2 HN

L’HOME NOU

Déu se’ns descobreix pertot arreu, quan el cerquem a les palpentes, com un medi universal, perquè és el punt darrer on han de convergir totes les realitats.

La divinitat és com “l’aire espiritual” que respirem d’una manera misteriosa, però real, i sense el qual no podríem viure. El necessitem, encara més que l’aire “natural”. D’ell vivim, i tanmateix mai no el podrem abastar.

Cada element del Món, sigui el que sigui, només subsisteix, hic et nunc, com una mena de con les generatrius del qual s’uneixen (al terme de llur perfecció individual i al terme de la perfecció general del Món que les conté) en Déu que les atrau.

Déu és un pol de la Realitat. Un pol constitutiu. Panikkar. L’altre pol és la Creació: L’home, el cosmos. La Realitat està formada pels dos pols.

Des d’aleshores, a les criatures, pel fet de ser-ho, no les podem mirar, ni en la seva naturalesa ni en la seva acció, sense que en el més íntim i en el més real d’elles mateixes hi descobrim –com el sol en els trossets d’un mirall estavellat—la mateixa Realitat, una en la multiplicitat, inassequible en la seva proximitat, espiritual en la seva materialitat.

Esmentem aquí, una vegada més, les paraules de Pau: En ell vivim, ens movem i som i gosem fer la següent reflexió: Hi veiem una semblança entre el panteisme i les paraules de Pau, però també hi veiem una diferència. Si aquestes paraules fossin dites pel panteisme dirien només: en ell vivim i ens movem, perquè pel panteisme tot és Déu. Per tant la realitat de l’home desapareix. Ara bé, Pau diu: En ell vivim, en movem i som. Per tant, l’home persisteix, tot i viure en Déu. Té raó Panikkar quan diu que el panteisme és un error no pas per excés sinó per defecte.

Cap objecte no pot influir sobre nosaltres des de la seva mateixa fondària sense que ens escalfi una guspira de la Llar universal.

No podem viure en la superfície ni aïllats. Si vivim a fora, quedarem enrederats de fred. Si vivim aïllats quedarem desnodrits. Un ésser aïllat és un ésser que no ha arribat a la plenitud, és un ésser incomplert. Més ben dit: no existeix. És com una fulla seca que s’emporta el vent.

Cap realitat no pot ser capida per la nostra ment, abraçada pel nostre cor o les nostres mans, en l’essència d’allò desitjable que té tancat a dintre, sense que ens sentim obligats per l’estructura mateixa de les coses a remuntar-nos fins a la font original de les seves perfeccions.

Si volem tenir consciència del que som i del que podem ser hem d’anar a la Font de la vida. D’ ella ens ve tot el que som o el que podem ser. Si volem tenir pau amb nosaltres mateixos hem d’anhelar amb passió la plenitud de vida que ens ofereix el Mestre: He vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir.

Aquesta Llar, aquesta Font són, doncs, pertot arreu. Justament perquè Ell és infinitament profund i puntiforme, Déu és infinitament pròxim i estès pertot.

Justament perquè és el centre, ocupa tota l’esfera.

Això mateix ho expressa poèticament el salmista quan diu: On aniria lluny del teu esperit?

On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt del cel, hi ets present, si m’ajeia als inferns, també t’hi trobo. ¿Provaré de prendre les ales de l’aurora? ¿Aniré a viure a l’altre extrem del mar? També allà les teves mans m’hi portarien, també allà m’hi vindrien a buscar. 

En el Medi Diví tots els elements de l’Univers es toquen per allò que tenen de més interior i de més definitiu.

Quelcom semblant podríem dir dels sistemes i conceptes doctrinals en allò que cadascú d’ells té de veritat. I, tanmateix, són allò que més separa els homes !!! Això demostra que no som lliures, sinó esclaus de les nostres lleis, normes, dogmes... I que això encara passi avui dia, vol dir que estem totalment desfasats. El moment actual de la història demana una altra cosa. 

L’Home, s’angunieja incessantment, i amb raó, davant les folles intencions o la desesperant opacitat d’un medi natural en el qual la majoria dels esforços individuals semblen malbaratats o perduts, en el qual els cops i els crits sembla que s’ofeguin sense despertar el més mínim ressò.

El problema del dolor, de les limitacions, del mal no serà mai del tot comprés, però, quan el creient viu endinsat en la llum eterna i l’il·lumina el sol que ve del cel..., les ombres de la mort queden com a la superfície de les seves vides.

Però tot això és la desolació de la superfície. En el fons del riu les aigües transcorren calmoses, és a la superfície que van esvalotades. 

Deixem la superfície. I, sense abandonar per res el Món, enfonsem-nos en Déu. Allà, des d’Ell, en Ell i per Ell, ho tindrem tot i ho senyorejarem tot. Déu meu i totes les soses, deia  St. Francesc.  

En aquest món, però, la felicitat complerta no existeix. Però sí, aquella pau tan immensa com les aigües que cobreixen la conca del mar.   

De totes les flors i les llums de les quals haurem hagut de desprendre’ns per ser fidels a la vida, retrobarem allà un dia la seva essència i el seu perfum...

St. Joan de la Creu ho descriu poèticament d’aquesta manera: Cercant el meu amor, iré per les muntanyes i riberes, ni colliré les flors ni temeré les feres...

Tot el que és creat és bo i en gran mesura bo. Tanmateix, som limitats i no podem gaudir de tot al cent per cent. I si no volem quedar enganxats a les formes hem de renunciar a moltes coses per poder gaudir del que és essencial.

En aquest lloc, el més lleu dels nostres anhels i dels nostres esforços és recollit i conservat, i ell sol pot fer vibrar instantàneament totes les fibres de l’Univers.

Una sola acció, per petita que sigui, feta per un cor net, val més que moltes obres grans, si el que les fa no té el cor purificat. Diu Pau:  Si repartís tots els meus béns als pobres... però, no estimés, de res no em serviria.

1 HN

L’HOME NOU

Seguim el comentari del Medi Diví. Ara comencem la tercera part que parla d’una manera més específica del Medi Diví, és a dir, del Crist. Altres paraules amb el mateix significat, són: L’Ungit, l’Enviat, el Messies, l’Home Nou, el Nou Ésser, el Fill de l’Home. Aquí hem escollit el terme: Home Nou, perquè és un dels que fa servir sant Pau.  

                               _____________________________________

“Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim, vivim per al Senyor, i si morim, morim per al Crist. Per això, tant si vivim com si morim, som de Crist”

I no solament som del Crist, sinó que també som crist. El sentit de la vida no és mirar-se a si mateix, com Narcís, sinó que la nostra vida consisteix a viure per a l’altre. Recordem el que va dir el Crist: Qui estima la seva vida la perdrà, qui la perd per mi, la salvarà.

Pertot arreu al voltant nostre, a dreta i esquerra, davant i darrere, a sobre i a sota, només ha calgut superar una mica la capa de les aparences sensibles per a veure sorgir i fer-se transparent el Diví.

El diví ens envolta, en som part: som partícips de la naturalesa divina. De semblant manera que el vestit no ens deixa veure el cos, sovint les coses externes amb la seva bonica aparença no ens deixa veure la força divina que les fa viure i de la qual en vivim i som. Cal només, aixecar el vel de la nostra insensibilitat espiritual. 

No és que la presència divina s’hagi revelat senzillament davant de nosaltres, al costat nostre. És que ha brollat d’una manera tan universal, és que ens hi trobem talment envoltats i travessats que ni tan sols ens queda lloc per a agenollar-nos davant d’ella, ni que sigui en les fondàries del nostre cor.

Segons l’opinió de R. Panikkar, ni l’home pot viure sense Déu, ni Déu sense l’home. És conseqüència de la visió Cosmoteàndrica de la Realitat, i per tant, visió no monoteista. És una visió diferent de la tradicional defensada no solament pel cristianisme oficial, sinó per les altres dues religions anomenades, també, monoteistes: El cristianisme, el judaísme i l’Islam.

Però, si som capaços d’alliberar-nos dels conceptes doctrinals, per “sentir” la Veritat  axiològica fonamental, ens adonarem que tant la visió de Teilhard, com la de Panikkar, no s’aparten de la vera Tradició cristiana en majúscula. 

Mitjançant totes les criatures sense cap excepció, el Diví ens assetja, ens penetra, ens modela. L’imaginem llunyà, inaccessible, i tanmateix vivim enfonsats en les seves capes abrusadores; “En ell vivim, ens movem i som”. St. Pau.  També és coneguda aquella frase de sant Agustí que diu que: Déu és més interior que el més íntim de nosaltres.  

Veritablement com deia Jacob en desvetllar-se del somni, el Món, aquest Món palpable, en el qual suportem feixugament l’enuig i la irreverència reservats per als paratges profans, és un indret sagrat. I nosaltres no ho sabíem!

Aquí fa referència al passatge del Gènesi quan Jacob caminant pel desert es va aturar en un lloc per passar-hi la nit. Va agafar una pedra que li servís de coixí i es va posar a dormir. En somnis va descobrir el que s’ha d’entendre com un missatge teològic de gran profunditat. En despertar-se va dir: Realment el Senyor és present en aquest lloc i jo no ho sabia. I ple de temor va exclamar: -Que n’és, de venerable, aquest lloc! És la casa de Déu i la porta del cel.   

Molts anys després Joan en el seu Evangeli va repetir el mateix pensament quan va dir que el Món és la casa de Déu: Va venir a casa seva i els seus no el van acollir. .

Nosaltres, pel nostre compte, som els qui hem assenyalat llocs sagrats i llocs profans. Però, per al veritable home de fe tot és sagrat, perquè tot està ple de la presència de Déu. Els sagraments celebren aquesta presència. No la creen. 

Els atributs del Medi Diví

La meravella essencial del Medi Diví és la facilitat amb què reuneix i harmonitza en si mateix les qualitats que ens semblen més contràries. Immens com el Món i més temible que les més inabastables energies de l’Univers, posseeix tanmateix, i en grau suprem, la concentració i la precisió que constitueixen l’encís i la cordialitat de les persones humanes.

El Crist pot ser dolç i mans, perquè és fort i poderós. L’aparent fortalesa dels homes que s’expressen amb violència, amaga de fet, una gran debilitat.

Ample i innombrable com l’ona centellejant de les criatures que el seu oceà sosté i revifa, el Medi Diví conserva alhora la transcendència concreta que li permet de restablir, sense punt de confusió, tots els elements del Món a la seva triomfal i personal unitat.

En aquest nivell de consciència, unitat i diversitat no són dues realitats diferents. Són dos aspectes de la mateixa realitat. Cada ésser per petit que sigui forma part de la gran Unitat sense que perdi, no obstant això, un sol bri de la seva personalitat. 

Incomparablement proper i tangible, per tal com fa pressió sobre nosaltres  per mitjà de totes les forces de l’Univers, defuig tan constantment la nostra abraçada, que mai no podem haver-lo aquí baix si no és enfilant-nos, empesos per la seva mateixa ona, al límit del nostre esforç. Essent present i exercint la seva atracció en el fons inaccessible de cada criatura, el Medi Diví s’enretira tothora més lluny, i se’ns emporta cap el centre comú de tota consumació.   

Només per la fe podem viure i experimentar (no desxifrar conceptualment) aquestes dues dimensions, aparentment diferents, de l’única realitat. Puntualitzem que la fe no és quelcom fruit de la imaginació, sinó que és un constituent de la nostra naturalesa humana. 

Trobem Déu en aquells que estimem en la mesura que, ells i jo, ens espiritualitzem cada vegada més. Alhora, captem Déu en el fons de la bellesa i de la bondat en la mesura  que les perseguim cada cop més lluny, amb les facultats intensament purificades.

Cal tenir present que “espiritual” no és oposat a “humà”. Tot el contrari: com més espirituals, més autènticament humans serem.

Per obra del Medi Diví, el contacte de la matèria purifica... perquè el Medi Diví ens ajuda a posar cada cosa al seu lloc dirigint el nostre desig a fi d’aconseguir la finalitat última de les coses. En el Medi Diví, el desenvolupament s’aboca cap a la renúncia... La mort esdevé una resurrecció. 

18 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

La vida té un termini i, per tant, imposa una direcció de marxa, orientada de fet envers la més alta espiritualització mitjançant el més extraordinari esforç.

No sembla que vagi per aquí el discurs dels qui propugnen una societat del benestar, perquè si ens atenim, no a les paraules, sinó als fets, es veu que el benestar que es defensa és un benestar purament material, com si l’home fos solament un tros de carn, per beneïda que sigui, i ho és. Però, l’home és també esperit. I aquest esperit, en segons quins discursos, brilla per la seva absència. Es deixen la millor part. I, segons Teilhard,  aquella part vers la qual el desig de tot home ha de tendir, i que és considerada com el coronament de tota existència humana.

Una invectiva de sant Joan de la Creu, dirigida a certa classe de gent, pot servir de comentari a la reflexió de Teilhard. Diu així: Oh ànimes creades per a aquestes grandeses (espirituals) i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions, misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants de béns!     

A partir d’aquesta opció, es verifica la separació entre els valents que triomfaran i els mollencs que fracassaran...  

Remarquem la frase: els mollencs fracassaran, i les comparem amb unes paraules de l’Apocalipsi de semblant contundència. Són les paraules dirigides al bisbe de L’església de Laodicea pel profeta, que li diu: Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te.   

Aquestes paraules semblen demostrar que la mediocritat mereix un rebuig absolt per part de Déu.

Per la mort en creu... el cristianisme palesa a la nostra set de felicitat que el terme de la creació no s’ha de buscar en les zones temporals del nostre Món visible, sinó que l’esforç de la nostra fidelitat ha de consumar-se més enllà d’una total metamorfosi de nosaltres mateixos i de tot allò que ens envolta.

Quan parla de total metamorfosi ens vénen a la memòria les paraules de Jesús a Nicodem, quan li diu: T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Per la seva banda, sant Pau ens diu que hem de deixar l’home vell i viure la realitat de l’home nou. Per tant, és el mateix Evangeli qui ens parla de la necessitat d’un canvi substancial, si volem aconseguir realitzar la plenitud de l’home. No n’hi ha prou amb canviar de vestit, ni de sistema doctrinal... La paraula de la veritat, quan la deixem penetrar, arriba fins el moll dels ossos, i provoca la metamorfosi existencial.  

La força espiritual de la Matèria

Els homes, en els seus esforços cap a la vida mística, han cedit sovint a la il·lusió d’oposar brutalment l’ànima i el cos, l’esperit i la carn, com si es tractés del bé i del mal.

De fet, no podem realment ser espirituals sense el concurs de la nostra part física i sensible. Una espiritualitat angèlica no és pròpia de l’home. Aquí es rebutgen certes espiritualitats afectades que denoten una gran superficialitat.

Dels paràgrafs que segueixen no cal fer-ne cap comentari. Hi estaria de més.

La Matèria, per una banda, és el farcell, és la cadena, el dolor, el pecat, l’amenaça de les nostres vides. És allò que afeixuga, allò que fa patir, allò que fereix, allò que posa en la temptació, allò que ens envelleix. Per la Matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables. Qui ens deslliurarà d’aquest cos de mort?

Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida. Ser despullats de la matèria ens és intolerable. No despullats, sinó revestits. Qui ens donarà un cos immortal?

¿Què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenim el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los?

Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar –se  prematurament del si providencial on Tu les has situades?

... la Matèria és simplement el pendís pel qual tan aviat podem pujar com baixar, el vent que tan aviat abat com aixeca, el medi que tan aviat suporta com cedeix.

Cap ànima no s’uneix amb Déu sense haver recorregut, al llarg de l’itinerari de la Matèria, un trajecte determinat, el qual, segons com ens el mirem, és una distància que separa, i segons com, un camí de reunió. No hi ha ningú que visqui tal com Déu el desitja si no arriba a determinades possessions i a determinades conquestes. Tots nosaltres tenim la nostra escala de Jacob, i una filera d’objectes en formen els esglaons.

No pretenguem, doncs, evadir-nos del Món abans de temps. Sapiguem orientar el nostre ésser dintre el flux de les coses. I aleshores, en comptes de la pesantor que ens aboca cap a l’abisme del plaer i de l’egoisme, sentirem que es desprèn de les criatures una “virtualitat” que ens dilatarà, ens arravatarà de les nostres petiteses, ens empenyerà imperiosament vers un eixamplament de perspectives, vers la mateixa renúncia de la joia assaborida, vers el gust per les belleses cada vegada més espirituals.     

    

Immersió i emersió, participació en les coses i sublimació, possessió i renúncia, travessia i arrossegament: vet aquí el doble i únic moviment que és capaç de respondre, si volem salvar-la, a les provocacions de la Matèria.

Matèria encisadora i forta, Matèria que acarones i virilitzes, Matèria que enriqueixes i destrosses –jo que confio en les celestials influències que han perfumat i purificat les teves aigües, m’abandono als teus braços poderosos. La virtut de Crist t’ha traspassat. Arrossega’m amb el teu encís. Alimenta’m amb la teva saba. Endureix-me amb la teva resistència. Allibera’m amb les teves embranzides. I, en fi, per tota tu mateixa, divinitza’m.

Amb aquests paràgrafs donem per acabat el comentari de les dues primeres parts del llibre. Ens queda la tercera i última part, la que tracta més directament del Medi Diví. 

17 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Créixer, fins i tot davant els homes, fer fructificar els propis talents sense excloure els naturals, és un deure pròpiament cristià... És una perspectiva essencialment catòlica... una potència específica de conèixer i estimar, que té com a terme transfigurat la caritat mateixa, i com a arrels i saba elemental el descobriment i la dilecció de tot allò que és vertader i bell en el si de la Creació.

A partir d’aquesta convicció ferma que neix d’una experiència espiritual i que és fruit del coneixement sapiencial, el creient ha descobert que no són solament uns quants actes els que estan sota el sostre de la religió, sinó tota la vida.

L’esforç humà, fins en els seus límits inexactament anomenats profans, ha de ser catalogat com a operació santa i unificadora.   

Un cop arribats a aquest nivell de maduresa humana i espiritual el terme “profà” no es refereix a uns actes en oposició a uns altres anomenats “sagrats”, sinó que en tot cas, marca la distinció entre els actes realitzats pel no creient i els actes fets pel creient, els quals tots són sagrats.

I si teniu alguna cosa –diu Crist en l’Evangeli--, abandoneu-la i seguiu-me.

Fins a cert punt, el fidel que, una vegada entès el sentit cristià del desenrotllament, haurà treballat en la tasca de realitzar-se i realitzar el Món per a Déu, gairebé no tindrà necessitat de posar-se a escoltar aquest segon manament per a començar a obeir-lo.

Qui estima és un desprès per naturalesa. Qui no és capaç de desprendre’s ni de renunciar, no és capaç d’estimar. Aquest només sabrà desitjar d’una manera egoista i possessiva.

Aquell qui en conquistar la Terra només ha pretès de sotmetre una mica més la matèria a l’esperit, no s’ha desfet ja de si mateix ensems que prenia possessió de la seva persona?

Per entendre una mica més això que diu Teilhard pensem en la definició  que de l’home fa Kierkegaard i altres pensadors: L’home no és ser, sinó esdevenir. Veiem que, a mesura que anem sent més del que érem, deixem de ser allò que érem, perquè, com diu sant Agustí, l’home és allò que estima: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu... ets Déu.

¿No ha operat un veritable deseiximent aquell qui refusant la fruïció, la llei del menor esforç, la possessió estàtica de les coses i de les idees, ha avançat coratjosament per la via del treball, de la renovació interior, de l’eixamplament i de la sublimació inesgotable del seu ideal?

Glossant el Mestre Eckhart diríem que a l’hora de pensar en la nostra divinització no es tracta tant de fer, d’adquirir... com de deixar, de desposseir-se, de disminuir... Joan Baptista ho tenia ben clar: Convé que ell creixi i que jo disminueixi. 

I què direm d’aquell qui ha dedicat el seu temps, o ha lliurat la seva salut o la seva vida, a quelcom de superior a ell: una família a mantenir, un país a salvar, una veritat a descobrir, una causa a defensar?

Una vida entregada amb amor a aquests ideals és religió pura o Religió amb majúscula.

Tots aquests homes, precisament perquè escalen fidelment els serrats de l’esforç humà, passen d’una manera contínua i persistent del compromís al deseiximent.

Creiem que només la fe pot fer possible plenament l’experiència espiritual de viure alhora el compromís i el deseiximent.

Potser envegem i admirem la vida dels grans místics amb les seves experiències místiques (sovint més psíquiques que espirituals) i no prenem compte que la nostra vida laïcal, familiar, professional... està plena d’aquestes filigranes espirituals de les quals ens parla Teilhard...

Hi ha actituds bàsiques, de les quals en podem ser conscients o no, que són les que qualifiquen tot el que fem. Generalment ens passen desapercebudes. Aquestes actituds bàsiques són les que fan el veritable misticisme. 

En el ritme general de la vida cristiana, desenrotllament i renúncia, compromís i deseiximent, no són termes que s’excloguin. Al contrari, s’harmonitzen tan bé com l’aspiració i l’expiració de l’aire en el joc dels nostres pulmons.

Són com els dos temps de la respiració de l’ànima o, si ho preferiu, els dos moviments de l’ impuls pel qual ella salta contínuament per damunt de les coses per a superar-les!

El sentit de la creu

La creu ha estat sempre un signe de contradicció i un principi de selecció entre els homes. La fe ens diu que, segons l’atracció o la repulsió consentides que la creu exerceix sobre les ànimes, es va realitzant la tria del bon gra del dolent, la separació dels elements escollits dels inutilitzables en el si de la humanitat.

No tothom té la vocació de pujar a l’Everest. Els qui hi pugen saben que no és gens fàcil, que han de patir, que han de renunciar... i malgrat tot, persisteixen i pensen que pujar és la millor opció que han fet en la vida...

Sant Francesc d’Assís parla de la suprema alegria de la creu. Sabia per experiència que, en la muntanya de l’esperit, hi ha quelcom d’amagat que fa superar totes les dificultats i que el goig que es troba dalt de tot és com el vi millor de l’Evangeli.   

Allà on ella compareix, l’efervescència i l’oposició són inevitables.    

Aquesta oposició la va viure sant Pau ben de prop en la seva vida apostòlica: Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però, és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs.    

La doctrina de la creu, si la prenem en el seu grau superior de generalitat, és la doctrina a la qual s’adhereix tot home convençut que enmig de la immensa agitació humana s’obre un camí cap a una sortida, i que aquest camí puja.

Aquells escaladors esforçats que pugen als pics més alts del món són com una imatge del que passa en la vida de l’esperit. Sempre hi haurà creients esforçats que maldaran per pujar als cims més alts de l’esperit. I és que l’ésser humà està cridat a les altures! Si vol ser fidel a la seva vocació d’home o de dona, sap que el coratge de ser és la virtut per antonomàsia de la vida. En una paraula: És la virtut! (Tillich). La que demana més esforç, però també la que dóna més felicitat. 

16 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Arribats a aquest punt extrem en el llarg camí de la unió amb Déu, podem tenir la impressió de posseir-nos en grau suprem, més lliures i més actius que mai.

De totes maneres en aquest pou tan profund del nostre cor, pot quedar un raconet on encara no hi hagi arribat la llum que ens ve del cel.

Encara, però, no hem franquejat la frontera crítica de la nostra excentració, del nostre retorn a Déu. Cal fer un pas més: aquell que ens farà perdre tot suport en nosaltres mateixos: Convé que Ell creixi i que jo disminueixi. 

Una vegada més recordem l’Evangeli que resumeix tota aquesta doctrina dient: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix...

Considerada en si mateixa, la Mort és una feblesa incurable dels éssers corporals... La Mort és el tipus i el resum d’aquestes disminucions contra les quals ens cal lluitar, sense esperar del combat una victòria personal directa i immediata. Doncs bé, el gran triomf del Creador i del Redemptor en les nostres perspectives cristianes, consisteix en haver transformat en factor essencial de vivificació allò que és, en si mateix, una força universal de minvament i de desaparició. Déu, a fi de penetrar definitivament en nosaltres, ha d’enfondir-nos, buidar-nos, fer-se un lloc. Per anar-nos assimilant en ell, li cal retocar-nos, refondre’ns, desintegrar les molècules, del nostre ésser...

Pensem en el que Jesús va dir: Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit.

Hem de recordar, també, que aquesta transformació en Déu de la qual ens parla Teilhard, succeirà sense perdre res de la nostra individualitat. Però, és cert que si volem arribar a gaudir de la plenitud de l’home, hem de ser capaços de dir: les nostres mans són les mans de Déu, els nostres ulls són els ulls de Déu, els nostres desigs són els desigs de Déu.

La comunió per la disminució

Déu meu, fes que, desprès d’haver descobert la joia d’utilitzar qualsevol creixement per a fer-te o per a deixar-te créixer en mi, entri sense temença en aquesta darrera fase de la comunió en el curs de la qual et posseiré disminuint en Tu.

Teilhard va a fons en els temes que tracta i, per això, va donant voltes, va matisant, a fi d’esgotar totes les possibilitats d’enteniment del tema i ho fa des d’un nivell molt alt de consciència.

Sí, estic convençut que, com més incrustat està el mal en el fons de la meva carn i és més incurable, allò que estic allotjant és més Tu, com a principi amant i actiu, principi de depuració i de deseiximent. Com més s’obre davant meu el futur a manera d’una esquerda vertiginosa o d’un obscur passadís, més confiança puc tenir, si m’hi aventuro atent a la teva paraula, de perdre’m o d’abismar-me en Tu i de ser, Jesús, assimilat pel teu Cos.

Repetim la paraula de Pau: Visc, però no visc jo, és Crist qui viu en mi. I Jesús ens diu: Allí on hi tens el teu tresor hi tens també el teu cor.

Concedeix-me alguna cosa encara més preciosa que la gràcia per la qual tots els fidels et preguen. No n’hi ha prou que jo mori combregant. Ensenya’m a combregar morint.

La veritable resignació

Per a posar en pràctica íntegrament la perfecció del seu cristianisme, el cristià no ha de desertar del deure de la resistència al Mal. Al contrari. En un primer terme ha de lluitar sincerament i amb totes les seves forces, en unió amb el poder creador del Món, per fer que tot el mal vagi retrocedint...

Teilhard va en contra d’aquella resignació cristiana mal entesa com una submissió passiva que fa dir: “Déu ho ha volgut així...” sense fer res més... No és això, diu: hem de lluitar contra tota classe de mals. La vera resignació ve al final de la lluita.

Que lluny estem, en realitat, que cristianament lluny estem d’aquella, massa justament criticada, submissió a la voluntat de Déu, que tindria el perill de reblanir, de destrempar el noble acer de la voluntat humana, brandat contra totes les forces de les tenebres i de l’afebliment!

Déu lluita amb nosaltres contra tota classe de mals.

Si no faig tot el que puc per avançar o resistir, no em trobaré en el punt volgut, no trobaré Déu tant com jo podria i ell anhela. En canvi, si el meu esforç és coratjós, perseverant, llavors m’uneixo a Déu a través del Mal, a Déu que és més profund que el Mal: llavors m’abraço amb ell; i en aquest instant el màxim de la meva “comunió de resignació” resulta coincidir necessàriament (per construcció) amb el màxim de la meva fidelitat al deure humà.

El “deure humà” ben entès i en el context en el qual estem parlant, és a dir, entès no legalment sinó espiritualment, és el valor fonamental de la vida espiritual. Jesús ho expressa amb el terme: la voluntat del Pare del cel: El meu aliment és dur a terme la voluntat del meu Pare....“L’amor veritable” que entenem com el resum de tot l’Evangeli, no és fruit d’un sentiment personal, sinó d’una fidelitat a la voluntat del Pare del cel. Si no entenem bé això, els nostre fonaments trontollen.

Alguns punts de vista sobre l’ascètica cristiana

Compromís i deseiximent

“Ningú no dóna el que no té”. No hi ha fum olorós sense encens. No hi ha sacrifici sense víctima. Com es podria donar l’home a Déu si ell no existia? Quina possessió sublimaria l’home per mitjà del seu deseiximent si tenia les mans buides?

Teilhard recorda als cristians: El vostre deure i el vostre desig essencials consisteix a estar units a Déu. Però, per unir-vos, primer cal que sigueu, i que sigueu vosaltres mateixos al més completament possible. Doncs bé, desenrotlleu-vos, preneu possessió del Món per a ser. I, un cop fet això, renuncieu-vos, accepteu de disminuir per a ser d’un altre. Vet aquí el doble i únic precepte de l’ascètica cristiana sencera.

Aquest aspecte positiu i actiu del perfeccionament i de la plenitud de la vida humana, diu Teilhard, ha estat poc desenvolupat en els ensenyaments clàssics de l’ascètica i mística cristianes.

15 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Veritablement, en la regulació i en el modelatge inicial de la meva força vital... arribo a palpar, de tan a prop com és possible... la teva acció creadora.

Definitivament Teilhard en aquestes pàgines s’ha col·locat dalt de tot de la muntanya de l’esperit i va expressant matisos i aspectes de la vida d’unió amb Déu. I ho diu, no com des de fora, sinó expressant la seva vivència interior personal. Sense deixar la terra és a tocar el cel. Les seves són paraules de la terra amb perfum celestial. Cal llegir-les a poc a poc. L’home espiritual que era Teilhard vol posar de manifest que totes les coses ens poden ajudar a assolir la nostra unió amb Déu. Tot és pur per els purs va dir sant Pau. No cal anar al desert com Joan Baptista o al claustre com un monjo. No cal deixar la terra perquè segons sant Joan, aquesta terra és la casa de Déu.. I pel qui viu i veu les coses des de la fe, és converteix en la Terra Nova anunciada pel profeta.  

Per la seva mateixa naturalesa, aquestes benaurades passivitats (forces misterioses que rebem de Déu) que per a mi són la voluntat de ser, el plaer de ser això o allò i l’oportunitat de realitzar-me segons el meu gust, estan carregades de la teva influència. No sóc jo. l’autor final de tot allò que faig, sinó la gràcia de Déu en mi, deia sant Pau.

Teilhard volia beure a glops l’aigua viva que Jesús va prometre a la samaritana i volia que nosaltres també en beguéssim.

Tu, Déu meu, que precedeixes amb la teva crida el primer dels nostres moviments, concedeix-me el desig de desitjar l’ésser, per tal que, per aquesta mateixa set divina que tu m’hauràs donat, s’eixampli enormement en mi l’entrada de cabaloses aigües.

Dóna’m aquesta aigua, va dir la Samaritana a Jesús. I ho diuen tots els qui volen ser els seus amics.

No em treguis aquesta energia primigènia, aquest primer punt de recolzament, que és el gust sagrat de l’ésser; més aviat “confirma en mi aquest esperit principal”.

No solament hem de donar gràcies a Déu per les coses bones que puguem fer, sinó que hem de demanar-li que ens doni les ganes de fer-les d’acord amb la seva voluntat. 

A la teva agomboladora Providència que m’assenyala a cada minut, a través dels esdeveniments del dia, el següent pas a fer o l’esglaó a pujar, li mostraré la meva adhesió per una insaciable vigilància de no deixar passar cap ocasió d’enlairar-me “vers l’esperit”.

En les altures espirituals des de les quals parla Teilhard aquesta “insaciable vigilància” de la qual ens parla, no es realitza d’una manera angoixant i forçada, sinó de forma natural perquè ja forma part de la pròpia naturalesa. Ja s’ha fet virtut, en el sentit ple de la paraula. 

Les passivitats de disminució

Adherir-se a Déu, amagat en les forces internes i externes que animen el nostre ésser i el suporten en el seu desenvolupament, és, en última instància, obrir-se i confiar-se a tots els vents de la vida.

Pel desig de trobar Déu ens veiem emportats al deure amable de créixer.

Ara bé, l’experiència ens diu que en la vida no tot és positiu i a favor nostre. Hi ha moltes coses negatives, que Teilhard anomena passivitats o forces de disminució tant internes com externes, com són les malalties, accidents, persecucions... i al final la mort. Totes aquelles coses són causa per a molta gent d’allunyar-se i fins i tot de perdre la fe. Teilhard, en canvi, a imitació de Job que va dir allò de: Encara que em mati creuré en Ell, es reafirma en la seva fe i en la seva actitud positiva a favor de Déu. L’última d’aquelles disminucions és la mort. Sobre ella diu Teilhard: Enlairem-nos per damunt de la mort, per un descobriment de Déu en ella. I el Diví, instantàniament, es trobarà instal·lat en aquell mateix racó del nostre cor que havia pogut semblar escapar-se’n.

Crist ha vençut la mort, no sols reprimint les seves malifetes, sinó esmussant el seu agulló. Per la força de la Resurrecció, no hi ha res que, en endavant, matí necessàriament. Al contrari, qualsevol cosa en les nostres vides és capaç de transformar-se en beneït contacte de les mans divines, en beneïda influència de la voluntat de Déu. Als qui estimen Déu tot se’ls converteix en bé. Fins i tot, les pròpies faltes o pecats, diu Teilhard, si el pecador se’n penedeix.       

Teilhard a fi de fomentar un cristianisme lliure d’una tradició en minúscula que ha produït una mentalitat esmussada i de poca qualitat i per això rebutjada per molta gent, vol esgotar totes les possibilitats o capacitats d’intel·ligència de l’home creient que viu enmig del món i que fan referència a l‘aspecte nuclear i profund de la unió del creient amb Déu.

La nostra aparent derrota i la seva transfiguració

Unir-se és, en qualsevol cas, emigrar i morir parcialment en allò que estimem. Però si estem convençuts que aquesta anihilació en l’Altre ha de ser tant més completa com més ens atansem a algú més gran que nosaltres; quin no haurà de ser l’arrencament que exigeix la nostra integració a Déu?

L’Evangeli arriba a dir: Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi. I també: Qui estima la seva vida la perdrà. 

Teilhard continua el seu discurs responent a la pregunta que ell mateix es fa: Quin ha de ser l’arrencament que exigeix la nostra integració a Déu? Sens dubte, la destrucció progressiva mitjançant l’ampliació de les perspectives humanes, unida a l’espiritualització gradual dels nostres gustos i de les nostres ambicions sota l’acció de certs contratemps, són formes molt reals de l’èxtasi que ens ha de sostreure a nosaltres mateixos, a fi de subordinar-nos a Déu.

Remarquem la frase: l’espiritualització gradual dels nostres gustos i de les nostres ambicions. Aquest aspecte de la vida cristiana forma part dels temes importants que estan a l’agenda de Teilhard de Chardin.

Podríem dir que créixer en la vida interior és sinònim d’espiritualitzar els nostres actes i els nostres desigs.  Això no vol dir canviar uns actes dits terrenals per uns altres dits espirituals, sinó que vol posar de relleu una disposició més sincera, una intenció més pura en tot allò que es fa en la vida normal de cada dia.

Tanmateix, l’efecte d’aquest primer deseiximent només consisteix a portar el centre de la personalitat als últims límits de nosaltres mateixos.

Teilhard diu paraules essencials. No tot aquell embalum de paraules que es troben en alguns manuals de mística i que, més aviat, es refereixen a metodologies...

14 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

En aquell instant, corprès del meu propi descobriment, vaig voler enlairar-me fins a l’alba, oblidar-me d’aquell enigma angoixós en el confortable embolcallament de les coses familiars; en una paraula, recomençar a viure en la superfície, sense sondejar imprudentment els abismes. 

Els ulls humans acostumats a les coses de la terra no estan preparats per a tanta llum. El sol no ens deixa veure les estrelles que brillen en la foscor de les nostres nits, del nostre silenci espiritual, silenci de les coses de la terra que veiem quan voluntàriament ens endinsem a fer desert. Amb les llums de la terra ens hi sentim més familiars, però mai no ens deixen satisfets del tot.  

Però vet aquí que, enmig del mateix espectacle de les agitacions humanes, vaig veure que tornava a comparèixer davant els meus ulls desperts el Desconegut que jo volia defugir.

Tanmateix, Déu és tot en totes les coses. Déu és a prop dels qui saben i volen veure.  És lluny per als qui, amb la raó, el volen abastar, però és a prop per als qui, per la fe, el saben veure i sentir.

Aquest cop no se m’amagava pas al fons d’un cingle: ara se’m dissimulava sota la multitud dels atzars entrecreuats que teixeixen la malla de l’Univers i la de la meva petita individualitat. 

Sant Pau, va resumir semblant experiència espiritual, amb les paraules: En ell vivim, ens movem i som, que són com el compendi i fonament de tota la vida de l’esperit.     

Però era ben bé el mateix misteri: el vaig reconèixer clarament. El nostre esperit es neguiteja quan intentem de mesurar, sota de nosaltres, la  profunditat del Món.

De la mateixa manera que rebem la vida del misteri que anomenem Déu, continuem vivint del mateix misteri. I ens hi hem d’acostumar. Hem de fer nostre la manera de veure de Déu.   

Un text de R. Panikkar pot servir d’excel·lent comentari als textos tan profunds de Teilhard: La divinitat representa, en tant que símbol, el vèrtex de  l’home, per a descobrir la pròpia identitat confrontant-la amb els límits de l’Univers. La divinitat és el símbol del que transcendeix l’ésser humà, juntament amb el que està amagat en la seva essència més profunda... L’home existeix com a tal només si percep tant la solidaritat amb l’Univers com la seva distinció respecte a ell. En el seu recorregut cap a la identitat l’home troba la divinitat. En un ampli context pluricultural la divinitat representa la transcendència de tots els límits de la consciència humana i el moviment de l’esperit humà adreçat cap a la pròpia identitat a través de la trobada amb la realitat última. La divinitat és la consciència de l’ésser humà de no estar sol, i de no ser amo absolut del propi destí. I aquesta consciència, per vaga que pugui ser, apropa l’home a la divinitat. La divinitat transcendeix i alhora envolta l’home, resulta inseparable de la consciència de l’ésser humà de la pròpia identitat i, tot i així, roman sempre inaferrable, amagada i, per a alguns, aparentment inexistent.     

També Bergson té intuïcions molt profundes sobre la religió. Les seves paraules ens poden ajudar a llegir amb més profit les de Teilhard de Chardin: A l’ànima li bastarà sentir que la penetra, sense absorbir la seva personalitat, un ésser que pot immensament més que ella, com penetra en el ferro el foc que el torna roent. D’ara endavant la seva afecció a la vida consistirà en la seva inseparabilitat d’aquest principi, serà alegria en l’alegria i amor d’allò que no és sinó amor. 

En aquest moment –com qualsevol que es decideix a fer la mateixa experiència interior—vaig sentir que planava sobre meu l’angoixa essencial de l’àtom perdut dintre l’Univers, l’angoixa que diàriament enfonsa voluntats humanes sota el nombre aclaparador dels vivents i dels astres.

És l’experiència de la solitud del Crist en el desert enmig de les feres  i que també experimenta tot aquell creient que es vol assemblar al Crist. És la llavor que es podreix a la terra i de la qual en neix una nova planta. De l’abandó mortal però acceptat amb amor, que va sentir Jesús a la creu, en va sorgir la glòria de la resurrecció. Per la seva banda, sant Pau va dir d’ ell mateix: Quan em sento més feble és quan sóc més fort.

I si alguna cosa em salvà, va ser escoltar la veu evangèlica, garantida per èxits divins, que des de la més pregona nit em deia: Sóc jo, no tinguis por.

Si ens mantenim ferms en la fe, enmig de la tempesta sempre podrem escoltar la veu que ens diu: No tinguis por.  Job és un gran exemple d’aquesta fe, quan diu: Encara que em mati, jo creuré en ell.  També Isaïes reconforta els fidels amb les paraules: En el silenci i l’esperança obtindreu la salvació.

Sí, Déu meu, ho crec: ets tu qui estàs a l’origen d’aquesta embranzida i al terme de l’atracció de la qual jo no faig més que seguir l’ impuls primer i les successives evolucions, al llarg de la meva vida.

És increïble la fortalesa que adquireix el creient quan actua amb plena consciència que és Déu qui fa, a través seu, totes les obres bones que fa i de les quals també ell se’n pot sentir autor, perquè com diu Bergson Déu actua sense absorbir la personalitat del creient.  

I ets tu qui per mi, vivifiques de la teva omnipresència les miríades d’influències de les quals jo sóc a cada instant l’objecte.

Un principi de saviesa grega resa així: En totes les coses cal tenir en compte la finalitat. La finalitat de Déu en tota la creació és el bé de tots i de cada un dels seus fills. La força creadora és una força benèfica i amorosa, malgrat les circumstàncies adverses que ens trobem pel camí. Al final tot coopera pel bé dels qui estimen. 

En aquesta vida que brolla en mi, i en aquesta matèria que em sosté, hi trobo quelcom millor que els teus dons: t’hi trobo a tu mateix, a tu que em fas participar del teu Ésser i que em vas esculpint.

Aquí Teilhard sembla tenir en compte el consell que donaven els mestres espirituals del seu temps, quan deien: Hem de tenir la mirada fita en el Déu dels dons i no tant en els dons de Déu.  

El veritable amant estima la persona més que els seus regals...

13 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Les passivitats de creiexement i les dues mans de Déu.

Ens sembla tan natural el fet de créixer que habitualment no pensem a distingir la nostra acció de les forces que l’alimenten ni de les circumstàncies que afavoreixen el seu èxit. I, tanmateix, “què tens que abans no hagis rebut”. Sant Pau. Rebem la vida tant o més que la mort.   

La nostra vida està en mans de Déu. Cal no defraudar-lo! Hi sortirem guanyant.

Penetrem en el racó més secret de nosaltres mateixos. Donem tota la volta al nostre ésser. Intentem àvidament de capbussar-nos en el mar de forces experimentades en el qual el nostre creixement es troba com immers. Resultarà un exercici saludable: la pregonesa i la universalitat de les nostres dependències formaran la intimitat de la nostra comunió. 

                                               

Teilhard ens porta, de mica en mica, en aquell nivell de consciència que els místics de l’Edat Mitjana anomenaven nit de l’esperit i que representa un alt grau de maduresa espiritual. Teilhard ho proposa d’una manera assequible a tothom. Cosa que hem de posar de relleu ja que, segons els autors espirituals d’avui dia, aquest posar a l’abast de tothom allò que abans es deixava pels “grans místics”, ha de ser la nota distintiva pròpia del moment històric en el qual vivim. Tothom que vulgui arribar a la plenitud de la vida ha de saber que això només depèn d’ ell. Solament hem de tenir en compte i valorar, en la pràctica, la vida que hem rebut i de la qual depenem per poder gaudir -- per la fe-- de la plenitud d’aquesta vida.

És el nivell de consciència en el qual s’aprèn a viure de l’esperit. Una consciència que és pròpia de l’home nou. El creient esdevé “home nou” quan ha nascut de nou de l’aigua i de l’Esperit, segons la paraula de Jesús. Ja que, de la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit.     

Per la seva part l’Evangeli ens fa una advertència: Sense puresa de cor no podrem entrar en aquest món espiritual. Per això, R. Guardini diu que és una prova de la vitalitat espiritual de l’home veure fins on persegueix aquesta qüestió.

La vida és camí. Som esdevenir. Jo no sóc jo, sinó que espero arribar a ser-ho.  R. Guardini. Existim com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.

Les paraules de Teilhard i i de R. Guardini es poden entendre com un comentari de la doctrina de sant Pau sobre l’home vell i de l’home nou i la de Joan en el cap. tres del seu Evangeli. 

R. Guardini diu al respecte: En diversos pobles, sobretot en el Nord, es troba un mite de sentit molt profund, el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons aquest mite, l’home és abans que res tal com està encarnat i viu visiblement; però, a més és una altra vegada, i llavors  és de veritat. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l’ésser immediat; per això se l’anomena “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant l’home immediat no veu l’autèntic; només sent que està aquí; però, “darrere”, és a dir, en el domini del que no és donat. Que no és donat en el primer nivell de consciència. 

El paràgraf que ara transcriurem és digne de destacar per la seva bellesa i profunditat. Els punts suspensius amb els quals comença el text són propis de l’Autor i que deuen voler significar la continuïtat de la seva reflexió:

... Doncs així, potser per primera vegada en la meva vida (jo, que se suposa que medito cada dia!) vaig prendre la llàntia i, abandonant la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l’abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d’acció. Ara bé, a mesura que jo m’allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m’escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa. I quan vaig haver d’aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s’obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d’ on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Aquestes paraules no les hem de llegir només. Ens hem d’identificar amb el seu contingut espiritual fins que nosaltres les repetim, però no com aquell que memoritza un text que ha aprés de memòria, sinó com sortides de dins, del més íntim de nosaltres mateixos.

Si féssim la mateixa experiència, voleu dir que la nostra vida no canviaria i les nostres dependències dels afers i objectes de la vida moderna no es relativitzarien? Quan l’ésser humà toca a fons de veritat, viu més del fons que de les aparences. Potser tot continua igual, però el pes de la vida, el cor, està submergit en el silenci de l’eternitat. I des d’aquest silenci fa el que fa, diu el que diu, sent el que sent...

I Teilhard continua el seu text reflexionant sobre totes aquelles circumstàncies que posen més de relleu el context ple de misteri que les ha fet possible:

Quina ciència podrà mai revelar a l’home l’origen, la naturalesa o el règim del poder conscient de voler i d’estimar del qual és composta la seva vida? De segur que no és pas el nostre esforç ni l’esforç de ningú del nostre entorn allò que ha desencadenat aquest corrent. Ni és tampoc la nostra sol·licitud, ni la de cap amic, que en regula els moments de baixa o de màxima vivesa. Podem molt bé, pas per pas, assenyalar al llarg de les generacions els antecedents parcials del torrent que se’ns emporta.

Podem tenir un pressentiment de com la vida axiològica de l’ésser humà s’ha anat formant a través dels segles fins arribar en el moment actual. Temps (no temps lineal) i eternitat coexisteixen. És el que R. Panikkar anomena tempiternitat. És allò del salmista: Mil anys són com un dia i un dia com mil anys.

Ens rebem molt més que no pas ens fem. L’home, diu l’Escriptura, no pot afegir ni un mil·límetre a la seva estatura. I molt menys encara pot augmentar en una unitat el seu potencial d’estimar... En última instància, la vida profunda, la vida brollant, la vida naixent se’ns escapen en absolut.     

Un ha rebut un talent, l’altre dos i l’altre cinc. Tanmateix, el grau de glòria eterna no depèn dels talents que s’han rebut, sinó del grau de fidelitat als dons donats per Déu. En el jardí de Déu més val ser una violeta resplendent que una rosa mústia. I la varietat del jardí forma part de la seva bellesa.