3

EL MÓN DE LES ACTITUDS

Necessitem endinsar-nos en el món de les actituds.

Es tracta d’aquest món interior que també podríem anomenar el món dels sentiments o de la virtut o dels valors humans... Aquest món és tan real, o més, que el món extern que ens envolta: el món de les coses, dels actes, de les estructures...

 

Certament que ens hem de preocupar per les activitats que hem de dur a terme, però no podem oblidar el deure de saber com ens hem de comportar en tot allò que fem o pensem. Hem de tenir present el què, però no podem oblidar el com. Hem de dedicar un temps a esbrinar a fons i a saber com ens hem de comportat no solament en relació amb els altres, sinó també en relació amb nosaltres mateixos i amb la vida. Hem de ser ben conscients de quin és l’estil de la nostra vida perquè l’estil és el que ens identifica com a persones. Ens dóna una “identitat”, no tan sols una “identificació”. Ens “identifica” el funcionari a partir de les dades del nostre DNI; en canvi coneix la nostra “identitat” l’amic que ha compartit a fons els nostres sentiments humans i espirituals. Aquesta és la distinció que en fa R. Panikkar. I aquest autor comenta que sovint els cristians tenim dades sobre la identificació de Jesús: quin era el  seu país, qui eren els seus pares... però, no coneixem la seva identitat personal perquè no vivim amb la mateixa intensitat la vida humana i espiritual tal com ell la va viure. Sabem coses sobre Jesús, però no de Jesús.

 

Parlem aquí d’actituds i pensem que les diverses actituds que puguem tenir en les nostres relacions amb els altres i amb els esdeveniments reben l’empremta de l’opció fonamental, la que també podríem anomenar l’actitud essencial i que esdevé expressió de la nostra identitat. Avui dia es parla del caràcter holístic que ha de tenir tot allò que fem: allò concret del qual parlem és una part del tot. Hem de saber veure i viure la unitat en la diversitat. Francesc de Sales.

 

La vida es compon d’essència i forma. Hem de saber distingir aquestes dues dimensions de la vida: La distinció entre “essència” i “forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... No podem posar en el mateix nivell axiològic, per exemple, la comunitat de fe i la institució eclesiàstica. La comunitat de fe forma part de l’essència religiosa i la institució és una forma que deriva de l’essència i l’expressa, encara que en la pràctica sovint no és així, degut a que amb el temps, la institució acaba sent l’expressió dels seus mateixos dogmes i doctrines, més que de la realitat espiritual que, en el seu moment històric, va donar lloc a la comunitat de fe i de la qual en va sorgir després la institució.

Ara bé, no ens podem acontentar amb el fet de saber distingir intel·lectualment aquestes dues dimensions de la vida. Això ho hem de viure, ho hem d’experimentar, ens hem de fer capaços de veure les coses a través d’aquella intuïció que neix de l’experiència. Hem de pujar al cim de la muntanya. A dalt, les coses es veuen d’una altra manera. Aquesta va ser l’experiència dels tres amics o deixebles de Jesús. Pere, un d’ells, ho va reconèixer i va exclamar: És bo que estiguem aquí dalt. Va ser un moment de llum.

 

La muntanya sempre ha estat un símbol del món espiritual. En el text citat veiem que Jesús per manifestar-se íntimament als seus amics més propers se’ls endugué a dalt d’una muntanya alta.

 

Nosaltres, sovint ens instal·lem a mitja muntanya: allà on hi han les institucions, el lloc de les formes, de les estructures i, des d’aquell lloc, parlem de l’essència, però ho fem com aquell qui sent tocar campanes. De fet, les formes que adoptem per celebrar la fe, més aviat són derivacions de les doctrines que ens han estat transmeses per la institució que no pas expressió de l’esperit que animava les actuacions de Jesús.

 

Prendre consciència, a través del pensament, de la nostra manera de viure i actuar, és filosofia. Per això, diuen els entesos, que una actitud pròpia i fonamental de l’ésser humà és la de filosofar.

La filosofia és la saviesa feta pensament expressada amb paraules. Ens referim principalment a la filosofia anomenada “perenne”. A la filosofia dita acadèmica li pot passar quelcom semblant a la institució religiosa que, al final, dóna més importància al sistema que a la veritat. (Deixem de banda la polèmica, sempre existent, entre ciència i filosofia).

 

S’és un filòsof igual com s’és un amant. Es tracta d’alguna cosa que ens ve a trobar. La filosofia és una actitud primària, no secundària.  Panikkar

La filosofia és tasca ineludible de tot ésser humà: filosofar constitueix la tasca pròpia i específica de l’home. L’única que pot salvar-nos. Filosofar és prendre consciència de l’existència referida al món i als altres. Jaspers

 

Allò que pensem ho volem expressar amb paraules, però sovint, la paraula es manifesta impotent per expressar adequadament el que es vol dir. Per això, hem de tenir en compte un matís a l’hora de llegir. No es tracta tant de saber el que diu l’autor, sinó  el que ens vol dir.

Hem de tenir present que aquell que escriu ho fa des d’un nivell de consciència concret i que és possible que no sigui el mateix que té el qui escolta o llegeix. Això fa que les paraules dites o escrites cobrin una ressonància específica, un significat, que el lector no pugui captar en aquell moment de la seva vida.

 

La intuïció és memòria de la realitat; és una llum que és fruit de l’experiència; i l’experiència que es manifesta a través de la consciència és fruit de la fidelitat a la vida.  

També hem de recordar que si cerquem la llum de la veritat és perquè sentim un impuls per fer-ho. Hi ha una força que ens atreu, en tenim consciència, però no copsem el subjecte, el Ser, que la provoca; no el podem conèixer a fons... Recordem el que ens diu el text bíblic: Moisès va dir al Senyor: -Deixa’m contemplar, si et plau, la teva glòria. El Senyor li va respondre: -Jo faré passar davant teu la meva bondat...però no podràs veure la meva cara, perquè el qui em veu no pot continuar vivint... em podràs veure d’esquena; però la meva cara, ningú no la pot veure. Ex 33,18-23. 

 -2 –

A FONS

 

La saviesa és l’experiència màxima de la vida. És aquella experiència on encara no s’han escindit el coneixement i l’amor, l’ànima i el cos, l’esperit i la matèria, el temps i l’eternitat, el diví i l’humà el masculí i el femení..., en una paraula, la saviesa és l’harmonia viscuda de totes les polaritats de l’existència.

 

Sociològicament parlant, la cultura predominant sembla esperonar-nos cap a una felicitat exògena, esclava de les coses externes... tanmateix aquestes reflexions no volen ser una crítica a la modernitat... són una invitació, en el sentit de fer-nos envejable el fet de gaudir del sentit profund de la vida.

 

La saviesa és memòria de Déu. Una memòria que es fa present a través dels valors fonamentals com són la veritat, la bondat, la justícia i la bellesa.

És memòria de Déu que es fa present en cada un dels pensaments i actes de la nostra vida quan ho fem possible amb la nostra fidelitat a l’existència i amb la ferma convicció de la nostra fe.

Aquí no podem defugir de copiar un fragment del cap. 7 del llibre bíblic de la Saviesa, per la seva riquesa expressiva:

La saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d’impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila... Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós; i per això cap brutícia no s’hi pot introduir. És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat. La Saviesa que és única, ho pot tot, mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. És més radiant que el sol i supera tota l’estelada...

 

Les institucions religioses en general no han afavorit ni menys posat de relleu la saviesa del poble senzill, més aviat han imposat d’una manera totalitària les seves doctrines: Aquesta dama de nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne, tenir una porta privada de la seva cambra... És veritat que figures excepcionals com Sòcrates, Buddha, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren. Panikkar   

 

I tot això, malgrat les paraules de Pau als corintis, com aquestes: ... On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? Déu ha convertit en absurda la saviesa d’aquest món!... germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món... Ben al contrari, Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants... 1Co 1. 

 

La majoria de les religions entenen la saviesa com a seu de la llibertat.

La saviesa fa possible la bondat. Per això, els savis són els que sostenen el món.

La pau immensa del cor que és indici de persones que han adquirit un grau superior de maduresa coexisteix amb la saviesa.

 

La saviesa requereix superar la superficialitat. Avui, això, és el gran imperatiu, ja que la saviesa, avui ha caigut en el descrèdit, cosa que constitueix probablement una excepció en la història de la humanitat. La saviesa és pròpia d’un estil de vida adequat. Estem saturats de coses i d’informació, però buits de saviesa. Tot això ens recorda que per adquirir saviesa no hem de pensar només en emprar temps perllongats d’estudi, sinó i principalment, que hem de tenir una actitud de llibertat interior que implica esforç i renúncia.

 

Enfront de la vida podem seguir dues tendències; el camí fàcil del mínim esforç o el de superar dificultats... En aquest sentit és indicatiu el títol d’un dels llibres de P. Tillich: El coratge de ser. I és que, en realitat sovint ens falta coratge per arribar a ser allò a que estem destinats a esdevenir.  

 

Com a comentari d’aquesta actitud recordem aquí una estrofa del Càntic espiritual de sant Joan de la Creu. És aquesta:

Buscando mis amores

iré por esos montes i riberas

ni cogeré las flores

ni temeré las fieras

y pasaré los fuertes y fronteras.

 

I en el Medi Diví de Teilhard de Chardin la paraula esforç és freqüent trobar-la en les seves pàgines. Aquí escollim uns paràgrafs sobre aquest tema: En l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent. I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu...

 

I donat que no sabria trobar cap límit a la perfecció de la meva fidelitat, ni al fervor de la meva intenció, em permet d’assimilar-me indefinidament a Déu amb lligams cada cop més indestructibles.

 

En aquesta comunió, l’ànima no es detura pas per gaudir, ni perd de vista el terme material de la seva acció. Oi que és un esforç creador el que emprèn? La voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura.   

 v

-1-

A FONS

El gran repte que ens demana el moment actual de la història va més enllà d’un simple canvi de formes externes. Aquest moment històric, perquè compleixi amb les expectatives, ha de ser fruir d’un “canvi de mentalitat”. No és la primera vegada que la humanitat postula un canvi de mentalitat. Diuen els experts que quan Jesús invita a la “conversió” en l’Evangeli de Marc ja vol significar un canvi de mentalitat: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15. De fet el que en diem “Nou Testament” ja representa un canvi de mentalitat realitzat en aquell moment concret de la història humana.

 

Ara, si ens parem a meditar el que això significa hem de reconèixer que sovint ens limitem a canviar les formes, que és el més fàcil. I si, de fet, té lloc un canvi de mentalitat, aquest dura poc temps o només persisteix en algunes persones més decidides i coratjoses. Aquesta és la història. 

 

Per tenir una mica més de llum en aquest món interior hem d’anar a fons en el significat de les paraules que emprem. I per això, hem de tenir sempre ben present la distinció entre el contingut essencial de la vida i les seves múltiples formes d’expressió. Diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa... això resulta especialment difícil al cristianisme degut a l’aclaparadora herència grega , que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.   

 

Copsem aquesta distinció entre essència i formes en la nostra ment a través del llenguatge. I en parlar del llenguatge hem de recordar la distinció entre el sentit literal i el sentit simbòlic de les paraules i prendre consciència que, acostumats com estem a interpretar les paraules en el seu sentit “literal” –el de les formes–, hem de fer un esforç addicional per llegir-les en el seu sentit simbòlic: el que correspon a la part essencial de la vida. D’una manera gràfica Panikkar ens diu: Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se’ns incorporin.

 

I dins del mateix tema del llenguatge Panikkar posa de relleu la distinció entre “concepte” i “paraula”. El fet és que, quan llegim o escrivim, més aviat elaborem conceptes i no tant paraules. El concepte fa referència a les formes, a la doctrina i és fruit de l’estudi; la paraula, en canvi, és expressió de la vida interior: de la virtut i neix de l’experiència personal. És a dir: no hi poden haver paraules de debò en l’escriptura, si nosaltres no som (no esdevenim) paraula a semblança del Crist que és la Paraula de Déu.

 

Si arribem a ser com el Crist, i això depèn de la nostra llibertat, la que secunda el do de Déu rebut, veurem que som paraula des de sempre: Jesús digué als fariseus que l’escoltaven: Abans que Abraham existís, jo sóc. Jo 8,58.  

 

Una lectura superficial dels temes relacionats amb la vida espiritual, deriva en postulats i creences que s’aparten de la veritat i de la fe. I així, per exemple, la religió que hauria d’haver estat una religió de la paraula s’ha convertit en una religió del llibre. Segurament Pau volia dir quelcom semblant quan deia que la lletra mata i que és l’esperit qui dóna vida.

 

I, per la seva banda, Jesús recrimina a alguns dels seus seguidors el fet de no entendre el sentit de les seves paraules, quan diu: qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna... Aquests seguidors el van deixar perquè van entendre “literalment” les paraules de Jesús. Però, Ell els respon: L’esperit és el que vivifica, la carn no serveix de res. Les paraules que us he dit són esperit i són vida. Jo 6,63.

 

Avui nosaltres ens podríem preguntar si la manera que els cristians en general entenem els sagraments (inclosa l’Eucaristia) coincideix amb el pensament de Jesús o més aviat ens posem de part dels deixebles que el van deixar... Seguir Jesús és més que invocar-lo i portar el seu nom.

   ________________________

 

Entre les paraules que caldria desmitificar per entendre-les d’acord amb el seu sentit espiritual podríem anomenar la de savi i saviesa, com també la de místic i mística, entre altres... 

 

Comencem per aquesta última. Sovint pensem que el místic és aquell o aquella que té revelacions o èxtasis i que es tracta d’un estat propi d’uns quants privilegiats. Ara bé, els èxtasis i coses semblants són fenòmens psicològics que poden acompanyar l’oració o l’estat emocional de la persona creient, però no formen part del que és essencial a la mística, ni són necessaris.      

 

La persona mística (i dit d’una manera el més concisa possible), és la que és neta de cor. Tota altra cosa que s’hi pot afegir és comentari. La persona neta de cor és la que té connexió amb el misteri, perquè mística deriva de misteri: Feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Mística és qualsevol persona sense engany. La mística implica sinceritat i fidelitat a la vida fins a les últimes conseqüències. Mística és fer la veritat en l’amor. I de semblant manera a com diu Panikkar de la saviesa: la mística no és cap especialitat.  

 

Hem de fer notar que la persona senzilla i humil pot viure “el Misteri” amb més profunditat  que l’especialista. La mateixa realitat és ja un misteri. Si ens preguntem, per exemple ¿qui és el net de cor? La resposta és: ¿I qui ho sap? Només ho sap Déu. I, si no, escoltem -una vegada més- les paraules del profeta Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jr 17,9.    

 

Quant a la saviesa, hauríem de començar llegint el llibre bíblic que porta el mateix nom de Saviesa, ja que té pàgines molt interessants al respecte. La mateixa opinió de l’Autor del llibre és aquesta: Cas d’haver-hi al món algú que fos perfecte, si li faltava la saviesa, no se’l tindria per res. Sv 9,6.  

Però vegem, en el full que ve, què ens diuen alguns savis d’avui d’aquesta virtut.

 25

LA VIDA

He vingut perquè tinguin vida, i en tinguin a desdir. Jo 10,10. Són les paraules del Mestre.

I en definitiva, d’això es tracta: de viure i de viure no a mitges, sinó plenament, amb intensitat. Però, ens podem preguntar: I què és la vida? En què consisteix viure amb plenitud?

 

Estava temptat de posar per títol a aquest escrit: la dinàmica de la vida, però, he pensat que això seria com una espècie de tautologia, perquè la vida és dinamisme.

Un dinamisme mogut pel desig El desig és com la respiració de l’ànima. No podem viure sense respirar... ni desitjar. Sovint és un moviment inconscient, però és. El desig ens mou, però, quin desig? Sovint ni nosaltres mateixos ho sabem. 

 

Segons el desig serà la nostra qualitat de vida. En la Vulgata, Daniel és lloat i apreciat per ser un home de desigs. El desig que no crea dependència es converteix en amor. Estimar només ho poden fer les persones lliures. I, paradoxalment hem de dir que, de lliures, només en poden ser els obedients, els qui accepten la vida com un do rebut, i que amb una actitud de resposta l’accepten no com una cosa feta, sinó com una possibilitat d’arribar a ser el que hem de ser segons la voluntat divina: sense el vincle amb la Transcendència no hi ha llibertat. K. Jaspers.

 

I no podem desitjar ni estimar res de debò si no en tenim abans un cert coneixement: La veritat ens farà lliures. Sovint es tracta d’un coneixement amagat anomenat pressentiment. Esdevenim allò que coneixem i estimem. Diu Joan: Som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.

 

El dinamisme de la vida es manifesta a través dels sentits: és el que en diem vida sensitiva o sensorial; a través de l’intel·lecte: la vida intel·lectual i a través de l’esperit: la vida espiritual.

 

La vida espiritual està per damunt de les altres. Les altres dues són formes amb les quals es manifesta la vida espiritual i estan lligades a la temporalitat. La vida espiritual és vida eterna. Panikkar empra el neologisme: tempitern, amb el qual vol expressar el fet de viure l’eternitat en el temps.

No hem o no podem menystenir les coses sensibles, les que pertanyen al món físic... però s’han d’estimar i apreciar com a manifestacions de l’esperit: L’Esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Gn 1,2.

Tot és pur per als qui són purs, diu Pau. Tt 1,15. Però hem de guardar un ordre en l’escala de valors. I aquest ordre interior és la pau de l’esperit. Recordem la paraula d’Agustí: l‘ordre és amb que el Déu ha fet tot el que ha fet.   

 

Una mirada nova sobre la vida i el seu dinamisme ens obliga a desmitificar algunes paraules fonamentals i algunes accions que han format la nostra estructura mental i la nostra consciència durant molts anys. Hi ho han fet mitjançant l’adhesió a doctrines i rituals que, per la seva naturalesa, són mitjans i no fins en si mateixos. Aquest és un tema que hem d’anar redescobrint de mica en mica ajudant-nos de la noves aportacions dels grans mestres. 

 

Teilhard de Chardin té pàgines molt interessants sobre l’esforç i el desenrotllament humà. Entre altres coses diu: No hi ha acció sense reacció. I, com també sabem, no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les seves capes més profundes, “en nosaltres sense nosaltres”...  Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses que creiem dominar.

 

A més a més, la mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat.

 

Aquesta part del dinamisme de la vida que es desenvolupa a través de les nostres accions i que Teilhard anomena camp de l’activitat, de l’esforç i del desenrotllament s’ha de complementar amb la part de les passivitats essencials en les quals el mestre distingeix les passivitats de creixement i les de disminució, com són, aquestes últimes, les malalties, accidents, etc. D’aquestes passivitats essencials diu el següent:

 

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes. I, com Jacob en el seu duel amb l’àngel, acaba per adorar allò contra què lluitava.

El subjuga la grandesa de tot allò que ha anat deslliurant i il·luminant. I aleshores, per la seva naturalesa d’element, es veu endut a reconèixer que, en l’acte definitiu que ha de reunir-lo al Tot, els dos termes de la unió són desmesuradament desiguals. Ell, el més petit, ha de rebre més que no pas donar. I així es troba pres per allò que ell pensava prendre.

Algunes paraules de Pascal poden servir de complement a les de Teilhard. Són aquestes: L’home ho és tot i no és res. Es troba suspens en el centre entre infinituds. “Quina quimera és l’home” quina cosa de contradicció, jutjador de tot, cuc insà, glòria i abjecció de l’univers... l’home sobrepassa infinitament l’home...  

 

Una actitud receptiva ens ajuda a descobrir allò que tenim en potència i que es pot convertir en realitat si som fidels a nosaltres mateixos. Tenir aquesta convicció i actuar d’acord amb aquesta convicció és fe. 

 

24

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Generalment pensem, quan parlem de Déu o de la Trinitat, que estem parlant d’algú com des de fora i, de fet, estem parlant de nosaltres mateixos, des de dins, com formant part d’aquest Misteri diví. Ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home.

Jesús va dir al fariseus: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus? Jo 10,34.

Oferim també unes paraules d’un dels anomenats “pares de l’església” (teòlegs i sants dels primers segles de l’església) les quals ens fan veure que algunes expressions d’alguns pensadors actuals com R. Panikkar, no són tan noves com algú podria pensar. Sant Gregori Nazianzè (S. IV) per exemple, diu així: “¿Què és l’home, perquè us en recordeu?” ¿Quin és aquest nou misteri que hi ha entorn meu? Jo sóc petit i gran, humil i excels, mortal i immortal, terrenal i celestial... cal que em converteixi en Déu i que així sigui Déu jo mateix.       

 

La qualitat de la nostra llibertat i responsabilitat acompanyades de la decisió i del coneixement, depenen en molta part de l’opinió que tenim o ens fem del Misteri de la Realitat que anomenem Déu o Trinitat. Generalment hem de dir que estem condicionats per l’entorn semàntic que ha format la nostra ment i els nostres sentiments.

 

Sobre aquest tema, escoltem algunes paraules del mestre espiritual: Jiddu Krishnamurti. Són unes paraules extretes del seu llibre: El Individuo, la Sociedad y la Paz, subtitulat: La esclavitud del condicionamiento:

Necessitem una ment nova per crear un món nou... Som, vostès i jo, els qui hem de produir una mutació en la nostra ment i en els nostres cors... Mentre l’individu (vostès i jo) no assumeixi la responsabilitat de transformar completament la societat, aquesta societat seguirà sent el que és.

També diu: La societat és relació. Però l’estructura social es basa en l’ambició, la cobdícia, l’enveja, la recerca de poder, de posició, de prestigi, en totes aquelles coses tan importants que l’home ha establert en la vida. Aquesta és la realitat: no els seus déus, el Gita, el seu gurú, els seus sants i salvadors, sinó la vida diària, aquesta quotidianitat en la que hom expressa la seva ambició, la seva avarícia, la seva enveja, la seva lluita per conquerir poder, riquesa o aquesta posició que anhela. Sense un canvi radical, sense desmuntar tot aquest sistema, no hi pot haver una revolució religiosa, i la revolució religiosa és l’única que té sentit perquè totes les altres han fracassat.  

En un altre lloc ens adverteix sobre el sentit del concepte que tenim de la religió... L’essència de la religió, tal com és ara, es basa en idees... en l’autoritat. És l’home que tots els dies va al temple, que llegeix el Gita, la Bíblia o el Namaz; que realitza determinades cerimònies, que repeteix sense fi certes paraules, els noms de Krishna, de Rama, d’aquest o d’aquell; que porta l’anomenat cordó sagrat i pretén anar de peregrinació, aquest és considerat un home religiós. És evident que això no és religió. Només és una actitud ridícula, horrorosa i sense sentit; no obstant això, a la majoria ens atrapa i no ens en podem alliberar. Per alliberar-nos, per posar fi al nostre condicionament, es requereix molta energia...

Doncs aquest mestre que diu tot això, és també el que diu: la revolució religiosa és l’única que té sentit perquè totes les altres han fracassat.

Què s’entén, doncs, amb la paraula o concepte: religió? En primer lloc hem de saber distingir entre religió i institució religiosa. La religió és una actitud. És una virtut que, d’acord amb la nomenclatura tradicional i segons sant Tomàs d’Aquino diríem que és una virtut que fa referència a Déu, com les virtuts anomenades teologals: fe, esperança i caritat, però la religió ho fa a través del culte.

Ara bé, si mirem les coses d’una manera menys acadèmica, però d’acord amb els grans autors espirituals, com D. Columba Marmion, diríem que la religió és aquella virtut o disposició que té tot creient en qualsevol de les accions que fa en la seva vida. Perquè el creient sempre viu en la presència de Déu. No sempre ho té present com en els moments de pregària, per exemple, però està present en el fons del seu cor, com un instint espiritual que el guia encara que no sempre hi pensi expressament.

En aquest fons del cor és on rau la veritable fe. Entenem aquí la fe com un sentiment espiritual (Dr. Manyà) que acceptem i fem nostre voluntàriament i que es converteix en l’impuls fonamental que dóna sentit a tots els nostres actes. Un sentiment que té el silenci com a resposta quan es vol saber quina cosa és, perquè la seva naturalesa ens porta més enllà dels nostres conceptes i raonaments. És pura afirmació, però és. A aquest Misteri l’anomenem Déu, Trinitat, etc...

Cal ser conscients del moment històric que ens toca viure. En temps de crisi i de canvis ràpids, un dels més grans perills i temptacions consisteix a no ser suficientment radical, degut a la falta de paciència i de profunditat, necessàries, ambdues, per arribar a l’arrel de la situació. Ens referim al perill de la banalitat, de mantenir-se en la superfície de les coses i dels esdeveniments i de quedar satisfets amb estadístiques i certa classe de descripcions sociològiques. Panikkar

Segueix dient Panikkar: No existeix una necessitat més sentida ni set torturant que el desig d’abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels. Hem de superar la temptació fàcil de quedar-nos en les formes externes.

Si les religions del món han d’arribar a un acord i han de servir a l’home contemporani, cal que oblidin “sagrades” aliances, cal que superin actituds monopolistes i que s’enfrontin amb les qüestions centrals i fonamentals, recuperant aquells nivells en què és possible la comprensió sense compromís ni uniformitat. Panikkar

I perquè tot això no quedi en mera teoria, hem de tenir sempre present que tots els éssers humans sense excepció ens regim, conscientment o inconscientment, per una escala de valors, de la qual en som responsables i a la qual hem de ser fidels des de la llibertat. També hem de tenir present que la comunitat de fe a la qual podem pertànyer no anul·la aquesta responsabilitat i llibertat personals, sinó que les necessita. D’altra manera no seria “poble de Déu”, sinó una massa informe de gent sense nom propi.     

23

LA PARAULA I EL SÍMBOL

Una observació prèvia. Les paraules escrites en cursiva generalment van seguides de l’autor a qui pertany la cita. Quan no es posa l’autor vol dir que es tracta d’una cita de l’autor que ens serveix de base dels últims escrits. En aquest cas, és R. Panikkar.

    __________________

Tota escriptura té lloc dins d’un context geogràfic, personal, històric... i, per tant, qualsevol opinió sobre un escrit del passat ha de tenir en compte aquest context personal i cultural. Per altra banda, no podem deixar de llegir i d’escoltar als antics a més dels autors actuals. Si ho féssim seria menystenir el camí que ens mena vers la veritat.

 

Un altre context a tenir en compte és el nivell de consciència. Hem de tenir present que des d’un nivell més alt de consciència, és a dir, d’empatia amb la realitat, la mateixa lectura ens dirà una cosa diferent; en els mateixos conceptes hi copsarem una altra realitat espiritual. El text depèn sempre d’un context i, si aquest canvia, també aquell s’ha de modificar de forma corresponent per tal que el seu missatge o el seu significat original pugui ser preservat.

 

Hi ha una sèrie da factors que incideixen en la persona que va escriure, fa per exemple 2000 anys, que donen un sentit concret a les paraules que va dir o va escriure. Nosaltres quan llegim aquelles paraules ho fem des del nostre context personal i històric, i sovint interpretem a la nostra manera les mateixes paraules degut al nostre context històric diferent i també al distint nivell de consciència. I el resultat és que no connectem.   

 

La geografia, és a dir, el lloc on hem nascut també representa un context que incideix en el sentit del text que elaborem o llegim. I al mateix temps desenvolupa un cert paper com un element estimulant del caràcter ecumènic de tot allò que és llegeix o que s’escriu. Avui en dia, qualsevol problema humà que no sigui temàticament contrastat amb una panoràmica oberta a tota la humanitat, es veurà restringit als límits del que és superficial, sense assolir les pregoneses humanes, sense accedir al cor de la matèria ni als confins del que es diví.  El subratllat és nostre.

 

També hem de tenir sempre present que una teoria que no és fruit de l’experiència no pot calar gaire endins en els afers de la vida... Per altra part, qualsevol problema humà que es limiti a l’àmbit de l’abstracció i no es concreti ni es visqui en una situació real, i per tant limitada, es quedarà forçosament a la superfície, tot debatent-se en les aigües fangoses de les meres generalitzacions.     

 

Les paraules són l’element que fem servir a l’hora de compartir els nostres pensaments i les nostres idees. Però, hem de reconèixer la seva pobresa quan volem compartir les coses de l’esperit. Sant Tomàs es referia a la que ell deia misèria de les paraules quan es planyia de no poder expressar adequadament els misteris divins dels quals parlava.

 

Malgrat tot, la paraula és inherent a l’home i no en podem prescindir. La veritat es manifesta i s’amaga en la interpretació, i no podem renunciar a la veritat, malgrat que tota paraula contingui també una mentida, ja que diu sempre més i menys del que qui parla i qui escolta poden comprendre.

 

Vam dir que, prescindir de la tradició i voler començar des de zero, denota poca qualitat intel·lectual, però hem d’afegir que l’autèntica tradició no consisteix en la transmissió de fórmules mortes o de costums anacrònics, sinó en passar la torxa de la vida i de la memòria dels homes. 

 

Recordem també que l’home no pot viure sense símbols. Mite i logos es troben en el símbol. El símbol és la vertadera aparença de la realitat; és la forma concreta en què la realitat es revela a la nostra consciència, o més aviat, és aquella particular consciència de la realitat. El símbol toca el que és essencial...

 

És en el símbol on el que és real se’ns mostra. Tot símbol real comprèn i uneix la “cosa” simbolitzada i la consciència d’ella. 

En el marc d’aquesta dimensió espiritual l’experiència de la humanitat... ha denominat i entès Déu com a símbol, com a nom, no pas com a concepte. D’acord amb això, entenem la fe com adhesió al Misteri. Com diu la carta als hebreus: creure és conèixer realitats que no veiem. He 11,1. A aquest Misteri uns li han posat el nom de Déu, altres el d’Al·là, altres Jahveh, etc.

 

Posem un exemple que ens ajudi a distingir el símbol del signe: La bandera. Els colors d’una bandera són el signe que fa referència a un país concret. La mateixa bandera és símbol d’amor a la pàtria. El signe es refereix a les coses del món físic; el símbol a les coses del món espiritual.

 

Continuem una mica més sobre aquesta dimensió espiritual de la paraula: Des del moment en què les paraules diuen únicament i exclusivament el que un hom vol dir i no deixen espai al que també l’altre vol dir, des del moment en què passen a ser solament signes i deixen de ser símbols, des del moment en què només assenyalen quelcom i no són ja l’expressió, la manifestació i amb això el vel mateix d’aquest “quelcom”, des d’aquest moment degeneren fins i tot com a paraules.

Totes aquestes disquisicions poden servir com a prefaci o pròleg que vol justificar el fet de seguir parlant de paraules clàssiques com Déu, la Trinitat...

 

La importància de la paraula és tan gran que creiem justificades aquestes subtileses... el mateix Panikkar també té uns sentiments semblants quan, parlant d’aquestes coses, diu: Tot això no és una mera disquisició...

Necessitem les paraules però al mateix temps hem de alliberar-nos de la dependència de les paraules, per a poder ser paraula de debò. Les paraules escrites o dites han de ser manifestació del que som o hem de ser. Aquí ens ve a la memòria el verset de Joan: Al principi existia el qui és la Paraula. Jo 1,1. Tots som, juntament amb el Crist, paraula de Déu, ja que som creats a la seva imatge i semblança. Gn 1,26-27.    

 22

EXPERIÈNCIA I FORMULACIÓ

Quan es va a fons en el treball de reflexió es llimen moltes diferències existents en les diverses opinions i pensaments del món actual, es relativitzen moltes posicions dogmàtiques, perquè es troba en el fons una confluència astoradora amb el món tradicional de les religions, i amb el secular de la modernitat.

 

Tancar-se dins de la pròpia ideologia és tancar-se a la veritat. Hem de saber escoltar aquells que no pensem com nosaltres. Si es va a fons en el pensament és possible un diàleg fecund. No es tracta de conviure dins d’una amalgama eclèctica d’espiritualitats, però sí el d’estar oberts a la petita espurna de veritat que ens puguin oferir els altres. Hem de ser humils: els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

 

La paràbola del fariseu i el publicà és instructiva al respecte: A uns que es refiaven de ser justos i menyspreaven tots els altres, Jesús els proposà aquesta paràbola: Dos homes van pujar al temple a pregar: l’un era fariseu i l’altre publicà (cobrador d’impostos). El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, et dono gràcies perquè no sóc com els altres homes, lladres, injustos, adúlters, ni tampoc com aquest publicà. Dejuno dos dies cada setmana i dono la desena part de tots els béns que adquireixo”.

Però, el publicà, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient: “Déu meu, sigues-me propici, que sóc un pecador”.

Jo us dic que aquest va baixar perdonat a casa seva, i no l’altre; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit.  Lc 18, 9-14.  

 

En la pràctica tots tenim, conscientment  o  inconscientment, un “mite” que dirigeix la nostra “opció fonamental” i que podem anomenar “la nostra veritat” i que fa que siguem el que som com a individus i com a persones en aquests moments de la nostra vida.

En realitat, però, som incapaços de jutjar-nos a nosaltres mateixos. Hauríem de ser humils i dir com sant Pau: La meva consciència no m’acusa de res, però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1C 4,4. Escoltem també el que ens diu el profeta Jeremies: No hi ha res més enganyós que el cor: no té remei. Qui és capaç de conèixer-lo? Jo, el Senyor, penetro els cors i examino l’interior dels homes... Jer 17, 9-19.

 

Amb l’actitud de saber escoltar i sense passar-se de savis o de sants, és bo de llegir els llibres que ens poden ajudar a ampliar la nostra mirada I a discernir la llum de les tenebres. L’actitud adequada a l’hora de llegir un autor és important de tenir-la en compte.   

Aquesta és la recomanació de Panikkar amb referència als seus escrits: Confio que el lector capti el que l’escriptura suggereix més enllà de la lletra i se senti inspirat pel que no es diu. 

És bo recordar aquestes paraules del mestre perquè sovint som esclaus de la lletra, i com ja notava sant Pau: la lletra mata, l’esperit en canvi dóna vida. 2C 3,6.

Els escrits són formes externes a nosaltres que no ens han de dominar, sinó que han d’encendre la llum que tenim dins o, més ben dit, la llum que som o podem ser, sabent que  també pot esdevenir al revés: que apaguin la poca llum que ara tenim.

 

Quan es tracta d’escrits espirituals només podem copsar el que diuen amb “el tercer ull”, és a dir, amb un nivell alt de consciència. I recordem el que diu sant Pau: Aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1C 2,13. 

En la lectura hem de saber distingir entre els llibres de divulgació, i els textos dels grans mestres. A part del contingut essencial, propi dels grans mestres, els llibres ens poden influir d’una manera molt diferent. Les paraules de Panikkar poden ser un comentari del que volem dir: Cada lector forma part de la lectura. I cada lectura és una interacció entre l’autor, el text i el lector... hi ha un nexe misteriós... La paraula, encara que sigui l’escrita, posseeix vibracions i ressonàncies poc menys que infinites.

I segueix dient el nostre mestre: si aquest escrits meus tenen la pretensió d’apropar-se a les “profunditats” de Déu, segons l’expressió paulina, ho fa perquè confia en “l’alçada” de l’home. Amb aquestes paraules podem fer referència, de passada, a la seva intuïció de la trinitat radical, ja que posa de relleu la naturalesa humana com a “capaç de Déu” segons l’expressió dels antic teòlegs.

 

I per paradoxal que sembli, l’actitud pròpia enfront d’aquest textos profunds és el silenci.    El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure sant Ireneu. El silenci de les nostres pròpies idees i reflexions dóna lloc a la paraula que tenim amagada en el fons del cor des d’un principi de la nostra existència i que hem d’intentar descobrir. En aquest context potser s’entenen millor les paraules de Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix... qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà. Mt 16, 24-25. Aquestes paraules es poden  complementar amb les de sant Pau: Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi. Gal 2,20.

 

Viurem de veritat quan deixant l’home vell siguem com Jesús crists (enviats) de Déu, ja que, com diu el mateix Pau: En Déu vivim, ens movem i som. Ac 17,28. En definitiva: viurem plenament quan siguem conscients que som part de la trinitat cosmoteàndrica de la realitat.    

 

Si el text que llegim toca de veritat allò essencial de la vida, vol dir que també és actual, és a dir que té en compte el moment històric que estem vivint. No és per tant, un anacronisme encara que se serveixi de paraules pròpies de la tradició. I això és possible perquè el que diu el mestre és a partir de la seva experiència personal: Sempre la teoria autèntica ha nascut d’una praxi temàticament confrontada. La paraula viva és sempre una paraula encarnada. I a partir de la seva encarnació en la praxi prorromp el “logos” el seu discurs alliberador.   

 

Tot això ens ajuda a reconsiderar l’existència com una possibilitat des de la llibertat. Jaspers