1 – REFLEXIONS

El fet cristià és una experiència humana feta des de la fe i expressada en llenguatge propi de la cultura occidental. Aquesta cultura parteix de la afirmació d’uns textos bíblics que diuen: “El qui és la Paraula s’ha fet home”. Jo 1,14.

Qualsevol qualificatiu que es pugui afegir a la paraula: home, ve després, com, per exemple, el qualificatiu cristià que vol dir “ungit, enviat”. Ser cristià és ser home fidel i responsable, és a dir, aquell home que es pren la vida com un deure que ha de complir. (Recordem que els conceptes: deure, obediència, temor i altres, tenen un sentit, quan des de la fe es refereixen a Déu, i un altre sentit, quan les referim a les lleis humanes, entre les quals hi ha les anomenades religioses).

Meditem això a partir d’un text bíblic: L’àngel anuncià a Maria que tindria un fill... i serà anomenat Fill de l’Altíssim...  Maria digué a l’àngel: Com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,26-38.

¿Qui és l’home que no coneix Maria? Conèixer l’home està més enllà de les forces humanes i reconèixer aquest fet és prendre consciència que estem davant del misteri. I que només la fe en Déu ens pot donar la resposta i la virtut que necessitem per dur a terme el pla diví en nosaltres. Tota la vida de Maria la veiem meditant el Misteri que ella sap que està més enllà de les seves possibilitats.

 

Aquesta intuïció -pròpia de persones madures o espirituals de debò- fa prendre consciència  que allò que se’ns demana està per damunt de les nostres pròpies forces i coneixement, ho veiem no sols en Maria, sinó també en grans pensadors del nostre temps. Així, per exemple, Pascal i Jaspers s’esforcen en dir que l’home és més del que nosaltres podem imaginar i saber: L’home supera infinitament l’home. Pascal. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. K. Jaspers

 

L’Evangeli ens diu qui és el que fa possible allò que nosaltres, pel nostre compte, no podem dur a terme. L’àngel diu a Maria: L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra.  

Aquest mateix Esperit és el que, en el dia de la Pentecosta, va fer dels apòstols del Crist, “homes nous”. És el que volem expressar nosaltres quan celebrem el baptisme d’aigua i Esperit Sant. No solament d’aigua, recalca l’Escriptura.

L’Esperit és el que fa possible que Maria sigui mare d’aquell que a si mateix s’anomenarà: el fill de l’home. I que el poble creient la pugui anomenar: Mare de Déu.

Hauríem de tenir present el cant: L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres; no tingueu por d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor. Ell transformarà les vostres vides, us donarà un cor per estimar; serà foc que purifica, força en l’actuar... Tot està en fer possible que l’Esperit actuï en nosaltres. 

 

4 – ESBERLES

La dita diu: Els arbres no deixen veure el bosc. De semblant manera podríem dir: els ritus, les doctrines, les cerimònies... no deixen veure la religió. O també: les creences no deixen viure de fe.

I així com hi ha boscos de pins, de roures, de fagedes... també la religió adquireix diversos noms d’acord amb la cultura en la qual està arrelada. Sembla que això ja ho tenia present St. Lluc quan narra, en els llibre dels Fets dels Apòstols, el següent: Tots foren omplerts de l’Esperit Sant, i començaren a parlar en altres llengües... i deien: cadascú de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua...  Ac 2, 4-8  L’Esperit Sant és el mateix per a tothom. Però cadascú el viu i l’expressa a través dels seus actes i paraules, des de la pròpia cultura. Si això és una veritat tan antiga, per què ens costa tant entendre-la i acceptar-la? 

Cal no confondre la fe amb les creences. Aquesta confusió pot portar no solament greus problemes de convivència, sinó també un engany religiós de tipus personal.  

Posem un exemple viscut per en Panikkar, entre altres que es podien posar. Panikkar diu: Si reeixim a viure des de la dimensió espiritual a fer l’experiència advaita, tal com és viscuda en la millor tradició hindú, aleshores també s’obrirà per als cristians... la possibilitat de viure una fe advaiticocristiana, que permet alhora una vida plenament hindú i al mateix temps cristiana, sense l’experiència dura i dolorosa de ser una personalitat escindida.

És una experiència entre altres que es poden donar. Molts anys enrere, abans que Panikkar pronunciés aquestes paraules, en el Llibre bíblic de Rut –escrit molts anys abans dels Evangelis cristians, hi llegim aquestes paraules dites per Rut a la seva sogra, quan aquesta s’acomiadava per anar al seu país. Rut li va dir: No insisteixis que et deixi, vindré amb tu i el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. Rut 1,16. 

Ser cristià és una opció humana que es pot expressar a través de qualsevol cultura. Ser cristià no és altra cosa que ser humà responsable, és a dir: que respon al do que ha rebut de Déu, la qual cosa Jesús anomena: complir la voluntat del Pare del cel.  

Diversos pensadors ens parlen de cristians no catalogats per la Institució. Així K. Rahner ens parla de cristians anònims i Panikkar diu que Els cristians no tenen el monopoli del coneixement de Crist. 

No siguem esclaus del llenguatge. Una lectura simbòlica, és a dir: espiritual, ens ajudarà a veure i a viure el fet religiós i a posar les coses al seu lloc en la pròpia consciència. En aquest sentit Panikkar ens parla de Cristiandat, cristianisme i cristiania.

Per cristiandat entén el fet cultural, popular, viscut a occident amb l’auspici de les Autoritats d’aquest món. Amb el concepte cristianisme vol significat l’aspecte doctrinal que dóna cos a la Institució anomenada església cristiana. I amb la paraula cristiania Panikkar es refereix a aquell col·lectiu que viu i pensa a partir de l’Evangeli del Crist.

Una persona madura viu de l’Evangeli sense menystenir ni el cristianisme, ni la cristiandat, però renovant-los i adaptant-los al moment present, amb llibertat i responsabilitat.

 3 – ESBERLES

Quan en Panikkar diu que la gran pandèmia d’avui dia és la superficialitat, té raó. Vivim a la superfície de la realitat, ens quedem a la riba i no anem a fons en el mar de la vida.  Espiritualment parlant, actuem per inèrcia, pel que sempre s’ha fet. Avui se’ns demana que   prenguem consciència de la Realitat; que no siguem titelles a disposició d’interessos emmascarats, d’aquells que es fan amos del que fem i som. I això vol dir que ens és necessari tenir un coneixement personal a fons de la naturalesa íntima de les nostres creences i opinions, del que som i del que fem.  

 

Per poder arribar a ser veritable llum, ens hem de formar. En el món de les ciències això vol dir adquirir més coneixements, enriquir la nostra capacitat intel·lectual; en el món de l’esperit, en canvi, conèixer vol dir ésser. Siguem més allò que hem de ser com a persones humanes, i això demana apujar el nivell de la nostra consciència. 

Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir. Només és conegut allò que és estimat. El més important és aquest esdevenir que crea la comunió amb la realitat.  

 

El nou coneixement adquirit per l’acceptació de la paraula provoca una nova manera de ser i d’estimar. I quan parlem de la paraula parlem de l’expressió de la vida perquè en ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4. No parlem de qualsevol mot o signe gràfic que apareix en les publicacions de cada dia...

Els savis insisteixen a tornar a donar a les paraules que emprem el seu sentit original. Quan Panikkar diu que la religió d’avui dia ja no és la religió de la paraula sinó la religió del llibre, vol dir que no entenem quina cosa vol dir “paraula” i ens quedem en la mera informació. No sabem llegir els textos espirituals amb llibertat i responsabilitat.  

Unes paraules i reflexions d’un intel·lectual: catedràtic de matemàtiques, que es va fer pagès i pastor de muntanya: Marcel Légaut, ens podran ajudar a capir una mica més aquests pensaments:

Si les Escriptures es llegeixen des d’una experiència espiritual avançada; aleshores, tot home podrà penetrar en l’existència que entreveu, de lluny, de Jesús, tant a través dels seus ensenyaments impregnats de la seva saviesa o suscitats pel que pressentia que els homes necessitaven per entendre’l bé, com a través de les confidències que feia als seus deixebles a certes hores íntimes, potser per captar millor ell mateix tot el que vivia...

 

L’exegeta més rigorós, si no ha assolit aquest sentit profund i realista de l’humà i de la vida espiritual i de la vida espiritual que cadascú només pot adquirir a través de la seva pròpia història i per mitjà de la seva pròpia fidelitat, és incapaç d’elevar-se a aquest nivell de lectura. 

 2 – ESBERLES

Individus formen grup, massa de gent... persones formen poble, comunitat.

Pere en una de les seves cartes diu aquestes paraules dirigides a un grup de convertits a la fe cristiana: Vosaltres que en altre temps no éreu poble, i ara sou poble de Déu.  1Pe 2, 10.

I a la paraula “poble” i afegeix “de Déu”, perquè per a ser poble hem de ser poble de Déu. Per arribar a la plenitud del que hem de ser com a éssers humans hem de ser conscients que aquesta plenitud és quelcom que tenim dins nostre, donat per Déu: som éssers donats.

Tenim dins nostre un potencial de vida que hem rebut junt amb el nostre cos i que hem de desenvolupar... la vida humana consisteix en dur a terme aquest potencial de vida. Per això alguns han qualificat  l’ésser humà no com a ésser sinó com a esdevenir. Som esdevenir.

Hem de posar atenció i ordre al llenguatge que usem perquè, serem el que serem com a persones d’acord al significat que donem a les paraules que fem servir.

Primer som humans, després cristians o alguna altra cosa, d’acord amb la cultura que hem rebut i en la qual vivim. Ser humans és el primer, el més important, el que dóna sentit a les altre denominacions, com per exemple: ser cristians.

El mateix Crist que els cristians tenim com a fonament i origen del que volem ser s’anomenava a si mateix: el fill de l’home.  I no una vegada com de passada, sinó per a tota l’eternitat. Ho veiem en aquest text: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.

I Joan ens ho recorda: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1.14.

 

El nom de cristià ve de Crist. I crist vol dir ungit, enviat. D’acord amb aquesta definició, ser cristià no vol dir altra cosa que ser un humà ungit o enviat per Déu per a portar a terme el seu designi d’amor, de justícia i de veritat sobre la terra.

 

És cert que ser humà ha tingut amb el temps un sentit pejoratiu... malgrat això, hem de saber revertir el sentit d’aquesta paraula i donar-li el seu sentit original. Si no som humans de debò no podrem ser cristians de veritat.

 

Ens hem acostumat a donar el nom de cristià a aquelles i aquells que fan unes accions determinades dins de les esglésies. I les “formes” són bones i necessàries, però tenen un caràcter relatiu, és a dir: en relació al contingut essencial de la fe que és el Crist. Ser cristià és ser i viure com el Crist. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. Lc 14,27.

 

Si no vivim com el Crist, de què serveixen les formes, les normes, les doctrines? Més aviat fan mal. Ser cristià és ser humà de debò. Tota altra cosa és comentari.

1 – ESBERLES

“Tot és energia” es diu avui. Nosaltres, els humans, també som energia.

Si traduïm aquest concepte amb paraules pròpies del món espiritual diríem: som decisió, voluntat, virtut, coratge...

 

Però, aquesta energia no és una força cega, per això també se’ns diu que som llum, som coneixement, en el mateix nivell essencial. Una llum que prové de la virtut: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant la gent, perquè vegin les vostres bones obres... Mt 5, 14-16.  

 

El costum, la inèrcia, va desviant la voluntat vers allò fàcil, ens traiem responsabilitats de sobre, preferim obeir normes... fer el que fa tothom... Ara bé, sense responsabilitat no hi ha ésser humà. V. Frankl defineix l’ésser humà com un ésser responsable.  

 

No es tracta tant de tenir més coneixements, més dades o més informació, com de gaudir de més nivell de consciència; es tracta de sentit comú.

Per això, és adient l’advertència de Pau: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i t’il·luminarà el Crist. Ef 5,14. Vivim la nostra dimensió espiritual com una melodia plena de bemolls...

 

Hem abdicat de la nostra responsabilitat personal. I amb això hem perdut la llibertat. Ens hem deixat portar per les petites veritats de les nostres necessitats peremptòries; les nostres conviccions personals i els nostres estereotips ens han ofegat. No hem deixat lloc per la Veritat en majúscula.    

La persona madura evita els radicalismes exclusius; la persona madura és aquell que sense fer soroll posa les coses al seu lloc... Abans de pensar en reformar l’església, pensa en reformar-se a si mateix. 

I en aquest sentit serà bo recordar el que va dir Panikkar d’ell mateix: Admiro el zel de molts teòlegs eminents per reformar la seva església... però, si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo, malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.   

Malgrat tot, hem de ser responsables. S’ha dit en diverses ocasions que: “les grans reformes de l’església han sorgit de la base: del poble, més que de la jerarquia”... ¿què esperem, doncs?

També s’ha posat de relleu que els apòstols considerats com el fonament de l’Església eren senzills pescadors... i que si hagués estat obra d’intel·lectuals de despatx ja no existiria. 

 

4 – ESPIGOLANT

La comunitat de fe és també el lloc on Déu es fa present: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20. 

Però, on és la comunitat de fe? Sovint la identifiquem amb la Institució eclesiàstica. I si bé les dues entitats han d’arribar a ser una sola cosa, sovint no ho són.  

Una cosa són els bots i l’altra el vi. Jesús diu, per exemple: El vi nou s’ha de posar en bots nous. Mt 9,17.  Un és el paralític i l’altra la llitera que el porta. Mt 9, 1-6. Una cosa és la persona i l’altra la cultura amb la qual s’expressa i camina.

Una cosa és l’Evangeli i l’altra la Institució religiosa. Una cosa és la fe i l’altra els dogmes, les doctrines i els ritus que volen expressar i celebrar la fe.

Una cosa són les paraules espirituals pròpies de l’Evangeli i l’altra una teologia conceptual pròpia de la Institució religiosa.

Recordem que el llenguatge de l’Evangeli és un llenguatge espiritual. Vol dir que és fruit de l’experiència personal, no solament de l’estudi acadèmic.

Això significa que el creient viu la Unitat copsada com un dels valors transcendentals que integra totes les facetes de la vida humana: l’espiritual, la intel·lectual i la sensorial, però viscudes des de la dimensió espiritual que és la que els dóna unitat humana. 

Això vol dir que, en l’Evangeli, fets i paraules són una sola cosa. Nosaltres, sovint estem dividits, perquè diem o pensem una cosa i en fem una altra. No hi ha coherència en les nostres vides. El sant o més ben dit: l’home madur és el que arriba a viure la Unitat transcendental del seu ésser i esdevé l’única persona coherent del tot.

Es tracta de posar les coses al seu lloc i viure del que és essencial.

A la comunitat de fe els Sants Pares dels primers segles li van donar el nom d’església. Ara bé, com diu Panikkar: Seria aberrant identificar, sense més ni més, aquesta “església” amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII.  Nosaltres ens quedem amb l’expressió “comunitats de fe” per distanciar-la de la institució eclesiàstica, per evitar mals entesos, degut al diferent significat que amb el temps s’ha donat al mot “església”.

Hi ha una gran diferència. Tothom sap quants membres formen la Institució eclesiàstica o religiosa. Mirants els arxius parroquials... diem, per exemple, que els catòlics som uns tants milions a tot el món. En canvi, qui pertany a la comunitat de fe, només Déu ho sap.

En dir això últim ens recolzem en les paraules de Pau quan va dir d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res , però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

Mentre no posem el “pes” de la nostra voluntat i descansem el nostre esperit en la bondat de Déu per sobre dels nostres mèrits personals, no serem lliures ni responsables de debò, ni gaudirem de la Veritat.  

3 – ESPIGOLANT

Parlem avui de la presència de Déu en les nostres vides.

D’aquesta presència en gaudeixen els qui tenen el cor net. La Institució religiosa celebra aquesta presència en el seus sagraments, d’una manera més o menys solemne...

Autenticitat, puresa de cor, sinceritat amb el “si mateix” propi, fidelitat al designi de Déu:  aquest és el lloc on Déu es fa present en l’ànima del creient.

L’Esperit és. No som els humans els qui fem present l’Esperit de Déu amb les nostres lleis, normes o costums. Això seria un contrasentit. Déu, el Crist ressuscitat, l’Esperit són eterns i, per tant, les categories temporals d’espai, temps, llocs físics, són inadequades quan ens referim a la seva presència. Si no entenem el sentit simbòlic propi de les paraules espirituals no entendrem res. Joan ens recorda, per exemple, que estant les portes tancades... on es trobaven els deixebles, s’hi presentà Jesús... Jo 20,19.

I fa poc vam recordar les paraules de Jesús: Del Regne de Déu no direu: “és aquí” o “és allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17,21.  

La institució religiosa celebra aquesta presència, en fa memòria. Jesús en l’Últim sopar, va dir, segons Pau, aquestes paraules: Feu això en memòria meva. 1 Co 11,24.

“Feu això mateix que jo he fet”... Entenem que quan celebrem la Cena del Senyor, cadascú de nosaltres ha de fer el mateix, és a dir: ha de ser pa per al seu germà. Si no fos així, ¿de què serveixen les celebracions? I ser pa per als altres en el llenguatge simbòlic, ja sabem el que vol dir, vol dir: amistat, comprensió, perdó...   

Viure en “la presència de Déu” és viure d’acord amb la Voluntat de Déu; és viure segons l’Esperit. Per això, va dir Jesús: Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. Jo 3,5-6.   

Hem de tenir sempre present el sentit simbòlic de les paraules propi del món de l’esperit. 

Compte, doncs, amb el llenguatge que fem servir. El llenguatge forma o deforma les consciències segons l’ús que en fem. Recordem: expressem les coses de l’esperit amb categories d’esperit.  1 Co 2,13.  En aquest sentit recordem també les paraules de Jesús a aquells que es prenien al peu de lletra o literalment les seves paraules. Són aquestes: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna... la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell... Alguns que les escoltaven van dir: Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? i... des d’aquell moment molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Llavors Jesús respon: Això us escandalitza? ... És l’esperit el qui dóna vida; la carn no serveix de res... Jo 6.  Els ritus no serveixen de res deslligats del seu sentit espiritual. És l’esperit el qui dóna vida.

La “carn” sola, sense l’esperit, no serveix de res... amb i des de l’esperit la carn també és important.