1
– AXIOLOGIA FONAMENTAL
L'axiologia
és la teoria dels valors. I l'axiologia fonamental o essencial és
la que parla dels valors fonamentals o essencials.
Max
Scheler fa de l'axiologia un tema central de la seva filosofia.
Un
altre autor que adopta l'axiologia
formal
com el mitjà més apte per renovar el món, és Robert S. Hartman.
Així diu aquest autor: En
qualsevol cas, l'axiologia formal (ciència dels valors) semblava
haver arribat per quedar-se... Estic convençut que els valors
profunds i eterns de la vida poden articular-se de forma
intel·lectual mitjançant l'axiologia formal.
És
cert que la paraula o la disciplina que es fa servir més en el món
de la filosofia referent als valors és l'ètica. Lèvinas diu, per
exemple: la
filosofia primera és una ètica. S'ha de comprendre que la moralitat
no s'afegeix com una capa secundària, pel damunt d'una reflexió
abstracta referent a la totalitat... la moralitat té un abast
independent i preliminar.
Malgrat
això, nosaltres preferim la paraula axiologia perquè l'ètica
tendeix a fer pensar en normes que s'han de complir o en lleis que
hem d'obeir. I la nostra intenció és anar a l'origen i a l'essència
d'allò que forma la nostra naturalesa espiritual i que es troba
abans que els homes fessin les seves lleis. La paraula més pròpia
seria “virtut”. El mateix sant Tomàs d'Aquino anomena “Tractat
de les virtuts” a la part de la teologia que després es va
denominar “teologia moral”.
La
nostra naturalesa espiritual, feta a imatge i semblança de Déu és
virtut. Així, Plotí diu: Sense
veritable virtut el Déu del qual es parla és un mer nom. De
semblant manera podríem dir: Sense virtut la paraula home és com
una forma buida de contingut.
Hem
parlat de naturalesa espiritual. Haguéssim preferit dir simplement
naturalesa i no afegir el qualificatiu d'espiritual, ja que la
realitat espiritual no és només una part de la nostra naturalesa
humana al costat de la part material, sinó que tota la nostra
humanitat és espiritual, és fruit de l'esperit: I
l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Gen
1,2. És
a dir, l'Esperit de Déu amb la seva “energia vital” és el que
dóna forma i vida a tota la naturalesa.
La
veritable espiritualitat no prescindeix, ni menysvalora la part
material. Al contrari l'assumeix i la necessita per expressar la seva
espiritualitat. A la puresa de cor (la virginitat) no li fa nosa la
realitat sexual del matrimoni. Al contrari, la necessita per poder
manifestar que el fill que concep és obra de l'Esperit Sant. Jesús
no
va venir a abolir la llei o els profetes. Jesús
va venir a donar compliment a allò que estava establert des
d'un principi.
El creient ha de seguir el mateix camí. Imaginar una altra cosa és
fruit de pensament humà i anar contra l'obra de Déu.
Plató
va presentar la
bondat
com el concepte últim i fonamental de l'ésser. La Bíblia posa
l'amor com l'essència de la vida. Amor i bondat són dos termes
sinònims, ja que tots dos indiquen i expressen difusió i
comunicació de vida.
Totes
les altres virtuts no són sinó noms i formes d'expressar i de viure
l'amor o la bondat.
De
totes maneres hauríem de tenir sempre presents els transcendentals:
unitat, bondat i veritat dels filòsofs o la justícia, bondat i
veritat de sant Pau, com a punts de referència nuclears, perquè
l'aspecte trinitari és part essencial de la nostra fe i de la nostra
vida.
Aquestes
virtuts són tan fonamentals que, de primer moment, tenim la
impressió que ja formen part de la nostra vida. I això és així,
perquè ja les tenim al fons del cor amagades com a possibilitats
cridades a esdevenir realitats. Tanmateix estem lluny d'haver assolit
la seva perfecció, és a dir, la seva realitat. Com deia
Kierkegaard, més que ser, som
esdevenir.
El sentit de les nostres vides és assolir aquelles virtuts. Estem en
camí. Però, sovint ens enganyem i pensem que ja vivim la bondat i
que ja sabem de què es tracta. Per això sant Pau ens commina a fer
la veritat en l'amor. Ef
4,15. (Vulgata).
Aquest
objectiu de la veritat: (sinceritat, fidelitat, autenticitat, sense
engany...) era allò que donava sentit a la vida de Gandhi, i, en
general, ha estat més apreciada a Orient que a Occident.
“La
virtut” és la realitat espiritual que fa referència al contingut
essencial i que es manifesta en les formes externes a través de les
anomenades virtuts teologals, cardinals, morals, fruits o dons de
l'Esperit Sant... I
contra aquestes coses,
diu sant Pau, no
hi ha llei.
Gal
5,23.
Avui
és fa necessari parlar sobretot del contingut essencial. I quan
parlem d'altres coses o de les formes externes, ho hauríem de fer
des
del contingut essencial, perquè el lloc
(el nivell de consciència) des d'on parlem i actuem és la condició
que assenyala la vera qualitat del que som i del que fem.
Si
volem ser membres actius a favor d'una transformació a fons del món
i de la religió, més que pensar en quines obres hem de fer, hem de
posar l'accent en apujar el nostre nivell de consciència.
I
des d'un nivell superior de consciència veurem les coses d'una altra
manera, més d'acord amb la realitat i veurem amb més claredat
quines coses són les que cal fer...
Comentem
ara el mateix amb una metàfora. Si, des de mitja muntanya -nivell
mig de consciència-, parlem del poble que està a baix de la
muntanya, com que no veiem tot el poble, parlarem d'algunes cases.
Els qui, en aquest nivell, estan a un costat de la muntanya diran: la
primera casa del poble és de color vermell. En canvi, els qui estan
a l'altra costat del mateix nivell, diran: la primera casa és de
color blau. Tots dos tindran raó i cadascú es quedarà amb la seva
veritat... Ningú voldrà deixar la seva veritat que veu clarament...
el problema és que tots dos confonen la seva veritat amb l'última
veritat.
Quan
des d'aquest nivell es vol fer ecumenisme, es cau en un cert
eclecticisme o en un sincretisme sense sentit. S'ha dit que el
sincretisme és un espècie d'eclecticisme barruer. Els qui el
practiquen són aquells que agafen d'aquí i d'allà de les doctrines
que creuen més d'acord amb els seus gustos i en fan un conglomerat,
una nova religió feta de pedaços... Però, no és aquesta la
solució. Això passa en aquest nivell de mitja muntanya que és el
nivell dels conceptes i de les formes i de les doctrines i ritus que,
per interessos emmascarats, s'absolutitzen.
Deixem,
doncs, aquest nivell i pugem més amunt de la muntanya, a un nivell
més alt de consciència. Llavors veurem el poble sencer amb totes
les cases i veurem com una cosa normal que el poble tingui cases de
diferents colors i formes. La nostra última veritat, la que ens
uneix i dóna sentit a la nostra religió, serà el poble, no una
casa (una Institució religiosa) particular. És el nivell de la fe,
del coneixement sapiencial.
El
poble de Déu
abraça totes les cases, totes les cultures i religions... Els
nostres propis dogmes i ritus no són l'última veritat. L'última
veritat és coneixement
de Déu,
és fe. Aquest coneixement espiritual és el que fa possible la pau
dels pobles: Conviuran
el llop amb l'anyell, la pantera s'ajaçarà amb el cabrit, el vedell
i el lleó pasturaran junts, i un noi petit els conduirà; la vaca i
l'óssa es faran amigues, junts s'ajauran els seus petits, el lleó
com el bou menjaran palla; l'infant de llet jugarà sobre el forat de
l'escurçó, i l'infant ficarà la mà a l'entrada del basilisc.
Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè
la terra serà plena del coneixement del Senyor com l'aigua cobreix
la conca del mar. Is
11, 6-9.
El
coneixement bíblic no és el coneixement conceptual propi del
magisteri eclesiàstic o de les nostres especulacions acadèmiques i
doctrinals. És el coneixement sapiencial propi del tercer nivell de
consciència. D'aquest nivell sant Francesc de Sales en parla dient:
És
un cert grau d'eminència o suprema elevació de la raó i facultat
espiritual, en què aquesta no és guiada per la llum del discurs ni
de la raó, sinó per una simple visió de l'enteniment i un simple
sentiment de la voluntat, en virtut de la qual l'esperit assent i se
sotmet a la veritat i voluntat divines. Només
des del “tercer ull”, diu Panikkar, podrem assabentar-nos
clarament de les coses de l'esperit.
Des
d'aquest nivell de consciència veiem que l'essència de la religió,
el que uneix tots els homes en la fe és la comunitat, és el poble,
és l'home. És el poble que té moltes cases. Més encara, és el
món,
que és la casa de Déu.
Jo
1,11.
El món, per tant, és la gran institució religiosa que uneix tots
els homes en una mateixa fe, viscuda i expressada de múltiples
maneres. L'actitud de voler “posseir” la veritat i de pensar que
la pròpia forma doctrinal és l'única vertadera, denota un fons
d'hipocresia i d'interès polític i tendeix inevitablement al
fanatisme.
Però,
el poble, no és la massa de gent. El poble es constitueix d'homes o
dones, de llibertats responsables. Déu, en el N.T. s'identifica amb
l'ésser humà, no amb la cultura: Déu
s'ha fet home.
Jo 1,14. Jesús es va presentar com el
Fill de l'home.
L'Home, per tant, és el punt de referència nuclear de la religió,
és el que ens uneix. No les cultures o les religions.
Les
cultures i les religions són la diversitat necessària per poder
viure la unitat. Una altra cosa seria uniformitat. Així és realitza
el principi de sant Francesc de Sales: La
unitat en la diversitat és l'ordre. Si
allò que “ens marca” són els ritus, les doctrines, les lleis,
llavors la nostra religió es basa en la llei i no en la fe. Vol dir
que encara estem sota el règim de l'Antic Testament, malgrat que les
paraules siguin del Nou.
Hem
de reencarnar l'Evangeli avui... No cal inventar una altra cosa. Així
com Jesús, l'autor del Nou Testament va dir que no havia vingut a
dir coses noves sinó a donar compliment als profetes antics, de
semblant manera la novetat que a nosaltres ens toca viure avui és la
reencarnació de la paraula que fou dita al
principi
Jo
1.1.,
i que per desídia i ignorància hem substituït per les nostres
pobres paraules. La Paraula ja hi és. Som nosaltres els qui no
l'escoltem. Es tracta de ser fidels a la paraula de Déu pronunciada
en
el principi.
Amb la nostra fidelitat farem possible la vida.
L'Evangeli
és axiologia. És semblant a una melodia de Beethoven, de Bach o de
Mozart que poden ser interpretades i viscudes interiorment per
qualsevol persona del nostre planeta. L'axiologia fa referència a
allò humà fonamental. Tota altra cosa és comentari. És lícit i
necessari que cada cultura expressi això mateix essencial amb el seu
llenguatge propi, amb els seus instruments. El veritable ecumenisme
no dilueix la diversitat d'expressió sinó que potencia la unitat
del contingut essencial.
Sovint,
però, els altres ens fan nosa i voldríem que tothom parlés el
mateix llenguatge: el nostre. Que hi hagués una sola llengua: la
nostra. Llavors seríem enganyosament feliços, però empobrits
miserablement d'humanitat. No és això el que estem patint?
L'ecumenisme d'avui encara fomenta en el poble una religió basada en
la llei.
Si
comparem el nivell de maduresa humana del món de les religions amb
el món de la tècnica veiem que estem desfasats i els nostres
procediments anacrònics. En el món de la religió actuem com aquell
que ve de lluny amb la seva Hispano Olivetti i no té idea dels
ordinadors portàtils...
Ens
falta maduresa, ens falta llibertat. On no hi ha llibertat no hi ha
home. Si la gent del “món” són esclaus de la matèria i de les
formes, les religions són esclaves dels seus ritus i dels seus
dogmes.
Sant
Joan de la creu advertia que un cop superats els pecats capitals
podríem caure en els pecats capitals espirituals que impedeixen
volar a les altures de l'esperit. Deia que era igual que un ocell
estigués lligat amb un fil gruixut o prim, perquè mentre estigui
lligat no podrà volar.
Si
fóssim lliures diríem com Rut (ella
ho va dir a la seva sogra)
a l'hora d'emigrar cap un altre poble que no era el seu: El
teu poble serà el meu poble el teu Déu serà el meu Déu.
Panikkar era lliure i per això podia dir: Quan
sóc aquí sóc cristià, si estic a l'Índia sóc hindú.
Si
no hi ha llibertat no hi ha poble de Déu, només hi ha una massa de
gent. Es tracta d'arribar a ser poble a semblança dels primers
cristians. A aquells Pere els deia: Vosaltres
abans no éreu poble, ara sou el poble de Déu. 1
P 2,10.
Hem
d'aspirar a ser poble, comunitat de fe. No un conjunt o conglomerat
de gent sense llibertat responsable. La persona responsable no imposa
res, no rebutja els altres per ser els altres. Només rebutja el mal.
La llibertat responsable accepta tothom que fa el bé i respecte la
seva diferència de la mateixa manera que vol que els altres
respectin la pròpia.