LLIBERTAT

El dinamisme de la Vida és una força que tenim dins nostre i que hem de posar al servei del desenvolupament de les possibilitats de creixement que hem rebut -som éssers donats i rebuts- i que hem de dur a terme amb responsabilitat i llibertat.  

Hem dit: llibertat i responsabilitat. Això està aviat dit, però què és primer: la llibertat o la responsabilitat? Hem de posar ordre, perquè, com diu St. Agustí, l’ordre és allò pel qual Déu ha fet tot el que ha fet. Es tracta d’un ordre interior de les coses.

  

L’acceptació de si mateix, (R. Guardini) és fonamental per fer possible la plenitud de l’ésser. Si jo ara no m’accepto, no puc arribar a ser allò que haig de ser... Recordem el que diuen els grans mestres del pensament i de l’esperit: No som ésser, som esdevenir.

 

Decideixo ser responsable perquè sóc lliure per decidir-ho, però, al mateix temps no sóc lliure si no accepto dur a terme les possibilitats de vida i d’ésser que he rebut.  

Recordem: hi ha diversos nivells de consciència, de coneixement, de maduresa personal i, per tant, de llibertat. Només els nets de cor són lliures de veritat.

 

Fàcilment som esclaus de les nostres passions, dels nostres desigs, sovint emmascarats de bones intencions...

Si volem ser divins, tal com l’Etern ho ha disposat, no hem de deixar de ser humans –Jesús, el Crist, mai va deixar de ser Home- però sí que hem de voler divinitzar la nostra humanitat, arribant així a un grau màxim de llibertat. I en aquest grau de llibertat hi trobarem la màxima bellesa font de pau infinita.

 

Tenim una llibertat incipient necessària per començar... Ara bé, la llibertat en la seva plenitud ja no és solament l’eina amb la qual fem els primers passos, sinó la condició que fa possible arribar a la plenitud de la vida espiritual...

 

La llibertat no es limita al fet d’escollir entre una cosa i una altra... És una pretensió de l’ésser humà, diu Krishnamurti, creure que és lliure perquè pot escollir.     

 

Estem parlant d’una llibertat que només és possible en relació amb la transcendència: La culminació de l’home és la consciència de la transcendència. R. Panikkar. En el creient, la consciència de Déu es converteix en una presència natural. Ser home és llibertat i referència a Déu. K. Jaspers

 

PARAULA HUMANA

Ens hem de preguntar; quina dimensió de la vida ens mou: la material, la científica, l’espiritual? Si ho sabem, sabrem quin sentit tenen les nostres paraules.

 

Totes les facetes o dimensions de la vida formen part de l’ésser humà, però sempre i degut a la unitat essencial de la Vida, actuem des d’un lloc concret de la nostra personalitat, i d’allí és on pren sentit i valor el nostre dinamisme.

 

Recordem: Quan els deixebles de Jesús li van preguntar: Mestre, on vius? venien a dir: en quin nivell de consciència vius i des de quin nivell de coneixement ens parles?... perquè d’acord amb el nivell de consciència –de coneixement- en el qual hom viu, adquireixen sentit les paraules, les accions i tot el que hom fa i diu.

 

Des de la dimensió intel·lectual o racional es pot parlar de les coses de l’esperit, però aquest parlar no serà mai un llenguatge espiritual. El llenguatge espiritual  només es pot emetre des de la dimensió espiritual de l’ésser humà, és a dir des d’un nivell alt de consciència i de coneixement; en definitiva: des de l’experiència, no des de l’estudi...

 

En el fons, allò que ens mou... és allò que ens identifica com a éssers humans; allò que som en realitat. Hi ha uns versets de l’Evangeli que són incomprensibles fora del seu context propi, que és l’espiritual. Els versets que ara volem recordar formen part de la paràbola coneguda com “la paràbola dels talents”, i fan referència a aquell servent que només va rebre un talent i no el va voler treballar per treure’n un benefici...

Per això “l’amo” de la paràbola diu als altres servidors: Preneu-li el talent i doneu-lo al qui en té deu. Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que té. Mt 25,28-29.

Fem ara el nostre comentari dels versets subratllats. És aquest: “tot aquell que estima els altres té molta qualitat humana que no s’afebleix estimant, sinó que creix. La personalitat del qui viu estimant no es deteriora ni disminueix, sinó que augmenta i creix. En canvi aquell que no estima, és pobre humanament parlant, no és res. Només li queda la dimensió material que és temporal, la qual perdrà quan deixi el temps, perquè en l’eternitat només hi regna l’amor, no l’egoisme...

I recordem el que diu el savi: Qui no viu l’eternitat ara, ja pot oblidar-se de viure-la després.       

LA PARAULA HUMANITZADA

Està escrit: El qui és la Paraula s’ha fet home o s’ha fet carn. Jo 1,14.

Els mots que fem servir en els escrits i en la parla i que sovint en diem conceptes i també paraules, han de ser un ressò d’allò que som com humans.

 

Mirem el que diu el mateix diccionari del mot parla: Aspecte individual del llenguatge, mitjançant el qual la persona s’afirma i es compromet en la relació amb els altres. En termes bíblics som “paraula de Déu”, és a dir: imatge i semblança d’Ell, segons ens diu la mateixa Escriptura. Gen 1,26-27.   

 

Tanmateix, en el llenguatge que fem servir fàcilment ens decantem per  designar coses, esdeveniments, conceptes... i és que posar de relleu els sentiments humans ens és més incòmode, perquè requereix acceptar allò que som i el que no som i allò que hauríem de ser. Diu Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte cerca d’evocar estats d’ànim més que representar coses.    

 

Les mateixes paraules que normalment fem servir tenen un doble sentit: material i espiritual. I d’acord amb això les paraules poden signes o símbols. Són signes convencionals quan els fem servir per designar coses, fets...; són símbols quan fan referència a la dimensió espiritual de les nostres vides i del nostre ésser. Els diccionaris parlen de “sentit figurat” per indicar un sentit diferent del que normalment en diem literal. 

 

No és fàcil ensenyar el doble sentit de les paraules: el sensible i l’espiritual, ens   diu Lavelle. I continua dient: L’escriptura no és un simple museu del passat. A través de la durada és l’eternitat el que visualitza: ara bé, no s’eternitza, sinó allò que s’espiritualitza.

Per això St. Efrem ens adverteix i diu: quan llegim els Textos Sagrats és més el que ens queda desapercebut que el que capim. La Paraula té molts aspectes, tants com formes de percebre tenen els qui la llegeixen.

 

El coneixement espiritual és una vivència; ens ajuda a discernir i a diferenciar el que és essencial de les seves formes d’expressió.

Passa però, que el desig, sovint secret -el que rau en l’inconscient- és el que ens dirigeix. L’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat. Schelling. I ens preguntem: ¿què és el que alimenta el nostre desig, les nostres ganes de viure? Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21. Som allò que estimem, si estimem terra som terra... ens diu Agustí. Tenim dins nostre, amagada en el fons del cor, una vida plena de possibilitats. Depèn de nosaltres fer-ne realitat. 

2 – LA PARAULA

Aquí volem donar a la “paraula” un sentit més pregon a partir de la intuïció cristiana d’aquest mot. Recordem algunes frases de Joan: Per la paraula tot ha vingut a l’existència. En ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes.  I el qui és la paraula s’ha fet home. Jo 1.

La Tradició ens diu que aquest “home” del qual parla Joan és Jesucrist. Però, els grans mestres ens diuen que també els altres: la humanitat, participa de la mateixa divinitat... som fets partícips de la naturalesa divina. 2P 1,4.

I per posar un altre exemple, escoltem el Mestre Eckhart. Aquest mestre referint-se al  text bíblic en el qual Pere fa la seva declaració de fe dient a Jesús: Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu, Mt 16,16. Eckhart comenta: ¿De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? De què em serviria si no pogués dir també jo: “Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús”. I segueix dient: Si vols conèixer Déu no solament has de ser igual al Fill, sinó que has de ser el Fill mateix... Recordem que aquest textos no es poden llegir amb categories intel·lectuals, sinó espirituals; amb llenguatge anomenat simbòlic, que no és menys real, però que es refereix a la vida de l’esperit... és un llenguatge propi de la saviesa la qual és fruit, no de l’estudi, sinó de l’experiència, és a dir, de la vida humana viscuda a fons. 

Així doncs, les “paraules” són molt més que  “signe convencionals” que també ho són en un cert nivell d’humanitat, però ens equivocaríem si penséssim que només són això, ens diu Lavelle i altres autors com Tillich... tampoc no són simplement el vestit del pensament, sinó el cos. Lavelle. 

Amb el llenguatge, a través de les paraules que fem servir, no solament  donem nom a les coses i, per això, aquestes coses poden formar part de la nostra vida, sinó que també, i principalment, ens comuniquem: el veritable fi del llenguatge és el de posar en comunicació els uns amb els altres abans que designar coses...  Lavelle. A través de les paraules podem relacionar-nos els uns amb els altres i d’individus passem a ser persones...  amb el llenguatge donem sentit a la vida; per això: la creació del llenguatge s’assembla a la creació del món. Lavelle És una creació de l’ésser humà que esdevé possible gràcies a la llibertat. Aquella llibertat, que ho és per la seva referència a la transcendència. Jaspers

Cada text té el seu context dintre del qual es troba el seu sentit. No ens és lícit canviar el sentit de les paraules. Hem d’aprendre a llegir bé, perquè pot esdevenir que després d’un gran esforç amb el qual ens hem deslliurat de l’esclavatge de les coses, caiguem en l’esclavatge dels mots més subtil, però pitjor. Lavelle A vegades, degut a una lectura superficial i fora de context, podem caure en el perill d’absolutitzar els conceptes, és a dir, les nostres opinions. Les paraules espirituals són, sovint, veus que criden en el desert... Els humans som responsables d’escoltar-les, superant la hipocresia de la vida fàcil. 

 

LA PARAULA

Amb aquestes reflexions volem conèixer més de prop, com des de dins, el dinamisme humà i què en fem d’aquesta força que actua en nosaltres, la qual  ens fa viure... com gastem aquesta energia... on ens porta... perquè d’acord amb el que en fem, som. Recordem allò d’Agustí: si estimes terra ets terra; si estimes Déu ets déu...

Una manera de conèixer a fons el que som i el que estem destinats a ser és conèixer el llenguatge que fem servir, ja que el llenguatge és allò que ens distingeix dels altres éssers: L’home és l’únic ésser que parla. Únicament entre els éssers humans existeix aquella comprensió que continua alternant entre el discurs i la resposta... Jaspers

Però, abans d’anar més a fons en el sentit de “la paraula”: element clau del llenguatge, apuntem unes reflexions de Panikkar sobre la distinció que ell fa de la paraula i el concepte. Són aquestes:

En el món intel·lectual d’Occident... amb l’excepció del llenguatge poètic i d’aquell que, en to condescendent, anomenem “vulgar”, quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte –identificació necessària per al llenguatge de la ciència moderna però no per a la filosofia, malgrat la tendència contrària de la filosofia analítica.     

Subratllem aquest text perquè nosaltres intentem dir quelcom semblant matisant i posant de relleu la diferència entre la filosofia perenne i la filosofia acadèmica. Aquesta última ha donat preponderància a l’aspecte  fenomenològic de la vida, expressant les coses a través de conceptes; en canvi el llenguatge propi de la filosofia perenne és l’espiritual, és la paraula.

Però, continuem amb el text de Panikkar: S’ha arribat així a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat. Això dóna peu a molts malentesos... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula. L’art de la traducció és tan difícil perquè ha de traduir paraules i no solament conceptes. Seria un empobriment del coneixement si aquest es reduís solament a conceptes... la metàfora, l‘al·legoria i la interpretació simbòlica són fonamentals per al llenguatge humà i no són reduïbles a conceptes.   

Aquestes últimes paraules podrien ser un comentari a les paraules que Jesús va dir als seus deixebles que s’estranyaven que parlés en paràboles a la gent. Els va respondre: Els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13. No entenien les coses de l’esperit.   

Acabem amb una cita de Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca d’evocar estats d’ànima, en lloc de representació de coses. 

I si ens referim al coneixement diríem que els conceptes fan referència a les doctrines i les paraules a les actituds personals.

 

EL LLENGUATGE

Parlarem del llenguatge. Tots hauríem de desitjar el fet de saber fer un bon ús del llenguatge. La paraula és de totes les accions de l’home la més perfecta i la més pura. Lavelle. No és indiferent l’ús que fem del llenguatge i les seves conseqüències no es limiten a ser un bon o mal orador, un bon o mal escriptor.

La qualitat de la vida dels éssers humans depèn en molta part del llenguatge: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions: n’és l’efecte i la causa. I hom no pot pensar en purificar una i l’altra sense purificar primerament la pròpia ànima. Lavelle

Sense el llenguatge seríem com robots, no arribaríem a ser el que som i hem d’arribar a ser com a espècie humana. Per altra banda, degut al caràcter polisèmic de les paraules, no és fàcil fer un bon ús del llenguatge, sobretot quan es tracta del llenguatge simbòlic o espiritual. A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte –diríem més profundament humà- cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses. Lavelle

En general podríem dir que no hem estat a l’altura dels textos espirituals. No els hem entès, fora de casos concrets. Certament que és fàcil saber anomenar les coses pel seu nom, ho aprenem a l’escola. És la dimensió material del llenguatge.    

En canvi, per poder entendre un text espiritual, sigui dels anomenats sagrats o d’altres, no és tan fàcil. Sovint ens quedem en la dimensió intel·lectual del text que, tenint en compte les lleis de l’hermenèutica i de la semàntica i el gènere literari que por ser històric, doctrinal, poètic, parabòlic, al·legòric... pensem que amb això ja n’hi ha prou per entendre el text. Malgrat tot: Estem cridats a situar-nos i viure al nivell de l’essència i això ens força a retrobar l’ús pur, edificant, de la paraula i de l’escriptura. Lavelle

Ara bé, per copsar el sentit d’un text espiritual, cal estar i viure en el mateix nivell de consciència en què viu l’autor del text. El text espiritual és fruit de vivències i d’experiències de vida del qui escriu i no tant d’un estudi intel·lectual; encara que aquest hi ajudi.   

El text de Jo 1,38-39, llegit en clau espiritual, sembla que fa referència a aquesta qüestió. Mestre, on vius? li pregunten els deixebles a Jesús. És com si preguntessin: en quin nivell de consciència vius i des del qual ens parles? I Jesús els respon: veniu i ho veureu... i es quedaren amb ell aquell dia. Aquest quedar-se amb ell evoca el fet de conviure, experimentar, segon Panikkar, no solament escoltar... Des d’un nivell baix de consciència, no entendrem el textos espirituals per més estudis que tinguem. Ens quedarem amb la lletra i la lletra mata, diu Pau, és l’Esperit el qui dóna vida. 2Co 3,6.     

5 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

 

La dimensió o el món espiritual és el món de la virtut.  La vida espiritual és un estil de vida humana que es manifesta a través de la bondat, de l’autenticitat, de la fidelitat a la vida, del compliment del deure... els espirituals són els qui viuen els anomenat transcendentals: unitat, bondat, veritat... Pau ho resumeix d’aquesta manera dirigint-se als seus deixebles: ara sou llum, viviu, doncs, com a fills de la llum; els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,8-9.      

Ser espiritual no és una especialitat, diria Panikkar. És el desenvolupament integral de la vida humana que hem rebut; una vida amagada en l’inconscient i que malda per sortir i desenvolupar-se fins arribar a la plenitud de la consciència.

En aquest sentit alguns filòsofs com Max Scheler i altres han destacat la dimensió axiològica de la filosofia com a punt de partida fonamental del pensament... És una disposició que dóna peu a la intuïció. I de la intuïció deriva  el coneixement espiritual.  

Ser espiritual, doncs, no depèn d’uns actes específics fets en el marc religiós, sinó d’una disposició humana que es manifesta a través d’un estil de vida conseqüent amb l’ordre de la creació. Ser espiritual demana l’actitud del coratge de ser (P. Tillich) o de l’esforç humà. (Teilhard de Chardin).   

Escoltem aquest últim autor en el seu intent per a posar de relleu el caràcter espiritual de les accions humanes.  

Diu així: És l’esforç creador, és la voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, la que formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura...

La unió de Déu i del Món en el terreny de l’acció es fa present en la meva consciència. No, Déu no distreu pas abans d’hora la nostra mirada del treball que ell mateix ens ha imposat, per tal com se’ns presenta accessible en aquest mateix treball.

No, Déu no fa pas que s’esvaeixin, en la seva intensa claror, els detalls dels nostres objectius terrenals, ja que la intimitat de la nostra unió amb ell està justament en funció del perfeccionament precís que donem a la més petita de les nostres obres. ...

Déu, en allò que té de més vivent i de més encarnat, no està gens lluny de nosaltres, ni fora de l’esfera tangible; més aviat s’ha de dir que ens espera a cada instant en l’acció, en l’obra del moment. En certa manera, Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament.

L’Esperit és el que dóna sentit i vida eterna a tota la nostra vida humana. Ser cristià és una manera d’expressar aquesta vida humana.

4 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

El Mestre ens diu: Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Jo 3,3.

I ens preguntem ¿què vol dir: néixer de dalt? I Nicodem li diu a Jesús: ¿Es que algú pot néixer de nou? Nicodem no entenia el significat de les paraules que fan referència al món espiritual. I nosaltres ¿estem gaire lluny de la inòpia de Nicodem? Tot allò que fa referència a l’esperit se’ns fa difícil de capir.   

Arrisquem dir que néixer de dalt vol dir viure de l’Esperit. Ara bé, la vida de l’esperit, què és? Intentem, de mica en mica, anar a fons en el significat i en la realitat de la dimensió espiritual. De la carn en neix carn de l’Esperit en neix Esperit. Jo 3,6. No han nascut per descendència de sang ni d’un desig carnal, ni d’un voler humà, sinó de Déu mateix. Jo 1,13.  Néixer i viure de l’esperit és tot un repte. És opció pròpia de la llibertat.  

Si volem entendre aquestes coses de l’esperit no les hem de mirar “des de fora”: des del món intel·lectual o del món sensorial. Sinó des de dins: des de la dimensió espiritual del nostre ésser rebut, és a dir, des de l’experiència. Ens hem de identificar: crear empatia, amb el món espiritual si el volem comprendre...

També hem de tenir present la nova manera de parlar de les coses de la religió. Acceptant per endavant les diferències històriques i culturals, amagades en el llenguatge que s’empra, ens equivocaríem si penséssim que aquesta manera nova de veure les coses és només una moda actual... més aviat és fruit de tornar a veure les coses des del contingut essencial.

Però, escoltem l’opinió de Panikkar al respecte: La humanitat, en el moment present, està davant d’una mutació, i la reflexió teològica contemporània ja no pot continuar pensant legítimament amb les categories acostumades... les preguntes centrals han de ser pensades de nou...   

Pensem que si no superem els estereotips que hem anat elaborant, no donarem seriosament un pas endavant. Es tracta de mesurar la mateixa realitat amb paràmetres diferents, i de contextualitzar les paraules de sempre en el context propi del món d’avui. Els termes de societat laica i secularització, per exemple, ens fan por. Ara bé, amb una visió de més altura Panikkar ens presenta el seu programa d’una secularitat sagrada com una manera actual de comprendre i viure la religió.

Posem un altre exemple de lectura diferent. Aquesta vegada de la paraula: religió. La lectura és de Panikkar: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos. I també diu: Escriure és per a mi un acte religiós. 

 

3 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

La primera exigència de Jesús, per entrar al seu regne és la conversió personal: convertiu-vos que el regne del cel és a prop. Mc. Aquesta conversió que significa principalment un canvi de mentalitat; és també el fet de deixar-se portar per l’Esperit. És a dir, una disposició interior de fidelitat a l’Esperit que ens facilita veure les coses d’una altra manera; que ens dóna capacitat per distingir el que és essencial i diferenciar-ho de les formes d’expressió i de celebració de la fe.

La figura de Joan Baptista és paradigmàtica en aquest sentit. Juan B. representava l’Antic Testament; era el portaveu de la “Llei”. D’ell en parla Jesús, d’aquesta manera: entre els nascuts de dona no n’hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista; però el més petit en el Regne del cel és més gran que ell. Mt 11,11. La Llei i l’Esperit, són les dues categories que representen els dos Testaments. Dues categories celebrades amb el baptisme: el baptisme d’aigua (el de Joan) i el baptisme d’aigua i esperit (el de Jesús).

Una mirada a la història en ensenya que: la rutina, el desgast, els anys, fan que la “llei” considerada com un mitjà o una expressió del bé, es converteixi en un fi. Avui dia tornem a viure de la llei més que de la fe. Es comença a tenir consciència d’aquest fet. I la nova era axial (terme emprat per Jaspers) que es pronostica com un futur pròxim, vindrà a ser com un segon “nou testament”, la qual cosa representa tornar a viure de l’esperit, d’allò que és essencial. Ens convé escoltar Jesús com si nosaltres fóssim Nicodem, aquell mestre de la Llei que el va anar a trobar per preguntar-li sobre aquestes coses... Escoltem què li va dir:

Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. .. ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit... De la carn en neix la carn, de l’Esperit en neix l’Esperit. Jo 3,3. Ara bé, la cerimònia del baptisme no és màgia. És el testimoni de la pròpia vida el veritable baptisme. Ho diu el mateix Jesús: Haig de rebre un baptisme, i com em sento el cor oprimit fins que no s’acompleixi! Lc 12,50  I als seus deixebles els pregunta: ¿Podeu beure el calze que jo he de beure o ser batejats amb el baptisme amb què jo he de ser batejat?  Mc 10,38. És la vida compromesa fins al final la que dóna fe del que som. Els qui hem escollit ser servidors del Crist, si no vivim segons l’esperit de Déu, automàticament viurem de la llei i pensarem que amb això ja està tot fet, però en realitat restarem lluny de la Vida i de la Veritat, ja que l’Esperit de Déu és esperit d’Amor i de Veritat.  

Hem de vigilar per a no caure en la superficialitat i en el parany del que s’ha fet sempre. Pau va tenir l’ocasió de constata-ho en la comunitat dels gàlates. Escoltem el que els va dir: Em sorprèn que us aparteu tan aviat de Déu. Ga.  Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar!... sapigueu que nosaltres hem cregut que som justos, no per les obres de la Llei, sinó per la fe en Crist. 

 

2 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Comencem recordant unes paraules de Panikkar que ens ajudin a pensar i a fer consciència i a fer una lectura espiritual dels textos bíblics,.. Les paraules de Panikkar són aquestes: El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula... s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat...

La veritable paraula no és aquell signe convencional amb el qual designem o ens referim a les coses o a les activitats de la nostra vida... la veritable paraula, en el llenguatge espiritual, és expressió del que som.... i què som? Escoltem que ens diu Pau: Si jo parlés el llenguatge dels homes i dels àngels però no estimés, seria com les campanes que toquen o els címbals que dringuen. 1Co 13,1. 

Dins de la nostra cultura cristiana el mot: “paraula” té un significat profund que no podem ni hem de deixar perdre si no volem menystenir l’essència de la nostra religió, quedant-nos només en les formes buides de contingut de vida eterna.

Recordem ara uns textos bíblics: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... per mitjà de la Paraula tot ha començat d’existir i sense ella res no existeix...  I la Paraula s’ha fet home. Jo 1.

Els humans que participem de la naturalesa divina..  hem de saber treure’n les conseqüències per a la nostra vida de fe.

 

Nosaltres també som, millor dit, podem esdevenir paraula, diguem en minúscula, comparats amb Jesús, però paraula... d’axó es desprèn que les paraules que diem o escrivim han de ser expressió del que som. Si no és així, els nostres mots seran conceptes o signes convencionals, però no paraules. Jesús no podrà dir de nosaltres allò que va dir de Natanael: Heus aquí un israelita de debò, un home sense engany. És a dir: un home que ha arribat a la plenitud del que estava destinat a ser.  

 

Si volem participar en la construcció del bé universal el primer pas que hem de fer és un acte de sinceritat amb nosaltres mateixos... L’actitud de Panikkar, que és exemplar, ens pot ajudar al respecte. Quan fa referència a la reforma de l’església diu: Si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo, malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.  

 

1 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan parlem d’espiritualitat, sovint  pensem en actes espirituals: resar, meditar, llegir la Bíblia...  Però, una cosa són els actes que podem realitzar i l’altra el fet de viure i parlar des de la dimensió espiritual...

Els actes són l’expressió formal de la vida espiritual. Aquí volem parlar d’actituds, d’una manera de ser i de viure i de relacionar-se amb els altres. L’estil de vida és fruit del coneixement espiritual.

Això demana posar ordre en la nostra escala de valors i ser-ne conscient.

Parlar de la dimensió espiritual de l’ésser humà és propi de la filosofia perenne i de la religió. Ara bé una espiritualitat sana no oblida sinó que integra la vida intel·lectual i la vida sensorial... Intentarem aquí fer una reflexió sobre la naturalesa de la dimensió espiritual... No parlarem d’actes, sinó d’actituds...

Necessitem cultivar una mirada més ampla, però sobretot més pregona de la vida. El caràcter paradoxal de les paraules de Jesús ens ha de fer pensar: qui vulgui salvà la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà... Mt 16,25. Hauríem de tornar a recuperar, encara que no estigui de moda, la virtut de la temprança o renuncia... És una de les virtuts cardinals. Forma part de la tradició dels antics i dels estoics, per exemple. Menystenir-la és poc savi.  

El coneixement espiritual és una llum que tenim dins. En canvi, el coneixement intel·lectual el cerquem fora, en els llibres...

Del coneixement intel·lectual diem: tenim coneixements; del coneixement espiritual diem: som coneixement. Aquest coneixement, que forma part de les potencialitats de la nostra naturalesa, el tenim desenvolupat o adormit. Per això Pau fa un toc d’atenció i ens diu: desperta tu que dorms... i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. I també: Ja és hora que us desvetlleu... despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13,11-12.

 

Hem rebut en dipòsit la llum de Déu. Cal fer-la conscient i viure d’acord amb aquesta llum perquè esdevingui consciència. Això és vida espiritual. Escoltem una vegada més el geni d’Agustí i posem atenció en cada una de les seves paraules:

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit...Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: això és veritat...ja eren en la meva memòria, però tan allunyades i sebollides en les profunditats més recòndites...

 4- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

Deixant de banda les antigues discussions escolàstiques sobre què és primer:   la voluntat o la intel·ligència, presentem aquí uns textos bíblics en els quals a vegades es presenta el bé com a fruit de la llum i altres vegades és el bé el causant de la llum... De fet podríem dir que són dues cares de la mateixa realitat. Com en el sol, per exemple, que és considerat com un símbol de la divinitat: ens visitarà un sol que ve del cel.. diu Lluc: Lc 1,78. hi veiem dos  elements que formen part de la mateixa realitat: llum i calor.

Vegem ara, doncs, en alguns textos bíblics, la relació entre la llum i el bé; entre la veritat i la bondat: Comparteix el pa amb els qui passen fam i llavors brillarà com l’alba la teva llum. Is 58,7-8. Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8. Jo t’he fet llum... perquè portis la salvació... Is 49,6.  Els fruits de la llum són bondat, justícia i veritat. Ef 5,9. Que brilli la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres... Mt 5,16.

Citem també uns textos de R. Guardini: És manifest que tota realitat només és real des del bé. Una autèntica virtut representa una mirada a través de tota l’existència de l’home. De la bondat eterna de Déu davalla la il·luminació...

I Panikkar ens diu: Destaquem el caràcter actiu i transformador del coneixement: hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir.

El saber de la saviesa no és una activitat purament racional, sinó sobretot un contacte amb la realitat... La saviesa inclou la veritat i la bondat; el coneixement i la virtut: La saviesa és la seu de la llibertat. Saviesa és pietat. La saviesa és pau, joia i llibertat.

En definitiva el que voldríem posar de relleu una vegada més, que quan parlem de religió, el coneixement intel·lectual és el que s’empra per a formular doctrines, dogmes, ritus i lleis... tot allò que es refereix a l’estructura de les institucions, però quan en referim a les veritats fonamentals proposades en els textos sagrats que formen l’ànima de la religió i han de formar la consciència dels creients és el coneixement espiritual: sapiencial, anomenat també simbòlic o anagògic, el que hauríem de tenir sempre present en les nostres reunions de formació permanent... 

No era aquest el llenguatge de Pau? Escoltem-lo: Qui coneix allò que hi ha en l’home fora del seu propi esperit?  I aquest és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2,13.

 

3 – NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

Si de veritat volem donar un pas endavant en la comprensió de la fe i de la religió, hem de superar la nostra ignorància i superficialitat en relació al món de la mística: del misteri, del coneixement espiritual, d’aquell coneixement que no és fruit de l’estudi, sinó de la puresa de cor: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran...  

I parlant de la mística recordem aquelles paraules de l’eminent teòleg K. Rahner: el cristià del futur o serà místic o no serà cristià. L’atzucac sorgeix quan  no anem a fons... No fem bon ús del llenguatge i seguim –en aquest tema- copsant les paraules com a signes i no com a símbols. No anem a fons en el seu significat espiritual. Ens quedem en la riba del món espiritual, no anem més endins, més a fons del mar de la vida... el que és essencial ens queda desapercebut. Quan estudiem o llegim entenem conceptes i no paraules...

Fàcilment continuem identificant la mística amb els fenòmens extraordinaris o amb el sentit miraculós i esotèric de les paraules que descriuen la dimensió espiritual de la vida i de la fe o amb els exercicis propis de la vida interior...

 

I tanmateix si quan parlem del món espiritual desatenem el seu caràcter humà, estem, com diu la dita, ruixant fora de test... estem completament al marge... ens queden a fora, pensant en quelcom que considerem lluny de nosaltres. Ens passa com a sant Agustí quan deia: Tard us vaig estimar, oh bellesa tan antiga i tan nova, tard us vaig estimar! I vet aquí que vós éreu dins de mi, i jo era fora de mi mateix, i jo us cercava al defora i em llençava deforme com era, cap aqueixa bellesa de les vostres criatures. Vós éreu amb mi, però jo no era amb vós.

La saviesa és la més humana de les virtuts i al mateix temps la més espiritual, la més divina... Quan parlem de reformar els costums... si no ens volem quedar només saltironant per les branques: en les formes externes basades en conceptes i en estils que estan de moda... hem de donar més importància a  allò que és essencial i que sovint ens queda amagat.

Segurament parlem i llegim textos que es refereixen al món espiritual, però no som conscients del que aquest món significa. Així, quan parlem de la reforma de l’església ens limitem a pensar en les formes a través de les quals expressem i celebrem la religió, però l’estil de vida de Jesús i l’essencial del seu missatge queden lluny de la nostra comprensió o del nostre estil de vida...

Estem parlant d’un coneixement que no és propi de principiants. Per això deia Pau: De fet, als qui són adults en la fe, sí que els ensenyem una saviesa... amagada en el designi de Déu... 1Co 2,6-7. I Jesús sabia que no es podia fer entendre pels seus deixebles que estaven començant el seu camí i els deia: Moltes coses tinc encara per a dir-vos, però ara no les podeu suportar. Jo 16,12. I, nosaltres, les podem entendre i viure?...

 2 – NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

La saviesa s’ha construït una llar. Pr 9,1. Ens preguntem ¿quina cosa és aquesta llar? Si mirem el món la primera llar de la saviesa és el nostre univers. El nostre món i, més concretament encara, la Mare Terra. Si ens mirem a nosaltres mateixos, llavors preparar una llar per a la saviesa equival a permetre que en el cor humà s’hi basteixi una llar joiosa. Panikkar.

La saviesa entesa com empatia amb la realitat és una llum que ja existeix en el més íntim de nosaltres mateixos. Cal prendre l’actitud correcta, perquè aquesta llum, amagada en l’inconscient, esdevingui consciència. I aquesta és l’actitud correcta: No és permès de cercar la saviesa. Només és possible preparar-li una llar: els nostres ulls i el nostre cor. La saviesa és una possibilitat que pot esdevenir realitat si exercim correctament la nostra responsabilitat i la nostra llibertat.

Sovint volem ser lliures sense ser responsables. I això és un error. Certament que som responsables de la nostra dimensió sensorial quan responem a les nostres necessitats. Però, aquesta resposta a les pròpies necessitats no és una prova irrefutable de vertadera llibertat.  

Hem de ser també responsables de la nostra dimensió intel·lectual, d’acord amb la nostra vocació. Amb això donarem un pas més. Però, encara en falta un: el més important i decisiu per a poder ser lliures de debò. És el pas de ser responsables de la nostra dimensió espiritual. Amb aquest pas formarem la nostra consciència. Recordem que aquesta responsabilitat demana tenir el cor net.

La nostra cultura cristiana ens diu, parlant simbòlicament, que la consciència és la veu de Déu. Cal fomentar un nivell alt de consciència per poder escoltar i sentir aquesta veu. Tant de bo que no ens passi allò que va dir Jesús d’alguns:  els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però no hi senten ni comprenen. Mt 13,13.   

Unes paraules de sant Agustí sobre la memòria –entesa com a sinònim de consciència- ens poden ajudar a copsar el valor fonamental de la saviesa i de la seva naturalesa.

Escoltem a sant Agustí: Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

Aquestes paraules ens suggereixen que construir una llar per a la saviesa no s’acaba mai. Sempre podem tenir el cor una mica més net i més disponible per assumir la Veritat i fer-la vida de la nostra vida.

 

1- NIVELLS DE CONSCIÈNCIA

El text que ens ve a la memòria quan parlem de nivells de consciència és aquest verset de Joan: Mestre ¿on us allotgeu? Jo 1,38, com si preguntessin: en quin nivell de consciència viviu i des del qual dieu el que dieu i feu el que feu?  

Perquè la consciència és el punt de referència per veure i saber quina és la qualitat de vida de l’ésser humà.

Si volem créixer en esperit i veritat no es tracta tant de tenir un ventall més ample de conceptes i coneixements, com d’augmentar el nivell de consciència a base de més responsabilitat i llibertat; de més bondat i veritat, de més autenticitat... Aquestes són les categories espirituals que donen sentit i llum a les paraules pròpies del món religiós... Cf 1 Co 2,13. (Bíblia de la Fundació)

En un altre text, Jesús, parlant als seus deixebles, posa de relleu la relació de la llum amb les bones obres. És aquest: Vosaltres sou la llum del món... que resplendeixi la vostra llum davant de la gent, perquè vegin les vostres bones obres... Mt 5,14-16.

És aquesta la saviesa que Déu concedeix als petits i senzills: Us dono gràcies, Pare... perquè heu revelat aquestes coses als petits. Mt 11,25. I Pau ens diu: fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida... Déu, per confondre els savis, ha escollit els qui el món té per ignorants...  Déu ha fet de Jesús, la nostra saviesa, la nostra justícia... 1 Cor 1,26-31.  Jesús, el Fill de l’Home, és el referent. Ens hem d’humanitzar per a ser més savis, no calen doctorats...  

El llenguatge espiritual és el llenguatge propi d’una vida viscuda des de la fe: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, malda per evocar estats d’ànima, en lloc de designar coses. L. Lavelle 

Però, sovint, la història no ha fet justícia a la saviesa. Escoltem que en diu Panikkar: Aquesta dama per nom Saviesa fou segrestada pels especialistes, tant a l’Orient com a l’Occident. Teòlegs i brahmans, filòsofs i mandarins, sacerdots i doctors pretenien disposar-ne... la saviesa es trobava en una situació encongida... És evident que figures excepcionals com Sòcrates, Laozi o Jesús van voler alliberar la saviesa i fer-la accessible a tothom, però grans inquisidors de tota mena s’hi oposaren...

Durant segles hem format la ment dels creients per llegir i entendre el Catecisme amb categories intel·lectuals, però no l’hem preparat per llegir en sentit simbòlic, és a dir, espiritual, el missatge evangèlic... i és possible que ni tan sols tots els traductors estiguin a l’altura del que vol dir llenguatge espiritual.

La Bíblia ens parla de preparar una llar per a la saviesa... (en parlarem)