7
– ENGRUNES
Els
savis antics... fugien
del “mundanal soroll” ja que, en última instància, menystenien
aquest món perquè el consideraven efímer i no “tempitern”. No
havien descobert la “secularitat sagrada”, amb honroses i
poderoses excepcions que, encara que sostenint el món, no van
influir en les formes exteriors de la civilització dominant i
dominadora.
Amb
el neologisme “tempitern” Panikkar vol expressar el fet de viure
l'eternitat en el temps.
El
món era, i és per a molts encara, considerat com una cosa caduca
que s'ha de deixar per entrar a l'eternitat, malgrat les paraules de
l'Apocalipsi que diuen: Feliços
els qui des d'ara moren en el Senyor... perquè les seves obres els
acompanyen. Ap
14,13. És
veritat que també parla de la Terra Nova...: Després
vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans
havien desaparegut... Ap
21,1.
Ara
bé, les coses no són el món. Estan
en el món, però no són el món.
(Jaspers).
Nosaltres formem part d'aquest món. De l'egoisme en neix un món i
de la llibertat i l'amor en neix un altre. De semblant manera que
l'home
nou
esdevé realitat sobre les cendres de l'home
vell, i que l'home nou vol
esdevenir la realització de l'Home
o del Fill de l'home, així en cel nou i la terra nova són
la conversió del món creat per l'home en el món creat per Déu.
L'eternitat és l'hora
de Déu. Cal. doncs, viure l'eternitat en el temps: la tempiternitat.
D'honroses
i poderoses excepcions, sempre
n'hi ha hagut i continuen havent-n'hi. Però, com diu el nostre
autor, aquells no
van influir en les formes exteriors... Malauradament,
això encara és així. Evocant la paràbola del llevat (Mt
13,33.)
podríem dir que sempre hi ha hagut llevat i sempre hi ha hagut
massa. Però, el signe del regne de Déu no es dóna sinó quan el
llevat és dins la massa i la transforma. Quelcom falla quan aquesta
unió de llevat i massa no es realitza...
Sovint,
encara avui, les noves teories es queden en teories. Les teories
innovadores d'alguns teòlegs i mestres de l'esperit es queden en els
llibres i, a tot estirar, en la praxi de petits grups... És a dir,
no arriben a transformar l'actitud del poble creient; no transformen
l'arquetip col·lectiu. Teoria i praxi han de ser dues expressions
d'una mateixa intenció i d'una mateixa actitud. Si falta aquest
caràcter holístic quelcom falla.
...
toca al filòsof fer un pas endavant... i arribar fins a les arrels a
fi que després puguin sorgir troncs, produir fruits i donar flors.
La tasca del lector és la de regar amb l'aigua de la lectura la
terra pel que sembla àrida del filòsof i així també col·laborar
al comú quefer humà.
En
aquest terreny la llibertat i responsabilitat individuals són
indispensables. Mentre no existeixi una autonomia personal seriosa,
els desigs de renovació quedaran encallats i a mig camí... Ara bé,
la llibertat “individual” perquè arribi a ser “personal” ha
de viure's en sentit comunitari... L'individu és un número sol. La
persona és un número que forma part d'un grup. I, com diu el Vat.
II: Plagué
a Déu de santificar i de salvar els homes no pas d'un a un, sense
cap lligam entre ells, ans de constituir-los en poble... Lumen
gentium, 9.
No
hem d'oblidar que el
primer manament de la Llei de Déu consisteix en estimar Déu amb
totes les forces, amb tota la intel·ligència, amb tota la
voluntat...
Cadascú des del seu nivell i vocació, tots tenim el deure de fer
treballar els talents que Déu ens ha donat i no enterrar-los per
mandra com el servent de la paràbola...
Mt 25,24-25.
Glossant Teilhard de Chardin diríem que no es pot arribar a fer un
acte de fe autèntic sinó després d'haver esgotat totes les
possibilitats que ens dóna la raó en la recerca de la veritat...
Crec
per entendre i miro d'entendre per creure era
el lema dels nostres pares en la fe. Agustí,
Anselm.
El
primer capítol d'aquest llibre vol presentar una visió del món en
la qual, sense negar la possible transcendència del diví,
s'accentua la immanència del sagrat en les mateixes entranyes de la
mundanitat.
Sant
Pau ho deia així: D'ençà
que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat,
que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a
través de les coses creades. Rom
1,20.
Toca
avui dia esforçar-nos per veure la presència del diví en el que és
humà.
Per
massa temps la bona o mala manera d'anomenar la religió s'ha
presentat com relligant-nos amb un Ser transcendent a expenses de la
immanència del Ser en els éssers, provocant així l'escissió del
ser de l'home amb el Ser de tota la realitat. La defensa de la
sacralitat del món es presenta com la “relligació” d'aquests
dos camps, sense confondre'ls, tanmateix.
Les
religions amb els seus actes propis a través dels quals celebren la
fe ens han deslligat de tot allò que és humà, malgrat que la
referència fontal del nostre credo és que Déu
s'ha fet home. A
Déu l'hem de buscar en la humanitat, no fora d'ella. Els sagraments
no celebren altra cosa que la vida humana viscuda des de la fe... Si
deslliguem el món humà dels sagraments com si aquests fossin “una
altra cosa afegida”, estem perduts. El sagrat només el podem
viure i celebrar des de la humanitat. El Crist es
va despullar de la seva divinitat per viure plenament la humanitat.
Fl
2,6-7. No
al revés.
La
crisi d'una religió ultramundana no es resolt amb l'absorció del
mundà en la divinitat ni amb la confusió entre el diví i l'humà,
sinó amb el reconeixement i l'experiència de la intrínseca relació
d'aquestes dues “dimensions” de la realitat en el mateix home,
punt de trobada del cel i la terra, que vaig anomenar la intuïció
cosmoteàndrica (o teandropocòsmica).
Cal
posar ordre en els nostres conceptes i, per fer-ho, no necessitem
anul·lar res. Cada cosa en el seu lloc però totes dins. La realitat
és divina i humana. Ni divina solament, ni només humana. Són dos
pols d'aquella realitat que està més enllà dels nostre conceptes.
El
segon capítol del llibre podria interpretar-se en seu acadèmica com
oferint un fonament filosòfic al pluralisme, però dins del marc
d'aquest llibre, representa l'aplicació del primer capítol al cas
particular d'una interpretació secular de la figura del Crist. Amb
això no es desvirtua (anorrea, aniquila, torna buida...) la Creu del
Crist (1Co 1,17), sinó que al contrari es profunditza i expandeix
aquell mateix anorreament del Mestre de Natzaret (Fil 2,7). Tanmateix
la intenció del llibre no vol fer teologia cristiana, sinó que
s'esforça en comprendre l'esperit de la nostra època que hem
caracteritzar com a secular.
Encara
estem massa lligats “al llenguatge”. El problema anomenat
epistemològic ha estat, als darrers anys, un tema clau de la
filosofia actual. Ens expressem amb un llenguatge convencional. Les
paraules signifiquen allò que volem que signifiquin. Algunes
paraules, segons Tillich, sembla que tinguin unes arrels que les
connecten amb la natura... Però, en general les paraules del món
del pensament humà manifestat a través de la història, estan
lligades a sistemes, escoles, religions... Cadascú en el seu lloc de
naixement és bo que assumeixi les paraules pròpies de la seva
cultura, però, amb llibertat. Si el creient no és lliure,
automàticament es farà esclau de les paraules i restarà subjecte a
la llei. Aquella llei que no
salva
segons l'apòstol Pau. Aquest tal es trobarà abocat a un carreró
sense sortida i sense que ell se n'adoni.
En
aquest context creiem que les paraules de Panikkar, quan diu: no
volem fer teologia cristiana, venen
a ser sinònims de: no volem fer teologia acadèmica. Panikkar diu i
pensa des de la llibertat de pensament. Una llibertat que té en
compte la tradició i la pròpia cultura, però que no es lliga a cap
opinió particular pròpia d'un moment concret de la història.
Panikkar empatitzant amb el moment actual de la història s'esforça
en viure seriosament la saviesa del passat.
Un
tercer capítol ha de completar aquest llibre. Es tracta de les
conseqüències pràctiques d'aquest esperit secular en la vida
quotidiana, però aquestes cal viure-les més que escriure-les...
Fa
referència al caràcter holístic de la vida. Si no vivim allò que
pensem, ens estem enganyant miserablement. Sant Francesc de Sales, un
dels grans mestres de la vida espiritual, arriba a dir que aquell que
es disposa a fer meditació, si no es prepara, al mateix temps, per a
fer un canvi seriós de vida d'acord amb la meditació que vol fer,
més valdria que no medités.
Amb
això, acabem de comentar el pròleg del llibre. En el full que
següent començarem el primer capítol. Recordem que es tracta del
llibre: EL MUNDANAL SILENCIO.