7 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan ens referim a la Bíblia des de la Institució Religiosa, no hauríem de dir que “som la religió del llibre, sinó de la paraula”. Diem això perquè segons Panikkar la nostra religió ha estat durant molt temps: la religió del Llibre. Escoltem-lo: No es pot negar que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula.  

Què volem dir amb això? Si no ho sabem distingir, cal veure-hi un problema de comprensió fruit de la superficialitat en la nostra manera habitual de pensar. La gran pandèmia que sofrim avui dia és la superficialitat, deia el nostre amic Panikkar.

A més del desgast del temps i la rutina hem de reconèixer que la dimensió espiritual ja no és el lloc de la nostra residència habitual, en la qual vivim i des de la qual pensem i donem nom a les coses... Ens hem situat en la dimensió racional o intel·lectual que té el seu lloc en l’univers de la fe, però no com a nucli essencial, sinó com a forma d’expressió, i ens hem quedat en el món de les formes i maneres de celebrar la fe, oblidant el nucli essencial que dóna sentit a tot el que diem i fem.

Només des de la dimensió espiritual es pot intuir quina és la diferència entre: la religió del llibre i la religió de la paraula. Les mateixes traduccions actuals de la Bíblia (per altra banda tècnicament d’un nivell superior) denoten una carència de visió espiritual. Sovint falta densitat espiritual en les traduccions. En aquest sentit la menystinguda Vulgata, sovint es mostra superior degut a la seva intel·ligent intuïció del missatge espiritual que s’amaga en la lletra de la Bíblia.   

I des d’un altre punt de vista veiem que quan es parla de la Bíblia es pot  entendre aquest Llibre com a punt de referència o “norma de fe”  per als creients d’una Institució religiosa, com la Catòlica, per exemple. Però també podem llegir aquest Llibre com el referent important d’una cultura: de la cultura d’Occident, com feia Erich Fromm i altres... El que no podem fer és “absolutitzar” el que en diem “paraula de Déu” perquè com diu Panikkar: cap llibre pot ser el referent absolut de la fe ...  si ho féssim, sant Pau ens recorda que “la lletra mata”. 2 Co 3,6. Textualment diu així: la nostra capacitat ve de Déu, ell ens fa fet capaços de ser servidors d’una nova aliança, no de lletra, sinó d’esperit; que la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 

Allò que dóna peu a la creació d’un “Nou Testament” ( i no pensem ara en el fet concret i històric, sinó en el que això significa de canvi de mentalitat en relació amb el passat) és a dir: d’un nou recull de textos religiosos, que inviten a una nova manera de veure i viure la religió i la vida, no és el canvi d’unes lleis per unes altres, d’un conceptes nous que substitueixen els vells, sinó el fet de posar de relleu l’Home per damunt de la Llei: no és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home, Cf. Mc 2,27. I Pau ens diu: Ningú no és just en virtut de la Llei, sinó per la fe en Jesucrist. Ga 2,16.

 

6 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Situem-nos!

Sempre que ens disposem a llegir un text ens convé situar-nos en el “context vital” dins del qual adquireix sentit tot el que se’ns diu, i a més hem de tenir en compte que anem vers un canvi substancial d’estil, un canvi de manera de veure i de viure la “Veritat” de les nostres vides i de la societat en general.

Hem posat entre cometes la paraula Veritat perquè, a Occident, en general, se li ha donat un caràcter intel·lectual... en canvi a Orient i a la Bíblia la Veritat té un sentit sapiencial lligat no a unes doctrines, sinó a un comportament humà.

El llenguatge espiritual l’entenem no solament com el llenguatge que parla de coses espirituals, que també, sinó d’aquell parlar que es refereix a la vida de l’esperit en el context humà, per tant, a més dels actes específics anomenats espirituals perquè fan referència directa a Déu, també inclou tots els actes humans fets per un cor net d’egoisme i al servei del bé en general. Això ve a ser la secularitat sagrada, predicada per alguns... Cf. Panikkar  

El contingut essencial de la vida. En l’afer quotidià al servei de la vida humana que comprèn el binomi d’essència i formes: el contingut essencial i les formes d’expressió, ens hem encallat en les formes i hem deixat aparcat el que és essencial. Ens convé rectificar...

El llenguatge simbòlic. El llenguatge propi del coneixement espiritual és el simbòlic: les paraules fan referència, no a les coses, al món físic, sinó al món de les actituds, dels valors essencials de l’ésser humà: la unitat, la bondat, la veritat, la bellesa i tots els seus derivats.

La unitat essencial en la diversitat.

El misteri de l’Ésser és el misteri del nostre propi ésser, i aquest només pot ser comprés quan el pensament esdevé summament lúcid i agut per percebre el nostre lligam i vincle amb l’Absolut; és el punt d’interès suprem en el qual nosaltres volem allò que som, per una voluntat eterna, que esclareix cadascun dels nostres actes particulars, per als quals estem disposats a fer amb joia tots els sacrificis. Lavelle.

Aquesta actitud demana humilitat. Panikkar sembla que ho va entendre. Per això, en referència a la reforma de l’Església que preocupa a molts va dir el següent: en un nivell profund la meva preocupació personal, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’Església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.  

 

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

La presència de l’Etern no pot estar condicionada a res: ni a l’espai ni al temps, ni al dogma, ni al sagrament... però, sabem on la podem trobar... allí on hi ha amor. Diu el cant: On hi ha veritable amor, allí hi ha Déu...

I, on hi ha veritable amor? Algú ho sap? Normalment veiem les seves manifestacions... manifestacions d’un amor, de l’autenticitat o la puresa del qual, només Déu en sap la mesura... Així ho entenia sant Pau quan deia: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4. Aquesta actitud de l’apòstol, és la més adequada si volem tenir la seguretat de no enganyar-nos a nosaltres mateixos.

 

La renovació autèntica de la religió demana un canvi de mentalitat. És la primera condició que va posar Jesús al començar l’Evangeli, o millor dit el que s’anomena “El Nou Testament”: “convertiu-vos i creieu”... Mc 1,15. Aquesta conversió com diuen els especialistes significa un canvi de mentalitat.

 

I és que no es tracta tant de fer unes altres coses diferents, que també, sinó més aviat el que importa és veure les coses d’una altra manera, des d’una altra perspectiva, des d’un altre nivell de consciència. Sovint fem servir uns paràmetres, a l’hora de parlar de la religió, que no són els més adequats per al moment històric que estem vivint.  

 

Preguntem-nos doncs, què entenem per “religió” i on l’ubiquem ¿Entenem per religió la pràctica d’uns ritus?... (sóc o no sóc practicant, se sent dir).... ¿Limitem la religió a la creença en uns dogmes, a unes cerimònies celebrades dins d’una església?... o a més d’això ¿entenem per religió la dedicació d’una vida al servei del bé i de la humanitat, des de la pròpia llibertat?

 

Escoltem què diu Panikkar sobre la religió: Escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”.

 

La religió és una actitud, una virtut, un valor humà que dóna sentit a les accions que fem, no solament les que celebrem dins de les esglésies, sinó a totes les accions humanes que portem a terme en nom de Déu...

Què vol dir en “nom de Déu”? Quan l’ésser humà fa les coses -per respondre a l’exigència infinita que ha rebut amb la vida junt amb el cos i l’esperit- les fa en nom de Déu, tenint present que la paraula “Déu” que ni tan sols és necessària, no és un concepte, és un símbol... no cal ni anomenar-la, basta tenir-ne consciència. 

 CONCEPTES I PARAULES

Ja hem parlat d’aquest tema... En realitat el que ens interessa és tenir idees clares sobre el coneixement espiritual; aquell coneixement que no és fruit de l’estudi, sinó de la puresa de cor. La religió –la veritable religió- no es pot entendre sense aquest coneixement espiritual que sorgeix de la virtut i d’un alt nivell de consciència i és propi del cor, més que del cap. Recordem la dita de Pascal: El cor té raons que la raó desconeix...  

 

Panikkar volent posar les coses al seu lloc, va dir: El món d’Occident... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  Vegem la diferència: El “concepte” és propi del llenguatge doctrinal, acadèmic... és l’expressió d’una teoria. “La paraula”, en canvi, és una manifestació de l’essència de la vida humana, d’un aspecte de la Realitat.

 

En la mesura en que hom és fidel a si mateix creix en empatia amb aquesta Realitat de la qual nosaltres en som part. I qui tingui orelles que escolti, deia Jesús. Mt 13,9.  No tothom té aquesta oïda espiritual. Aquesta s’obté a costa d’escoltar amb un cor net; a costa de no posar obstacles a l’acció de Déu en nosaltres. I com deia el Mestre Eckhart: en aquest món de l’esperit no es tracta de fer, sinó de deixar fer. Es tracta de no impedir el creixement de la vida de l’esperit a fi que pugui arribar a la mesura que Déu ha disposat per a cadascú.    

 

Hom ha de saber escoltar i parar l’orella a la veu que ens ve del fons de la consciència...  D’aquest fons en parla sant Agustí amb la seva habitual profunditat. Escoltem-lo: Aquestes coses, significades pels sons (paraules), no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit... d’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden; perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren.

 

D’on i per on penetraren aquestes coses en la meva memòria? (Hem de recordar i ho diu  Bergson, que en aquest context espiritual memòria i consciència són sinònims) No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit... hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... i quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: “Ben cert, això és veritat”.  Per tant, la “Veritat” no està en el llibres. Els llibres ens poden ajudar, però la Veritat està dins nostre, amagada, esperant ser descoberta. És el “Déu amagat” de qui ens parla l’Escriptura:

 

Abans que aprengués la Veritat ja era a la meva memòria, diu Agustí, però tan allunyades i sebollides, en les profunditats més recòndites, que, si no haguessin estat exhumades per un mestre, mai potser jo no hauria pogut pensar-hi.     

 

Les possibilitats de vida són dins nostre. Cal desenvolupar-les i ser-ne conscients. Hem de reconèixer que passem mitja vida adormits com a éssers humans complerts. Per això sant Pau ens diu: ja és hora de desvetllar-nos Rom 13,11. I també: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef. 5,14.

 

L’ESSÈNCIA I LES FORMES

Diuen els mestres: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana, per a la qual resulta difícil, degut a l’aclaparadora herència grega, que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.  Panikkar. En el fons sembla que no tenim prou consciència del que això significa.

En un altre lloc el mateix autor diu que el “caràcter analític” propi d’occident és determinant en el fet de donar importància quasi absoluta a les formes. I diu també: ... la cultura occidental, caracteritzada per l’especialització i per l’interès per l’especificitat de les coses... identifica l’essència de les coses amb la seva diferència específica. 

D’aquesta intuïció se’n poden treure moltes conseqüències pràctiques...

Aquests últims anys els esforços dels anomenats innovadors, per no dir progressistes, se centren en renovar les formes... cosa que està molt bé, però que resulta insuficient. No hi ha prou consciència que el canvi que realment necessita la societat és un canvi de mentalitat pel que fa a l’essència de la vida. Ens esforcem per canviar les parets de l’edifici, però deixem els mateixos fonaments, que sovint, recordant l’al·legoria de Mt 7,24-27, són fets de sorra i no de pedra ferma...  

 

Allò que és essencial forma part del que en diem dimensió espiritual de la vida o de l’ésser humà. És la vida en el que té de més pregon i que sovint se’ns escapa... Aquesta vida només la coneixerem vivint-la, no n’hi ha prou amb l’estudi.

Per explicar què volem dir amb això fem un comentari dels següents versets de Joan: els deixebles preguntaren a Jesús: Mestre, on vius? Jesús els respon: Veniu i ho veureu. Jo 1,38-39.  

 

Aquest és el comentari que en fem en forma de paràbola: Hi havia un mestre espiritual famós que vivia sol en la seva ermita... dos joves el van anar a veure per aprendre d’ell... truquen a la porta i diuen al Mestre: ensenyeu-nos  quelcom sobre Jesús i el seu Evangeli. El Mestre pot respondre als joves de dues maneres. Una resposta és la que solem esperar sovint nosaltres. És aquesta: El Mestre després d’escoltar els joves, entra dins de la seva cambra i en surt amb un llibre a la mà i els diu: Llegiu aquest llibre és d’un autor famós que escriu molt bé i té molt d’èxit... Vegem ara la segona resposta que pot donar el Mestre: Molt bé nois, doncs quedeu-vos a viure amb mi. Aquesta segona resposta és la que vol ser el comentari de les paraules de Jesús als seus deixebles: Veniu i ho veureu. Es tracta de conviure i no solament en sentit físic, sinó i sobretot espiritualment parlant.

Volem dir amb tot això que el coneixement de l’Evangeli és fruit de l’experiència i de la vida, viscuda amb puresa de cor, i que amb l’estudi sol, per més important que sigui, mai arribarem a conèixer ni Jesús ni l’Evangeli.