(6) Axiologia

6 – A FONS

Seguim amb el tema de la paraula. Avui posarem l'atenció en allò que en diem el sentit de les paraules i que els tècnics anomenen gènere literari. Recordem que el nostre ordit: el nostre context de fons, en el qual s'emmarca el sentit de les paraules que fem servir són els textos fundacionals que serveixen de “norma de fe” per als fidels de la institució religiosa a la qual pertanyen, en aquest cas la cristiana.

En aquest context parlarem del sentit literal i del sentit simbòlic.

La intenció última d'aquest escrit és posar de relleu la importància del sentit simbòlic i la seva necessitat per poder comprendre el missatge espiritual dels textos originals que han fet possible la cultura i la religió que professem.

En primer lloc cal aclarir conceptes i criteris al respecte. Queden encara molts prejudicis que per rutina o ignorància han sobreviscut al temps.. El tema no és nou. Ja es troba en l'època patrística, en la qual es va gestar la Tradició en majúscula (ens referim als vuit primers segles del cristianisme)... En aquell temps, ja es parlava de dues tendències, (practicades en les dues grans escoles: la d'Antioquia i la d'Alexandria): Hi havia els qui es decantaven a favor del sentit literal i els que donaven més relleu al sentit al·legòric... Aquests últims també parlaven del sentit anagògic que podríem assimilar al que avui en diem sentit simbòlic, que en el fons, és el que també s'anomena: sentit espiritual.

Avui, els prejudicis dels que hem parlat es manifesten de la següent manera:

Els qui s'inclinen pel sentit literal tendeixen més aviat a mirar els textos des d'un punt de vista conceptual i amb caràcter temporal. Aquests no miren amb gaire bons ulls el sentit simbòlic. Els sembla que són especulacions dels savis i entesos i que més aviat “fan perdre la fe”. En canvi, per als qui es regeixen més per les actituds i per aquella intuïció que és fruit de maduresa en la vida de l'esperit, veuen com a més propi dels textos bíblics el sentit simbòlic, ja que, aquells textos, no són altra cosa que missatges espirituals, emmarcats en la història. A més, en els lectors que són espirituals de debò, s'estableix una empatia i una coincidència invisibles, però reals, amb el pensament del profeta o savi que va escriure el text. (Els anys o segles, en el món de l'esperit, no compten): Per al Senyor, un dia és com mil anys i mil anys, com un dia. 2P 3,8.

Per tant, el sentit simbòlic no és un caprici d'alguns, sinó que és el sentit propi dels missatges espirituals. No és un sentit artificial, acadèmic, elaborat pels intel·lectuals, sinó que forma part del llenguatge del poble senzill, manifestat en els proverbis i refranys de la que se'n diu saviesa popular. Jesús, sembla posar-se al costat d'aquella saviesa popular, quan va exclamar: Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos. Mt 11,25.

Per altra banda és una fal·làcia o engany pensar que el sentit literal és el que diu la veritat dels fets i les paraules, relatats en els textos bíblics i en canvi, el sentit simbòlic és pura fantasia o poesia, que no fa palesa la veritat del missatge. Ben al contrari: El sentit simbòlic fa referència a les realitats espirituals, tant o més reals que les materials. El sentit simbòlic és el que té relació amb aquelles realitats espirituals superiors i invisibles als ulls de la carn, però que donen sentit d'eternitat a les paraules del text.

I això és així tant en el món de la literatura sapiencial com en el món dels ritus i sagraments... Hem sentit dir, per exemple:. Per a nosaltres (els catòlics) la presència eucarística és real, en canvi per a ells (m'estalvio els qualificatius) és simbòlica... Aquesta és una manera de parlar que demostra allò que se'n diu regar fora de test... ¿Realment sabem de què estem parlant quan parlem de les coses i de la vida de l'esperit? En el fons, certa manera de parlar, demostra que no som capaços de viure ni de celebrar l'eternitat en el temps, i que diem per dir, sense saber quina cosa estem contemplant.

Panikkar diria: Tot això demana saviesa. Però, què ha passat? Ha passat que aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l'Orient com a l'Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra; de tant en tant condescendien a comunicar al poble el que la saviesa els havia dit, revelat, i fins i tot prescrivien a les ciències el que havien d'investigar i d'ensenyar. La noble dama presonera fou exaltada com a reina de les ciències, però es trobava en una situació encara més encongida que la d'una reina constitucional. Només podia signar el que li presentaven.

És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s'hi oposaren. Panikkar.

Només la saviesa i no, solament, el coneixement de la semàntica pròpia d'un país, ens pot fer entendre les paraules dels textos fundacionals. El llenguatge simbòlic és el llenguatge dels savis.

Ara bé. Panikkar diu que la saviesa és fruit de la puresa de cor. I Emerson, al seu torn, diu que la capacitat d'un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter; és a dir, de l'amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minva.

(5) Axiologia

5 – A FONS

Parlem ara de la paraula. De la seva transcendència i de la seva ambigüitat. La paraula uneix pobles i cultures i la paraula divideix humans i religions... Però, en definitiva, la humanitat sense la paraula no existiria. Així diu Paul Tillich: Donat que l'home és home pel poder de la paraula , res realment humà pot ser tal sense la paraula, ja sigui parlada o silenciosa.

Hauríem de començar preguntant-nos quina cosa és això que en diem paraula, ja que sovint la limitem a ser fonemes o grafies gramaticals... Ara bé, com que és impossible aquí ser exhaustius en aquest tema, intentarem, de totes maneres, dir alguna cosa.

Tant la paraula oral com l'escrita que fa referència a un text, no es pot entendre sense el seu context. I per precisar millor de quina cosa estem parlant escoltarem Panikkar que ens parla de quatre elements al respecte. Ens parla de text, context, pretext i ordit.

El “pretext” aquí s'ha d'entendre en el bon sentit de la paraula és dir, com a sinònim d'intenció: la intenció que té l'autor en dir el que diu i a qui ho diu. I “l'ordit”, que és el teixit o l'entramat que aguanta i lliga tota la resta, l'entendríem aquí com a sinònim de cultura a partir de la qual els humans expressen amb el seu llenguatge particular els seus mites i les seves creences.

Cap text és significatiu fora d'un context. A més, un mateix text pot tenir diferents sentits segons els contextos en els qual estigui inserit, ens diu Panikkar.

En aquests escrits, que no tenen la intenció de ser acadèmics, ens limitarem a usar el terme context, englobant en aquest terme, tant el pretext com l'ordit, contemplant, això sí, diversos contextos, com per exemple, el context històric, el cultural, el personal, el religiós... i sobretot contemplarem el context com a sinònim de nivell de consciència, la qual cosa té connotacions amb el llenguatge anomenat simbòlic, del qual en parlarem més llargament en el següent escrit.

I emprant aquí el llenguatge parabòlic escollirem, en aquest cas, la muntanya ja que és un símbol corrent en la literatura poètica i sapiencial. L'Evangeli ens diu que Jesús va pujar dalt d'una muntanya alta. Mt 17,1. En aquest indret és on es veuen més clarament les coses de l'esperit. Cada nivell de muntanya al qual fem referència: a baix, al mig, a dalt, l'entendrem com un nivell de consciència.

Contemplarem, doncs, la gent que està i viu a baix de la muntanya, els qui estan al mig i els qui estan dalt. Junt amb la muntanya farem servir una altra paraula, també de gran caràcter simbòlic en la tradició: la paraula arbre.

Així, veiem que quan algú pronuncia la paraula arbre, els qui viuen a baix de la muntanya, pensen en una classe d'arbres, amb les seves fulles, els seus fruits... Els qui viuen al mig quan senten la mateixa parau arbre, pensen espontàniament en una altra classe d'arbres i els qui estan dalt els ve al pensament o a la imaginació els arbres o els arbusts que estan al cim amb el seu perfum i les seves formes... Amb això volem expressar que passa quelcom semblant en el món de l'esperit. Una mateixa paraula adquireix ressonàncies diferents segons el nivell de consciència del qui l'escolta. D'aquesta manera, s'ha dit, per exemple, que cada vegada que el creient llegeix l'Evangeli hi veu coses diferents...

Però, analitzem una mica més... als qui estan a baix de la muntanya allò que més els interessa són els fruits que donen els seus arbres. Dels arbres, pròpiament dit, en saben ben poc. Així n'hi ha que miren la religió principalment com un mitjà de salvació personal... Els qui estan al mig de la muntanya a més de veure els arbres, saben coses dels arbres pels llibres que han llegit, com a bons intel·lectuals que són. Han llegit llibres que expliquem la història d'aquells arbres i la seva naturalesa... de tal manera que moltes vegades saben més dels arbres pel que han llegit que pel seu contacte personal amb la naturalesa. Passa en la religió que els entesos, amb el temps, fan de les seves teories i dogmes, que han aprés en els llibres i en les acadèmies, la seva religió i viuen més de l'opinió que tenen de la religió a partir del que han llegit que no pas degut a la seva experiència personal derivada de la vida de l'esperit viscuda intensament i manifestada en l'Evangeli.

Els qui estan al cim, en canvi, viuen del mateixos arbres. Són com de família, tenen una empatia amb ells i el seu perfum forma part i dóna qualitat als seus sentits... Aquests, quan parlen dels arbres ho fan a semblança del poeta mallorquí que diu: mon cor estima un arbre. Formen part de la mateixa natura que els envolta. Per això continuen dient amb el poeta: Arbre, mon cor t'enveja... com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura i alimentar-se i viure del cel i de la llum pura. Amunt ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.

Escoltem també al filòsof Emerson: L'amant de la naturalesa és aquell els sentits del qual tant interiors com exteriors, encara estan veritablement units entre sí; aquell que en la seva maduresa ha conservat l'esperit de la infància. I diu: els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

No són gaires els qui arriben a aquest cimals. El mateix filòsof Emerson gosa dir: En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. O, almenys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l'ull de l'home, però brilla en la mirada i en el cor del nen.

Per a aquest, la religió és com els rius d'aigua viva que brollen del seu interior. Jo 7,38. I amb això està tot dit.

Malauradament, aquestes altures en les quals el fidel es perd a si mateix per trobar-se de nou en Déu, sovint ens causen vertigen. Ens quedem més còmodament amb les nostres doctrines i els nostres sagraments que ens fan descansar en una àuria mediocritat espiritual...

Amb tot això, veiem que la diferent relació que tenim amb les coses és la que fa que donen també un sentit diferent a les paraules essencials com fe, religió, comunitat... i això provoca una diferent actitud de l'home envers la realitat.

El problema de fons que fa difícil, si no impossible el tema de les relacions humanes entre grups i cultures és la diferent actitud que es té enfront de les paraules, de les coses i de les persones, actitud derivada del nivell de consciència i de la pròpia empatia amb la realitat.

Partim d'uns principis o més ben dit d'una manera d'interpretar la realitat que no deriva de la mateixa realitat, sinó de les especulacions que han fet els homes, a través dels temps, i que, per rutina, han anat absolutitzant amb unes formulacions fetes per les institucions i han quedat com petrificades com temples indestructibles. Quan de fet, haurien de ser constantment repensades i adaptades als temps i a la natural evolució de la ciència i de les persones.

(4) Axiologia

4 – A FONS

Parlem ara del tema dels actes i les actituds...

Panikkar ens diu: Definim l'espiritualitat com una manera determinada d'enfrontar-se a la condició humana. Aquesta manera determinada d'enfrontar-se a la vida és allò que en diem l'estil de vida. L'estil és l'home deia una filosofia francesa. Per la seva banda Panikkar parlant d'ell mateix, es pregunta: ¿Puc exposar la meva filosofia sense, fent-ho, falsificar-la? En el moment que la meva manera de viure no és espontània, en què el meu “stylus” no es mou lliure, perquè no és net o és determinat per factors exteriors, la meva filosofia deixa de ser autèntica.

Si apliquem aquesta teoria a la praxi religiosa, per exemple, això vol dir que si en tal praxi no s'hi percep l'estil apropiat, és senyal que la manera d'actuar no és expressió de vida espiritual, sinó que prové de formes derivades d'especulacions doctrinals; de conceptes acadèmics.

Quan pensem en la reforma de la religió, generalment no ho fem pensant en el nou stylus, en l'estil que ha de tenir. Ens quedem amb els actes que hauríem de canviar. És a dir, ens quedem en les formes externes. No anem més enllà. Ens quedem en l'aspecte antropològic, sociològic i cultural (que també és important i decisiu), però, l'element filosòfic, teològic i espiritual d'allò que volem reformar, queda aparcat “sine die”.

Diem, per exemple: També les dones haurien de presidir l'Eucaristia... però, ens preguntem: ¿és que realment algú ha de presidir l'Eucaristia, si Jesús -quan estava al voltant de la taula amb els seus deixebles- va dir: El més important entre vosaltres ha d'ocupar el lloc del més jove, i el qui mana , el lloc del qui serveix. Perquè, ¿qui és més important, el qui seu a taula o el qui serveix? ¿No ho és el qui seu a taula? Doncs jo, enmig de vosaltres, sóc com el qui serveix. Lc 22, 26-27. En l'Eucaristia, és la comunitat la qui presideix. La comunitat és l'únic element necessari per poder celebrar l'eucaristia: On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Mt 18,20.

Destaquem la paraula com, dita per Jesús, per diferenciar-la del què. Ja que podem parlar del què fem i de com ho fem. Podem rentar els peus del deixebles a semblança de Jesús... però, ¿com ho fem? No és tant el fet, com la manera de fer-ho, el que ara ens interessa destacar. I al dir manera, no ens referim a les formes externes solament, sinó a una disposició interior que no és fàcil de descriure. És l'actitud. La vida és relació i es fa palesa en la relació. I la relació de Jesús amb els deixebles és una relació d'amistat: vosaltres sou els meus amics. Jo 15,14. I ¿què volem dir amb això?

Recordem els fets i el com de Jesús. Quan ell es disposava a rentar els peus, es va treure el mantell, senyal, en aquell temps, d'autoritat, a semblança del bàcul o de la mitra dels bisbes d'avui. I veiem que els bisbes fan el revés: a l'hora de fer un servei espiritual, és a dir: a l'hora de beneir el poble: es posen la mitra i agafen al bàcul... Jesús a l'hora de servir els altres, es treu els senyals d'autoritat... Volem posar de relleu aquest estil, aquesta manera de fer, perquè és allò que dóna qualitat espiritual als actes que fem i demostra un gran nivell de consciència en el món de la fe.

I ho volem posar de relleu, perquè sembla que no ho tenim gaire clar. Posem un exemple: Hem sentit dir a algun sacerdot: Sí, és veritat, jo tinc un poder que no tenen els laics, però és per a servir... Ara bé, quan es tracta d'un servei espiritual, a això de servir des del poder, els escolàstics en dirien una “contradictio in terminis”: és a dir, una contradicció. Perquè des del poder legal no es pot servir l'esperit. Des d'aquest poder el servei es converteix en domini emmascarat i la caritat es converteix automàticament en paternalisme.

Conèixer a fons la naturalesa de la vida espiritual, és imprescindible, per poder actuar correctament en aquest camp. Jesús deuria saber molt bé que la caritat de debò només es pot exercír d'igual a igual. Panikkar escriu: L'amor (a diferència de la misericòrdia o de la compassió) és un vincle comunitari que iguala les persones. No es pot estimar des de dalt. S'ha d'estar al mateix pla. Si en l'ordre de la institució tenim algun càrrec, això ha de quedar en l'ordre extern de l'organització. La vida de l'esperit pertany a un altre ordre: A l'ordre interior de les coses. Tenir consciència de l'autonomia dels dos ordres és qüestió de vida o mort. Això no vol dir que no hi pugui (hi ha d'haver) relació entre els dos ordres. Però, si no tenim en compte la relació correcta entre els dos ordres: l'intern i l'extern, la relació que tinguem entre els dos no serà la de servei a, sinó la de servir-se de... Les coses de la vida són com són, no com nosaltres diem o pensem que són.

Si no distingim l'ordre extern de l'ordre intern de les coses, fàcilment sotmetrem l'esperit a la llei, cosa teològicament absurda. La vida de l'esperit no pot estar mai subjecta a un poder institucional. El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d'on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l'Esperit. Jo 3,8.

La institució, com a tal, no té cap poder sobre l'esperit. Ni Déu mateix no li pot donar aquest poder.

Recordant aquí una frase de Panikkar el qual fa al·lusió a Pius XII, diríem que sempre cal distingir entre comunitat de fe i institució eclesiàstica o religiosa. Identificar les dues coses seria una aberració teològica.

Hem creat un arquetip col·lectiu que ha fet necessari l'ordre extern: la llei, perquè el creient pugui gaudir d'una presència específica del Crist ressuscitat, la qual cosa vol dir subjectar l'esperi a la llei, i això significa haver tornat a l'Antic Testament, en especial al dels dos segles abans de Jesucrist.

(3) Axiologia

3 – A FONS

L'herència de la tradició i de les estructures ens marca i incideix molt endins en la nostra manera de pensar i d'actuar.. És la cuirassa que Saül va oferir a David per lluitar contra Goliat; contra el mal... 1Sa 17. David però, la va trobar massa “pesada” i se la va treure, en va tenir prou amb la pedreta de la seva fona, semblant a aquella pedra blanca de la qual ens parla l'Apocalipsi: Als qui surtin vencedors els donaré el mannà amagat i una pedra blanca amb un nom nou escrit que ningú no coneix, fora dels qui el reben. Ap 2,17. Aquests són els vencedors del bé sobre el mal.

L'única cosa que pot vèncer el mal és el bé que hi ha dins nostre. Déu ha posat el bé en el cor de l'home: Del cor de l'home en surten les intencions... Mt 15,19. Només l'home (home – dona) pot decidir sobre el bé i el mal. Però, això ho ha de fer sempre amb humilitat i ajudant-se del mestratge que la institució religiosa li ofereix, ja que com diu Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jer 17.9.

De fet, però, queda en peu que l'únic camí que ens pot portar a la salvació és la pròpia llibertat i responsabilitat. La seguretat que ofereixen les institucions és, a tot estirar, orientativa, mai absoluta. Quan passa de ser un mitjà i es converteix en finalitat es torna engany i blasfèmia.

La Veritat és aquella pedra que només coneix el qui la té. Quan hom s'identifica amb la “seva” veritat és senyal que Déu està en ell i ell està en Déu. Aquesta veritat, que és un do de Déu, només es pot percebre des d'un nivell de consciència superior. No és el nivell des del qual parlava Machado en els seus coneguts versets, quan deia: ¿Tu verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla. La tuya, guárdatela. Tot creient és paraula de Déu: (imatge de Déu); és veritat de Déu. Aquest és el seu destí i dintre seu té el poder per arribar a esdevenir la naturalesa divina que ha rebut com a possibilitat. Jesús ho va confirmar: Si creus de veritat, es pot. Mc 9, 23. Les doctrines i les normes de la institució religiosa són com la llitera que ens ajuda a caminar en les primeres etapes del camí, però ha d'arribar un moment en el qual, si volem pujar més amunt i assolir la llibertat que ens fa fills de Déu. ens hem de despendre de la mateixa llitera que abans ens ha ajudat a caminar. ¡No ens quedem, doncs, a mig camí! La sentència del Mestre és ferma. Ho veiem quan diu al paralític: Aixeca't, pren la llitera i vés-te'n a casa. Ell s'aixecà i se'n va anar a casa seva. Mt 9, 6-7. Casa seva és la seva consciència.

Unes paraules de Panikkar són exemple del mal que ens pot fer la cuirassa de les estructures doctrinals i legals fortament incrustades en la nostra ment. Vegem que ens diu en relació amb l'herència grega que hem rebut: La pretensió de catolicitat, d'universalitat, de la consciència religiosa cristiana, exigeix la seva dissociació de tota vestidura cultural, cosa que per al cristianisme resulta particularment difícil, degut a l'aclaparadora herència grega, que l'indueix de manera gairebé irresistible a considerar la forma d'una cosa com la seva essència.

“L'essència” de la religió és la fe. Les doctrines i les lleis són les “formes”. Si desintegrem els elements que formen el nucli de la fe, hi trobem com a actes propis del creient, l'acceptació de la vida i la fidelitat a si mateix; entesa la vida com un do i un regal de Déu que cal administrar amb amor. Les formes religioses pròpies de la cultura en la qual hem nascut i crescut són les creences que cal respectar i valorar, però mai absolutitzar. Per tant, cal admetre el seu caràcter relatiu, que no és relativisme.

Els mestres de la humanitat que Déu ens envia, han parlat i segueixen parlant. Però, la seva veu no és escoltada... Sentim, i potser escoltem, les seves veus, però no ens avenim a posar-nos a la seva altura, i el seu so resta en el buit: és la veu en el desert. Per posar-nos al nivell dels grans mestres, cal despullar-nos -per un moment- de tota la indumentària cultural adquirida durant els 6000 anys d'història humana... És el que ens demana Jesús i els Evangelis: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix. Mt 16,24. Ningú no pot veure el Regne de Déu si no torna a néixer. Jo 3,3. Tots els mestres espirituals han insistit sobre aquest tema. Recordem solament un dels més coneguts: sant Joan de la Creu amb el seu no-res, no-res, no-res... Panikkar dedica un dels seus llibres als qui estan disposats a canviar la pell: A tots aquells que sofreixen el canvi de pell de la serpent històrica del cristianisme i senten ja la naixença de la cristiania.

Ser esclaus o dependents de les pròpies formes, és com estar lligats a aquell fil prim del qual ens parla sant Juan de la Creu i el qual no ens deixa volar: Porque eso me da que una ave esté asida a un hilo delgado que a un grueso, porque, aunque sea delgado, tan asida se estará a él como al grueso en tanto que no le quebrase para volar. Subida del Monte Carmelo. Podríem glossar aquesta sentència del gran místic, dient: Ens hem deslliurat de les passions mundanes, però ens hem fet esclaus de les nostres lleis i, per tant, la nostra alliberació no ha arribat al terme que li és propi per voluntat de Déu.

Tenint en compte el context des del qual estem parlant, el fet de distingir el “deure” de “les obligacions” és molt important, perquè podem formar o deformar la consciència espiritual, d'acord amb el grau d'intel·ligència o d'ignorància que tinguem de la naturalesa de la vida de l'esperit. Menystenir el valor primer i fonamental com és el deure, fruit del temor de Déu, implica deixar de viure de la fe per viure de les creences... Quan es toquen els fonaments de l'edifici espiritual qualsevol error pot ser de conseqüències imprevisibles. La façana pot ser molt bonica, però si els fonaments continuen essent de sorra la ruïna serà inevitable. CF. Mt 7, 24-27.

(2) Axiologia

2 – A FONS

La manera que té el creient de superar el procés de decadència que pateixen els sistemes religiosos (no parlem ara del sector polític) i que és degut a la superficialitat del pensament que dirigeix els nostres actes, és el coratge d'existir i de ser plenament i fins al final allò que per voluntat divina està destinat a ser. Cf. Tillich, L'home que cerca la seva autenticitat es posa davant per davant de la realitat de la vida, sense engany-se a si mateix, a semblança de Natanael a qui Jesús va presentar com el prototipus de creient dient d'ell: heus aquí un veritable israelita, un home sense engany. Jo 1,47. Coratge i autenticitat, doncs, són dos valors fonamentals de la vida.

I a l'hora de posar-se davant per davant de la Vida, cal tenir present, i al mateix temps distingir, l'essència i les formes: el contingut essencial i les formes d'expressió. El que veiem sovint i el que generalment ens preocupa i capta la nostra atenció són les formes. L'essència queda amagada en el fons del cor (de l'inconscient). I, tanmateix, és allò que dóna sentit i valor a tot el que fem i pensem, a tot allò que es veu. Segons Schelling l'inconscient és el que imprimeix a les accions lliures la seva identitat.

La tasca de l'home que vol aconseguir viure en plenitud la seva vida és la d'arribar a conèixer i a viure de l'essència, és a dir, del contingut essencial de les coses. Dur a terme això requereix un grau superior de consciència. L'obra de l'home serà, doncs, la de fer créixer el nivell de la seva consciència. Aquesta hauria de ser la principal, més ben dit, la preocupació de la seva vida: anar a fons, la qual cosa fa possible, al mateix temps, el correcte i apropiat desenvolupament de tot allò altre que pensa i fa en el curs de la jornada. El creient s'hauria de preguntar sempre: ¿En el fons del fons per què ho faig tot això que faig?

Dèiem que el contingut essencial encara resta lluny d'obtenir la nostra atenció prioritària. És a dir són les formes les que mouen el nostre pensament, la nostra acció i el nostre desig, sense saber ben bé quina força interior les anima. I això és perillós. Pau ens adverteix que, sense la “bona” intenció, les paraules més sublims poden ser en realitat esquelles sorolloses i que les accions més excel·lents poden no servir de res per a la veritable vida. Cf. 1Co 13,1-3.

Panikkar insisteix en aquest afer i ho expressa de diverses maneres. Vegem:

La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana.

... la cultura occidental es caracteritza per l'especialització i per l'interès per l'especificitat de les coses fins al punt d'identificar la seva essència amb la seva diferència específica.

I parlant de la seva vida ens diu: Escriure em permet d'aprofundir el misteri de la realitat... això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d'aportar la forma...

I en un altre lloc diu: Hem de tenir present sempre les Invariants humanes i els universals culturals.

Penso que aquest pensament de Panikkar ens ajuda a entendre millor l'esdeveniment històric que els cristians anomenem la Pentecosta. Els fets posteriors de la història ens vénen a dir que l'hem entès al revés. El missatge dels apòstols era sobre les invariants humanes que cada cultura entenia i expressava a la seva manera. Les invariants humanes són tot allò que ens fa humans, són les virtuts: bondat, veritat, justícia... i que són aquells elements iguals en totes les races i cultures. En canvi la institució religiosa ha imposat, en teoria i amb els fets, com a invariants per a tothom: els dogmes, els ritus, les normes, és a dir, les formes externes. Ara bé, allò que ens uneix és l'essència. També ens poden unir les formes si les acceptem en la seva diversitat. La unitat en la diversitat és l'ordre, deia Francesc de Sales. Però, nosaltres hem confós la unitat amb la uniformitat. I amb això hem fet que els fonaments del nostre edifici espiritual siguin de sorra i no de pedra ferma. Cf. Mt 7,24-27. La casa pot ser molt bonica, però els fonaments són d'arena.

Els mestres de l'esperit ens parlen des d'un nivell alt de consciència. Això vol dir que ens parlen de l'essència i des de l'essència de les coses. El mal endèmic que solem patir tots plegats és que parlem molt de les formes i de la seva renovació però, sense tenir en compte l'origen i el contingut essencial que els ha de donar sentit i vida i, per tant, queda sense resoldre la continuïtat i la connexió amb l'essència del missatge que volen transmetre amb les formes. El caràcter holístic de la realitat brilla per la seva absència.

De fet, quan els mestres ens parlen de l'essència de les coses, ens fa la impressió com si parléssim un altre idioma. Llavors diem que no els entenem o que es passen de savis o que són idealistes o que viuen en un altre planeta o fora del temps i de la història o que s'avancen a la seva època... En realitat, són veus que criden en el desert. Mc 1,3. Sempre serà així. I, si els escoltem, no copsem el sentit de les seves paraules i posem sordina al seu significat, sobretot el que fa relació amb la praxi.

Hem de saber distingir entre:

Fe i llei

Fe i sagraments

Fe i dogmes

Fe i creences

Comunitat de fe i institució eclesiàstica

Religió i religions

Temor de Déu i por

Llei divina i lleis humanes, incloses les eclesiàstiques.

La justícia bíblica, sinònim de puresa i santedat i la justícia humana, la distributiva, etc...

Coneixement i coneixements

Ordre interior i ordre extern.

La Torà i la llei.

El missatge bíblic salvador i la lletra que mata.

Hi ha una coincidència de fons entre els autors quan, cadascú a la seva manera, ens parlen de la realitat i de la diferència entre allò que hem rebut per naturalesa i allò que estem destinats a ser per la fe.

Així per exemple:

Kierkegaard ens parla de la dimensió estètica i de la dimensió ètica.

Bergson posa de relleu la diferència entre la religió estàtica i la religió dinàmica.

Jaspers ens parla de “dasein”: (existència) i de “existenz”: (existència). Dos sentits de la mateixa paraula.

Sant Pau argumenta sobre el primer Adam i el segon Adam o de l'home vell i de l'home nou.

Jesús raona sobre el primer naixement i de tornar a néixer o del naixement de dalt

Joan precisa la diferència entre els nascuts per descendència de sang i de desig carnal i de voler humà amb els nascuts de Déu mateix.

Mateu ens parla de la perla fina diferent de les altres perles.

En tots aquests casos podrien dir que en definitiva: Neix l'individu i es realitza la persona

Tot això últim requeriria una explicació, però amb el format d'una o dues pàgines no és possible...

1 - A FONS

(1) Axiologia

Segons el diccionari, anar a fons vol dir estudiar un assumpte a fons, no superficialment.

Tots sabem que la superficialitat és el mal endèmic de la societat actual. També en el món religiós i de les institucions religioses. Fem un esforç, doncs, i intentem junts rectificar aquesta tendència incrustada en el nostre arquetip col·lectiu i en el nostre inconscient personal. Provarem de fer això aquí amb els temes que tractarem. El text bíblic que ens invita a fer-ho és la coneguda narració de Lluc en la que Jesús diu a Pere: Aneu mar endins, i tireu les xarxes. Lc 5,4. En el fons del cor és on trobarem l'aliment que dóna vida eterna.

Anar a fons en les reflexions que farem, representa (dit hiperbòlicament) dir una sola paraula, però dir-la de mil maneres diferents. De fet, en tot allò referent a la vida, tot es resol en tres paraules que, segons Pau, són els fruits de la llum (del coneixement). Aquestes paraules són: bondat, justícia i veritat. Ef 5,9. Tota altra cosa és comentari.

Parlem, doncs, d'aquell coneixement que ho inclou tot.

Diu l'Escriptura: El que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no holocaustos. Os 6,6. I en un altre indret, diu: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l'aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9. I Joan posa en boca de Jesús les següents paraules: La vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable... Jo 17,3.

Per començar, voldríem destacar la diferència entre coneixement i coneixements. Quan parlem de coneixements, en plural, ens referim a la informació que obtenim mitjançant la lectura o l'estudi de diferents textos sobre diversos assumptes; quan parlem del coneixement, en singular, ens referim a una experiència personal. Aquí ens interessa més el coneixement que neix de l'experiència.

Panikkar, amb el nom de llampecs, distingeix tres classes o nivells de coneixement. Escoltem-lo:

Llampecs.

A vegades són “blancs”. Són molt llunyans. Aquests no fan soroll. El tro no se sent o ja molt després, i apaivagat. No fan por. No amenacen. És la serenor del pensament teòric. És la meditació filosòfica. Es toquen principis. Per als qui els entenen són eficaços, però hi ha una gran distància encara fins a arribar a la pràctica. Potser sí que el llamp ha caigut en algun lloc, però no encara vora nostre. Els intel·lectuals viuen tranquils.

Aquestes paraules em semblen un retrat del que passa, en general, a les institucions religioses. Per una banda hi ha els intel·lectuals, els místics i per l'altra hi veiem la praxi pastoral del poble fidel, sense que hi hagi entre els dos grups una relació viva i eficaç. Per una banda el llevat i per altra la massa de farina. Però, això no és signe (sagrament) del regne de Déu. El signe del regne de Déu es fa present quan el llevat es barreja amb la massa i la fa fermentar. Mt 13,33. I això encara és absent de les nostres institucions. Els principis dels savis i espirituals tenen molt poca incidència, o gens, en el conjunt de la praxi pastoral. Són llampecs blancs. Aquesta incoherència és potser la taca més fosca que patim en el moment actual de la nostra història.

Però, seguim amb la reflexió de Panikkar:

A vegades són “vermells” (els llampecs). Ens toquen de més a prop. Aquests llampecs fan soroll. A vegades massa i tot. Espanten, però molts ni arriben a caure. La nostra societat, per bé o per mal, ho vulgui o no, està (encara?) esporuguida o esperançada amb el fet cristià. Uns se'n voldrien desempallegar i no saben com fer-s'ho. Altres es declaren indiferents, però en el fons no ho aconsegueixen. Uns tercers voldrien reviure-la aquesta església, però tampoc no van gaire orientats. Són llampecs de cristiania.

Aquí ens parla de llampecs de cristiania. Panikkar se serveix de tres conceptes a l'hora de fer una reflexió sobre el fet cristià. Parla de cristiandat, de cristianisme i de cristiania. Cristiandat és el moviment històric en el qual, a partir de Constantí, es barreja la religió amb la política; l'autoritat temporal amb l'espiritual i, a redós i sota el control del poder, es forma una gran massa de gent que constitueix el que s'anomena religiositat popular... El cristianisme representa tota la cobertura o bastimentada de dogmes, doctrines, sagraments, ritus, normes i lleis... que formen i sostenen la institució religiosa i li donen una identitat que la distingeix de les altres institucions religioses existents... I la cristiania, (que era el somni d'en Panikkar), representa el moviment cristià en total fidelitat a l'Evangeli, sense els afegits i interpretacions que han vingut després i que no estan d'acord amb l'esperit del missatge del Nou Testament. Panikkar pensa que aquesta cristiania ja comença a ser una tímida i encara desorientada realitat, són els llampecs vermells. Panikkar no és contrari ni a les manifestacions religioses populars, ni a tota la riquesa immensa (segons el seu parer) de la doctrina que ha anat sorgint durant els 20 segles d'història del fet cristià. El que demana i vol, és més coherència, sentit holístic, amb el missatge evangèlic. Per això, més que un Concili Vaticà III, postulava la celebració d'un Concili Jerusalem II. Per allò de la fidelitat als orígens, coincidint en aquest punt amb Confuci.

I per últim, ens parla Panikkar de llampecs blaus:

A vegades (els llampecs) són blaus. Són molt alts. Aquests llamps no cauen a terra i certament no a la “nostra” terra. Potser sí que baixaran algun dia, i aquells problemes d'encontre entre poble i tradicions religioses no ens podran deixar ja indiferents. El món de les altures està llampeguejant . Isolaments artificials ja no serveixen. El problema de l'altre comença a convertir-se en interrogant propi.

S'està obrint un nou horitzó, però encara estem lluny de tenir plena consciència del que està passant o millor dit, del que hauria de passar en les nostres relacions amb els altres. Estem mig adormits i no copsem els signes dels temps. En el seu temps, Jesús ja deia: Vosaltres sabeu interpretar l'aspecte del cel i no cou capaços d'interpretar els signes dels temps. Mt 16,3

Tot plegat aquesta reflexió ens ve a dir que, d'informació: de coneixements, ja en tenim prou i potser massa, però que ens falta “el coneixement” que ens capaciti per veure passar la petjada de Déu, invisible als ulls de la carn, però visible per als qui espiritualment estan desperts.

Sovint, quan llegim o anem a reunions i cursos, cerquem informació i oblidem l'experiència... Seria bo, tanmateix, cercar, de tant en tant, algú que ens parli des de la seva experiència i no tant des dels seus incomptables coneixements... Els grans mestres ens parlen des de l'experiència amb un llenguatge cultivat. Nosaltres cerquem divulgadors que amb la seva facilitat de dicció ens facin passar una bona estona distrets i assabentats de les coses urgents necessàries per fer la tasca de cada dia. Però, com diu Panikkar, cercant les coses urgents, deixem les importants.

Quan es tracta de les coses de la vida humana contemplada a fons, és a dir, de la vida espiritual, el que cal és experiència, sense la qual les lectures que puguem fer al respecte no serveixen de gaire cosa... més aviat serveixen per engendrar confusió i a vegades deformació de la consciència.

Quan ens disposem a llegir els grans mestres del nostre temps, cal anar al desert interior i en el silenci, no tant dels sorolls exteriors, com dels sorolls dels nostres prejudicis petrificats pel temps i la rutina, escoltarem la veu de l'esperit que ens parla. Autors com Panikkar, Jaspers, Bergson, Jung, Krishnamurti, Kierkegaard, Feuerbach, Tillich... per citar-ne només alguns amb connotacions religioses... són mestres de l'esperit que ens poden ajudar, si aconseguim empatitzar lliurement amb les seves ensenyances. Connectarem amb aquells autors i amb els textos bíblics quan, al llegir-los, no hi veiem coses completament noves, sinó allò que tenim dins nostre, allò que ja sabíem però que estava adormit. L'únic que fan aquells autors és despertar la nostra consciència: Tingueu present el temps que ens toca de viure: prou de dormir; aixequem-nos! Ens diu Pau. Rom 13,11.

Es tracta de mestres que busquen com a motiu principal del seu esforç intel·lectual la llibertat de consciència dels creients, per damunt dels seus interessos acadèmics... Això els distingeix i els dóna una característica especial: van més lluny en la intuïció de la veritat espiritual.