36--40 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Aquests són les 5 últimes estrofes del Càntic Espiritual. Les posem juntes perquè fan referència a la Vida Eterna, i com que aquesta Vida sembla que encara ens queda una mica lluny i per altra banda una visió de conjunt també va bé tenir-la, optem per aquesta unitat de conjunt. Aquestes cançons són com una informació de com és, o com serà, la Vida Eterna pels qui estimen. No són paraules que sant Joan de la Creu s’hagi tret de la butxaca pel seu compte, sinó que recullen la tradició doctrinal acceptada en el seu temps. Sant Joan de la Creu tenia un nivell intel·lectual seriós i estava al dia en els corrents humanistes del seu temps...

36 - Gocémonos, Amado,

y vámonos a ver en tu hermosura

al monte y al collado,

do mana el agua pura;

entremos más adentro en la espesura.

37- Y luego a las subidas

cavernas de la piedra nos iremos

que están bien escondidas,

[y] allí nos entraremos

y el mosto de granados gustaremos.

38- Allí me mostrarías

aquello que mi alma pretendía,

y luego me darías

allí tú, vida mía,

aquello que me diste el otro día.

39 - El aspirar de el aire,

el canto de la dulce filomena,

el soto y su donaire

en la noche serena,

con llama que consume y no da pena.

40 - Que nadie lo miraba…

Aminadab tampoco parecía;

y el cerco sosegaba,

y la caballería

a vista de las aguas descendía.

Tanmateix, les paraules de sant Joan de la Creu no són copia literal d’algun llibre, són experiència pura i viscuda, expressada amb llenguatge teològic. En aquestes estrofes, destaca la felicitat i la glòria de les ànimes santes que ja han arribat a la unió perfecte amb Déu. Posa de relleu tres coses que són pròpies de l’amor: la primera és rebre el goig i el sabor de l’amor... ; la segona, fer-se semblant a l’Estimat...; i la tercera saber les coses i els secrets del mateix Estimat.

Les paraules de tots els grans místics són semblants en la seva radicalitat quan ens parlen de la unió amb Déu, encara que uns ens poden sorprendre més que altres per la seva manera d’expressar aquests misteris. I uns, més que altres, porten el segell del seu temps, o millor dit, el segell de l’escola més influent del seu temps. Aquí el nostre místic, comentant el verset de la seva cançó: en la teva bellesa anem a veure’ns, exposa allò que l’ànima diu al seu Estimat d’aquesta manera: que jo estigui transformada de tal manera en la teva bellesa que, assemblant-me a tu en bellesa, ens vegem tots dos en la teva bellesa, tenint jo i tu la mateixa bellesa; talment que, mirant l’un a l’altre, cadascun vegi en l’altre la seva bellesa, perquè la de l’un i la de l’altre és sols la teva bellesa, absorbida jo en la teva bellesa... Aquesta és l’adopció dels fills de Déu, que diran a Déu el que el mateix Fill va dir al Pare Etern segons sant Joan: “Totes les meves coses són teves, i les teves, meves. (Jo 17,10)... Ell va dir això no sols per ell, que és el Cap, sinó també per tot el seu cos místic, que és l’Església. (De la cançó 36)

Les mateixes coses, o semblants, dites d’una altra manera, produeixen ressonàncies diferents. Per això posem aquí unes paraules del Mestre Eckhart que ens parla de temes semblants: De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? De què em serviria si no pogués dir també jo: Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús? I continua dient: Si vols conèixer Déu, no sols has d’ésser igual al Fill, sinó que has d’ésser el Fill mateix... Déu no podria fer que jo fóra fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu, igual que Déu no podria fer que fóra savi si no tingués ja l’ésser de savi. De quina manera som fills de Déu? Encara no ho sabem: “Encara no s’ha manifestat el que serem (1 Jo 3,2.); només sabem el que ens diu: “Serem semblants a ell”.

I, un altre místic: Angelus Silesius, diu: Déu viu en una llum a la qual no hi porta cap camí; qui no es converteixi en aquella llum no la veurà en l’eternitat.

La cançó 37 posa l’atenció en el misteri de l’Encarnació. Aquestes són les seves paraules: Una de les coses principals per què l’ànima desitja de ser deslligada i veure’s amb Crist (Fl 1,23), és per veure’l allà cara a cara i comprendre de soca-rel les vies profundes i els misteris eterns de la seva Encarnació, que no és pas la part més petita de la seva felicitat; perquè, com diu el mateix Crist per sant Joan, parlant amb el Pare: “La vida eterna és aquesta, que et coneguin a tu, únic Déu veritable, i el teu Fill Jesucrist que has enviat. (Jo 17,3).

I aquest és el seu discurs en tota la cançó. En l’últim verset que parla de les magranes, repeteix: Les “magranes” signifiquen els misteris de Crist i els judicis de la saviesa de Déu i les virtuts i atributs que hom veu en ell pel coneixement d’aquells misteris i judicis, que són innombrables.

Després de llegir aquestes reflexions del sant carmelita, hauríem de concloure, des de la humilitat, que una sola interpretació dels Evangelis no és acceptable. Qui pot conèixer tota la riquesa espiritual que amaguen les paraules dels Evangelis? Aquí, l’ànima devota reconeix que no pot capir tot el seu significat i espera arribar a la vida eterna per poder gaudir a plena llum del misteri de l’Encarnació.

Dues coses destacarem en la cançó 38: una, el desig de l’ànima d’estimar Déu com Déu l’estima a ella, i l’altra és renunciar posar nom a “allò” de l’últim verset de la cançó, perquè no hi ha cap paraula humana, ni cap concepte que puguin expressar bé la realitat espiritual de la qual l’ànima en té experiència: El fi per què l’ànima desitjava d’entrar en aquelles cavernes era per arribar a la consumació de l’amor de Déu, que havia estat sempre la seva pretensió, o sia, estimar Déu amb la puresa i perfecció amb què ell l’estima a ella... i és que l’amant no pot restar satisfet si no sent que estima tant com és estimat... i vol experimentar allò que va dir sant Pau: “l’ànima coneixerà com és coneguda de Déu. (1Co 13,12).

Finalment comentant l’últim verset de la cançó: allò que pretenia la meva ànima, s’esforça en portar a consideració diversos textos bíblics per acabar dient que cap d’ells no diu ni descobreix totalment la realitat de la vida eterna en Déu, I, per això, acaba dient, referint-se a la paraula “allò”... De manera que no hi ha nom que quadri justament a “allò” de què parla aquí l’ànima, que és la felicitat a què Déu l’ha predestinada. Quedem-nos, doncs, amb el nom d’”allò” , que li posa aquí l’ànima...

La cançó 39 que ens parla de la dolça filomela, que el mateix poeta diu que és el rossinyol, és com el cant final, en el qual recorda, una vegada més, la unió inefable de l’ànima amb Déu. I comentant el verset que parla de l’aire l’aspirar, diu: En la transformació que l’ànima té en aquesta vida, passa molt sovint aquesta mateix aspiració de Déu a l’ànima i de l’ànima a Déu... I penso que és allò que volia dir sant Pau: “Perquè sou fills de Déu, ell ha enviat en els vostres cors l’esperit del seu Fill, que clama al Pare (Gal 4,6). Així passa en els benaurats de l’altra vida i en els perfectes d’aquesta... I que l’ànima pugui fer una cosa tan alta , d’aspirar per participació en Déu com Déu aspira en ella, no s’ha de considerar impossible. Perquè, posat que Déu faci a l’ànima el do d’unir-la amb la Santíssima Trinitat, amb la qual unió esdevé deïforme i Déu per participació, ¿és potser increïble que també ella faci la seva obra d’enteniment, notícia i amor o, més ben dit, la tingui feta en la Trinitat, juntament amb ella i com la mateixa Trinitat, però de manera comunicada i participada, fent-ho Déu en l’ànima?

Continua comentant aquest verset i fa servir dos textos de Joan Evangelista que ens pot fer veure que aquelles coses que anem a cercar en els místics, les tenim i amb més autoritat, en els mateixos Evangelis. Així diu: I, per a dir com és això, no hi ha saviesa ni poder que basti; només es pot fer entendre que el Fill de Déu ens ha aconseguit aquest alt estat i ens ha merescut aquesta alta dignitat de “poder ser fills de Déu” (Jo1,12), com diu sant Joan, i que va demanar-ho així al Pare, com ens diu també sant Joan: “Pare, vull que els qui m’has donat estiguin amb mi on jo estic, perquè vegin la claredat que m’has donat” (Jo 17,24); a saber, que per participació facin en nosaltres la mateixa obra que jo faig per naturalesa, que és aspirar l’Esperit Sant. I diu encara més: “Pare, no prego tan sols pels presents, sinó també per aquells qui per llur ensenyament creuran en mi; que tots siguin una sola cosa a la manera que tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que així siguin ells una sola cosa en nosaltres. I Jo els he donat a ells la glòria que m’has donat, a fi que siguin una sola cosa, com nosaltres som una sola cosa, jo en ells i tu en mi, perquè siguin perfectes en u; perquè el món conegui que tu m’has enviat, i que els has estimat, com m’has estimat a mi. (Jo 17,20-23).

I per acabar totes aquestes reflexions ho fa amb un paràgraf que bé podríem presentar com a corol·lari de tot el seu Càntic i que és com un toc d’atenció seriós i punyent dirigit a tots aquells que no fem gaire cas d’aquestes meravelles que Déu guarda als qui l’estimen: Diu així:

Oh ànimes creades per a aquestes grandeses i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions, misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants de béns!

Malgrat aquest corol·lari encara queda una cançó, la 40. Representa una pregària de l’ànima al seu Espòs dient-li que, ja que està ben disposada, i té ben dominats tots els sentits i ordenades a Déu les quatre passions, que no tardi més en endur-se-la a la vida eterna. Aquestes quatre passions dels antics que sant Joan de la Creu fa servir com a punt de referència bàsic i que hem vist anomenades per ell moltes vegades, recordem aquí que són: Goig – dolor – esperança – temor.

Però, millor acabar amb les paraules amb les quals el mateix mestre espiritual conclou el seu poema: L’esposa presenta a l’Estimat, el Fill de Déu, totes aquestes perfeccions i disposicions, desitjant que ell la traslladi del matrimoni espiritual en què Déu ha volgut que arribés en l’Església militant al matrimoni gloriós de la triomfant, al qual plagui de dur tots els qui invoquen el seu nom el dolcíssim Jesús, Espòs de les ànimes fidels, a qui és donada honra i glòria juntament amb el Pare i l’Esperit Sant, in saecula saeculorum. Amén.   

33 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

El valor espiritual que vol destacar el poeta en aquesta cançó és la misericòrdia de Déu.

No quieras despreciarme,

que, si color moreno en mi hallaste,

ya bien puedes mirarme

después que me miraste,

que gracia y hermosura en mi dejaste.

L’esposa, veient que pel fet de ser de l’Estimat els joiells i valors que ha rebut, encara que ella valgui tan poc i no mereixi cap estimació, mereix de ser estimada per aquelles coses que ha rebut de l’Espòs i li diu que ja no vulgui desdenyar-la ni menysprear-la, perquè, si abans ho mereixia per lletgesa de la seva culpa i la baixesa de la seva natura, ara, després que la primera vegada que la mirà va guarnir-la amb la seva gràcia i va vestir-la amb la seva bellesa, ja pot mirar-se-la una segona vegada i més encara, acreixent-li la gràcia i la bellesa, perquè ja té motius i causa per a fer-ho després d’haver-la mirada quan no ho mereixia ni tenia dots per a això.

És com si digués: si abans quan era pecador em vas estimar, continua estimant-me ara, i més encara, després que tu m’has fet just. Si abans que graciosament em miressis, vas trobar en mi lletgesa i negror de culpes i imperfeccions i baixesa de condició natural, després que m’esguardares, amb què vas dar-me per primera vegada la gràcia, llevant-me aquest color morè i desgraciat de culpa amb què no era digna de ser vista, ja prou pots esguardar-me; això és, ja puc i mereixo de ser vista i així rebre més gràcia dels teus ulls...

Aquesta estrofa deixa clar que no és cap excusa seriosa allò tan freqüent que sentim dir en els cercles piadosos: “jo no sóc digne d’això ni d’allò altre, jo no em mereixo aquest càrrec, aquesta consideració....

Tenim en la nostra història infinitat de casos de sants que en un moment o altre de la seva vida han caigut. Comencem per Pere amb les seves negacions. I malgrat aquelles negacions, Jesús no solament no el va refusar, sinó que el va fer capdavanter de la seva obra.

I quan ve al cas també recordem que de la genealogia de Jesús en formen part persones pecadores.

Tots sabem com va ser la vida de sant Agustí i de sant Jeroni abans de la seva conversió..

Però, no cal perdre gaire temps buscant. En l’Evangeli de Jesús hi trobem fets i paraules en gran quantitat sobre aquests tema. El cas de Magdalena n’és un de significatiu. Jesús respon al fariseu que l’acusa de ser un “màniga ampla”: A aquesta dona perquè ha estimat molt, li són perdonats els seus molts pecats; en canvi, aquell a qui poc li és perdonat, poc estima. Lc 7,47. Paul Tillich comenta aquest passatge de l’Evangeli de Lluc, i acaba dient: ... Jesús, en canvi, atorga aquell amor a una dona que era radicalment inacceptable per la Institució o per la gent que “es té per justa”. Si l’Església fes això mateix, si s’unís a Jesús – i no a Simó, el fariseu – quan ensopega amb aquells que en justícia són considerats inacceptables, seria l’Església del Crist amb molta més mesura del que ho és ara. I cada u de nosaltres, que amb tant d’esforç tractem de ser justos, seríem més cristians si més ens fos perdonat, si estiméssim més i si poguéssim resistir millor la temptació de creure’ns acceptables per Déu pels mèrits de la nostra pròpia rectitud.

En el Nou Testament hi veiem dos estils diferents, i de fet, els Evangelis són paradigma de dues actituds religioses que han estat sempre - abans i després – dos referents enfront dels quals “els fidels” han escollit a quin dels dos entregar-s’hi en cos i ànima: a la llei o a la fe.

A quin dels dos estils ha donat preferència la Religió oficial? Comparem: La Institució diu: s’han de declarar els pecats en espècie i en nombre. El Pare del Fill pròdig, malgrat que el fill tenia intenció de confessar el seu pecat, quan es va dir a si mateix: aniré a trobar el meu Pare i li diré: Pare, he pecat... Lc 15,18., el Pare, repetim, no li va donar ni temps d’obrir la boca i el va abraçar...

Els fets i les paraules semblants són innumerables en els Evangelis.

Hem de saber veure amb sinceritat quin dels dos estils hem escollit...

A vegades sembla que els sagraments no fan prou visible aquesta actitud del Pare o la de Jesús. Tenim sagraments. És cert. Però, sagrament de què? De l’Evangeli de Jesús o de les Lleis i normes Conciliars? A vegades canviem el nom. Així el sagrament de la penitència ara en diem el sagrament del perdó. Però, amb el nom, ¿hem canviat també d’actituds, no solament en aquest sagrament, sinó en tota la litúrgia? Fem visible l’actitud de Déu Pare en els sagraments? La Llei diu tal faràs tal pagaràs i la penitència que és dóna al penitents, sembla que segueixi aquest principi legal, perquè segons el ritual, s’ha de donar en proporció a la gravetat del pecat, si el pecat és més gran, la penitència ha de ser més gran... Quina pedagogia fem servir, la de la Llei feta pels homes o la de l’esperit de Jesús? Si fem servir la Llei, el sagrament es converteix en una teràpia psicològica semblant a la psicoanàlisi... No volem pensar que els Evangelis vagin contra la psicoanàlisi, però no hem de confondre els camps. Una cosa és la dimensió espiritual i una altra la dimensió psíquica o psicològica.

L’esperit hi veu més clar, en aquestes coses, que la ciència psicològica. El mateix K. Jaspers diu: En la meva manera de veure les coses, els casos extrems de consciència de l’esser humà s’han aconseguit en la Bíblia, no en un pensament filosòfic. La ciència desenvolupa una metodologia legal que es fa necessària quan no es viu la vida de l’esperit. Ara bé, la religió no pot prendre això com excusa per continuar usant una metodologia basada en la llei. Si ho fa, ha de saber que està en pecat, perquè la seva obligació és viure de l’esperit que fa possible la metodologia de Déu. La religió ha de celebrar el perdó i ho ha de fer amb l’estil de Déu. I, aquesta metodologia de Déu és més eficaç, quan es viu de l’esperit i de la fe, que la metodologia dels homes. Ho veiem clar en la Magdalena, el perdó fàcil que va rebre no va ser motiu perquè “tornes a ballar-la”, sinó que va ser ocasió per canviar radicalment d’actituds.

Tenim, doncs, dues pedagogies, una basada en la força de la llei i l’altra basada en la força de la fe. Els qui opten per la llei diuen que la “massa”, la tropa, no és capaç de tanta responsabilitat... El cert és que en aquelles dues pedagogies hi ha una característica que les defineix: una implica necessariament la vida d’un mateix, l’altra no, només cal manar als altres... Diuen que el Rector d’Ars tenia el costum de practicar ell, abans, les penitències que donava als altres. Una manera de viure la llei amb solidaritat, d’igual a igual, sense imposar-la de dalt a baix. Si no es fa així, inevitablement es cau en allò que Jesús va dir dels fariseus: imposen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen moure-les amb el dit. Mt 23,4.

Cançó 34

La blanca palomica

al arca con el ramo se ha tornado;

y ya la tortolita

al socio deseado

en las riberas verdes ha hallado.

Sant Joan de la Creu s’esplaia descrivint l’estat de felicitat i de glòria de què gaudeix el creient enmig d’una pau que, a aquestes altures, ja ningú no pot destruir.

No cal dir que aquest tema el podem trobar arreu en la Bíblia. Recordem alguns textos.

El capítol 11 d’Isaïes que, no per conegut, deixa de ser sempre impactant. El llop conviurà amb l’anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l’óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l’infant de llet jugarà vora el cau de l’escurçó, el nen ficarà la mà a l’amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,6-9. En aquest text, veiem que el bé comú, és el que realitza el bé personal. Aquest bé personal deixa de ser una necessitat individual... El bé de tots prima sobre el bé personal i això fa possible la pau. Les necessitats individuals no són les que motiven el desig o l’acció. Hom s’acomoda a tot allò que faci falta.

Sant Pau és un altre que parla per pròpia experiència Conec un home unit a Crist... que ha sentit paraules inefables 2 Cor 12., i assegura que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home somia allò que Déu té preparat per als qui l’estimen. 1 Cor 2,9.

La pau de què gaudeixen aquelles ànimes santes és immensa. Isaïes ho expressa amb aquestes paraules: jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar. Is 66,12.

Aquesta pau és fruit d’un diàleg amorós. Així ho sembla expressar L. Boff, quan diu: no es tracta d’un trobament merament intel·lectual, amb un Déu que només tindria cabuda en la nostra ment. Es tracta d’una experiència fonamentalment amorosa, en la qual ens sentim envoltats per la realitat divina. Es tracta d’un trobament en la seva totalitat...

Unes paraules d’Ernesto Cardenal poden servir per complementar aquest comentari: Passions, apetits, afectes, instints, i totes les ànsies del cor humà són el combustible de l’amor vers Déu. En realitat tot l’ésser humà és combustible. I l’amor amb què Déu correspon a l’ànima és com tirar gasolina en un incendi.

Perquè quan hom se sent estimat per la persona amada, hom estima més, i res no encén tant l’amor com saber-se estimat per l’amat. Quan hom pensa en allò que estima, estima més, i com més estima, més pensa en allò que estima, fins que es converteix en una sola flama d’amor.

Totes les cèl·lules del nostre cos, totes les partícules del nostre ésser, són nupcials, perquè nosaltres hem estat creats per a unes núpcies. Tot allò que Freud anomena la “libido” és l’oli de les làmpades de les verges prudents esperant l’espòs.

El religiós no renuncia a les criatures perquè siguin dolentes, sinó tot el contrari, perquè són bones i belles: tan bones i belles que elles l’han fet enamorar-se del seu Creador, car coneixem la bellesa del Creador per la bellesa de les Seves criatures... i no tenim una altra manera de conèixer la Seva bellesa.

Quan es parla de les criatures que ens porten cap a Déu hem d’evitar qualsevol actitud que sembli que usem les criatures com objectes o com a mitjans que fem servir per anar vers Déu. En les criatures hi trobem Déu; formen part de la Trinitat, diria Panikkar. Però, no ens podem quedar en les criatures! L’expressió de Panikkar denota respecte i consideració vers qualsevol criatura: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Qui no recorda la dita de Francesc d’Assís: Déu meu i totes les coses? Quan es viu d’aquesta experiència la pau és immensa.

Cançó 35

En soledad vivía

y en soledad ha puesto ya su nido,

y en soledad la guía

a solas su querido,

también en soledad de amor herido.

Sant Joan de la Creu, per comentar la seva cançó, cita Osees que diu: la conduiré al desert i li parlaré al cor. Os 2,16. Fa veure amb això, continua dient el místic carmelita, que ell es comunica i uneix amb l’ànima en la soledat. De la mateixa manera que anteriorment l’Espòs estimava l’esposa perquè tenia les virtuts en fortalesa, ara l’estima perquè està en soledat.

S’ha d’entendre, però, que aquesta soledat no és geogràfica sinó espiritual. Perquè l’ànima, continua dient el mestre, ha volgut mantenir-se en soledat de tots els gustos, consols i ajuts de les criatures per arribar a la companyia i a la unió de l’Estimat. Fins i tot arriba a dir el gran místic, que s’ha alliberat dels mitjans espirituals i que només Déu és el seu guia: Diu no solament que Déu és ja el seu guia, sinó que ho fa tot sol sense cap mitjà, ni d’àngels ni d’homes, ni de formes ni de figures, per tal com ella ha aconseguit ja mitjançant aquella soledat la veritable llibertat d’esperit, que no es lliga a cap d’aquells mitjans.

Aquestes paraules em recorden les de sant Pau als corintis: El qui és espiritual pot jutjar-ho tot, mentre que a ell ningú no el pot jutjar. 1 Co 2,15.

Per tant, la solitud de la qual aquí parla sant Joan de la Creu, no és la solitud externa que es busca per estar més tranquil i poder meditar... ni tampoc és solament la soledat psíquica, sinó la ontològica. I aquí torna a ser Paul Tillich qui ens diu paraules de gran profunditat.

Comença la seva reflexió amb una cita evangèlica: I acabat d’acomiadar les multituds, pujà a la muntanya tot sol a pregar. I arribat el vespre, ell estava allí tot sol. Mt 14,23. “Ell estava allí tot sol”. També ho estem nosaltres. L’home està sol perquè és home! D’alguna manera totes les criatures es troben soles. En llur majestuós isolament, totes les estrelles viatgen per l’obscuritat de l’espai infinit. Cada arbre creix seguint la seva pròpia llei, ajustant-se a les seves exclusives possibilitats... Ser viu significa tenir un cos, un cos separat de tots els altres cossos. I estar separat, significa estar ben sol... L’home i la dona, fins i tot en la unió més íntima, estan sols. Cap d’ells no pot penetrar el centre més íntim de l’altre. I si no fos així, un no podria ajudar l’altre; no podrien arribar a constituir una comunitat humana.

És per això que ni Déu mateix no pot alliberar l’home de la seva solitud... En crear l’home com a rector de la terra, Déu hagué de separar-lo d’ella, i llençar-lo a la solitud. Així l’home és capaç d’entaular diàleg amb Déu i amb l’home... Només és lliure l’ésser que estatja en ell mateix un centre impenetrable. Només pot aspirar a ser home aquell qui està sol. Tal és la grandesa i la pesantor de l’home... Déu vol que penetrem fins a les pregoneses del nostre ésser, allà on es forja el misteri de la vida, i això només pot produir-se en moments de solitud... Una hora de solitud ens pot acostar als qui estimem, més que no pas moltes hores de comunicació.

I potser quan preguntem: quina és l’íntima naturalesa de la solitud?, hauríem de contestar: és la presència de l’etern en la multitud errant pels camins del que és temporal; és l’experiència de la solitud – no la de l’isolament – davant la presència eterna que resplendeix en la cara de Crist, i que abraça tots els éssers, humans o no, de què estem separats. En la pobresa de la solitud, totes les riqueses són presents. Tinguem el coratge de la solitud, per aixecar-nos a l’etern, per trobar els altres, per veure el nostre fons.

32 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

En aquesta cançó sant Joan de la Creu vol que quedi clar que, tot hi tenir en compte l’esforç i les virtuts practicades pel creient, en el fons, tot és gràcia de Déu. Amb això, no fa altra cosa que assentar les bases d’una sana espiritualitat i, a més, confirmar la doctrina de sempre acceptada per l’Església i posada de relleu en infinitat de textos per la Bíblia. Sant Pau és un dels que insisteix en aquest mateix punt: què tens que no hagis rebut? ens diu en 1 Cor 4,7.I Joan Baptista ensenya els seus deixebles: Ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel. Jo 3,27.

Aquesta és la cançó:

Cuando tú me mirabas,

su gracia en mí tus ojos imprimían:

por eso me adamabas,

y en eso merecían

los míos adorar lo que en ti vían.

Sant Pau també té interès que no quedin dubtes sobre això i diu que no solament el fer, sinó també el voler és obra de Déu. Fil 2,13. També el salm 115,1 vol expressar la mateixa convicció de fe quan diu: No ens doneu a nosaltres la glòria, Senyor, no ens la doneu! Doneu-la al vostre nom.

Abans de continuar amb altres exemples, recordem que els diferents gèneres literaris propis de la Bíblia per una part i per l’altra, la nostra superficialitat conceptual i espiritual, fan que molta riquesa doctrinal i espiritual de la Bíblia quedi desapercebuda. Malgrat això ens hem d’esforçar per trobar el tresor amagat. No solament el Nou testament, sinó també l’Antic, estan plens de racons i raconets on s’hi amaga el mannà. Ap 2,17. Un d’aquests racons és el cas de Moisès. Els Llibres Sagrats el presenten com aquell que no va ser digne d’entrar a la Terra Promesa per desconfiar en el Senyor Num 20,12, i altres. La lectura d’aquest fet, es pot fer des de diferents nivells de comprensió. En aquests fulls no volem fer exegesi... només volem, a partir dels textos bíblics, fer una reflexió espiritual. I és la següent: Tal vegada no era convenient que Moisès entrés en la Terra Promesa després d’aquest fet: fer brollar aigua de la roca. Seria fer-lo líder amb connotacions polítiques i temporals, més que profètiques i religioses. Integrar el miracle de l’aigua brollant de la roca en la història religiosa del Poble de Déu seria rebaixar la qualitat d’aquesta religió a nivells de categories temporals impròpies del missatge profètic que ens volen donar els grans teòlegs de la Bíblia. Recordem que les coses de l’esperit són paradoxals i que les aparences enganyen. Perquè la manera d’entrar a la vera Terra Promesa no és a cops de miracles, és a dir, ni convertint les pedres en pans, ni tampoc la roca en dolls d’aigua. Perquè no és que Moisès no volgués fer el miracle. El miracle es va fer i el poble va “beure” d’aquell miracle. Malgrat això el càstig va ser fulminat. Perquè en el miracle precisament és on rau la desconfiança en Déu que denuncia el Llibre Sagrat. El Déu que es mereix adoració és el Déu amagat en la naturalesa que Ell va crear, no és el Déu amagat en els miracles que l’accídia de l’ésser humà demana. El mateix Jesús va demostrar que estava fart d’aquesta dèria miraclera quan va dir: Una generació perversa i adúltera exigeix un senyal, i no li’n serà donat cap més altre que el del profeta Jonàs. Mt 12,39. La vertadera fe és la que esgota totes les possibilitats que Déu ha posat en la naturalesa, entenent-la com l’únic camí - no un camí entre altres - que tenim per arribar a Déu.

A Déu se’l troba quan no se li demanen facilitats per aconseguir rebaixes del temps.

La vera oració en esperit i en veritat, deixa Déu en pau. No se li demana que converteixi les pedres en pans...

Les derivacions naturals entre actes i actituds són inevitables. Aquell poble no va saber caminar pel desert, l’únic camí possible per arribar a la Terra Promesa. En aquella Terra Promesa, que és més que el lloc geogràfic de Canaan, només hi entren els qui posen la confiança en Déu i en la seva obra. Aquell poble no va voler assumir la seva responsabilitat. Volia que tot li fos donat. I això no solament significa no confiar en la gràcia de Déu, sinó tot el revés: significa desconfiar de la seva obra meravellosa. La gràcia de Déu només actua a través de la llibertat de les seves criatures. On desapareixen la llibertat i la responsabilitat personals, desapareix la gràcia de Déu.

En aquest context podríem dir que a Déu se’l troba quan ja no se’l busca per solucionar problemes, sinó quan se l’espera, amb una esperança secreta, però activa... Una esperança que té la seva seu en aquell lloc més interior del més íntim de nosaltres mateixos. El fet de deixar clar, com vol sant Joan de la Creu en aquest estrofa, que tot és gràcia de Déu no vol significar anul·lar la llibertat i la responsabilitat personals. Al contrari,vol dir accentuar-les i fer-les necessàries.

Sant Joan de la Creu, en aquesta estrofa, també lamenta que molts passin la vida sense arribar a tenir consciència d’aquests dons meravellosos que Déu dóna als seus fills i lamenta que es deixin enganyar per una àuria mediocritat que no porta enlloc.... La mateixa lamentació la trobem en Jesús, quan diu a la Samaritana: Si sabessis el do de Déu i qui és el qui et diu: Dóna’m de beure, ets tu que l’hauries pregat, i t’hauria donat aigua viva. Jo 4,10.

L’excusa de sempre, donada pels qui ens endropim a mig camí, és la de que aquestes coses tan elevades només són per als fills privilegiats de Déu. El cert és que, en aquest món espiritual no n’hi ha de privilegis, ni n’hi poden haver. Si no fos així ja no seria espiritual, perquè espiritual no vol dir solament que està en un nivell més alt de consciència, sinó també que viu d’acord amb unes categories que són diferents de les categories temporals. En aquest món espiritual, l’únic carnet d’identitat que existeix és el cor net. Si hom té el cor net, ho té tot, malgrat no tenir res o molt poc de les coses temporals, siguin materials, siguin racionals. Aquesta “palleta d’or” del cor net a vegades es troba enmig d’allò que nosaltres en diem un femer.

Cert! és llastimós tenir a l’abast de la mà el tresor amagat i passar tota una vida sense descobrir-lo. Som com aquells viatgers que conta Saint–Exupéry en el Petit Príncep. Quan aquest pregunta al guardaagulles: Què fas aquí? Trio els viatgers en paquets de mil, li va dir. I és que la “massa” no té personalitat individual. Cadascú és un de tants. Són els qui passen de llarg per “la vida”: Tenen molta pressa, va dir el petit príncep. I un cop dins del tren que els porta per la vida d’un lloc a l’altre sense saber ben bé per què es mouen, hi van com si fossin farcells d’objectes, només fan que dormir o badallar. La vida de debò se’ls escapa. Només els nens esclafen el nas contra els vidres, va dir el guardaagulles. Els grans pensadors diuen que el món d’avui ha perdut la capacitat d’admiració. El sentit i la necessitat d’admirar, afegiríem.

I llavors, el petit príncep va dir: Els nens són els únics que saben què busquen. Només els místics: els petits i senzills saben el que fan; només els petits i senzills viuen la vida, només ells han descobert el tresor amagat. I s’admiren de les coses petites com una nina de drap, que quan els la prenen ploren... Tenen sort, va dir el guardaagulles. I és que, per a ells, aquell objecte petit no és una cosa qualsevol. Des del moment que se l’estimen, deixa de ser un objecte fred, per tornar-se quelcom que forma part del misteri de la pròpia existència...

31 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Estem ja a la recta final. Falten 10 estrofes, en les quals el poeta va matisant i es va esplaiant en els temes anteriors, segurament a petició dels seus frares i monges...

En sólo aquel cabello

que en mi cuello volar consideraste,

mirástele en mi cuello

y en él preso quedaste,

y en uno de mis ojos te llagaste.

Aquesta estrofa la dedicarem a la virtut de la fortalesa – ja anteriorment comentada i encomiada – . Però, si ho repetim, és perquè el mateix Místic carmelità ho fa en aquesta cançó. I per començar, seleccionem algunes de les seves mateixes paraules. Escoltem-lo: I quan diu que l’Estimat “considera” aquest cabell que volava en el coll, dóna entenent fins a quin punt Déu estima l’amor fort... I repeteix en aquest vers “el coll”, dient del cabell: “en el coll me’l mirares”, perquè, com s’ha dit, la causa que l’hagi estimat molt és que l’ha vist en fortalesa...

En parlar de la fortalesa hem de saber distingir la fortalesa – virtut, de la duresa de caràcter temperamental. Dues actituds diametralment oposades, perquè la duresa dels dictadors, en el fons, no és res més que debilitat emmascarada; en canvi la humilitat vertadera és fortalesa amagada. La virtut de la fortalesa és la força que sorgeix d’una vida responsable. I denota una actitud agraïda, no ressentida, a la vida, malgrat els cops que d’ella es poden rebre. Són precisament els cops els que enforteixen els éssers humans. La fortalesa l’hem de guanyar. No és un regal de Reis. És el mateix Joan de la Creu qui diu que el creient s’ha fet fort amb les mortificacions, treballs, temptacions i penitències... Un exemple claríssim d’això el tenim reflectit en els últims anys de la vida de Josep Calassanç. La seva obra és avui una realitat històrica, perquè ell va ser capaç de resistir i d’esperar contra tota esperança fins al final, amb una enteresa de caràcter guanyada a cops de mall en la forja de la seva fe i convicció feta vida de la seva vida.

Hi ha una virtut: l’equanimitat que només la poden tenir els forts. Aquesta equanimitat és posada de relleu, una vegada i una altra en la vida de Josep Calassanç i, d’una manera especial, en els últims anys de la seva vida, tal com ho testifica la seva biografia: El seu despullament va arribar al màxim quan, ja vell, va ser objecte de calúmnies... i quan va escoltar la lectura del document papal que limitava la seva obra... va dir: El Senyor ho ha donat, el Senyor ho ha pres. Tal com el Senyor li ha plagut ho ha fet. Beneït sigui el seu Nom. (Cf. Job 1, 21).

Davant dels avatars adversos que presagiaven la supressió de la seva obra, ell sempre animava els companys amb paraules de confiança i de paciència activa. La seva actitud de fermesa en la prova quan encoratjava els seus companys a no decaure, denota la seva íntima convicció amb la qual ell mateix s’afirmava i afirmava els altres dient-se en l’íntim del seu cor: això no caurà. I no pot caure, pensava, perquè tenia clar que la veritat, de la qual ell en volia ser cooperador, sempre és més forta que l’engany, l’astúcia o la mentida.

I, com diu el refrany, tal la vida tal la mort, així va ser amb ell, perquè ja a les últimes hores de la seva vida, l’escolapi que l’acompanyava, entristit, preveient el seu últim desenllaç, li va dir amb tendra melangia: Sembla que ens vols fer un mala jugada. De totes maneres tu, quan caiguis, cauràs dret i de peus. Avui dia encara està dret, en la seva obra!!

Són les mateixes paraules de Calassanç les que confirmen la veritat de la seva actitud. Efectivament ell deia:Tinc per gran servidor de Déu aquell que no es pertorba ni es commou en la seva tranquil·litat en circumstancies adverses o pròsperes, sinó que sempre es manté íntegre, això és, d’una sola peça, sense que la passió el mogui del seu lloc, i aquest “ser un mateix” és allò que conquereix el premi.

La fe és l’altra virtut posada de relleu pel sant carmelita en aquesta cançó quan, comentant el vers: en un dels meus ulls et vas nafrar, diu, Aquí “l’ull” significa la fe.

De fet si donem un cop d’ull a la història del món espiritual veiem que sovint fortalesa i fe van juntes. Recordem per exemple, el cap. 11 de la carta als Hebreus quan l’autor remarca que els sants i profetes per la seva fe sotmeteren reialmes, administraren justícia, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos...

Un altre exemple – en sentit negatiu – el tenim en els apòstols espaordits enmig d’una tempesta del llac de Galilea... Jesús els reprèn, dient: Per què sou tan covards, gent de poca fe? Mt 8,26. Podríem dir que el coratge d’ésser és el coratge de creure i al revés.

Precisament del llibre “El coratge d’existir “ de Paul Tillich en traiem algunes reflexions sobre la fortalesa. L’autor comença dient que pocs conceptes són tan útils com el del “valor”, per a l’anàlisi de la situació humana... El “valor” és una realitat que està arrelada en l’estructura de l’ésser humà. El “valor” és l’afirmació de la naturalesa essencial de la persona... però, és una afirmació que té, en si, el caràcter de “malgrat tot”. Expressió que indica el fet de portar a terme una obra en un context difícil. El “valor” d’ésser és el valor d’afirmar la pròpia naturalesa racional contra allò que és accidental en nosaltres, si això accidental esdevé parany i debilitat. I citant Spinoza diu: El poder d’ésser és identificat amb la virtut, i la virtut amb la naturalesa essencial... També cita Nietzsche en aquestes paraules: sóc allò que sempre ha de sobrepassar-se a si mateix.

La fortalesa fa possible renunciar a aquella petita cosa que hom es guarda per a si després d’haver renunciat a tot, i que és precisament aquella cosa que Déu li demana, i que és la que fa possible arribar al final del camí i, sense la qual, res no val res en ordre a l’eternitat. Només val allò que arriba a terme després d’haver-se començat... El qui perseveri fins al fi, aquest se salvarà. Lc 21,19. Començar és de tots, acabar una gran empresa és cosa que només saben fer els valents, els qui s’hi juguen el tot per al tot.

I, per acabar, escoltem, una vegada més, les paraules, sempre tan elaborades per aconseguir-ne el seu sentit últim, de R. Guardini:

Ens sentim vius en la mesura en què ens sentim operants... la plenitud de la nostra vida se’ns donarà per un acte en el qual tot el nostre ésser es veu compromès. L’home fort és el que fa possible el canvi de la possibilitat a la realitat... La força de la vida rau en el compromís seriós a uns principis assumits... L’energia vital és capacitat de fidelitat, independent de tot canvi en les relacions, estats, impulsos. Viure significa crear ordre i mantenir-lo. L’essència de la vida és disciplina. Viure significa crear una forma (Gestalt) que perdura, una obra que desafia el temps; implica teixir relacions que persisteixen... La vida significa capacitat de ser conseqüents. I això, exigeix ser amos de si mateix, saber a què atenir-se i poder disposar de si, i per llarg temps. Viure significa sobreportar una responsabilitat. Ara bé, la responsabilitat exigeix un ordre nítid, i també, demana racionalitat, capacitat d’ajust i domini... com més profunda és la vida, tant més fermament pot exigir que hom hi confiï, perquè té mesura, coherència i disciplina.

29 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Continuem reblant el clau.

Pues ya si en el ejido

de hoy más no fuere vista ni hallada,

diréis que me he perdido;

que, andando enamorada,

me hice perdidiza, y fui ganada.

En aquesta cançó ens veiem obligats a transcriure literalment dos paràgrafs del comentari del mateix sant Joan de la Creu per les seves categòriques afirmacions a favor de la vida d’unió amb Déu i en contra de l’activisme ja vigent en la seva època.

Després de recordar aquell text evangèlic de Maria i Marta, posant l’accent en la importància de l’actitud de Maria als peus de Jesús, diu, entre altres coses... Cal advertir que quan l’ànima hagi arribat a aquell estat d’unió d’amor, no convé que s’ocupi en altres obres i exercicis exteriors que li puguin impedir sols un instant aquella presència d’amor a Déu, encara que siguin de molt de servei a Déu, perquè una miqueta d’aquesta amor pur és més preciós, davant d’ell i de l’ànima, i fa més bé a l’Església, malgrat semblar que no fa res, que totes aquestes altres obres plegades...

I continua més en aquesta línea, per acabar dient: Que entenguin aquí, doncs, els qui són molt actius, que pensen abraçar el món amb moltes prèdiques i obres exteriors, que farien molt més bé a l’Església i agradarien molt més a Déu, a part del bon exemple que donarien, si esmercessin almenys la meitat d’aquell temps a estar amb Déu en l’oració, encara que no haguessin arribat a un grau tan alt com aquesta ànima. Cert, llavors farien més i amb més poc treball amb una obra que amb mil, perquè ho mereixeria llur oració, i perquè en aquesta, haurien adquirit forces espirituals; altrament tot és donar cops de martell i no fer gairebé res, i a vegades no res, i a vegades fins i tot mal...

Abans de continuar amb un altre comentari, tret aquesta vegada del gran mestre espiritual més proper a nosaltres, en J. Krishnamurti, només voldria posar de relleu dues coses. Una és la que diu el mateix Joan de la Creu i és que, a aquestes altures espirituals són pocs els qui hi arriben. De fet, els monjos i monges purament contemplatius sempre han estat una minoria en el conjunt de tots els qui formem l’Església. L’altra cosa és el context històric que, en cap cas, i per tant tampoc en el nostre, s’ha de deixar de tenir en compte, si no volem desfigurar les paraules del sant carmelita.

Un dels errors en el qual podem caure quan fem una lectura massa dependent de la literalitat és el fet de posar la perfecció de la vida espiritual en els actes i no en les actituds. Desubicar aquests dos elements - tots dos necessaris, però desiguals en importància – representaria destruir els fonaments de l’edifici espiritual. Per altra banda, la diferència de temperaments de les persones incideix d’una manera incisiva en l’estil i la manera de viure i interpretar l’Evangeli. En canvi, si posem el nucli fort de la vida interior, no en els actes, sinó en les actituds, veurem que podrem viure la vida d’unió amb Déu, no solament en els moments d’oració, sinó sempre i en tot lloc.

En un sentit semblant podem interpretar les paraules de Krishnamurti. Ell és conscient que el silenci interior que predica no és fàcil d’acceptar per a la gent del món. Per això respon a la pregunta que ell mateix fa interpretant el pensament dels seus oients: Vostès podrien preguntar: què hi té a veure tot això amb el viure? He de viure cada dia, anar a la oficina, rentar els plats, viatjar en autobús ple de gent de gom a gom, amb el soroll constant... què hi té a veure la meditació que ens predica amb tot això? Malgrat això, la meditació és la comprensió de la vida, la vida quotidiana amb totes les seves complexitats, dissort, sofriment, soledat, desesperació, l’afany de ser famós, el temor, l’enveja; comprendre tot això és meditació. Sense comprendre-ho el mer intent de desentranyar el misteri és inútil, està mancat de valor. Tot en la meditació té a veure amb la vida. Meditar no consisteix a fugir vers algun estat emocional o d’èxtasi... Només quan la meditació és l’estil de vida de cada dia, pot sorgir allò que és imperible, que no és temporal.

30 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

En aquesta cançó el poeta torna a posar de relleu les virtuts del creient i els dons de Déu i la felicitat motivada per aquesta riquesa espiritual. Representa l’Espòs i l’esposa que gaudeixen compartint mútuament, un els dons, l’altra les virtuts, amb les quals formen la garlanda filada amb amor.

De flores y esmeraldas,

en las frescas mañanas escogidas,

haremos las guirnaldas

en tu amor floridas

y en un cabello mío entretejidas.

Cada virtut és com una cèl·lula del cos espiritual (Cf. 1 Cor 15,40-44). Per parlar de la virtut hem escollit avui dos llibres bíblics. I a cada paraula l’hem separada amb un guionet, i no una coma, per posar de relleu que cada paraula és com una cèl·lula del nostre cos espiritual, un valor humà i diví a tenir en compte si volem que la nostra naturalesa feta a imatge de Déu sigui la més sana i perfecte possible.

Els textos escollits són de Romans i Saviesa:

Sant Pau: Beneïu els qui us persegueixen – Alegreu-vos amb els qui estan alegres, ploreu amb els qui ploren – Viviu d’acord els uns amb els altres – No us tingueu per savis – No torneu a ningú mal per mal – No us deixeu vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Rom 12

La saviesa és com un dels referents cardinals de tota virtut. Pel mateix Sòcrates, coneixement i virtut són gairebé sinònims.

Saviesa de Salomó: La Saviesa té un esperit intel·ligent – sant – únic – múltiple – subtil – àgil – penetrant – immaculat – clar – inofensiu – amic del bé – perspicaç – lliure d’impediments – benvolent – humanitari – sòlid – segur – tranquil – que tot ho pot i tot ho vigila – un esperit que penetra tots els esperits – en ser pura, passa i penetra pertot arreu – és una exhalació del poder de Déu – irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós – reflex de la llum eterna – mirall immaculat de l’acció de Déu – imatge de la seva bondat – mai no canvia, però tot ho renova – a cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu – és més radiant que el sol – supera tota l’estelada – comparada amb la llum del dia, la supera fora de mida... Sa 7

La veritable felicitat brolla de dins, neix de la virtut, no ve de fora, del compliment extern d’unes normes. El Mestre Eckhart posa molt de relleu la importància de l’ésser comparat amb la relativitat del fer. Aquestes ensenyances del Mestre dominic són les que van inspirar les pàgines del llibre “Ser o tener” d’Erich Fromm.

Escoltem, doncs, al Mestre Eckhart:

La gent mai no hauria de pensar tant en allò que ha de fer; hauria de meditar més aviat sobre allò que són. Perquè, si la gent i les seves maneres fossin bones, les seves obres podrien resplendir molt. Si tu ets just, també les teves obres són justes. Que no es pretengui fonamentar la santedat en l’actuar; la santedat s’ha de fonamentar en l’ésser, perquè les obres no ens santifiquen a nosaltres, sinó que som nosaltres els qui hem de santificar les obres. Per santes que siguin les obres, no són elles, com a obres, les que tenen el poder de santificar-nos. Si som sants i posseïm l’ésser som nosaltres els qui santifiquem les obres... Posa el teu esforç en cercar Déu i Ell et farà bo, i si tens aquesta disposició, podràs trepitjar una pedra i això et serà una obra més acceptable a Déu que si rebessis el Cos de Crist, si en rebre’l, la teva intenció no és prou pura... Si hom renunciés a totes les coses del món i es quedés amb si mateix, no hauria renunciat a res. En canvi, si algú renuncia a si mateix – no importa les coses que pugui tenir – llavors ha renunciat a tot.

Per a aquells que han sabut renunciar a tot, la felicitat esdevé com la saviesa, és a dir, quelcom gratuït: la saviesa ronda buscant als qui són dignes d’ella, se’ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament. Sa 6,16.