3
– BRINS DE PARAULA
Obrim
una vegada més el calaix de sastre. Intentarem dir alguna cosa més
sobre la Paraula.
¿Per
què ho fem? Perquè la paraula -el llenguatge- és l'eina que tenim
els humans per connectar amb la Realitat i amb les realitats de cada
dia. Cal fer, doncs, un bon ús d'aquesta eina per no caure en
l'engany o en les meres aparences, deixant en l'oblit de
l'inconscient el fons de la realitat.
Com
a éssers humans es tracta de viure plenament la vida. Aquesta és la
nostra fita principal en aquest món. Així sembla que ho va entendre
Jesús quan va dir: He
vingut perquè tingueu vida, i en tingueu a desdir. Jo
10,10.
Viure a mitges no és viure, és vegetar. Viure en plenitud és
gaudir d'aquella pau
immensa
que només posseeixen aquells que han cregut de veritat, aquells que
han posat la llibertat interior per damunt de la necessitat del
moment, aquells que han viscut l'etern present en el present
temporal.
Aquesta
pau només s'aconsegueix amb una plena empatia amb la Realitat. Les
coses són com són. No les hem creat nosaltres. Les hem trobat. Som
éssers donats. R.
Guardini.
Ens hem rebut en la llibertat. K:
Jaspers.
Hi
ha una unitat de vida de la qual participem. L'U,
s'ha difós, s'ha expressat en infinitat de formes i maneres. Ens
hauríem de preguntar cada dia: ¿Allò que nosaltres volem i
desitgem ser, participa d'aquesta unitat primordial i, per tant, de
la vida plena o ens quedem solament amb el desig mai satisfet del
tot?
En
aquest sentit, el primer acte que hauríem de fer per connectar amb
la font de la Vida és l'acceptació
de si mateix R.Guardini
i l'acceptació de la Realitat, de la Vida. Som fets
partícips de la naturalesa divina. 2P
1,4.
Som
paraula de Déu,
i ho som com a possibilitat
en la llibertat
(Jaspers)
que
tendeix, per la seva pròpia naturalesa, a esdevenir realitat.
Parlem
ara, doncs, una mica més, de la paraula i dels seus diversos
significats.
Fer
un bon ús de les paraules que fem servir vol dir connectar amb el
seu significat, el que li és propi d'acord amb la naturalesa de les
coses i amb el pensament del qui les diu i tal com la societat en la
qual vivim ho ha formulat. Escoltem el que ens diu P. Tillich sobre
aquest tema: (Els
subratllats són nostres)Tant
els actuals com els antics nominalistes consideren que les paraules
són signes
convencionals que
no signifiquen res fora del sentit amb què van ser usats en una
època determinada per part d'un grup social concret. Per consegüent,
certes paraules són ja irrecuperables i han de ser substituïdes per
altres. Però, tal pressuposició nominalista -que les paraules
“només” són signes convencionals-, nosaltres hem de
rebutjar-la. Les paraules són el resultat del trobament de la ment
humana amb la realitat. Per consegüent, no només són signes
sinó també símbols,
i no poden ser substituïdes per altres paraules, com si es tractés
de mers signes convencionals. ... hem d'esbrinar el sentit original
de les paraules...
Els
diccionaris són un exemple clar de la diversitat de significat que
els entesos han donat a les paraules. Veiem que la majoria de les
paraules són polisèmiques,
és
a dir que tenen més d'un significat, la qual cosa els diccionaris
anomenen accepcions.
A més, al final de les diverses accepcions de la mateixa paraula hi
trobem una sigla: fig.
que
vol dir caràcter figurat de la mateixa paraula. (Avancem que, dins
del context en el qual estem parlant, els termes figurat
i simbòlic
sovint
vénen a ser sinònims).
Pel
que fa al nostre interès, i expressat amb llenguatge no acadèmic,
proposem els diversos noms que s'han donat al mot paraula i que
indiquen un determinat significat de la paraula d'acord amb el
context des del qual es parla i que denoten, al mateix temps, un
determinat nivell de consciència, de coneixement i de comprensió de
la realitat.
Des
d'aquest punt de vista, les paraules són o poden tenir el caràcter
de signe,
de concepte, de símbol o de persona.
SIGNE.
Les
paraules són signes
de les realitats naturals. Emerson.
La paraula natural s'entén aquí com a sinònim de físic, material,
sensible... Estem en el nivell del coneixement
sensorial.
CONCEPTE.
Aquest
terme és el propi del nivell intel·lectual que s'usa en les
institucions i acadèmies... El concepte és la paraula que expressa
una idea mental o un pensament en el marc d'un sistema doctrinal...
Estem en el nivell del coneixement
conceptual.
SÍMBOL.
Les
realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals
particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit. Emerson.
El llenguatge simbòlic és el propi de la Bíblia, ja que el
missatge bíblic és un missatge que parla de realitats espirituals,
expressat en diversos gèneres
literaris,
com l'històric, el sapiencial o poètic i el profètic. Estem en el
nivell del coneixement
sapiencial o espiritual
propi de la fe. Aquell coneixement que alguns anomenen el
tercer ull:
l'únic que pot capir les coses de l'esperit, segons Panikkar.
PERSONA.
El
qui és
la Paraula s'ha fet home. Jo
1,14. En aquest sentit la paraula no solament és expressió d'un
pensament, d'una intuïció, d'una actitud, d'un estil de vida, sinó
de tota la persona. És la persona la que ens parla, no només una
facultat de la persona: la raó o els sentiments. És aquell
coneixement expressat per Maria quan va respondre a l'àngel: ¿I
com es farà això, si jo no conec home? Lc
1,34. És la persona la que es troba
amb la realitat i amb els altres; és la persona la que s'expressa.
La
persona que parla de coses espirituals ho fa amb el llenguatge
simbòlic. I en aquest sentit diu Emerson: La
capacitat d'un home per vincular el seu pensament amb el símbol
apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter,
és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la
sense minvament.
En
aquest nivell de pensament, la paraula és sinònim d'imatge. Si diem
que som imatge de Déu, d'acord amb la Bíblia, també podem dir que
som paraula de Déu. És aquell coneixement
vivencial,
personal, del qual ens parla M. Corbí, quan diu: L'home
no és cos, és ull.
Perquè
les paraules que diem -quan parlem de coses espirituals- siguin
paraules de veritat i no una mera esquella
sorollosa o un címbal estrident. 1C
13,1.
les hem de dir des de la pròpia experiència personal. La paraula
expressa allò que som. No només allò que pensem...
Per
això, la pregunta dels deixebles a Jesús: On
vius? Jo
1, 38,
és la pregunta clau. Cada u vivim i actuem des d'un nivell de
coneixement i de consciència. Si vivim en el nivell més alt: el
personal, comprendrem tots els altres. Si vivim en un nivell baix,
podrem, potser, parlar del que es diu en un nivell més alt, però no
el comprendrem a fons. Més aviat, divagarem sovint i fins i tot
direm disbarats més d'una vegada. I generalment, no serem conscients
de la nostra ignorància al respecte.
Trobem
a faltar, avui dia, el coneixement espiritual... Generalment, després
de fer un esforç per superar el nivell purament sensorial ens quedem
ancorats en el nivell conceptual lligat a les formes externes...
Arreglem la casa però, els
fonaments continuen essent de sorra.
Cf.
Mt 7,24-27.
Això
és el que ens passa. En el fons, no som capaços d'acceptar que
d'aquest “temple” en el qual estem acostumats a viure, predicar i
celebrar la fe, no
n'ha de quedar pedra sobre pedra. Mt
24,2. Aquesta
és la condició per fer una renovació de veritat i no només de
pura façana.
Cada
cosa en el seu lloc. Quan del símbol
en fem un concepte
i vivim d'aquest concepte, deformem la religió. Absolutitzem allò
que és relatiu (en relació a...) i convertim la fe en fanatisme. El
símbol ens posa en contacte amb la Realitat última que s'escapa a
la nostra comprensió, però que, tanmateix, podem atènyer amb
l'adhesió lliure de la nostra voluntat que deriva de la fe. En
aquest sentit, Panikkar ens recorda que la paraula Déu no és un
concepte sinó un símbol.