dimarts, 20 de desembre del 2022

 

5  - CONEIXEMENT

El llenguatge obre i tanca possibilitats. Ens fa descobrir nous horitzons de vida, però també ens lliga a conceptes que ens fan esclaus de determinats aspectes de la realitat que ens impedeixen veure la totalitat de la mateixa Realitat.

Un exemple d’aquesta mirada parcial de la realitat que es pateix com a conseqüència del llenguatge que es fa servir és la religió. S’ha dit que el principal enemic de la religió és la religió, i en part és degut al fet de lligar les consciències als conceptes doctrinals que es fan servir. S’absolutitzen paraules doctrinals i ritus i al mateix temps, es desvaloren altres aspectes de la realitat humana que també formen part de la religió.

Escoltem què ens diu Panikkar sobre la religió: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. 

Diguem també algunes paraules sobre el “nostre mite”, el punt fonamental de la nostra religió i de la nostra cultura: Jesús, el Crist, el Fill de l’home.  

 

Pilat digué al jueus: Aquí teniu l’home. Jo 19,5.

Nosaltres a aquest Home l’hem convertit en el Crist. No està malament, però recordem que si ell és el Crist vol dir que també nosaltres som crist. Jesús i nosaltres formem el “Crist total” segons l’expressió de sant Agustí. 

 

Però, recordem també que Jesús s’anomena a si mateix: el Fill de l’home i, això no ho va dir una vegada com de passada, sinó que ho va dir per sempre i per tota l’eternitat. Veiem el següent text: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.

Hem lligat la religió només a un aspecte que no comprèn tota la realitat i això dóna peu a  actituds equivocades i a falses opinions sobre la Veritat.  

 

Jesús de Natzaret no ens anul·la, ens representa. Ens fa iguals: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans... Jo 14,12. I no oblidem que, en el llenguatge espiritual, les “obres” tenen un sentit més elevat: les obres formen part del qui les fa. Així diu l’Apocalipsi parlant dels creients:... que reposin del seu esforç, perquè les seves obres els acompanyen.  Ap 14,13.

 

L’Encarnació recorda que Déu s’ha fet carn. El qui és la Paraula s’ha fet carn, s’ha fet home, segons diferents traduccions. L’ésser humà és la manifestació del diví.

Per tant, a Déu no l’hem de cercar lluny, ni en un lloc especial. Diu el cant: No busqueu Déu en les estrelles, ni el busqueu en els plecs de la mà. Molt a prop el tens, un xic amagat, ell t’espera en el teu germà.

Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament. En virtut de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra... tot és sagrat... ens recorda Teilhard de Chardin.

En el full que ve parlarem de “la secularitat sagrada”, segons Panikkar.

 

dimarts, 13 de desembre del 2022

 

4 – CONEIXEMENT

Recordem que estem parlant del llenguatge i dels nivells de coneixement.

Les mateixes coses es poden dir de diferents maneres i això pot ajudar a comprendre el que és essencial i a diferenciar-lo de les seves formes d’expressió culturals o doctrinals.  És el que intentem fer i, en aquest sentit, són inevitables les repeticions.

Recordem que el text d’un escrit, s’ha de llegir tenint en compte el context en el qual fou escrit.

Aquí parlem del context d’una manera molt ampla, a partir de tres paraules que fa servir Panikkar per assenyalar aspectes diferents del fet cristià. Aquestes són les tres paraules: Cristiandat, cristianisme i cristiania, les quals fan referència respectivament a la dimensió cultural, a la doctrinal i a les paraules originals. El context cultural dóna peu a la lectura literal dels textos bíblics, el context doctrinal afavoreix una lectura intel·lectual i les paraules originals inviten a una lectura espiritual. 

A més d’això, cada lector entendrà el fet cristià d’acord amb el context personal en el qual ell viu, i d’acord amb la seva formació personal.  

Pensem que el text original reflecteix el món en què vivia l’autor del text i amb el qual cal entrar en sintonia, si volem capir les seves paraules.    

En aquest sentit, si ens preguntem amb quina actitud hem de llegir “els textos sagrats”. Panikkar ens diu, entre altres coses: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe, perquè és precisament la fe el que es necessita per concedir valor de testimoni al llibre... De fet ha estat la fe d’uns quants creients qui els han escrit i altres els han escollit i proposat com a norma de fe per als creients de la comunitat.

 

També vam dir que el respecte i consideració que ha de tenir el creient pels textos anomenats sagrats i per la Tradició no ha de minvar en el més mínim la seva responsabilitat i llibertat personals a l’hora d’interpretar les paraules anomenades “paraula de Déu”, dites així amb la finalitat de fer ressaltar la seva dignitat i importància...   

El nostre afany no és tant dilucidar si Jesús realment va pronunciar o no unes paraules, com trobar en nosaltres una ressonància que ens ajudi a aprofundir en la nostra pròpia experiència.

Alhora trobem una confirmació que ell les va dir en el fet que nosaltres mateixos també les podem balbucejar, sempre conscients que si gosem pronunciar-les –encara que sigui amb una veu trèmula i fluixa- és precisament perquè ell les va dir... 

Recordem la pregunta i consideració de Pau: que tens que no hagis rebut?   1 Co 4,7.

 

El llenguatge intel·lectual és el llenguatge emprat per la Institució eclesiàstica. Llenguatge que sovint no ha format, sinó deformat la consciència de molts que no han sabut distingir entre fe i forma doctrinal i han assentat la seva voluntat en la llei i no en la Veritat...

Panikkar sovint ha esmentat que el cristianisme ha convertit la religió de la Paraula en la religió del Llibre. S’ha lligat a la literalitat dels textos i ha convertit els mitjans en fins, absolutitzant la doctrina i els sagraments, malgrat que el mateix Pau va advertir que: la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 2 Co 3,6.

dilluns, 5 de desembre del 2022

 

3 – CONEIXEMENT

Continuem esbrinant quina cosa és la lectura i la dimensió espiritual. En l’Evangeli de Joan, Jesús parla als seus deixebles i els diu: Moltes coses tinc encara per a dir-vos, però ara no les podeu suportar. Veiem també altres traduccions de la segona part de la frase: ... però ara us serien una càrrega massa pesada. Encara una altra traducció: ... però ara no les podeu entendre. Jo 16.12. Interpretem que allò que els falta als deixebles per tenir més coneixement no és un nivell més alt de “coeficient intel·lectual” o de més cursos acadèmics, sinó una disponibilitat més gran i un cor més generós per acceptar la Veritat, i per acceptar-la, no a mitges, sinó totalment, sense cap subterfugi o autoengany.  

Entendre i copsar la Veritat que proposa Jesús demana anys de superació del narcisisme i de l’egoisme que ens encadena a la vida fàcil i a l’anar vegetant sense més ambició. 

 

Si volem percebre les coses de l’esperit hem de fer l’esforç de pujar al cim de la “muntanya alta” com ho van fer alguns deixebles del Crist i desitjar viure en un nivell alt de consciència. I aquesta disposició demana coratge: el coratge de ser, i sinceritat a fons, demana superar l’anar fent, la mediocritat, la superficialitat i tot residu d’egoisme.    

En una altra ocasió Jesús es sorprèn d’aquesta falta d’intel·ligència espiritual dels seus propis deixebles: ¿Encara no compreneu ni enteneu? El vostra enteniment està ofuscat! Teniu ulls, però no hi veieu, orelles, però hi sentiu. Mc 8,17-18.   

Han passat molts segles d’aquestes paraules de Jesús i encara avui un gran pensador: Panikkar, ens diu que la pandèmia que pateix el món d’avui és la “superficialitat”. I és que la dimensió espiritual de l’ésser humà, es troba en el “més íntim de la nostra intimitat”, i viure en i des d’aquesta intimitat demana fe i decisió. Dos valors també per redescobrir.

Aquesta incapacitat per entendre les coses de l’esperit també la veiem en Nicodem: fariseu i mestre de la Llei. La conversa que va tenir amb Jesús ho demostra. Jesús li parla del nou naixement... Nicodem no ho entén i Jesús li diu: Tu ets mestre d’Israel i no ho comprens? I és que per comprendre “aquestes coses”, ens cal ser submergits (batejats) en l’aigua i en l’esperit, segons diu el mateix Jesús. No solament en l’aigua. I és que som terra, però també som esperit. A més, l’esperit és el que dóna sentit a la terra.    

Aquesta ignorància del veritable coneixement posa en evidència la incoherència del propi “status” social o religiós, que es creu necessari per fer possible el bé i la presència de l’Etern en el si de la comunitat. Aquest coneixement demana un canvi de mentalitat per a no viure auto-enganyats interessadament; obliga a canviar de manera de pensar i de relacionar-nos amb els altres i de no sentir-nos superiors a ningú. La Veritat destrueix la mentida de les nostres vides. I de tot això no volem ni sentir-ne parlar. Ara bé, el preu d’aquesta actitud, d’afirmació del propi “jo” és la incapacitat de veure i de conèixer el món de l’esperit.

Teilhard de Chardin ens parla de l’actitud decidida de superació que té el veritable creient: Aquell qui en conquistar la Terra ha pretès de sotmetre una mica més la matèria a l’esperit s’ha desfet ja de si mateix ensems que pren possessió de la seva persona. Ha operat un veritable deseiximent aquell qui refusant la llei del mínim esforç, la possessió estàtica de les coses i de les idees, ha avançat coratjosament vers l’eixamplament i sublimació del seu ideal...    

dijous, 1 de desembre del 2022

 2 – CONEIXEMENT

Presentem aquí un intent de lectura espiritual­ feta amb categories espirituals d’alguns textos evangèlics. El text que hem escollit és aquest: Al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre el qui no té, li prendran fins allò que li queda.  Mt 13,12.  Mt 25,29.

Al qui té, és a dir: aquell qui actua amb generositat i bona disposició i actua no per interès, sinó per altruisme, aquest en tindrà a vessar: creixerà com a persona, augmentarà la seva personalitat i la seva humanitat, perquè la bondat no desgasta el valor personal sinó que el fa créixer. En canvi aquell que només confia en els valors temporals, poca cosa en comparació, li prendran fins allò que li queda quan se li acabi el temps en aquesta vida.

Bondat i justícia són dos valors, l’apreciació dels quals dependrà de quina lectura en fem: intel·lectual o espiritual. En aquest sentit recordem aquí aquella paràbola dels vinyaters que van a la vinya a treballar a diferents hores del dia: uns treballen tot el dia, altre només una hora i tots cobren el mateix jornal. Els qui han treballat tot el dia es queixen i diuen al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres que hem hagut de suportar el pes de la jornada i la calor. L’amo va respondre a un d’aquests. –Company, jo no et faig cap injustícia. ¿No havíem fet tractes per un denari? Doncs pren el que és teu i vés-te’n. A aquest darrer li vull donar igual que a tu... ¿O és que tens enveja perquè jo sóc bo?   Mt 20

No és solament que la bondat supera la justícia, allò que vol fer veure la paràbola, sinó que en el món espiritual l’única justícia que hi ha és la bondat. Déu espera l’última oportunitat. Pensem en el Pare del fill pròdig... i pensem que no tots han tingut les mateixes oportunitats en la vida i mil circumstàncies diferents que nosaltres no sabem i que han motivat diverses conductes. Potser molts no han sentit parlar de Déu fins al final de la seva vida... Per això i perquè Déu és bo, pot passar que en definitiva els primers passin a ser darrers i els darrers, primers. El que és bo de veritat, gaudeix de la felicitat dels altres; per al qui estima de debò els avantatges personals no compten i, per altra banda, aquell qui té el cor més pur, que és allò que compta, només Déu ho sap. Aquest món de l’esperit és el que, sembla, vol posar de relleu la paràbola.      

No ens deixem enganyar per la cultura que tenim i que expressem en les nostres celebracions, ni per la religió que practiquem. Jesús va dir en el cas del centurió: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingui tanta fe. Mt 8

Les institucions religioses no tenen el monopoli de la fe. Confondre fe amb creença és una aberració teològica. Tot té el seu lloc en la vida, però mirem de no invertir el lloc en l’escala de valors perquè si l’opció fonamental en la qual descansa la nostra voluntat no és la que hauria de ser en ordre a l’eternitat, podem quedar estancats en la mediocritat i a mig camí de la felicitat per sempre.

La fe és dir sí a la Vida. Un sí sense condicionaments. És un sí gratuït que no depèn de cap raonament. Si en depengués ja no seria fe. La fe no va contra la raó, però està per damunt de la raó. La fe, que és un valor espiritual, s’ubica en un altre nivell, en una altra dimensió. La fe que és un do de Déu la podem fer possible perquè som lliures.