24 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

D’acord amb l’escrit anterior intentem llegir i interpretar els textos espirituals en sentit simbòlic, no en sentit literal.  

Quan diem textos espirituals en general, no fem distinció entre llibres bíblics i no bíblics.  I en aquest moment recordem la reflexió de Panikkar: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que es necessita per a concedir valor de testimoni al llibre.

El benedictí Willigis Jäger ens recorda unes paraules del Mestre Eckhart que diu: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? ¿De què em serviria si no pogués dir també jo: “Soc fill, filla de Déu igual que Jesús”?  Eckhart segueix dient: “Si vols conèixer Déu, no només has de ser igual al Fill, sinó que has de ser el Fill mateix”.

Segueix dient Eckhart: Déu no podria fer que jo fos fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu. Estimats, diu l’Evangelista Joan, ara ja som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem.  Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.” 1Jo 3,2. Ara ja en tenim consciència, però no el coneixement ple.  

I el gran místic i pensador Angelus Silesius ens diu: Déu viu en una llum... aquell que ara no es converteix en aquesta llum, no la veurà en l’eternitat. Amb altres paraules: No es tracta de tenir llum, sinó de ser llum.

Però, vegem alguns textos del mateix Evangeli que ens mostra que això de no copsar el sentit simbòlic del llenguatge espiritual és cosa de tots els temps, no només del nostre. I també és de sempre la tendència a interpretar aquests mateixos textos espirituals en sentit literal.

Un exemple el trobem en l’Evangeli de Joan que recorda unes paraules del mateix Jesús. Diu Jesús: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres... la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda... molts dels deixebles van dir: aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? I es van fer enrere i jo no anaven més amb Jesús... Jesús digué: això us escandalitza? És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res.  (Text bastant abreujat). Jo 6,53-66.

¿Estem segurs que les nostres doctrines religioses i els nostres sagraments els interpretem tal com Jesús vol?

Fa la impressió que la interpretació que en general fem del llenguatge teològic, sigui oficial o no, és més conceptual que espiritual. Ja en el meu temps d’estudiant, parlant de teologia, es recalcava la distinció entre sant Tomàs i el tomisme. Tomàs va ser un filòsof-teòleg espiritual. En canvi, el llenguatge d’alguns teòlegs és més intel·lectual que espiritual.

Ser o tenir? Aquesta és l’alternativa que Eric Fromm, inspirat en el Mestre Eckhart, va voler posar de relleu. Jesús, parlant als seus deixebles, diu ben car que la llum ens ha de venir del ser: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant de la gent, perquè vegin les vostres bones obres.  Mt 5,14-16. Es tracta d’una llum que és fruit no tant de l’estudi (de la informació) com de la fidelitat a l’ésser humà que hem rebut. Aquesta fidelitat és la que ens dóna el coneixement de Déu. 

23 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

En aquest escrit i els que el segueixen intentarem parlar de la naturalesa de la dimensió espiritual de l’ésser humà i del llenguatge que li és propi amb el fi d’intentar poder llegir els escrits espirituals de tots els temps una mica més adequadament.

Quan parlem de la dimensió espiritual de l’ésser humà, parlem del seu nucli essencial. Tinguem present, però, que aquell que vol ser espiritual, no pot prescindir ni de la dimensió intel·lectual, ni de la sensorial. Panikkar, meditant sobre la saviesa, diu: quan hom perd la capacitat sensorial, està perdut. Ara bé, la capacitat sensorial ha de ser penetrada per l’intel·lecte i per la dimensió espiritual.

La dimensió espiritual sovint s’ha reduït a uns actes específics anomenats espirituals o religiosos. Ara bé, la dimensió espiritual fa possible una manera de ser; és la que dóna peu a viure la vida humana en plenitud i la que, segons els entesos, dóna sentit humà a les paraules, tal com va ser en els orígens del llenguatge. Així ens diu L. Lavelle: Al contrari del que es pensa, el llenguatge no està fet principalment de signes. L’invent del llenguatge prové de fonts més pregones... el veritable fi del llenguatge és el de situar els éssers en comunió els uns amb els altres, més que el de designar i anomenar les coses...

I Confuci va respondre als qui li demanaven què s’havia de fer per millorar la situació de la societat: Tornar a donar a les paraules el seu significat original. I Panikkar, citant una cultura espiritual determinada, diu que les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència.  

El llenguatge de signes convencionals és el que dóna lloc al que en diem sentit literal de les paraules. És el que fem servir per posar nom i relacionar-nos amb les coses d’aquest món. I en el món intel·lectual i doctrinal aquests signes s’anomenen conceptes. És el món de la informació.       

Ara bé, en el llenguatge propi de la dimensió espiritual, els mots ja no són signes convencionals o conceptes, sinó paraules, entenent aquest terme en sentit bíblic i que    actualment, també anomenem sentit simbòlic o anagògic de les paraules.

Sobre el significat del llenguatge escoltem algunes reflexions de R. Panikkar: El pensament cristià no és “informació”, sinó consciència –no es recolza sobre l’observació, sinó sobre l’experiència.

I segueix dient: El món occidental quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... oblidant la diferència fonamental entre concepte i paraula. El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat.

Per acabar aquest full i abans de posar exemples literaris d’aquestes teories  – siguin bíblics o de cultura en general- volem dir que hom té la impressió que encara estem i s’està lluny de copsar a fons aquestes reflexions... fins i tot pensant en el sector més innovador... 

3 – CONSCIÈNCIA

Hi ha en l’Evangeli de Mateu una petita metàfora que, per la seva senzillesa, ens pot quedar desapercebut el gran ensenyament religiós que inclou i que, avui dia, ens pot ajudar a clarificar i discernir les nostres idees sobre el fet religiós. És aquesta: No posem vi nou en bots vells... El vi nou s’ha de posar en bots nous, i així es conserven bots i vi. Mt 9,17.

Jesús va dir aquesta metàfora com a resposta a la crítica dels fariseus: els agents religiosos del seu temps, que li retreien que no feia les coses com s’havien fet sempre.   

Jesús, en canvi, s’adapta al seu temps i sobretot mira les coses de la religió des d’una perspectiva més espiritual i humana. 

Els bots són les normes, ritus, dogmes, el folklore religiós... I en els moments actuals de la nostra història veiem la necessitat de renovar i posar al dia els ritus, les doctrines, les normes, de la nostra Institució religiosa. Ara be, suposem que els fidels aconsegueixin actualitzar i posar el dia les estructures eclesiàstiques... ¿Què en trauríem si el vi continua essent ranci? Si volem que es dugui a terme una bona renovació de la religió, cal que donem més importància al vi, a la “dimensió espiritual” de la nostra entitat humana.  

Estem tocant el que és el fons del pensament actual. Aquest pensament que dóna suport i contingut a les reflexions que es fan pels grans pensadors: teòlegs, filòsofs i en diversos mitjans de comunicació, sobre la renovació del fet religiós, al voltant de les seves formes d’expressió. Alguns pensadors també ens parlen d’allò que és essencial.

En general, però, ens preocupem més del “com” i hem oblidat el “què” de la religió. Es tracta de posar en relleu uns actes, sense oblidar l’actitud que dóna sentit als actes. L’essència de la “religió” està en “l’actitud”. Una actitud pròpia del creient i que es manifesta en tot el que fa i diu, no només en uns actes anomenats religiosos. La religió és una actitud humana i divina al mateix temps.

Només vivint a fons l’actitud religiosa podrem expressar-la correctament amb els actes. En tots els actes. De fet, però, seguint el camí més fàcil, hem conceptualitzat la dimensió espiritual de les nostres vides i hem pres per essencial allò que només és una forma cultural d’expressar la religió, pròpia d’un país. I cada cosa té el seu lloc. Hem de respectar l’ordre amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. 

El creient sap que els humans hem d’arribar a ser divins per assolir la plenitud de la vida.

L’esperit és llibertat: On hi ha l’Esperit del Senyor, hi ha la llibertat.  2Cor 3,17. La llibertat se serveix dels conceptes i de la cultura, però no s’hi pot sotmetre d’una manera absoluta. I el mal és que hem absolutitzat els mitjans.  

Segons el criteri de les grans religions el silenci és el lloc propi de l’esperit. El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Cf Sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l’eternitat. Panikkar 

 

2 – CONSCIÈNCIA

Hi ha un sector de la societat que parla de secularitat com de quelcom negatiu. És diu: s’han abandonat les pràctiques religioses... la gent ja no va a missa...  i als nostres joves se’ls ensenya a ser bons i humans però, no practiquen la religió...

Però, què entenem per religió? En aquest context social en el qual avui vivim, mirem de tenir una mirada ampla i pregona que vagi més enllà de les primeres impressions superficials... I sense menystenir les celebracions religioses, posem atenció a allò que Panikkar anomena Secularitat sagrada.  

Per altra banda no ens pensem que allò que ens toca viure avui dia és quelcom nou. Escoltem que ens diu el llibre de l’Eclesiastès: No hi ha res de nou sota el sol. Quan d’una cosa diuen: Mira, això és nou! Segur que ja existia abans. Ecle. 1,9-10.

Escoltem, doncs, que ens diu Isaïes uns vuit segles abans de Crist.  Diu el Senyor: ¿Us penseu que jo tinc per dejuni que un home faci súpliques tot el dia, abaixi el cap com un jonc, es vesteixi de sac negre i s’ajegui a la cendra? ¿D’això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? El dejuni que aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits... comparteix el pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment... Is 58,5-8

I encara un altre text del mateix Isaïes: Escolteu la paraula del Senyor, prohoms de Gomorra... Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos de xais... ja en tinc prou de sang de vedells... quan veniu a presentar-vos davant meu amb els vostres animals... Qui us ha demanat tot això? No porteu més ofrenes inútils, el fum dels sacrificis, el detesto. No suporto... els aplecs sagrats, ni el repòs del dissabte... Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us... Traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal... busqueu la justícia, detureu l’opressor, defenseu l’orfe, pledegeu a favor de la viuda...  Is 1,10-17. 

¿No podríem dir que les paraules del profeta són una expressió de “secularitat sagrada”?

Joan evangelista considera el Món com la casa de Déu. J0. 1, 10-11. Panikkar considera el món com una de les dimensions constitutives de la realitat, de tota la realitat. En aquest sentit la religió com a fet relligador amb el diví, és també essencialment mundanal i en aquest sentit no presenta ni exigeix una “fugida” ni tampoc un “menyspreu” del món, encara que el món no sigui l’únic ingredient del que és real.

I segueix dient Panikkar: La secularitat representa la convicció de que el “segle”, és a dir: el “món” pertany a l’esfera última de la realitat. El “segle”: el món, no és un estadi subordinat i/o transitori de l’ésser, insignificant enfront d’un univers etern, diví i transcendent, però tampoc és l’única realitat. També Teilhard de Chardin té molt a dir en aquest sentit.  

 

1 – CONSCIÈNCIA

La consciència és com el nucli de la nostra personalitat. La consciència és la veu que ens ve de l’Infinit. Hem d’estar sempre atents a aquesta Veu.

Hi ha diferents noms d’aquest nucli íntim: Qui diu esperit diu consciència.  I consciència també significa memòria.  Bergson. Agustí.

La consciència és la Paraula que ens parla des d’un principi: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. En ell hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes... El qui és la Paraula s’ha fet home... Jo 1.

Estem parlant de la dimensió espiritual de l’ésser humà que som nosaltres. I des d’aquesta dimensió hem de viure l’eternitat en el temps. Panikkar té una paraula que expressa aquesta experiència. Diu: La tempiternitat és l’experiència de l’eternitat en cada moment temporal de la nostra existència.

Jesús vivia aquesta experiència d’eternitat i ho va expressar als fariseus quan els va dir: Us ho ben asseguro: abans que Abraham vingués al món, jo sóc. Jo 8,58.

Nosaltres estem destinats a participar de la mateixa Vida espiritual. Escoltem Jesús que ens diu: Qui m’estima, guardarà la meva paraula; el meu Pare l’estimarà i vindrem a fer estada en ell. Jo 14,23. I, per la seva banda Pau ens diu: Déu no és lluny de ningú de nosaltres, ja que “en ell vivim, ens movem i som”... som del llinatge de Déu.  Ac 17,27-29.

Angelus Silesius ens diu en les seves màximes espirituals: La Font està en nosaltres. No hem de clamar Déu, ja que la font és en tu: si no li obstrueixes el canó, brollarà per sempre.

La fe és obertura al Misteri que nosaltres anomenem Déu. La fe és un acte lliure de la voluntat. Aquest acte demana una decisió. És una possibilitat que només depèn de nosaltres dur-la a terme.

Estem destinats a viure la mateixa vida de Déu. No una altra vida. Ja que hem esdevingut participants de la naturalesa divina.  2P 1,4.

Déu és l’ésser en el lliurament total al qual hi ha el mode veritable de l’existència.  Si estem segurs de la nostra llibertat, de seguida es dóna un segon pas vers la nostra autocomprensió: l’home és l’ésser referit a Déu. Jaspers.

Som paraula. Hem d’esdevenir paraula de Déu. Marià Corbí ho expressa d’aquesta manera: L’home no és cos, és ull. No només la ment compren i veu, també el cos i tots els aspectes de l’ésser són veure i comprendre... Però, la font d’aquesta llum és la consciència.

Jesús no va fer gaire diferència entre Ell i nosaltres. Quan el fariseus el volien apedregar per la seva manera de parlar... li van dir: el volem apedregar perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Jesús els replicà: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? Jo 10,33-34.

  1 - AQUÍ TENIU L’HOME.   Jo 19,5

Aquestes paraules: aquí teniu l’home, són les que va dir Pilat al presentar Jesús al poble que demanava la seva mort. Aquest “home” encara viu: ha ressuscitat, ens diu el Nou Testament.

Ara bé, els primers deixebles d’aquest Home li van posar el nom de Crist i als seus seguidors el nom de cristians. Amb el temps, aquells seguidors van formar la Institució religiosa que ha donat lloc al cristianisme.

Crist és la paraula grega que vol dir: ungit, enviat.

És molt important i decisiu a l’hora d’acomplir la veritat en l’amor  Ef 4,15, : (Aquesta és la finalitat de la vida humana), de posar cada cosa al seu lloc en el diferents nivells de coneixement i de consciència.

Amb altres paraules volem dir que és decisiu -a l’hora de trobar el bon camí que ens porta a viure en plenitud la vida- el fet de saber distingir el contingut essencial de la fe -comú a tota la humanitat- de les seves diverses formes d’expressió, pròpies de cada cultura.   

Nosaltres, els cristians, tenim un referent que ens parla de la plenitud de la vida i ens mostra el camí que hem de seguir per obtenir-la. Aquest referent és Jesús de Natzaret: el fill de l’Home, com ell mateix es deia i que es va fer conèixer com l’enviat del Pare per dur a terme la seva voluntat, tal com ell mateix ens va dir: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra. Jo 4,34.

Jesús és l’Home enviat, que compleix amb el seu deure.

Si, segons els entesos, la llibertat és allò que defineix l’home, la llibertat responsable és pròpia de l’home creient. Així K. Jaspers defineix l’home d’aquesta manera: ser home és llibertat i referència a Déu.

Aquesta és la gran diferència entre creients i no creients: El cristià entén que té una llibertat, no per fer el que ell vol, sinó per complir i portar a terme la voluntat del Pare del cel. El cristià entén que és un home enviat; entén que la seva llibertat és una llibertat responsable, que vol respondre i ser fidel a la Veritat i a l’Amor, d’acord amb el judici diví.

Això és ser cristià. Tota altra cosa és comentari.

Quan diem “comentari”, usant un terme d’un gran Mestre i Rabí, volem significar tot el món de doctrines, ritus, costums, lleis eclesiàstiques, etc. que són com el món religiós en el qual vivim a favor o en contra i que forma o deforma les nostres consciències, i que volen ser la “forma” del “contingut essencial de la fe”.

Tinguem clara una cosa: “L’Etern present” no està lligat a cap forma, ni a cap lloc.   

9 – HUMANS, EN PRIMER LLOC

Repetim: El pensament ens configura. La nostra manera d’actuar depèn de la nostra manera de pensar; i la nostra manera de pensar està subjecta, en gran mesura, a la nostra manera de llegir. Una altra cosa: quan llegim continguts espirituals no hem de percebre “conceptes”, sinó “paraules”; no signes, sinó símbols. “Concepte” evoca “tenir”; “paraula” evoca “ser”: Tenim conceptes, som paraula. El coneixement espiritual no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència.

Posem ara un exemple de lectura bíblica, amb l’ajuda d’alguns exegetes, entesos en Sagrada Escriptura:

Escollim el fragment que ens parla del paralític i que es troba en tres evangelistes amb algunes variants. Aquí posem un resum dels textos:

Uns dies després, Jesús entrà novament a Cafarnaüm, i va córrer la veu que era a casa; s’hi va aplegar tanta gent, que ja no cabien ni al davant de la porta; i els parlava. Es presentaren aleshores uns homes a dur-li un paralític, que portaven entre quatre. No podent presentar-l’hi a causa de la multitud, descobriren el sostre a l’indret on ell era, van fer un forat, i baixaren la llitera on jeia el paralític... Jesús va dir al paralític: Aixeca’t, pren la teva llitera, camina i vés-te’n a casa teva... Mc 2  - Mt 9 – Lc 5,17

El paralític i els qui el portaven, eren de fora; de tot arreu: del quatre punts cardinals: el portaven entre quatre, diu Marc. No eren jueus, i per tant, no podien entrar per la porta: (per la porta gran, diríem a casa nostra). Llavors van fer un forat a la teulada: “van saltar-se la llei”; van trencar el sostre de vidre, diem també nosaltres quan volem aconseguir una cosa fora del que està establert.

Un cop al davant de Jesús, aquest va dir al paralític: aixeca’t, pren la llitera, camina i vés-te’n a casa teva. No li va dir que deixés la llitera, sinó que ell la prengués... Quan som infantils en l’esperit, la llei ens porta, però quan som adults en la fe, som nosaltres els que decidim i ens expressem a través de la llei. En últim terme, els qui decidim som nosaltres. Veiem què diu Pau als corintis: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1Co 2,14-15. La llibertat responsable és allò que ens fa humans en el ple sentit de la paraula, i cristians en la nostra pròpia cultura.

I Jesús va acabar dient al qui era paralític; camina i ves-te’n a casa teva. En aquest context espiritual, quan Jesús diu ves a casa teva, no hem de pensar en una casa de pedra o de fusta... sinó, en la pròpia gent, en la pròpia cultura, en la pròpia manera d’expressar la vida... és com si digués: ves amb la teva pròpia gent i cultura, no cal que siguis dels nostres...

Aquesta obertura de Jesús amb el qui són de fora, trencant la fe partidista del poble jueu, es veu sovint en el Nou Testament. I això sembla que encara no ho hem entès, dins del nostre context històric. Posem un altre text com exemple: Joan digué a Jesús: -Mestre, n’hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d’impedir-lo, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: No li ho impediu.  Mc 9,38-39.