divendres, 14 de juny del 2024

11 – ESPURNES

És bo tenir principis de saviesa que orientin i sostinguin la vida espiritual. En proposem un tret de sant Francesc de Sales. És aquest, traduït amb llibertat: La unitat en la diversitat és l’ordre.  

Però, serà millor copiar les paraules tal com les va escriure sant Francesc al començament del seu llibre sobre “El tractat de l’amor de Déu”. Són aquestes: La unió fundada en la distinció forma l’ordre, l’ordre produeix la conveniència i la proporció, i de la conveniència en les coses acabades i completes resulta la bellesa.   

Podríem complementar aquest pensament amb el de sant Agustí que diu: l’ordre és allò amb el que Déu ha fet totes les coses.  

Posem de relleu doncs, una vegada més, la unitat en la diversitat. I en aquest tema, el filòsof Plotí ens podrà ajudar. Escoltem què ens diu: La Unitat és expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva vertadera realitat, superior a tota determinació i a tota forma.

La Unitat és un valor transcendent, ja que està més enllà i per damunt de tots els altres éssers, i immanent, ja que tots els éssers reben d’ella la seva realitat, per ella es mantenen en l’existència i vers ella tendeixen com al seu fi.

Aquest text ens evoca la Trinitat immanent i transcendent proposada per R. Panikkar de la qual en podrem parlar en una altra ocasió.

Segueix dient Plotí: L’U no roman recollit en si mateix, sinó que és la font primordial de la qual deriva tota pluralitat, per un procés necessari i etern.

Perquè aquests pensaments no quedin en meres reflexions sense conseqüències pràctiques mirem de percebre en la història del pensament, teixida amb l’aportació de les intuïcions dels grans mestres de l’esperit i a través de diversos llenguatges i contextos, com s’ha actualitzat aquesta teoria de la Unitat de la Realitat en la diversitat de cultures i formes d’expressió...

En aquest context del coneixement espiritual intentem “llegir” i veure les coses, per mitjà de conceptes acadèmics, però vistos, sempre, des del sentit comú i a través d’una actitud de confiança en la Vida, és a dir: de fe.

Els Mestres ens parlen de La Veritat:  que és punt de referència per a tota la humanitat i que cada cultura intenta viure i realitzar a través de múltiples formes d’expressió.  

Comencem per Jesús: He vingut al món per donar testimoni de la veritat.

I el poeta Antoni Machado diu: ¿La teva veritat? No. La veritat; i vine amb mi a cercar-la...

I en el món de la psiquiatria escoltem Jung amb la seva proposta de l‘inconscient o arquetip col·lectiu.

I en el món de la filosofia és K. Jaspers qui ens presenta la consciència en general com un del conceptes a tenir en compte dins del seu esquema de l’englobant.

Veiem, doncs, una petita mostra de la unitat de pensament de l’ésser humà expressat en diversos contextos i moments històrics sobre la Unitat essencial de la Realitat. 

divendres, 7 de juny del 2024

10 – ESPURNES

Avui presentem el deure com el valor fonamental de la vida humana.

Però, abans de seguir amb el tema, recordem que paraules com deure, obediència, manament i semblants, tenen un sentit més pregon quan es refereixen a la Llei de Déu i al caràcter essencial de la vida humana.

Tornem a posar de relleu la importància de distingir i tenir present, a l’hora d’actuar i de prendre les grans decisions de la vida, la diferència entre el contingut essencial i les formes d’expressió, i d’acord amb aquest principi fonamental, diem que el deure és un valor essencial de la vida humana i que tots els altres valors que formen el teixit pràctic de la vida humana són conseqüència...  Jesús ho tenia present quan deia: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat. I, al final de la seva vida va dir en una de les set paraules...: Tot s’ha complert. Jo 19,30.

Així doncs, aquesta actitud fonamental del deure dóna sentit a tot al que som, al que pensem i al que fem. L’home és obediència, va dir R. Guardini.

L’autenticitat de la nostra llibertat, que és allò que fa possible poder arribar a ser el que hem de ser, està en consonància amb el seu vincle d’unió i relació amb la transcendència. Vegem alguns textos: Només en relació amb la transcendència arriba l’home a ser conscient de si mateix com a ésser lliure. L’home és llibertat i referència a Déu. La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència... sense lligam amb la transcendència no hi ha llibertat. Jaspers. La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.  Panikkar.  

D’aquí ve que la veritable llibertat no és fer allò que hom vol, sinó el que Déu vol.

Oients de la paraula. Aquest és el rètol que el teòleg K. Rahner posa per títol del seu llibre sobre filosofia de la religió.    

Una expressió que confirma el que estem dient i que podríem posar com el fonament sòlid de l’edifici espiritual. El creient és el que escolta la paraula. Jesús, a la dona que el va lloar, li respon amb aquestes paraules: Més aviat són sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!  Lc 11,27-28. I d’aquí neix la veritable llibertat.

El deure és l’actitud primera que dóna sentit i fermesa a la vida.

Sovint resumim la vida en l’amor. Recordem allò d’Agustí: estima i fes el que vulguis. Dit d’una altra manera: tot es resumeix en ser bo i tota altra cosa és comentari.

Ara bé, el detall important que volem tenir present avui és que el fet d’estimar o de ser bo deriva d’un manament: Això us mano: que us estimeu... El sentiment d’estimar forma part de la naturalesa que hem rebut de Déu: Què tens que no hagis rebut? diu Pau. I ser fidels a aquest do és la vida plena.  

Som éssers donats, rebuts... ens diuen els pensadors i, per tant, la veritable acceptació de si mateix, tan important per a la pau i estabilitat personal, no deriva tant del que jo vull, com del que Déu vol de mi. 

dilluns, 27 de maig del 2024

9 – ESPURNES

Les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  Així s’expressa una cultura oriental. Paraules que també podríem fer nostres. Cf. Panikkar

La consciència és el nucli de la dimensió espiritual de l’ésser humà i, per tant, de la seva personalitat.

Per copsar les coses de l’esperit, no n’hi ha prou amb la facultat de la raó i del treball intel·lectual; la consciència és la llum, és el coneixement que dóna sentit a les nostres vides d’éssers humans.  

I aquesta llum no és una llum freda... és calor, és voluntat, és decisió... Optem pel caràcter “no dos” (advaita) de la Realitat, deixant aparcada la preocupació ancestral de si és primer la voluntat o la intel·ligència... La consciència és coneixement i voluntat alhora. Si mirem el Sol no ens preguntem quina cosa és primer, si la calor, la llum o l’energia... ho rebem tot alhora.

Per això, en l’Evangeli de Joan, i com a introducció a la lectura del seu missatge, els primers deixebles quan es troben per primera vegada amb Jesús, no li pregunten quants llibres ha llegit o quins estudis té, sinó que li diuen: on vius, és a dir: quin grau de consciència és el teu, des de quin nivell de consciència ens parlaràs...? La qualitat dels coneixements espirituals –que són els propis dels Evangelis- correspon al nivell de consciència del qui els dóna, i només aquells que gaudeixen del mateix nivell de consciència, capten el seu significat.

 

Per tant, tenim una llum que no ens ve dels llibres, ni de la reflexió intel·lectual, sinó de la puresa de cor, és a dir: de la fidelitat a la vida, de la sinceritat amb si mateix (el no autoengany), de l’autenticitat... Mt 5,8.

Nosaltres, sovint, guiats “pels entesos” hem intel·lectualitzat les coses de la fe, les quals només es poden comprendre des de l’esperit, és a dir, des d’un cert nivell de consciència... Sense aquesta llum, els qui ens dediquem als assumptes religiosos, serem, inevitablement, uns legalistes, que és el pitjor pecat contra la religió...

La veritable llum espiritual, que ens fa comprendre les coses de la fe, la tenim dins... rau en el dipòsit del propi inconscient, el qual és com un magatzem que tenim com un do de Déu, que es va tornant consciència a mesura de la nostra fidelitat a la veu de Déu que ens parla des del silenci del nostre jo autosuficient: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Cf. Ireneu.

L’ésser humà va fent seu, allò que ja té dins. Tot allò que rep de fora, dels altres, dels llibres, de les Institucions, dels Sagraments... ens pot ajudar, però, la paraula és dins de l’ésser humà.

Així ho va entendre Agustí quan deia: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aquella bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós.   

diumenge, 19 de maig del 2024

8 – ESPURNES

Recordem que estem donant voltes entorn de la dinàmica de l’esperit. Intentem parlar de i des de la dimensió espiritual de l’ésser humà.

I des d’aquest lloc parlem del llenguatge com d’un factor important i fonamental de la vida  humana i, per tant, de la vida de l’esperit.

Entre altres coses, sovint s’ha dit que les paraules del llenguatge que fem servir són sempre signes convencionals que podem canviar de sentit quan ens plagui... i no és així: contràriament amb el que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes... Lavelle

En molts dels mots que fem servir s’endevina una relació amb la naturalesa que no podem trencar sense conseqüències; altres mots són com una expressió més directa de la vida de l’esperit i adquireixen el caràcter de símbols.

Posem alguns exemples trets del filòsof Emerson:

Parlem de posar uns bons fonaments a l’edifici espiritual que no siguin de sorra sinó de roca ferma... de deixar-nos portar pel vent de l’Esperit...

Els nens i els aborígens usen només substantius o noms de coses, que converteixen en verbs, aplicant-los als corresponents actes mentals.  

Aquest origen de totes les paraules que transmet un sentit espiritual  -fet tan conspicu en la història del llenguatge- és el nostre deure menor amb la naturalesa-.

Paraules i també fets: Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural... L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu, l’home ferm és una roca, i el savi una torxa.

S’ha descobert que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües.

Hem fet un petit esment de la nostra relació amb la naturalesa. Fem ara també el mateix amb la cultura. Aquí ens guia Panikkar i, també, a través del llenguatge:

El món intel·lectual... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  

I si ens preguntem: quina és la diferència entre concepte i paraula? Diem:

El concepte és el signe propi d’una cultura, d’una ideologia, d’una institució religiosa...

La paraula, en canvi, és expressió de l’ésser humà. Parlem i diem paraules d’acord amb el que som. Expressem conceptes d’acord amb el que sabem de nosaltres i de l’univers.

Hem de saber distingir el llenguatge espiritual del llenguatge intel·lectual.

L’esperit és cohesió. Deixem-nos guiar per l’esperit. És aquell element que dóna el sentit últim i ple del que som, del que fem i del que parlem. 

diumenge, 12 de maig del 2024

7 – ESPURNES

L’ús inadequat del llenguatge ens ha fet molt mal. Desconeixem la importància del llenguatge i la seva naturalesa i la seva incidència en la cultura i en la nostra consciència. Com diu Emerson: les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són..   No és sempre innocu o indiferent canviar el sentit dels mots que fem servir...

Així quan parlem de la fe: (contingut essencial de la vida) no la distingim de les creences, és a dir: de les doctrines i dels ritus, que són les seves formes d’expressió... Sant Tomàs ens adverteix: No creiem en les fórmules (dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen... L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada).

Per això pensem que les primeres pàgines de tot catecisme, haurien d’estar destinades a ensenyar a ser responsables i lliures. D’altra manera totes les ensenyances doctrinals que s’hi exposen es poden convertir en “lletra que mata”. 2 Co 3,6.

És l’Esperit qui dóna vida. 2 Co 3,6. I Jo 6,63. On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  Co 3,17.     

Es tracta de crear una nova consciència de les coses... una nova percepció de la Realitat... I en l’afany per cercar la Veritat no es tracta tant de tenir més coneixements, sinó de ser més coneixement.

Ens realitzem com a persones humanes quan ens decidim. La decisió brolla d’aquella  convicció que implica voluntat i coneixement. Som una realitat no dual, emprant una formula oriental...  Però, una realitat que ho som en potència. Per això, diuen els savis que no som “ésser”, sinó “esdevenir”. I esdevindrem realitat a base de puresa de cor. Com diu Panikkar: la puresa de cor no és solament un precepte moral, sinó abans de tot una exigència del coneixement.   

 

La puresa de cor és la disposició que ens fa viure en la presència de Déu, siguin quines siguin les coses que realitzem en aquell moment. I el Crist ressuscitat el trobarem en la comunitat de fe en qualsevol lloc on es trobi aquesta comunitat: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

 

La comunitat de fe i la Institució Eclesiàstica s’impliquen mútuament, però no són el mateix. Sovint el llenguatge que fem servir, al respecte, no és el més adequat.

 

Oferim aquí una diferència fonamental: De la Institució que, avui dia anomenem església, podem saber quants membres són els qui la integren... mirem les partides de baptisme parroquials... i direm que som tants milions a tot el món... En canvi, si ens preguntem qui pertany a la comunitat de fe, hem de respondre que només Déu ho sap. Pau diu d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.  És Déu qui té la última paraula i el fet de fonamentar la pròpia pau del cor, no en la pròpia bondat, sinó en el designi de Déu, que és la Bondat essencial, indica que no estem lluny de la Veritat i de la Salvació. 

dimecres, 8 de maig del 2024

6 – ESPURNES

Escoltem de nou el que ens diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... 35 TRI També diu: s’hauria d’evitar el malentès  (parlant de la Vida o de la Realitat) d’identificar la seva essència amb la seva diferència específica, emprant aquí una locució aristotèlica... Fórmula que nosaltres traduïm per: contingut essencial i formes d’expressió.

L’escull que es presenta d’antuvi no és sols el fet d’entendre, més o menys, el sentit de d’aquest aforisme, sinó i  sobretot, de tenir clares les implicacions d’ordre pràctic i real, en tots els aspectes de la nostra vida, que aquesta màxima representa i significa. 

De fet i en general no tenim prou consciència o no vivim d’acord amb el contingut essencial de la vida i de la realitat –malgrat que avui dia es comenci a parlar de la importància del que és essencial- però ho diem com des de lluny, com aquell que sent tocar campanes... En la pràctica vivim de les formes, ens limitem a donar voltes i més voltes a les formes d’expressió, com si fos l’única cosa a tenir en compte, absolutitzant així les lleis i les normes, i, en conseqüència, perdent la responsabilitat i la llibertat, que és el do de Déu per excel·lència: Hom no ha de perdre de vista que Déu no ens ofereix altra cosa que la llibertat.  Lavelle  Certament que, amb la llibertat, ens ofereix totes les altres coses. Sense llibertat no seríem humans.   

Deixem de ser lliures quan caiem en el gran obstacle: el legalisme tan contrari a l’Evangeli i al magisteri de Jesús, i tan condemnat per sant Pau. Hi podem caure també quan ens esforcem per trobar formes noves de celebració i expressió de la fe, més adequades al temps present...  Sovint continuem posant “el pes” (el pondus, segons l’expressió agustiniana) de la voluntat en les formes i no en el contingut essencial que dóna sentit i valor a les formes.

 

Ara bé, segons el mateix Agustí, hom és allò que estima: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu, que he de dir sinó que ets déu?  Preguntem-nos, doncs, on posem el pes de la nostra voluntat.

I, dit d’una manera molt esquemàtica, la nostra manera de pensar i percebre les coses deriva, en molta part, del llenguatge que fem servir.

Hem despullat les paraules del seu contingut essencial. Allò que, les paraules, han guanyat en poder de convicció han perdut en significat humà... Avui dia estem cridats a situar el llenguatge al nivell del que és essencial; es tracta de retrobar l’ús pur de les paraules i de l’escriptura.  Lavelle.

 

Així quan, avui dia, es parla de religió, entenem un lloc, unes accions específiques, unes doctrines... És a dir: Associem la religió “exclusivament” a uns actes i no a una actitud pròpia del creient que viu, i fa tot el que fa, guiat per la seva fe en Déu. 

dijous, 11 d’abril del 2024

5 – ESPURNES

Continuem posant de relleu una nova manera de veure les coses referent a la vida humana i a una de les seves expressions fonamentals: la religió. Hem limitat la religió a certes formes que continuen essent vàlides, sobretot si estan adaptades als nostres temps... Però, tanmateix no és suficient un canvi de formes...

El canvi fonamental, sense el qual les formes no tenen cap sentit, no es limita al que fem, sinó que es refereix a allò que som. I, des de la fe, no poden ésser sense Déu, ni tampoc sense l’univers. Els autors moderns ens ajuden a fer aquesta mirada més ampla... Els anirem recordant...

El canvi de mentalitat: convertiu-vos... –proposat per Jesús: Mc 1,15.,  és com el preàmbul necessari per entendre tot el seu missatge.

Situem-nos. D’això es tracta. Els apòstols van veure més clarament qui era el seu Mestre quan Jesús els va portar dalt d’una muntanya alta... al baixar de la muntanya tornaren a veure les coses com sempre,... no va ser fins la Pentecosta que van canviar definitivament... Després de rebre l’Esperit Sant els apòstols ja no eren el mateixos d’abans. Van poder ser els fonaments d’una nova comunitat de fe. 

Compte! No identifiquem -sense fer els necessaris matisos- “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica”... Aquí faig una interpretació d’unes paraules de Panikkar. Ell diu: Seria aberrant identificar sense més ni més “l’ecclesia” amb una institució, com ja va apuntar Pius XII. El mot “ecclesia” en llatí fa referència a l’opinió que alguns Sant Pares dels primers temps de l’església tenien del significat d’aquesta paraula...

El canvi de que proposa Jesús no és tant de formes, que també, com del cor: feliços els nets de cor... Tenir el cor net és com estar a les sèptimes morades de santa Teresa: aquell lloc on el coneixement és fruit de l’experiència i de la plena identificació de la pròpia voluntat amb la Voluntat de Déu.   

El canvi substancial, que es repeteix en cada era axial, l’hem de veure en el fet de tornar a donar més importància (de fet, no només de paraules) al “ser” més que al “tenir”; en viure el temps amb categories d’eternitat, és a dir: de bondat, de veritat, d’unitat en la diversitat.

El canvi de l’Antic al Nou Testament no és limita a ser un canvi de lleis... i, tanmateix sembla que alguns ho pensen així. Quan es comenten els versets on Pau commina amb energia els gàlates perquè es tornen a regir per les lleis antigues... els diu: insensats! Qui us ha pogut fascinar... Gal 3,1... alguns comentaristes diuen que això es referia a les lleis antigues i que no va per a nosaltres... Ara bé, aquesta interpretació palesa una visió bastant limitada del missatge paulí, una interpretació que denota miopia espiritual...

Jesús relativitza les formes. Ell va al fons, al contingut essencial de la vida...  Recordem algunes de les seves paraules: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a la plenitud. Mt 5, 17. 

dimarts, 2 d’abril del 2024

 

4 – ESPURNES

En aquest escrit volem posat l’atenció sobre els significat d’algunes paraules que han marcat la cultura en general i la nostra manera de pensar i d’actuar.

El llenguatge tot i essent una cosa tan coneguda –almenys ens ho pensem- és el que ens configura i ens fa ser allò que som o, més ben dit, allò que ens fem i allò que pensem.

Escoltem el que ens diu sobre la paraula i l’escriptura L. Lavelle: En el moment en què les nacions volen canviar la seva figura i les societats cerquen un equilibri nou... i la humanitat sencera s’interroga sobre el seu propi destí... semblaria que no té sentit destinar temps a parlar d’una cosa tant petita com és l’essència de la paraula i de l’escriptura...

Però, Lavelle pensa que sí que és important. Escoltem algunes reflexions que fa: Hem de saber distingir el sentit dels mots: el sensible i l’espiritual; el literal i el simbòlic. No totes les paraules són signes convencionals... no és adequat dir que el llenguatge és només una convenció arbitrària adoptada per l’home per designar les coses i no donar lloc al que ens aporta la naturalesa. Hi ha paraules que tenen una arrel natural, que hem rebut de la naturalesa... Contràriament a allò que hom pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes convencionals. 

De fet i d’una manera bastant universal hem tergiversat el sentit de moltes paraules que fan referència a la dimensió espiritual de l’ésser humà i hem oblidat el seu sentit original: l’essencial, donant a les paraules un altre sentit, al servei de les formes i maneres...

En aquest escrit ens fixarem principalment en el significat de dues paraules: secularitat i religió. Els diferents significats de les quals pot fer-nos canviar d’opinió i de manera de pensar i d’actuar...

Per una banda es parla de secularització com del fenomen que denota la pèrdua i el desprestigi  de la religiositat del poble en general... Però, per altra banda R. Panikkar en el seu llibre sobre “El mundanal silenci” ens parla de la secularitat sagrada; terme que expressa un punt de vista diferent i molt vàlid del fet religiós. Veiem, doncs, dues maneres d’entendre el mateix concepte, la qual cosa ens porta ha prendre actituds diferents...

I sobre el concepte “religió” veiem que hem acabat reduint la religió a uns actes específics que es fan dins de les esglésies i que hem anomenat actes religiosos... En canvi diu Panikkar: Per a mi escriure és un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. 

Krishnamurti, un pensador espiritual i religiós, en un context donat va dir que la revolució religiosa és l’única que té sentit, perquè totes les altres han fracassat, però també va dir que: el que se’n diu religió organitzada, amb les seves supersticions, creences i dogmes, no és realment religió. 

Per la seva banda el teòleg i pensador Schleiermacher exposa que la religió es troba allunyada de qualsevol sistematització...    

dimecres, 20 de març del 2024

 

3 – ESPURNES

Intentarem recordar algunes intuïcions dels grans Mestres sobre la unitat fonamental de la vida que comprèn les tres dimensions: divina, humana i còsmica. Recordem que aquestes coses de l’esperit no és poden interpretar en sentit “literal”, sinó en sentit “simbòlic”. Aquest sentit simbòlic dóna marge per a una ampla interpretació dels textos d’acord amb el nivell de consciència de cadascú...

Recordem també l’observació que fa Panikkar sobre el panteisme a l’hora de parlar-nos de la seva intuïció de la trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos i de la triple estructura de la realitat. Diu el següent: El panteisme és un error per defecte, no pas per excés.

El panteisme en dir que tot és Déu, deixa fora l’home i el cosmos de la seva realitat  essencial... el llenguatge de Panikkar i d’altres mestres de l’esperit va per aquí...

Panikkar diu que la Trinitat és la culminació d’una veritat que penetra tots els dominis de l’Ésser i la consciència, i que als homes aquesta visió ens uneix.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... L’Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”...

Però, escoltem també altres Mestres que ens parlen d’aquesta unitat fonamental de la Vida i de la Realitat.

Un d’ells és Emerson (Boston,1803-1882). Aquest pensador vol fer de la Naturalesa un mode d’ésser o un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit.

També diu: Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Escoltem també L. Lavelle (Saint-Martin-de-Villeréal,1883-1951): El misteri de l’Ésser no és més que un amb el misteri del nostre propi ésser; i aquest misteri només pot ésser percebut quan el pensament esdevé prou lúcid i força agut per percebre el nostre punt d’unitat amb l’Absolut, és a dir, aquell punt d’interès suprem en el qual la nostra voluntat esdevé el que és a partir d’una voluntat eterna que aclareix i dóna sentit a cadascun dels nostres actes particulars...  

I Teilhard de Chardin (Orcines-França,1881-1955) parla de la compenetració de Déu amb el Món... : Ens quedaríem corglaçats si constatéssim l’extensió i la intimitat de les nostres relacions amb l’Univers. L’ànima humana és inseparable, tant en el seu naixement  com en la seva maduració, de l’Univers on és nascuda.

I Aristòtil diu: l’ànima és, en certa manera, totes les coses.

I Joan de la Creu diu que quan l’ànima té la voluntat perfectament unida amb la voluntat de Déu es produeix tal unió, que les coses de Déu i de l’ànima són una cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i encara: és Déu per participació.

Un detall emotiu: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los.  

dijous, 14 de març del 2024

 2 – ESPURNES

En temps de crisi i de canvis ràpids, un dels més grans perills i temptacions consisteix a no ser suficientment radical –radical en el sentit d’anar a les arrels- degut a la falta de paciència i de profunditat, necessàries, per arribar a l’arrel de la situació.

Ens referim al perill de la banalitat, de mantenir-se en la superfície de les coses i dels esdeveniments i de quedar satisfets amb estadístiques... amb el canvi de formes i maneres, per més importants i necessaris que siguin...

L’experiència... m’ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més urgents que les qüestions bàsicament importants i que no existeix una necessitat més sentida ni set torturant que el desig d’abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels. Panikkar

Si només ens cuidem de les formes, i no anem al fons, a les arrels, a l’essència de la vida... estarem, com diu Pau, donant cops de puny a l’aire... pensant que fem quelcom, no farem res de nou... Hem d’anar al fons, a allò que hem rebut, no ho hem fabricat nosaltres: som éssers rebuts, però que, en definitiva, és nostre –allò que hem rebut- quan ho acceptem des de la llibertat.

Teilhard de Chardin ens ajuda a veure aquest abisme sense fons del qual, venint no sabem d’on, sorgeix la vida...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la vida?

De segur que no és pas el nostre esforç ni l’esforç de ningú del nostre entorn allò que ha desencadenat el corrent de la vida... del qual gaudim.

Podem molt bé, pas per pas, assenyalar al llarg de les generacions els antecedents parcials del torrent que se’ns emporta...

Però... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.

Vivim d’allò que també podem anomenar l’inconscient. Schelling ens diu que l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Recordem també la paraula de Pau: Que tens que no hagis rebut?

Cada home... per la seva fidelitat, començant per la zona més natural d’ell mateix, construeix una obra en la qual s’inclou quelcom de tots els elements de la Terra. Al llarg dels seus dies terrenals, l’home es fa la seva ànima; basteix la seva dimensió espiritual.

I, alhora, col·labora en una altra obra que ultrapassa infinitament les perspectives del seu reeiximent individual: la culminació del Món. 

dijous, 7 de març del 2024

 

2  LA MEMÒRIA

Hem parlat sovint de tres classes de coneixement: el sensorial, el racional i l’espiritual. De semblant manera podem dir que la memòria guarda allò que ha copsat dels sentits, de la raó i de l’esperit.

Veiem la memòria alimentada per la vida dels sentits, per les activitats de la raó: la lectura,  l’estudi, i per la vida espiritual: la vida de les virtuts. Hi ha, doncs, la memòria racional la qual s’enriqueix a copia de dades que amb l’estudi i amb l’observació es van adquirint i la memòria espiritual que es va formant a base de les intuïcions que l’ésser humà va tenint a mesura del creixement en la seva puresa de cor.

Actuem la memòria a través del record. El diccionari ens diu: Record és el fet de recordar una cosa passada. Manifestació de l’esperit que reconstrueix el passat fent-lo viure a través del present. És evocar, rememorar una cosa que tenim dins... i que ens ha vingut a través de diferents conductes: sentits, raó, esperit.

Escoltem una vegada més St. Agustí que, amb el seu propi estil i profund magisteri ens parla llargament de les tres classes de memòria:

Depassaré la força de la meva natura, per enlairar-me progressivament fins aquell qui em creà, i arribo als dominis i als amples palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits.  

És allí que es conserven, acondiciades per gèneres, totes les impressions que s’hi introduïren, cadascuna per la seva pròpia entrada... Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar... És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes...

És allí que és dipositat tot el que recordo, per haver-ho experimentat o per haver-ho cregut... Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Però no són únicament d’aquesta llei les realitats que abraça la immensa capacitat de la meva memòria. Hi ha també aquí totes les coses que he après de les doctrines liberals...

Però, Agustí encara va més a fons: Quan sento dir que hi ha tres gèneres de qüestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots... les coses mateixes, significades per aquests mots, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit...

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden... quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...  

dijous, 29 de febrer del 2024

 

1 – LA MEMÒRIA

Tornem sobre el sentit de les paraules. La memòria té un sentit profund que se’ns escapa, però que alguns grans mestres ens el fan present.

En el context d’aquests escrits el fonema memòria pot ser sinònim de paraula, d’esperit, de consciència... Vegem que en diu St. Agustí: Com que l’esperit és també la memòria mateixa –de fet, quan recomanem una cosa perquè hom la tingui en la memòria, diem: Mira de tenir-ho en l’esperit... la memòria és, per dir-ho així- l’estómac de l’ànima...

Per la seva banda Bergson diu: Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència... i la consciència la puc caracteritzar pel seu traç més evident: consciència significa en primer lloc memòria.  

Parlant lliurement i en sentit simbòlic i recordant les paraules bíbliques: “Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres...” (Gen 1,26.) nosaltres diem: “som paraula de Déu, som memòria de Déu.

Escoltem, però, el Mestre Eckhart que parlant amb referència a Jesús diu: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús... si vols conèixer Déu, no només has de ser igual al Fill, sinó has d’ésser el mateix Fill.

Segueix dient: Déu no podria fer que jo fora fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu, de la mateixa manera Déu no podria fer que fora savi si no tingués ja l’ésser de savi. Serem savis en la mesura que deslliurem la potencialitat de llum que tenim dins.

¿Com som fills de Déu? Encara no ho sabem. Escoltem que ens diu Joan: “Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.  1 Jo 3,2.  Cf. W. Jäger

No som éssers acabats. “Som esdevenir”. I per arribar a ser allò que hem de ser, serà bo tenir present la part passiva de les nostres vides... Escoltem, una vegada més, Teilhard:

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes.

El subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant. I aleshores, per la seva naturalesa d’element, es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. Ell, el més petit, ha de rebre més que no pas donar.

I així es troba pres per allò que ell pensava prendre. L’ésser humà, que vol arribar a conèixer-se a si mateix a fons i a ser lliure de veritat i a ser veritable paraula de Déu, sap que està sotmès a aquesta commoció psicològica que, en tota criatura intel·ligent, fon d’una manera insensible l’alegria d’obrar amb el desig de patir, l’exaltació de fer-se a si mateix amb la  cremor de morir en un altre. Recordem que aquí patir és sinònim de rebre, acceptar.

dimecres, 21 de febrer del 2024

 18 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

En començar aquesta reflexió recordem la importància que donaven els antics al propi coneixement: Coneix-te tu mateix. El considerem un dels principis fonamentals de la vida que mai no hauríem d’oblidar.

I quan es tracta del creixement personal, seguint els consells del Mestre Eckhart, hem de tenir clar que, més que fer, hem de deixar fer. És a dir: hem de permetre que les potencialitats que estan en el nostre inconscient, esdevinguin consciència. Hem de permetre que el poder de vida que Déu ens ha donat en potència, esdevingui plenament realitat. Hem de deixar lliure aquest poder de vida perquè vagi creixent i es vagi desenvolupant fins arribar a la seva plenitud.

I per això serà bo tenir en compte el consells del Mestre quan ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix... perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi... la trobarà. Mt 16,24-25.

També serà bo posar atenció a la part passiva de les nostres vides. Escoltem el que ens diuen, en aquest aspecte, els mestres:

La relació de la veu i de l’oïda ens descobreix les profunditats mateixes de l’existència, car dóna testimoni d’aquesta unió de l’activitat i de la passivitat que és la substància del nostre jo. Lavelle  

També Teilhard de Chardin ens parla llargament d’aquest tema. Escoltem-lo (tinguem present, però, que en aquest context, el mot: “patir” s’ha d’entendre no com sinònim de sofrir, sinó de rebre):

L’existència de cada home es divideix adequadament en dues parts –allò que ell fa i allò que ell pateix... això porta a considerar el camp de les nostres activitats i el de les nostres passivitats.    

De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament. Ara bé:

Com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, “en nosaltres, sense nosaltres” segons la dita de sant Agustí.

Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat...  

dijous, 15 de febrer del 2024

17 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La dimensió espiritual és el nucli de la personalitat. Tot forma part del que som: cos, raó, esperit... però la dimensió espiritual –com a éssers humans- és el nucli, és la força vital, el dinamisme que mou, l’energia que dóna sentit... El cim forma part de la muntanya; el cim no pot prescindir de la falda, de la base... La muntanya és tot, però el cim és el que toca el cel, el que ens fa divins, sense deixar de ser humans.  

Tot forma part de nosaltres, però vivim en un lloc... no podem viure al mateix temps, al cim i a la falda de la muntanya... L’important és saber on vivim –on tenim el cor- perquè d’acord en el lloc on vivim, serà la nostra manera de pensar, d’actuar i de ser.

Per això l’Evangeli de Joan que és d’una gran profunditat espiritual, comença posant de relleu la pregunta que els deixebles fan a Jesús: On vius?  a baix, al mig, al cim de la muntanya de Déu?  És la pregunta clau que ens hem de fer, si volem saber una mica el que en realitat som com a éssers humans i quin és el valor del nostres actes en ordre a la vida eterna i també per saber el nivell del nostre coneixement.

La resposta de Jesús també és per considerar: Veniu i ho veureu. És l’experiència. Si no vivim en el mateix lloc espiritual, en el mateix nivell de consciència que vivia Jesús no podem entendre el seu missatge. És el que els passava als mateixos deixebles abans de la Pentecosta. El mateix Jesús els diu: Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Una altra traducció diu: però ara no les podeu suportar. I una altra encara: però ara no les podeu entendre. Jo 16,12.

No es refereix a la quantitat, és a dir: a tenir més coneixements... sinó a la qualitat: més profunditat, més empatia amb la Veritat i la Realitat. Com diu Bergson i altres autors, en el món de l’esperit la categoria de la quantitat, s’ha de canviar per la de qualitat. 

Hem dit mantes vegades que és de primera necessitat distingir el contingut essencial de la forma d’expressió: Distingir la vida de l’expressió de la vida, l’amor de l’expressió de l’amor, la fe de l’expressió de la fe. I també en el llenguatge que fem servir hem de saber distingir, en cada mot quan és paraula i quan és concepte. Saber distingir la filosofia, que és “amor a la saviesa”, de la ciència. La ciència cerca, investiga com actitud pròpia de la seva naturalesa... en canvi, des del coneixement espiritual és diu: no es pot cercar la saviesa, i encara: el contrari de la saviesa és el saber de tot.... 

La filosofia que, segons els antics, neix de la contemplació i de l’admiració, és fruit de l’experiència més que de l’estudi. L’estudi acumula i guarda els coneixements obtinguts per l’empatia amb la realitat ...

Per això es diu que la filosofia és una actitud primària, és a dir: forma part de la naturalesa humana que hem rebut. La disciplina acadèmica que es coneix amb el nom de filosofia és la seva expressió doctrinal, però el contingut essencial està, en potència, en cada un dels éssers humans. Desenvolupar aquest poder depèn de la llibertat de cadascú. Recordem  Jaspers que ens diu: No es pot ensenyar filosofia, sinó a filosofar.   

dimecres, 7 de febrer del 2024

 

16 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Deixem aparcat el coneixement sensorial, per posar l’atenció en el coneixement racional i el coneixement espiritual i la diferència que hi ha entre els dos coneixements.

Hem dit que el dinamisme o l’element que causa el coneixement racional són actes: l’estudi, la reflexió, la meditació...

I que el dinamisme que genera i dóna lloc al coneixement espiritual són actituds: l’autenticitat, la sinceritat, la puresa de cor: feliços els nets de cor perquè ells veuran...

 

També hem de tenir present que una cosa és la temàtica que hom analitza i l’altra és el nivell de consciència des del qual hom analitza les coses.

Un objecte d’estudi pot ser, per exemple, la religió, l’oració, els afers espirituals... un estudi que, sovint, es fa des d’un nivell intel·lectual, doctrinal, ritual, cultural... Només els místics de la talla d’un Joan de la Creu o del Mestre Eckhart és pot dir que ho fan des d’un nivell espiritual, al mateix temps que intel·lectual... Els espirituals de debò els situem com els qui viuen al cim de la muntanya, dins de l’ermita al cel suspesa.

El llenguatge del qui és espiritual pot ser espiritual (simbòlic) encara que parli de “les coses de la terra”... És “el sentit” que dóna a les paraules allò que fa que siguin espirituals o no... i aquest “sentit” és fruit de l’experiència, més que de l’estudi. Diu Emerson: La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sens minvament.

És en aquest sentit que diu el mateix autor: En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. O, almenys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l’ull de l’home, però brilla en la mirada i el cor del nen.  (Emerson, 1803-1882, és un filòsof americà –Boston-, fundador del moviment filosòfic anomenat: transcendentalisme). 

Recordem que fem servir la muntanya com a símbol. En aquest sentit parabòlic diem que pot passar, i passa sovint, que llegim i interpretem escrits espirituals, com els Evangelis, des de mitja muntanya: des del lloc de la intel·lectualitat, del món doctrinal i ritual, el món dels conceptes... és a dir des d’un nivell de consciència que no és el mateix que tenia l’autor dels escrits espirituals... Els Evangelis estan escrits al cim de la muntanya, és a dir: des d’un nivell alt de consciència.  

Si no ens posem en el mateix nivell de consciència que tenia l’autor quan els va escriure... no podrem copsar tot el seu significat espiritual...

La diferència no és solament que aquell que està “al cim” contempla un horitzó més ampli; “veu més coses” que aquell que està a mitja muntanya... sinó que, el qui viu al cim i no solament hi és de passada, es fa una sola cosa amb la natura que l’envolta: els arbres, els insectes, els perfums... viu empàticament amb la Realitat: Viu i coneix la Veritat des del seu contingut essencial, la coneix per experiència, no solament per l’estudi.

dijous, 1 de febrer del 2024

 

15 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

EL CONEIXEMENT.

Una vegada més parlem del coneixement com d’allò que forma part essencial de la nostra naturalesa humana. Ja que no solament tenim coneixements, sinó que som essencialment coneixement. Som llum (hem d’arribar a ser-ho) i ho som no solament pel que diem, sinó i sobretot pel que som; ho som no solament per les paraules que podem dir, sinó pel nostre comportament, pel nostre estil de vida: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres... Mt 5, 14-16.

També es pot dir que som voluntat: Homines sunt voluntates, deien els antics:l’home és voluntat”. Són dues cares de la mateixa Realitat... Les dues facetes formen una sola unitat de Vida. No hi ha coneixement sense voluntat, ni voluntat veritable sense coneixement. Estem parlant no “de la”, sinó “des de la” dimensió espiritual: Estimats, quan Déu es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.   

D’acord amb les tres dimensions de les quals es compon l’ésser humà: els sentits, la raó i l’esperit, podem parlar d’un coneixement sensorial, un de racional i un altre d’espiritual.

Els coneixements són fruit d’una dinàmica –energia vital- que és específica per a cada coneixement. Així diem que el coneixement sensorial sorgeix de la necessitat i de l’instint.

El coneixement racional és fruit de l’estudi, de la reflexió, de la meditació, de l’esforç intel·lectual.

El coneixement espiritual és fruit de la intuïció, la contemplació, l’experiència, la puresa de cor, l’autenticitat, de l’instint superior.

Escollim la muntanya com a símbol d’aquestes tres classes de coneixement. La muntanya ha estat sempre un símbol de la vida espiritual. L’Evangeli ens parla de la muntanya alta com del lloc on Jesús es va donar a conèixer d’una manera més íntima i que la tradició ho recorda com “la Transfiguració”.

Vegem també què ens en diu L. Boff de la muntanya en el seu llibret sobre els sagraments: Dedico aquest llibret a la muntanya que en tot temps visita la meva finestra... Ella és com Déu: tot ho suporta; tot ho aguanta; tot ho accepta... Per això la muntanya és un sagrament de Déu: revela, recorda, mostra, remet.

La muntanya de Montserrat, per les seves característiques que l’envolten és com un imatge de les tres classes de coneixement de les quals parlem:

A baix, a la seva falda hi ha un poble, un conjunt d’individus o persones compromeses amb les coses d’aquest món... a mitja muntanya hi trobem un Monestir, símbol de la institució, de les lleis, dels conceptes doctrinals, de les normes... i al cim hi veiem les ermites, lloc de contemplació,  de silenci, d’empatia amb la terra i el cel: “ermita al cel suspesa”...   

No fem cap judici de ningú, ja que segons ens diu el Mestre, en el dia definitiu: molts passaran de primers a darrers, i de darrers a primers. Mc 10,31.  És només un estil parabòlic sobre el coneixement.   Continuarem comentant cada lloc de la muntanya...