat ha esdevingut la gran absent en el transcurs de la nostra història occidental. Se’ns ha predicat i ens hem esforçat en ser exemple de bones obres, però la veritat de la qual Crist ha vingut a donar testimoni  ha esdevingut la gran desconeguda. Ens referim a la veritat existencial. I del que es tracta és de fer la veritat en l’amor. Efesis


No ens hem desempallegat del paternalisme o de la ideologia amb les quals hem tenyit les nostres obres. Hem fet prevaldre la llei per damunt de la virtut, malgrat que contra la virtut no hi ha llei. La virtut està per damunt de la llei com diu sant Pau després d’enumerar unes quantes virtuts, que anomena fruits de l’Esperit Sant, diu: Contra aquestes coses no hi ha llei. La virtut és una manera de ser paraula. Déu és amor. I si Déu és amor, l’home serà amor, quan les seves relacions amb els altres siguin paraula de Déu, és a dir, siguin fetes d’acord amb la Voluntat del Pare del cel.