1 – MAR ENDINS

La màxima coneguda: ”Coneix-te tu mateix”  a semblança d’altres que toquen el fons de l’ésser humà, esdevenen punts de referència que ens ajuden a conèixer-nos en profunditat. Moltes d’aquestes màximes ens són conegudes, però sovint es poden quedar amb una lectura superficial sense arribar a dir-nos tot allò que ens volen dir.

Intentarem ara, anar una mica a fons en aquesta màxima: “coneix-te tu mateix”, i ens servirem de l’esquema fonamental que dóna sentit a tota la filosofia de K. Jaspers. (No pretenem fer un comentari de la seva filosofia, sinó tan sols, manllevar les seves paraules per intentar conèixer una mica més a fons la naturalesa de l’ésser humà). 

Les seves paraules i el seu esquema em serviran d’inspiració per a dir alguna cosa sobre els elements fonamentals que formen l’estructura de l’ésser humà.

L’ésser humà: home i dona, es pot considerar com a objecte d’estudi (per a la medicina i la psicologia, per exemple) o com a subjecte d’experiència personal.

Ara bé, el subjecte: home, no pot prescindir de l’objecte: món, si vol comprendre la realitat de la vida que, en el fons, és també vida divina. Aquí recordem la dita de R. Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.     

Jaspers proposa el seu esquema general que ell anomena l’englobant. Anomena l’englobant (das Umgreifende) l’ésser, perquè aquest concepte, comprèn diversos elements que formen part de l’essència de l’ésser humà. Són aquests: existència (dasein), consciència en general, esperit, món; existència (existenz), transcendència.  Veiem dues vegades el concepte: existència, però cada una amb un sentit diferent i amb grafia diferent en alemany.  

Així, doncs, som “existència” (dasein) en el sentit que també ho exposa R, Guardini quan diu: sóc el que simplement se m’ha donat. I també Heidegger: som llançats al món sense haver-ho escollit.

L’altre concepte és: consciència en general. La meva opinió personal és que aquest terme de Jaspers és sinònim de l’inconscient col·lectiu de G. Jung. D’acord amb aquesta meva estimació i concretant-la amb un valor concret: la veritat, per exemple, recordaria les paraules de Jesús a Pilat. He vingut al món per donar testimoni de la veritat. Jo 18,37. No diu Jesús: la meva veritat, sinó la veritat. Recordem també les paraules del poeta Machado que diu: ¿La teva veritat? no. La Veritat, i vine amb mi a cercar-la. La teva, guarda-te-la.

Amb altres paraules: no és que cadascú tingui la seva veritat, sinó que cadascú ha de viure la Veritat d’acord amb els carismes que ha rebut. Quelcom semblant podríem dir dels altres anomenats transcendentals: l’amor, la bondat, la justícia, la bellesa.

Aquí podríem recordar una altra màxima important: La unitat en la diversitat és l’ordre. Cf. Agustí i Francesc de Sales.   (Seguirem)  

25 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Repetim: la lectura correcta de textos espirituals no depèn del nostre coeficient mental, ni dels nostres estudis, sinó de la nostra puresa de cor, del nostre nivell de consciència. És una llum que no neix dels llibres, sinó de la pròpia naturalesa.

Escoltem el que ens diu el profeta Jeremies: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit al més gran, tots em coneixeran. En llenguatge bíblic el “cor” és sinònim de consciència, d’experiència vital, de sinceritat existencial.

I Pau diu als seus deixebles: Sou una carta de Crist... escrita no pas amb tinta, sinó amb l’Esperit de Déu vivent, no pas en taules de pedra, sinó en les taules de carn dels cors.  2Co 3,3.

Aquest coneixement, que la Bíblia anomena “coneixement de Déu” és el que ens fa capaços d’interpretar els textos espirituals. Vegem alguns textos bíblics. El text de Lluc que s’anomena “els deixebles d’Emmaús” ens pot orientar en aquest sentit.

Dos deixebles es trobem amb Jesús ressuscitat però ells no el reconeixen: els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Van caminar una estona i durant el camí Jesús els recordava alguns textos bíblics... arriba el moment que Jesús es vol acomiadar, però ells el van fer quedar a casa. I un cop a taula, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l’un a l’altre: -¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?  Lc 24,13-32. És clar que quan l’Evangeli diu que: desaparegué del seu davant, no ho hem d’entendre com si fos per art de màgia...

Sembla que alguna cosa vol posar de relleu l’evangelista. Amb els ulls de la fe –la fe que ens connecta amb l’eternitat, no veiem la presència de Crist ressuscitat per la seva aparença física, sinó en el gest de compartir el pa i l’amistat.  

A partir de l’experiència dels deixebles de Jesús, també nosaltres podem fer-la nostra. Quan llegim algun text espiritual també podem sentir una escalfor en els nostres cors... però allò que ens provoca la veritable empatia amb la Veritat és el gest, és l’amor, el fet de compartir la vida. Això és eucaristia.

El fet de compartir, no solament és la mostra d’un gest, d’una actitud, sinó que és la mateixa vida espiritual la que es manifesta; és l’ésser humà vist en la seva essència, en la seva eternitat.  

És en aquest gest de compartir que hem de reconèixer la presència de l’Etern i la presència de l’Home en cada u de nosaltres i dels nostres semblants... No en el físic, sinó en la virtut, la seva dimensió espiritual, l’amor...

Així ho diu també el cant que cantem: On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. 

24 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

D’acord amb l’escrit anterior intentem llegir i interpretar els textos espirituals en sentit simbòlic, no en sentit literal.  

Quan diem textos espirituals en general, no fem distinció entre llibres bíblics i no bíblics.  I en aquest moment recordem la reflexió de Panikkar: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que es necessita per a concedir valor de testimoni al llibre.

El benedictí Willigis Jäger ens recorda unes paraules del Mestre Eckhart que diu: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? ¿De què em serviria si no pogués dir també jo: “Soc fill, filla de Déu igual que Jesús”?  Eckhart segueix dient: “Si vols conèixer Déu, no només has de ser igual al Fill, sinó que has de ser el Fill mateix”.

Segueix dient Eckhart: Déu no podria fer que jo fos fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu. Estimats, diu l’Evangelista Joan, ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem.  Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.” 1Jo 3,2. Ara ja en tenim consciència, però no el coneixement ple.  

I el gran místic i pensador Angelus Silesius ens diu: Déu viu en una llum... aquell que ara no es converteix en aquesta llum, no la veurà en l’eternitat. Amb altres paraules: No es tracta de tenir llum, sinó de ser llum.

Però, vegem alguns textos del mateix Evangeli que ens mostra que això de no copsar el sentit simbòlic del llenguatge espiritual és cosa de tots els temps, no només del nostre. I també és de sempre la tendència a interpretar aquests mateixos textos espirituals en sentit literal.

Un exemple el trobem en l’Evangeli de Joan que recorda unes paraules del mateix Jesús. Diu Jesús: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres... la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda... molts dels deixebles van dir: aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? I es van fer enrere i jo no anaven més amb Jesús... Jesús digué: això us escandalitza? És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res.  (Text bastant abreujat). Jo 6,53-66.

¿Estem segurs que les nostres doctrines religioses i els nostres sagraments els interpretem tal com Jesús vol?

Fa la impressió que la interpretació que en general fem del llenguatge teològic, sigui oficial o no, és més conceptual que espiritual. Ja en el meu temps d’estudiant, parlant de teologia, es recalcava la distinció entre sant Tomàs i el tomisme. Tomàs va ser un filòsof-teòleg espiritual. En canvi, el llenguatge d’alguns teòlegs és més intel·lectual que espiritual.

Ser o tenir? Aquesta és l’alternativa que Eric Fromm, inspirat en el Mestre Eckhart, va voler posar de relleu. Jesús, parlant als seus deixebles, diu ben car que la llum ens ha de venir del ser: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant de la gent, perquè vegin les vostres bones obres.  Mt 5,14-16. Es tracta d’una llum que és fruit no tant de l’estudi (de la informació) com de la fidelitat a l’ésser humà que hem rebut. Aquesta fidelitat és la que ens dóna el coneixement de Déu. 

23 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

En aquest escrit i els que el segueixen intentarem parlar de la naturalesa de la dimensió espiritual de l’ésser humà i del llenguatge que li és propi amb el fi d’intentar poder llegir els escrits espirituals de tots els temps una mica més adequadament.

Quan parlem de la dimensió espiritual de l’ésser humà, parlem del seu nucli essencial. Tinguem present, però, que aquell que vol ser espiritual, no pot prescindir ni de la dimensió intel·lectual, ni de la sensorial. Panikkar, meditant sobre la saviesa, diu: quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. Ara bé, la capacitat sensorial ha de ser penetrada per l’intel·lecte i per la dimensió espiritual.

La dimensió espiritual sovint s’ha reduït a uns actes específics anomenats espirituals o religiosos. Ara bé, la dimensió espiritual fa possible una manera de ser; és la que dóna peu a viure la vida humana en plenitud i la que, segons els entesos, dóna sentit humà a les paraules, tal com va ser en els orígens del llenguatge. Així ens diu L. Lavelle: Al contrari del que es pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes. L’invent del llenguatge prové de fonts més pregones... el veritable fi del llenguatge és el de situar els éssers en comunió els uns amb els altres, més que el de designar i anomenar les coses...

I Confuci va respondre als qui li demanaven què s’havia de fer per millorar la situació de la societat: Tornar a donar a les paraules el seu significat original. I Panikkar, citant una cultura espiritual determinada, diu que les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  

El llenguatge de signes convencionals és el que dóna lloc al que en diem sentit literal de les paraules. És el que fem servir per posar nom i relacionar-nos amb les coses d’aquest món. I en el món intel·lectual i doctrinal aquests signes s’anomenen conceptes. És el món de la informació.       

Ara bé, en el llenguatge propi de la dimensió espiritual, els mots ja no són signes convencionals o conceptes, sinó paraules, entenent aquest terme en sentit bíblic i que    actualment, també anomenem sentit simbòlic o anagògic de les paraules.

Sobre el significat del llenguatge escoltem algunes reflexions de R. Panikkar: El pensament cristià no és “informació”, sinó consciència –no es recolza sobre l’observació, sinó sobre l’experiència.

I segueix dient: El món occidental quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... oblidant la diferència fonamental entre concepte i paraula. El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat.

Per acabar aquest full i abans de posar exemples literaris d’aquestes teories  – siguin bíblics o de cultura en general- volem dir que hom té la impressió que encara estem i s’està lluny de copsar a fons aquestes reflexions... fins i tot pensant en el sector més innovador... 

3 – CONSCIÈNCIA

Hi ha en l’Evangeli de Mateu una petita metàfora que, per la seva senzillesa, ens pot quedar desapercebut el gran ensenyament religiós que inclou i que, avui dia, ens pot ajudar a clarificar i discernir les nostres idees sobre el fet religiós. És aquesta: No posem vi nou en bots vells... El vi nou s’ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi. Mt 9,17.

Jesús va dir aquesta metàfora com a resposta a la crítica dels fariseus: els agents religiosos del seu temps, que li retreien que no feia les coses com s’havien fet sempre.   

Jesús, en canvi, s’adapta al seu temps i sobretot mira les coses de la religió des d’una perspectiva més espiritual i humana. 

Els bots són les normes, ritus, dogmes, el folklore religiós... I en els moments actuals de la nostra història veiem la necessitat de renovar i posar al dia els ritus, les doctrines, les normes, de la nostra Institució religiosa. Ara be, suposem que els fidels aconsegueixin actualitzar i posar el dia les estructures eclesiàstiques... ¿Què en trauríem si el vi continua essent ranci? Si volem que es dugui a terme una bona renovació de la religió, cal que donem més importància al vi, a la “dimensió espiritual” de la nostra entitat humana.  

Estem tocant el que és el fons del pensament actual. Aquest pensament que dóna suport i contingut a les reflexions que es fan pels grans pensadors: teòlegs, filòsofs i en diversos mitjans de comunicació, sobre la renovació del fet religiós, al voltant de les seves formes d’expressió. Alguns pensadors també ens parlen d’allò que és essencial.

En general, però, ens preocupem més del “com” i hem oblidat el “què” de la religió. Es tracta de posar en relleu uns actes, sense oblidar l’actitud que dóna sentit als actes. L’essència de la “religió” està en “l’actitud”. Una actitud pròpia del creient i que es manifesta en tot el que fa i diu, no només en uns actes anomenats religiosos. La religió és una actitud humana i divina al mateix temps.

Només vivint a fons l’actitud religiosa podrem expressar-la correctament amb els actes. En tots els actes. De fet, però, seguint el camí més fàcil, hem conceptualitzat la dimensió espiritual de les nostres vides i hem pres per essencial allò que només és una forma cultural d’expressar la religió, pròpia d’un país. I cada cosa té el seu lloc. Hem de respectar l’ordre amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. 

El creient sap que els humans hem d’arribar a ser divins per assolir la plenitud de la vida.

L’esperit és llibertat: On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  2Cor 3,17. La llibertat se serveix dels conceptes i de la cultura, però no s’hi pot sotmetre d’una manera absoluta. I el mal és que hem absolutitzat els mitjans.  

Segons el criteri de les grans religions el silenci és el lloc propi de l’esperit. El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Cf Sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l’eternitat. Panikkar 

 

2 – CONSCIÈNCIA

Hi ha un sector de la societat que parla de secularitat com de quelcom negatiu. És diu: s’han abandonat les pràctiques religioses... la gent ja no va a missa...  i als nostres joves se’ls ensenya a ser bons i humans però, no practiquen la religió...

Però, què entenem per religió? En aquest context social en el qual avui vivim, mirem de tenir una mirada ampla i pregona que vagi més enllà de les primeres impressions superficials... I sense menystenir les celebracions religioses, posem atenció a allò que Panikkar anomena Secularitat sagrada.  

Per altra banda no ens pensem que allò que ens toca viure avui dia és quelcom nou. Escoltem que ens diu el llibre de l’Eclesiastès: No hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: Mira, això és nou! Segur que ja existia abans. Ecle. 1,9-10.

Escoltem, doncs, que ens diu Isaïes uns vuit segles abans de Crist.  Diu el Senyor: ¿Us penseu que jo tinc per dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s’ajegui a la cendra? ¿D’això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? El dejuni que aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits... comparteix el pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment... Is 58,5-8

I encara un altre text del mateix Isaïes: Escolteu la paraula del Senyor, prohoms de Gomorra... Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos de xais... ja en tinc prou de sang de vedells... quan veniu a presentar-vos davant meu amb els vostres animals... Qui us ha demanat tot això? No porteu més ofrenes inútils, el fum dels sacrificis, el detesto. No suporto... els aplecs sagrats, ni el repòs del dissabte... Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us... Traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal... busqueu la justícia, detureu l’opressor, defenseu l’orfe, pledegeu a favor de la viuda...  Is 1,10-17. 

¿No podríem dir que les paraules del profeta són una expressió de “secularitat sagrada”?

Joan evangelista considera el Món com la casa de Déu. J0. 1, 10-11. Panikkar considera el món com una de les dimensions constitutives de la realitat, de tota la realitat. En aquest sentit la religió com a fet relligador amb el diví, és també essencialment mundanal i en aquest sentit no presenta ni exigeix una “fugida” ni tampoc un “menyspreu” del món, encara que el món no sigui l’únic ingredient del que és real.

I segueix dient Panikkar: La secularitat representa la convicció de que el “segle”, és a dir: el “món” pertany a l’esfera última de la realitat. El “segle”: el món, no és un estadi subordinat i/o transitori de l’ésser, insignificant enfront d’un univers etern, diví i transcendent, però tampoc és l’única realitat. També Teilhard de Chardin té molt a dir en aquest sentit.  

 

1 – CONSCIÈNCIA

La consciència és com el nucli de la nostra personalitat. La consciència és la veu que ens ve de l’Infinit. Hem d’estar sempre atents a aquesta Veu.

Hi ha diferents noms d’aquest nucli íntim: Qui diu esperit diu consciència.  I consciència també significa memòria.  Bergson. Agustí.

La consciència és la Paraula que ens parla des d’un principi: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes... El qui és la Paraula s’ha fet home... Jo 1.

Estem parlant de la dimensió espiritual de l’ésser humà que som nosaltres. I des d’aquesta dimensió hem de viure l’eternitat en el temps. Panikkar té una paraula que expressa aquesta experiència. Diu: La tempiternitat és l’experiència de l’eternitat en cada moment temporal de la nostra existència.

Jesús vivia aquesta experiència d’eternitat i ho va expressar als fariseus quan els va dir: Us ho ben asseguro: abans que Abraham vingués al món, jo sóc. Jo 8,58.

Nosaltres estem destinats a participar de la mateixa Vida espiritual. Escoltem Jesús que ens diu: Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Jo 14,23. I, per la seva banda Pau ens diu: Déu no és lluny de ningú de nosaltres, ja que “en ell vivim, ens movem i som”... som del llinatge de Déu.  Ac 17,27-29.

Angelus Silesius ens diu en les seves màximes espirituals: La Font està en nosaltres. No hem de clamar Déu, ja que la font és en tu: si no li obstrueixes el canó, brollarà per sempre.

La fe és obertura al Misteri que nosaltres anomenem Déu. La fe és un acte lliure de la voluntat. Aquest acte demana una decisió. És una possibilitat que només depèn de nosaltres dur-la a terme.

Estem destinats a viure la mateixa vida de Déu. No una altra vida. Ja que hem esdevingut participants de la naturalesa divina.  2P 1,4.

Déu és l’ésser en el lliurament total al qual hi ha el mode veritable de l’existència.  Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. Jaspers.

Som paraula. Hem d’esdevenir paraula de Déu. Marià Corbí ho expressa d’aquesta manera: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes de l’ésser són veure i comprendre... Però, la font d’aquesta llum és la consciència.

Jesús no va fer gaire diferència entre Ell i nosaltres. Quan el fariseus el volien apedregar per la seva manera de parlar... li van dir: el volem apedregar perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Jesús els replicà: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? Jo 10,33-34.