2 – SILENCI

La fe, d’acord amb la carta als hebreus (He 11,1.), és la convicció de les coses que no es veuen i s’esperen. Una convicció que és una opció lliure que neix del silenci: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Sant Ireneu.

En parlar de la fe, fem memòria, una vegada més, de la importància del llenguatge i el significat que donem a les paraules. Escoltem què ens diu d’Emerson: El llenguatge és el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.

La naturalesa és el vehicle del pensament... 1) Les paraules són signes de les realitats naturals. 2) Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. 3) La naturalesa és el símbol de l’esperit.

Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural pres com a representació.

Si quan llegim l’Evangeli tinguéssim en compte aquestes reflexions més fàcilment entendríem el seu significat espiritual. Unes paraules de Teilhard sobre la fe ens poden ajudar en aquest sentit. Escoltem-lo:

... si no creiem, llavors les onades ens engoleixen, el vent ens arravata, ens manca l’aliment... la força divina resta impotent o és massa lluny. I, al contrari, si creiem, les aigües es fan acollidores i dolces, el pa es multiplica, els ulls s’obren, els morts ressusciten... O bé, s’ha de glossar l’Evangeli minimitzant-lo arbitràriament, o bé hem d’admetre la realitat d’aquests efectes, no com a cosa transitòria i passada, sinó com a perenne i actual realitat.

La fe opera. Què vol dir això? ¿Vol dir que l’acció divina, en sentir-se sol·licitada per la nostra fe, ha de venir a substituir-se a si mateixa en el joc normal de les coses que ens rodegen? ¿Ens posarem a esperar que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques?

Evidentment que no. Ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pels preceptes de la fe... Sota l’acció transformadora de la “fe que opera”, tots els lligams naturals del Món romanen intactes... que la fe opera no vol dir que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques... ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pel precepte de la fe... se’ls superposa un principi, una finalitat interna...

El llenguatge simbòlic propi dels Evangelis és tan natural –no forçat- com el llenguatge que en diem literal. La diferència només està en el fet que, fent servir els mateixos fonemes o mots, un: el simbòlic, es refereix a la dimensió espiritual i l’altre: el literal, a la dimensió física o corporal de l’ésser humà.

El gènere literari propi, quan es parla del món espiritual, és el parabòlic, al·legòric, anagògic.     

 

1 – SILENCI

Si Volem anar a fons en les coses de l’esperit la paraula més adequada és el silenci. Imitant a Marià Corbí diríem que es tracta de “conèixer des del silenci”.

Teilhard en el seu llibre expressa una experiència pròpia dels que en diem “místics”, però descrit amb un estil humà... d’aquell ésser humà que entreveu la gran profunditat on rau l’origen de la seva vida. Recordem les seves paraules: A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa.   

Recordem, una vegada més, la importància del llenguatge. Ens hem d’alliberar (no diem suprimir) del llenguatge que fem servir, si no volem que la fe es converteixi en creença.

Paraules com Déu, divinitat, unitat, fe... dites en el context espiritual no són conceptes, ni signes convencionals, sinó símbols... això vol dir que són paraules que són fruit de l’experiència, no tant de l’estudi. Dit d’una altra manera: En aquest món espiritual les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència. Cf. Panikkar.

Als jueus els estava prohibit pronunciar el nom de Déu. Per això Mateu -que escriu per als jueus- quan descriu les “paràboles” no parla del “Regne de Déu”, sinó del “Regne del cel”. I el salmista ens parla del “Déu amagat”.

Recordem també les paraules de Jahveh a Moisés: No pots veure la meva faç, perquè l’home no pot veure la meva faç, i viure. Ex 33,20.

També hem de fer silenci davant de l’ésser humà ja que: l’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers.

D’acord amb aquesta actitud de l’esperit procurem mirar i entendre una mica els diversos aspectes de la Vida humana. Així, per exemple, de la paraula: “Unitat”, Plotí ens en parla d’aquesta manera segons el seu comentarista: La Unitat és per a Plotí expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva realitat vertadera, superior a tota determinació i a tota forma.

Plotí no identifica la Unitat amb el Ser, perquè la Unitat és més ben dit: Super-ser... L’U és la font primordial de la qual es deriva tota pluralitat. Les derivacions pràctiques d’aquest principi són immenses: Hom no pot fer el que ell vol... La Vida no és allò que nosaltres volem que sigui, sinó allò que hem rebut i que sobrepassa la nostra comprensió...

Panikkar quan ens parla de la divinitat i del terme Déu, fa servir un llenguatge semblant. Escoltem-lo: Quan es tracta de parlar de l’experiència suprema, la mateixa paraula “Déu” ja és tendenciosa, o no necessària –tot i que bé cal fer servir un mot o altre.

I de la “divinitat” diu La divinitat ni és ni existeix, no perquè la negui, sinó perquè el seu “ésser” es troba més enllà de l’Ésser. L’apofatisme és absolut.

22 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Les passivitats de creixement i les dues mans de Déu. Així anomena Teilhard tot allò que, (de diferent manera) rebem i que ens fa ésser el que som, a partir de circumstàncies externes a nosaltres mateixos...

Escoltarem què ens diu el Mestre, però abans, recordem que estem parlant de “la dimensió espiritual” i que això vol dir tenir present el que ens diu Panikkar: No es tracta de restar importància a les activitats de la vida... però, hem de tenir present “el tercer ull”, aquest tercer òrgan o facultat, que ens obre a una dimensió de la realitat, que transcendeix el coneixement que puguem adquirir a través de la ment i els sentits.

Sense un silenci dels sentits i de la ment, aquesta facultat espiritual resta atrofiada i aleshores la vida –l’experiència de la vida, prèvia a la seva expressió en diferents activitats: és a dir, la vida en la seva profunditat-, se’ns escapa...

En un altre lloc diu: la distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...  

Tinguem present el que diu Pau de si mateix: corro no pas a l’atzar; faig pugilat, no pas donant cops a l’aire. 1C 9,26. Certament que necessitem expressar-nos i celebrar la Veritat. Però, quina veritat? No la nostra, diu Machado, sinó la Veritat de Déu.

I la Veritat de Déu resta en el silenci, en el silenci de les nostres coses i de les nostres preferències... Això recorda el llibre de Marià Corbí titulat: Conèixer des del Silenci.

Escoltem, ara, Teilhard:

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit.

I, tanmateix, “què tens que no ho hagis rebut?”  ho diu Pau  1C 4,7.

Penetrem, doncs, en el racó més secret de nosaltres mateixos... intentem àvidament de capbussar-nos en el mar de forces experimentades en el qual el nostre creixement es troba com immers...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida?

... no arribem mai en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.     

L’home, diu l’Escriptura, no pot afegir ni un mil·límetre a la seva estatura... (Estem parlant de la dimensió espiritual). En última instància, la vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.

En aquest marc de pensament tenen sentit les paraules de Jaspers: L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. I també: Ser home és llibertat i referència a Déu.     

21 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Parlarem de la força espiritual de la matèria. Però, abans volem remarcar que el fet de posar en relleu aspectes com aquest o de semblants com és el de la secularitat sagrada de Panikkar, no són tan nous com pot semblar; tenen uns antecedents bíblics. En veiem alguns exemples:

Moisés va veure la presència de Déu no com una resplendor estel·lar ubicada a mil anys llum, sinó com una flama de foc enmig d’una bardissa. La bardissa cremava i no es consumia, diu la Bíblia. Va veure Déu en la matèria. En un altre indret Jacob percep la presència divina en el mateix lloc on ell estava descansant. Va dir: De debò, el Senyor és en aquest lloc, i jo no ho sabia... no és altra cosa que la casa de Déu  i la porta del cel. Gn 28, 16-17. I l’Evangelista Joan diu que El qui és la Paraula vingué a casa seva... Jo 1,11. Aquesta casa seva és el Món.

Recordem també altres intuïcions d’una fe més ampla. Panikkar ens parla de Déu-Home-Cosmos i Teilhard de Chardin dels tres components universals: el Còsmic, l’Humà i el Crístic.   

Els pensadors actuals volen posar de relleu que la religió se celebra i es proclama dins de les esglésies, però es viu en la vida de cada dia, dins –no fora- del Món que, si és la casa de Déu, com diu Joan, també és casa nostra. Es tracta de Cristificar la Matèria.    

La Matèria, per una banda, ens diu Teilhard, és el farcell, és la cadena, el dolor, el pecat, l’amenaça de les nostres vides... Per la Matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables... Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida.

Què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenien el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los?

Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar-se prematurament del si providencial on Tu les has situades?    

I recordem el que ens diu Panikkar: Quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. La capacitat sensorial és humana i per tant indispensable per a tots els camins de l’espiritualitat.

I per a fer-nos recordar l’empatia que hem de tenir amb la naturalesa, en la qual vivim, ens recorda que els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los. 

Per acabar recordem que el teòleg L. Boff en el seu llibre: Els Sagraments de la Vida i la Vida dels Sagraments, ens parla del sagrament de la burilla, que és el record de l’estimat pare que ja no és present... però que segueix sent present.

Tot això ens invita a humanitzar la fe. 

19 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

¿Què en traurem de conèixer i tenir més domini de les coses amb la IA si no ens coneixem ni tenim el domini de nosaltres mateixos? Aquest coneixement interior depèn de nosaltres. Els altres ens poden ajudar, però en definitiva només depèn de nosaltres.

Aquesta dimensió espiritual, que és la memòria de Déu, -l’esperit és memòria, diu sant Agustí- és la que dóna sentit i coherència a la raó i als sentits.

Els grans pensadors i mestres de la humanitat ens poden ajudar a tenir més consciència d’aquest coneixement espiritual. Avui escollim, una vegada més, Teilhard de Chardin.

Aquest autor ens parla de la divinització de les activitats i de les passivitats en capítols diferents. Empra el terme: passivitats, en el sentit de rebre la influència d’un factor extern a nosaltres mateixos.

I comença la seva exposició dient: De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament.  

Ara bé, com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, “en nosaltres sense nosaltres”, segons la dita de sant Agustí.

Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.  

En el capítol de la divinització de les activitats s’esforça per assenyalar el caràcter diví de totes les obres que fem... de totes. Vol superar una mentalitat desencaminada que només vol veure el caràcter diví en les obres que es fan dins de les esglésies. Vol “eternitzar” tot allò que fem de bona voluntat.

Sí, ho vull, en virtut d’una aspiració que tu mateix, Senyor, has col·locat en l’entranya de la meva voluntat... estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent em permet de portar cada dia a la realitat.

Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquestes noves belleses que compareixen per primera vegada en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills, i em resisteixo a creure que, en la seva carn, hagin de morir completament... 

7 - HUMANS

L’energia és la vida que es manifesta de múltiples maneres. Aquí parlarem de l’energia espiritual. L’energia espiritual és la virtut. La virtut pren diversos noms d’acord amb la manera com es relaciona amb els altres i amb les coses.

D’antic es distingeixen quatre virtuts anomenades cardinals, perquè totes les altres virtuts en són com una derivació. Són ja presents en diversos mons culturals antics: La Bíblia i la filosofia estoica... Aquestes són les virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança.

Cada una d’aquestes virtuts inclou també les altres en el seu desenvolupament pràctic. Entenem la prudència com un bon judici de les coses... –no en el fet de judicar els altres, la qual cosa està prohibida: No judiqueu, i no sereu judicats. Perquè tal com judiqueu sereu judicats, i tal com mesureu sereu mesurats, Mt 7, 1-2. sinó com a sinònim d’un bon judici i coneixement de la vida espiritual amb totes les seves derivacions. D’aquesta manera diu Pau: L’home que es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. I això, per Pau, és com tenir el pensament de Crist. 1C 2,15-16.   

Viure i actuar segons el pensament del Crist és la justícia en sentit bíblic. És just aquell que viu i fa el que fa d’acord amb la Veritat, és a dir: d’acord amb la Voluntat de Déu.

Per actuar i viure d’aquesta manera es necessiten les virtuts de la fortalesa i la temprança. Sant Joan de Déu amb el seu estil poètic ens ho descriu d’aquesta manera: Cercant el meu amor – iré per les muntanyes i riberes, - ni colliré les flors – ni temeré les feres, - i passaré els forts i les fronteres.

En poques paraules descriu el que és o ha d’ésser la vida del creient: el camí de la fe que es du a terme amb decisió. Una decisió que inclou el coratge de seguir endavant superant les dificultats i alliberant-se de les comoditats egoistes.  

Teilhard de Chardin ens pot ajudar a copsar la importància tant de l’esforç com del deseiximent en aquest camí espiritual i humà. Escoltem-lo:

En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res de més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu... és un esforç creador el que emprenc... la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...  

Quant a la temprança que Teilhard anomena deseiximent diu entra altres coses: El vertader cristià en cap moment no s’afecciona “purament i simplement” a qualsevol cosa, perquè el contacte que busca en aquestes coses el pren sempre amb la intenció de superar-les o de sublimar-les... hem de remarcar que l’ús i la dosificació del desenrotllament en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar en Déu.  Això últim és un toc d’atenció, que sempre va bé tenir-lo present. 

6 – HUMANS

Parlarem avui de la secularitat sagrada. Aquesta expressió pròpia de Panikkar es refereix a una realitat que no és tan nova com pot semblar. El llenguatge pot ser diferent, però les noves intuïcions que van sorgint ja estan expressades, d’una manera o altra, pels grans pensadors dels últims temps.  

Compararem aquí Panikkar amb Teilhard de Chardin. En el fons volem destacar el fet que “la religió” o la vida espiritual no estan reservades només a uns actes especials celebrats dins dels Temples...

Escrivim intencionadament: religió o vida espiritual, perquè tot i matisant les seves diferències, entenem que no són tan diferents com es pensa. Les veiem diferents quan lliguem la religió a uns actes específics, però de fet “la virtut de la religió” és una faceta  pròpia de la vida espiritual, entesa aquesta en sentit ampli. Semblantment la “vida espiritual” tampoc no la podem cenyir només a uns actes concrets. És més aviat una actitud de fons que amara tots els altres actes de la nostra vida.

Panikkar diu, per exemple que: escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”. 

Escoltem també Teilhard de Chardin: Quin dubte hi ha que tenim en la nostra vida diària minuts especialment nobles i preciosos: els de l’oració i els sagraments...

Però, un cop gelosament acomplida aquesta part de relacions amb Déu abordat, diguem-ho així, en el seu “estat pur” (és a dir, en l’estat d’Ésser diferent de tots els altres elements del Món), quina por hem de tenir que la feina més banal, o més absorbent, ens forci a sortir d’ell?

Repetim-ho una altra vegada: en virtut de la creació i, encara més, de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure-hi. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit...

La potència divina no destorba no ofega res. Potència que enlaira, perquè introdueix en la nostra vida espiritual un principi superior d’unitat que, té com a efecte específic el de santificar l’esforç humà o bé el d’humanitzar la vida cristiana.

I Panikkar: La secularitat sagrada dirà que allò seglar és real i que el seu grau de realitat és primordial... La noció de la secularitat prové de l’experiència que la vida del món (la tríada: matèria/temps/espai) pertany a la condició última de l’Ésser, i per tant sagrada. El mateix “segle” és real, és a dir, sagrat.

Tinguem sempre present: l’ús inadequat del llenguatge ens divideix i ens deixa en la ignorància. – El sentit simbòlic de les paraules és un sentit normal i primordial. – Tot text llegit fora del seu context no ens diu allò que vol dir.