L’HOME VELL I L’HOME NOU

Sant Pau ens parla de l’home vell segons Adam i de l’home nou segons Jesucrist. En aquesta ensenyança de l’apòstol hi ha una intuïció profunda que ens ajuda a comprendre més a fons la naturalesa de la vida espiritual de l’home creient en general i del nostre nivell de maduresa humana en particular. En aquesta expressió bíblica s’hi revela un coneixement profund de l’ésser humà, expressat amb paraules pròpies de la cultura d’aquell temps i d’aquell lloc geogràfic.

Així doncs, si prenem les paraules de sant Pau com a punt de referència i si som capaços de fer un acte de sinceritat amb nosaltres mateixos, podrem veure que, de fet, no som prou conscients de la distància que ens separa de la realitat i no sabem ben bé si el nostre actuar és encara obra de l’home vell o ja és l’home nou el qui obra en nosaltres el voler i el fer. Amb altres paraules: No tenim gaire clar si s’ha produït en el nostre cor el nou naixement, malgrat que hàgim rebut el ritus baptismal. I, com diu Jesús, qui no neix de dalt no pot veure el regne de Déu. El cert és que, si volem renovar a fons la religió, ens cal néixer de nou. No n’hi ha prou amb fer coses noves. Som nosaltres els qui ens hem de renovar a fons. 

Aquest tema fonamental de la vida espiritual expressat amb paraules com home nou i nou naixement, és considerat per altres tradicions i pensadors, encara que exposat amb altres paraules o conceptes.

R. Guardini, per exemple, escriu el següent: En diversos pobles, sobretot del Nord, es troba un mite de profund significat, el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons això, l’home és abans que tot tal com està encarnat i viu visiblement; però, a més, és una altra vegada, i així és de debò. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l´ésser immediat; per això se l’anomena “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant, l’home immediat no veu l’autèntic; només sent que és aquí; però, “darrera”, és a dir, en el domini del que no està donat. Una vegada, tanmateix, el rodeja, es posa davant d’ell i el mira: llavors l’home immediat veu l’home autèntic; i en veure’l es coneix a sí mateix. Es podria dir que (segons la història de Kim de Kipling) el seu jo i el seu nom es fan una sola cosa. Però, és la mort. D’aquí ha sorgit la figura de la Walkyria: en el moment en què es posa davant d’aquell a qui ha escollit, aquest es mor.

¿No ens recorda això a sant Pau que ens diu que som sepultats en la mort de l’home vell per a viure l’home nou en Crist ressuscitat, i allò de Jesús: Si el gra de blat no mor, no dóna fruit? 

Per la seva banda, K. Jaspers quan parla del concepte existència, li dóna dos sentits i fa servir dues paraules per comentar aquells dos sentits. Primer considera l’existència com a subjecte vital (dasein) fet i acabat, com l’ésser llençat fora (Heidegger), en el temps... i desprès parla de l’existència (existenz) considerada amb les seves “possibilitats” d’arribar a la plenitud de l’home des de la “llibertat”. Hom diria que, l’ aquí anomenat subjecte vital és sinònim de l’ànima vivent de sant Pau, i que l’existència considerada des de la llibertat i amb possibilitats de créixer i ser més és semblant a l’esperit que dóna vida de l’apòstol. 

La conclusió que es pot derivar d’aquestes formulacions doctrinals és que la vida de l’home vell consisteix en anar vegetant, sense cap més aspiració que anar vivint d’allò que li ha estat donat sense assumir la pròpia responsabilitat de ser semblant a Déu des de la seva llibertat; sense fer cap esforç per créixer espiritualment. És com aquell que enterra el seu talent amb l’excusa que l’amo és exigent... Aquest home que no s’esforça, perd la dignitat d’home, diria Kierkegaard, perquè l’essència de l’home no és “ser”, sinó “esdevenir”, diu el mateix autor. 

A partir d’aquí podríem definir “l’home nou” bíblic com l’home que no es limita a complir amb els manaments com el jove ric, sinó que és aquell que exhaureix totes les seves possibilitats de bondat i llibertat d’acord amb la mesura que Déu li ha donat. L’home nou, no és el qui compleix unes normes com si, aquestes, fossin condició última de salvació, sinó aquell que es perd a sí mateix, per retrobar-se en Déu. És el que viu de la fe, no de la llei establerta pels homes. L’home nou és l’home que treballa els talents que Déu li ha donat. 

El nou naixement esdevé quan optem per viure amb categories espirituals. L’home vell actua amb categories humanes; viu de les formes religioses rebudes del passat, però, sovint, buides dels seu contingut espiritual. Jesús parla del nou naixement per l’aigua i l’Esperit. I continua dient: De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. I l’apòstol, per la seva banda, diu que és espiritual el qui es deixa portar per l’Esperit. L’Esperit no es deixa manipular, ni pels ritus sacramentals, ni per cap autoritat eclesiàstica, ni per ningú. El nou naixement esdevé quan passem del segon nivell de consciència al tercer, és a dir, per una disposició interior del creient que secunda el do de Déu amb plena llibertat i sense condicions. No hi ha cap acció externa per més sagrada que se la consideri que forci l’Esperit Sant a actuar. Creure això seria una blasfèmia. L’Esperit Sant bufa quan vol i allà on vol. No necessita ni sagraments, ni sacerdots, ni ritus, ni res. Els sagraments, en tot cas, els necessitem nosaltres, no Déu. La presència de Déu i del seu Crist no és una realitat que depengui de cap acció humana o religiosa. Déu és. Els qui hi som o no hi som davant seu som nosaltres. Els qui gaudeixen d’aquella presència divina són únicament els qui tenen el cor net. Aquests són l’home nou. I la seva consciència és el lloc de la presència de Déu. Són els qui gaudeixen d’un grau superior de consciència. Totes les altres coses de la religió són allò de més a més. Són indicadors que senyalen, no són la realitat.