5 – LA PLENITUD DE L’ÉSSER HUMÀ

Seguim escoltant les paraules de Jaspers sobre l’home. Es tracta de llegir-lo a poc a poc per poder treure totes les derivacions pràctiques que del seu llenguatge condensat se’n poden treure. Es tracta de veure’ns per dins... allà on les evidències de les coses donen pas a l’evidència del misteri.  

Els subratllats i els punts i a part són nostres.    

Què és l’home? És investigat en tant que cos per la fisiologia, en tant que ànima per la psicologia, en tant que ésser social per la sociologia. Sabem de l’home en tant que naturalesa, que coneixem com la naturalesa d’altres éssers vivents, i com a història, que coneixem per mitjà de depuracions crítiques de la tradició, per mitjà de la comprensió del sentit manifestat pels homes en el fer i en el pensar, i per mitjà de l’explicació dels esdeveniments  per motius, situacions i realitats naturals.

La nostra investigació de l’home ha portat tota mena de sabers, però no el saber de l’home com a totalitat.

Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les.

No podem seriosament impugnar que, decidint quelcom, decidim sobre nosaltres mateixos, i que nosaltres som responsables. Qui intenta refusar això, no pot tampoc consegüentment exigir res als altres homes...

Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. 

Què vol dir això? No ens hem creat nosaltres mateixos. Cadascú pot pensar de si mateix que hauria estat possible que ell no existís. Això ens és comú amb els animals. Però nosaltres, a més, existim en la nostra llibertat, on nosaltres decidim per mitjà de nosaltres mateixos i no estem subjectes de manera automàtica a una llei natural; no a causa de nosaltres mateixos, sinó que som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer, ni forçar la nostra llibertat.

Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients que no ens devem a nosaltres mateixos. Per tant, la nostra vida és una resposta a un requeriment que es compleix en la decisió lliure per part nostra.   

A l’alçada de la llibertat, en la qual ens apareix necessari el nostre actuar –no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó com a consentiment interior de res més que un voler-, aleshores som conscientment donats com a nosaltres mateixos en la nostra llibertat per la “transcendència”.

Com més l’home és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix. 

En aquestes reflexions de Jaspers sobre l’home i sobre la llibertat anem a les arrels de l’arbre de la vida. No parem esment aquí en la forma de les fulles o de les branques ni en el gruix del tronc... mirem les arrels... volem considerar aquella faceta de la vida que s’enfonsa en el misteri de la realitat i que malgrat tot no podem negar, perquè la seva existència se’ns fa evident en el quefer de cada dia quan intentem mirar les coses amb un cor net...     

4 – LA PLENITUD DE L’HOME

Allò que ens importa, en definitiva, és ser humans fins al final. Si formulem les coses des de dins de la cultura cristiana que hem rebut, podem expressar el següent, d’acord amb el tema d’aquest escrit i tal com algú va dir: Primer siguem humans, després cristians i després catòlics. Ja que ser cristià és una manera de ser humà i ser catòlic és una manera de ser cristià. I el P. Llimona va concloure dient: Humans tanmateix.

Si ens preguntem què vol dir ser humà, hem de respondre que això s’escapa a la nostra comprensió, L’home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident i és allò més enigmàtic. diu Jaspers. I també: Allò que és l’home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Malgrat tot, no podem deixar de desitjar la plenitud de l’ésser que som i estem destinats a ser. I d’això en tenim consciència. Una consciència que es va aclarint, es va fent més imperativa a mesura de la nostra fidelitat a la seva veu. Aquesta consciència es converteix en un coneixement superior que la Bíblia anomena coneixement de Déu.

També s’ha dit: Per conèixer l’home s’ha de conèixer Déu i per conèixer Déu s’ha de conèixer l’home. En aquestes paraules, més que una exactitud conceptual, hi hem de descobrir una intuïció sapiencial que ens empeny a una recerca sense fi. El misteri forma part de la vida. És l’actitud del nen que no sap donar raó del perquè desitja les coses, però les desitja convençut del seu dret...  

  

Aquest coneixement és segons Isaïes el factor de la pau, és a dir, de l’acompliment de la bondat, de la veritat i de la pietat en el racó més íntim del cor i, per tant, el principi de la plenitud de l’home. Diu Isaïes:... Hi haurà pau en tot el país perquè la terra estarà plena del coneixement de Déu com les aigües cobreixen la conca del mar. Is 11,9

La pròpia consciència és il·luminada amb la llum dels grans pensadors que han fet història: dones i homes que ens han precedit i que han fet de la seva vida el compliment del deure, la qual cosa ha estat la font de la seva saviesa: Si us manteniu ferms en la meva paraula... coneixereu la veritat i la veritat us farà lliures.  Jo 8,32.

Tota la vida de Jesús és una demostració d’aquelles paraules: Al final de la seva vida, ja  penjat a la creu, va exclamar: Tot s’ha complert. Aquesta expressió resumeix el sentit de tota la vida del Fill de l’Home.

Aquesta actitud és el principi de la saviesa autèntica: El principi de la saviesa és el temor de Déu, diu el savi: Pro 1,7. Entenem temor de Déu com a sinònim de fidelitat al deure i de pietat. Aquest temor no té res a veure amb la por.

Insistim en el tema: 

La pregunta és si l’home pot ser concebut, en general, de manera exhaustiva per allò que d’ell se sap. O bé si, per damunt d’això, ell és quelcom més, a saber, una llibertat, que se sostreu a tot coneixement objectiu, però que no obstant això li és present com a indefugible possibilitat. Jaspers   Una possibilitat que és present a la consciència, però que no es deixa limitar. És una possibilitat viscuda des de la llibertat. Una llibertat, la naturalesa essencial de la qual no és una decisió personal, sinó un do rebut. La decisió ve després com a resposta al do: és l’acceptació.   

En realitat, l’home té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a “existència” d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

En un cas parlem de l’home com a objecte, en l’altre cas, d’allò no objectiu que és l’home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix.

En primer lloc, com a éssers vivents, formats a partir de la matèria (recordem les paraules de la Bíblia: “Déu va modelar l’home amb pols de la terra”) pertanyem a la naturalesa... En segon lloc, com a éssers que obren, que pensen i que creen, pertanyem a la història... i en tercer lloc, som l’englobant (l’ésser) que implica la naturalesa i la història. Després que, segons sembla, mitjançant la naturalesa i mitjançant la història hem arribat a ser allò que ara som, al mateix temps és com si vinguéssim de fora de la naturalesa i de la història i solament allà tinguéssim el nostre origen i el nostre destí i fi.  Jaspers