21 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Parlarem de la força espiritual de la matèria. Però, abans volem remarcar que el fet de posar en relleu aspectes com aquest o de semblants com és el de la secularitat sagrada de Panikkar, no són tan nous com pot semblar; tenen uns antecedents bíblics. En veiem alguns exemples:

Moisés va veure la presència de Déu no com una resplendor estel·lar ubicada a mil anys llum, sinó com una flama de foc enmig d’una bardissa. La bardissa cremava i no es consumia, diu la Bíblia. Va veure Déu en la matèria. En un altre indret Jacob percep la presència divina en el mateix lloc on ell estava descansant. Va dir: De debò, el Senyor és en aquest lloc, i jo no ho sabia... no és altra cosa que la casa de Déu  i la porta del cel. Gn 28, 16-17. I l’Evangelista Joan diu que El qui és la Paraula vingué a casa seva... Jo 1,11. Aquesta casa seva és el Món.

Recordem també altres intuïcions d’una fe més ampla. Panikkar ens parla de Déu-Home-Cosmos i Teilhard de Chardin dels tres components universals: el Còsmic, l’Humà i el Crístic.   

Els pensadors actuals volen posar de relleu que la religió se celebra i es proclama dins de les esglésies, però es viu en la vida de cada dia, dins –no fora- del Món que, si és la casa de Déu, com diu Joan, també és casa nostra. Es tracta de Cristificar la Matèria.    

La Matèria, per una banda, ens diu Teilhard, és el farcell, és la cadena, el dolor, el pecat, l’amenaça de les nostres vides... Per la Matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables... Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida.

Què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los?

Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar-se prematurament del si providencial on Tu les has situades?    

I recordem el que ens diu Panikkar: Quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. La capacitat sensorial és humana i per tant indispensable per a tots els camins de l’espiritualitat.

I per a fer-nos recordar l’empatia que hem de tenir amb la naturalesa, en la qual vivim, ens recorda que els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los. 

Per acabar recordem que el teòleg L. Boff en el seu llibre: Els Sagraments de la Vida i la Vida dels Sagraments, ens parla del sagrament de la burilla, que és el record de l’estimat pare que ja no és present... però que segueix sent present.

Tot això ens invita a humanitzar la fe. 

19 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

¿Què en traurem de conèixer i tenir més domini de les coses amb la IA si no ens coneixem ni tenim el domini de nosaltres mateixos? Aquest coneixement interior depèn de nosaltres. Els altres ens poden ajudar, però en definitiva només depèn de nosaltres.

Aquesta dimensió espiritual, que és la memòria de Déu, -l’esperit és memòria, diu sant Agustí- és la que dóna sentit i coherència a la raó i als sentits.

Els grans pensadors i mestres de la humanitat ens poden ajudar a tenir més consciència d’aquest coneixement espiritual. Avui escollim, una vegada més, Teilhard de Chardin.

Aquest autor ens parla de la divinització de les activitats i de les passivitats en capítols diferents. Empra el terme: passivitats, en el sentit de rebre la influència d’un factor extern a nosaltres mateixos.

I comença la seva exposició dient: De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament.  

Ara bé, com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, “en nosaltres sense nosaltres”, segons la dita de sant Agustí.

Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.  

En el capítol de la divinització de les activitats s’esforça per assenyalar el caràcter diví de totes les obres que fem... de totes. Vol superar una mentalitat desencaminada que només vol veure el caràcter diví en les obres que es fan dins de les esglésies. Vol “eternitzar” tot allò que fem de bona voluntat.

Sí, ho vull, en virtut d’una aspiració que tu mateix, Senyor, has col·locat en l’entranya de la meva voluntat... estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent em permet de portar cada dia a la realitat.

Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquestes noves belleses que compareixen per primera vegada en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills, i em resisteixo a creure que, en la seva carn, hagin de morir completament... 

7 - HUMANS

L’energia és la vida que es manifesta de múltiples maneres. Aquí parlarem de l’energia espiritual. L’energia espiritual és la virtut. La virtut pren diversos noms d’acord amb la manera com es relaciona amb els altres i amb les coses.

D’antic es distingeixen quatre virtuts anomenades cardinals, perquè totes les altres virtuts en són com una derivació. Són ja presents en diversos mons culturals antics: La Bíblia i la filosofia estoica... Aquestes són les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança.

Cada una d’aquestes virtuts inclou també les altres en el seu desenvolupament pràctic. Entenem la prudència com un bon judici de les coses... –no en el fet de judicar els altres, la qual cosa està prohibida: No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats, Mt 7, 1-2. sinó com a sinònim d’un bon judici i coneixement de la vida espiritual amb totes les seves derivacions. D’aquesta manera diu Pau: L’home que es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. I això, per Pau, és com tenir el pensament de Crist. 1C 2,15-16.   

Viure i actuar segons el pensament del Crist és la justícia en sentit bíblic. És just aquell que viu i fa el que fa d’acord amb la Veritat, és a dir: d’acord amb la Voluntat de Déu.

Per actuar i viure d’aquesta manera es necessiten les virtuts de la fortalesa i la temprança. Sant Joan de Déu amb el seu estil poètic ens ho descriu d’aquesta manera: Cercant el meu amor – iré per les muntanyes i riberes, - ni colliré les flors – ni temeré les feres, - i passaré els forts i les fronteres.

En poques paraules descriu el que és o ha d’ésser la vida del creient: el camí de la fe que es du a terme amb decisió. Una decisió que inclou el coratge de seguir endavant superant les dificultats i alliberant-se de les comoditats egoistes.  

Teilhard de Chardin ens pot ajudar a copsar la importància tant de l’esforç com del deseiximent en aquest camí espiritual i humà. Escoltem-lo:

En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res de més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu... és un esforç creador el que emprenc... la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...  

Quant a la temprança que Teilhard anomena deseiximent diu entra altres coses: El vertader cristià en cap moment no s’afecciona “purament i simplement” a qualsevol cosa, perquè el contacte que busca en aquestes coses el pren sempre amb la intenció de superar-les o de sublimar-les... hem de remarcar que l’ús i la dosificació del desenrotllament en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar en Déu.  Això últim és un toc d’atenció, que sempre va bé tenir-lo present. 

6 – HUMANS

Parlarem avui de la secularitat sagrada. Aquesta expressió pròpia de Panikkar es refereix a una realitat que no és tan nova com pot semblar. El llenguatge pot ser diferent, però les noves intuïcions que van sorgint ja estan expressades, d’una manera o altra, pels grans pensadors dels últims temps.  

Compararem aquí Panikkar amb Teilhard de Chardin. En el fons volem destacar el fet que “la religió” o la vida espiritual no estan reservades només a uns actes especials celebrats dins dels Temples...

Escrivim intencionadament: religió o vida espiritual, perquè tot i matisant les seves diferències, entenem que no són tan diferents com es pensa. Les veiem diferents quan lliguem la religió a uns actes específics, però de fet “la virtut de la religió” és una faceta  pròpia de la vida espiritual, entesa aquesta en sentit ampli. Semblantment la “vida espiritual” tampoc no la podem cenyir només a uns actes concrets. És més aviat una actitud de fons que amara tots els altres actes de la nostra vida.

Panikkar diu, per exemple que: escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”. 

Escoltem també Teilhard de Chardin: Quin dubte hi ha que tenim en la nostra vida diària minuts especialment nobles i preciosos: els de l’oració i els sagraments...

Però, un cop gelosament acomplida aquesta part de relacions amb Déu abordat, diguem-ho així, en el seu “estat pur” (és a dir, en l’estat d’Ésser diferent de tots els altres elements del Món), quina por hem de tenir que la feina més banal, o més absorbent, ens forci a sortir d’ell?

Repetim-ho una altra vegada: en virtut de la creació i, encara més, de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure-hi. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit...

La potència divina no destorba no ofega res. Potència que enlaira, perquè introdueix en la nostra vida espiritual un principi superior d’unitat que, té com a efecte específic el de santificar l’esforç humà o bé el d’humanitzar la vida cristiana.

I Panikkar: La secularitat sagrada dirà que allò seglar és real i que el seu grau de realitat és primordial... La noció de la secularitat prové de l’experiència que la vida del món (la tríada: matèria/temps/espai) pertany a la condició última de l’Ésser, i per tant sagrada. El mateix “segle” és real, és a dir, sagrat.

Tinguem sempre present: l’ús inadequat del llenguatge ens divideix i ens deixa en la ignorància. – El sentit simbòlic de les paraules és un sentit normal i primordial. – Tot text llegit fora del seu context no ens diu allò que vol dir. 

5 – HUMANS

La referència de l’ésser humà a Déu no és cap propietat donada per la naturalesa. Perquè només existeix unida amb la llibertat... Aquest pensament ens ajuda a entendre la naturalesa de la fe com una decisió lliure del creient.

I segueix dient Jaspers:  Aquesta referència a Déu únicament il·lumina cada individu, allà on ell efectua el salt vers ell mateix des de la seva simple afirmació vital d’existència , és a dir, vers on ell, veritablement lliure del món... allà on ell pot ser independent del món, perquè viu vinculat a Déu.

Déu existeix per a mi en la mesura en què jo veritablement existeixo.

Per entendre el significat de la paraula subratllada existeixo i de tot el text anterior, cal recordar el doble sentit que Jaspers dóna a la paraula existència (en alemany amb doble grafia). Parla d’existència: dasein, entesa com el fet material d’estar en el món i d’existir físicament i d’existència: existenz, entenent l’existència com una possibilitat d’arribar a ser veritablement ésser humà des de la llibertat.

En aquest últim sentit Kierkegaard defineix l’home no com a ésser, sinó com a esdevenir. És com si digués: no sóc ésser humà, puc arribar a ser-ho si faig un ús correcte de la meva llibertat duent a terme totes les possibilitats de creixement espiritual que m’han estat donades.    

Per tant, Déu existeix per a mi en la mesura amb què jo faig un ús correcte de la meva llibertat. Aquesta actitud fa possible la fe, diferent de la creença. Recordem que la vertadera llibertat és una llibertat responsable; una llibertat que respon al do rebut.

I en llenguatge cristià podríem dir: en la mesura en què arribi a ser veritablement home de debò és quan seré també veritablement crist i formaré part del Crist total (d’acord amb la dita agustiniana), o del Crist Universal de Teilhard de Chardin. Aquest pensador té la convicció que l’Univers aconseguirà la plenitud total, en la confluència definitiva amb el punt Omega, que no és altre que el Crist Universal.

I fent un pas més arribem a la intuïció de Panikkar amb la seva Trinitat “cosmoteàndrica” en la qual Déu, Home, Cosmos, formen la Trinitat radical.

Són reflexions fetes no en mesures de temps, sinó en percepcions d’eternitat amb les quals intuïm que ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. Panikkar. I aquesta expressió no és tan insòlita com podríem pensar. Bastants anys enrere, un altre pensador: Schelling, va dir que l’home té, molt en el fons d’ell mateix, un coneixement de la creació, ja que l’home va presenciar el seu origen. 

Pensem que no és inútil donar voltes i més voltes al voltant d’allò que és essencial... En el fons, és la millor manera de no absolutitzar, en el fons del nostre inconscient, (no diem menystenir) les formes culturals i religioses que sovint ens tenen atrapats. 

4 – HUMANS

Quan ens decidim a pensar a fons en l’ésser humà, de primer hi trobem una aparent contradicció entre el que voldríem ser pel nostre compte i el que hem de voler ser d’acord amb el pla diví. I això enmig d’unes limitacions tant corporals com espirituals.

Una vegada més és Pascal qui ens fa veure la paradoxa de l’ésser humà. Escoltem-lo: L’home no és res més que una canya, la més feble de la naturalesa, però és una canya que pensa. I el pensament constitueix la grandesa de l’home.

I més a fons encara Jesús ens posa al davant d’aquesta aparent contradicció quan ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a si mateix... qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16,24-25.

I seguint amb el mateix tema escoltem Pau el que ens diu de si mateix: De bon grat em gloriaré sobretot en les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder de Crist. Per això em complac en les febleses, en els ultratges, en les necessitats... perquè, quan em sento feble, aleshores sóc fort.  2C 12,7-10.    

No hi ha dubte que ens hem d’estimar i ens hem d’acceptar tal com som i tal com estem destinats a ser, si volem gaudir de vida plena.

Ara bé, l’última motivació (per al creient) de la nostra decisió –i recordem que la decisió és allò que defineix l’ésser humà- no és allò que volem ser, sinó allò que Déu vol que siguem.

És a dir, no som lliures per a nosaltres mateixos: Quan nosaltres decidim lliurament i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos. Jaspers

Quan actuem no per coerció exterior d’esdeveniments inevitables segons les lleis de la naturalesa, sinó degut a un consentiment interior de res més que un voler, aleshores som conscients éssers donats, en la nostra llibertat, per la transcendència. Jaspers. En la mateixa línia Panikkar diu: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.

Com més l’ésser humà és veritablement lliure, més cert és Déu per a ell. Allà on jo sóc veritablement lliure, estic segur que jo no existeixo per mi mateix.

Nosaltres, els humans, no ens bastem mai a nosaltres mateixos. Empenyem cap enfora de nosaltres i ens acreixem amb la profunditat de la nostra consciència de Déu, per mitjà de la qual esdevenim al mateix temps transparents en la nostra nul·litat.

No podem saber, si no estimem, allò que hem de fer.

I Jaspers insisteix: Quan nosaltres decidim lliurement i copsem amb plenitud de sentit la nostra vida, som conscients de no deure’ns a nosaltres mateixos. 

3 – HUMANS

Recordem: parlem en aquests escrits sobre el que som o hem de ser com a ésser humans, no tant sobre allò que hem de fer ni sobre el coneixement de les coses...  

Jaspers ens diu: En realitat, l’ésser humà té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a existència d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

Allò que és l’ésser humà no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar. L’ésser humà és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Experimentem però no acabem de comprendre. Recordem, una vegada més, la reflexió que, en la mateixa línia, fa Teilhard de Chardin:... vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció... vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Doncs, d’aquest fons és del qual ens intenta parlar Jaspers.

L’ésser humà és, al mateix temps, objecte i subjecte. Objecte d’estudi i subjecte d’experiència. Podríem dir també que és objecte de coneixement i d’acceptació. D’un coneixement relatiu ja que, com diuen Jaspers i també Pascal l’ésser humà és infinitament més del que ell pot saber de si mateix. I així aquella dita del Temple d’Apol·lo: Coneix-te a tu mateix, sempre serà un coneixement relatiu.  

L’acceptació del que hem rebut amb totes les seves possibilitats de creixement i d’acord amb la consciència general de la Realitat és font de bellesa i de veritat.

Tots aquests raonaments que ens poden semblar gairebé inútils “a l’hora de fer coses” o que ens poden crear ansietat, és ben bé al revés: poden ser una font de pau i de serenor espiritual i de la llum. Una llum que ens ajuda a fer les coses d’acord amb la Veritat de Déu; no d’acord amb les nostres petites veritats. Ens ajuden també a entendre millor judicis com els de Pau quan diu: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

La veritable pau l’obtindrem no quan ens recolzem en les nostres “bones obres”, sinó en la bondat de Déu. Déu és més gran i més bo que nosaltres. I respectar la dimensió del Misteri inherent a tota vida humana és el més sensat i mesurat que podem fer.  

Seguim escoltant Jaspers: Som conscients de la nostra llibertat quan reconeixem en nosaltres que tenim pretensions. Depèn de nosaltres dur-les a terme o eludir-les. No podem seriosament impugnar que nosaltres som responsables de les nostres decisions.

I segueix: Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’ésser humà és l’ésser referit a Déu. No ens hem creat nosaltres mateixos. Som regalats a nosaltres mateixos en la nostra llibertat.