1 - SOBRE EL LLENGUATGE

Per què hem de parlar del llenguatge: de la paraula i de l’escriptura essent com són una cosa tan coneguda? Perquè, contemplat en la seva essència, veiem que encara no tenim consciència del que el llenguatge representa per a la nostra civilització, cultura, religió i per al nostre propi coneixement personal... Som, en definitiva, o ens fem, allò que nosaltres llegim o escoltem; més ben dit: allò que copsem i discernim del que escoltem i llegim...

Per començar hem de saber distingir el sentit literal del senti simbòlic de les paraules, tan real un com l’altre, però un es refereix a les coses materials i físiques, l’altre al món espiritual... Tenint en compte que el sentit simbòlic és d’una amplitud de comprensió infinita...

El context personal dels grans mestres que ens han precedit i que ens han format en gran part, és el gran desconegut. I si no ens identifiquem amb el mateix context del qui ens parla, mai podrem capir el significat del text del qual ens parla...

La paraula espiritual és paraula eterna i si no vivim amb categories d’eternitat, no entendrem res... Aquí fem referència a la “tempiternitat” proposada per R. Panikkar.

Som paraula de Déu perquè som creats a imatge i semblança de Déu. Ara bé, aquest “ser paraula” depèn de la nostra llibertat... Només mitjançant la llibertat adquirim certesa de la transcendència. Jaspers. El coneixement ens dóna l’ésser: Serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.   

Així doncs, més exactament: podem arribar a ser “paraula de Déu”...

Posem un exemple de quina manera un home espiritual ens parla de la vida de l’esperit...: l’ànima queda aclarida i transformada en Déu i Déu li comunica el seu ésser espiritual de tal manera, que se sembla al mateix Déu i té el que té el mateix Déu. I es fa tal unió amb Déu... que totes les coses de Déu i les de l’ànima són una mateixa cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i fins i tot és Déu per participació...  Joan de la Creu.

 

Comparem aquestes paraules amb les que Panikkar, amb les seves noves maneres de d’expressar-se, sembla que digui coses fora de l’ortodòxia, però, en el fons hi veiem un parlar semblant amb al de Joan de la Creu i amb el d’altres autors del passat... Escoltem-lo: Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... Si Déu fos el “totalment” altre, no hi hauria lloc per a l’amor i pel coneixement, ni per a la pregària ni pel culte, com tampoc n’hi hauria, en veritat, per a Déu-mateix-com-a-Altre.

 

I un altre exemple, per acabar, aquesta vegada, del filòsof Emerson: En peu sobre la terra nua... els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.     

 

11 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Parlarem avui d’un principi fonamental que incideix en la comprensió de la Realitat i de la vida espiritual. És aquest: La unitat en la diversitat és l’ordre. I “l’ordre”, segons Agustí és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. La primera part està inspirada en les paraules amb les quals Francesc de Sales comença el seu famós  “Tractat de l’Amor de Déu”.

Diu així: La unió fonamentada en la distinció forma l’ordre, l’ordre produeix la conveniència i la proporció, i de la conveniència en les coses acabades i completes resulta la bellesa.

 

Aquí volem remarcar que la diversitat dins de la unitat no és merament superficial, com alguns sembla que ho vulguin entendre... no es tracta només de la vestimenta o del folklore d’un poble o d’una cultura. És una diversitat que forma part de l’essència mateixa de la realitat. Les intuïcions d’alguns mestres ens poden ajudar a copsar el que volem dir.

 

Un d’aquests mestres és Emerson. N’extraiem alguns fragments en els quals ens diu que les lleis de la Naturalesa són les mateixes lleis de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit. Parla de la unitat en la pluralitat entre Naturalesa i Esperit. Existeix una correlació o analogia entre ètica, estètica, política i Naturalesa.

Dempeus sobre la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot el que implica egoisme es dilueix. Em converteixo en un globus ocular transparent, no sóc res, ho veig tot, els corrents de l’Ésser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental...

 

Amb un llenguatge teològic que ens és més familiar escoltem ara Panikkar què ens diu sobre aquest misteri de la unitat en la diversitat i que ell presenta com la dimensió Trinitària de la Realitat. Presenta la Trinitat com l’experiència humana primordial. Abans se’ns deia que la Trinitat era i és un Misteri insondable... ara se’ns diu que és una “experiència humana primordial”... Tinguem en compte, però, que l’ésser humà, en el fons és també un misteri. Escoltem Panikkar:

La Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home.

La Trinitat com a relació pura compendia la radical relativitat de tot el que existeix. La varietat d’éssers, fins i tot la diferència teològica entre Déu i el Món no hauria d’eclipsar la unitat fonamental de la Realitat.   

 

10 - LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Saviesa és empatia amb la Realitat. Però, de la Realitat només en podem tenir alguna opinió, la qual podem compartir amb els altres...

És bo recordar i meditar les intuïcions dels grans mestres de la Humanitat, però, no oblidem que cadascú de nosaltres tenim el dret i el deure, de ser responsables de les nostres opinions...

No és bo partir de zero pensant que el passat és quelcom obsolet i passat de moda... però, tampoc és bo creure que només es tracta d’obeir allò que ens han dit els grans mestres del passat i les autoritats de torn...

Recordem una vegada més les paraules d’Emerson:

La nostra època és retrospectiva. Escriu biografies, històries i crítiques. Les generacions precedents contemplaven Déu i la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però, ¿per què no podem gaudir també nosaltres d’una relació original amb l’univers?

 

¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció... una religió revelada a nosaltres...?

 

I referent al concepte de filosofia volem recordar algunes paraules dels mestres.

Diu Panikkar: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa. S’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’una cosa que ens ve a trobar. La filosofia és una actitud primària, no secundària.

La filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La voluntat i l’intel·lecte són els mitjans i les eines, però no pas els mestres. *

La filosofia original cristal·litza en una manera de ser; millor dit, és l’expressió de la vida mateixa, tal com és inscrita en la realitat o més aviat escrita amb l’estilet de la pròpia vida. 

La filosofia representa l’intent de l’home per trobar el sentit de la vida i de la realitat; és la companya intel·lectual de la saviesa de la vida vers la llibertat...

* I Jaspers ens diu: No es pot ensenyar filosofia, sinó només a filosofar.

Els pensaments filosòfics es troben realitzats en potència en tot ésser humà, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Aquesta frase de Jaspers m’ajuda a donar una interpretació més pregona a les paraules de Jesús: Deixeu que els infants vinguin a mi... el Regne de Déu és dels qui són com ells. Mc 10,14. Els infants són els qui viuen del que han rebut i resta amagat dins del seu petit cor; encara no s’ha despertat en ells la consciència amb la primera llibertat que es deixa portar per interessos emmascarats...  

La filosofia no és mera teoria, és vida, és paraula, expressada a través de conceptes...

     

 

9 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Les nostres conviccions són fruit d’un punt de vista de la realitat que deriva d’un “context personal” determinat per la naturalesa que hem rebut i també per la nostra formació cultural i espiritual; pel nostre nivell de consciència, per la nostra sinceritat personal enfront de la Realitat i per l’acceptació de la Bondat com a principi dinamitzador de la vida. S’ha dit que la vida no es defineix com a substància, sinó com a relació. I la bondat, segons la definició dels antics, per la seva naturalesa tendeix a difondre’s...

En diferents contextos culturals les mateixes paraules tenen un altre ressò personal... per això ens convé tenir en compte el que diu Lavelle: si la veritat resta amagada en la interioritat, en el més íntim de la nostra intimitat, cal emprar un vocabulari que faci evident, a través de modes de presència adequats, les coses amagades, dins del nostre inconscient.  Sovint el vocabulari que fem servir ha fet augmentar el poder temporal, però ha perdut en significat espiritual. 13

En el món d’avui ens convé esser no solament erudits, sinó també i sobretot savis. La saviesa és expressió i fruit d’una vida espiritual viscuda amb plenitud... Saviesa és més que pur coneixement racional... és part de la dimensió espiritual del nostre ésser i de posar el cor en els béns eterns.  

Aquesta dimensió no és pot contemplar amb paràmetres quantitatius sinó qualitatius. En aquest nivell de consciència no diem: tenim llum, sinó: som llum. Una llum que se’ns fa conscient, a nosaltres mateixos a través de la intuïció, i als altres, pel nostre estil de vida.

Però, allò que “som” no està fet del tot. És una tasca a realitzar. “Serem” en la mesura que, des de la llibertat, ens fem responsables de les possibilitats de vida que Déu ha dipositat dins nostre... 

Hem dit “des de la llibertat”, no diem des de l’obediència a unes normes humanes, civils o religioses que, en la seva legitimitat estan en un altre nivell de comprensió, sinó des de la llibertat responsable, és a dir, que respon a la Realitat, a la Voluntat de Déu.

La veritable llibertat necessita de la saviesa. Escoltem unes paraules de Panikkar sobre la saviesa: Aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra; de tant en tant condescendien a comunicar al poble el que la saviesa els havia dit, revelat, i fins i tot prescrivien a les ciències el que havien d’investigar i d’ensenyar... És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren.  

Hem de recuperar, doncs, el que és nostre i tenir el coratge de creure des de la nostra responsabilitat personal.   

 

8 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

El “coneixement espiritual” és fruit d’una praxi humana viscuda en la seva autenticitat, de la sinceritat en el pensar i en l’actuar, d’un estil de vida lliure de tot interès emmascarat, i així és com es va descobrint el tresor amagat que tenim dins nostre; i en la mesura que anem descobrint aquesta llum interior de l’inconscient que es torna consciència, anem creixent en coneixement espiritual.

“Els libres” ens ajuden a prendre consciència d’aquest tresor amagat que tenim com adormit, i per això Pau ens diu: Ja és hora que us desvetlleu! Despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13.11-12. I repeteix: Aixeca’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. Segons aquests texts, els qui no viuen segons l’esperit no tenen el coneixement espiritual i és com si estiguessin adormits o morts en la seva vertadera humanitat. 

Recordem: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses.  Lavelle.    

La filosofia en els seus començaments era pròpiament un coneixement espiritual expressat amb llenguatge intel·lectual. Lavelle vol tornar ara al que fou sempre la missió de la filosofia i és de donar a l’home el sentiment de la seva existència i de la seva autonomia i d’elevar el seu pensament i la seva ànima vers l’absolut, principi de tota intel·ligibilitat i de tot misteri. 

I segueix dient Lavelle: El camí que tot home ha de seguir comença amb una llibertat inicial, que és arbitrària, però que s’ha d’assumir perquè l’home pugui crear-se ell mateix, i acaba amb una llibertat final que ens fa descobrir la veritat i que no esdevé realitat fins que nosaltres no ens hi identifiquem. La primera llibertat és purament humana; i aquell que en té prou amb aquesta llibertat, troba de seguida els seus límits i n’esdevé esclau. En canvi, la segona llibertat, al contrari, portant-nos més enllà de nosaltres mateixos, ens revela un infinit sempre actual i sempre renaixent, consistent en un perpetu alliberament i en la vivència d’una presència que no ens manca mai.

D’entrada estem cridats a situar-nos al nivell del que és essencial; es tracta de trobar l’ús pur de la paraula i de l’escriptura.

No hi ha existència vertadera fora d’aquella que es troba en l’interior de si mateix, aquella que té la iniciativa creadora i la consciència de si mateix. És com “tenir consciència de la consciència”, diria Pablo Huneeus. Les coses externes venen a ser els instruments sense els quals les consciències no poden exercir ni manifestar el seu poder, ni separar-se les unes de les altres, ni manifestar la seva presència a les altres. El fonament de tota veritat és el silenci, el qual és com la matriu de tota paraula. Ireneu. En aquest sentit el llenguatge abans de ser signe amb el qual designem les coses, és instrument de comunicació entre els humans. Lavelle

 7 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan ens referim a la Bíblia des de la Institució Religiosa, no hauríem de dir que “som la religió del llibre, sinó de la paraula”. Diem això perquè segons Panikkar la nostra religió ha estat durant molt temps: la religió del Llibre. Escoltem-lo: No es pot negar que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula.  

Què volem dir amb això? Si no ho sabem distingir, cal veure-hi un problema de comprensió fruit de la superficialitat en la nostra manera habitual de pensar. La gran pandèmia que sofrim avui dia és la superficialitat, deia el nostre amic Panikkar.

A més del desgast del temps i la rutina hem de reconèixer que la dimensió espiritual ja no és el lloc de la nostra residència habitual, en la qual vivim i des de la qual pensem i donem nom a les coses... Ens hem situat en la dimensió racional o intel·lectual que té el seu lloc en l’univers de la fe, però no com a nucli essencial, sinó com a forma d’expressió, i ens hem quedat en el món de les formes i maneres de celebrar la fe, oblidant el nucli essencial que dóna sentit a tot el que diem i fem.

Només des de la dimensió espiritual es pot intuir quina és la diferència entre: la religió del llibre i la religió de la paraula. Les mateixes traduccions actuals de la Bíblia (per altra banda tècnicament d’un nivell superior) denoten una carència de visió espiritual. Sovint falta densitat espiritual en les traduccions. En aquest sentit la menystinguda Vulgata, sovint es mostra superior degut a la seva intel·ligent intuïció del missatge espiritual que s’amaga en la lletra de la Bíblia.   

I des d’un altre punt de vista veiem que quan es parla de la Bíblia es pot  entendre aquest Llibre com a punt de referència o “norma de fe”  per als creients d’una Institució religiosa, com la Catòlica, per exemple. Però també podem llegir aquest Llibre com el referent important d’una cultura: de la cultura d’Occident, com feia Erich Fromm i altres... El que no podem fer és “absolutitzar” el que en diem “paraula de Déu” perquè com diu Panikkar: cap llibre pot ser el referent absolut de la fe ...  si ho féssim, sant Pau ens recorda que “la lletra mata”. 2 Co 3,6. Textualment diu així: la nostra capacitat ve de Déu, ell ens fa fet capaços de ser servidors d’una nova aliança, no de lletra, sinó d’esperit; que la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 

Allò que dóna peu a la creació d’un “Nou Testament” ( i no pensem ara en el fet concret i històric, sinó en el que això significa de canvi de mentalitat en relació amb el passat) és a dir: d’un nou recull de textos religiosos, que inviten a una nova manera de veure i viure la religió i la vida, no és el canvi d’unes lleis per unes altres, d’un conceptes nous que substitueixen els vells, sinó el fet de posar de relleu l’Home per damunt de la Llei: no és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home, Cf. Mc 2,27. I Pau ens diu: Ningú no és just en virtut de la Llei, sinó per la fe en Jesucrist. Ga 2,16.

 

6 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Situem-nos!

Sempre que ens disposem a llegir un text ens convé situar-nos en el “context vital” dins del qual adquireix sentit tot el que se’ns diu, i a més hem de tenir en compte que anem vers un canvi substancial d’estil, un canvi de manera de veure i de viure la “Veritat” de les nostres vides i de la societat en general.

Hem posat entre cometes la paraula Veritat perquè, a Occident, en general, se li ha donat un caràcter intel·lectual... en canvi a Orient i a la Bíblia la Veritat té un sentit sapiencial lligat no a unes doctrines, sinó a un comportament humà.

El llenguatge espiritual l’entenem no solament com el llenguatge que parla de coses espirituals, que també, sinó d’aquell parlar que es refereix a la vida de l’esperit en el context humà, per tant, a més dels actes específics anomenats espirituals perquè fan referència directa a Déu, també inclou tots els actes humans fets per un cor net d’egoisme i al servei del bé en general. Això ve a ser la secularitat sagrada, predicada per alguns... Cf. Panikkar  

El contingut essencial de la vida. En l’afer quotidià al servei de la vida humana que comprèn el binomi d’essència i formes: el contingut essencial i les formes d’expressió, ens hem encallat en les formes i hem deixat aparcat el que és essencial. Ens convé rectificar...

El llenguatge simbòlic. El llenguatge propi del coneixement espiritual és el simbòlic: les paraules fan referència, no a les coses, al món físic, sinó al món de les actituds, dels valors essencials de l’ésser humà: la unitat, la bondat, la veritat, la bellesa i tots els seus derivats.

La unitat essencial en la diversitat.

El misteri de l’Ésser és el misteri del nostre propi ésser, i aquest només pot ser comprés quan el pensament esdevé summament lúcid i agut per percebre el nostre lligam i vincle amb l’Absolut; és el punt d’interès suprem en el qual nosaltres volem allò que som, per una voluntat eterna, que esclareix cadascun dels nostres actes particulars, per als quals estem disposats a fer amb joia tots els sacrificis. Lavelle.

Aquesta actitud demana humilitat. Panikkar sembla que ho va entendre. Per això, en referència a la reforma de l’Església que preocupa a molts va dir el següent: en un nivell profund la meva preocupació personal, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’Església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.