dimecres, 29 de gener del 2025

7 – REFLEXIONS

Un altre dels valor fonamentals que, fins i tot, dóna sentit i fa possible tots els altres valors, és l’acceptació.  

En el sentit que li donem aquí es pot considerar com a sinònim de responsabilitat, entesa aquesta com el fet de respondre a la Voluntat de Déu.

R. Guardini ens parla de l’acceptació de si mateix com d’aquella actitud que fa possible ésser allò que hem d’ésser d’acord amb el destí designat per Déu per a cada u. Recordem les paraules de Jesús, segons la Vulgata: ¿Qui de vosaltres, per més que es preocupi, pot allargar d’una colzada la seva estatura? Mt 6,27. Recordem que les paraules de l’Evangeli van dirigides principalment a la dimensió espiritual, no a la corporal, de les persones.  

La mateixa llibertat a través de la qual fem possible dur a terme les nostres possibilitats, rebudes i emmagatzemades en l’inconscient, depèn d’aquesta acceptació.  

Ja que quan parlem de llibertat estem parlant d’una llibertat responsable, és a dir, d’aquella llibertat de la qual K. Jaspers diu: ser home és llibertat i referència a Déu. Per la seva banda Guardini diu: Senzillament, sóc allò que  m’ha estat donat (o que he rebut).    

Per tant, he de tenir clar que seré lliure de veritat, no si faig el que vull, sinó si m’accepto a mi mateix tal com m’he rebut amb totes les seves possibilitats humanes, és a dir: espirituals.  

I aquest referència a Déu o a la transcendència és intuïda no solament pels moralistes –més enllà de l’exclusivitat d’una ètica o moral de situació-  sinó també per grans pensadors... Recordem que, per poder entendre el pensament d’aquests autors, ens hem d’ubicar en la dimensió espiritual des de la qual prenem consciència de la diferència i distinció entre el contingut essencial i les seves formes d’expressió propis de la veritat.

Posem alguns exemples d’aquestes intuïcions sobre el principi essencial que tot ésser humà ha d’acceptar si vol arribar a la plenitud de la seva vida:

La Veritat cerquem-la junts... de A. Machado

L’inconscient col·lectiu de G. Jung

La consciència en general de K. Jaspers

L’ànima universal d’Emerson

L’U de Plotí

I acabem amb unes paraules de Guardini: L’acceptació de la realitat és allò que fonamenta la sinceritat de l’existència. La suprema llibertat i el deure més exigent s’identifiquen per a aquell que accepta la Voluntat de Déu com a norma de la seva existència. 

divendres, 24 de gener del 2025

 

6 – REFLEXIONS

Parlar de les virtuts és com esbossar una sèrie de formes de manifestar el bé pròpies de l’ésser humà.

Avui parlarem de la veritat que inclou la veracitat, l’autenticitat, la sinceritat...

Si volem prendre consciència de la importància que té la veritat en les nostres vides, recordem les paraules de Jesús a Pilat: Jo he vingut al món per donar testimoni de la veritat. Tots els qui són de la veritat, escolten la meva veu. Li diu Pilat: -I què és la veritat?  Jo 18,37-38.  No hi va haver resposta i això és significatiu. Estem parlant d’un element espiritual del qual en tenim certa consciència, però que sempre queda lluny de la nostra comprensió intel·lectual.

Si parlem, doncs, de la veritat, no ens limitem a mirar les coses per fora... anem endins i passem-hi una estona: mengem les paraules. No es tracta simplement de llegir per sobre, es tracta de meditar.

Romano Guardini és expert en la meditació atenta de les coses essencials. Sempre intenta anar a fons en el tema que tracta. Escoltem-lo:

L’ésser humà és un ésser misteriós: Si algú es posa davant meu, veig el seu exterior, oeixo la seva veu, puc estrènyer la seva mà, però allò que en ell viu, em queda ocult. Podríem afegir: la seva veritat ens queda lluny de la nostra comprensió. !I tan fàcilment que jutgem els altres!

I com més essencial és l’objectiu de la nostra meditació més lluny ens queda de la nostra comprensió. La vivència de la veritat requereix haver arribat a la plenitud de l’ésser humà... La veracitat és la més subtil de totes les virtuts.

Per contra hem de dir que la mentida destrueix la comunitat. El que queda de la mentida és un grup de gent informe, però no una comunitat.

I segueix dient Guardini: L’expressió més horripilant de la violència és que es destrueixi en l’ésser humà, la consciència de la veritat. Qui ho fa: en la pràctica política, en la vida jurídica i on sia, hauria clarament d’adonar-se de quina cosa és allò que fa: és prendre a l’ésser humà la seva condició d’ésser humà.

Per què l’animal dóna una forta impressió que ell està d’acord amb si mateix? Perquè és “naturalesa”, ésser vital sense esperit personal. Allò “espiritual” que hi ha en ell: ordre, ple de sentit i conducta, és esperit del Creador, no propi seu. En l’ésser humà, en canvi, és esperit propi; és persona pensant i lliure.

L’ésser humà en la seva llibertat de l’esperit... en la decisió de la responsabilitat... en el seu coratge personal... sap que la seva pròpia dignitat, es manté o cau, d’acord amb la seva fidelitat a la veritat.

La veritat arriba de Déu al món i li dóna base i sentit; penetra el que és i li dóna l’ésser; irradia en l’esperit humà i li dóna aquella claredat que s’anomena coneixement... el qui menteix es rebel·la contra Déu i traeix la rel de sentit de l’existència. La veritat és la base de tot: de l’ésser humà amb si mateix i amb els altres i de nosaltres amb Déu o millor dit de Déu amb nosaltres.  La veritat és l’expressió fidel de la realitat.

divendres, 17 de gener del 2025

5 – REFLEXIONS

L’energia espiritual. Aquest és el títol d’un dels llibres de Henri Bergson. Però aquí el proposem com la definició de l’ésser humà. Som energia espiritual. Recordem que en aquests escrits posem l’atenció a la que se’n diu “dimensió espiritual” de l’ésser humà i dèiem que la naturalesa d’aquesta dimensió és “la virtut”.

La virtut és l’actitud, la manera com l’ésser humà s’enfronta amb la realitat. No parlem, doncs, de les coses que fa, sinó de la manera com les fa. Les virtuts són una manifestació de la vida humana, del seu valor com a persona. D’aquestes virtuts se’n destaquen com a fonamentals: l’amor, la veritat, la justícia, la unitat, la bellesa... i tots els seus derivats.

Però, si cerquem quina cosa és allò que mou totes aquestes virtuts, diríem que és l’energia espiritual: la decisió. L’home esdevé ell mateix, quan ell es decideix... K. Jaspers

Hi ha també un llibre de Paul Tillich el títol del qual el podríem posar com a quasi sinònim de “l’energia espiritual”. És El coratge de ser o d’existir.

Hi ha un binomi recurrent entre els que anomenem filòsofs. És aquest: subjecte-objecte, entès com a punt de referència fonamental. Sense descriure ara el significat d’aquest binomi i la seva relació mútua, només volem dir que aquí estem parlant del “subjecte”.   

Parlem. doncs, de la naturalesa d’aquesta energia espiritual, és a dir: d’allò que dóna sentit i realitat eterna a tot el que fem. Hem de superar la rutina de fer les coses per inèrcia, i perquè sempre s’ha fet així... en canvi, hem de cercar sempre allò que és essencial i com l’objectiu primari de la nostra decisió, allò que dóna valor i sentit etern a totes les coses que fem.   

El coneixement. Però, no hi ha energia espiritual sense coneixement. Entenem aquí el coneixement en sentit bíblic, és a dir, en la seva dimensió espiritual. L’energia espiritual forjadora de la plenitud humana no pot ser inconscient. Es tracta del coneixement de Déu fruit d’un alt nivell de consciència. 

Aquest coneixement fa possible “la responsabilitat”, i fa possible “el pes humà” del que som en realitat davant Déu. Repetim la necessitat de diferenciar el coneixement intel·lectual que dóna lloc als “conceptes” i que és fruit de l’estudi i que es manifesta en la reflexió, del coneixement espiritual que dóna lloc a les “paraules” i que és fruit de la puresa de cor i que es manifesta en la intuïció.

Quan raonem sobre el món religiós, sense tenir present aquesta diferència en el nostre comportament, no entendrem res o entendrem al revés tot el que fem o celebrem. Una visió imparcial de la història ens diu que volent perfeccionar, en el curs del temps, les formes amb les quals expressem la religió:  doctrines, ritus, eucaristia... de fet, poc a poc, ens hem desviat del sentit original i essencial de les paraules i accions dels primers seguidors de Jesús. Amb les nostres actuacions i creences hem esbiaixat i fins i tot tergiversat el sentit original del Nou Testament i el seu significat i contingut essencial. 

dissabte, 11 de gener del 2025

4 – REFLEXIONS

Entenem la dimensió espiritual de l’ésser humà com el nucli dur de la personalitat, la naturalesa del qual és la virtut. 

Si ens preguntem què hem de fer –principalment- per arribar a la plenitud com a éssers humans, tal vegada haurem de dir que serà conèixer a fons aquesta dimensió interior del nostre ésser.

Llavors serà inevitable recordar les virtuts fonamentals com l’amor, la veritat, la bondat, la justícia, el coratge, la humilitat, l’autenticitat...  la llista seria interminable...

Però, avui posarem l’atenció en una virtut que antany era considerada com una qualitat pròpia del mestres espirituals. El discerniment. 

És decisiu saber discernir si allò que pensem o creiem és fruit de la bondat o més aviat neix d’algun interès amagat en els plecs més interiors del nostre cor. No és gens fàcil, per exemple, distingir la caritat del paternalisme o la veritable religió del sectarisme, del fanatisme, de la idolatria.

Jesús en la seva paràbola que en diem del gra de jull sembla posar en evidència aquesta dificultat de discernir. Quan el treballadors li diuen al seu Senyor: ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? ¿Vols que anem a arrencar el jull? El Senyor els respon: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat...  Cf. Mt 13,24-43.

També el Mestres espirituals ens posen en evidència aquesta dificultat. Avui serà Teilhard de Chardin qui ens ajudi a discernir.

Teilhard va ser un mestre espiritual que va eixamplar la mirada de l’esperit veient la presència de l’Etern i del Crist no solament en els actes anomenats religiosos, sinó també en les que en diem coses del món... Escoltem-lo: No hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit, sotmès a l’atracció del Crist en camí de consumació.   

Teilhard vol fer realitat la compenetració de Déu amb el Món en el terreny de l’acció... La fe ha d’entrar en joc amb decisió i coratge: Fe en Déu, però també fe en la Humanitat.

I entre altres coses diu: Estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent, oh Déu, em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquetes belleses que compareixen en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills...  

Però, també va dir: Hem de remarcar que l’ús i la dosificació dels “desenrotllament” en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar Déu.

I puntualitza aquest gran mestre: L’única veritable protecció contra aquest perill d’il·lusió és una atenció constant per conservar –amb l’ajuda de Déu- la visió apassionada del més gran que tot. En presència d’aquest interès suprem, la sola idea de créixer i de gaudir egoistament resulta insípida i insuportable.   

divendres, 3 de gener del 2025

3 – REFLEXIONS

Diem que no es tracta solament de tenir més coneixements sobre la manera en què la nostra cultura diu allò que som o volem ser, sinó de prendre consciència d’allò a què estem destinats a ser com a éssers humans.

I fer realitat aquest desig depèn només de la nostra llibertat (d’aquella llibertat que és fruit de la “gràcia”, per no caure en el jansenisme). Recordem: “què tens que no ho hagis rebut?”.  1C 4,7.

Amb altres paraules: el nostre destí etern no depèn només del “compliment de la llei”. Entenem aquí la llei en el sentit “humà”. Aquest va ser el gran pas històric que va fer el cristianisme: “alliberar-se de la llei”. I així entenem també la conversió de Pau.

Les seves mateixes paraules ho semblen dir: Ningú no és just davant Déu en virtut de les obres que mana la Llei... som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist.  Gal 2.

Aquestes paraules de Pau continuen essent vigents. Seria un error pensar que només són vàlides per a les lleis antigues. Les nostres lleis i doctrines religioses, per més perfectes que ens les imaginem, estan sotmeses al mateix criteri de discerniment: són expressions religioses humanes que ens ajuden a celebrar i a prendre consciència de la fe. Però, no podem absolutitzar-les.

Si ens pensem que en practicar-les podem dir: “ja hem complert”, ens equivoquem. Pau ens podria dir que som tan necis com el Gàlates. Gàlates insensats, els va dir Pau. I els deia i preguntava: vau rebre l’Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? I els recorda que som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist. I tenir fe en Crist vol dir ser com Crist, i això vol dir: estimar. Tota altra cosa és comentari. Si no estimem, no hem complert, per més misses, rosaris, oracions que practiquem...

Ara bé, només si som lliures podrem donar a cada cosa el valor que li correspon. La llibertat està per damunt de la Llei. Jesús va dir al paralític: Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa. No diu que la deixi, sinó que la prengui. I així el va salvar.

La Llei és la llitera que ens ajuda a caminar. I mentre no hem arribat a ser adults en la fe, és la llitera la que ens porta, ens guia... Però, ha d’arribar el moment en el qual siguem nosaltres: persones adultes, les que “portem la llitera”: la Llei, i “anem a casa” , és a dir: arribem a ser l’ésser humà que estem destinats a ser. Això és casa nostra.

La veritable llibertat ens dóna el veritable coneixement de les coses. Diu Pau: qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. Es tracta de tenir el pensament de Crist. La llibertat responsable és la clau. És el requisit indispensable per a conèixer la veritat. Obtenir aquesta llibertat és el treball de tota una vida. Ara bé, no és lliure aquell que fa el que vol, sinó aquell que fa el que és just. I ser just en el món de l’esperit vol dir fer allò que Déu vol que fem i siguem. 

dimarts, 17 de desembre del 2024

2 – REFLEXIONS

Ens realitzem com a persones i com a creients d’acord amb el significat que donem a les paraules que la nostra cultura ens ha transmès.

Ens hem acostumat a donar un sentit que en podríem dir secundari, és a dir relacionat amb les formes , les accions i hem oblidat el sentit essencial o primari que es refereix a la “res”: a allò que és essencial...  

Posem avui com a punt de reflexió la paraula: místic, mística, misticisme... Quan usem aquests mots evoquem persones d’un caràcter especial, accions psíquiques  que acompanyen el sentiment espiritual com són: nafres, perfums, levitacions, èxtasis, claustres...

La paraula mística ve de misteri... El Misteri és una manera de referir-se a l’Infinit sense nombrar-lo. Ni la mateixa paraula “Déu” és necessària. És un símbol, no un concepte. Cf. Panikkar.

Podem concloure: una persona bona de debò és un místic de debò. 

En tot això recordem la dita de Jesús: Ningú no posa a un vestit vell un pedaç de roba sense batanar, perquè s’enduu part del vestit i es fa un esquinç pitjor. Mt 9,16.

Si només ens preocupem de canviar les formes perquè siguin més adequades als temps actuals, però no vivim intensament la realitat espiritual que els dóna vida i sentit, l’esquinç humà serà encara més gran.

Anem doncs, parlem del que és essencial: la virtut.

I en aquest camp, Romano Guardini en el seu llibre titulat: “Una ètica per al nostre temps”,  

que és un reguitzell de reflexions sobre algunes virtuts, ens pot ajudar a clarificar les idees i a conèixer allò que és essencial a la vida.

Comença evocant Sòcrates que diu: en el bé la veritat suprema s’identifica amb el diví. I Glaucon li respon: Aquí parles de la més alta bellesa.

Però, compte amb l’actitud amb la qual llegim el que ens diuen les grans autoritats. Ens poden enlluernar i retenir en un nivell baix de consciència personal. Ens diu Guardini: Hem rebut una magra lliçó amb el que passa quan l’autoritat es fa càrrec del que pertany a la  llibertat.

I acabem amb una frase que podríem posar com a resum de tot el que ens vol dir Guardini:

Existeixen valors incondicionats que poden ser coneguts i, per tant, hi ha una veritat; que aquest valors es reuneixen en l’elevació d’allò que en diem: el bé, i que, aquest bé es pot realitzar en la vida de l’ésser humà, segons les possibilitats donades en cada cas.

La filosofia dels antics ha mostrat que el bé s’identifica amb el diví, i que, per altra part, la seva realització porta l’home a la seva pròpia humanitat, en donar lloc a la virtut , la qual representa vida perfecta , llibertat i bellesa. 

dissabte, 23 de novembre del 2024

 1 – REFLEXIONS

El fet cristià és una experiència humana feta des de la fe i expressada en llenguatge propi de la cultura occidental. Aquesta cultura parteix de la afirmació d’uns textos bíblics que diuen: “El qui és la Paraula s’ha fet home”. Jo 1,14.

Qualsevol qualificatiu que es pugui afegir a la paraula: home, ve després, com, per exemple, el qualificatiu cristià que vol dir “ungit, enviat”. Ser cristià és ser home fidel i responsable, és a dir, aquell home que es pren la vida com un deure que ha de complir. (Recordem que els conceptes: deure, obediència, temor i altres, tenen un sentit, quan des de la fe es refereixen a Déu, i un altre sentit, quan les referim a les lleis humanes, entre les quals hi ha les anomenades religioses).

Meditem això a partir d’un text bíblic: L’àngel anuncià a Maria que tindria un fill... i serà anomenat Fill de l’Altíssim...  Maria digué a l’àngel: Com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,26-38.

¿Qui és l’home que no coneix Maria? Conèixer l’home està més enllà de les forces humanes i reconèixer aquest fet és prendre consciència que estem davant del misteri. I que només la fe en Déu ens pot donar la resposta i la virtut que necessitem per dur a terme el pla diví en nosaltres. Tota la vida de Maria la veiem meditant el Misteri que ella sap que està més enllà de les seves possibilitats.

 

Aquesta intuïció -pròpia de persones madures o espirituals de debò- fa prendre consciència  que allò que se’ns demana està per damunt de les nostres pròpies forces i coneixement, ho veiem no sols en Maria, sinó també en grans pensadors del nostre temps. Així, per exemple, Pascal i Jaspers s’esforcen en dir que l’home és més del que nosaltres podem imaginar i saber: L’home supera infinitament l’home. Pascal. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. K. Jaspers

 

L’Evangeli ens diu qui és el que fa possible allò que nosaltres, pel nostre compte, no podem dur a terme. L’àngel diu a Maria: L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra.  

Aquest mateix Esperit és el que, en el dia de la Pentecosta, va fer dels apòstols del Crist, “homes nous”. És el que volem expressar nosaltres quan celebrem el baptisme d’aigua i Esperit Sant. No solament d’aigua, recalca l’Escriptura.

L’Esperit és el que fa possible que Maria sigui mare d’aquell que a si mateix s’anomenarà: el fill de l’home. I que el poble creient la pugui anomenar: Mare de Déu.

Hauríem de tenir present el cant: L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres; no tingueu por d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor. Ell transformarà les vostres vides, us donarà un cor per estimar; serà foc que purifica, força en l’actuar... Tot està en fer possible que l’Esperit actuï en nosaltres.