1 – EL CORATGE DE VIURE

La virtut

La vida és virtut, en el sentit original d'energia, dinamisme, decisió, coratge... Mónica Cavallé ens diu: El terme “virtut” tenia un sentit divers del que solem atribuir-li d'ordinari: virtuós no era el que actuava d'una determinada manera, sinó, més radicalment, el que estava en contacte amb la seva pròpia “virtut” (= potència o essència), amb el seu potencial de ser plenament home, amb la seva veritat íntima.

Si fem referència al contingut essencial de la vida i a les formes amb les quals l'expressem, diríem que la qualitat de vida de cada u (la seva virtut) es manifesta en l'escala de valors escollida com a norma de pensament i d'actuació. Cada u té una escala de valors d'acord amb el seu nivell de consciència amb la qual es guia.

En aquest marc de reflexió, si contemplem la virtut com un element del contingut essencial, la veurem com a impuls, fe, energia, dinamisme, decisió, voluntat, coratge de ser i de viure. Si contemplem la virtut en el marc de les formes a través de les quals es manifesta la vida, veurem tot un reguitzell de virtuts encapçalades pels que se'n diuen transcendentals o que des d'un altre context s'anomenen cardinals o fruits i dons de l'esperit... Podem recordar, entre altres, les virtuts de la unitat, la justícia, la bondat, la veritat, la bellesa, l'amor, el goig, la pau, la paciència, la fortalesa, la prudència, la saviesa, l'esperança, la humilitat, la temprança, el domini de si mateix, el respecte, la pietat, el temor de Déu, la puresa de cor, la fidelitat, l'autenticitat, etc. etc. Cada actitud humana guiada per una bona intenció o un bon desig és una virtut. En podríem descobrir a desenes i desenes...

De tant en tant han sorgit autors que han reivindicat la paraula virtut i han exalçat la seva bondat, com, per exemple Max Scheler, sant Francesc de Sales, Romano Guardini... Avui dia es prefereix parlar de valors humans. Per altra banda el terme axiologia sempre ha estat present, i no fa gaire ha estat posat de relleu pel filòsof Robert S. Hartman que en una de les seves conferències va dir que: l'axiologia formal sembla que ha arribat per quedar-se.

Nosaltres hi afegiríem també la importància de l'axiologia fonamental. La falta d'humanitat en la societat actual és falta de virtut. La mediocritat existent posa en evidència una manca lamentable de les grans virtuts humanes, tant en el món polític com en el religiós. Un text de l'Apocalipsi ens crida l'atenció: Conec les teves obres, que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te. Ap 3,15-16.

Viure a mitges no és viure; anar per la vida vegetant no és viure... Jesús no volia posar límits a la vida i va dir: Jo he vingut perquè tinguin vida i en tinguin a desdir. Jo 10,10.

Jesús no s'acontentava amb un compliment formal de la llei: Encara et falta una cosa, va dir a aquell que deia ser un bon complidor dels manaments. Jesús volia anar a fons i deia als seus deixebles: Aneu mar endins... és a dir: aneu a fons, no us quedeu a la ribera, al llindar de la vida, a la superfície de les coses... Certament que anar a fons és un risc, però si volem fer quelcom que valgui la pena en aquest món hem de superar les falses seguretats i assumir el risc com una necessitat essencial de l'ànima. Simone Weil

La vida de l'home és un do i ho és fins al final de la seva vida. És un do constant que es va manifestant en cada acte que el creient fa. Però, al mateix temps, cada acte és fruit de la llibertat. Gràcia i llibertat són els dos elements necessaris per aconseguir la plenitud de la vida. El do és com la llavor que si no s'enterra i no es rega no dóna fruit. Es queda simplement en llavor per sempre. La llavor no l'hem creada nosaltres, però el fet de cuidar-la sí que depèn de nosaltres. Tinguem sempre present, però, que cada acte de llibertat és una resposta al do rebut de Déu del qual depèn tant el voler com l'obrar del creient. Fl 2,13.

La vida es fa palesa i es desenvolupa a través dels actes i de les actituds. Sovint ens cuidem dels actes que hem de fer i no tant de les actituds que hem de tenir. Hem de vetllar pel que fem però també pel com ho fem. L'Evangeli a través del seu llenguatge simbòlic ens parla més del com que del què. El com dóna sentit al què. Els actes sense la bona intenció que dóna forma a l'actitud no són res. Són fullaraca que s'emporta el vent. Vegem, en aquest sentit, què ens diu Pau: Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, si oferís el meu cos perquè el foc em consumís, però no estimés, de res no em serviria. 1Co 13, 1-3.

El llenguatge simbòlic, que és el llenguatge propi dels escrits espirituals, té en compte el com. L'essència de la vida és relació. Es tracta, doncs, de saber de quina manera ens relacionem amb els altres i amb les coses. Les formes amb les quals celebrem la fe, mostren la qualitat de la nostra fe. I hauríem de tenir en compte les formes de les formes. Una cosa és la doctrina i la llei que formulen (donen forma) als ritus i l'altra cosa és la manera física de celebrar-los. Una és la forma interna i l'altra la forma externa. S'entén que les dues formes estan o han d'estar al servei del contingut essencial, és a dir, de la fe. No sempre és així. Heus aquí el desordre que sovint patim. I en dir desordre estem tocant com la clau de volta de tot l'edifici espiritual... Més ben dit: l'ordre és la clau de volta, ja que segons Agustí: l'0rdre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Entenem aquí l'ordre en sentit espiritual.

Dit d'una altra manera: les lleis, les doctrines i els ritus de la religió cristiana han d'estar al servei del missatge espiritual de l'Evangeli. I la pregunta que ens hauríem de fer de tant en tant per a no desviar-nos del recte camí és: La manera que tenim de celebrar, expressar i viure la religió que professem ¿està d'acord amb l'esperit de l'Evangeli, o més aviat és fruit de les nostres especulacions doctrinals i dels interessos emmascarats de tot tipus? Aquest posar-se davant per davant de si mateix amb plena sinceritat és essencial i necessari per trobar la veritat i no viure enganyats.

La vida té les seves pròpies lleis i quan no les guardem el que en surt perjudicat som nosaltres: Dura cosa és per a tu de reguitnar contra l'esperó. Aquestes són les paraules que Saule va escoltar en el moment de la seva conversió. Ac 26,14. La Veritat queda intacta perquè està per damunt nostre.

12 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

La situació del món no té a veure solament amb la justícia i la bondat, sinó amb la veritat i la bellesa. Hem de superar, però, la degradació de la bellesa a mer esteticisme... La bellesa no es pot limitar a les formes externes. Les formes internes de l'ésser deriven del món de la virtut. La bellesa essencial és la que produeix aquella pau tan immensa com les aigües que cobreixen la conca dels mars. Cf. Is 11,9.

Aquí, a Occident, hem parlat més de l'Amor i menys de la Veritat, en part perquè el terme veritat en general ens porta a pensar en conceptes intel·lectuals. I la veritat espiritual, pròpia del context en el qual estem parlant, és aquella virtut que és fruit d'empatia amb la realitat, és fidelitat a la Vida.

La fidelitat és un dels tres elements propis de la naturalesa del Medi Diví, segons Teilhard de Chardin. Els altres dos són la puresa i la fe. Escoltem les seves paraules: Perquè amb cor pur haurem cregut intensament en el Món, el Món obrirà davant nostre els braços de Déu... La fe consagra el Món. La fidelitat hi combrega.

I continua dient: És la fidelitat i solament la fidelitat la que ens concedeix d'acollir els universals i perpetus avenços del contacte diví; per ella i només per ella, tornem a Déu el bes que Déu ens regala perpètuament a través del Món.

Seguim ara amb Panikkar: La consciència humana dels nostres dies no pot ignorar la situació actual de la interculturalitat... Les diverses cultures i religions generen els seus propis criteris de veritat i de bellesa... però, no poden romandre tancades en si mateixes. El trobament entre les cultures és inevitable.

Els cristians no poden continuar pensant que els seus dogmes, els seus ritus i les seves lleis tenen un caràcter universal i siguin del tot necessaris per poder salvar-se i seguir Crist arreu on vagin.

La fe necessita de la cultura per expressar-se amb dignitat i coherència, però, la fe es troba més enllà de la cultura i no pot dependre d'una cultura específica per poder expressar-se. La fe s'adapta a totes les cultures. La manera de celebrar la fe no pot està lligada a una sola cultura: Aquest és el desafiament en el moment actual de la història.

Hi hauria d'haver un Concili, diu Panikkar, que parlés entre altres coses, del diàleg col·lectiu sobre les diferents cosmovisions subjacents a les diferents religions (convivència humana). I també hauria de parlar de l'harmonia amb la naturalesa que ha de ser restaurada per quelcom més que una simple intervenció de cosmètica ecològica. L'ecosofia és un imperatiu actual de la consciència humana.

Recordem aquí la intuïció trinitària de Panikkar en la qual un dels tres elements que formen la Trinitat Radical és el cosmos. Es tracta de la visió cosmoteàndrica, anomenada també experiència teantropocòsmica: Déu, home, cosmos. Per tant, la relació amb el cosmos anomenada ecosofia és més que una simple cosmètica ecològica. Escoltem unes paraules de Panikkar sobre la Trinitat: La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica... La Realitat mateixa és trinitària.

En un altre indret, l'autor recorda que: Els amerindis demanaven perdó als arbres abans de tallar-los. Nosaltres fins ara hem pensat que som els amos de la naturalesa i no els companys. Ara bé, la relació de l'home amb al naturalesa no s'ha de limitar a fer-ne una utilització equilibrada i sana. El lligam del “petit príncep” amb la seva flor ens podria ajudar a comprendre una mica més quina cosa ens vol dir Panikkar amb l'ecosofia.

No es tracta d'oblidar-se de la tradició de la qual ha nascut el cristianisme, sinó de revisar l'experiència del misteri de Crist a la llum dels nostres temps. Si no partim d'una experiència personal de Crist, tota especulació serà inútil i danyosa.

Hauríem de recordar la dita de sant Tomàs d'Aquino, citat per Panikkar que diu: L'estudi de la filosofia no està dirigit a conèixer l'opinió dels homes, sinó quina és la veritat de les coses.

No tothom pot tenir una experiència il·lustrada, degut a la manca d'estudis acadèmics. Però, tothom pot tenir l'experiència personal de la veritat, sigui il·lustrada o no. I aquesta experiència és la que ens posa en contacta amb la veritat de les coses. Les Institucions donen normes orientatives que ajuden a comprendre la realitat (a vegades ajuden a allunyar-se'n), però mai poden suplir l'experiència personal.

Patim d'un cert daltonisme espiritual, degut a la superficialitat humana de les nostres vides, que ens impedeix veure i distingir els colors de les altres cultures diferents a la nostra i com que creiem que la nostra és la vertadera, com si només existís un sol color, ens creiem en l'obligació d'imposar-la i, si ara, ja no rebutgem com abans les altres cultures, continuem avaluant-les d'acord amb les nostres mesures.

No és necessari destruir totes els altres universos simbòlics per instaurar els nostres pressupostos sobre els quals es recolza el nostre kerigma cristià.

Cal, però, veure les coses amb altres ulls. Es tracta d'un nou nivell de consciència amb el qual s'accedeix a un món nou, perquè s'adquireix un nou mode de ser i de mirar. Mónica Cavallé.

També diu Panikkar: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana.

La fe del cristià hauria de desempallegar-se de la “creença cristiana” tal com actualment existeix i quedar en llibertat per tal de dur a terme una fecundació que afectés totes les religions, tant antigues com modernes.

Això ve a ser com entendre sense pal·liatius i amb tot el seu sentit simbòlic la necessitat del nou naixement, del qual ens parla Jesús: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Jo 3,3.

Hem de tenir ben present que, el que anomenem cristianisme és només una forma entre altres formes possibles de viure i de realitzar la fe cristiana.

Sense llibertat interior no serem capaços de portar a terme el nou naixement en l'aigua i l'esperit. Jo 3,5. que fa possible una nova vida.

11 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

Les paraules següents de Panikkar es podrien incloure en el tema del llenguatge, mai esgotat del tot, per la seva importància i per la seva incidència en la comprensió de la veritat... Escoltem:

Sabem que tota interpretació depèn del context i els paràmetres culturals de qui la realitza... Però, també sabem que en tota “revelació” ens correspon a nosaltres, éssers limitats i històrics, captar el llenguatge de les “paraules revelades”. “La revelació divina” es rebuda en el “recipient” de les nostres limitades ments humanes... La “revelació” divina, per tant, es converteix també en revelació humana.

Unes paraules de sant Efrem (s. IV) poden servir de comentari d'aquest fragment: ¿Qui podrà penetrar amb el pensament, Senyor, una de les vostres sentències? És més el que deixem que el que capim, tal com els assedegats que beuen en una font. Perquè la Paraula de Déu té molts aspectes, tants com formes de percebre els qui l'aprenen. El Senyor ha pintat de molts colors la seva Paraula perquè tothom que l'aprengui vegi en ella el que més li plau. Va dipositar diversos tresors en la seva Paraula perquè cadascú de nosaltres s'enriquís amb el que aprenia...

A través dels segles s'ha anat formant una opinió sobre els textos escollits pels savis (teòlegs) dels temps antics i que se'ls coneix per expressions i termes com Bíblia, Revelació i, fins i tot, Paraula de Déu. Termes que volen significar la dignitat i la importància d'uns textos d'una elevada qualitat espiritual. Ara bé, absolutitzar aquestes expressions i treure-les del seu context, pot portar a greus deformacions de la consciència i arribar a ser, segons l'expressió del mateix Pau, lletra que mata. 2 C 3,6.

Repetim unes paraules del filòsof Emerson, ja que ens poden ajudar a matisar i a completar, al mateix temps, el significat dels textos anteriors:

...les generacions precedents contemplaven Déu i a la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem gaudir també nosaltres d'una relació original amb l'univers? ¿per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció i no rebuda per tradició, una religió revelada a nosaltres i no la història del que els fou revelat a ells?... El sol brilla també avui... hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous...

No és bo menystenir el textos antics... però, de cap manera els textos antics poden anul·lar els textos actuals i la seva importància i necessitat. Déu segueix parlant. Segueixen havent-hi mestres que ens ajuden a descobrir el camí que porta a la font d'aigua viva... Cf. Jo 7,37-38.

El creient -també el que forma part d'una institució religiosa- ha de tenir el coratge i la humilitat d'assumir plenament i amb llibertat la seva pròpia responsabilitat en la interpretació de la paraula. La seva aportació és important i necessària per a la comunitat de fe. Allò que és i representa un creient ningú no ho ha sigut mai abans, diu Panikkar. Per Jesús és tan important la individualitat de cada creient que per tenir-lo present, deixa, per un moment els altres 99, aparcats, i es preocupa d'aquell com si només ell existís. Cf. Lc 15,3-7.

Hem parlat de coratge i d'humilitat. La humilitat no és una actitud passiva de submissió i apocament... la veritable humilitat és la capacitat i valentia que té el creient de ser fidel fins a les últimes conseqüències a la veu que li ve des del fons del fons de la seva consciència. La veritable humilitat, però, va unida a la prudència que assumeix el risc d'equivocar-se, com una possibilitat que ha de tenir sempre present... Aquell que és responsable de debò, sap escoltar els altres...

Hem de tenir present que la cristologia (és a dir, la doctrina sobre Crist) és un producte occidental lligat a la història d'una cultura. Això és un fet. I per tant, no podem pretendre que els conceptes propis de la “cristologia” tinguin una validesa universal. Cada cultura té el dret i l'obligació d'expressar la fe a la seva manera i d'acord amb la seva cultura. No hi ha veritable unitat, sense diversitat.

Una altra cosa és el significat espiritual de les paraules, del qual en deriva una opinió universal. Escoltem, en aquest sentit, unes paraules del Concili Vat II citat per Panikkar: El misteri de l'home es veu en la seva pròpia llum només en el misteri del Verb encarnat... Això val no només per als cristians, sinó també per a tots els homes de bona voluntat.

I sant Justí no dubta en escriure que tots aquells que han viscut segons el Verb són cristians, oferint amb aquestes paraules la prova d'una “forma mentis” humana que veu el concret com la manifestació de l'universal. Aquí hem d'entendre la paraula “cristians” com a sinònim de plenament humans. Recordem, una vegada més, la frase de Panikkar: No diem que Crist és la plenitud de la vida, sinó que aquesta Plenitud, que té tants noms, en la tradició cristiana s'anomena Jesús el Crist.

El Crist és la traducció grega de l'hebreu: el Messies, que la nostra cultura ha traduït per Ungit o Enviat. És a dir que: Messies, Crist, Ungit i Enviat volen dir el mateix. De fet, tots som els enviats de Déu i, per tant, la nostra vida és, per essència, una missió que hem de portar a terme.

I la frase de Panikkar: hi ha una “forma mentis” humana que veu el concret com la manifestació de l'universal, vol dir que cada cultura amb les seves creences intenta ser una manifestació, no l'única, de la veritat universal.

El món està sofrint una crisi humana i una crisi ecològica de proporcions planetàries i davant d'aquesta realitat la religió no pot deixar-se absorbir exclusivament per les polèmiques internes... com el sacerdoci femení, els sagraments protestants, els ritus moderns...

Tampoc ens podem limitar a solucions d'ordre sociològic i antropològic, per més importants que siguin, i ho són, perquè, una veritable reforma de la societat i de la religió, no pot prescindir de les aportacions de la filosofia, si no volem quedar-nos satisfets amb renovacions superficials que, en la praxi, deixen les coses igual com sempre, encara que amb noms i expressions diferents.