2 – ESBERLES

Individus formen grup, massa de gent... persones formen poble, comunitat.

Pere en una de les seves cartes diu aquestes paraules dirigides a un grup de convertits a la fe cristiana: Vosaltres que en altre temps no éreu poble, i ara sou poble de Déu.  1Pe 2, 10.

I a la paraula “poble” i afegeix “de Déu”, perquè per a ser poble hem de ser poble de Déu. Per arribar a la plenitud del que hem de ser com a éssers humans hem de ser conscients que aquesta plenitud és quelcom que tenim dins nostre, donat per Déu: som éssers donats.

Tenim dins nostre un potencial de vida que hem rebut junt amb el nostre cos i que hem de desenvolupar... la vida humana consisteix en dur a terme aquest potencial de vida. Per això alguns han qualificat  l’ésser humà no com a ésser sinó com a esdevenir. Som esdevenir.

Hem de posar atenció i ordre al llenguatge que usem perquè, serem el que serem com a persones d’acord al significat que donem a les paraules que fem servir.

Primer som humans, després cristians o alguna altra cosa, d’acord amb la cultura que hem rebut i en la qual vivim. Ser humans és el primer, el més important, el que dóna sentit a les altre denominacions, com per exemple: ser cristians.

El mateix Crist que els cristians tenim com a fonament i origen del que volem ser s’anomenava a si mateix: el fill de l’home.  I no una vegada com de passada, sinó per a tota l’eternitat. Ho veiem en aquest text: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.

I Joan ens ho recorda: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1.14.

 

El nom de cristià ve de Crist. I crist vol dir ungit, enviat. D’acord amb aquesta definició, ser cristià no vol dir altra cosa que ser un humà ungit o enviat per Déu per a portar a terme el seu designi d’amor, de justícia i de veritat sobre la terra.

 

És cert que ser humà ha tingut amb el temps un sentit pejoratiu... malgrat això, hem de saber revertir el sentit d’aquesta paraula i donar-li el seu sentit original. Si no som humans de debò no podrem ser cristians de veritat.

 

Ens hem acostumat a donar el nom de cristià a aquelles i aquells que fan unes accions determinades dins de les esglésies. I les “formes” són bones i necessàries, però tenen un caràcter relatiu, és a dir: en relació al contingut essencial de la fe que és el Crist. Ser cristià és ser i viure com el Crist. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. Lc 14,27.

 

Si no vivim com el Crist, de què serveixen les formes, les normes, les doctrines? Més aviat fan mal. Ser cristià és ser humà de debò. Tota altra cosa és comentari.

1 – ESBERLES

“Tot és energia” es diu avui. Nosaltres, els humans, també som energia.

Si traduïm aquest concepte amb paraules pròpies del món espiritual diríem: som decisió, voluntat, virtut, coratge...

 

Però, aquesta energia no és una força cega, per això també se’ns diu que som llum, som coneixement, en el mateix nivell essencial. Una llum que prové de la virtut: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant la gent, perquè vegin les vostres bones obres... Mt 5, 14-16.  

 

El costum, la inèrcia, va desviant la voluntat vers allò fàcil, ens traiem responsabilitats de sobre, preferim obeir normes... fer el que fa tothom... Ara bé, sense responsabilitat no hi ha ésser humà. V. Frankl defineix l’ésser humà com un ésser responsable.  

 

No es tracta tant de tenir més coneixements, més dades o més informació, com de gaudir de més nivell de consciència; es tracta de sentit comú.

Per això, és adient l’advertència de Pau: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i t’il·luminarà el Crist. Ef 5,14. Vivim la nostra dimensió espiritual com una melodia plena de bemolls...

 

Hem abdicat de la nostra responsabilitat personal. I amb això hem perdut la llibertat. Ens hem deixat portar per les petites veritats de les nostres necessitats peremptòries; les nostres conviccions personals i els nostres estereotips ens han ofegat. No hem deixat lloc per la Veritat en majúscula.    

La persona madura evita els radicalismes exclusius; la persona madura és aquell que sense fer soroll posa les coses al seu lloc... Abans de pensar en reformar l’església, pensa en reformar-se a si mateix. 

I en aquest sentit serà bo recordar el que va dir Panikkar d’ell mateix: Admiro el zel de molts teòlegs eminents per reformar la seva església... però, si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo, malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.   

Malgrat tot, hem de ser responsables. S’ha dit en diverses ocasions que: “les grans reformes de l’església han sorgit de la base: del poble, més que de la jerarquia”... ¿què esperem, doncs?

També s’ha posat de relleu que els apòstols considerats com el fonament de l’Església eren senzills pescadors... i que si hagués estat obra d’intel·lectuals de despatx ja no existiria. 

 

4 – ESPIGOLANT

La comunitat de fe és també el lloc on Déu es fa present: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20. 

Però, on és la comunitat de fe? Sovint la identifiquem amb la Institució eclesiàstica. I si bé les dues entitats han d’arribar a ser una sola cosa, sovint no ho són.  

Una cosa són els bots i l’altra el vi. Jesús diu, per exemple: El vi nou s’ha de posar en bots nous. Mt 9,17.  Un és el paralític i l’altra la llitera que el porta. Mt 9, 1-6. Una cosa és la persona i l’altra la cultura amb la qual s’expressa i camina.

Una cosa és l’Evangeli i l’altra la Institució religiosa. Una cosa és la fe i l’altra els dogmes, les doctrines i els ritus que volen expressar i celebrar la fe.

Una cosa són les paraules espirituals pròpies de l’Evangeli i l’altra una teologia conceptual pròpia de la Institució religiosa.

Recordem que el llenguatge de l’Evangeli és un llenguatge espiritual. Vol dir que és fruit de l’experiència personal, no solament de l’estudi acadèmic.

Això significa que el creient viu la Unitat copsada com un dels valors transcendentals que integra totes les facetes de la vida humana: l’espiritual, la intel·lectual i la sensorial, però viscudes des de la dimensió espiritual que és la que els dóna unitat humana. 

Això vol dir que, en l’Evangeli, fets i paraules són una sola cosa. Nosaltres, sovint estem dividits, perquè diem o pensem una cosa i en fem una altra. No hi ha coherència en les nostres vides. El sant o més ben dit: l’home madur és el que arriba a viure la Unitat transcendental del seu ésser i esdevé l’única persona coherent del tot.

Es tracta de posar les coses al seu lloc i viure del que és essencial.

A la comunitat de fe els Sants Pares dels primers segles li van donar el nom d’església. Ara bé, com diu Panikkar: Seria aberrant identificar, sense més ni més, aquesta “església” amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII.  Nosaltres ens quedem amb l’expressió “comunitats de fe” per distanciar-la de la institució eclesiàstica, per evitar mals entesos, degut al diferent significat que amb el temps s’ha donat al mot “església”.

Hi ha una gran diferència. Tothom sap quants membres formen la Institució eclesiàstica o religiosa. Mirants els arxius parroquials... diem, per exemple, que els catòlics som uns tants milions a tot el món. En canvi, qui pertany a la comunitat de fe, només Déu ho sap.

En dir això últim ens recolzem en les paraules de Pau quan va dir d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res , però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

Mentre no posem el “pes” de la nostra voluntat i descansem el nostre esperit en la bondat de Déu per sobre dels nostres mèrits personals, no serem lliures ni responsables de debò, ni gaudirem de la Veritat.  

3 – ESPIGOLANT

Parlem avui de la presència de Déu en les nostres vides.

D’aquesta presència en gaudeixen els qui tenen el cor net. La Institució religiosa celebra aquesta presència en el seus sagraments, d’una manera més o menys solemne...

Autenticitat, puresa de cor, sinceritat amb el “si mateix” propi, fidelitat al designi de Déu:  aquest és el lloc on Déu es fa present en l’ànima del creient.

L’Esperit és. No som els humans els qui fem present l’Esperit de Déu amb les nostres lleis, normes o costums. Això seria un contrasentit. Déu, el Crist ressuscitat, l’Esperit són eterns i, per tant, les categories temporals d’espai, temps, llocs físics, són inadequades quan ens referim a la seva presència. Si no entenem el sentit simbòlic propi de les paraules espirituals no entendrem res. Joan ens recorda, per exemple, que estant les portes tancades... on es trobaven els deixebles, s’hi presentà Jesús... Jo 20,19.

I fa poc vam recordar les paraules de Jesús: Del Regne de Déu no direu: “és aquí” o “és allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17,21.  

La institució religiosa celebra aquesta presència, en fa memòria. Jesús en l’Últim sopar, va dir, segons Pau, aquestes paraules: Feu això en memòria meva. 1 Co 11,24.

“Feu això mateix que jo he fet”... Entenem que quan celebrem la Cena del Senyor, cadascú de nosaltres ha de fer el mateix, és a dir: ha de ser pa per al seu germà. Si no fos així, ¿de què serveixen les celebracions? I ser pa per als altres en el llenguatge simbòlic, ja sabem el que vol dir, vol dir: amistat, comprensió, perdó...   

Viure en “la presència de Déu” és viure d’acord amb la Voluntat de Déu; és viure segons l’Esperit. Per això, va dir Jesús: Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. Jo 3,5-6.   

Hem de tenir sempre present el sentit simbòlic de les paraules propi del món de l’esperit. 

Compte, doncs, amb el llenguatge que fem servir. El llenguatge forma o deforma les consciències segons l’ús que en fem. Recordem: expressem les coses de l’esperit amb categories d’esperit.  1 Co 2,13.  En aquest sentit recordem també les paraules de Jesús a aquells que es prenien al peu de lletra o literalment les seves paraules. Són aquestes: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna... la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell... Alguns que les escoltaven van dir: Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? i... des d’aquell moment molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Llavors Jesús respon: Això us escandalitza? ... És l’esperit el qui dóna vida; la carn no serveix de res... Jo 6.  Els ritus no serveixen de res deslligats del seu sentit espiritual. És l’esperit el qui dóna vida.

La “carn” sola, sense l’esperit, no serveix de res... amb i des de l’esperit la carn també és important.   

 

2 – ESPIGOLANT

Més sobre la dimensió espiritual.

No es tracta tant de parlar més de les coses espirituals, com de viure i fer des de la dimensió espiritual.

Des de la raó, el coneixement obtingut és fruit de l’esforç intel·lectual i del coeficient intel·lectual de cadascú. Des de la dimensió espiritual, el coneixement és fruit de la virtut, de la puresa de cor: benaurats els nets de cor perquè ell veuran Déu. Mt 5,8.

El món espiritual és el món de la virtut.

La llum que neix de la virtut dóna peu a les paraules. El coneixement que deriva de l’estudi dóna peu als conceptes. Aquí entenem el mot “paraula” com expressió del que som a semblança del Crist: paraula de Déu. En aquest context paraula i semblança són sinònims. La Bíblia diu que som creats a imatge i semblança de Déu. Gen 1,26. Recordem també el pròleg de Joan que ens diu: Al principi existia el qui és la Paraula. Jo 1,1.  

La paraula és expressió del que és essencial; el concepte fa referència a les formes d’expressió. Però, millor escoltem el que ens diu Panikkar al respecte: El món intel·lectual d’Occident, sobretot després de Plató i Aristòtil... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... així s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.

En altres escrits hem recordat, seguint a Lavelle, que hem esdevingut esclaus del llenguatge. El sentit que donem a les paraules ens ha fet ser allò que som com ara. És a dir: el llenguatge ha format –o deformat- la nostra consciència... Hem de tenir present que els mots que emprem poden ser signes o símbols, d’acord amb el context del qual estem parlant.

Pensem que les mateixes traduccions bíbliques actuals no sempre han tingut present aquesta diferència entre concepte i paraula i algunes traduccions han intel·lectualitzat allò que és espiritual, malgrat el que ens diu Pau: El nostre ensenyament no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2.13.  

Posem un exemple: Jesús digué de Natanael: Heus aquí un israelita de debò, un home sense engany.  Altres, en canvi, diuen: un home que no enganya. Jo 1,47. Una traducció fa referència al ser, l’altre al fer.... Recordem el famós llibre d’Eric Fromm, inspirat en el Mestre Eckhart: Ser o tenir. Un tema que sempre hauríem de tenir present.   

Quan mirem la vida des de l’esperit veiem les coses d’una altra manera; s’estableixen prioritats i distingim clarament el contingut essencial de la vida, igual per a tothom, de les seves formes d’expressió, pròpies de cada cultura. Això és, al nostre parer, el que volia expressar Lluc quan, en el relat de la Pentecosta, diu: La gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Ac 2,6.

1 – ESPIGOLANT

Més que novetats serà com un recordatori el que anirem dient de diferents maneres...

Volem posar de relleu el fet que en el món religiós s’ha intel·lectualitzat el llenguatge espiritual... això vol dir, entre altres coses, que la religió ha deixat de ser una actitud que acompanya tots els actes de la vida del creient (per a mi, diu Panikkar, escriure és un acte religiós) per limitar-se a significar el caràcter d’uns actes especials, fets dins de les esglésies...

En aquest món, anomenat religiós, no vivim ni pensem des de la dimensió espiritual de la nostra naturalesa humana i això fa que, segurament inconscientment, absolutitzem les formes d’expressió de la fe. No vivim des del contingut essencial de la realitat espiritual, sinó que fem dependre la nostra pau i posem la nostra voluntat en el compliment d’uns ritus, i en l’acceptació d’uns dogmes i doctrines...

Aquest va ser el gran pecat en el temps de Jesús: els representants de la llei, anomenats fariseus o mestres de la Llei, pel fet d’absolutitzar les seves lleis, van arribar a ser els principals enemics de Jesús i els que van demanar la seva mort. Els grans enemics de Jesús no van ser els publicans o les prostitutes, sinó la Institució religiosa d’aquell temps.

Les formes: els ritus, les doctrines, en si no són dolentes, al contrari: les necessitem. El mateix Jesús va dir: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a plenitud. Mt 5,17. El que es dolent és el fet, tal vegada inconscient, d’absolutitzar la seva importància.

Per tant, quan sant Pau va tractar els gàlates d’insensats, per aferrar-se a unes determinades lleis pròpies de la religió jueva, no anava contra les lleis en si, sinó contra el caràcter absolut que els gàlates donaven a les lleis. Gal 3,1.

Una reforma de la religió, que només es limiti a les formes externes, és molt perillosa i deformadora, per més importants que siguin les noves formes... El que és essencial dóna sentit a les formes i a les diverses maneres de celebrar la fe.

Algú ha dit que el pitjor enemic de la religió és la religió. I els antics deien que: de la corrupció del que és millor, esdevé el pitjor.  

Som espirituals, racionals, corporals, però el que dóna sentit i plenitud de vida a tot el que som i fem és l’esperit. Hem de viure, pensar i actuar, des de la dimensió espiritual. Això vol dir que hem de viure l’eternitat en el temps. Que s’oblidi de la vida eterna, va venir a dir Simeó, el Nou Teòleg, qui no la visqui ja aquí. Ico 35

Hauríem de tenir sempre present l’observació de Panikkar: La distinció entre essència i forma és avui dia vital per a tota la consciència religiosa... degut a l’aclaparadora herència grega, que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.  Això ho hauríem de tenir com a principi bàsic fonamental. 

11 – ESPURNES

És bo tenir principis de saviesa que orientin i sostinguin la vida espiritual. En proposem un tret de sant Francesc de Sales. És aquest, traduït amb llibertat: La unitat en la diversitat és l’ordre.  

Però, serà millor copiar les paraules tal com les va escriure sant Francesc al començament del seu llibre sobre “El tractat de l’amor de Déu”. Són aquestes: La unió fundada en la distinció forma l’ordre, l’ordre produeix la conveniència i la proporció, i de la conveniència en les coses acabades i completes resulta la bellesa.   

Podríem complementar aquest pensament amb el de sant Agustí que diu: l’ordre és allò amb el que Déu ha fet totes les coses.  

Posem de relleu doncs, una vegada més, la unitat en la diversitat. I en aquest tema, el filòsof Plotí ens podrà ajudar. Escoltem què ens diu: La Unitat és expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva vertadera realitat, superior a tota determinació i a tota forma.

La Unitat és un valor transcendent, ja que està més enllà i per damunt de tots els altres éssers, i immanent, ja que tots els éssers reben d’ella la seva realitat, per ella es mantenen en l’existència i vers ella tendeixen com al seu fi.

Aquest text ens evoca la Trinitat immanent i transcendent proposada per R. Panikkar de la qual en podrem parlar en una altra ocasió.

Segueix dient Plotí: L’U no roman recollit en si mateix, sinó que és la font primordial de la qual deriva tota pluralitat, per un procés necessari i etern.

Perquè aquests pensaments no quedin en meres reflexions sense conseqüències pràctiques mirem de percebre en la història del pensament, teixida amb l’aportació de les intuïcions dels grans mestres de l’esperit i a través de diversos llenguatges i contextos, com s’ha actualitzat aquesta teoria de la Unitat de la Realitat en la diversitat de cultures i formes d’expressió...

En aquest context del coneixement espiritual intentem “llegir” i veure les coses, per mitjà de conceptes acadèmics, però vistos, sempre, des del sentit comú i a través d’una actitud de confiança en la Vida, és a dir: de fe.

Els Mestres ens parlen de La Veritat:  que és punt de referència per a tota la humanitat i que cada cultura intenta viure i realitzar a través de múltiples formes d’expressió.  

Comencem per Jesús: He vingut al món per donar testimoni de la veritat.

I el poeta Antoni Machado diu: ¿La teva veritat? No. La veritat; i vine amb mi a cercar-la...

I en el món de la psiquiatria escoltem Jung amb la seva proposta de l‘inconscient o arquetip col·lectiu.

I en el món de la filosofia és K. Jaspers qui ens presenta la consciència en general com un del conceptes a tenir en compte dins del seu esquema de l’englobant.

Veiem, doncs, una petita mostra de la unitat de pensament de l’ésser humà expressat en diversos contextos i moments històrics sobre la Unitat essencial de la Realitat. 

10 – ESPURNES

Avui presentem el deure com el valor fonamental de la vida humana.

Però, abans de seguir amb el tema, recordem que paraules com deure, obediència, manament i semblants, tenen un sentit més pregon quan es refereixen a la Llei de Déu i al caràcter essencial de la vida humana.

Tornem a posar de relleu la importància de distingir i tenir present, a l’hora d’actuar i de prendre les grans decisions de la vida, la diferència entre el contingut essencial i les formes d’expressió, i d’acord amb aquest principi fonamental, diem que el deure és un valor essencial de la vida humana i que tots els altres valors que formen el teixit pràctic de la vida humana són conseqüència...  Jesús ho tenia present quan deia: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat. I, al final de la seva vida va dir en una de les set paraules...: Tot s’ha complert. Jo 19,30.

Així doncs, aquesta actitud fonamental del deure dóna sentit a tot al que som, al que pensem i al que fem. L’home és obediència, va dir R. Guardini.

L’autenticitat de la nostra llibertat, que és allò que fa possible poder arribar a ser el que hem de ser, està en consonància amb el seu vincle d’unió i relació amb la transcendència. Vegem alguns textos: Només en relació amb la transcendència arriba l’home a ser conscient de si mateix com a ésser lliure. L’home és llibertat i referència a Déu. La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència... sense lligam amb la transcendència no hi ha llibertat. Jaspers. La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.  Panikkar.  

D’aquí ve que la veritable llibertat no és fer allò que hom vol, sinó el que Déu vol.

Oients de la paraula. Aquest és el rètol que el teòleg K. Rahner posa per títol del seu llibre sobre filosofia de la religió.    

Una expressió que confirma el que estem dient i que podríem posar com el fonament sòlid de l’edifici espiritual. El creient és el que escolta la paraula. Jesús, a la dona que el va lloar, li respon amb aquestes paraules: Més aviat són sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!  Lc 11,27-28. I d’aquí neix la veritable llibertat.

El deure és l’actitud primera que dóna sentit i fermesa a la vida.

Sovint resumim la vida en l’amor. Recordem allò d’Agustí: estima i fes el que vulguis. Dit d’una altra manera: tot es resumeix en ser bo i tota altra cosa és comentari.

Ara bé, el detall important que volem tenir present avui és que el fet d’estimar o de ser bo deriva d’un manament: Això us mano: que us estimeu... El sentiment d’estimar forma part de la naturalesa que hem rebut de Déu: Què tens que no hagis rebut? diu Pau. I ser fidels a aquest do és la vida plena.  

Som éssers donats, rebuts... ens diuen els pensadors i, per tant, la veritable acceptació de si mateix, tan important per a la pau i estabilitat personal, no deriva tant del que jo vull, com del que Déu vol de mi. 

9 – ESPURNES

Les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  Així s’expressa una cultura oriental. Paraules que també podríem fer nostres. Cf. Panikkar

La consciència és el nucli de la dimensió espiritual de l’ésser humà i, per tant, de la seva personalitat.

Per copsar les coses de l’esperit, no n’hi ha prou amb la facultat de la raó i del treball intel·lectual; la consciència és la llum, és el coneixement que dóna sentit a les nostres vides d’éssers humans.  

I aquesta llum no és una llum freda... és calor, és voluntat, és decisió... Optem pel caràcter “no dos” (advaita) de la Realitat, deixant aparcada la preocupació ancestral de si és primer la voluntat o la intel·ligència... La consciència és coneixement i voluntat alhora. Si mirem el Sol no ens preguntem quina cosa és primer, si la calor, la llum o l’energia... ho rebem tot alhora.

Per això, en l’Evangeli de Joan, i com a introducció a la lectura del seu missatge, els primers deixebles quan es troben per primera vegada amb Jesús, no li pregunten quants llibres ha llegit o quins estudis té, sinó que li diuen: on vius, és a dir: quin grau de consciència és el teu, des de quin nivell de consciència ens parlaràs...? La qualitat dels coneixements espirituals –que són els propis dels Evangelis- correspon al nivell de consciència del qui els dóna, i només aquells que gaudeixen del mateix nivell de consciència, capten el seu significat.

 

Per tant, tenim una llum que no ens ve dels llibres, ni de la reflexió intel·lectual, sinó de la puresa de cor, és a dir: de la fidelitat a la vida, de la sinceritat amb si mateix (el no autoengany), de l’autenticitat... Mt 5,8.

Nosaltres, sovint, guiats “pels entesos” hem intel·lectualitzat les coses de la fe, les quals només es poden comprendre des de l’esperit, és a dir, des d’un cert nivell de consciència... Sense aquesta llum, els qui ens dediquem als assumptes religiosos, serem, inevitablement, uns legalistes, que és el pitjor pecat contra la religió...

La veritable llum espiritual, que ens fa comprendre les coses de la fe, la tenim dins... rau en el dipòsit del propi inconscient, el qual és com un magatzem que tenim com un do de Déu, que es va tornant consciència a mesura de la nostra fidelitat a la veu de Déu que ens parla des del silenci del nostre jo autosuficient: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Cf. Ireneu.

L’ésser humà va fent seu, allò que ja té dins. Tot allò que rep de fora, dels altres, dels llibres, de les Institucions, dels Sagraments... ens pot ajudar, però, la paraula és dins de l’ésser humà.

Així ho va entendre Agustí quan deia: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aquella bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós.   

8 – ESPURNES

Recordem que estem donant voltes entorn de la dinàmica de l’esperit. Intentem parlar de i des de la dimensió espiritual de l’ésser humà.

I des d’aquest lloc parlem del llenguatge com d’un factor important i fonamental de la vida  humana i, per tant, de la vida de l’esperit.

Entre altres coses, sovint s’ha dit que les paraules del llenguatge que fem servir són sempre signes convencionals que podem canviar de sentit quan ens plagui... i no és així: contràriament amb el que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes... Lavelle

En molts dels mots que fem servir s’endevina una relació amb la naturalesa que no podem trencar sense conseqüències; altres mots són com una expressió més directa de la vida de l’esperit i adquireixen el caràcter de símbols.

Posem alguns exemples trets del filòsof Emerson:

Parlem de posar uns bons fonaments a l’edifici espiritual que no siguin de sorra sinó de roca ferma... de deixar-nos portar pel vent de l’Esperit...

Els nens i els aborígens usen només substantius o noms de coses, que converteixen en verbs, aplicant-los als corresponents actes mentals.  

Aquest origen de totes les paraules que transmet un sentit espiritual  -fet tan conspicu en la història del llenguatge- és el nostre deure menor amb la naturalesa-.

Paraules i també fets: Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural... L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu, l’home ferm és una roca, i el savi una torxa.

S’ha descobert que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües.

Hem fet un petit esment de la nostra relació amb la naturalesa. Fem ara també el mateix amb la cultura. Aquí ens guia Panikkar i, també, a través del llenguatge:

El món intel·lectual... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  

I si ens preguntem: quina és la diferència entre concepte i paraula? Diem:

El concepte és el signe propi d’una cultura, d’una ideologia, d’una institució religiosa...

La paraula, en canvi, és expressió de l’ésser humà. Parlem i diem paraules d’acord amb el que som. Expressem conceptes d’acord amb el que sabem de nosaltres i de l’univers.

Hem de saber distingir el llenguatge espiritual del llenguatge intel·lectual.

L’esperit és cohesió. Deixem-nos guiar per l’esperit. És aquell element que dóna el sentit últim i ple del que som, del que fem i del que parlem. 

7 – ESPURNES

L’ús inadequat del llenguatge ens ha fet molt mal. Desconeixem la importància del llenguatge i la seva naturalesa i la seva incidència en la cultura i en la nostra consciència. Com diu Emerson: les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són..   No és sempre innocu o indiferent canviar el sentit dels mots que fem servir...

Així quan parlem de la fe: (contingut essencial de la vida) no la distingim de les creences, és a dir: de les doctrines i dels ritus, que són les seves formes d’expressió... Sant Tomàs ens adverteix: No creiem en les fórmules (dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen... L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada).

Per això pensem que les primeres pàgines de tot catecisme, haurien d’estar destinades a ensenyar a ser responsables i lliures. D’altra manera totes les ensenyances doctrinals que s’hi exposen es poden convertir en “lletra que mata”. 2 Co 3,6.

És l’Esperit qui dóna vida. 2 Co 3,6. I Jo 6,63. On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  Co 3,17.     

Es tracta de crear una nova consciència de les coses... una nova percepció de la Realitat... I en l’afany per cercar la Veritat no es tracta tant de tenir més coneixements, sinó de ser més coneixement.

Ens realitzem com a persones humanes quan ens decidim. La decisió brolla d’aquella  convicció que implica voluntat i coneixement. Som una realitat no dual, emprant una formula oriental...  Però, una realitat que ho som en potència. Per això, diuen els savis que no som “ésser”, sinó “esdevenir”. I esdevindrem realitat a base de puresa de cor. Com diu Panikkar: la puresa de cor no és solament un precepte moral, sinó abans de tot una exigència del coneixement.   

 

La puresa de cor és la disposició que ens fa viure en la presència de Déu, siguin quines siguin les coses que realitzem en aquell moment. I el Crist ressuscitat el trobarem en la comunitat de fe en qualsevol lloc on es trobi aquesta comunitat: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

 

La comunitat de fe i la Institució Eclesiàstica s’impliquen mútuament, però no són el mateix. Sovint el llenguatge que fem servir, al respecte, no és el més adequat.

 

Oferim aquí una diferència fonamental: De la Institució que, avui dia anomenem església, podem saber quants membres són els qui la integren... mirem les partides de baptisme parroquials... i direm que som tants milions a tot el món... En canvi, si ens preguntem qui pertany a la comunitat de fe, hem de respondre que només Déu ho sap. Pau diu d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.  És Déu qui té la última paraula i el fet de fonamentar la pròpia pau del cor, no en la pròpia bondat, sinó en el designi de Déu, que és la Bondat essencial, indica que no estem lluny de la Veritat i de la Salvació. 

6 – ESPURNES

Escoltem de nou el que ens diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... 35 TRI També diu: s’hauria d’evitar el malentès  (parlant de la Vida o de la Realitat) d’identificar la seva essència amb la seva diferència específica, emprant aquí una locució aristotèlica... Fórmula que nosaltres traduïm per: contingut essencial i formes d’expressió.

L’escull que es presenta d’antuvi no és sols el fet d’entendre, més o menys, el sentit de d’aquest aforisme, sinó i  sobretot, de tenir clares les implicacions d’ordre pràctic i real, en tots els aspectes de la nostra vida, que aquesta màxima representa i significa. 

De fet i en general no tenim prou consciència o no vivim d’acord amb el contingut essencial de la vida i de la realitat –malgrat que avui dia es comenci a parlar de la importància del que és essencial- però ho diem com des de lluny, com aquell que sent tocar campanes... En la pràctica vivim de les formes, ens limitem a donar voltes i més voltes a les formes d’expressió, com si fos l’única cosa a tenir en compte, absolutitzant així les lleis i les normes, i, en conseqüència, perdent la responsabilitat i la llibertat, que és el do de Déu per excel·lència: Hom no ha de perdre de vista que Déu no ens ofereix altra cosa que la llibertat.  Lavelle  Certament que, amb la llibertat, ens ofereix totes les altres coses. Sense llibertat no seríem humans.   

Deixem de ser lliures quan caiem en el gran obstacle: el legalisme tan contrari a l’Evangeli i al magisteri de Jesús, i tan condemnat per sant Pau. Hi podem caure també quan ens esforcem per trobar formes noves de celebració i expressió de la fe, més adequades al temps present...  Sovint continuem posant “el pes” (el pondus, segons l’expressió agustiniana) de la voluntat en les formes i no en el contingut essencial que dóna sentit i valor a les formes.

 

Ara bé, segons el mateix Agustí, hom és allò que estima: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu, que he de dir sinó que ets déu?  Preguntem-nos, doncs, on posem el pes de la nostra voluntat.

I, dit d’una manera molt esquemàtica, la nostra manera de pensar i percebre les coses deriva, en molta part, del llenguatge que fem servir.

Hem despullat les paraules del seu contingut essencial. Allò que, les paraules, han guanyat en poder de convicció han perdut en significat humà... Avui dia estem cridats a situar el llenguatge al nivell del que és essencial; es tracta de retrobar l’ús pur de les paraules i de l’escriptura.  Lavelle.

 

Així quan, avui dia, es parla de religió, entenem un lloc, unes accions específiques, unes doctrines... És a dir: Associem la religió “exclusivament” a uns actes i no a una actitud pròpia del creient que viu, i fa tot el que fa, guiat per la seva fe en Déu. 

5 – ESPURNES

Continuem posant de relleu una nova manera de veure les coses referent a la vida humana i a una de les seves expressions fonamentals: la religió. Hem limitat la religió a certes formes que continuen essent vàlides, sobretot si estan adaptades als nostres temps... Però, tanmateix no és suficient un canvi de formes...

El canvi fonamental, sense el qual les formes no tenen cap sentit, no es limita al que fem, sinó que es refereix a allò que som. I, des de la fe, no poden ésser sense Déu, ni tampoc sense l’univers. Els autors moderns ens ajuden a fer aquesta mirada més ampla... Els anirem recordant...

El canvi de mentalitat: convertiu-vos... –proposat per Jesús: Mc 1,15.,  és com el preàmbul necessari per entendre tot el seu missatge.

Situem-nos. D’això es tracta. Els apòstols van veure més clarament qui era el seu Mestre quan Jesús els va portar dalt d’una muntanya alta... al baixar de la muntanya tornaren a veure les coses com sempre,... no va ser fins la Pentecosta que van canviar definitivament... Després de rebre l’Esperit Sant els apòstols ja no eren el mateixos d’abans. Van poder ser els fonaments d’una nova comunitat de fe. 

Compte! No identifiquem -sense fer els necessaris matisos- “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica”... Aquí faig una interpretació d’unes paraules de Panikkar. Ell diu: Seria aberrant identificar sense més ni més “l’ecclesia” amb una institució, com ja va apuntar Pius XII. El mot “ecclesia” en llatí fa referència a l’opinió que alguns Sant Pares dels primers temps de l’església tenien del significat d’aquesta paraula...

El canvi de que proposa Jesús no és tant de formes, que també, com del cor: feliços els nets de cor... Tenir el cor net és com estar a les sèptimes morades de santa Teresa: aquell lloc on el coneixement és fruit de l’experiència i de la plena identificació de la pròpia voluntat amb la Voluntat de Déu.   

El canvi substancial, que es repeteix en cada era axial, l’hem de veure en el fet de tornar a donar més importància (de fet, no només de paraules) al “ser” més que al “tenir”; en viure el temps amb categories d’eternitat, és a dir: de bondat, de veritat, d’unitat en la diversitat.

El canvi de l’Antic al Nou Testament no és limita a ser un canvi de lleis... i, tanmateix sembla que alguns ho pensen així. Quan es comenten els versets on Pau commina amb energia els gàlates perquè es tornen a regir per les lleis antigues... els diu: insensats! Qui us ha pogut fascinar... Gal 3,1... alguns comentaristes diuen que això es referia a les lleis antigues i que no va per a nosaltres... Ara bé, aquesta interpretació palesa una visió bastant limitada del missatge paulí, una interpretació que denota miopia espiritual...

Jesús relativitza les formes. Ell va al fons, al contingut essencial de la vida...  Recordem algunes de les seves paraules: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a la plenitud. Mt 5, 17. 

 

4 – ESPURNES

En aquest escrit volem posat l’atenció sobre els significat d’algunes paraules que han marcat la cultura en general i la nostra manera de pensar i d’actuar.

El llenguatge tot i essent una cosa tan coneguda –almenys ens ho pensem- és el que ens configura i ens fa ser allò que som o, més ben dit, allò que ens fem i allò que pensem.

Escoltem el que ens diu sobre la paraula i l’escriptura L. Lavelle: En el moment en què les nacions volen canviar la seva figura i les societats cerquen un equilibri nou... i la humanitat sencera s’interroga sobre el seu propi destí... semblaria que no té sentit destinar temps a parlar d’una cosa tant petita com és l’essència de la paraula i de l’escriptura...

Però, Lavelle pensa que sí que és important. Escoltem algunes reflexions que fa: Hem de saber distingir el sentit dels mots: el sensible i l’espiritual; el literal i el simbòlic. No totes les paraules són signes convencionals... no és adequat dir que el llenguatge és només una convenció arbitrària adoptada per l’home per designar les coses i no donar lloc al que ens aporta la naturalesa. Hi ha paraules que tenen una arrel natural, que hem rebut de la naturalesa... Contràriament a allò que hom pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes convencionals. 

De fet i d’una manera bastant universal hem tergiversat el sentit de moltes paraules que fan referència a la dimensió espiritual de l’ésser humà i hem oblidat el seu sentit original: l’essencial, donant a les paraules un altre sentit, al servei de les formes i maneres...

En aquest escrit ens fixarem principalment en el significat de dues paraules: secularitat i religió. Els diferents significats de les quals pot fer-nos canviar d’opinió i de manera de pensar i d’actuar...

Per una banda es parla de secularització com del fenomen que denota la pèrdua i el desprestigi  de la religiositat del poble en general... Però, per altra banda R. Panikkar en el seu llibre sobre “El mundanal silenci” ens parla de la secularitat sagrada; terme que expressa un punt de vista diferent i molt vàlid del fet religiós. Veiem, doncs, dues maneres d’entendre el mateix concepte, la qual cosa ens porta ha prendre actituds diferents...

I sobre el concepte “religió” veiem que hem acabat reduint la religió a uns actes específics que es fan dins de les esglésies i que hem anomenat actes religiosos... En canvi diu Panikkar: Per a mi escriure és un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. 

Krishnamurti, un pensador espiritual i religiós, en un context donat va dir que la revolució religiosa és l’única que té sentit, perquè totes les altres han fracassat, però també va dir que: el que se’n diu religió organitzada, amb les seves supersticions, creences i dogmes, no és realment religió. 

Per la seva banda el teòleg i pensador Schleiermacher exposa que la religió es troba allunyada de qualsevol sistematització...    

 

3 – ESPURNES

Intentarem recordar algunes intuïcions dels grans Mestres sobre la unitat fonamental de la vida que comprèn les tres dimensions: divina, humana i còsmica. Recordem que aquestes coses de l’esperit no és poden interpretar en sentit “literal”, sinó en sentit “simbòlic”. Aquest sentit simbòlic dóna marge per a una ampla interpretació dels textos d’acord amb el nivell de consciència de cadascú...

Recordem també l’observació que fa Panikkar sobre el panteisme a l’hora de parlar-nos de la seva intuïció de la trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos i de la triple estructura de la realitat. Diu el següent: El panteisme és un error per defecte, no pas per excés.

El panteisme en dir que tot és Déu, deixa fora l’home i el cosmos de la seva realitat  essencial... el llenguatge de Panikkar i d’altres mestres de l’esperit va per aquí...

Panikkar diu que la Trinitat és la culminació d’una veritat que penetra tots els dominis de l’Ésser i la consciència, i que als homes aquesta visió ens uneix.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... L’Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”...

Però, escoltem també altres Mestres que ens parlen d’aquesta unitat fonamental de la Vida i de la Realitat.

Un d’ells és Emerson (Boston,1803-1882). Aquest pensador vol fer de la Naturalesa un mode d’ésser o un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit.

També diu: Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Escoltem també L. Lavelle (Saint-Martin-de-Villeréal,1883-1951): El misteri de l’Ésser no és més que un amb el misteri del nostre propi ésser; i aquest misteri només pot ésser percebut quan el pensament esdevé prou lúcid i força agut per percebre el nostre punt d’unitat amb l’Absolut, és a dir, aquell punt d’interès suprem en el qual la nostra voluntat esdevé el que és a partir d’una voluntat eterna que aclareix i dóna sentit a cadascun dels nostres actes particulars...  

I Teilhard de Chardin (Orcines-França,1881-1955) parla de la compenetració de Déu amb el Món... : Ens quedaríem corglaçats si constatéssim l’extensió i la intimitat de les nostres relacions amb l’Univers. L’ànima humana és inseparable, tant en el seu naixement  com en la seva maduració, de l’Univers on és nascuda.

I Aristòtil diu: l’ànima és, en certa manera, totes les coses.

I Joan de la Creu diu que quan l’ànima té la voluntat perfectament unida amb la voluntat de Déu es produeix tal unió, que les coses de Déu i de l’ànima són una cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i encara: és Déu per participació.

Un detall emotiu: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los.