11 – ESPURNES

És bo tenir principis de saviesa que orientin i sostinguin la vida espiritual. En proposem un tret de sant Francesc de Sales. És aquest, traduït amb llibertat: La unitat en la diversitat és l’ordre.  

Però, serà millor copiar les paraules tal com les va escriure sant Francesc al començament del seu llibre sobre “El tractat de l’amor de Déu”. Són aquestes: La unió fundada en la distinció forma l’ordre, l’ordre produeix la conveniència i la proporció, i de la conveniència en les coses acabades i completes resulta la bellesa.   

Podríem complementar aquest pensament amb el de sant Agustí que diu: l’ordre és allò amb el que Déu ha fet totes les coses.  

Posem de relleu doncs, una vegada més, la unitat en la diversitat. I en aquest tema, el filòsof Plotí ens podrà ajudar. Escoltem què ens diu: La Unitat és expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva vertadera realitat, superior a tota determinació i a tota forma.

La Unitat és un valor transcendent, ja que està més enllà i per damunt de tots els altres éssers, i immanent, ja que tots els éssers reben d’ella la seva realitat, per ella es mantenen en l’existència i vers ella tendeixen com al seu fi.

Aquest text ens evoca la Trinitat immanent i transcendent proposada per R. Panikkar de la qual en podrem parlar en una altra ocasió.

Segueix dient Plotí: L’U no roman recollit en si mateix, sinó que és la font primordial de la qual deriva tota pluralitat, per un procés necessari i etern.

Perquè aquests pensaments no quedin en meres reflexions sense conseqüències pràctiques mirem de percebre en la història del pensament, teixida amb l’aportació de les intuïcions dels grans mestres de l’esperit i a través de diversos llenguatges i contextos, com s’ha actualitzat aquesta teoria de la Unitat de la Realitat en la diversitat de cultures i formes d’expressió...

En aquest context del coneixement espiritual intentem “llegir” i veure les coses, per mitjà de conceptes acadèmics, però vistos, sempre, des del sentit comú i a través d’una actitud de confiança en la Vida, és a dir: de fe.

Els Mestres ens parlen de La Veritat:  que és punt de referència per a tota la humanitat i que cada cultura intenta viure i realitzar a través de múltiples formes d’expressió.  

Comencem per Jesús: He vingut al món per donar testimoni de la veritat.

I el poeta Antoni Machado diu: ¿La teva veritat? No. La veritat; i vine amb mi a cercar-la...

I en el món de la psiquiatria escoltem Jung amb la seva proposta de l‘inconscient o arquetip col·lectiu.

I en el món de la filosofia és K. Jaspers qui ens presenta la consciència en general com un del conceptes a tenir en compte dins del seu esquema de l’englobant.

Veiem, doncs, una petita mostra de la unitat de pensament de l’ésser humà expressat en diversos contextos i moments històrics sobre la Unitat essencial de la Realitat. 

10 – ESPURNES

Avui presentem el deure com el valor fonamental de la vida humana.

Però, abans de seguir amb el tema, recordem que paraules com deure, obediència, manament i semblants, tenen un sentit més pregon quan es refereixen a la Llei de Déu i al caràcter essencial de la vida humana.

Tornem a posar de relleu la importància de distingir i tenir present, a l’hora d’actuar i de prendre les grans decisions de la vida, la diferència entre el contingut essencial i les formes d’expressió, i d’acord amb aquest principi fonamental, diem que el deure és un valor essencial de la vida humana i que tots els altres valors que formen el teixit pràctic de la vida humana són conseqüència...  Jesús ho tenia present quan deia: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat. I, al final de la seva vida va dir en una de les set paraules...: Tot s’ha complert. Jo 19,30.

Així doncs, aquesta actitud fonamental del deure dóna sentit a tot al que som, al que pensem i al que fem. L’home és obediència, va dir R. Guardini.

L’autenticitat de la nostra llibertat, que és allò que fa possible poder arribar a ser el que hem de ser, està en consonància amb el seu vincle d’unió i relació amb la transcendència. Vegem alguns textos: Només en relació amb la transcendència arriba l’home a ser conscient de si mateix com a ésser lliure. L’home és llibertat i referència a Déu. La llibertat viu de la seva dependència amb la transcendència... sense lligam amb la transcendència no hi ha llibertat. Jaspers. La culminació de l’home és la consciència de la transcendència.  Panikkar.  

D’aquí ve que la veritable llibertat no és fer allò que hom vol, sinó el que Déu vol.

Oients de la paraula. Aquest és el rètol que el teòleg K. Rahner posa per títol del seu llibre sobre filosofia de la religió.    

Una expressió que confirma el que estem dient i que podríem posar com el fonament sòlid de l’edifici espiritual. El creient és el que escolta la paraula. Jesús, a la dona que el va lloar, li respon amb aquestes paraules: Més aviat són sortosos els qui escolten la paraula de Déu i la guarden!  Lc 11,27-28. I d’aquí neix la veritable llibertat.

El deure és l’actitud primera que dóna sentit i fermesa a la vida.

Sovint resumim la vida en l’amor. Recordem allò d’Agustí: estima i fes el que vulguis. Dit d’una altra manera: tot es resumeix en ser bo i tota altra cosa és comentari.

Ara bé, el detall important que volem tenir present avui és que el fet d’estimar o de ser bo deriva d’un manament: Això us mano: que us estimeu... El sentiment d’estimar forma part de la naturalesa que hem rebut de Déu: Què tens que no hagis rebut? diu Pau. I ser fidels a aquest do és la vida plena.  

Som éssers donats, rebuts... ens diuen els pensadors i, per tant, la veritable acceptació de si mateix, tan important per a la pau i estabilitat personal, no deriva tant del que jo vull, com del que Déu vol de mi. 

9 – ESPURNES

Les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  Així s’expressa una cultura oriental. Paraules que també podríem fer nostres. Cf. Panikkar

La consciència és el nucli de la dimensió espiritual de l’ésser humà i, per tant, de la seva personalitat.

Per copsar les coses de l’esperit, no n’hi ha prou amb la facultat de la raó i del treball intel·lectual; la consciència és la llum, és el coneixement que dóna sentit a les nostres vides d’éssers humans.  

I aquesta llum no és una llum freda... és calor, és voluntat, és decisió... Optem pel caràcter “no dos” (advaita) de la Realitat, deixant aparcada la preocupació ancestral de si és primer la voluntat o la intel·ligència... La consciència és coneixement i voluntat alhora. Si mirem el Sol no ens preguntem quina cosa és primer, si la calor, la llum o l’energia... ho rebem tot alhora.

Per això, en l’Evangeli de Joan, i com a introducció a la lectura del seu missatge, els primers deixebles quan es troben per primera vegada amb Jesús, no li pregunten quants llibres ha llegit o quins estudis té, sinó que li diuen: on vius, és a dir: quin grau de consciència és el teu, des de quin nivell de consciència ens parlaràs...? La qualitat dels coneixements espirituals –que són els propis dels Evangelis- correspon al nivell de consciència del qui els dóna, i només aquells que gaudeixen del mateix nivell de consciència, capten el seu significat.

 

Per tant, tenim una llum que no ens ve dels llibres, ni de la reflexió intel·lectual, sinó de la puresa de cor, és a dir: de la fidelitat a la vida, de la sinceritat amb si mateix (el no autoengany), de l’autenticitat... Mt 5,8.

Nosaltres, sovint, guiats “pels entesos” hem intel·lectualitzat les coses de la fe, les quals només es poden comprendre des de l’esperit, és a dir, des d’un cert nivell de consciència... Sense aquesta llum, els qui ens dediquem als assumptes religiosos, serem, inevitablement, uns legalistes, que és el pitjor pecat contra la religió...

La veritable llum espiritual, que ens fa comprendre les coses de la fe, la tenim dins... rau en el dipòsit del propi inconscient, el qual és com un magatzem que tenim com un do de Déu, que es va tornant consciència a mesura de la nostra fidelitat a la veu de Déu que ens parla des del silenci del nostre jo autosuficient: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Cf. Ireneu.

L’ésser humà va fent seu, allò que ja té dins. Tot allò que rep de fora, dels altres, dels llibres, de les Institucions, dels Sagraments... ens pot ajudar, però, la paraula és dins de l’ésser humà.

Així ho va entendre Agustí quan deia: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llançava, deforme com era, cap aquella bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós.   

8 – ESPURNES

Recordem que estem donant voltes entorn de la dinàmica de l’esperit. Intentem parlar de i des de la dimensió espiritual de l’ésser humà.

I des d’aquest lloc parlem del llenguatge com d’un factor important i fonamental de la vida  humana i, per tant, de la vida de l’esperit.

Entre altres coses, sovint s’ha dit que les paraules del llenguatge que fem servir són sempre signes convencionals que podem canviar de sentit quan ens plagui... i no és així: contràriament amb el que hom pensa, el llenguatge no és fet principalment de signes... Lavelle

En molts dels mots que fem servir s’endevina una relació amb la naturalesa que no podem trencar sense conseqüències; altres mots són com una expressió més directa de la vida de l’esperit i adquireixen el caràcter de símbols.

Posem alguns exemples trets del filòsof Emerson:

Parlem de posar uns bons fonaments a l’edifici espiritual que no siguin de sorra sinó de roca ferma... de deixar-nos portar pel vent de l’Esperit...

Els nens i els aborígens usen només substantius o noms de coses, que converteixen en verbs, aplicant-los als corresponents actes mentals.  

Aquest origen de totes les paraules que transmet un sentit espiritual  -fet tan conspicu en la història del llenguatge- és el nostre deure menor amb la naturalesa-.

Paraules i també fets: Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural... L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu, l’home ferm és una roca, i el savi una torxa.

S’ha descobert que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües.

Hem fet un petit esment de la nostra relació amb la naturalesa. Fem ara també el mateix amb la cultura. Aquí ens guia Panikkar i, també, a través del llenguatge:

El món intel·lectual... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  

I si ens preguntem: quina és la diferència entre concepte i paraula? Diem:

El concepte és el signe propi d’una cultura, d’una ideologia, d’una institució religiosa...

La paraula, en canvi, és expressió de l’ésser humà. Parlem i diem paraules d’acord amb el que som. Expressem conceptes d’acord amb el que sabem de nosaltres i de l’univers.

Hem de saber distingir el llenguatge espiritual del llenguatge intel·lectual.

L’esperit és cohesió. Deixem-nos guiar per l’esperit. És aquell element que dóna el sentit últim i ple del que som, del que fem i del que parlem. 

7 – ESPURNES

L’ús inadequat del llenguatge ens ha fet molt mal. Desconeixem la importància del llenguatge i la seva naturalesa i la seva incidència en la cultura i en la nostra consciència. Com diu Emerson: les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són..   No és sempre innocu o indiferent canviar el sentit dels mots que fem servir...

Així quan parlem de la fe: (contingut essencial de la vida) no la distingim de les creences, és a dir: de les doctrines i dels ritus, que són les seves formes d’expressió... Sant Tomàs ens adverteix: No creiem en les fórmules (dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen... L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada).

Per això pensem que les primeres pàgines de tot catecisme, haurien d’estar destinades a ensenyar a ser responsables i lliures. D’altra manera totes les ensenyances doctrinals que s’hi exposen es poden convertir en “lletra que mata”. 2 Co 3,6.

És l’Esperit qui dóna vida. 2 Co 3,6. I Jo 6,63. On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  Co 3,17.     

Es tracta de crear una nova consciència de les coses... una nova percepció de la Realitat... I en l’afany per cercar la Veritat no es tracta tant de tenir més coneixements, sinó de ser més coneixement.

Ens realitzem com a persones humanes quan ens decidim. La decisió brolla d’aquella  convicció que implica voluntat i coneixement. Som una realitat no dual, emprant una formula oriental...  Però, una realitat que ho som en potència. Per això, diuen els savis que no som “ésser”, sinó “esdevenir”. I esdevindrem realitat a base de puresa de cor. Com diu Panikkar: la puresa de cor no és solament un precepte moral, sinó abans de tot una exigència del coneixement.   

 

La puresa de cor és la disposició que ens fa viure en la presència de Déu, siguin quines siguin les coses que realitzem en aquell moment. I el Crist ressuscitat el trobarem en la comunitat de fe en qualsevol lloc on es trobi aquesta comunitat: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

 

La comunitat de fe i la Institució Eclesiàstica s’impliquen mútuament, però no són el mateix. Sovint el llenguatge que fem servir, al respecte, no és el més adequat.

 

Oferim aquí una diferència fonamental: De la Institució que, avui dia anomenem església, podem saber quants membres són els qui la integren... mirem les partides de baptisme parroquials... i direm que som tants milions a tot el món... En canvi, si ens preguntem qui pertany a la comunitat de fe, hem de respondre que només Déu ho sap. Pau diu d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.  És Déu qui té la última paraula i el fet de fonamentar la pròpia pau del cor, no en la pròpia bondat, sinó en el designi de Déu, que és la Bondat essencial, indica que no estem lluny de la Veritat i de la Salvació. 

6 – ESPURNES

Escoltem de nou el que ens diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... 35 TRI També diu: s’hauria d’evitar el malentès  (parlant de la Vida o de la Realitat) d’identificar la seva essència amb la seva diferència específica, emprant aquí una locució aristotèlica... Fórmula que nosaltres traduïm per: contingut essencial i formes d’expressió.

L’escull que es presenta d’antuvi no és sols el fet d’entendre, més o menys, el sentit de d’aquest aforisme, sinó i  sobretot, de tenir clares les implicacions d’ordre pràctic i real, en tots els aspectes de la nostra vida, que aquesta màxima representa i significa. 

De fet i en general no tenim prou consciència o no vivim d’acord amb el contingut essencial de la vida i de la realitat –malgrat que avui dia es comenci a parlar de la importància del que és essencial- però ho diem com des de lluny, com aquell que sent tocar campanes... En la pràctica vivim de les formes, ens limitem a donar voltes i més voltes a les formes d’expressió, com si fos l’única cosa a tenir en compte, absolutitzant així les lleis i les normes, i, en conseqüència, perdent la responsabilitat i la llibertat, que és el do de Déu per excel·lència: Hom no ha de perdre de vista que Déu no ens ofereix altra cosa que la llibertat.  Lavelle  Certament que, amb la llibertat, ens ofereix totes les altres coses. Sense llibertat no seríem humans.   

Deixem de ser lliures quan caiem en el gran obstacle: el legalisme tan contrari a l’Evangeli i al magisteri de Jesús, i tan condemnat per sant Pau. Hi podem caure també quan ens esforcem per trobar formes noves de celebració i expressió de la fe, més adequades al temps present...  Sovint continuem posant “el pes” (el pondus, segons l’expressió agustiniana) de la voluntat en les formes i no en el contingut essencial que dóna sentit i valor a les formes.

 

Ara bé, segons el mateix Agustí, hom és allò que estima: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu, que he de dir sinó que ets déu?  Preguntem-nos, doncs, on posem el pes de la nostra voluntat.

I, dit d’una manera molt esquemàtica, la nostra manera de pensar i percebre les coses deriva, en molta part, del llenguatge que fem servir.

Hem despullat les paraules del seu contingut essencial. Allò que, les paraules, han guanyat en poder de convicció han perdut en significat humà... Avui dia estem cridats a situar el llenguatge al nivell del que és essencial; es tracta de retrobar l’ús pur de les paraules i de l’escriptura.  Lavelle.

 

Així quan, avui dia, es parla de religió, entenem un lloc, unes accions específiques, unes doctrines... És a dir: Associem la religió “exclusivament” a uns actes i no a una actitud pròpia del creient que viu, i fa tot el que fa, guiat per la seva fe en Déu. 

5 – ESPURNES

Continuem posant de relleu una nova manera de veure les coses referent a la vida humana i a una de les seves expressions fonamentals: la religió. Hem limitat la religió a certes formes que continuen essent vàlides, sobretot si estan adaptades als nostres temps... Però, tanmateix no és suficient un canvi de formes...

El canvi fonamental, sense el qual les formes no tenen cap sentit, no es limita al que fem, sinó que es refereix a allò que som. I, des de la fe, no poden ésser sense Déu, ni tampoc sense l’univers. Els autors moderns ens ajuden a fer aquesta mirada més ampla... Els anirem recordant...

El canvi de mentalitat: convertiu-vos... –proposat per Jesús: Mc 1,15.,  és com el preàmbul necessari per entendre tot el seu missatge.

Situem-nos. D’això es tracta. Els apòstols van veure més clarament qui era el seu Mestre quan Jesús els va portar dalt d’una muntanya alta... al baixar de la muntanya tornaren a veure les coses com sempre,... no va ser fins la Pentecosta que van canviar definitivament... Després de rebre l’Esperit Sant els apòstols ja no eren el mateixos d’abans. Van poder ser els fonaments d’una nova comunitat de fe. 

Compte! No identifiquem -sense fer els necessaris matisos- “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica”... Aquí faig una interpretació d’unes paraules de Panikkar. Ell diu: Seria aberrant identificar sense més ni més “l’ecclesia” amb una institució, com ja va apuntar Pius XII. El mot “ecclesia” en llatí fa referència a l’opinió que alguns Sant Pares dels primers temps de l’església tenien del significat d’aquesta paraula...

El canvi de que proposa Jesús no és tant de formes, que també, com del cor: feliços els nets de cor... Tenir el cor net és com estar a les sèptimes morades de santa Teresa: aquell lloc on el coneixement és fruit de l’experiència i de la plena identificació de la pròpia voluntat amb la Voluntat de Déu.   

El canvi substancial, que es repeteix en cada era axial, l’hem de veure en el fet de tornar a donar més importància (de fet, no només de paraules) al “ser” més que al “tenir”; en viure el temps amb categories d’eternitat, és a dir: de bondat, de veritat, d’unitat en la diversitat.

El canvi de l’Antic al Nou Testament no és limita a ser un canvi de lleis... i, tanmateix sembla que alguns ho pensen així. Quan es comenten els versets on Pau commina amb energia els gàlates perquè es tornen a regir per les lleis antigues... els diu: insensats! Qui us ha pogut fascinar... Gal 3,1... alguns comentaristes diuen que això es referia a les lleis antigues i que no va per a nosaltres... Ara bé, aquesta interpretació palesa una visió bastant limitada del missatge paulí, una interpretació que denota miopia espiritual...

Jesús relativitza les formes. Ell va al fons, al contingut essencial de la vida...  Recordem algunes de les seves paraules: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a la plenitud. Mt 5, 17.