divendres, 17 de desembre del 2021

3

EL MÓN DE LES ACTITUDS

Necessitem endinsar-nos en el món de les actituds.

Es tracta d’aquest món interior que també podríem anomenar el món dels sentiments o de la virtut o dels valors humans... Aquest món és tan real, o més, que el món extern que ens envolta: el món de les coses, dels actes, de les estructures...

 

Certament que ens hem de preocupar per les activitats que hem de dur a terme, però no podem oblidar el deure de saber com ens hem de comportar en tot allò que fem o pensem. Hem de tenir present el què, però no podem oblidar el com. Hem de dedicar un temps a esbrinar a fons i a saber com ens hem de comportat no solament en relació amb els altres, sinó també en relació amb nosaltres mateixos i amb la vida. Hem de ser ben conscients de quin és l’estil de la nostra vida perquè l’estil és el que ens identifica com a persones. Ens dóna una “identitat”, no tan sols una “identificació”. Ens “identifica” el funcionari a partir de les dades del nostre DNI; en canvi coneix la nostra “identitat” l’amic que ha compartit a fons els nostres sentiments humans i espirituals. Aquesta és la distinció que en fa R. Panikkar. I aquest autor comenta que sovint els cristians tenim dades sobre la identificació de Jesús: quin era el  seu país, qui eren els seus pares... però, no coneixem la seva identitat personal perquè no vivim amb la mateixa intensitat la vida humana i espiritual tal com ell la va viure. Sabem coses sobre Jesús, però no de Jesús.

 

Parlem aquí d’actituds i pensem que les diverses actituds que puguem tenir en les nostres relacions amb els altres i amb els esdeveniments reben l’empremta de l’opció fonamental, la que també podríem anomenar l’actitud essencial i que esdevé expressió de la nostra identitat. Avui dia es parla del caràcter holístic que ha de tenir tot allò que fem: allò concret del qual parlem és una part del tot. Hem de saber veure i viure la unitat en la diversitat. Francesc de Sales.

 

La vida es compon d’essència i forma. Hem de saber distingir aquestes dues dimensions de la vida: La distinció entre “essència” i “forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... No podem posar en el mateix nivell axiològic, per exemple, la comunitat de fe i la institució eclesiàstica. La comunitat de fe forma part de l’essència religiosa i la institució és una forma que deriva de l’essència i l’expressa, encara que en la pràctica sovint no és així, degut a que amb el temps, la institució acaba sent l’expressió dels seus mateixos dogmes i doctrines, més que de la realitat espiritual que, en el seu moment històric, va donar lloc a la comunitat de fe i de la qual en va sorgir després la institució.

Ara bé, no ens podem acontentar amb el fet de saber distingir intel·lectualment aquestes dues dimensions de la vida. Això ho hem de viure, ho hem d’experimentar, ens hem de fer capaços de veure les coses a través d’aquella intuïció que neix de l’experiència. Hem de pujar al cim de la muntanya. A dalt, les coses es veuen d’una altra manera. Aquesta va ser l’experiència dels tres amics o deixebles de Jesús. Pere, un d’ells, ho va reconèixer i va exclamar: És bo que estiguem aquí dalt. Va ser un moment de llum.

 

La muntanya sempre ha estat un símbol del món espiritual. En el text citat veiem que Jesús per manifestar-se íntimament als seus amics més propers se’ls endugué a dalt d’una muntanya alta.

 

Nosaltres, sovint ens instal·lem a mitja muntanya: allà on hi han les institucions, el lloc de les formes, de les estructures i, des d’aquell lloc, parlem de l’essència, però ho fem com aquell qui sent tocar campanes. De fet, les formes que adoptem per celebrar la fe, més aviat són derivacions de les doctrines que ens han estat transmeses per la institució que no pas expressió de l’esperit que animava les actuacions de Jesús.

 

Prendre consciència, a través del pensament, de la nostra manera de viure i actuar, és filosofia. Per això, diuen els entesos, que una actitud pròpia i fonamental de l’ésser humà és la de filosofar.

La filosofia és la saviesa feta pensament expressada amb paraules. Ens referim principalment a la filosofia anomenada “perenne”. A la filosofia dita acadèmica li pot passar quelcom semblant a la institució religiosa que, al final, dóna més importància al sistema que a la veritat. (Deixem de banda la polèmica, sempre existent, entre ciència i filosofia).

 

S’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’alguna cosa que ens ve a trobar. La filosofia és una actitud primària, no secundària.  Panikkar

La filosofia és tasca ineludible de tot ésser humà: filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l’home. L’única que pot salvar-nos. Filosofar és prendre consciència de l’existència referida al món i als altres. Jaspers

 

Allò que pensem ho volem expressar amb paraules, però sovint, la paraula es manifesta impotent per expressar adequadament el que es vol dir. Per això, hem de tenir en compte un matís a l’hora de llegir. No es tracta tant de saber el que diu l’autor, sinó  el que ens vol dir.

Hem de tenir present que aquell que escriu ho fa des d’un nivell de consciència concret i que és possible que no sigui el mateix que té el qui escolta o llegeix. Això fa que les paraules dites o escrites cobrin una ressonància específica, un significat, que el lector no pugui captar en aquell moment de la seva vida.

 

La intuïció és memòria de la realitat; és una llum que és fruit de l’experiència; i l’experiència que es manifesta a través de la consciència és fruit de la fidelitat a la vida.  

També hem de recordar que si cerquem la llum de la veritat és perquè sentim un impuls per fer-ho. Hi ha una força que ens atreu, en tenim consciència, però no copsem el subjecte, el Ser, que la provoca; no el podem conèixer a fons... Recordem el que ens diu el text bíblic: Moisès va dir al Senyor: -Deixa’m contemplar, si et plau, la teva glòria. El Senyor li va respondre: -Jo faré passar davant teu la meva bondat...però no podràs veure la meva cara, perquè el qui em veu no pot continuar vivint... em podràs veure d’esquena; però la meva cara, ningú no la pot veure. Ex 33,18-23. 

divendres, 3 de desembre del 2021

 -2 –

A FONS

 

La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència.

 

Sociològicament parlant, la cultura predominant sembla esperonar-nos cap a una felicitat exògena, esclava de les coses externes... tanmateix aquestes reflexions no volen ser una crítica a la modernitat... són una invitació, en el sentit de fer-nos envejable el fet de gaudir del sentit profund de la vida.

 

La saviesa és memòria de Déu. Una memòria que es fa present a través dels valors fonamentals com són la veritat, la bondat, la justícia i la bellesa.

És memòria de Déu que es fa present en cada un dels pensaments i actes de la nostra vida quan ho fem possible amb la nostra fidelitat a l’existència i amb la ferma convicció de la nostra fe.

Aquí no podem defugir de copiar un fragment del cap. 7 del llibre bíblic de la Saviesa, per la seva riquesa expressiva:

La saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d’impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila... Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós; i per això cap brutícia no s’hi pot introduir. És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat. La Saviesa que és única, ho pot tot, mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. És més radiant que el sol i supera tota l’estelada...

 

Les institucions religioses en general no han afavorit ni menys posat de relleu la saviesa del poble senzill, més aviat han imposat d’una manera totalitària les seves doctrines: Aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra... És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren. Panikkar   

 

I tot això, malgrat les paraules de Pau als corintis, com aquestes: ... On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món!... germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món... Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants... 1Co 1. 

 

La majoria de les religions entenen la saviesa com a seu de la llibertat.

La saviesa fa possible la bondat. Per això, els savis són els que sostenen el món.

La pau immensa del cor que és indici de persones que han adquirit un grau superior de maduresa coexisteix amb la saviesa.

 

La saviesa requereix superar la superficialitat. Avui, això, és el gran imperatiu, ja que la saviesa, avui ha caigut en el descrèdit, cosa que constitueix probablement una excepció en la història de la humanitat. La saviesa és pròpia d’un estil de vida adequat. Estem saturats de coses i d’informació, però buits de saviesa. Tot això ens recorda que per adquirir saviesa no hem de pensar només en emprar temps perllongats d’estudi, sinó i principalment, que hem de tenir una actitud de llibertat interior que implica esforç i renúncia.

 

Enfront de la vida podem seguir dues tendències; el camí fàcil del mínim esforç o el de superar dificultats... En aquest sentit és indicatiu el títol d’un dels llibres de P. Tillich: El coratge de ser. I és que, en realitat sovint ens falta coratge per arribar a ser allò a que estem destinats a esdevenir.  

 

Com a comentari d’aquesta actitud recordem aquí una estrofa del Càntic espiritual de sant Joan de la Creu. És aquesta:

Buscando mis amores

iré por esos montes i riberas

ni cogeré las flores

ni temeré las fieras

y pasaré los fuertes y fronteras.

 

I en el Medi Diví de Teilhard de Chardin la paraula esforç és freqüent trobar-la en les seves pàgines. Aquí escollim uns paràgrafs sobre aquest tema: En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu...

 

I donat que no sabria trobar cap límit a la perfecció de la meva fidelitat, ni al fervor de la meva intenció, em permet d’assimilar-me indefinidament a Déu amb lligams cada cop més indestructibles.

 

En aquesta comunió, l’ànima no es detura pas per gaudir, ni perd de vista el terme material de la seva acció. Oi que és un esforç creador el que emprèn? La voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura.