7
– AXIOLOGIA FONAMENTAL
La
veritable virtut gaudeix del caràcter paradoxal i del caràcter
holístic alhora. Això vol dir viure a fons la unitat en la
diversitat com a garantia de l'ordre establert per Déu.
Així
la
saviesa és
aquella experiència on encara no s'han escindit el coneixement i
l'amor, l'ànima i el cos, l'esperit i la matèria, el temps i
l'eternitat, el diví i l'humà, el masculí i ell femení... És
aquell estat de consciència on la
dicotomia entre l'objectiu i el subjectiu desapareix.
En una paraula, la saviesa és l'harmonia viscuda de totes les
polaritats de l'existència.
La
cultura predominant del
món actual
sembla esperonar-nos cap a una felicitat exògena, esclava de les
coses externes... És
una constatació, i per això
el tema d'aquest llibre dedicat a la saviesa és fer envejable el fet
de gaudir del sentit profund de la vida.
Si
establim el nostre allotjament espiritual en les profunditats de la
vida no menystindrem les coses externes, però, en gaudirem amb
llibertat i prudència. Una prudència que es tradueix en aquell
discerniment que, amb una intuïció clarivident, sap veure on és el
ver que sovint es barreja amb el fals en el format i en la intenció
de les nostres obres.
Recordem
aquí que aquest gaudir
del sentit profund de la vida no
és només un privilegi d'una elit d'escollits, sinó que està a
l'abast de tots els petits
i senzills, d'aquells
que els
funcionaris de la religió sovint menystenen,
si és que no diuen, com van fer els fariseus al que fóra cec de
naixement, és a dir, a aquell pobre i ignorant, segons el món: Tot
tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons? Jo
9,34.
No
es tracta, doncs, de prohibir res de les manifestacions externes de
la vida, sinó d'una invitació a anar més enllà i a no quedar-se
clavat i empresonat en les formes, oblidant el contingut essencial on
està realment la vida de debò. Si ens col·loquen dalt de tot de la
muntanya podrem fer un judici més global i cert de tot allò que ens
envolta i, al mateix temps, podrem tenir el domini de les coses i no
pas que les coses ens dominin a nosaltres. Quan parlem de les coses
externes ens referim no solament als objectes,
sinó també a les formes,
als ritus i a les cerimònies
amb
les quals manifestem i celebrem la nostra història i la nostra
religió.
La
saviesa és important perquè inclou l'aportació de tot l'home, no
solament una part: la del cos o l'espiritual solament, sinó de tot
l'home: cos i esperit.
Avui
dia semblem gent escapçada... Només mirem el que està a fora: el
fenomen,
les formes... i hem de recordar que res del que és fora, fa
pur o impur l'home, sinó que allò que surt del cor és el que el fa
pur o impur.
Cf.
Mt 15,10-18.
Quan
pensem en el temps pensem en un temps
lineal, però,
les coses espirituals no és mesuren per la quantitat sinó per la
qualitat. En aquest sentit Panikkar diu: el
meu temps sóc jo mateix i, en la mesura que tots participem de la
comuna història humana, la nostra edat hauria de ser almenys de sis
mil anys per a qualsevol “homo sapiens” dels nostres dies.
No
ens podem desprendre de la pròpia història, però tampoc podem
perdre la nostra llibertat i responsabilitat personal, si no volem de
nou i definitivament ser expulsats del paradís del regne del Cel. La
història de cadascú -el nostre context existencial- és la mateixa
de tots aquells que formen part del mateix món i de la mateixa
cultura. I aquesta història ens configura, ens dóna una manera de
pensar i de veure les coses i tot això expressat amb un llenguatge
propi. Això és bo i necessari, però sovint ens impedeix veure la
vida eterna que, en definitiva, és la que ens fa viure i la que
existeix des de sempre. Si ens quedem lligats a les formes
d'expressió pròpies del moment històric en el qual vivim, perdrem
la llibertat que és allò que ens identifica com a essers humans.
En
aquest sentit diu Jaspers: La
història ens mostra l'horitzó més vast de la humanitat, ens aporta
els continguts de la tradició que fonamenten la nostra vida, ens
mostra els patrons de mesura per al present, ens allibera de la
vinculació inconscient a la pròpia època, ens ensenya a veure
l'home en les seves possibilitats més elevades i en les seves
creacions imperibles.
El
nou
naixement, suggerit
pel Mestre, Jo
3,3-5.
ens fa veure l'aspecte amagat de les coses i de la vida i és fruit
del
canvi de mentalitat predicat
per Marc: Convertiu-vos
i creieu en la bona nova.
Mc 1,15.
Per
això és bo que, per un moment, ens despullem de totes les
adherències que la història ha anat dipositant en la nostra
naturalesa espiritual, per dirigir de nou l'energia vital que ens mou
a fer i a viure vers els valors transcendentals alimentats per la fe.
Ens
hauríem de preguntar sempre què és allò que ens identifica com a
creients: si són els ritus, els dogmes, les normes o són més aviat
els valors humans tal com Jesús de Natzaret ens va ensenyar.
En
un moment de la història humana foren produïdes les categories
fonamentals en les quals pensem fins avui, i foren creades les
religions universals de les quals els homes viuen fins avui. Jaspers
D'això
n'hem de ser conscients per saber posar les coses al seu lloc en
l'escala de valors. Les religions foren creades en un moment
determinat de la història humana. En canvi, la bondat, la veritat i
la justícia existeixen des de sempre, des de tota l'eternitat.
Hom
pren aleshores consciència de la història. Comença quelcom
extraordinari, però es té el sentiment i se sap que ha precedit un
passat infinit. Ja al començament d'aquest desvetllament del
veritable esperit humà, l'home està sostingut pel record i té la
consciència de ser tardà, fins de trobar-se decaigut. Jaspers
No
és bo quedar empresonats en un moment tan petit i efímer de la
nostra història, sabent que ens ha precedit una eternitat. Som
hereus d'una història, però també som portadors de vida eterna.
Les petites manifestacions culturals d'un moment precís de la
història no han d'ofuscar la realitat eterna que ens fa viure.
Aquesta realitat eterna la pressentim, en tenim consciència, però
no la dominem. Teilhard de Chardin ho va veure i expressar d'aquesta
manera: Així
doncs, potser per primera vegada en la meva vida, vaig prendre la
llàntia i, abandonat la zona en aparença clara de les meves
ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més
íntim de mi mateix, cap a l'abisme profund des del qual sento emanar
confusament el meu poder d'acció. Ara bé, a mesura que jo
m'allunyava de les evidències convencionals que il·luminen
superficialment la vida social, em vaig adonar que m'escapava de mi
mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s'anava descobrint en
mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja
no m'obeïa. I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè
ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus
un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que
goso anomenar la meva vida.
Quan,
“en aquell temps”, l'època va perdre la força creadora, en els
(tres) àmbits de la cultura universal va tenir lloc la fixació de
doctrines magisterials i l'anivellament de
l'arquetip col·lectiu i de la consciència general.
Sovint
vivim empesos per la inèrcia i la rutina i diem, per consolar-nos:
és el que s'ha fet sempre. En realitat, però, aquest “sempre”
representa un nombre insignificant d'anys, comparats amb els 6000
d'història humana. Cal recuperar la creativitat i superar la inèrcia
que ens anihila!
Ben
cert que hem de restar conscients de la nostra època i de la nostra
situació. Una filosofia moderna no pot brotar sense la il·luminació
d'aquesta autodonació de l'ésser en el temps en un lloc determinat.
Però si estem sota les condicions de l'època, no per això
filosofem des d'aquestes condicions, sinó partint en tot moment de
l'englobant: És
a dir, partint des de la unitat essencial que ho inclou tot, de la
unitat
que
abraça el passat, el present i el futur en un mateix anhel i una
mateixa veritat. Encara que en un moment determinat de la història
els homes plantem a la muntanya de Déu uns altres arbres dels quals
gaudim dels seus fruits per un temps, la muntanya que trepitgem i que
dóna vida als arbres és la mateixa.
La
història deixa de ser una presó per a ser el lloc inevitable en el
qual mitjançant el nostre fer i experimentar, aconseguim allò que
pròpiament és. Es
tracta de viure sempre la mateixa realitat espiritual: allò que
pròpiament
és,
de diversa manera i forma.