3 – BRINS DE PARAULA

Obrim una vegada més el calaix de sastre. Intentarem dir alguna cosa més sobre la Paraula.

¿Per què ho fem? Perquè la paraula -el llenguatge- és l'eina que tenim els humans per connectar amb la Realitat i amb les realitats de cada dia. Cal fer, doncs, un bon ús d'aquesta eina per no caure en l'engany o en les meres aparences, deixant en l'oblit de l'inconscient el fons de la realitat.

Com a éssers humans es tracta de viure plenament la vida. Aquesta és la nostra fita principal en aquest món. Així sembla que ho va entendre Jesús quan va dir: He vingut perquè tingueu vida, i en tingueu a desdir. Jo 10,10. Viure a mitges no és viure, és vegetar. Viure en plenitud és gaudir d'aquella pau immensa que només posseeixen aquells que han cregut de veritat, aquells que han posat la llibertat interior per damunt de la necessitat del moment, aquells que han viscut l'etern present en el present temporal.

Aquesta pau només s'aconsegueix amb una plena empatia amb la Realitat. Les coses són com són. No les hem creat nosaltres. Les hem trobat. Som éssers donats. R. Guardini. Ens hem rebut en la llibertat. K: Jaspers.

Hi ha una unitat de vida de la qual participem. L'U, s'ha difós, s'ha expressat en infinitat de formes i maneres. Ens hauríem de preguntar cada dia: ¿Allò que nosaltres volem i desitgem ser, participa d'aquesta unitat primordial i, per tant, de la vida plena o ens quedem solament amb el desig mai satisfet del tot?

En aquest sentit, el primer acte que hauríem de fer per connectar amb la font de la Vida és l'acceptació de si mateix R.Guardini i l'acceptació de la Realitat, de la Vida. Som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4. Som paraula de Déu, i ho som com a possibilitat en la llibertat (Jaspers) que tendeix, per la seva pròpia naturalesa, a esdevenir realitat.

Parlem ara, doncs, una mica més, de la paraula i dels seus diversos significats.

Fer un bon ús de les paraules que fem servir vol dir connectar amb el seu significat, el que li és propi d'acord amb la naturalesa de les coses i amb el pensament del qui les diu i tal com la societat en la qual vivim ho ha formulat. Escoltem el que ens diu P. Tillich sobre aquest tema: (Els subratllats són nostres)Tant els actuals com els antics nominalistes consideren que les paraules són signes convencionals que no signifiquen res fora del sentit amb què van ser usats en una època determinada per part d'un grup social concret. Per consegüent, certes paraules són ja irrecuperables i han de ser substituïdes per altres. Però, tal pressuposició nominalista -que les paraules “només” són signes convencionals-, nosaltres hem de rebutjar-la. Les paraules són el resultat del trobament de la ment humana amb la realitat. Per consegüent, no només són signes sinó també símbols, i no poden ser substituïdes per altres paraules, com si es tractés de mers signes convencionals. ... hem d'esbrinar el sentit original de les paraules...

Els diccionaris són un exemple clar de la diversitat de significat que els entesos han donat a les paraules. Veiem que la majoria de les paraules són polisèmiques, és a dir que tenen més d'un significat, la qual cosa els diccionaris anomenen accepcions. A més, al final de les diverses accepcions de la mateixa paraula hi trobem una sigla: fig. que vol dir caràcter figurat de la mateixa paraula. (Avancem que, dins del context en el qual estem parlant, els termes figurat i simbòlic sovint vénen a ser sinònims).

Pel que fa al nostre interès, i expressat amb llenguatge no acadèmic, proposem els diversos noms que s'han donat al mot paraula i que indiquen un determinat significat de la paraula d'acord amb el context des del qual es parla i que denoten, al mateix temps, un determinat nivell de consciència, de coneixement i de comprensió de la realitat.

Des d'aquest punt de vista, les paraules són o poden tenir el caràcter de signe, de concepte, de símbol o de persona.

SIGNE. Les paraules són signes de les realitats naturals. Emerson. La paraula natural s'entén aquí com a sinònim de físic, material, sensible... Estem en el nivell del coneixement sensorial.

CONCEPTE. Aquest terme és el propi del nivell intel·lectual que s'usa en les institucions i acadèmies... El concepte és la paraula que expressa una idea mental o un pensament en el marc d'un sistema doctrinal... Estem en el nivell del coneixement conceptual.

SÍMBOL. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit. Emerson. El llenguatge simbòlic és el propi de la Bíblia, ja que el missatge bíblic és un missatge que parla de realitats espirituals, expressat en diversos gèneres literaris, com l'històric, el sapiencial o poètic i el profètic. Estem en el nivell del coneixement sapiencial o espiritual propi de la fe. Aquell coneixement que alguns anomenen el tercer ull: l'únic que pot capir les coses de l'esperit, segons Panikkar.

PERSONA. El qui és la Paraula s'ha fet home. Jo 1,14. En aquest sentit la paraula no solament és expressió d'un pensament, d'una intuïció, d'una actitud, d'un estil de vida, sinó de tota la persona. És la persona la que ens parla, no només una facultat de la persona: la raó o els sentiments. És aquell coneixement expressat per Maria quan va respondre a l'àngel: ¿I com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,34. És la persona la que es troba amb la realitat i amb els altres; és la persona la que s'expressa.

La persona que parla de coses espirituals ho fa amb el llenguatge simbòlic. I en aquest sentit diu Emerson: La capacitat d'un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.

En aquest nivell de pensament, la paraula és sinònim d'imatge. Si diem que som imatge de Déu, d'acord amb la Bíblia, també podem dir que som paraula de Déu. És aquell coneixement vivencial, personal, del qual ens parla M. Corbí, quan diu: L'home no és cos, és ull.

Perquè les paraules que diem -quan parlem de coses espirituals- siguin paraules de veritat i no una mera esquella sorollosa o un címbal estrident. 1C 13,1. les hem de dir des de la pròpia experiència personal. La paraula expressa allò que som. No només allò que pensem...

Per això, la pregunta dels deixebles a Jesús: On vius? Jo 1, 38, és la pregunta clau. Cada u vivim i actuem des d'un nivell de coneixement i de consciència. Si vivim en el nivell més alt: el personal, comprendrem tots els altres. Si vivim en un nivell baix, podrem, potser, parlar del que es diu en un nivell més alt, però no el comprendrem a fons. Més aviat, divagarem sovint i fins i tot direm disbarats més d'una vegada. I generalment, no serem conscients de la nostra ignorància al respecte.

Trobem a faltar, avui dia, el coneixement espiritual... Generalment, després de fer un esforç per superar el nivell purament sensorial ens quedem ancorats en el nivell conceptual lligat a les formes externes... Arreglem la casa però, els fonaments continuen essent de sorra. Cf. Mt 7,24-27.

Això és el que ens passa. En el fons, no som capaços d'acceptar que d'aquest “temple” en el qual estem acostumats a viure, predicar i celebrar la fe, no n'ha de quedar pedra sobre pedra. Mt 24,2. Aquesta és la condició per fer una renovació de veritat i no només de pura façana.

Cada cosa en el seu lloc. Quan del símbol en fem un concepte i vivim d'aquest concepte, deformem la religió. Absolutitzem allò que és relatiu (en relació a...) i convertim la fe en fanatisme. El símbol ens posa en contacte amb la Realitat última que s'escapa a la nostra comprensió, però que, tanmateix, podem atènyer amb l'adhesió lliure de la nostra voluntat que deriva de la fe. En aquest sentit, Panikkar ens recorda que la paraula Déu no és un concepte sinó un símbol.

2 – BRINS DE PARAULA

La paraula és llum. És la llum de la vida. Així ho diu Joan: ... de tot allò que existeix, la Paraula n'era la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 1,3-4.

El mateix Jesús que va dir: Jo sóc la llum del món Jo 8,12, va dir també als seus deixebles: vosaltres sou la llum del món. Mt 5,14. I en un altre text el veiem reafirmar aquesta igualtat de tots els homes amb ell, quan va dir: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans. Jo 14,12.

Més encara, aquesta llum, Déu l'ha confiada als qui el món té per ignorants. Un text de l'evangeli de Joan, l'anomenat “cec de naixement” ens fa veure clarament que aquell indigent ignorant (invident), és l'únic que va descobrir l'obra de Déu en el món a través d'aquell home anomenat Jesús... En canvi els lletrats i teòlegs oficials de torn no solament no el van descobrir, sinó que van expulsar aquell indigent de la Sinagoga i a Jesús el van perseguir a mort. Jo 9.

I escoltem també el que diu Pau a la carta als corintis... Déu ha escollit els qui el món té per ignorants; per confondre els forts, ha escollit els qui són febles als ulls del món. Déu ha escollit gent que no compta, els qui el món menysprea; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. 1C 27-28.

Déu segueix dipositant la seva llum en el cor de cada creient. Cada creient, en la mesura de la seva llibertat i responsabilitat, -en la mesura de la seva puresa de cor, si ho expressem en termes evangèlics-. fa possible que la llum de la vida segueixi il·luminant la terra dels homes.

Aquest és el lloc d'on brolla la llum. Les Institucions la guarden, la protegeixen, la proclamen... Però, la vida sempre brolla de dins, és a dir, del cor del creient.

Hi veiem la mateixa ensenyança quan la vida és comparada amb l'aigua viva. Diu Jesús: De l'interior del creient brollaran rius d'aigua viva. Jo 7,38.

Perquè és de l'interior del cor d'on surten les bones intencions i els bons pensaments (Cf, Mt 15,19) que, un cop a fora, guien i fan possible la convivència humana, i les institucions en fan regla de conducta per a tots aquells que vulguin participar en la recerca de la veritat.

Completem-ho així: Allò que proposa la Institució com a “norma de fe”, no ha baixat dels núvols, sinó que ha sortit del cor dels creients. I encara avui, segueixen havent-hi creients que escolten la paraula de Déu i la guarden. Són ells els qui fan possible la “comunitat de fe viva”, dins o fora de les institucions oficials. Escoltem el que diu el salmista: El Senyor des del lloc on ell resideix... ha modelat un per un tots els cors.

El que cal és mantenir encesa la flama de la veritat. Ara ens toca a nosaltres, com abans va tocar als nostres pares en la fe. La llum de la fe no es guarda en un reliquiari, no es posa sota un atuell de mesurar Mt 5,15. No podem fixar la Veritat d'acord amb les nostres mides... Hi ha d'haver un espai de respecte i de llibertat enfront de la Veritat, la realitat de la qual se'ns escapa. Jesús no va donar una resposta a Pilat quan aquell li va preguntar què és la veritat. Ni li va donar resposta ni l'hi podia donar. Això només ho sap el Pare del cel. Cf. Ac 1,7; Mt 24,36.

La llum de la qual ens parla Jesús ha de ser una flama encesa i viva que il·lumina a través de la vida de cada creient. És fàcil criticar les institucions i a vegades serà necessari fer una crítica positiva, però la veritable crítica ha de començar per un mateix, diu Panikkar.

¿Per què esperem que el Papa o el Bisbe diguin o facin tal cosa o tal altra per canviar les formes de celebrar la fe? Per formar “comunitat de fe” no es necessita cap permís. No cal sempre sentir-se identificat amb unes normes establertes. Pertànyer a una Institució és un mitjà, no un fi. És un mitjà que no es pot menystenir, que s'ha de respectar i s'ha d'estimar, però, mai ser-ne un esclau. La Institució no és una necessitat sine qua non. De semblant manera que no ho és el fet de pertànyer a un partit polític. El cristià, sol o en comunitat, pot celebrar la fe amb la mateixa profunditat que ho fa la institució. Cal, però, que no faci servir unes formes externes reservades per la institució per als seus actes oficials. Cal respectar les normes! És una qüestió elemental de convivència humana. Però, hem de tenir clar que les formes externes no són les que decideixen la presència del Crist ressuscitat enmig de la comunitat. Això seria idolatria.

Avui es parla d'espiritualitats sense religió... de gent que és molt espiritual, però que no forma part de cap de les grans religions establertes... Per què no podem parlar també de comunitats de fe que -en la praxi, pertanyin o no a una institució religiosa- visquin la fe, al marge, no en contra, de les normes oficials establertes? Allò que salva és la fe, no el fet de pertànyer a una institució religiosa. La teva fe t'ha salvat, deia Jesús. Convertir la Institució religiosa en condició absoluta de salvació no és fe, és fanatisme. Hem dit altres vegades que una cosa és la institució i una altra la comunitat de fe. La comunitat de fe és creadora, és la que inicia el camí de la fe. La Institució guarda, protegeix i estimula la fe de la comunitat. Això es veu clar a l'albada de cada un dels Ordes religiosos. És la Institució la que, després d'un temps d'experiència viscuda plenament pel grup o la comunitat de fe, accepta i protegeix amb les seves lleis, aquell grup que pel seu compte va decidir viure a fons i sense engany la fe i la religió. Exemples clars els tenim, per exemple, en sant Francesc d'Assís i el seu grup de seguidors i en sant Bru i els seus companys d'experiència en el desert. Aquest ha estat l'ordre normal durant els 20 segles del fet cristià. En el seu temps el sociòleg Francesco Alberoni va escollir el món o l'estament religiós viscut en els seus inicis, com a exemple del que ha de ser la veritable amistat i comunió entre els homes.

Quan no hi ha coherència entre la teoria i la praxi, entre la doctrina i el sentit comú, entre el ritu i la vida, entre el concepte i el símbol... llavors la teoria, el concepte, la doctrina, el ritu... esdevenen ciència que infla i ritual que fanatitza. Cf. 1C 8,1.

No canviem l'ordre de les coses, si no volem enganyar-nos, si no volem perdre-ho tot. Posem ordre interior en les nostres actuacions. Pensem en les paraules d' Agustí: L'ordre és allò amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet.

Segurament que ens falta maduresa personal per interpretar correctament i dur a terme aquestes paraules. Tenia raó Kant quan deia que tot consisteix en estar madur. Sense maduresa humana i espiritual no serem capaços de portar a terme una veritable renovació de la religió.