2
– SILENCI
La fe, d’acord amb
la carta als hebreus (He 11,1.), és la
convicció de les coses que no es veuen i s’esperen. Una convicció que és
una opció lliure que neix del silenci: El
silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Sant Ireneu.
En parlar de la fe, fem memòria, una vegada més, de la
importància del llenguatge i el significat que donem a les paraules. Escoltem
què ens diu d’Emerson: El llenguatge és
el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.
La naturalesa és el
vehicle del pensament... 1) Les paraules són signes de les realitats naturals.
2) Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals
particulars. 3) La naturalesa és el símbol de l’esperit.
Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual.
Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest
estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural pres com a
representació.
Si quan llegim l’Evangeli tinguéssim en compte aquestes
reflexions més fàcilment entendríem el seu significat espiritual. Unes paraules
de Teilhard sobre la fe ens poden ajudar en aquest sentit. Escoltem-lo:
... si no creiem, llavors les onades ens
engoleixen, el vent ens arravata, ens manca l’aliment... la força divina resta
impotent o és massa lluny. I, al contrari, si creiem, les aigües es fan
acollidores i dolces, el pa es multiplica, els ulls s’obren, els morts
ressusciten... O bé, s’ha de glossar l’Evangeli minimitzant-lo arbitràriament,
o bé hem d’admetre la realitat d’aquests efectes, no com a cosa transitòria i
passada, sinó com a perenne i actual realitat.
La fe opera. Què vol dir això? ¿Vol dir que l’acció
divina, en sentir-se sol·licitada per la nostra fe, ha de venir a substituir-se
a si mateixa en el joc normal de les coses que ens rodegen? ¿Ens posarem a
esperar que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els
resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques?
Evidentment que no. Ni els encadenaments del Món
material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de
cap manera minimitzats, pels preceptes de la fe... Sota l’acció transformadora
de la “fe que opera”, tots els lligams naturals del Món romanen intactes... que
la fe opera no vol dir que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els
cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses
recerques... ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà
del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pel precepte de
la fe... se’ls superposa un principi, una finalitat interna...
El llenguatge simbòlic propi dels Evangelis és tan
natural –no
forçat- com el llenguatge que en diem literal. La
diferència només està en el fet que, fent servir els mateixos fonemes o mots,
un: el simbòlic, es refereix a la dimensió espiritual i l’altre: el literal, a
la dimensió física o corporal de l’ésser humà.
El gènere literari propi, quan es parla del món espiritual, és el parabòlic, al·legòric, anagògic.