3 – RETALLS

Hauríem de tenir sempre present que la divinitat ha irromput repetidament en l’ésser humà, tal com atesta la història. Però tot plegat no deixa de ser un testimoni humà.    

Déu parla en el cor de l’ésser humà, i cada u respon d’acord amb la seva lliure voluntat.

Alguns creients han posat per escrit allò que ells han sentit dins del seu cor. Altres creients han recollit alguns d’aquests escrits i n’han fet un llibre perquè esdevingui norma de fe per a tots els qui vulguin formar part de la mateixa comunitat. (Entre nosaltres: La Bíblia).

L’evidència espiritual provocada per la paraula d’un savi en la ment del creient va més enllà de l’evidència sensorial provocada pel contacte amb les coses materials. L’evidència espiritual rau en el misteri, de tal manera que l’esperit del creient, en el fons, no descansa en allò que ell creu veure o entendre, sinó en la voluntat de Déu que supera tota comprensió.

Això sembla que és el que va experimentar Moisès i que es veu plasmat en el següent text bíblic: Moisès va demanar al Senyor el següent: Deixa’m contemplar, si et plau, la teva glòria. El Senyor li va respondre:... no podràs veure la meva cara, perquè el qui em veu no pot continuar vivint... em podràs veure d’esquena; però la meva cara, ningú no la pot veure. Ex 33.

El coneixement espiritual que deriva de la fe va acompanyat d’una actitud especial d’humilitat, sinònim de veritat segons santa Teresa. És l’actitud més intel·ligent i, alhora, més pràctica, ja que tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. Lc 18,14.

D’aquesta actitud intel·ligent i humil en deriva el llenguatge simbòlic. Aquest llenguatge no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència. D’aquella experiència que denota empatia amb la realitat.  Aquell que cita simbòlicament un text espiritual, no l’interpreta, sinó que se serveix d’aquelles paraules per comunicar el que ell vol dir, independentment de la intenció del profeta o del savi que les va dir o escriure en el seu temps. Això no vol dir que no hi pugui haver una certa connivència amb el profeta... entre els savis n’hi ha prou amb una mirada per entendre’s.  

Les paraules dels savis evoquen en nosaltres un món nou ple de bellesa i veritat... Malgrat tot, la veritat, l’adhesió a la qual és nostra salvació, queda amagada. És tan subtil i delicada que ni tan sols la podem cercar, menys posseir. El que hem de fer és disposar una llar  per rebre-la i deixar-la entrar quan truqui a la porta... Preparar una llar vol dir arranjar un cor dúctil a la veu de l’Esperit.

La paraula simbòlica no deriva de la reflexió, sinó de la intuïció. D’aquella intuïció que és pròpia de l’home espiritual: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.   

El llenguatge simbòlic parla d’allò de què en tenim consciència, però que està més enllà de la nostra comprensió. Tanmateix, tenim necessitat de parlar d’aquell allò, més ben dit d’aquell tu amb el qual hi estem relacionats.

Un és el nivell dels sentiments en el qual sovint vivim i l’altre el de la realitat... Això provoca, sovint, una divisió interna que dóna peu a contradiccions en les nostres maneres de fer i de pensar. Contradiccions que queden en l’inconscient i, per tant, no assumides. Escoltem, per exemple, què diu Buber: El qui menysprea el nom de Déu i s’enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s’adreça a Déu.

2

AXIOLOGIA FONAMENTAL

El problema greu que ha sorgit en el moment actual de la història humana és que, per una banda s’han posat de relleu  les possibilitats individuals que té cadascú i s’ha facilitat el seu desenvolupament, però, al mateix temps, no s’ha ofert la saviesa ni el llenguatge adequat i necessari per poder actuar correctament d’acord amb la Veritat. Com diu Panikkar, referint-se a les coses de l’esperit, que només es poden entendre des del “tercer ull”: l’ull de la saviesa. En aquest nivell. la intuïció pren el lloc de la reflexió.

Ens hem alliberat de l’opressió de les institucions... però, no ens hem alliberat de nosaltres mateixos. A més, una educació interessadament paternalista -conscientment o inconscientment, ens ha deixat orfes de maduresa personal. En aquest sentit diu Panikkar: la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo... 

Hem identificat, superficialment, l’ordre exterior amb l’ordre interior de les coses. Hem posat al mateix nivell (objectiu i subjectiu de la realitat) el contingut essencial de la vida i les seves formes d’expressió. I des d’aquest mateix nivell de comprensió (o incomprensió)  constatem que l’ús del llenguatge simbòlic, propi del món de l’esperit, ha estat un absent de la nostra educació i, en la pràctica, hem confós el concepte amb la paraula (el logos).   

Hem sentit parlar del o dels representants del Crist... Ara bé, l’únic que pot representar el Crist no és el qui té un càrrec en la institució, sinó el creient mans i humil de cor. Tenint present, a més, que aquest mans i humil de cor ningú el pot identificar amb certesa absoluta, perquè només Déu coneix l’interior de les persones.

Les coses eternes no es poden mesurar amb categories temporals. A aquell que es va definir a si mateix com “el Fill de l’Home”, l’únic que el pot representar és l’home, no el càrrec institucional que un home pugui tenir en aquest món, per més gran que sigui.

Les lleis de l’esperit no són les lleis de la raó o dels sentits... La pau del cor no l’obtindrem pel fet d’estar segurs de la bondat de les nostres actuacions, sinó per la confiança que posem en la bondat de Déu. Vegem què diu Pau: ... de res no m’acusa la consciència, encara que no és per això que sóc justificat; qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4.

Cada u en el seu desenvolupament personal depèn de la fidelitat a si mateix. Però, al mateix temps ningú no té una pauta escrita per saber identificar amb certesa aquesta fidelitat. Això es va descobrint per si sol d’una manera natural en el més íntim del més interior de si mateix, deixant sempre l’última paraula a Déu.   

La naturalesa de la vida espiritual és com és. Ni nosaltres ni cap institució pot treure’n ni afegir-hi res. Sovint, l’opinió que tenim de les coses no està d’acord amb la realitat. I, és la Realitat i no un text escrit, l’últim punt de referència que dóna llum a la nostra consciència.  

Ningú no pot tenir uns poders especials sobre l’esperit. La presència del Crist no pot dependre de cap ritus...  El Crist és present (eternament) abans de la Institució: Abans que Abraham naixés, jo sóc, va dir Jesús. Jo 8,58.  

El llenguatge simbòlic diu més o va més enllà del llenguatge conceptual. A través de la intuïció el creient pren consciència de la realitat per empatia.

Sovint les nostres paraules tenen poca densitat espiritual. Són com una pedra petita que tirada al llac només es capaç de formar tres o quatre cercles en l’aigua que l’envolta.       Perquè els cercles produïts per la pedra arribin a tot el llac: a tota la nostra vida, han de ser pedres de pes: és a dir: paraules amb densitat espiritual.

Sovint les nostres paraules “innovadores” modifiquen la nostra manera de parlar i també alguns actes, però poca cosa més. No tenen capacitat per a remoure a fons les nostres actituds...  Canvien certes formes, però no el contingut essencial. 

Les religions són un llenguatge. Haurien de ser el llenguatge de la fe, però, sovint es queden sent el llenguatge de sistemes doctrinals. La religió de la paraula s’ha convertit en la religió del llibre. La fe s’ha substituït pel ritus, les cerimònies, els dogmes... Hi ha d’haver llibres, hi ha d’haver ritus... però, una cosa és el vestit i l’altra el cos. Els vestits vells, de tant en tant s’han de canviar... Cf. Mt 9,16.

La decisió és un acte fonamental de la persona adulta. No tothom és capaç de fer-lo. Sovint ens deixem portar per l’impuls, el desig, la necessitat... però, això no és decisió.

1

AXIOLOGIA FONAMENTAL

(Pensaments a la manera de retalls de calaix)

La nostra vida en el seu quefer de cada dia té moments de més sinceritat i moments que es deixa portar per la rutina. Diu Emerson: la nostra fe es manifesta en certs moments, els nostres vicis són habituals. Tanmateix, hi ha una profunditat en aquells breus moments de fe que ens obliga a atribuir-.los una certesa més gran que al restant de les experiències que donen sentit a les nostres vides.

La Veritat ens empeny a posar ordre en la nostra escala de valors; ens porta a no absolutitzar les formes a través de les quals ens expressem d’acord amb la pròpia cultura. Allò que som com a possibilitat i estem destinats a ser plenament és l’últim punt de referència que ens ha de guiar i que està més enllà de les formes i de les maneres d’expressar-nos pròpies de cada cultura i religió.

Aquell qui vol estar una mica en sintonia amb l’Evangeli ha de deixar-lo de tenir com l’últim punt de referència. L’últim punt de referència és la Veritat, és a dir, allò que sempre quedarà més lluny de la nostra comprensió. La institució religiosa que creu posseir la Veritat, en aquell mateix instant, deixa de ser religió i es converteix en secta. Si volem sentir empatia amb l’Evangeli hem de restar lliures del mateix Evangeli.

Per ser espirituals no hem de deixar de ser humans, perquè l’espiritualitat forma part de l’estructura total de l’ésser humà. No és la matèria la que va contra l’esperit, sinó l’egoisme.  

De tant en tant, hem de netejar el disc dur de les nostres vides i posar-hi els nous punts de referència a partir del quals programem els nostres pensaments i les nostres actuacions. Fer les coses de rutina, perquè sempre s’han fet així, no és propi de l’home.            

La decisió fonamental no ens demana estar d’acord amb l’anunciat d’uns dogmes, sinó amb la Realitat. La pregunta primera que ens hem de formular, a partir de la qual venen totes les altres, és: quina és la naturalesa de la vida espiritual?  

Cada u és responsable de dur a terme les seves possibilitats humanes. Cadascú és el responsable de la seva vida: de les seves accions i dels seus pensaments.  Això és l’existència viscuda des de la llibertat. Però, una llibertat que és fruit de la responsabilitat.

En venir al món ens hem trobat dins d’una cultura, d’unes institucions... tot això són formes, mitjans d’expressió, petits caminadors... Tot això no disminueix en res la responsabilitat de la pròpia existència...  Lligar-se a les formes com si fossin mandat diví, és fals i destrueix la fe i la personalitat del creient: el creient deixa de viure de fe per viure de les creences que sovint porten al fanatisme. 

Cada u ha rebut un cabal immens (no infinit, però quasi) de possibilitats que, cadascú ha de portar a terme des de la seva llibertat.

Una llibertat que és fruit de la responsabilitat. En la mesura que acceptem el do de la vida des de la puresa de cor tindrem accés a la veritat: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Entenem puresa de cor com a sinònim d’autenticitat, de sinceritat personal (no d’autoengany), de fidelitat a si mateix...