1 – CONEIXEMENT

Encara que hem parlat sovint d’aquest tema, intentarem ara, a partir d’aquesta nova col·lecció, matisar i anar més a fons en el significat de les paraules. Amb llenguatge bíblic diríem: “deixem la riba: aquest lloc on estem acostumats a caminar: (en la superficialitat) i anem mar endins, anem a fons”. En aquest lloc ens trobarem amb una collita de pensaments més abundant.   

Conèixer és establir contacte amb la realitat a través d’alguna de les seves tres manifestacions vitals: físiques, intel·lectuals i espirituals.

Els mitjans a través dels quals coneixem les coses i ens coneixem a nosaltres mateixos són els sentits, la raó i la virtut.

 

El primer nivell de coneixement, pertany a la dimensió externa de l’ésser humà: el cos. En aquest nivell obtenim el coneixement a través dels sentits. Amb aquest coneixement prenem contacte amb la matèria, amb el món físic. En aquest nivell fem les coses per instint. Una bona alimentació i l’ús correcte dels sentits ens ajuda a tenir un bon coneixement de les coses i de la realitat. Aquest coneixement ja ens ve donat.     

 

El segon nivell de coneixement ens ve a través de la raó. És el nivell intel·lectual. Obtenir aquest coneixement requereix un esforç. És l’activitat intel·lectual de reflexió i meditació realitzada amb l’ajuda de la lectura i l’estudi. Aquesta activitat forma erudits... En aquesta dimensió de l’ésser humà és la facultat de la raó la qui coneix, la que hi veu.  

 

El tercer nivell de coneixement és l’espiritual. Aquest coneixement (és el coneixement del qual parla la Bíblia) és fruit d’una bona disposició de l’esperit, d’una actitud de fons que es desenvolupa a través de les virtuts: són els “nets de cor” els que coneixen les coses de l’esperit. En llenguatge bíblic és el cor el que hi veu. Aquí ja no parlem de reflexió i meditació, sinó d’intuïció i de contemplació. A aquesta intuïció li donem el nom “d’instint superior” que és com una empatia amb la realitat que brolla d’una manera espontània del més íntim de nosaltres mateixos. Diu Joan: “del seu interior (de l’interior del creient) brollaran rius d’aigua viva”. Jo 7,38. En aquest nivell ja no és la facultat de la raó la que hi veu. És la mateixa persona la que és llum, i amb aquesta llum veu i qualifica les coses. En aquest nivell de consciència el mot “paraula” és sinònim de persona. Recordem: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1,14.

 

Sobre el mot “paraula” escoltem el que ens diu R. Panikkar: El món intel·lectual d’Occident... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... S’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat. Hi ha una diferència fonamental entre concepte i paraula.  

 

Recordem que L. Lavelle ens adverteix de la importància de fer un ús correcte del llenguatge, si no ens volem allunyar de la Veritat.    

 

35

L’EXPERIÈNCIA

El coneixement que ens ve de l’experiència és el que forma la consciència. Consciència és sinònim de “tercer ull”, és a dir, de coneixement espiritual.  

Amb llenguatge bíblic diríem que aquest “ull” és el cor. Del cor en surt un coneixement espiritual superior. Així també ho pensa Pascal quan diu: El cor té raons que la raó desconeix.

Aquest ull del cor ens fa veure les coses d’una altra manera; les veu a partir de l’experiència, i això implica el fet de posar ordre en la nostra escala de valors.

I en aquest sentit seria bo fer un exercici de clarificació semblant al que ens proposa R. Panikkar. Escoltem-lo: Si per un moment oblidéssim que som professors, paletes, executius, sacerdots, etc.; si ens oblidéssim que som cristians –i fins i tot éssers humans-, propiciaríem l’obertura a una consciència de la realitat de la qual podem ser portaveus.   

Aquestes paraules ens inviten a anar amb el pensament a les arrels de la vida, a allò que és essencial i que, a partir del qual donem una forma, una manera concreta d’expressar la vida.  

Per arribar-hi, -a aquesta consciència de la realitat- ens cal despullar-nos, desprendre’ns de tot el conjunt d’atributs que, si bé conformen la nostra personalitat, en identificar-nos-hi ens limiten i, a vegades, ens asfixien. 

 

Viure a partir d’aquesta consciència essencial sense deixar de fer el que per vocació hem de fer i sense deixar d’expressar-nos en el context de la pròpia cultura, és la plenitud de la vida, és la Veritat.  

 

Ens cal el coratge de ser o d’existir, diria P. Tillich. Ens cal voluntat, però a la voluntat, a l’hora d’activar el dinamisme de la vida, li cal tenir la llum de la intel·ligència. I això demana ser conscients del llenguatge que fem servir, del sentit que donem a les paraules que emprem quan parlem de la vida, d’acord amb el que diu Pau, quan diu: corro, però, no pas a l’atzar, combato donant cops de puny, però no pas a l’aire. 1 Co 9,26.  

 

Cal tenir present el context cultural (en sentit ampli) en el qual vivim i des del qual donem sentit a les paraules que fem servir i que, en últim terme, és fruit de la nostra manera de veure les coses d’acord amb la nostra experiència personal d’éssers humans.

 

Posem un exemple per explicar el que volem dir i, per fer-ho, escollim la paraula “església”.

I per començar el raonament ens preguntem, ¿quin sentit donem avui dia a la paraula: “església”?

 

Escoltem algunes de les reflexions que Panikkar fa a l’entorn d’aquesta paraula. Comença l’article dient: L’església es considera el lloc de l’Encarnació... les lluites entre la Reforma protestant i la contrareforma catòlica van propiciar una imatge d’església semblant a la d’una institució civil. En canvi, durant els primers quinze segles, entre els cristians era quasi unànime la creença en el que avui dia s’anomena “església còsmica”.

 

El Concili Vat. II subratlla de nou la noció més ampla d’església... la qual anomena “sagrament del món”... i en parla com el lloc on actua l’Esperit... Els pensadors que parlaven d’aquest tema donaven per descomptat que l’església existeix des d’Abel...

Sant Tomàs resumeix aquest pensament dient: “el cos de l’església està constituït per homes que van existir des del principi del món fins a la seva fi”

.

Quan Orígenes i sant Ciprià, a mitjans del segles III, van formular la cèlebre afirmació: “fora de l’església no hi ha salvació”, que ha trobat un consens quasi universal fins no fa gaire... l’Església era entesa com el lloc de salvació, de tal manera que on hi ha salvació allí hi ha l’església...

 

Aquesta accepció còsmica.. és el significat primordial de la paraula “catòlica”; és l’església que existeix coexistent a l’univers. Seria aberrant identificar aquesta església amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII.

 

I més endavant insisteix Panikkar dient: És una resta de clericalisme o d’un trauma no cicatritzat veure en la paraula “església” només una institució.

 

Per acabar, posem dues paraules més, el significat de les quals, també depèn de la interpretació que se’n fa. Aquestes paraules són: Casa de Déu i món. Les dues es troben en l’Evangeli de Joan.

En el pròleg d’aquest llibre es llegeix: La Paraula... la que és la llum veritable... era present en el món que per ell ha vingut a l’existència , i el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit.

 

La interpretació que es fa d’aquests versets des de les institucions religioses és que el món que no ha acollit la Paraula és el poble jueu. Però, el mateix Evangelista ens diu que és tot el món la Casa de Déu: era present al món que per ell ha vingut a l’existència. I els teòlegs dels primers segles del cristianisme diran que aquells que sí que han acollit la Paraula són l’església.   

Per tant, aquest llenguatge sembla dir que no és el lloc físic, sinó l’actitud interior la que ens identifica com església.

Per acabar veiem una altra interpretació de la paraula “món” que fa el mateix evangelista Joan. La trobem en Jo 17, en la pregària de Jesús al Pare del cel: Jo prego per ells (els deixebles), no prego pel món... jo no em quedo més en el món... mentre encara són en el món dic tot això... el món odia (el deixebles), perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No et demano que els treguis del món, sinó que els preservis del Maligne. Ells no són del món, com jo tampoc no en sóc. Tal com tu m’has enviat al món, jo també els hi he enviat... Pare bo, el món no t’ha conegut, però jo t’he conegut...

 

Aquests exemples ens fan veure la importància que hem de donar al significat de les paraules que fem servir, donat que és aquest significat el que crea en nosaltres una determinada consciència de la realitat. Per això acabem amb una frase de L. Lavelle: La creació del llenguatge s’assembla a la creació del món.

 34

EL TRESOR AMAGAT

És semblant el Regne del cel a un tresor amagat en un camp, que un home troba i l’amaga, i, ple de joia se’n va, ven tot el que té, i compra aquell camp. Mt 13,44.

Diu que ven tot el que té i és que si no es deixa, no es ven “l’home vell”: l’egoista, no es pot gaudir de “l’home nou”, l’home ver i bo. No hi ha tresor més gran que la bondat.

 

El tresor amagat està dins nostre. Cal saber veure’l. I això només ho podem fer realitat  amb “el tercer ull”. Panikkar amb aquesta expressió es refereix al coneixement espiritual. I diu que la paraula de l’Evangeli només es pot veure i comprendre amb aquest “tercer ull”.

 

Ens hem de preparar per poder llegir els llibres dels grans mestres espirituals de tots els temps. Entre ells, aquells que, els mateixos savis en un moment donat de la història, van escollit, entre un conjunt d’altres llibres, perquè fossin punt de referència per a sostenir i alimentar la fe dels creients de la institució religiosa de la qual en van ser fundadors i que, per posar de relleu la seva importància, els qualificaren de Revelació o paraula de Déu. (No hi ha cap altra diferència entre aquests llibres i els altres escrits dels grans mestres i pensadors). En aquest sentit Panikkar ens diu que cap llibre no pot ser el fonament últim de cap fe perquè és precisament la fe el que es necessita per concedir valor de testimoni al llibre.

 

Per això, quan ens disposem a llegir aquests llibres anomenats sagrats, és bo tenir en compte l’opinió dels savis i entesos en la matèria, però en definitiva és cadascú qui es fa responsable de la lectura que en fa. I és assenyat llegir-los amb una actitud humil, amb temor i tremolor diria sant Pau 1Co 2,3. però al mateix temps amb llibertat d’esperit, intentant llegir-los des d’un nivell de consciència superior, però també recordant que Déu dóna a conèixer “aquestes coses” als petits i senzills. És a dir: a aquelles persones de cor net i sense engany.

  

Que el tresor del regne de Déu és dins nostre és el que va descobrir sant Agustí després d’un temps de recerca: Tard us vaig estimar, oh Bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llençava deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Confessions

 

Cercar la Veritat demana un esforç per a renovar els antics i caducats paràmetres de pensament. És la primera condició que va posar Jesús en començar la seva predicació: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Una conversió que, segons els entesos, vol dir canvi de mentalitat.    

Panikkar ho veu així: Admiro el zel constructiu de molt teòlegs per reformar la seva església... però, si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo –malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.

 

Viure des de la dimensió espiritual és viure des de l’eternitat. L’eternitat abraça el temps i l’espai. Les categories d’espai i temps no estan fora, sinó dins. I nosaltres hem de viure ja ara l’eternitat. Panikkar això ho expressa amb el neologisme: “tempitern”. Escoltem-lo: La meva vida de ressuscitat no és una segona vida, no és una altra vida, sinó que és la vida en què m’està donat de viure en el que he anomenat “tempiternitat”. S’experimenta la tempiternitat quan es viu la “vida eterna” en els mateixos moments temporals de la nostra existència. No és una vida ni “després” del temps ni “fora” de l’espai... Quan aquests moments temporals, sense deixar de ser temporals es “revelen” “eterns”  es comença a viure la vida eterna que és la vida ressuscitada. L’experiència de la resurrecció és “aquí” i “ara”, en la tempiternitat.  

Comparem aquestes últimes paraules amb les de Pau als colossencs: Si heu ressuscitat amb el Crist, cerqueu les coses de dalt... Col 3,1.

 

Escoltem ara paraules semblants d’altres mestres de la vida de l’esperit: Que s’oblidi de la vida eterna qui no la visqui ja aquí.  Simeó, el Nou Teòleg.

L’eternitat no es mesura. L’eternitat no sap res d’anys, dies o hores ,,,

Si Déu és un etern present, ¿què impedeix que, ja des d’ara, pugui ser Ell en mi tot en tot?    Angelus Silesius

Ara bé, aquest mateix savi reconeix que la intel·ligència de l’eternitat és més aviat un pressentiment: ¿Què és l’Eternitat? No és ni això ni allò, ni present, ni quelcom ni res, és no sé què.

 

Per poder viure aquesta vida de fe hem de fer silenci de les nostres coses. Es tracta d’aquest silenci tan encomiat pels mestres de l’esperit. Les paraules de Panikkar al respecte són un toc d’atenció: Escoltem-lo:

 

El silenci de la vida... no és el mateix que la vida de silenci. La vida de silenci, com per exemple, la vida silenciosa dels monjos, la de l’erm. La vida del silenci és important i necessària per acomplir els nostres objectius, per projectar les nostres accions, per al cultiu de les nostres relacions, etc.. però no és el silenci de la Vida.

 

El silenci de la Vida és aquell art de saber silenciar les activitats de la vida per arribar a l’experiència pura de la Vida.

Passa sovint que identifiquem la vida amb les activitats de la vida i el nostre ésser amb els nostres pensaments, sentiments, desitjos, voluntat, i tot allò que fem i tenim.

Immersos, atrafegats, en les activitats de la vida, perdem la facultat d’escoltar i ens alienem de la nostra pròpia font: el Silenci, el No-ésser, Déu.

El Silenci es fa present en l’instant en què en situem en la font mateixa de l’Ésser.

La font de l’Ésser no és l’Ésser, sinó “la font” de l’Ésser. L’Ésser ja es troba en aquesta banda de la cortina. Aquest “lloc” previ, anterior, originari, és el silenci de la Vida. La Vida pura i nua és el do que ens ha estat donat i allò que, en última instància, som.