diumenge, 12 de maig del 2024

7 – ESPURNES

L’ús inadequat del llenguatge ens ha fet molt mal. Desconeixem la importància del llenguatge i la seva naturalesa i la seva incidència en la cultura i en la nostra consciència. Com diu Emerson: les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són..   No és sempre innocu o indiferent canviar el sentit dels mots que fem servir...

Així quan parlem de la fe: (contingut essencial de la vida) no la distingim de les creences, és a dir: de les doctrines i dels ritus, que són les seves formes d’expressió... Sant Tomàs ens adverteix: No creiem en les fórmules (dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen... L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada).

Per això pensem que les primeres pàgines de tot catecisme, haurien d’estar destinades a ensenyar a ser responsables i lliures. D’altra manera totes les ensenyances doctrinals que s’hi exposen es poden convertir en “lletra que mata”. 2 Co 3,6.

És l’Esperit qui dóna vida. 2 Co 3,6. I Jo 6,63. On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  Co 3,17.     

Es tracta de crear una nova consciència de les coses... una nova percepció de la Realitat... I en l’afany per cercar la Veritat no es tracta tant de tenir més coneixements, sinó de ser més coneixement.

Ens realitzem com a persones humanes quan ens decidim. La decisió brolla d’aquella  convicció que implica voluntat i coneixement. Som una realitat no dual, emprant una formula oriental...  Però, una realitat que ho som en potència. Per això, diuen els savis que no som “ésser”, sinó “esdevenir”. I esdevindrem realitat a base de puresa de cor. Com diu Panikkar: la puresa de cor no és solament un precepte moral, sinó abans de tot una exigència del coneixement.   

 

La puresa de cor és la disposició que ens fa viure en la presència de Déu, siguin quines siguin les coses que realitzem en aquell moment. I el Crist ressuscitat el trobarem en la comunitat de fe en qualsevol lloc on es trobi aquesta comunitat: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

 

La comunitat de fe i la Institució Eclesiàstica s’impliquen mútuament, però no són el mateix. Sovint el llenguatge que fem servir, al respecte, no és el més adequat.

 

Oferim aquí una diferència fonamental: De la Institució que, avui dia anomenem església, podem saber quants membres són els qui la integren... mirem les partides de baptisme parroquials... i direm que som tants milions a tot el món... En canvi, si ens preguntem qui pertany a la comunitat de fe, hem de respondre que només Déu ho sap. Pau diu d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.  És Déu qui té la última paraula i el fet de fonamentar la pròpia pau del cor, no en la pròpia bondat, sinó en el designi de Déu, que és la Bondat essencial, indica que no estem lluny de la Veritat i de la Salvació. 

dimecres, 8 de maig del 2024

6 – ESPURNES

Escoltem de nou el que ens diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... 35 TRI També diu: s’hauria d’evitar el malentès  (parlant de la Vida o de la Realitat) d’identificar la seva essència amb la seva diferència específica, emprant aquí una locució aristotèlica... Fórmula que nosaltres traduïm per: contingut essencial i formes d’expressió.

L’escull que es presenta d’antuvi no és sols el fet d’entendre, més o menys, el sentit de d’aquest aforisme, sinó i  sobretot, de tenir clares les implicacions d’ordre pràctic i real, en tots els aspectes de la nostra vida, que aquesta màxima representa i significa. 

De fet i en general no tenim prou consciència o no vivim d’acord amb el contingut essencial de la vida i de la realitat –malgrat que avui dia es comenci a parlar de la importància del que és essencial- però ho diem com des de lluny, com aquell que sent tocar campanes... En la pràctica vivim de les formes, ens limitem a donar voltes i més voltes a les formes d’expressió, com si fos l’única cosa a tenir en compte, absolutitzant així les lleis i les normes, i, en conseqüència, perdent la responsabilitat i la llibertat, que és el do de Déu per excel·lència: Hom no ha de perdre de vista que Déu no ens ofereix altra cosa que la llibertat.  Lavelle  Certament que, amb la llibertat, ens ofereix totes les altres coses. Sense llibertat no seríem humans.   

Deixem de ser lliures quan caiem en el gran obstacle: el legalisme tan contrari a l’Evangeli i al magisteri de Jesús, i tan condemnat per sant Pau. Hi podem caure també quan ens esforcem per trobar formes noves de celebració i expressió de la fe, més adequades al temps present...  Sovint continuem posant “el pes” (el pondus, segons l’expressió agustiniana) de la voluntat en les formes i no en el contingut essencial que dóna sentit i valor a les formes.

 

Ara bé, segons el mateix Agustí, hom és allò que estima: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu, que he de dir sinó que ets déu?  Preguntem-nos, doncs, on posem el pes de la nostra voluntat.

I, dit d’una manera molt esquemàtica, la nostra manera de pensar i percebre les coses deriva, en molta part, del llenguatge que fem servir.

Hem despullat les paraules del seu contingut essencial. Allò que, les paraules, han guanyat en poder de convicció han perdut en significat humà... Avui dia estem cridats a situar el llenguatge al nivell del que és essencial; es tracta de retrobar l’ús pur de les paraules i de l’escriptura.  Lavelle.

 

Així quan, avui dia, es parla de religió, entenem un lloc, unes accions específiques, unes doctrines... És a dir: Associem la religió “exclusivament” a uns actes i no a una actitud pròpia del creient que viu, i fa tot el que fa, guiat per la seva fe en Déu. 

dijous, 11 d’abril del 2024

5 – ESPURNES

Continuem posant de relleu una nova manera de veure les coses referent a la vida humana i a una de les seves expressions fonamentals: la religió. Hem limitat la religió a certes formes que continuen essent vàlides, sobretot si estan adaptades als nostres temps... Però, tanmateix no és suficient un canvi de formes...

El canvi fonamental, sense el qual les formes no tenen cap sentit, no es limita al que fem, sinó que es refereix a allò que som. I, des de la fe, no poden ésser sense Déu, ni tampoc sense l’univers. Els autors moderns ens ajuden a fer aquesta mirada més ampla... Els anirem recordant...

El canvi de mentalitat: convertiu-vos... –proposat per Jesús: Mc 1,15.,  és com el preàmbul necessari per entendre tot el seu missatge.

Situem-nos. D’això es tracta. Els apòstols van veure més clarament qui era el seu Mestre quan Jesús els va portar dalt d’una muntanya alta... al baixar de la muntanya tornaren a veure les coses com sempre,... no va ser fins la Pentecosta que van canviar definitivament... Després de rebre l’Esperit Sant els apòstols ja no eren el mateixos d’abans. Van poder ser els fonaments d’una nova comunitat de fe. 

Compte! No identifiquem -sense fer els necessaris matisos- “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica”... Aquí faig una interpretació d’unes paraules de Panikkar. Ell diu: Seria aberrant identificar sense més ni més “l’ecclesia” amb una institució, com ja va apuntar Pius XII. El mot “ecclesia” en llatí fa referència a l’opinió que alguns Sant Pares dels primers temps de l’església tenien del significat d’aquesta paraula...

El canvi de que proposa Jesús no és tant de formes, que també, com del cor: feliços els nets de cor... Tenir el cor net és com estar a les sèptimes morades de santa Teresa: aquell lloc on el coneixement és fruit de l’experiència i de la plena identificació de la pròpia voluntat amb la Voluntat de Déu.   

El canvi substancial, que es repeteix en cada era axial, l’hem de veure en el fet de tornar a donar més importància (de fet, no només de paraules) al “ser” més que al “tenir”; en viure el temps amb categories d’eternitat, és a dir: de bondat, de veritat, d’unitat en la diversitat.

El canvi de l’Antic al Nou Testament no és limita a ser un canvi de lleis... i, tanmateix sembla que alguns ho pensen així. Quan es comenten els versets on Pau commina amb energia els gàlates perquè es tornen a regir per les lleis antigues... els diu: insensats! Qui us ha pogut fascinar... Gal 3,1... alguns comentaristes diuen que això es referia a les lleis antigues i que no va per a nosaltres... Ara bé, aquesta interpretació palesa una visió bastant limitada del missatge paulí, una interpretació que denota miopia espiritual...

Jesús relativitza les formes. Ell va al fons, al contingut essencial de la vida...  Recordem algunes de les seves paraules: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a la plenitud. Mt 5, 17. 

dimarts, 2 d’abril del 2024

 

4 – ESPURNES

En aquest escrit volem posat l’atenció sobre els significat d’algunes paraules que han marcat la cultura en general i la nostra manera de pensar i d’actuar.

El llenguatge tot i essent una cosa tan coneguda –almenys ens ho pensem- és el que ens configura i ens fa ser allò que som o, més ben dit, allò que ens fem i allò que pensem.

Escoltem el que ens diu sobre la paraula i l’escriptura L. Lavelle: En el moment en què les nacions volen canviar la seva figura i les societats cerquen un equilibri nou... i la humanitat sencera s’interroga sobre el seu propi destí... semblaria que no té sentit destinar temps a parlar d’una cosa tant petita com és l’essència de la paraula i de l’escriptura...

Però, Lavelle pensa que sí que és important. Escoltem algunes reflexions que fa: Hem de saber distingir el sentit dels mots: el sensible i l’espiritual; el literal i el simbòlic. No totes les paraules són signes convencionals... no és adequat dir que el llenguatge és només una convenció arbitrària adoptada per l’home per designar les coses i no donar lloc al que ens aporta la naturalesa. Hi ha paraules que tenen una arrel natural, que hem rebut de la naturalesa... Contràriament a allò que hom pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes convencionals. 

De fet i d’una manera bastant universal hem tergiversat el sentit de moltes paraules que fan referència a la dimensió espiritual de l’ésser humà i hem oblidat el seu sentit original: l’essencial, donant a les paraules un altre sentit, al servei de les formes i maneres...

En aquest escrit ens fixarem principalment en el significat de dues paraules: secularitat i religió. Els diferents significats de les quals pot fer-nos canviar d’opinió i de manera de pensar i d’actuar...

Per una banda es parla de secularització com del fenomen que denota la pèrdua i el desprestigi  de la religiositat del poble en general... Però, per altra banda R. Panikkar en el seu llibre sobre “El mundanal silenci” ens parla de la secularitat sagrada; terme que expressa un punt de vista diferent i molt vàlid del fet religiós. Veiem, doncs, dues maneres d’entendre el mateix concepte, la qual cosa ens porta ha prendre actituds diferents...

I sobre el concepte “religió” veiem que hem acabat reduint la religió a uns actes específics que es fan dins de les esglésies i que hem anomenat actes religiosos... En canvi diu Panikkar: Per a mi escriure és un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. 

Krishnamurti, un pensador espiritual i religiós, en un context donat va dir que la revolució religiosa és l’única que té sentit, perquè totes les altres han fracassat, però també va dir que: el que se’n diu religió organitzada, amb les seves supersticions, creences i dogmes, no és realment religió. 

Per la seva banda el teòleg i pensador Schleiermacher exposa que la religió es troba allunyada de qualsevol sistematització...    

dimecres, 20 de març del 2024

 

3 – ESPURNES

Intentarem recordar algunes intuïcions dels grans Mestres sobre la unitat fonamental de la vida que comprèn les tres dimensions: divina, humana i còsmica. Recordem que aquestes coses de l’esperit no és poden interpretar en sentit “literal”, sinó en sentit “simbòlic”. Aquest sentit simbòlic dóna marge per a una ampla interpretació dels textos d’acord amb el nivell de consciència de cadascú...

Recordem també l’observació que fa Panikkar sobre el panteisme a l’hora de parlar-nos de la seva intuïció de la trinitat cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos i de la triple estructura de la realitat. Diu el següent: El panteisme és un error per defecte, no pas per excés.

El panteisme en dir que tot és Déu, deixa fora l’home i el cosmos de la seva realitat  essencial... el llenguatge de Panikkar i d’altres mestres de l’esperit va per aquí...

Panikkar diu que la Trinitat és la culminació d’una veritat que penetra tots els dominis de l’Ésser i la consciència, i que als homes aquesta visió ens uneix.

Ni només la matèria, ni només l’Esperit basten; ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home... L’Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”...

Però, escoltem també altres Mestres que ens parlen d’aquesta unitat fonamental de la Vida i de la Realitat.

Un d’ells és Emerson (Boston,1803-1882). Aquest pensador vol fer de la Naturalesa un mode d’ésser o un reflex o una revelació de l’Esperit. Les lleis de la Naturalesa són les lleis de l’Esperit.

També diu: Els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.

Escoltem també L. Lavelle (Saint-Martin-de-Villeréal,1883-1951): El misteri de l’Ésser no és més que un amb el misteri del nostre propi ésser; i aquest misteri només pot ésser percebut quan el pensament esdevé prou lúcid i força agut per percebre el nostre punt d’unitat amb l’Absolut, és a dir, aquell punt d’interès suprem en el qual la nostra voluntat esdevé el que és a partir d’una voluntat eterna que aclareix i dóna sentit a cadascun dels nostres actes particulars...  

I Teilhard de Chardin (Orcines-França,1881-1955) parla de la compenetració de Déu amb el Món... : Ens quedaríem corglaçats si constatéssim l’extensió i la intimitat de les nostres relacions amb l’Univers. L’ànima humana és inseparable, tant en el seu naixement  com en la seva maduració, de l’Univers on és nascuda.

I Aristòtil diu: l’ànima és, en certa manera, totes les coses.

I Joan de la Creu diu que quan l’ànima té la voluntat perfectament unida amb la voluntat de Déu es produeix tal unió, que les coses de Déu i de l’ànima són una cosa en transformació participant; i l’ànima més sembla Déu que ànima, i encara: és Déu per participació.

Un detall emotiu: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los.  

dijous, 14 de març del 2024

 2 – ESPURNES

En temps de crisi i de canvis ràpids, un dels més grans perills i temptacions consisteix a no ser suficientment radical –radical en el sentit d’anar a les arrels- degut a la falta de paciència i de profunditat, necessàries, per arribar a l’arrel de la situació.

Ens referim al perill de la banalitat, de mantenir-se en la superfície de les coses i dels esdeveniments i de quedar satisfets amb estadístiques... amb el canvi de formes i maneres, per més importants i necessaris que siguin...

L’experiència... m’ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més urgents que les qüestions bàsicament importants i que no existeix una necessitat més sentida ni set torturant que el desig d’abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels. Panikkar

Si només ens cuidem de les formes, i no anem al fons, a les arrels, a l’essència de la vida... estarem, com diu Pau, donant cops de puny a l’aire... pensant que fem quelcom, no farem res de nou... Hem d’anar al fons, a allò que hem rebut, no ho hem fabricat nosaltres: som éssers rebuts, però que, en definitiva, és nostre –allò que hem rebut- quan ho acceptem des de la llibertat.

Teilhard de Chardin ens ajuda a veure aquest abisme sense fons del qual, venint no sabem d’on, sorgeix la vida...

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la vida?

De segur que no és pas el nostre esforç ni l’esforç de ningú del nostre entorn allò que ha desencadenat el corrent de la vida... del qual gaudim.

Podem molt bé, pas per pas, assenyalar al llarg de les generacions els antecedents parcials del torrent que se’ns emporta...

Però... no arribem en el camp de l’acció o en el del pensament a copsar les fontanes de la vida. Ens rebem molt més que no pas ens fem.

Vivim d’allò que també podem anomenar l’inconscient. Schelling ens diu que l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Recordem també la paraula de Pau: Que tens que no hagis rebut?

Cada home... per la seva fidelitat, començant per la zona més natural d’ell mateix, construeix una obra en la qual s’inclou quelcom de tots els elements de la Terra. Al llarg dels seus dies terrenals, l’home es fa la seva ànima; basteix la seva dimensió espiritual.

I, alhora, col·labora en una altra obra que ultrapassa infinitament les perspectives del seu reeiximent individual: la culminació del Món. 

dijous, 7 de març del 2024

 

2  LA MEMÒRIA

Hem parlat sovint de tres classes de coneixement: el sensorial, el racional i l’espiritual. De semblant manera podem dir que la memòria guarda allò que ha copsat dels sentits, de la raó i de l’esperit.

Veiem la memòria alimentada per la vida dels sentits, per les activitats de la raó: la lectura,  l’estudi, i per la vida espiritual: la vida de les virtuts. Hi ha, doncs, la memòria racional la qual s’enriqueix a copia de dades que amb l’estudi i amb l’observació es van adquirint i la memòria espiritual que es va formant a base de les intuïcions que l’ésser humà va tenint a mesura del creixement en la seva puresa de cor.

Actuem la memòria a través del record. El diccionari ens diu: Record és el fet de recordar una cosa passada. Manifestació de l’esperit que reconstrueix el passat fent-lo viure a través del present. És evocar, rememorar una cosa que tenim dins... i que ens ha vingut a través de diferents conductes: sentits, raó, esperit.

Escoltem una vegada més St. Agustí que, amb el seu propi estil i profund magisteri ens parla llargament de les tres classes de memòria:

Depassaré la força de la meva natura, per enlairar-me progressivament fins aquell qui em creà, i arribo als dominis i als amples palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits.  

És allí que es conserven, acondiciades per gèneres, totes les impressions que s’hi introduïren, cadascuna per la seva pròpia entrada... Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar... És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes...

És allí que és dipositat tot el que recordo, per haver-ho experimentat o per haver-ho cregut... Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Però no són únicament d’aquesta llei les realitats que abraça la immensa capacitat de la meva memòria. Hi ha també aquí totes les coses que he après de les doctrines liberals...

Però, Agustí encara va més a fons: Quan sento dir que hi ha tres gèneres de qüestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots... les coses mateixes, significades per aquests mots, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit...

D’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden... quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...