diumenge, 24 de setembre de 2023

 

LLIBERTAT

El dinamisme de la Vida és una força que tenim dins nostre i que hem de posar al servei del desenvolupament de les possibilitats de creixement que hem rebut -som éssers donats i rebuts- i que hem de dur a terme amb responsabilitat i llibertat.  

Hem dit: llibertat i responsabilitat. Això està aviat dit, però què és primer: la llibertat o la responsabilitat? Hem de posar ordre, perquè, com diu St. Agustí, l’ordre és allò pel qual Déu ha fet tot el que ha fet. Es tracta d’un ordre interior de les coses.

  

L’acceptació de si mateix, (R. Guardini) és fonamental per fer possible la plenitud de l’ésser. Si jo ara no m’accepto, no puc arribar a ser allò que haig de ser... Recordem el que diuen els grans mestres del pensament i de l’esperit: No som ésser, som esdevenir.

 

Decideixo ser responsable perquè sóc lliure per decidir-ho, però, al mateix temps no sóc lliure si no accepto dur a terme les possibilitats de vida i d’ésser que he rebut.  

Recordem: hi ha diversos nivells de consciència, de coneixement, de maduresa personal i, per tant, de llibertat. Només els nets de cor són lliures de veritat.

 

Fàcilment som esclaus de les nostres passions, dels nostres desigs, sovint emmascarats de bones intencions...

Si volem ser divins, tal com l’Etern ho ha disposat, no hem de deixar de ser humans –Jesús, el Crist, mai va deixar de ser Home- però sí que hem de voler divinitzar la nostra humanitat, arribant així a un grau màxim de llibertat. I en aquest grau de llibertat hi trobarem la màxima bellesa font de pau infinita.

 

Tenim una llibertat incipient necessària per començar... Ara bé, la llibertat en la seva plenitud ja no és solament l’eina amb la qual fem els primers passos, sinó la condició que fa possible arribar a la plenitud de la vida espiritual...

 

La llibertat no es limita al fet d’escollir entre una cosa i una altra... És una pretensió de l’ésser humà, diu Krishnamurti, creure que és lliure perquè pot escollir.     

 

Estem parlant d’una llibertat que només és possible en relació amb la transcendència: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. R. Panikkar. En el creient, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Ser home és llibertat i referència a Déu. K. Jaspers

diumenge, 17 de setembre de 2023

 

PARAULA HUMANA

Ens hem de preguntar; quina dimensió de la vida ens mou: la material, la científica, l’espiritual? Si ho sabem, sabrem quin sentit tenen les nostres paraules.

 

Totes les facetes o dimensions de la vida formen part de l’ésser humà, però sempre i degut a la unitat essencial de la Vida, actuem des d’un lloc concret de la nostra personalitat, i d’allí és on pren sentit i valor el nostre dinamisme.

 

Recordem: Quan els deixebles de Jesús li van preguntar: Mestre, on vius? venien a dir: en quin nivell de consciència vius i des de quin nivell de coneixement ens parles?... perquè d’acord amb el nivell de consciència –de coneixement- en el qual hom viu, adquireixen sentit les paraules, les accions i tot el que hom fa i diu.

 

Des de la dimensió intel·lectual o racional es pot parlar de les coses de l’esperit, però aquest parlar no serà mai un llenguatge espiritual. El llenguatge espiritual  només es pot emetre des de la dimensió espiritual de l’ésser humà, és a dir des d’un nivell alt de consciència i de coneixement; en definitiva: des de l’experiència, no des de l’estudi...

 

En el fons, allò que ens mou... és allò que ens identifica com a éssers humans; allò que som en realitat. Hi ha uns versets de l’Evangeli que són incomprensibles fora del seu context propi, que és l’espiritual. Els versets que ara volem recordar formen part de la paràbola coneguda com “la paràbola dels talents”, i fan referència a aquell servent que només va rebre un talent i no el va voler treballar per treure’n un benefici...

Per això “l’amo” de la paràbola diu als altres servidors: Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que té. Mt 25,28-29.

Fem ara el nostre comentari dels versets subratllats. És aquest: “tot aquell que estima els altres té molta qualitat humana que no s’afebleix estimant, sinó que creix. La personalitat del qui viu estimant no es deteriora ni disminueix, sinó que augmenta i creix. En canvi aquell que no estima, és pobre humanament parlant, no és res. Només li queda la dimensió material que és temporal, la qual perdrà quan deixi el temps, perquè en l’eternitat només hi regna l’amor, no l’egoisme...

I recordem el que diu el savi: Qui no viu l’eternitat ara, ja pot oblidar-se de viure-la després.       

divendres, 15 de setembre de 2023

LA PARAULA HUMANITZADA

Està escrit: El qui és la Paraula s’ha fet home o s’ha fet carn. Jo 1,14.

Els mots que fem servir en els escrits i en la parla i que sovint en diem conceptes i també paraules, han de ser un ressò d’allò que som com humans.

 

Mirem el que diu el mateix diccionari del mot parla: Aspecte individual del llenguatge, mitjançant el qual la persona s’afirma i es compromet en la relació amb els altres. En termes bíblics som “paraula de Déu”, és a dir: imatge i semblança d’Ell, segons ens diu la mateixa Escriptura. Gen 1,26-27.   

 

Tanmateix, en el llenguatge que fem servir fàcilment ens decantem per  designar coses, esdeveniments, conceptes... i és que posar de relleu els sentiments humans ens és més incòmode, perquè requereix acceptar allò que som i el que no som i allò que hauríem de ser. Diu Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte cerca d’evocar estats d’ànim més que representar coses.    

 

Les mateixes paraules que normalment fem servir tenen un doble sentit: material i espiritual. I d’acord amb això les paraules poden signes o símbols. Són signes convencionals quan els fem servir per designar coses, fets...; són símbols quan fan referència a la dimensió espiritual de les nostres vides i del nostre ésser. Els diccionaris parlen de “sentit figurat” per indicar un sentit diferent del que normalment en diem literal. 

 

No és fàcil ensenyar el doble sentit de les paraules: el sensible i l’espiritual, ens   diu Lavelle. I continua dient: L’escriptura no és un simple museu del passat. A través de la durada és l’eternitat el que visualitza: ara bé, no s’eternitza, sinó allò que s’espiritualitza.

Per això St. Efrem ens adverteix i diu: quan llegim els Textos Sagrats és més el que ens queda desapercebut que el que capim. La Paraula té molts aspectes, tants com formes de percebre tenen els qui la llegeixen.

 

El coneixement espiritual és una vivència; ens ajuda a discernir i a diferenciar el que és essencial de les seves formes d’expressió.

Passa però, que el desig, sovint secret -el que rau en l’inconscient- és el que ens dirigeix. L’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Schelling. I ens preguntem: ¿què és el que alimenta el nostre desig, les nostres ganes de viure? Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21. Som allò que estimem, si estimem terra som terra... ens diu Agustí. Tenim dins nostre, amagada en el fons del cor, una vida plena de possibilitats. Depèn de nosaltres fer-ne realitat. 

dimarts, 13 de juny de 2023

2 – LA PARAULA

Aquí volem donar a la “paraula” un sentit més pregon a partir de la intuïció cristiana d’aquest mot. Recordem algunes frases de Joan: Per la paraula tot ha vingut a l’existència. En ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes.  I el qui és la paraula s’ha fet home. Jo 1.

La Tradició ens diu que aquest “home” del qual parla Joan és Jesucrist. Però, els grans mestres ens diuen que també els altres: la humanitat, participa de la mateixa divinitat... som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4.

I per posar un altre exemple, escoltem el Mestre Eckhart. Aquest mestre referint-se al  text bíblic en el qual Pere fa la seva declaració de fe dient a Jesús: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu, Mt 16,16. Eckhart comenta: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? De què em serviria si no pogués dir també jo: “Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús”. I segueix dient: Si vols conèixer Déu no solament has de ser igual al Fill, sinó que has de ser el Fill mateix... Recordem que aquest textos no es poden llegir amb categories intel·lectuals, sinó espirituals; amb llenguatge anomenat simbòlic, que no és menys real, però que es refereix a la vida de l’esperit... és un llenguatge propi de la saviesa la qual és fruit, no de l’estudi, sinó de l’experiència, és a dir, de la vida humana viscuda a fons. 

Així doncs, les “paraules” són molt més que  “signe convencionals” que també ho són en un cert nivell d’humanitat, però ens equivocaríem si penséssim que només són això, ens diu Lavelle i altres autors com Tillich... tampoc no són simplement el vestit del pensament, sinó el cos. Lavelle. 

Amb el llenguatge, a través de les paraules que fem servir, no solament  donem nom a les coses i, per això, aquestes coses poden formar part de la nostra vida, sinó que també, i principalment, ens comuniquem: el veritable fi del llenguatge és el de posar en comunicació els uns amb els altres abans que designar coses...  Lavelle. A través de les paraules podem relacionar-nos els uns amb els altres i d’individus passem a ser persones...  amb el llenguatge donem sentit a la vida; per això: la creació del llenguatge s’assembla a la creació del món. Lavelle És una creació de l’ésser humà que esdevé possible gràcies a la llibertat. Aquella llibertat, que ho és per la seva referència a la transcendència. Jaspers

Cada text té el seu context dintre del qual es troba el seu sentit. No ens és lícit canviar el sentit de les paraules. Hem d’aprendre a llegir bé, perquè pot esdevenir que després d’un gran esforç amb el qual ens hem deslliurat de l’esclavatge de les coses, caiguem en l’esclavatge dels mots més subtil, però pitjor. Lavelle A vegades, degut a una lectura superficial i fora de context, podem caure en el perill d’absolutitzar els conceptes, és a dir, les nostres opinions. Les paraules espirituals són, sovint, veus que criden en el desert... Els humans som responsables d’escoltar-les, superant la hipocresia de la vida fàcil. 

dimarts, 6 de juny de 2023

 

LA PARAULA

Amb aquestes reflexions volem conèixer més de prop, com des de dins, el dinamisme humà i què en fem d’aquesta força que actua en nosaltres, la qual  ens fa viure... com gastem aquesta energia... on ens porta... perquè d’acord amb el que en fem, som. Recordem allò d’Agustí: si estimes terra ets terra; si estimes Déu ets déu...

Una manera de conèixer a fons el que som i el que estem destinats a ser és conèixer el llenguatge que fem servir, ja que el llenguatge és allò que ens distingeix dels altres éssers: L’home és l’únic ésser que parla. Únicament entre els éssers humans existeix aquella comprensió que continua alternant entre el discurs i la resposta... Jaspers

Però, abans d’anar més a fons en el sentit de “la paraula”: element clau del llenguatge, apuntem unes reflexions de Panikkar sobre la distinció que ell fa de la paraula i el concepte. Són aquestes:

En el món intel·lectual d’Occident... amb l’excepció del llenguatge poètic i d’aquell que, en to condescendent, anomenem “vulgar”, quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte –identificació necessària per al llenguatge de la ciència moderna però no per a la filosofia, malgrat la tendència contrària de la filosofia analítica.     

Subratllem aquest text perquè nosaltres intentem dir quelcom semblant matisant i posant de relleu la diferència entre la filosofia perenne i la filosofia acadèmica. Aquesta última ha donat preponderància a l’aspecte  fenomenològic de la vida, expressant les coses a través de conceptes; en canvi el llenguatge propi de la filosofia perenne és l’espiritual, és la paraula.

Però, continuem amb el text de Panikkar: S’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat. Això dóna peu a molts malentesos... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula. L’art de la traducció és tan difícil perquè ha de traduir paraules i no solament conceptes. Seria un empobriment del coneixement si aquest es reduís solament a conceptes... la metàfora, l‘al·legoria i la interpretació simbòlica són fonamentals per al llenguatge humà i no són reduïbles a conceptes.   

Aquestes últimes paraules podrien ser un comentari a les paraules que Jesús va dir als seus deixebles que s’estranyaven que parlés en paràboles a la gent. Els va respondre: Els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13. No entenien les coses de l’esperit.   

Acabem amb una cita de Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca d’evocar estats d’ànima, en lloc de representació de coses. 

I si ens referim al coneixement diríem que els conceptes fan referència a les doctrines i les paraules a les actituds personals.

dimarts, 30 de maig de 2023

 

EL LLENGUATGE

Parlarem del llenguatge. Tots hauríem de desitjar el fet de saber fer un bon ús del llenguatge. La paraula és de totes les accions de l’home la més perfecta i la més pura. Lavelle. No és indiferent l’ús que fem del llenguatge i les seves conseqüències no es limiten a ser un bon o mal orador, un bon o mal escriptor.

La qualitat de la vida dels éssers humans depèn en molta part del llenguatge: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions: n’és l’efecte i la causa. I hom no pot pensar en purificar una i l’altra sense purificar primerament la pròpia ànima. Lavelle

Sense el llenguatge seríem com robots, no arribaríem a ser el que som i hem d’arribar a ser com a espècie humana. Per altra banda, degut al caràcter polisèmic de les paraules, no és fàcil fer un bon ús del llenguatge, sobretot quan es tracta del llenguatge simbòlic o espiritual. A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte –diríem més profundament humà- cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses. Lavelle

En general podríem dir que no hem estat a l’altura dels textos espirituals. No els hem entès, fora de casos concrets. Certament que és fàcil saber anomenar les coses pel seu nom, ho aprenem a l’escola. És la dimensió material del llenguatge.    

En canvi, per poder entendre un text espiritual, sigui dels anomenats sagrats o d’altres, no és tan fàcil. Sovint ens quedem en la dimensió intel·lectual del text que, tenint en compte les lleis de l’hermenèutica i de la semàntica i el gènere literari que por ser històric, doctrinal, poètic, parabòlic, al·legòric... pensem que amb això ja n’hi ha prou per entendre el text. Malgrat tot: Estem cridats a situar-nos i viure al nivell de l’essència i això ens força a retrobar l’ús pur, edificant, de la paraula i de l’escriptura. Lavelle

Ara bé, per copsar el sentit d’un text espiritual, cal estar i viure en el mateix nivell de consciència en què viu l’autor del text. El text espiritual és fruit de vivències i d’experiències de vida del qui escriu i no tant d’un estudi intel·lectual; encara que aquest hi ajudi.   

El text de Jo 1,38-39, llegit en clau espiritual, sembla que fa referència a aquesta qüestió. Mestre, on vius? li pregunten els deixebles a Jesús. És com si preguntessin: en quin nivell de consciència vius i des del qual ens parles? I Jesús els respon: veniu i ho veureu... i es quedaren amb ell aquell dia. Aquest quedar-se amb ell evoca el fet de conviure, experimentar, segon Panikkar, no solament escoltar... Des d’un nivell baix de consciència, no entendrem el textos espirituals per més estudis que tinguem. Ens quedarem amb la lletra i la lletra mata, diu Pau, és l’Esperit el qui dóna vida. 2Co 3,6.     

dimarts, 23 de maig de 2023

5 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

 

La dimensió o el món espiritual és el món de la virtut.  La vida espiritual és un estil de vida humana que es manifesta a través de la bondat, de l’autenticitat, de la fidelitat a la vida, del compliment del deure... els espirituals són els qui viuen els anomenat transcendentals: unitat, bondat, veritat... Pau ho resumeix d’aquesta manera dirigint-se als seus deixebles: ara sou llum, viviu, doncs, com a fills de la llum; els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,8-9.      

Ser espiritual no és una especialitat, diria Panikkar. És el desenvolupament integral de la vida humana que hem rebut; una vida amagada en l’inconscient i que malda per sortir i desenvolupar-se fins arribar a la plenitud de la consciència.

En aquest sentit alguns filòsofs com Max Scheler i altres han destacat la dimensió axiològica de la filosofia com a punt de partida fonamental del pensament... És una disposició que dóna peu a la intuïció. I de la intuïció deriva  el coneixement espiritual.  

Ser espiritual, doncs, no depèn d’uns actes específics fets en el marc religiós, sinó d’una disposició humana que es manifesta a través d’un estil de vida conseqüent amb l’ordre de la creació. Ser espiritual demana l’actitud del coratge de ser (P. Tillich) o de l’esforç humà. (Teilhard de Chardin).   

Escoltem aquest últim autor en el seu intent per a posar de relleu el caràcter espiritual de les accions humanes.  

Diu així: És l’esforç creador, és la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, la que formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...

La unió de Déu i del Món en el terreny de l’acció es fa present en la meva consciència. No, Déu no distreu pas abans d’hora la nostra mirada del treball que ell mateix ens ha imposat, per tal com se’ns presenta accessible en aquest mateix treball.

No, Déu no fa pas que s’esvaeixin, en la seva intensa claror, els detalls dels nostres objectius terrenals, ja que la intimitat de la nostra unió amb ell està justament en funció del perfeccionament precís que donem a la més petita de les nostres obres. ...

Déu, en allò que té de més vivent i de més encarnat, no està gens lluny de nosaltres, ni fora de l’esfera tangible; més aviat s’ha de dir que ens espera a cada instant en l’acció, en l’obra del moment. En certa manera, Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament.

L’Esperit és el que dóna sentit i vida eterna a tota la nostra vida humana. Ser cristià és una manera d’expressar aquesta vida humana.