dijous, 29 de febrer del 2024

 

1 – LA MEMÒRIA

Tornem sobre el sentit de les paraules. La memòria té un sentit profund que se’ns escapa, però que alguns grans mestres ens el fan present.

En el context d’aquests escrits el fonema memòria pot ser sinònim de paraula, d’esperit, de consciència... Vegem que en diu St. Agustí: Com que l’esperit és també la memòria mateixa –de fet, quan recomanem una cosa perquè hom la tingui en la memòria, diem: Mira de tenir-ho en l’esperit... la memòria és, per dir-ho així- l’estómac de l’ànima...

Per la seva banda Bergson diu: Qui diu esperit diu, abans de tot, consciència... i la consciència la puc caracteritzar pel seu traç més evident: consciència significa en primer lloc memòria.  

Parlant lliurement i en sentit simbòlic i recordant les paraules bíbliques: “Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres...” (Gen 1,26.) nosaltres diem: “som paraula de Déu, som memòria de Déu.

Escoltem, però, el Mestre Eckhart que parlant amb referència a Jesús diu: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús... si vols conèixer Déu, no només has de ser igual al Fill, sinó has d’ésser el mateix Fill.

Segueix dient: Déu no podria fer que jo fora fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu, de la mateixa manera Déu no podria fer que fora savi si no tingués ja l’ésser de savi. Serem savis en la mesura que deslliurem la potencialitat de llum que tenim dins.

¿Com som fills de Déu? Encara no ho sabem. Escoltem que ens diu Joan: “Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és”.  1 Jo 3,2.  Cf. W. Jäger

No som éssers acabats. “Som esdevenir”. I per arribar a ser allò que hem de ser, serà bo tenir present la part passiva de les nostres vides... Escoltem, una vegada més, Teilhard:

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes.

El subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant. I aleshores, per la seva naturalesa d’element, es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. Ell, el més petit, ha de rebre més que no pas donar.

I així es troba pres per allò que ell pensava prendre. L’ésser humà, que vol arribar a conèixer-se a si mateix a fons i a ser lliure de veritat i a ser veritable paraula de Déu, sap que està sotmès a aquesta commoció psicològica que, en tota criatura intel·ligent, fon d’una manera insensible l’alegria d’obrar amb el desig de patir, l’exaltació de fer-se a si mateix amb la  cremor de morir en un altre. Recordem que aquí patir és sinònim de rebre, acceptar.

dimecres, 21 de febrer del 2024

 18 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

En començar aquesta reflexió recordem la importància que donaven els antics al propi coneixement: Coneix-te tu mateix. El considerem un dels principis fonamentals de la vida que mai no hauríem d’oblidar.

I quan es tracta del creixement personal, seguint els consells del Mestre Eckhart, hem de tenir clar que, més que fer, hem de deixar fer. És a dir: hem de permetre que les potencialitats que estan en el nostre inconscient, esdevinguin consciència. Hem de permetre que el poder de vida que Déu ens ha donat en potència, esdevingui plenament realitat. Hem de deixar lliure aquest poder de vida perquè vagi creixent i es vagi desenvolupant fins arribar a la seva plenitud.

I per això serà bo tenir en compte el consells del Mestre quan ens diu: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix... perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi... la trobarà. Mt 16,24-25.

També serà bo posar atenció a la part passiva de les nostres vides. Escoltem el que ens diuen, en aquest aspecte, els mestres:

La relació de la veu i de l’oïda ens descobreix les profunditats mateixes de l’existència, car dóna testimoni d’aquesta unió de l’activitat i de la passivitat que és la substància del nostre jo. Lavelle  

També Teilhard de Chardin ens parla llargament d’aquest tema. Escoltem-lo (tinguem present, però, que en aquest context, el mot: “patir” s’ha d’entendre no com sinònim de sofrir, sinó de rebre):

L’existència de cada home es divideix adequadament en dues parts –allò que ell fa i allò que ell pateix... això porta a considerar el camp de les nostres activitats i el de les nostres passivitats.    

De les dues meitats o components en els quals podem dividir la nostra vida, la primera, per la seva visible importància i pel valor que li conferim, és el camp de l’activitat, de l’esforç, del desenrotllament. Ara bé:

Com sabem, no hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, “en nosaltres, sense nosaltres” segons la dita de sant Agustí.

Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat...  

dijous, 15 de febrer del 2024

17 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La dimensió espiritual és el nucli de la personalitat. Tot forma part del que som: cos, raó, esperit... però la dimensió espiritual –com a éssers humans- és el nucli, és la força vital, el dinamisme que mou, l’energia que dóna sentit... El cim forma part de la muntanya; el cim no pot prescindir de la falda, de la base... La muntanya és tot, però el cim és el que toca el cel, el que ens fa divins, sense deixar de ser humans.  

Tot forma part de nosaltres, però vivim en un lloc... no podem viure al mateix temps, al cim i a la falda de la muntanya... L’important és saber on vivim –on tenim el cor- perquè d’acord en el lloc on vivim, serà la nostra manera de pensar, d’actuar i de ser.

Per això l’Evangeli de Joan que és d’una gran profunditat espiritual, comença posant de relleu la pregunta que els deixebles fan a Jesús: On vius?  a baix, al mig, al cim de la muntanya de Déu?  És la pregunta clau que ens hem de fer, si volem saber una mica el que en realitat som com a éssers humans i quin és el valor del nostres actes en ordre a la vida eterna i també per saber el nivell del nostre coneixement.

La resposta de Jesús també és per considerar: Veniu i ho veureu. És l’experiència. Si no vivim en el mateix lloc espiritual, en el mateix nivell de consciència que vivia Jesús no podem entendre el seu missatge. És el que els passava als mateixos deixebles abans de la Pentecosta. El mateix Jesús els diu: Encara tinc moltes coses per dir-vos, però ara us serien una càrrega massa pesada. Una altra traducció diu: però ara no les podeu suportar. I una altra encara: però ara no les podeu entendre. Jo 16,12.

No es refereix a la quantitat, és a dir: a tenir més coneixements... sinó a la qualitat: més profunditat, més empatia amb la Veritat i la Realitat. Com diu Bergson i altres autors, en el món de l’esperit la categoria de la quantitat, s’ha de canviar per la de qualitat. 

Hem dit mantes vegades que és de primera necessitat distingir el contingut essencial de la forma d’expressió: Distingir la vida de l’expressió de la vida, l’amor de l’expressió de l’amor, la fe de l’expressió de la fe. I també en el llenguatge que fem servir hem de saber distingir, en cada mot quan és paraula i quan és concepte. Saber distingir la filosofia, que és “amor a la saviesa”, de la ciència. La ciència cerca, investiga com actitud pròpia de la seva naturalesa... en canvi, des del coneixement espiritual és diu: no es pot cercar la saviesa, i encara: el contrari de la saviesa és el saber de tot.... 

La filosofia que, segons els antics, neix de la contemplació i de l’admiració, és fruit de l’experiència més que de l’estudi. L’estudi acumula i guarda els coneixements obtinguts per l’empatia amb la realitat ...

Per això es diu que la filosofia és una actitud primària, és a dir: forma part de la naturalesa humana que hem rebut. La disciplina acadèmica que es coneix amb el nom de filosofia és la seva expressió doctrinal, però el contingut essencial està, en potència, en cada un dels éssers humans. Desenvolupar aquest poder depèn de la llibertat de cadascú. Recordem  Jaspers que ens diu: No es pot ensenyar filosofia, sinó a filosofar.   

dimecres, 7 de febrer del 2024

 

16 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Deixem aparcat el coneixement sensorial, per posar l’atenció en el coneixement racional i el coneixement espiritual i la diferència que hi ha entre els dos coneixements.

Hem dit que el dinamisme o l’element que causa el coneixement racional són actes: l’estudi, la reflexió, la meditació...

I que el dinamisme que genera i dóna lloc al coneixement espiritual són actituds: l’autenticitat, la sinceritat, la puresa de cor: feliços els nets de cor perquè ells veuran...

 

També hem de tenir present que una cosa és la temàtica que hom analitza i l’altra és el nivell de consciència des del qual hom analitza les coses.

Un objecte d’estudi pot ser, per exemple, la religió, l’oració, els afers espirituals... un estudi que, sovint, es fa des d’un nivell intel·lectual, doctrinal, ritual, cultural... Només els místics de la talla d’un Joan de la Creu o del Mestre Eckhart és pot dir que ho fan des d’un nivell espiritual, al mateix temps que intel·lectual... Els espirituals de debò els situem com els qui viuen al cim de la muntanya, dins de l’ermita al cel suspesa.

El llenguatge del qui és espiritual pot ser espiritual (simbòlic) encara que parli de “les coses de la terra”... És “el sentit” que dóna a les paraules allò que fa que siguin espirituals o no... i aquest “sentit” és fruit de l’experiència, més que de l’estudi. Diu Emerson: La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sens minvament.

És en aquest sentit que diu el mateix autor: En realitat, a pocs adults els és donat veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol. O, almenys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l’ull de l’home, però brilla en la mirada i el cor del nen.  (Emerson, 1803-1882, és un filòsof americà –Boston-, fundador del moviment filosòfic anomenat: transcendentalisme). 

Recordem que fem servir la muntanya com a símbol. En aquest sentit parabòlic diem que pot passar, i passa sovint, que llegim i interpretem escrits espirituals, com els Evangelis, des de mitja muntanya: des del lloc de la intel·lectualitat, del món doctrinal i ritual, el món dels conceptes... és a dir des d’un nivell de consciència que no és el mateix que tenia l’autor dels escrits espirituals... Els Evangelis estan escrits al cim de la muntanya, és a dir: des d’un nivell alt de consciència.  

Si no ens posem en el mateix nivell de consciència que tenia l’autor quan els va escriure... no podrem copsar tot el seu significat espiritual...

La diferència no és solament que aquell que està “al cim” contempla un horitzó més ampli; “veu més coses” que aquell que està a mitja muntanya... sinó que, el qui viu al cim i no solament hi és de passada, es fa una sola cosa amb la natura que l’envolta: els arbres, els insectes, els perfums... viu empàticament amb la Realitat: Viu i coneix la Veritat des del seu contingut essencial, la coneix per experiència, no solament per l’estudi.

dijous, 1 de febrer del 2024

 

15 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

EL CONEIXEMENT.

Una vegada més parlem del coneixement com d’allò que forma part essencial de la nostra naturalesa humana. Ja que no solament tenim coneixements, sinó que som essencialment coneixement. Som llum (hem d’arribar a ser-ho) i ho som no solament pel que diem, sinó i sobretot pel que som; ho som no solament per les paraules que podem dir, sinó pel nostre comportament, pel nostre estil de vida: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres... Mt 5, 14-16.

També es pot dir que som voluntat: Homines sunt voluntates, deien els antics:l’home és voluntat”. Són dues cares de la mateixa Realitat... Les dues facetes formen una sola unitat de Vida. No hi ha coneixement sense voluntat, ni voluntat veritable sense coneixement. Estem parlant no “de la”, sinó “des de la” dimensió espiritual: Estimats, quan Déu es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.   

D’acord amb les tres dimensions de les quals es compon l’ésser humà: els sentits, la raó i l’esperit, podem parlar d’un coneixement sensorial, un de racional i un altre d’espiritual.

Els coneixements són fruit d’una dinàmica –energia vital- que és específica per a cada coneixement. Així diem que el coneixement sensorial sorgeix de la necessitat i de l’instint.

El coneixement racional és fruit de l’estudi, de la reflexió, de la meditació, de l’esforç intel·lectual.

El coneixement espiritual és fruit de la intuïció, la contemplació, l’experiència, la puresa de cor, l’autenticitat, de l’instint superior.

Escollim la muntanya com a símbol d’aquestes tres classes de coneixement. La muntanya ha estat sempre un símbol de la vida espiritual. L’Evangeli ens parla de la muntanya alta com del lloc on Jesús es va donar a conèixer d’una manera més íntima i que la tradició ho recorda com “la Transfiguració”.

Vegem també què ens en diu L. Boff de la muntanya en el seu llibret sobre els sagraments: Dedico aquest llibret a la muntanya que en tot temps visita la meva finestra... Ella és com Déu: tot ho suporta; tot ho aguanta; tot ho accepta... Per això la muntanya és un sagrament de Déu: revela, recorda, mostra, remet.

La muntanya de Montserrat, per les seves característiques que l’envolten és com un imatge de les tres classes de coneixement de les quals parlem:

A baix, a la seva falda hi ha un poble, un conjunt d’individus o persones compromeses amb les coses d’aquest món... a mitja muntanya hi trobem un Monestir, símbol de la institució, de les lleis, dels conceptes doctrinals, de les normes... i al cim hi veiem les ermites, lloc de contemplació,  de silenci, d’empatia amb la terra i el cel: “ermita al cel suspesa”...   

No fem cap judici de ningú, ja que segons ens diu el Mestre, en el dia definitiu: molts passaran de primers a darrers, i de darrers a primers. Mc 10,31.  És només un estil parabòlic sobre el coneixement.   Continuarem comentant cada lloc de la muntanya...

 

dimecres, 24 de gener del 2024

 

14  - LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Recordem la importància del llenguatge ja que és ell el qui normalment forma les nostres consciències. Sembla fora de mida donar tanta importància al llenguatge essent com és una cosa tan coneguda... però el sentit que donem a les paraules que llegim o escoltem és el que ens fa ser el que som i que pensem com pensem...

“La Paraula”, en definitiva, és la que modela el cor de l’home i dirigeix el rumb de la societat. Som -ara- el que pensem ser i expressem amb les paraules. La paraula que és el cos del pensament, no simplement el vestit, materialitza el pensament... Però, la rutina, el capteniment fàcil, la incoherència... fa que l’ésser humà que, amb esforç, ha superat l’esclavatge de les coses, esdevingui esclau del llenguatge, la qual cosa és pitjor. Lavelle   

L’adhesió rutinària a uns dogmes i doctrines provoca una seguretat fictícia que ens amaga la realitat del que som i del que estem destinats a ser. Si intuíssim la distància que ens separa de la Veritat... segurament prendríem unes altres decisions en la vida...

Quan les paraules que sentim o emprem van dirigides al món interior –a la dimensió espiritual de nosaltres mateixos i de la realitat- són el que se’n diu: paraules simbòliques. I en aquest aspecte tinguem present el que ens diu Emerson: La capacitat d’un ésser humà per a vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, despèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.  

El desgast i la rutina fan molt mal...   Sense menystenir la tradició dels antics i tota la saviesa que ens ha precedit, és un error voler partir de zero, no podem mai renunciar a la llibertat responsable que fa possible la nostra realització personal. Siguem persones de sentit comú i tinguem el coratge de ser. Per això ens fa falta un esforç titànic de clarividència i de despreniment. Escoltem què ens diu el nostre amic Panikkar:

Si per un moment oblidéssim que som professors, paletes, executius, etc.; si ens oblidéssim que som cristians –i fins i tot éssers humans-, propiciaríem l’obertura a una consciència de la realitat de la qual podem ser portaveus. Per arribar-hi, ens cal despullar-nos, desprendre’ns de tot el conjunt d’atributs que, si bé conformen la nostra personalitat, en identificar-nos-hi ens limiten i, a vegades, ens asfixien.     

I en un altre indret diu: La nostra reflexió l’emmarquem dins d’una perspectiva ampla: la de l’home contemporani que reflexiona sobre la seva experiència en els últims 6.000 anys de la seva història. Crec que aquesta és l’escala que es necessita actualment per a abordar els problemes que afecten la humanitat...

La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis.   

La Vida humana s’ha manifestat en el curs dels segles, però encara no ha arribat a la seva plenitud. En conjunt, encara estem lluny de realitzar allò que estem destinats a ser.  Hem de fer un esforç de superació i per això ens cal molta sinceritat per reconèixer que no hem estat fidels a la nostra responsabilitat de ser. Som esclaus del que diem i pensem!

 

dijous, 18 de gener del 2024

13 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La dimensió espiritual i la presència de l’Etern.

En parlar de la presència de l’Etern, el problema rau en el fet que quan evoquem la presència de l’Etern i celebrem aquesta presència de diferents maneres, pensem que “el fem present”... convertint, en la nostra consciència, “la forma en essència”, el contingut essencial en la forma d’expressió o celebració. Fe i sagrament són dues paraules que sovint van unides però que no tenen el mateix significat i que ontològicament són diferents...

Denunciant aquest malentès Panikkar, parlant del coneixement, deia que: s’ha de tenir present el caràcter de la cultura occidental que tendeix a identificar l’essència de les coses amb la seva diferència específica.  I tanmateix la distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa...

Una cosa és la presència de l’Etern que no està lligada a cap forma d’expressió, d’altra manera ja no seria l’Etern... i l’altra és la manera com celebrem aquesta presència, que pot ser més o menys solemne i festiva; religiosa o laica. L’Etern és present arreu i en tot moment, el recordem o no el recordem; el celebrem d’una manera senzilla o solemne... Seria una aberració teològica dir que Déu és més present en una forma que en una altra, o que és més present aquí que allí...

El Crist ressuscitat està igualment present en el rés del rosari que en la missa o en les feines de la casa... Hem lligat l’Etern a les nostres lleis i costums... Però l’Etern continua essent l’Etern, no lligat a les categories d’espaitemps, ni a les lleis humanes per més religioses que es formulin. “La Veritat” queda intacta, no queda ofuscada pels nostres errors, mentides o falsedats. Som nosaltres els qui ens lliguem i ens esclavitzem al nostre engany...

Posem aquí uns exemples de la confusió entre essència i forma...  Ens diu Panikkar: seria aberrant identificar, sense més ni més, “església” amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII. D’una altra manera diríem: no és bo confondre “la comunitat de fe” amb la “institució eclesiàstica o religiosa”. Certament que es poden i s’han de viure juntes –no sempre esdevé així-, no són el mateix, i cal saber distingir els dos conceptes si no volem viure en fals la veritable religió. L’adoració es pot convertir fàcilment en idolatria. Fàcilment ens podem equivocar i posar la voluntat: “el pes” del nostre amor (allò que fa que siguem el que som en aquest moment de la nostra vida), en allò que ens esclavitza per comptes de posar-lo en allò que ens allibera.  

Un altre exemple d’aquest malentès el tenim en la famosa frase: “Fora de l’Església no hi ha salvació”. Aquesta frase ja la trobem en els sants Pares de l’Església, però amb un sentit completament diferent del que es dóna avui dia. Per ells es tracta de l’Església que existeix des d’Abel, el germà de Caín, és a dir, des de sempre, i que vol significar: allí on hi ha amor allí hi ha l’Església. Una Església, per tant, que es dóna a conèixer per unes actituds concretes, més que per uns actes especials.