3 – EL TRESOR AMAGAT

Intentem “parlar” del que sempre val la pena de balbucejar, precisament perquè essent inefable ens fa “tocar” els mateixos confins del que és real.

La “realitat” és la que, en últim terme, ens interessa saber i acceptar, per damunt, fins i tot, de l'estudi, moltes vegades arqueològic, dels textos anomenats sagrats o d'altres autors de fama mundial. I com que cada individu forma part d'aquesta realitat tots tenim contacte directe amb ella.

Diu Panikkar: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos.

Només cal tenir la disposició adequada per connectar-hi, ja que és a través de la disposició (la netedat de cor) no de l'estudi, que tenim excés directe amb la realitat, és a dir, amb la naturalesa de la vida espiritual. Tot és espiritual, en la seva essència, fins i tot allò que en diem material: La Terra era confosa i deserta i la tenebra cobria l'abisme, però l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües.

Confio que el lector capti el que l'escriptura suggereix més enllà de la lletra i se senti inspirat pel que no es diu. Cada lector forma part de la lectura. I cada lectura és una interacció entre l'autor, el text i el lector.

Panikkar explica això mateix, en un altre indret, amb unes paraules pròpies de l'art, però que volen posar de relleu la necessitat de compenetració i implicació del lector amb el significat amagat de la lectura. Són aquestes:

Tenim el quadre al davant, la pintura es veu però la icona és invisible. Fa falta la llum de la gràcia per descobrir-la, perquè la icona sigui icona.

Però la icona és realment icona no quan s'ha fet transparent i deixa entreveure allò que hi ha al darrere (la transcendència) o allò que es troba amagat al seu interior (la immanència), sinó quan es descobreix com a símbol que embolica aquell que la contempla.

El símbol no és ni merament objectiu (no és la imatge) ni purament subjectiu (no és el que en veiem nosaltres). La consciència simbòlica no és conceptual, no és obra de la ment. Se'ns obre en l'experiència, en el toc directe en què la dicotomia subjecte/objecte s'esborra.

Per tant, no es tracta solament d'adquirir més coneixements (que també) sinó de formar la consciència a través d'un estil de lectura en el qual el propi pensament és part essencial del contingut de la lectura: del que diu o del que intenta dir l'escriptor.

El pensament és important. Recordem la dita de sant Joan de la Creu: Un sol pensament de l'home val més que tot el món. Però, no solament el pensament, sinó i sobretot, la pròpia experiència és necessària per copsar el sentit amagat de la lectura espiritual. L'Evangeli, serà per mi Evangeli quan jo en formi part. I llavors, al mateix temps, seré evangeli per als altres. No n'hi ha prou, doncs, que jo entengui les seves paraules. De fet, si no les visc, no les puc entendre. Hi ha una seqüència bellíssima en l'Evangeli de Joan que ens pot ajudar a comprendre aquesta realitat espiritual: Jesús digué als jueus que havien cregut en ell: Si us manteniu ferms en la meva paraula, sereu realment deixebles meus, coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Un verset segueix l'altre com una derivació lògica i necessària. Comença dient el text que Jesús es va dirigir als qui havien cregut. La fe és necessària per copsar les paraules de l'esperit. Recordem la dita dels grans mestres: Crec per poder entendre. Així, doncs, a aquests que havien cregut i que, per tant, eren capaços d'entendre, els diu: Si us manteniu ferms en la meva paraula. No els diu: si obteniu el doctorat en tal matèria, sinó que els ve a dir: si compliu el meu manament... Això us mano, els va dir en una altra ocasió: que us estimeu... Qui no fa la paraula no la pot entendre. Per això també Pau, ens diu: Que hem de fer la veritat amb amor. Aquesta és la condició que els posa al davant: fer. I segueix Jesús: llavors sereu deixebles meus. Formareu part de la mateixa escola, de la mateixa comunitat de fe. I en aquest context existencial, segueix dient: coneixereu la veritat. Aquest és el destí de tota vida humana. Jesús mateix va dir a Pilat: Jo he nascut i he vingut al món per donat testimoni de la veritat. Jung va dir que la tasca principal de l'home aquí a la terra era conèixer la veritat. La veritat obre les portes per poder viure la realitat de la vida en plenitud. I finalment Jesús acaba dient: I la veritat us farà lliures. I al final la llibertat! La llibertat és joia, és plenitud, és vida... és tot. I sense llibertat no som res, humanament parlant. La paradoxa és que tots parlem de la llibertat i volem la llibertat, tots la reivindiquem... però, en el fons, la rebutgem, hi anem en contra... Quan parlem de llibertat, no som conscients de què parlem.

Per això, és bo tenir reunions no solament per preparar i organitzar accions i muntar estructures, sinó també per compartir pensaments i experiències. Certament que això és la cosa més inútil en aparença i per la qual mai no tenim prou temps, però en el fons és la més útil a curt i sobretot a llarg termini si volem descobrir un món nou ple de possibilitats i esperances prenyades de realitat i de vida, tant per a si mateix com per als altres.

En el món de la filosofia, els “grans” en aquesta matèria diuen que no es pot ensenyar filosofia, sinó a filosofar. Això és aplicable amb escreix al món espiritual, axiològic i vivencial. No es pot ensenyar l'Evangeli. Es pot compartir la seva recerca, és a dir, la recerca d'allò que ja tots tenim dins. La veritat, tu i jo busquem-la junts, diu el poeta. Sí, però, fem-ho a través de la pròpia veritat amagada en el fons del propi cor. Cada creient és una espurna de la veritat, no un tros de veritat, sinó una espurna de tota la veritat. La veritat no es pot dividir, però cadascú la manifesta a la seva manera que és finita, certament.

Hi ha textos que per un nexe misteriós tant amb el lector com, potser principalment amb l'autor, sembla que només convidin a una lectura banal, o almenys literal, i no permetin remuntar-se fins a allò no dit, potser perquè aquesta dimensió apofàtica de tota paraula autèntica (allò que queda amagat) no ha estat suficientment “soferta” o per l'autor o pel lector. Soferta en el sentit de compartida, assumida, acceptada, volguda conscientment a través de la fe.

La paraula, encara que sigui l'escrita, posseeix vibracions i ressonàncies poc menys que infinites.

Cal només tenir oïdes per escoltar... Generalment sentim però no escoltem! És un text carregat de silenci, d'un silenci silenciós, buit, lleuger, com el que es pot sentir al cim de la muntanya...

El moment actual de la història ens demana no tant llegir més del que solem llegir, sinó fer més silenci. Demana pujar el nivell de consciència a fi d'escoltar i sentir altres aires, altres perfums, altres sintonies...

Es tracta del silenci dels desigs, fins i tot, del desig de ser bons, de voler arribar a ser grans sants... un silenci total que deixi en llibertat allò que resta esperant l'oportunitat en el fons del fons del cor i que és el voler de Déu. És Déu qui ha posat en mi aquest voler. Deixem-lo lliure! No l'ofeguem amb els nostres desigs!

Sovint, quan ens disposem a meditar, ens atrauen les formes esotèriques, la indumentària fora del corrent... tot això és molt respectable, però, no necessari. Basta la disposició interior. De totes les formes d'oració, tant orientals com occidentals, potser l'anomenada “Lectio divina”: lectura divina, pròpia dels antics monjos, és la més senzilla i la que invita a experimentar aquell silenci silenciós del qual ens parla Panikkar. La “Lectio divina” comença per la pregària, a la qual segueix la lectura, una lectura que es fa meditació i acaba en contemplació. I finalment una contemplació que conclou en el silenci.

El silenci ambiental ajuda a la concentració, però en definitiva, el silenci necessari és l'espiritual. És un silenci fet de senzillesa i netedat de cor, és l'acceptació de si mateix i de la vida que Déu ens ha donat. Una acceptació fins a les últimes conseqüències de generositat. S'ha de tenir el coratge d'existir. Aquesta actitud no fa soroll, però és poderosa amb el poder de Déu.

El silenci és l'atmosfera del nostre esperit. El silenci és un homenatge que la paraula rendeix a l'esperit. Déu “crea” en un perfecte silenci i tot acte que mereix aquest nom és un acte silenciós. L'únic soroll que hi ha és la resistència de la matèria... Així el Verb creador és ell mateix una paraula silenciosa que encén el cor no pas l'orella.

El silenci no és pas de la terra: és del cel. És la virtuts dels astres.

El silenci ens posa en relació amb Déu, de la mateixa manera que la paraula ens posa en relació amb els homes. Lavelle.

La matriu de la paraula és el silenci. Ireneu.

S'ha deixat el “món” a baix, i no obstant el mateix cim descansa a la seva falda. El silenci humà ve al final, després d'haver pujat a la muntanya.

El creient està fet de tota la muntanya, però, viu dalt. I des de dalt, des d'aquella experiència, coneix i estima amb llibertat totes les coses. Déu meu i totes les coses. Sant Francesc.

Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se'ns incorporin...

No hi estem avesats i malgrat tot: la paraula s'ha fet carn, diu l'Escriptura. El que diem, brolla del que som. Som paraula de Déu. Ha de ser així i mentre no ho sigui, les nostres paraules no seran “paraula”, seran mots, fonemes, termes gramaticals... Mentre no siguem paraula, no serem expressió, imatge, semblança de Déu. De fet, si quan llegim entenem alguna cosa sobre la vida és que allò que copsem està ja dins nostre, encara que potser d'una manera inconscient. Si no fos així, no entendríem res. Seria com si se'ns parlés en un idioma desconegut.

2 – EL TRESOR AMAGAT

Anirem presentant i glossant lliurement fragments (pensaments), de Panikkar i d'altres autors... amb el desig d'ajudar el treball d'interiorització.

La Trinitat permet una idea de Déu més humana i, paradoxalment, també més divina. Panikkar

Se'ns ha presentat sempre el dogma de la Trinitat com un misteri insondable impossible de comprendre. Més difícil que posar tota l'aigua del mar en un foradet format a la sorra de la platja, com diu la llegenda atribuïda a sant Agustí.

Ara veiem la gran diferència entre l'ahir i l'avui del pensament religiós. Panikkar diu que aquest dogma ens permet tenir una idea més humana de Déu. I en aquest sentit sorprèn el subtítol del seu llibre sobre la Trinitat. És aquest: “Experiència humana primordial”.

Així, doncs, el dogma trinitari ha passat de ser un misteri insondable, incomprensible, a ser l'experiència humana primordial.

Una mirada neta i lliure de prejudicis sap veure gèrmens de veritat en llocs, impensables per als savis i entesos d'acadèmia: He trobat la Trinitat pràcticament en totes les religions del món, encara que, naturalment, en formes molt variades, les quals són equivalents homeomòrfics d'allò que la paraula suggereix en la tradició cristiana.

Si en el seu moment històric haguéssim estat capaços de veure i acceptar la part de veritat que tenien els “adversaris” ens haguéssim estalviat cismes que han durat anys i segles i que encara duren... I que malgrat els esforços positius que actualment es fan, encara no hem trobat l'actitud correcta. I és que no hi pot haver veritable unitat de fe sense diversitat d'expressió doctrinal: La unitat en la diversitat és l'ordre.

La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.

La naturalesa ens ajuda a descobrir aquesta realitat en el cor de l'home i de totes les coses. Emerson ho tenia molt clar quan deia: La naturalesa és el símbol de l'esperit. En el sol hi veiem els tres “transcendentals” que són també com el nucli de la personalitat humano- divina: L'energia, la llum i la calor. El voler, la veritat i l'amor. En aquest sentit i vistes les coses des de la seva interioritat, el mateix Emerson podia dir: La major part de les persones no veu el sol. O, al menys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l'ull de l'home, però brilla en la mirada i el cor del nen. L'amant de la naturalesa és aquell, els sentits del qual, interiors i exteriors, encara estan ajustats entre si; aquell qui, en la seva maduresa, ha conservat l'esperit de la infància. La seva relació amb el cel i amb la terra es converteixen en part del seu aliment quotidià.

Escoltem, doncs, amb senzillesa infantil, allò que, humilment, ens diu Panikkar sobre la Trinitat i sobre altres aspectes de la vida espiritual i religiosa.

La intuïció trinitària continua essent fonamental en la vida dels pobles... En mi, diu Panikkar, aquesta experiència s'ha transformat en el que he anomenat intuïció cosmoteàndrica de la realitat.

Fent un parèntesi goso dir que, al meu entendre, Panikkar és un dels teòlegs i filòsofs dels quals és bo llegir i escoltar la seva opinió, no solament perquè exposa pensaments amb profunditat, sinó perquè és un dels pocs que ho exposa no com una teoria a part de la realitat, sinó com unint objecte i subjecte, (única manera d'obtenir el veritable coneixement de les coses: Balmes), relacionant els conceptes doctrinals amb la praxi religiosa, de tal manera que entre uns i altres hi ha una coherència vital i sense engany.

Per això Panikkar escriu amb el fi d'ajudar la gent a obtenir una experiència, no diu simplement una comprensió, del misteri trinitari, i d'altres aspectes de vida cristiana i espiritual.

Aquesta manera d'escriure i de dir les coses pot esdevenir arriscada per a l'autor que escriu d'aquesta manera, perquè obliga els altres a posar sobre la taula certs comportaments col·lectius de les institucions no gaire coherents amb l'Evangeli. Certes teories noves, en el fons, no s'accepten perquè obliguen a canviar de vida i a modificar els esquemes que fins ara donaven suport i seguretat personal i anímica.

Ara bé, “objectivar” els dogmes, tal com s'ha fet fins ara, implica la necessitat de crear un món sobrenatural, de crear espais sagrats on únicament es pugui celebrar la religió; com també la necessitat d'anar al desert fugint del món considerat com un dels enemics de l'anima... i a menysprear o tenir com allò del qual no hi ha més remei que acceptar-ho: les coses materials, i la constant temptació de la teocràcia, l'estat clerical.... atès que fora d'ella les religions institucionalitzades perden la seva rellevància, és a dir, el seu poder.

De fet i en realitat, el problema no és tant el fet que les definicions dogmàtiques estiguin o no correctament escrites doctrinalment parlant... El problema apressant consisteix en la formació (o deformació) de la consciència del poble fidel, és a dir, en la formació (o deformació) de l'arquetip col·lectiu que s'esdevé com a conseqüència de la manera de predicar i catequitzar sobre els dogmes, els ritus i les lleis.

Les institucions no solament han de preocupar-se que les parets de l'edifici estiguin en bon estat i estiguin ben pintades... sinó que han de tenir cura dels fonaments. La dita de Jesús dirigida als savis i entesos del seu temps: coleu el mosquit i us empasseu el camell, és encara avui dia molt vigent. Per altra banda, el mateix Jesús posa l'atenció en els fonaments com el lloc decisiu de la seva ensenyança, més que en la casa.... Si els fonaments són de sorra tot l'edifici caurà...

Els fonaments de la religió o són fets de fe o de llei. No hi ha cap altra alternativa. Tota altra consideració pertany a l'edifici, a la casa. Aquest va ser el problema amb el qual es va enfrontar sant Pau. Va voler crear una religió fonamentada en la fe, no en la llei, trencant motllos, perquè, estava convençut que la llei no salva ningú: Ningú no és just davant de Déu en virtut de la Llei, perquè, segons diu l'Escriptura, viurà el qui és just per la fe.

Nosaltres avui dia, després de més de dos mil anys d'història no tenim prou consciència de la facilitat amb la qual podem passar sense percebre-ho, enganyats per les aparences de l'edifici, d'una religió originalment basada en la fe, a una religió que es fonamenta en la llei. Amb la qual cosa, si això es confirmés, hauríem fet inútil el moment històric anomenat Nou Testament... Un cop dit això, hem d'assumir l'escull que comporta el fet de generalitzar. Hem de saber matisar les paraules per fer justícia al conjunt. Recordem que les palletes d'or es troben enmig del fang. Però, tampoc no és bo amagar el cap sota l'ala com l'estruç.

El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat. Ni aquest “Déu”, ni aquest “Món” són reals.

De fet, i segons com, dir: creure en Déu o no creure en Déu, en sentit teòric o abstracte, pot arribar a ser una expressió insulsa o igual a no dir res. Diu sant Jaume: Algú dirà tanmateix: Hi ha qui té la fe i hi ha qui té les obres. Mostra'm, doncs, la teva fe sense les obres, que jo et mostraré la fe per les meves obres. Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; també els dimonis ho creuen i se n'esgarrifen.

La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica.

Per tant, la Trinitat no és solament un concepte doctrinal, sinó una experiència de vida. Vivint en profunditat la vida humana és la millor manera de creure en aquest misteri diví. La sinceritat interior del creient (la puresa de cor) crea una empatia misteriosa però real, amb els altres, amb els cosmos i amb Déu.

El punt de partida del que es vol dir és l'experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació. Ara bé, tant l'experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

La cultura és un element important i forma part de la nostra vida humana i no la podem suprimir sense que en sortim perjudicats: L'horitzó d'intel·ligibilitat ens ve donat per cada cultura, ja que és la cultura que ens proveeix l'àmbit d'intel·ligibilitat en què coses i esdeveniments cobren un sentit.

Conèixer significa aquí no solament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb elles.

Es tracta del coneixement sapiencial que és aquell coneixement que esdevé consciència, com a fruit de la fidelitat a si mateix i d'una actitud sense engany enfront de la vida.

Això no vol dir, en el nostre cas, que es desatengui la tradició cristiana, i dins d'ella, l'Escriptura, l'anomenat “Magisteri” i les interpretacions i doctrines elaborades posteriorment, sinó que significa que intenta fer el mateix amb altres tradicions.

Hem de saber apreciar i estimar les nostres tradicions, però sense absolutitzar-les. La necessitat, però, de sentir-se no solament els millors, sinó els únics bons o autèntics, denota una mentalitat superficial i immadura que porta al fanatisme, a la hipocresia i a l'engany.

El nostre estat actual de coneixements va descobrint cada cop amb major claredat que la intuïció trinitària és una espècie d'invariant cultural i per tant d'invariant humana. Aquesta invariant humana és el fonament de l'experiència a la qual m'he referit.

L'experiència esdevé abans de conceptualitzar les intuïcions. La dimensió intel·lectual d'aquesta experiència és la intuïció que després conceptualitzem amb ajut de la raó, a través de doctrines i normes.

Aquest assaig intenta aprofundir el misteri cristià i troba en el fons una confluència astoradora amb el món tradicional de les religions, i amb el secular de la modernitat. En aquesta profunditat és possible un diàleg fecund.

Allò que ens separa i fa impossible un diàleg profund i sincer amb fidels d'altres religions i cultures no és la fe, sinó els conceptes doctrinals quan aquests s'absolutitzen. Els conceptes doctrinals i culturals específics d'una regió o poble són la diversitat que s'ha de respectar i que és una dimensió necessària de la unitat humana.

Hauríem de ser molt crítics respecte de síntesis per curtcircuit, per ben intencionades que siguin, així com d'una amalgama eclèctica d'espiritualitats. Els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

Avui dia ens podem trobar amb certes actituds molt condescendents amb altres maneres de pensar i de creure, però mancades de saviesa. 

1 – EL TRESOR AMAGAT

Hi ha en l'Evangeli dues paràboles semblants que fan referència a dos aspectes de la mateixa realitat. En una paràbola destaca la dimensió objectiva i en l'altra la dimensió subjectiva. Aquesta realitat és la Vida Eterna (el Regne del cel).

La paràbola del tresor amagat destaca la part objectiva de la Realitat: El Regne del cel (la vida eterna) és semblant a un tresor amagat. En canvi, la paràbola del mercader que busca perles fines destaca la part subjectiva: El regne del cel és semblant a un mercader que busca perles fines. L'actitud de buscar forma part dels valors propis del Regne del cel, posada de relleu en aquesta paràbola. Cerqueu, i trobareu, diu Jesús en un altre indret.

Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat posats de relleu pels filòsofs quan recorden la part nuclear de l'existència humana. En aquest sentit, la finalitat de la vida humana consisteix, segons ells, en aconseguir i viure la unitat d'aquest dos elements: l'objectiu i el subjectiu. Mentre no ho aconseguim estem com dividits interiorment, com estripats, mancats del “tot”.

Creiem necessari posar de relleu aquesta dimensió de la vida perquè, en el fons, el drama de la vida humana consisteix, des d'aquest punt de vista, en la divisió o falta d'unitat entre l'home i les coses; entre el contingut essencial i les formes d'expressió. Circumstància que es posa de manifest en el món de les religions en el fet d'haver objectivat els dogmes en l'ensenyança doctrinal. La qual cosa ha implicat el fet de menysvalorar la part subjectiva de la fe, deixant de banda la responsabilitat personal, com si només es tractés de creure en unes veritats objectives (uns conceptes), i no de viure-les.

El Regne del cel, no és una cosa que hem d'aconseguir, un premi, sinó la plenitud de la vida. Se'ns ha donat la vida com a possibilitat perquè l'aconseguim en realitat. Amb altres paraules: s'han ha donat una espurna de vida, suficient, per poder aconseguir-la en plenitud. I, dit d'una altra manera: tenim la vida en la seva dimensió temporal per aconseguir la seva dimensió eterna.

Entre una vida i l'altra no solament hi ha un grau més alt de perfecció, sinó que es tracta d'una altra dimensió de la vida: Ara hi veiem com en un mirall i de manera enigmàtica, després hi veurem cara a cara. Ara per ara, el meu coneixement és immadur; després coneixeré tal com Déu em coneix. Aquest coneixement clar, ja el tenen (encara que no d'una manera tan perfecta com en l'eternitat, diu sant Joan de la Creu) tots aquells que han aconseguit, amb el seu esforç, la gràcia d'un cor net: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu.

Aquest salt entre la imatge i la realitat el tenim reflectit en les paràboles esmentades. En les dues paràboles, tant l'actitud del qui troba el tresor, com la del qui cerca la perla fina, és la mateixa: Un cop trobat el tresor o la perla, un i altre, van a vendre tot el que tenen. És a dir: deixen de mirar i apreciar les coses segons l'home vell i assumeixen el veure i el viure de l'home nou. Sacrifiquen el que és material i temporal pel que és espiritual i etern.

El cor humà només pot estar en un lloc: Allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor. No podem servir dos senyors... no podem servir alhora Déu i el diner.

El cor humà s'adhereix a una sola dimensió de la realitat i, des d'aquesta dimensió abraça les altres. No exclou res. El creient estima totes les coses, però les veu i les estima amb els ulls i i amb el cor de Déu. L'ésser humà estima allò que coneix. I es fa semblant a allò que estima. Si estimes terra ets terra, si estimes Déu ets déu.

Si estem lligats a la terra estimarem només la terra a la manera de la terra. Si pugem al cim, continuarem estimant la terra baixa, però, d'una altra manera, veurem les coses des d'una altra perspectiva i com formant part d'una altra realitat superior. No absolutitzarem els sentiments que ens vénen de la terra.

El creient estima les coses amb llibertat. No depèn de les coses tot i tenir-les. El seu cor no és esclau de les coses. Perquè el seu cor està captivat per l'esperit, que és la dimensió eterna de la vida, allò que fa que les altres coses inferiors tinguin també vida eterna. Una vida amagada en el seu embolcall temporal.

Si estem dalt de la muntanya, tenim tota la muntanya, perquè el cim no pot existir sense la falda i la base de la muntanya. I per arribar a dalt hem hagut de passar i conèixer la part baixa i la del mig. I, un cop a dalt, ho veiem tot des de dalt. Però, si ens quedem a baix, només gaudirem de la part de baix. Només podrem estimar les coses en sentit limitat, en la seva versió més terrenal i, pel mateix fet, quedarem esclaus de les coses de la terra. I en el món de la religió, això vol dir que serem esclaus de les normes, dels ritus i de les tradicions... i el veritable Evangeli ens quedarà vetat: Us convé que me'n vagi, perquè si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres.

El tresor amagat és la virtut. La virtut és una paraula desprestigiada que se sol substituir per l'expressió: valors humans i que fa referència a l'axiologia, que és la teoria filosòfica dels valors. Fins i tot el món clàssic de la mística no ha donat la importància que es mereix a la paraula virtut, tot i anomenar-la sovint.

La virtut no és una cosa al costat de les altres en el conjunt de l'organisme religiós, sinó que representa el món del contingut essencial de la vida al costat del món de les formes d'expressió i dels fenòmens psíquics que poden acompanyar l'experiència espiritual.

El qui estima les coses des de l'esperit, les transforma en esperit. Les veu i les estima d'una altra manera. Quina? Posem exemples: Una mare que ha tingut problemes greus, físics o morals, amb el seu fill, l'estima d'una altra manera; uns esposos que malgrat totes les adversitat, perseveren junts i s'estimen, el seu amor és d'una qualitat superior. Sinònim d'espiritual és humà. Per tant: més espiritual és igual a més humà, en el sentit propi i profund de la paraula. I, al mateix temps: més diví.

Certament que també hi ha coses que deixa aquell qui es vol dedicar a l'esperit: Les hores que destinava a una cosa determinada a favor seu, ara les dedica a una altra activitat a favor dels altres, per exemple.

La paraula clau és la virtut. Aquella frase de Plotí: Sense virtut el Déu de qui es parla és un mer nom, es podria aplicar al que diem i dir: sense virtut la mística o espiritualitat és quelcom aparent sense ànima.

El terme: adhesió és allò que ens qualifica. Allò que determina el que som. Creure és adherir-se.

La part de dalt de la muntanya de Déu, no és solament aquella part que està al costat de les altres però més alta, sinó que és tant diferent que es pot anomenar com nova. La tradició l'ha qualificat com Nou Testament. En la part de dalt resideix l'home nou. Per arribar-hi cal deixar l'home vell, cal deixar, “vendre”, tot el que es té, cal néixer de nou. L'home nou és l'home nascut, no de la carn ni de la sang, sinó del voler de Déu. Ara bé, per poder néixer del voler de Déu, cal haver nascut de la carn i de la sang. Per això se'ns diu que cal néixer de nou.

Podem comprendre les coses des de tres nivells diferents de coneixement. Podem veure les coses amb l'ull de la carn, amb l'ull de la raó i amb l'ull de l'esperit. L'ull dels sentits i l'ull de la raó són els ulls propis de l'home vell. L'ull de l'esperit és l'ull de l'home nou. L'home nou és una realitat diferent. No rebutja les realitats terrenals, però les transforma. És la diferencia entre el vi i els bots. És l'aigua convertida en vi. Sovint amb els nostres esforços de renovació aconseguim aclarir una mica l'aigua, purificar-la de residus, però no aconseguim convertir-la en vi. Hem millorat la llei, però no l'hem transformada en fe.

Si volem gaudir d'una comunitat segons l'Evangeli, hem de vendre tot el que tenim: tradicions, costums, doctrines, ritus... Sense un canvi radical de mentalitat, no serem capaços de ser deixebles de Jesús.