26
– I
la veritat us farà lliures
L'ORDRE
INTERIOR
En
començar aquest escrit recordem un dels principis fonamentals de la
vida espiritual que m'han acompanyat els meus darrers anys de
meditació... És la sentència agustiniana: l'ordre
és (allò) amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per
tant, el bé, perquè sigui bé de veritat, requereix d'un ordre
(interior). Té raó la tradició quan ha qualificat el mal (el
pecat) com un desordre.
Crec que el gran
pas en fals que han fet les Institucions religioses en el
desplegament del seu magisteri és el fet de no distingir, de
mesclar, d'uniformar... l'ordre exterior de la llei i l'ordre
interior de la fe. (ens referim, sobretot, al camp de la praxi i del
magisteri ordinari...).
Llei eclesiàstica
i fe, són dues realitats diferents. I aquesta diferència s'ha de
respectar si es vol prendre la Veritat com a norma de vida i si no es
vol caure en el caos i en la confusió.
Mirant
les coses a partir de la nostra cultura, entenem que el pas de
l'Antiga a la Nova Aliança va consistir precisament en posar ordre
en relació als dos elements esmentats: la fe i la llei, posant la fe
per damunt de la llei. No
és l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home. Mc
2,27.
Aquesta va ser la sentència taxativa de Jesús.
Aquesta clau de
volta del nou edifici espiritual que va començar Jesús i que va
voler posar en pràctica sobretot Pau, amb el temps s'ha anat
erosionant i al final ha quedat com un record sense derivacions
pràctiques, i encara menys vivencials.
La
praxi religiosa de cada dia, d'acord amb el magisteri ordinari,
sembla demostrar que amb paraules noves pròpies de la Nova Aliança,
ha tornat a l'ordre antic. Es vincula, per exemple, la presència de
l'Etern i del Crist ressuscitat a normes i doctrines de tipus legal i
a ritus sacramentals, malgrat l'advertència del Mestre als seus
deixebles quan els va dir: convé
que me'n vagi...
és a dir, a partir d'ara ja no em podreu tractar amb les mateixes
categories físiques, d'espai i de temps, com si encara estigués
vivint en aquest món temporal... si
no me'n vaig,
va continuar dient el Mestre, no
tindreu el Defensor: l'Esperit Sant...
De
fet, sovint ens hem quedat amb una forma externa buida de contingut
essencial, i hem perdut aquell Esperit
de la Veritat que ens fa lliures.
En l'ensenyança
de la “doctrina” no s'ha fet o no s'ha volgut fer prou clarament,
la distinció entre comunitat de fe i institució eclesiàstica. Més
aviat s'ha vist com una cosa innecessària i sobrant -fer aquesta
distinció- en l'ensenyança bàsica del poble creient. El resultat
és que s'ha creat una confusió que ha derivat en un primitivisme
religiós impropi del moment històric que ens toca viure.
La formació
religiosa del dia a dia deriva en la formació -o deformació- de la
consciència tant individual com col·lectiva (l'arquetip) dels
fidels, d'acord amb l'estil amb què es faci.
Amb
el fet d'associar la religió a unes doctrines i a uns ritus
sacramentals, hem menys valorat l'estil
humà
de la religió el qual ha quedat reduït a les obres de tipus social
i de caritat. La religió
s'ha
identificat per unes obres concretes, més que per una manera
concreta de fer les obres.
Segons l'opinió
d'experts de gran qualitat intel·lectual, no hi pot haver una
teologia digna d'aquest nom si no està amarada d'una antropologia
fonamental. Al cap i a la fi és l'home el qui parla de Déu.
Després de més
de dos mil anys d'història cristiana, hem acabat condicionant la
presència de l'Etern, del Crist ressuscitat a uns conceptes que són
fruit més de necessitats viscerals que no pas de raonaments
filosòfics i teològics seriosos.
Sense
treure importància a les doctrines, als ritus, a les normes i a les
lleis religioses com a celebracions
i mitjans de santificació,
hem de tornar a
connectar l'essència del fet religiós amb els actes humans
ordinaris... Recordem les paraules de Jaume: La
religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això:
ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... I
també escoltem Isaïes: El
dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat
empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa
lliures els oprimits... Comparteix el teu pa amb els qui passen fam,
acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va
despullat... Llavors brillarà com l'alba la teva llum.
El
veritable baptisme no es veu, és dins en el cor que creu. Així es
desprèn de les paraules de Jesús quan va dir: Haig
de rebre un baptisme. I com desitjo que això es compleixi! Ho
deia referint-se a la seva mort. La cerimònia externa és la
manifestació del desig i voluntat de viure d'acord amb els
imperatius de la fe. I, en la voluntat està la salvació.
La superficialitat
i la rutina han convertit la llei en una trampa mortal, paralitzant
per sempre les possibilitats de llibertat i responsabilitat
personals, les quals són allò que fa créixer la comunitat de fe i
la intel·ligència espiritual.
I
hem caigut en aquest parany tot i saber que res
del que està fora de l'home purifica l'home, sinó que allò que
surt del cor és el que fa pur o impur l'home.
Sabem
prou bé en quin temps vivim, i que ja és hora de desvetllar-nos,
ens
tornaria a dir l'Apòstol. I repetiria: Aixeca't,
tu que dorms, ressuscita d'entre els morts, i el Crist t'il·luminarà.
Vivim a les
fosques! Perquè quan les generacions actuals no fan el mateix de
sempre, perquè no van a missa, ens lamentem, malgrat veure molts
grups que fan activitats que considerem bones i educatives... Diem
que són bona gent, però que no valoren el fet religiós... El que
passa és que, pel nostre compte, hem lligat el fet religiós a uns
determinats actes en exclusiva, desvirtuant, d'aquesta manera, el
missatge original del cristianisme.
El
que hi ha és falta de creativitat i intel·ligència dels
savis i entesos.
