4 – MAR ENDINS

Intentem parlar no com acadèmics, sinó des del sentit comú, escoltant la veu dels pensadors que parlant d’acord amb el capteniment de la “Filosofia perenne”.

Insistim en el terme : filosofia i no tant teologia quan parlem de vida espiritual, per deslligar els termes: religió i espiritualitat d’unes formes específiques, enteses d’una manera exclusiva o absoluta i percebre, tant la religió com l’espiritualitat, com una actitud o disposició humana pròpia de tota persona creient. Volem dir que, una persona creient que viu tot el dia, en el fons de la seva consciència, en “la presència de Déu”, és una persona religiosa.

En aquest sentit Panikkar va dir: L’autèntica teologia jo l’anomenaria més aviat filosofia.

Quan es lliga la religió i la vida espiritual només a unes formes, diu també el mateix autor: Les malèfiques seqüeles salten a la vista: “la fuga mundi”, la “religió” com a empresa sobrenatural, la relegació del que és temporal a l’esfera del que és menyspreable, i la constant temptació de la teocràcia, atès que fora d’ella les religions institucionalitzades perden la seva rellevància, és a dir, el seu poder.

El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat... La Realitat en la seva totalitat... consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de  còsmica. 

Aquesta visió de les coses no depèn tant d’uns estudis especialitzats, sinó de l’experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació. Conèixer significa no solament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb la realitat.

Això és el que fa la “filosofia perenne”. La filosofia és una actitud primària... la filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La filosofia és saviesa, la saviesa de l’amor, la saviesa que és continguda en l’amor.

Una persona moralment dolenta pot ser un bon matemàtic, però no un filòsof, almenys en sentit existencial. O, tal com podria dir un mestre “zen”: només quan ets tu mateix –el teu tu pur- reconeixeràs les coses tal com són.

Allò que compren racionalment l’home que filosofa, és molt més que coneixement imposat per l’enteniment. És el que ell, des del seu origen, comprèn com a vertader, portant-ho al present amb tots els òrgans del seu ésser.

En el filosofar, l’home penetra a través de la seva naturalitat, en virtut del seu propi ésser. Panikkar.

Per la seva banda Jaspers també diu: Els pensaments filosòfics es troben realitzats en potència en tot home, i moltes vegades de la manera més pura en els nens. Aquestes paraules de Jaspers fan pensar en el que va dir Jesús: Deixeu que els infants vinguin a mi... el Regne de Déu és dels qui són com ells... qui no aculli el Regne de Déu com l’acull un infant, no hi entrarà pas.  Mc 10,13-15. L’actitud de Jesús vers els nens, no és pur sentimentalisme.    

3 – MAR ENDINS

En un escrit anterior vam parlar de dos sentits de la paraula: “existència”, segons l’esquema filosòfic de K. Jaspers. Vam parlar de que els humans venim a l’existència  perquè ens hi han portat. En aquest sentit no ens diferenciem dels altres éssers vivents.

Però hi ha l’altra maner de veure l’existència, la que ens fa pròpiament humans i diferents de les altres criatures. En aquest sentit diem que tenim l’existència com a possibilitat. Al néixer encara no som, sinó que som esdevenir. Kierkegaard. És a dir: no som encara, sinó que estem destinat a ser.

Aquesta possibilitat de “ser”, està lligada a la “llibertat”. Depèn de cada u de nosaltres. Però, què és: llibertat”? Llibertat no és fer allò que hom vol. Això no és llibertat, diuen els grans pensadors i mestres espirituals.

La veritable llibertat va associada a uns valors, sense els quals la llibertat es converteix en esclavitud d’un mateix. Aquesta valors són: acceptació, responsabilitat, transcendència. I aquests valors donen lloc a la decisió. La decisió és la que defineix l’home de fe, entenent la fe en sentit ample.     

Guardini que té un llibre sobre “L’acceptació de si mateix” diu: sóc per a mi allò que simplement se m’ha donat. Allò que per a mi és obvi que sigui; allò que és condició per a tota altra cosa; allò amb el que ho relaciono tot i des del qual m’aproximo a tot”. I Jaspers diu: no ens hem creat nosaltres mateixos.  

Escoltem, fent síntesi, algunes paraules de Jaspers sobre l’Home:

L’home té accés a si mateix d’una doble manera: com a objecte de recerca i com a existència d’una llibertat inaccessible a tota recerca.

En un cas parlem de l’home com a objecte, en l’altre cas, d’allò no objectiu –com a subjecte- que és l’home i que ell interioritza quan esdevé veritablement conscient de si mateix.

Allò que és l’home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l’origen del nostre pensar i obrar.

L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix.

Aquest pensament de Jaspers em fa recordar unes paraules de Pau quan diu d’ell mateix: Ni tan sols jo no em judico. La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4, 3-4.

Segueix dient Jaspers: Si estem segurs de la nostre llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu: ser home és llibertat i referència a Déu.

Pensem que aquestes paraules filosòfiques de Jaspers poden ser un comentari de la nostra cultura religiosa. Recordem que Jesús sempre s’anomenava a sí mateix: El fill de l’home. Conèixer l’home és conèixer Jesús. 

2 – MAR ENDINS

Un altre element de l’englobant: l’ésser, és l’esperit. Jaspers el defineix com a idea: Una idea que deriva en impulsos que trobem dins nostre i que són com tracció de la totalitat de sentit que hi ha en les coses, les penetra, se n’apropia i les realitza. 

Això em fa recordar els símbols que Lluc, en la descripció que fa de la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols: els defineix com una ventada impetuosa i unes llengües com de foc.

Diu així Lluc: Quan va arribar la diada de la Pentecosta, es trobaven reunits tots junts. (Es refereix als apòstols). De sobte, com si es girés una ventada impetuosa, se sentí del cel una remor que omplí tota la casa on es trobaven asseguts. Llavors se’ls van aparèixer unes llengües com de foc, que es distribuïen i es posaven sobre cadascun d’ells. Ac 2, 1-3.

L’altre element que forma par de l’ésser és el món. Primer hem de dir que la paraula: món, és un concepte que ha rebut molts significats, d’acord amb el context en el qual és dit i també del moment històric i cultural; i que avui -en el context religiós- es valora d’una manera molt diferent.

Recordem, per començar, unes paraules del mateix Jesús en la seva oració al Pare del cel: He fet conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món... jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m’has donat... Jo no em quedo més en el món... el món odia els meus deixebles, perquè no són del món, com jo tampoc en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Consagra’ls en la veritat., que és la teva paraula. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat... Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut.   Jo 17

Per la seva banda el Catecisme diu que el món és un dels tres enemics de l’ànima. I pels monjos antics el món o segle, era un lloc per a fugir-ne i viure en el claustre i així  poder dedicar-se plenament a Déu.

Aquesta consciència negativa vers el món, de molts cristians, era deguda a una lectura descontextualitzada dels Evangelis i va durar molts segles. Avui es veuen les coses d’una manera molt diferent. Vegem alguns exemples:

La plenitud humana només esdevé realitat en comunió amb els Déus, els veïns, les coses, els animals, tots els éssers vius que constitueixen una polis.  Panikkar

Aristòtil va dir: L’ànima és, en certa manera, totes les coses. L’home és un ésser a qui la realitat total és present.

Teilhard de Chardin ens diu: A mesura que l’Home sigui més gran, com més unida estigui la Humanitat, i més conscient i mestressa sigui de la seva força, més bella serà la Creació... La Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer...Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida.   

Finalment unes paraules d’Emerson sobre la naturalesa: La naturalesa és un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit. La Naturalesa és un símbol de l’Esperit. 

 

1 – MAR ENDINS

La màxima coneguda: ”Coneix-te tu mateix”  a semblança d’altres que toquen el fons de l’ésser humà, esdevenen punts de referència que ens ajuden a conèixer-nos en profunditat. Moltes d’aquestes màximes ens són conegudes, però sovint es poden quedar amb una lectura superficial sense arribar a dir-nos tot allò que ens volen dir.

Intentarem ara, anar una mica a fons en aquesta màxima: “coneix-te tu mateix”, i ens servirem de l’esquema fonamental que dóna sentit a tota la filosofia de K. Jaspers. (No pretenem fer un comentari de la seva filosofia, sinó tan sols, manllevar les seves paraules per intentar conèixer una mica més a fons la naturalesa de l’ésser humà). 

Les seves paraules i el seu esquema em serviran d’inspiració per a dir alguna cosa sobre els elements fonamentals que formen l’estructura de l’ésser humà.

L’ésser humà: home i dona, es pot considerar com a objecte d’estudi (per a la medicina i la psicologia, per exemple) o com a subjecte d’experiència personal.

Ara bé, el subjecte: home, no pot prescindir de l’objecte: món, si vol comprendre la realitat de la vida que, en el fons, és també vida divina. Aquí recordem la dita de R. Panikkar: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.     

Jaspers proposa el seu esquema general que ell anomena l’englobant. Anomena l’englobant (das Umgreifende) l’ésser, perquè aquest concepte, comprèn diversos elements que formen part de l’essència de l’ésser humà. Són aquests: existència (dasein), consciència en general, esperit, món; existència (existenz), transcendència.  Veiem dues vegades el concepte: existència, però cada una amb un sentit diferent i amb grafia diferent en alemany.  

Així, doncs, som “existència” (dasein) en el sentit que també ho exposa R, Guardini quan diu: sóc el que simplement se m’ha donat. I també Heidegger: som llançats al món sense haver-ho escollit.

L’altre concepte és: consciència en general. La meva opinió personal és que aquest terme de Jaspers és sinònim de l’inconscient col·lectiu de G. Jung. D’acord amb aquesta meva estimació i concretant-la amb un valor concret: la veritat, per exemple, recordaria les paraules de Jesús a Pilat. He vingut al món per donar testimoni de la veritat. Jo 18,37. No diu Jesús: la meva veritat, sinó la veritat. Recordem també les paraules del poeta Machado que diu: ¿La teva veritat? no. La Veritat, i vine amb mi a cercar-la. La teva, guarda-te-la.

Amb altres paraules: no és que cadascú tingui la seva veritat, sinó que cadascú ha de viure la Veritat d’acord amb els carismes que ha rebut. Quelcom semblant podríem dir dels altres anomenats transcendentals: l’amor, la bondat, la justícia, la bellesa.

Aquí podríem recordar una altra màxima important: La unitat en la diversitat és l’ordre. Cf. Agustí i Francesc de Sales.   (Seguirem)  

25 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Repetim: la lectura correcta de textos espirituals no depèn del nostre coeficient mental, ni dels nostres estudis, sinó de la nostra puresa de cor, del nostre nivell de consciència. És una llum que no neix dels llibres, sinó de la pròpia naturalesa.

Escoltem el que ens diu el profeta Jeremies: Posaré la meva llei en el seu interior, l’escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. No caldrà que s’instrueixin l’un a l’altre dient: “Coneixeu qui és el Senyor”, perquè des del més petit al més gran, tots em coneixeran. En llenguatge bíblic el “cor” és sinònim de consciència, d’experiència vital, de sinceritat existencial.

I Pau diu als seus deixebles: Sou una carta de Crist... escrita no pas amb tinta, sinó amb l’Esperit de Déu vivent, no pas en taules de pedra, sinó en les taules de carn dels cors.  2Co 3,3.

Aquest coneixement, que la Bíblia anomena “coneixement de Déu” és el que ens fa capaços d’interpretar els textos espirituals. Vegem alguns textos bíblics. El text de Lluc que s’anomena “els deixebles d’Emmaús” ens pot orientar en aquest sentit.

Dos deixebles es trobem amb Jesús ressuscitat però ells no el reconeixen: els seus ulls eren incapaços de reconèixer-lo. Van caminar una estona i durant el camí Jesús els recordava alguns textos bíblics... arriba el moment que Jesús es vol acomiadar, però ells el van fer quedar a casa. I un cop a taula, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el van reconèixer, però ell desaparegué del seu davant. I es van dir l’un a l’altre: -¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?  Lc 24,13-32. És clar que quan l’Evangeli diu que: desaparegué del seu davant, no ho hem d’entendre com si fos per art de màgia...

Sembla que alguna cosa vol posar de relleu l’evangelista. Amb els ulls de la fe –la fe que ens connecta amb l’eternitat, no veiem la presència de Crist ressuscitat per la seva aparença física, sinó en el gest de compartir el pa i l’amistat.  

A partir de l’experiència dels deixebles de Jesús, també nosaltres podem fer-la nostra. Quan llegim algun text espiritual també podem sentir una escalfor en els nostres cors... però allò que ens provoca la veritable empatia amb la Veritat és el gest, és l’amor, el fet de compartir la vida. Això és eucaristia.

El fet de compartir, no solament és la mostra d’un gest, d’una actitud, sinó que és la mateixa vida espiritual la que es manifesta; és l’ésser humà vist en la seva essència, en la seva eternitat.  

És en aquest gest de compartir que hem de reconèixer la presència de l’Etern i la presència de l’Home en cada u de nosaltres i dels nostres semblants... No en el físic, sinó en la virtut, la seva dimensió espiritual, l’amor...

Així ho diu també el cant que cantem: On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu. 

24 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

D’acord amb l’escrit anterior intentem llegir i interpretar els textos espirituals en sentit simbòlic, no en sentit literal.  

Quan diem textos espirituals en general, no fem distinció entre llibres bíblics i no bíblics.  I en aquest moment recordem la reflexió de Panikkar: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que es necessita per a concedir valor de testimoni al llibre.

El benedictí Willigis Jäger ens recorda unes paraules del Mestre Eckhart que diu: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? ¿De què em serviria si no pogués dir també jo: “Soc fill, filla de Déu igual que Jesús”?  Eckhart segueix dient: “Si vols conèixer Déu, no només has de ser igual al Fill, sinó que has de ser el Fill mateix”.

Segueix dient Eckhart: Déu no podria fer que jo fos fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu. Estimats, diu l’Evangelista Joan, ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem.  Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.” 1Jo 3,2. Ara ja en tenim consciència, però no el coneixement ple.  

I el gran místic i pensador Angelus Silesius ens diu: Déu viu en una llum... aquell que ara no es converteix en aquesta llum, no la veurà en l’eternitat. Amb altres paraules: No es tracta de tenir llum, sinó de ser llum.

Però, vegem alguns textos del mateix Evangeli que ens mostra que això de no copsar el sentit simbòlic del llenguatge espiritual és cosa de tots els temps, no només del nostre. I també és de sempre la tendència a interpretar aquests mateixos textos espirituals en sentit literal.

Un exemple el trobem en l’Evangeli de Joan que recorda unes paraules del mateix Jesús. Diu Jesús: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres... la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda... molts dels deixebles van dir: aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? I es van fer enrere i jo no anaven més amb Jesús... Jesús digué: això us escandalitza? És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res.  (Text bastant abreujat). Jo 6,53-66.

¿Estem segurs que les nostres doctrines religioses i els nostres sagraments els interpretem tal com Jesús vol?

Fa la impressió que la interpretació que en general fem del llenguatge teològic, sigui oficial o no, és més conceptual que espiritual. Ja en el meu temps d’estudiant, parlant de teologia, es recalcava la distinció entre sant Tomàs i el tomisme. Tomàs va ser un filòsof-teòleg espiritual. En canvi, el llenguatge d’alguns teòlegs és més intel·lectual que espiritual.

Ser o tenir? Aquesta és l’alternativa que Eric Fromm, inspirat en el Mestre Eckhart, va voler posar de relleu. Jesús, parlant als seus deixebles, diu ben car que la llum ens ha de venir del ser: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant de la gent, perquè vegin les vostres bones obres.  Mt 5,14-16. Es tracta d’una llum que és fruit no tant de l’estudi (de la informació) com de la fidelitat a l’ésser humà que hem rebut. Aquesta fidelitat és la que ens dóna el coneixement de Déu. 

23 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

En aquest escrit i els que el segueixen intentarem parlar de la naturalesa de la dimensió espiritual de l’ésser humà i del llenguatge que li és propi amb el fi d’intentar poder llegir els escrits espirituals de tots els temps una mica més adequadament.

Quan parlem de la dimensió espiritual de l’ésser humà, parlem del seu nucli essencial. Tinguem present, però, que aquell que vol ser espiritual, no pot prescindir ni de la dimensió intel·lectual, ni de la sensorial. Panikkar, meditant sobre la saviesa, diu: quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. Ara bé, la capacitat sensorial ha de ser penetrada per l’intel·lecte i per la dimensió espiritual.

La dimensió espiritual sovint s’ha reduït a uns actes específics anomenats espirituals o religiosos. Ara bé, la dimensió espiritual fa possible una manera de ser; és la que dóna peu a viure la vida humana en plenitud i la que, segons els entesos, dóna sentit humà a les paraules, tal com va ser en els orígens del llenguatge. Així ens diu L. Lavelle: Al contrari del que es pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes. L’invent del llenguatge prové de fonts més pregones... el veritable fi del llenguatge és el de situar els éssers en comunió els uns amb els altres, més que el de designar i anomenar les coses...

I Confuci va respondre als qui li demanaven què s’havia de fer per millorar la situació de la societat: Tornar a donar a les paraules el seu significat original. I Panikkar, citant una cultura espiritual determinada, diu que les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  

El llenguatge de signes convencionals és el que dóna lloc al que en diem sentit literal de les paraules. És el que fem servir per posar nom i relacionar-nos amb les coses d’aquest món. I en el món intel·lectual i doctrinal aquests signes s’anomenen conceptes. És el món de la informació.       

Ara bé, en el llenguatge propi de la dimensió espiritual, els mots ja no són signes convencionals o conceptes, sinó paraules, entenent aquest terme en sentit bíblic i que    actualment, també anomenem sentit simbòlic o anagògic de les paraules.

Sobre el significat del llenguatge escoltem algunes reflexions de R. Panikkar: El pensament cristià no és “informació”, sinó consciència –no es recolza sobre l’observació, sinó sobre l’experiència.

I segueix dient: El món occidental quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... oblidant la diferència fonamental entre concepte i paraula. El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat.

Per acabar aquest full i abans de posar exemples literaris d’aquestes teories  – siguin bíblics o de cultura en general- volem dir que hom té la impressió que encara estem i s’està lluny de copsar a fons aquestes reflexions... fins i tot pensant en el sector més innovador...