dilluns, 25 d’abril del 2022

 17

LA NATURALESA ESPIRITUAL

El pensament sobre el món elaborat des de la dimensió espiritual no és fruit d’una doctrina, sinó d’una vivència, de com el cosmos em parla a mi. 

La persona espiritual no s’identifica d’antuvi com aquell que viu com un eremita separat de tot allò que anomenem món, sinó com aquella persona que es considera a si mateixa com formant part d’aquest món...  

Una lectura... que presta atenció completa i devota a la veritat comprendrà que queda molt per aprendre de les relacions amb el món, i que no s’arriba a conèixer per addició,  sostracció o altres operacions similars amb quantitats conegudes, sinó per les manifestacions espontànies de l’esperit, per una continua conquesta de si mateix i per la més completa humilitat.  Emerson

Quan contemplo un formós paisatge, el meu objectiu és menys recitar correctament l’ordre i la superposició dels estrats que saber per què tot pensament de la multiplicitat es perd en un seré sentiment d’unitat.

No podré puntualitzar en una gran mesura la minuciositat dels detalls, mentre no tingui clar aquell indici que expliqui la relació entre les coses i els pensaments; fins que un raig de llum il·lumini la “metafísica” de l’estudi de les petxines, la botànica o les arts, que mostri la relació de les formes de les flors, les petxines, els animals o l’arquitectura amb la ment, per poder així construir la ciència sobre les idees.

Quan Emerson diu tot això i quan diu que poques persones han vist el sol, vol dir que hi ha una relació amb la naturalesa que no ha estat cultivada i que, per això, no se sap quina cosa és...

En el llenguatge simbòlic propi de la dimensió espiritual es veu clarament el lligam estret que tenim amb la naturalesa a través de les paràboles, les metàfores, les faules...

Degut a aquesta correspondència radical entre les coses visibles i el pensament humà, els pobles primitius, que només tenen el necessari, parlen per mitjà de figures. A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric, fins a la seva infància, quan és íntegrament poesia i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals.

Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües... Aquesta dependència immediata del llenguatge respecte de la naturalesa, aquesta conversió d’un fenomen exterior en model per a la vida humana, mai no perd la capacitat de commoure’ns  

La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense rebaixes. A la corrupció de l’home li segueix la corrupció del llenguatge.

P. Tillich està convençut que no totes les paraules són “signes convencionals”. Hi ha paraules, segons ell, que són “signes naturals”.

Quan la simplicitat del caràcter i la sobirania de les idees es destrueix pel predomini de desigs secundaris –el desig de riquesa, plaer, poder o lloança- , i la duplicitat i la falsedat ocupen el lloc de la senzillesa i la veritat, es perd en gran mesura el poder sobre la naturalesa com a intèrpret de la voluntat; es deixa de crear imatges noves, i les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són, s’empren com a paper moneda quan en les arques públiques no hi ha cap lingot.

L’home que parla amb seriositat descobrirà, si observa els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys lluminosa sorgeix en la seva ment junt a cada pensament, proporcionant-li la vestimenta adequada per a ell.  

Tant de bo que en el món anomenat religiós sabéssim veure, viure i expressar amb  paraules adequades la relació que hi ha d’haver entre el contingut essencial de la fe tal com l’entén i la vol viure la comunitat de fe i la formulació doctrinal i dogmàtica professada per la Institució religiosa.

Continua dient Emerson: Sembla ser una necessitat de l’esperit manifestar-se en les formes materials; i dia i nit, riu i tempesta, quadrúpede i ocell, àcid i àlcali, preexisteixen com Idees necessàries en la ment de Déu, i són el que són en virtut d’afectes precedents en el món de l’esperit. Tot fet és la culminació o emissió última de l’esperit.

Aquesta perspectiva des de la qual Emerson veu les coses no sembla gaire lluny d’alguns punts de vista de científics que K. Jaspers posa a la consideració del lector. Són aquests: El món és una vida única enorme... l’home ha existit des de sempre, ha viscut en diverses formes del món animal, d’una manera totalment diferent a les formes animals que, tot i essent en aparença les més afins a la seva espècie morfològicament parlant, són, malgrat tot, les que més discrepen de la seva essència; va viure com a peix, com a rèptil, etc. Cabria seguir dient que l’home fou des de sempre la genuïna forma de la vida, i tota la resta de la vida desfetes seves; i per últim, no és que l’home vingui del simi, sinó més aviat el simi de l’home. L’home no pot derivar-se d’un altre ésser, sinó que està directament en el fons de totes les coses. Percebre això, significa la llibertat de l’home.

Seguim ara amb Emerson: Una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin arribar a comprendre els textos dels autors espirituals. 

I tornem, per acabar, amb el text de Panikkar...: Cada llengua és un món en ella mateixa. Potser es correspon d’alguna manera amb un altre món, però mai no el cobreix totalment. Cada paraula té una llar.  Cada una de les meves paraules inclou, indica, aporta, simbolitza aquell abisme mistèric, aquella divinitat, aquella buidor que és present en nosaltres i en tot el que és, per molt limitades i impotents que puguin ser les meves paraules. 

dimecres, 20 d’abril del 2022

 16

EL PENSAMENT I LA VIDA

Continua dient Panikkar sobre si mateix: ... Cada paràgraf que escric, en el possible, cada frase, hauria de reflectir la meva vida sencera i ser una expressió del meu ésser. A partir d’una sola frase caldria poder reconèixer tota la meva vida, igual com es pot reconstruir l’esquelet complet d’un animal prehistòric a partir d’un sol os. Es tracta de la interdependència simbòlica de tot el vivent.

Es tracta, penso, de viure la unitat essencial i de no estar dividit, com sovint ho solem estar, els humans que no hem arribat a aquest grau de perfecció o de maduresa humana. Aquesta unitat de pensament reflectida en la diversitat d’expressió de la qual ens parla Panikkar només es pot fer realitat en el context personal d’un nivell alt de consciència. 

Una sola paraula, “el logos” expressa tot l’univers. Cada paraula meva hauria de ser, de la mateix manera, un símbol de tota la meva vida. Les vinculacions d’aquest símbol són de tipus vital. És a dir, un símbol que és fruit de la vida, de l’experiència, no merament de l’estudi.

Escriure és per a mi vida intel·lectual, que vol dir també existència espiritual. La culminació de la vida és, per a mi, la participació en la vida de l’univers, prendre part en la simfonia còsmica i divina a què també som convidats els mortals.

No es tracta només de viure, sinó també de permetre a la vida, al do de la vida que ens és donat. De sostenir-se i d’aprofundir-se. Per això, escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”.

Veiem que aquí es considera la religió com una actitud que s’expressa a través d’uns actes humans i espirituals.

Veiem una actitud semblant en les paraules que segueixen de Teilhard de Chardin en les quals parla de descobrir la força espiritual de la Matèria. Escoltem-lo:

Pel fet de la nostra inserció en l’Univers, cadascú de nosaltres està col·locat en un punt particular de la Matèria determinat alhora per l’instant present del Món, el lloc humà del nostre naixement i la pròpia vocació individual.

I a partir d’aquest punt, en situació i elevació diversa, la tasca assignada a la nostra vida consisteix a pujar cap a la llum, flanquejant, per a arribar a Déu, una sèrie donada de criatures, que no són pas precisament obstacles, sinó punt de suport a depassar, intermediaris a utilitzar, aliments a prendre, saba que cal depurar, elements que ens hem d’associar i ens hem d’emportat darrere nostre.

Cap ànima no s’uneix amb Déu sense haver recorregut, al llarg de l’itinerari de la Matèria, un trajecte determinat... No hi ha ningú que visqui tal com Déu el desitja si no arriba a determinades possessions i a determinades conquestes.

Sapiguem orientar el nostre ésser dintre el flux de les coses. I aleshores, en comptes de la pesantor que ens aboca cap a l’abisme de l’egoisme, sentirem que es desprèn de les criatures una “virtualitat” que, seguint un procés, ens dilatarà, ens arravatarà de les nostres petiteses, ens empenyerà imperiosament vers un eixamplament de perspectives, vers la mateixa renúncia de la joia assaborida, vers el gust per les belleses cada vegada més espirituals. 

Immersió i emersió, participació en les coses i sublimació, possessió i renúncia, travessia i arrossegament, vet aquí el doble i únic moviment que és capaç de respondre, si volem salvar-la, a les provocacions de la Matèria.

Matèria encisadora i forta, Matèria que acarones i virilitzes, Matèria que enriqueixes i destrosses –jo que confio en les celestials influències que han perfumat i purificat les teves aigües, m’abandono als teus braços poderosos. Arrossega’m amb el teu encís. Alimenta’m amb la teva saba. Endureix-me  amb la teva resistència. Allibera’m amb les teves embranzides. I, en fi, per tota tu mateixa, divinitza’m.   

Seguim ara amb les reflexions personals de Panikkar: L’escriure em permet d’aprofundir el misteri de la realitat i m’obliga a fer-ho. Això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d’aportar la forma, la figura, la bellesa, l’expressió, la revelació.

Escriure implica pensar, però també forjar pensaments, polir-los, guarnir-los... donar-los força i moviment. És un procés d’encarnació de “la paraula, que esdevé carn”.

Per al creient es tracta de realitzar allò a què estic cridat, la vocació que em porta a la plenitud de la meva existència.

L’autèntic pensament no segueix els camins, sinó que els fa.

Al cim de la muntanya del Carmel sant Joan de la Creu diu: per aquí no hi ha camí...   i Pau diu: L’home que es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.l

El pensament sobre el món no és fruit d’una doctrina, sinó d’una vivència, de com el cosmos em parla a mi. 

Els meus oients, el meu públic, aquell per a qui escric és el mateix que aquell per a qui visc: la humanitat en general... He definit la persona com un nus en la xarxa de les relacions. La xarxa arriba fins als extrems més llunyans del món. I qui pugui prendre part en l’extensió global de la xarxa depèn de la densitat (saviesa) del nus.  

dimecres, 6 d’abril del 2022

 

15

EL LLENGUATGE

Contemplades les coses des de la dimensió espiritual: des del “tercer ull”, les paraules no són expressió d’un “concepte” doctrinal o d’un sistema de pensament, sinó que són expressió del propi “si mateix”, és a dir: de la personalitat de qui les diu.

 

Parlem de “concepte” quan el mot fa referència a la doctrina d’un sistema o a la forma doctrinal a través de la qual una institució o una acadèmia, proposa els seus principis doctrinals. Parlem de “paraula” quan el mot que s’empra és una expressió vital de la persona que parla, ja que, segons la nostra cultura cristiana, l’Home és definit com a Paraula. Així diu l’Escriptura: Al principi existia el qui és la Paraula.., i el qui és la Paraula s’ha fet home.  Jo 1,1-14.

En aquest mateix sentit espiritual hem d’entendre també el terme “filosofia”. Panikkar encapçala un capítol del seu llibre sobre “la saviesa” amb les següents paraules autobiogràfiques: La filosofia com a estil de vida. Així, doncs, entenem aquí la filosofia no com una disciplina acadèmica, sinó com una actitud personal.

El llenguatge ens marca; incideix d’una manera sovint inconscient en la nostra manera de pensar, d’actuar i de relacionar-nos amb els altres. Sovint som esclaus del significat que donem al llenguatge que fem servir, perquè la voluntat s’adhereix a allò que li presenta l’enteniment i, en aquest sentit, pot succeir allò que deia Pau als seus deixebles. Els deia: la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida. Sovint la interpretació que fem de la lectura espiritual és lluny de la realitat objectiva i subjectiva del qui escriu, i això passa per incapacitat o per interessos emmascarats. En definitiva, per falta de maduresa personal.  

El significat dels mots –d’un text- depèn en cada cas del context a partir del qual es parla o s’escriu.

Nosaltres en el context d’aquests escrits considerem la persona com a paraula, és a dir: com a imatge de Déu. És des d’aquesta perspectiva que Panikkar ens diu d’ell mateix quan adopta la filosofia com a estil de vida: No escric sobre mi mateix, sinó que m’escric jo mateix. No puc escriure sobre mi mateix... sóc massa conscient que, si ho provava, el jo de què escriuria no fóra el que jo sóc, ja que sóc un subjecte i no pas un objecte... i tanmateix escric. No escric sobre mi mateix, sinó que m’escric jo mateix. Tot el que jo escric és, almenys, una part del meu jo. Tot és de naturalesa autobiogràfica. Només poso per escrit pensaments que jo mateix ja he pensat com a paraules. Jo mateix sóc allò de què escric i escric com un que parla.

Estic particularment atent a deixar parlar la “paraula”, a permetre a la llengua mateixa que es desplegui. El jo, que “també” viu en la llengua (i que és diferent de l’ego), parla i es revela a “ell mateix”, en tant que diu allò que “té” per dir. Per això el jo no s’expressa completament, i el procés de l’esdevenir llenguatge tampoc no és automàtic, sinó que el jo té necessitat de mi com d’un mitjancer necessari.

Sóc un element actiu d’aquesta revelació, i moltes coses depenen de la meva transparència, a més de la meva atenció i d’altres factors.

Aquestes últimes paraules m’animen a recordar algunes de les reflexions suggeridores de sant Agustí sobre la memòria. Són aquestes: Depassant la força de la meva natura... arribo als dominis i als amplis palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits. Allí són guardades igualment totes les representacions que formen, augmentant, disminuint o modificant comsevulla allò que els nostres sentits han captat...

És allí que es conserven, acondiciades per gèneres, totes les impressions que s’hi introduïren, cadascuna per la seva pròpia entrada, com la llum i tots els colors i les formes corporals pels ulls, per les orelles totes les varietats des sons... 

Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar i totes les impressions que n’he pogut rebre... És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes i de la sensació que provava en fer-les.

Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

És que l’esperit, doncs, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment. 

Així i tot, quan sento dir que hi ha tres gèneres de qüestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots i sé que aquests sons han travessat l’aire amb un brogit i que ja no existeixen. Però les coses mateixes, significades per aquests sons, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit, i he tancat, nogensmenys, en la meva memòria, no pas llur imatges, sinó les coses mateixes.

D’on han entrar en mi, que m’ho diguin elles, si poden. Perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren...

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit, i les vaig aprovar com a veres, i les hi vaig confiar com en dipòsit, d’on les pogués treure quan volgués.

Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués, però no eren encara en la meva memòria...

Aquest petit resum de les reflexions de sant Agustí sobre la memòria ens mostra com és d’inabastable el fons del fons de la nostra naturalesa humana. Només ens coneixem una mica i hauríem de ser més humils a l’hora de fer judicis de tot allò que ens envolta i de nosaltres mateixos.

divendres, 1 d’abril del 2022

 

14

LA TERCERA DIMENSIÓ

Seguint el pensament de Panikkar, parlem des de “la tercera dimensió”, és a dir: a partit dels paràmetres propis de la dimensió espiritual de l’ésser humà.

En l’ésser humà hi contemplem tres dimensions: la sensorial, la intel·lectual i l’espiritual.

L’ésser humà conscient i madur té en compte les tres dimensions en la seva manera de pensar i d’actuar, però viu i, en conseqüència, valora les coses i els esdeveniments de la vida d’acord i des d’un dels tres nivells. No podem estar, al mateix temps, a dalt i a baix de la muntanya...

 

Repetim: “les paraules” adquireixen un significat concret i determinat d’acord amb la dimensió humana des de la qual han estat dites o escrites.

Aquí hem de recordar una vegada més el problema del llenguatge. Més que la diferència d’idiomes i gramàtiques, allò que causa les divisions entre els pobles i cultures és el significat que donem a les paraules. Per altra banda hom mateix pot quedar estancat en una etapa del camí de la llum si interpreta i entén de manera absoluta les paraules pròpies de la seva cultura.

La voluntat s’adhereix a la veritat que li presenta la ment. Això genera una actitud que, en termes no acadèmics, es pot anomenar: fe.

... per aprofundir en aquest aspecte del llenguatge a partir de la naturalesa, les reflexions del filòsof Emerson ens poden ser de gran utilitat... I per introduir-les recordem les paraules de R. Panikkar sobre el tema de la naturalesa: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Escoltem ara, doncs, Emerson:

El llenguatge és el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.

La naturalesa és el vehicle del pensament i ho és en grau simple, doble i triple.

1. Les paraules són signes de les realitats naturals.

2. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars.

3. La naturalesa és el símbol de l’esperit.

El sentit de la creació exterior és el d’oferir-nos un llenguatge per a les entitats i els canvis de la creació interior... si es busca la seva arrel es descobrirà que cada paraula emprada per expressar un fet moral o intel·lectual ha estat presa d’algun fenomen natural. Correcte significa recte; equivocat significa recargolat. Esperit significa originalment vent... Parlem del cor per expressar l’emoció, del cap per designar el pensament...

Hem de veure en la naturalesa també el sentit espiritual de les paraules...

Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural com la seva representació. L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu; l’home ferm és una roca, i el savi, una torxa. L’anyell és innocència; la serp, el rancor sibil·lí; les flors expressen per a nosaltres els afectes delicats. Llum i obscuritat són la nostra expressió familiar pel coneixement i la ignorància; i la calor per l’amor...

L’home és conscient d’una ànima universal en l’interior o per darrere de la seva vida individual i allà, com en el firmament, sorgeixen i brillen la naturalesa de la Justícia, la Veritat, l’Amor i la Llibertat.

El cel blau en el qual està envoltada la terra de cadascú, el firmament amb la seva calma perpetua i la seva plenitud d’orbes eterns, és el model de la raó.

Oh, de quina manera ha afectat la llavor d’una planta la naturalesa de l’home per mitjà de l’analogia! Aquest petit fruit s’ha utilitzat en tota mena de discursos, fins arribar a la veu de Pau que compara la llavor amb el cos humà: “Se sembra un cos natural, ressuscita un cos espiritual”.

A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric... i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals. Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües. 

La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.    

Les lleis de la naturalesa moral responen a les de la matèria de la mateixa manera com respon un rostre a la seva imatge reflectida en l’espill. “El món visible i la relació de les seves parts entre sí és el quadrant en el que es plasma l’invisible”.

De la mateixa manera, les sentències memorables de la història i els proverbis dels pobles consisteixen habitualment en un fet natural pres com a imatge o paràbola d’una veritat moral. Així, per exemple, “val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire”; “al cant del gall”; “de tal buc, tal eixam”; “l’última gota que fa vessar el vas”; “arbre a terra, tothom li fa guerra”...

Aquesta relació entre la ment i la matèria no és el caprici de cap poeta, sinó que està en la voluntat de Déu, i per això pot ser coneguda lliurement per tots els homes.

Sembla ser una necessitat de l’esperit el fet de manifestar-se en formes materials; i dia i nit, riu i turmenta, colom i serpent... preexisteixen com Idees necessàries en la ment de Déu, i són el que són en virtut d’afectes precedents en el món de l’esperit. Tot fet és la culminació o emissió última de l’esperit.    

Cada escriptura ha de ser interpretada amb el mateix esperit amb el qual va ser escrita.

Una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin comprendre un text espiritual.

Gradualment, podem conèixer el sentit primitiu dels objectes permanents de la naturalesa, de manera que el món es transformi per a nosaltres en un llibre obert, i en cada forma se’ns mostri un signe de la seva vida oculta i de la seva causa final...