4 – REFLEXIONS

Entenem la dimensió espiritual de l’ésser humà com el nucli dur de la personalitat, la naturalesa del qual és la virtut. 

Si ens preguntem què hem de fer –principalment- per arribar a la plenitud com a éssers humans, tal vegada haurem de dir que serà conèixer a fons aquesta dimensió interior del nostre ésser.

Llavors serà inevitable recordar les virtuts fonamentals com l’amor, la veritat, la bondat, la justícia, el coratge, la humilitat, l’autenticitat...  la llista seria interminable...

Però, avui posarem l’atenció en una virtut que antany era considerada com una qualitat pròpia del mestres espirituals. El discerniment. 

És decisiu saber discernir si allò que pensem o creiem és fruit de la bondat o més aviat neix d’algun interès amagat en els plecs més interiors del nostre cor. No és gens fàcil, per exemple, distingir la caritat del paternalisme o la veritable religió del sectarisme, del fanatisme, de la idolatria.

Jesús en la seva paràbola que en diem del gra de jull sembla posar en evidència aquesta dificultat de discernir. Quan el treballadors li diuen al seu Senyor: ¿no vas sembrar bona llavor en el teu camp? D’on ha sortit, doncs, el jull? ¿Vols que anem a arrencar el jull? El Senyor els respon: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat...  Cf. Mt 13,24-43.

També el Mestres espirituals ens posen en evidència aquesta dificultat. Avui serà Teilhard de Chardin qui ens ajudi a discernir.

Teilhard va ser un mestre espiritual que va eixamplar la mirada de l’esperit veient la presència de l’Etern i del Crist no solament en els actes anomenats religiosos, sinó també en les que en diem coses del món... Escoltem-lo: No hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la d’ésser escollit, sotmès a l’atracció del Crist en camí de consumació.   

Teilhard vol fer realitat la compenetració de Déu amb el Món en el terreny de l’acció... La fe ha d’entrar en joc amb decisió i coratge: Fe en Déu, però també fe en la Humanitat.

I entre altres coses diu: Estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent, oh Déu, em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquetes belleses que compareixen en mi o al meu voltant, sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills...  

Però, també va dir: Hem de remarcar que l’ús i la dosificació dels “desenrotllament” en la vida espiritual són coses especialment delicades, i no hi ha res més fàcil que buscar-se a si mateix amb el pretext de créixer i d’estimar Déu.

I puntualitza aquest gran mestre: L’única veritable protecció contra aquest perill d’il·lusió és una atenció constant per conservar –amb l’ajuda de Déu- la visió apassionada del més gran que tot. En presència d’aquest interès suprem, la sola idea de créixer i de gaudir egoistament resulta insípida i insuportable.   

3 – REFLEXIONS

Diem que no es tracta solament de tenir més coneixements sobre la manera en què la nostra cultura diu allò que som o volem ser, sinó de prendre consciència d’allò a què estem destinats a ser com a éssers humans.

I fer realitat aquest desig depèn només de la nostra llibertat (d’aquella llibertat que és fruit de la “gràcia”, per no caure en el jansenisme). Recordem: “què tens que no ho hagis rebut?”.  1C 4,7.

Amb altres paraules: el nostre destí etern no depèn només del “compliment de la llei”. Entenem aquí la llei en el sentit “humà”. Aquest va ser el gran pas històric que va fer el cristianisme: “alliberar-se de la llei”. I així entenem també la conversió de Pau.

Les seves mateixes paraules ho semblen dir: Ningú no és just davant Déu en virtut de les obres que mana la Llei... som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist.  Gal 2.

Aquestes paraules de Pau continuen essent vigents. Seria un error pensar que només són vàlides per a les lleis antigues. Les nostres lleis i doctrines religioses, per més perfectes que ens les imaginem, estan sotmeses al mateix criteri de discerniment: són expressions religioses humanes que ens ajuden a celebrar i a prendre consciència de la fe. Però, no podem absolutitzar-les.

Si ens pensem que en practicar-les podem dir: “ja hem complert”, ens equivoquem. Pau ens podria dir que som tan necis com el Gàlates. Gàlates insensats, els va dir Pau. I els deia i preguntava: vau rebre l’Esperit perquè havíeu complert les obres de la Llei, o perquè vau acollir la predicació de la fe? I els recorda que som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist. I tenir fe en Crist vol dir ser com Crist, i això vol dir: estimar. Tota altra cosa és comentari. Si no estimem, no hem complert, per més misses, rosaris, oracions que practiquem...

Ara bé, només si som lliures podrem donar a cada cosa el valor que li correspon. La llibertat està per damunt de la Llei. Jesús va dir al paralític: Aixeca’t, pren la llitera i vés-te’n a casa. No diu que la deixi, sinó que la prengui. I així el va salvar.

La Llei és la llitera que ens ajuda a caminar. I mentre no hem arribat a ser adults en la fe, és la llitera la que ens porta, ens guia... Però, ha d’arribar el moment en el qual siguem nosaltres: persones adultes, les que “portem la llitera”: la Llei, i “anem a casa” , és a dir: arribem a ser l’ésser humà que estem destinats a ser. Això és casa nostra.

La veritable llibertat ens dóna el veritable coneixement de les coses. Diu Pau: qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. Es tracta de tenir el pensament de Crist. La llibertat responsable és la clau. És el requisit indispensable per a conèixer la veritat. Obtenir aquesta llibertat és el treball de tota una vida. Ara bé, no és lliure aquell que fa el que vol, sinó aquell que fa el que és just. I ser just en el món de l’esperit vol dir fer allò que Déu vol que fem i siguem. 

2 – REFLEXIONS

Ens realitzem com a persones i com a creients d’acord amb el significat que donem a les paraules que la nostra cultura ens ha transmès.

Ens hem acostumat a donar un sentit que en podríem dir secundari, és a dir relacionat amb les formes , les accions i hem oblidat el sentit essencial o primari que es refereix a la “res”: a allò que és essencial...  

Posem avui com a punt de reflexió la paraula: místic, mística, misticisme... Quan usem aquests mots evoquem persones d’un caràcter especial, accions psíquiques  que acompanyen el sentiment espiritual com són: nafres, perfums, levitacions, èxtasis, claustres...

La paraula mística ve de misteri... El Misteri és una manera de referir-se a l’Infinit sense nombrar-lo. Ni la mateixa paraula “Déu” és necessària. És un símbol, no un concepte. Cf. Panikkar.

Podem concloure: una persona bona de debò és un místic de debò. 

En tot això recordem la dita de Jesús: Ningú no posa a un vestit vell un pedaç de roba sense batanar, perquè s’enduu part del vestit i es fa un esquinç pitjor. Mt 9,16.

Si només ens preocupem de canviar les formes perquè siguin més adequades als temps actuals, però no vivim intensament la realitat espiritual que els dóna vida i sentit, l’esquinç humà serà encara més gran.

Anem doncs, parlem del que és essencial: la virtut.

I en aquest camp, Romano Guardini en el seu llibre titulat: “Una ètica per al nostre temps”,  

que és un reguitzell de reflexions sobre algunes virtuts, ens pot ajudar a clarificar les idees i a conèixer allò que és essencial a la vida.

Comença evocant Sòcrates que diu: en el bé la veritat suprema s’identifica amb el diví. I Glaucon li respon: Aquí parles de la més alta bellesa.

Però, compte amb l’actitud amb la qual llegim el que ens diuen les grans autoritats. Ens poden enlluernar i retenir en un nivell baix de consciència personal. Ens diu Guardini: Hem rebut una magra lliçó amb el que passa quan l’autoritat es fa càrrec del que pertany a la  llibertat.

I acabem amb una frase que podríem posar com a resum de tot el que ens vol dir Guardini:

Existeixen valors incondicionats que poden ser coneguts i, per tant, hi ha una veritat; que aquest valors es reuneixen en l’elevació d’allò que en diem: el bé, i que, aquest bé es pot realitzar en la vida de l’ésser humà, segons les possibilitats donades en cada cas.

La filosofia dels antics ha mostrat que el bé s’identifica amb el diví, i que, per altra part, la seva realització porta l’home a la seva pròpia humanitat, en donar lloc a la virtut , la qual representa vida perfecta , llibertat i bellesa. 

 1 – REFLEXIONS

El fet cristià és una experiència humana feta des de la fe i expressada en llenguatge propi de la cultura occidental. Aquesta cultura parteix de la afirmació d’uns textos bíblics que diuen: “El qui és la Paraula s’ha fet home”. Jo 1,14.

Qualsevol qualificatiu que es pugui afegir a la paraula: home, ve després, com, per exemple, el qualificatiu cristià que vol dir “ungit, enviat”. Ser cristià és ser home fidel i responsable, és a dir, aquell home que es pren la vida com un deure que ha de complir. (Recordem que els conceptes: deure, obediència, temor i altres, tenen un sentit, quan des de la fe es refereixen a Déu, i un altre sentit, quan les referim a les lleis humanes, entre les quals hi ha les anomenades religioses).

Meditem això a partir d’un text bíblic: L’àngel anuncià a Maria que tindria un fill... i serà anomenat Fill de l’Altíssim...  Maria digué a l’àngel: Com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,26-38.

¿Qui és l’home que no coneix Maria? Conèixer l’home està més enllà de les forces humanes i reconèixer aquest fet és prendre consciència que estem davant del misteri. I que només la fe en Déu ens pot donar la resposta i la virtut que necessitem per dur a terme el pla diví en nosaltres. Tota la vida de Maria la veiem meditant el Misteri que ella sap que està més enllà de les seves possibilitats.

 

Aquesta intuïció -pròpia de persones madures o espirituals de debò- fa prendre consciència  que allò que se’ns demana està per damunt de les nostres pròpies forces i coneixement, ho veiem no sols en Maria, sinó també en grans pensadors del nostre temps. Així, per exemple, Pascal i Jaspers s’esforcen en dir que l’home és més del que nosaltres podem imaginar i saber: L’home supera infinitament l’home. Pascal. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. K. Jaspers

 

L’Evangeli ens diu qui és el que fa possible allò que nosaltres, pel nostre compte, no podem dur a terme. L’àngel diu a Maria: L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra.  

Aquest mateix Esperit és el que, en el dia de la Pentecosta, va fer dels apòstols del Crist, “homes nous”. És el que volem expressar nosaltres quan celebrem el baptisme d’aigua i Esperit Sant. No solament d’aigua, recalca l’Escriptura.

L’Esperit és el que fa possible que Maria sigui mare d’aquell que a si mateix s’anomenarà: el fill de l’home. I que el poble creient la pugui anomenar: Mare de Déu.

Hauríem de tenir present el cant: L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres; no tingueu por d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor. Ell transformarà les vostres vides, us donarà un cor per estimar; serà foc que purifica, força en l’actuar... Tot està en fer possible que l’Esperit actuï en nosaltres. 

 

4 – ESBERLES

La dita diu: Els arbres no deixen veure el bosc. De semblant manera podríem dir: els ritus, les doctrines, les cerimònies... no deixen veure la religió. O també: les creences no deixen viure de fe.

I així com hi ha boscos de pins, de roures, de fagedes... també la religió adquireix diversos noms d’acord amb la cultura en la qual està arrelada. Sembla que això ja ho tenia present St. Lluc quan narra, en els llibre dels Fets dels Apòstols, el següent: Tots foren omplerts de l’Esperit Sant, i començaren a parlar en altres llengües... i deien: cadascú de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua...  Ac 2, 4-8  L’Esperit Sant és el mateix per a tothom. Però cadascú el viu i l’expressa a través dels seus actes i paraules, des de la pròpia cultura. Si això és una veritat tan antiga, per què ens costa tant entendre-la i acceptar-la? 

Cal no confondre la fe amb les creences. Aquesta confusió pot portar no solament greus problemes de convivència, sinó també un engany religiós de tipus personal.  

Posem un exemple viscut per en Panikkar, entre altres que es podien posar. Panikkar diu: Si reeixim a viure des de la dimensió espiritual a fer l’experiència advaita, tal com és viscuda en la millor tradició hindú, aleshores també s’obrirà per als cristians... la possibilitat de viure una fe advaiticocristiana, que permet alhora una vida plenament hindú i al mateix temps cristiana, sense l’experiència dura i dolorosa de ser una personalitat escindida.

És una experiència entre altres que es poden donar. Molts anys enrere, abans que Panikkar pronunciés aquestes paraules, en el Llibre bíblic de Rut –escrit molts anys abans dels Evangelis cristians, hi llegim aquestes paraules dites per Rut a la seva sogra, quan aquesta s’acomiadava per anar al seu país. Rut li va dir: No insisteixis que et deixi, vindré amb tu i el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. Rut 1,16. 

Ser cristià és una opció humana que es pot expressar a través de qualsevol cultura. Ser cristià no és altra cosa que ser humà responsable, és a dir: que respon al do que ha rebut de Déu, la qual cosa Jesús anomena: complir la voluntat del Pare del cel.  

Diversos pensadors ens parlen de cristians no catalogats per la Institució. Així K. Rahner ens parla de cristians anònims i Panikkar diu que Els cristians no tenen el monopoli del coneixement de Crist. 

No siguem esclaus del llenguatge. Una lectura simbòlica, és a dir: espiritual, ens ajudarà a veure i a viure el fet religiós i a posar les coses al seu lloc en la pròpia consciència. En aquest sentit Panikkar ens parla de Cristiandat, cristianisme i cristiania.

Per cristiandat entén el fet cultural, popular, viscut a occident amb l’auspici de les Autoritats d’aquest món. Amb el concepte cristianisme vol significat l’aspecte doctrinal que dóna cos a la Institució anomenada església cristiana. I amb la paraula cristiania Panikkar es refereix a aquell col·lectiu que viu i pensa a partir de l’Evangeli del Crist.

Una persona madura viu de l’Evangeli sense menystenir ni el cristianisme, ni la cristiandat, però renovant-los i adaptant-los al moment present, amb llibertat i responsabilitat.

 3 – ESBERLES

Quan en Panikkar diu que la gran pandèmia d’avui dia és la superficialitat, té raó. Vivim a la superfície de la realitat, ens quedem a la riba i no anem a fons en el mar de la vida.  Espiritualment parlant, actuem per inèrcia, pel que sempre s’ha fet. Avui se’ns demana que   prenguem consciència de la Realitat; que no siguem titelles a disposició d’interessos emmascarats, d’aquells que es fan amos del que fem i som. I això vol dir que ens és necessari tenir un coneixement personal a fons de la naturalesa íntima de les nostres creences i opinions, del que som i del que fem.  

 

Per poder arribar a ser veritable llum, ens hem de formar. En el món de les ciències això vol dir adquirir més coneixements, enriquir la nostra capacitat intel·lectual; en el món de l’esperit, en canvi, conèixer vol dir ésser. Siguem més allò que hem de ser com a persones humanes, i això demana apujar el nivell de la nostra consciència. 

Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir. Només és conegut allò que és estimat. El més important és aquest esdevenir que crea la comunió amb la realitat.  

 

El nou coneixement adquirit per l’acceptació de la paraula provoca una nova manera de ser i d’estimar. I quan parlem de la paraula parlem de l’expressió de la vida perquè en ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4. No parlem de qualsevol mot o signe gràfic que apareix en les publicacions de cada dia...

Els savis insisteixen a tornar a donar a les paraules que emprem el seu sentit original. Quan Panikkar diu que la religió d’avui dia ja no és la religió de la paraula sinó la religió del llibre, vol dir que no entenem quina cosa vol dir “paraula” i ens quedem en la mera informació. No sabem llegir els textos espirituals amb llibertat i responsabilitat.  

Unes paraules i reflexions d’un intel·lectual: catedràtic de matemàtiques, que es va fer pagès i pastor de muntanya: Marcel Légaut, ens podran ajudar a capir una mica més aquests pensaments:

Si les Escriptures es llegeixen des d’una experiència espiritual avançada; aleshores, tot home podrà penetrar en l’existència que entreveu, de lluny, de Jesús, tant a través dels seus ensenyaments impregnats de la seva saviesa o suscitats pel que pressentia que els homes necessitaven per entendre’l bé, com a través de les confidències que feia als seus deixebles a certes hores íntimes, potser per captar millor ell mateix tot el que vivia...

 

L’exegeta més rigorós, si no ha assolit aquest sentit profund i realista de l’humà i de la vida espiritual i de la vida espiritual que cadascú només pot adquirir a través de la seva pròpia història i per mitjà de la seva pròpia fidelitat, és incapaç d’elevar-se a aquest nivell de lectura. 

 2 – ESBERLES

Individus formen grup, massa de gent... persones formen poble, comunitat.

Pere en una de les seves cartes diu aquestes paraules dirigides a un grup de convertits a la fe cristiana: Vosaltres que en altre temps no éreu poble, i ara sou poble de Déu.  1Pe 2, 10.

I a la paraula “poble” i afegeix “de Déu”, perquè per a ser poble hem de ser poble de Déu. Per arribar a la plenitud del que hem de ser com a éssers humans hem de ser conscients que aquesta plenitud és quelcom que tenim dins nostre, donat per Déu: som éssers donats.

Tenim dins nostre un potencial de vida que hem rebut junt amb el nostre cos i que hem de desenvolupar... la vida humana consisteix en dur a terme aquest potencial de vida. Per això alguns han qualificat  l’ésser humà no com a ésser sinó com a esdevenir. Som esdevenir.

Hem de posar atenció i ordre al llenguatge que usem perquè, serem el que serem com a persones d’acord al significat que donem a les paraules que fem servir.

Primer som humans, després cristians o alguna altra cosa, d’acord amb la cultura que hem rebut i en la qual vivim. Ser humans és el primer, el més important, el que dóna sentit a les altre denominacions, com per exemple: ser cristians.

El mateix Crist que els cristians tenim com a fonament i origen del que volem ser s’anomenava a si mateix: el fill de l’home.  I no una vegada com de passada, sinó per a tota l’eternitat. Ho veiem en aquest text: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.

I Joan ens ho recorda: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1.14.

 

El nom de cristià ve de Crist. I crist vol dir ungit, enviat. D’acord amb aquesta definició, ser cristià no vol dir altra cosa que ser un humà ungit o enviat per Déu per a portar a terme el seu designi d’amor, de justícia i de veritat sobre la terra.

 

És cert que ser humà ha tingut amb el temps un sentit pejoratiu... malgrat això, hem de saber revertir el sentit d’aquesta paraula i donar-li el seu sentit original. Si no som humans de debò no podrem ser cristians de veritat.

 

Ens hem acostumat a donar el nom de cristià a aquelles i aquells que fan unes accions determinades dins de les esglésies. I les “formes” són bones i necessàries, però tenen un caràcter relatiu, és a dir: en relació al contingut essencial de la fe que és el Crist. Ser cristià és ser i viure com el Crist. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. Lc 14,27.

 

Si no vivim com el Crist, de què serveixen les formes, les normes, les doctrines? Més aviat fan mal. Ser cristià és ser humà de debò. Tota altra cosa és comentari.