33

DECISIÓ I CONEIXEMENT

Recordem: Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir. Panikkar.

Podem parlar de tres classes de coneixement: el coneixement sensorial, que és aquell coneixement que ens donen els sentits o l’instint, el coneixement intel·lectual que és el que ens ve de la facultat de la raó i el coneixement espiritual propi d’un “cor net”, per tant, connatural amb la virtut i que forma part de la nostra essència; amb allò que ens identifica com a éssers humans creats a imatge de Déu. 

 

Deixem aparcat el coneixement sensorial i parlem una mica més del coneixement intel·lectual i del coneixement espiritual. Hi ha, entre els dos coneixements, una diferència que hem de tenir present, sobretot si volem comprendre el sentit de les paraules dels que en diem llibres sagrats i dels grans pensadors de la humanitat.

 

Si ens referim al coneixement intel·lectual diem que tenim coneixements i si ens referim al coneixement espiritual diem que som coneixement.

 

Si fem referència a la nostra dimensió fisiològica diem: tenim sang, ossos, nervis, tenim capacitat intel·lectual i moltes altres coses; si parlem de la dimensió espiritual diem: som decisió, amor, llum... La nostra missió aquí a la terra és cuidar el que tenim fent-ho créixer i, al mateix temps, fer possible, amb la dinàmica de la fe, arribar a viure plenament el que som.

 

Joan ens recorda: Déu és amor. 1Jo 4,8. I Pere diu: som fets participants de la naturalesa divina. 2 Pe 1,4. També recordem que la bondat, per la seva naturalesa és difusió de vida, és relació. I si Déu és amor, nosaltres som amor; si Déu és Llum, nosaltres també som llum. Vosaltres sou la llum del món, va dir Jesús als seus deixebles. L’ésser humà, per definició, no és substància, sinó relació. Però, recordem que tot el que és espiritual se’ns ha donat com a possibilitat. Està en les nostres mans (llibertat) fer realitat aquesta possibilitat.

 

Amor i coneixement són dues expressions d’una mateixa realitat. La resposta de Maria a l’Àngel, quan aquest li anuncia que ha de tenir un fill, sembla confirmar aquesta afirmació: La traducció que sembla més fidel a l’original diu així referint-se a les paraules amb què Maria va respondre a l’Àngel: ¿I com es farà això, de tenir un fill, si jo no conec home? Lc 1,34.

Els “entesos” per fer més assequible el text bíblic al poble senzill, per no dir ignorant,  tradueixen el mateix verset d’aquesta manera: com podrà ser això, si jo sóc verge?

Però, en fer aquesta traducció sembla que no es té prou consciència que en comptes d’apropar el lector al text bíblic, l’allunyen d’ell... perquè l’inviten a llegir en sentit literal o intel·lectual, allò que s’ha de llegir en sentit simbòlic o espiritual. En sentit bíblic el verb conèixer denota una vivència i experiència humana i no solament una activitat intel·lectual.

“L’home” no és l’últim punt de referència de les decisions del creient. És la Voluntat de Déu. Joan ens ho diu: A tots als qui creuen en el seu nom: (en el nom del qui és la Paraula) els ha concedit de ser fills de Déu. No han nascut per descendència de sang, ni d’un desig carnal, ni d’un voler d’home, sinó de Déu mateix. Jo 1,13. Hem de creure que Maria tenia aquest sentit espiritual de les paraules...

 

Quan la Bíblia parla del coneixement de Déu, parla d’una experiència vital. Així, per exemple ens diu Osees: el que jo vull és amor i no sacrificis, coneixement de Déu i no pas holocaustos. Os 6,6. I també Isaïes: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11.9.

 

No és bo descafeïnar el llenguatge. És un responsabilitat vetllar per la seva puresa i densitat vital. Aigualir el llenguatge és aigualir la cultura de tot un poble. I el bon ús del llenguatge implica ser fidel al significat original de les paraules.

Un altre text en què amor i coneixement apunten a una mateixa experiència és el de la primera carta de Joan: Ara som fills de Déu, però encara no s’ha manifestat allò que serem. Sabem que quan es manifestarà serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és. 1Jo 3,2.

Aquesta diferència entre les dues classes de coneixement – que també els podríem denominar: científic i filosòfic- no és un invent nostre. Citem tres testimonis, entre altres que ens inviten a percebre aquesta diferència:

Heidegger: La ciència no pensa.

Merleau-Ponty: La ciència manipula les coses i renuncia a habitar-les.    

Panikkar: Hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.

I també diu: Per tractar el tema de l’experiència de Jesús, caldria distingir entre identificació i identitat. Molts cristians s’acontenten amb la identificació de Jesús: un home, fill de Maria, que va viure a Natzaret... Però, també podem parlar de la identitat: Per conèixer la identitat d’una persona fa falta amor, fa falta fe...

I per acabar avui, un altre text de Panikkar: Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se’ns incorporin... que formin part de la nostra naturalesa, no solament que siguin una acció efímera.   

 32

LA PRESÈNCIA

En néixer hem rebut un potencial de vida. Aquest potencial està a les nostres mans. En les mans de cadascú. En som responsables davant Déu i els homes.

Un dels lemes del moviment cultural anomenat “Il·lustració” és aquest: “atreveix-te a pensar”. Si apliquem aquest lema a la religió, tenim el postulat d’Emerson que diu entre altres coses: Reclamem les nostres pròpies obres. ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruit de la nostra pròpia intuïció... una religió revelada a nosaltres... ?

 

També Jaspers es posiciona a favor de la dignitat de l’ésser humà i de la seva consciència personal defensant-la dels falsos profetes de la religió, aquells que diuen: o Revelació o nihilisme, i dels científics materialistes que pronostiquen: fora de la ciència, només hi ha il·lusió.

Jaspers diu: aquests pronunciaments només són mitjans per atemorir les ànimes, per a privar-les de l’auto-responsabilitat que Déu els ha donat i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el vertader ésser humà.   

 

Tinguem, doncs, la valentia de pensar pel nostre compte, però, no oblidem que venim de lluny i que tenim uns antecedents culturals que no seria bo menystenir. És poc assenyat partir de zero com si nosaltres fóssim els primers de la història humana o pensar que res del passat no val la pena de tenir en compte...

 

Recordem, però, que per la Paraula, Déu va fer totes les coses i sense ella no va fer res. Hem dit també que Lavelle ens recorda que el llenguatge, a través de les paraules i l’escriptura, és el mitjà que ens dóna la possibilitat de comunicar-nos amb els altres, amb les coses i amb la història...  Però, també ens diu que hem de fer bon ús del llenguatge. Molta part de les conviccions que tenim i que ens mouen a creure i a actuar d’una manera determinada són fruit del llenguatge que acceptem i fem servir.

 

Parlem avui una mica més, doncs, de “la presència de l’Etern” i com l’entenem a partir de la cultura que hem rebut.

La pregunta és: ¿Com entenem “la presència de l’Etern”? I l’opinió que en tenim ¿com es fa present en el nostre pensament i en el nostre obrar?

Dues fonts actuen en la formació de les nostres conviccions: el sentit comú i la pròpia cultura.

Posem un exemple de com jutgem les coses a través del sentit comú: Suposem dos matrimonis que celebren les noces d’or. Un matrimoni de pocs recursos econòmics ho celebra amb molta senzillesa a casa seva amb els amics més íntims i algunes flors... L’altre de classe alta i acabalada lloga una orquestra, convida tot el veïnat, etc...  

 

El que volem posar de relleu és que el fet de la solemnitat i exuberància de la celebració del matrimoni ric no indica, per aquest fet, que visqui amb més qualitat espiritual i humana el seu matrimoni... potser sí, però és possible que sigui el matrimoni pobre el que visqui l’amor amb més autenticitat. El sentit comú això ho veu clar. Ara bé, i això és el que volem destacar, Déu és present allí on hi ha més amor. Les formes externes de celebrar aquesta presència no són decisives al respecte.

 

Posem aquest exemple perquè creiem que en el món de la cultura religiosa que hem rebut això no està tan clar. I, de fet, hauria de ser la religió la que ajudés al sentit comú a posar ordre en l’escala de valors i a educar les consciències perquè els creients sabessin distingir entre l’essència i les formes d’expressió de la Vida.

 

La solemnitat i riquesa de detalls d’unes formes de celebració de la fe i la senzillesa d’unes altres ens ha fet creure que “el Crist ressuscitat” és més present en unes formes religioses que en unes altres.

El llenguatge del mateix Concili Vaticà II, que és un referent pels qui, avui dia, es declaren innovadors i reformistes, no és gaire clar, si no es contextualitza. (Recordem en aquest sentit que un cop acabat el Concili hi van haver uns quants teòlegs que demanaven la celebració d’un tercer Concili Vaticà. És conegut el fet que la redacció definitiva dels documents d’aquest Concili Vat. II no era la que volien els grans teòlegs que els van preparar, sinó la que van imposar els membres de la cúria vaticana).

 

Posem aquí un resum de les paraules d’aquell Concili. (Els subratllats són nostres)

Presència del Crist en la litúrgia:  

Per a realitzar una obra tan gran, Jesucrist és sempre present en la seva Església, sobretot en les accions litúrgiques. És present en el sacrifici de la missa, tant en la persona del ministre, “essent ell mateix el qui es va oferir a la creu, que ara s’ofereix per ministeri dels sacerdots”, com sobretot sota les espècies eucarístiques. És present per la seva potència en els sagraments, de manera que quan algú bateja, el Crist mateix bateja. És present en la seva paraula, ja que quan en l’Església es llegeixen les Sagrades Escriptures, és ell mateix qui parla. Per últim, és present quan l’Església suplica i salmeja, ell que prometé: “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, allí sóc jo enmig d’ells” Mt 18,20.  

Aquesta doctrina, a través de la praxi establerta per les autoritats respectives, ha format la consciència del poble creient, de tal manera que dóna més importància a les formes i maneres de “celebrar” la presència del Crist ressuscitat... que no pas al fet mateix de la seva presència que, per ser eterna i espiritual, no està lligada ni a l’espai ni al temps ni a les formes, ni a les lleis litúrgiques ni a les normes jurídiques. Senzillament la seva presència “és”. En tot cas es fa present allí on hi ha amor: “Déu és amor” i “on hi ha amor allí hi ha Déu”.  Cf.  1Jo

 

Tot això ens demana ser conscients de les dues maneres diferents de parlar de la fe: una, la que fa servir la religió establerta i l’altra, la de l’Evangeli: Nosaltres diem, per exemple, en una processó del Corpus: ”mira, la custodia ve per aquell carrer...” o diem: “Jesús està en el sagrari”. L’Evangeli, en canvi, diu: Del Regne de Déu no podreu dir: “Mireu-lo aquí o allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Altres traduccions diuen “és dins vostre”... Lc 17,21.

 

Recordem: El llenguatge ( parlat, escrit o a través de signes) forma la consciència.

Pregunta: ¿Quina consciència col·lectiva vital ha format la nostra cultura?

 

31

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Continuem... Recordem la frase de R. Panikkar que volem comentar en aquests escrits: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa.

 

Per què és tan important distingir l’essència de les formes? Pensem que és per clarificar el nostre inconscient (l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat: Schelling) i prendre consciència de la unitat del nostre desig fonamental que és el que ens fa ser el que som com a éssers humans i ens fa capaços de viure la vida en plenitud.

 

Perquè allà on hi tenim el tresor hi tenim també el cor... Mt 6,23. I el cor, en llenguatge bíblic és la persona, és l’ésser en la seva essència, és la vida. Recordem aquí la frase de sant Agustí: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu que haig de dir sinó que ets déu, ¿no diu l’Escriptura: vosaltres sou déus? Jo 10,34. Som allò que estimem, allò que desitgem des del racó més pregon del nostre ésser.

 

Considerades les coses en el món de l’esperit, el pitjor que ens pot passar és el fet de quedar-nos atrapats, encadenats o esclavitzats en el món de les lleis, de les normes, dels ritus, de les doctrines... Ens pot passar allò de “quedar-nos fixats mirant el dit que assenyala la lluna”.

 

Parem esment a una cosa: en el temps de Jesús el pitjor enemic de l’evangeli va ser el legalisme de “la gent bona” i religiosa d’aquell temps: el fariseus i els mestres de la Llei. És el mateix Jesús que en parla, i ho fa d’una manera contundent... En recordem uns fragments:   Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.... Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pegueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat! Calia complir això, sense deixar allò altre. Mt 23.

 

Després de més de vint segles d’història cristiana, les manifestacions i expressions religioses i culturals han canviat, però el fons del missatge espiritual és el mateix. Tenint present ara la frase que hem subratllat, podríem dir també: Cal posar l’atenció en el que és essencial, sense deixar les formes d’expressió. Les formes d’expressió poden i han de canviar amb el temps, però el que és essencial és sempre el mateix: la bondat, la veritat, la justícia i és d’això que hem de viure.

 

El llenguatge que d’una manera sistemàtica fan servir les institucions religioses, civils i polítiques (no jutgem nosaltres les intencions conscients o inconscients de les autoritats respectives a l’hora de programar i legalitzar les formes i les lleis...) és el d’absolutitzar les formes, els mitjans... a l’hora de posar i fomentar l’ordre, de prescriure drets i obligacions, de reglamentar les relacions... deixant per un temps indefinit o com un assumpte privat, l’essència de la convivència humana...  No es parla de justícia, sinó de lleis que s’han de complir... Així en relació a fomentar els drets de les diverses cultures d’un poble i de dir el que és bo o el que és dolent, no és diu això és just o no ho és, sinó que es diu això és legal o no és legal. Aquest fet indica el nivell de maduresa humana d’una comunitat, d’un poble, d’una institució. I recordem el que diu Kant: tot consisteix en ser madur.

 

Fa més de vint segles que Jesús ens va advertir d’aquesta anomalia vital i social i encara no ho hem après...  Recordem quan va dir a les autoritats religioses: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home. I nosaltres podríem afegir: “no és la cultura al servei dels drets polítics, sinó la política al servei de la cultura dels pobles”.

 

Sempre hi ha hagut grans pensadors que ens han advertit, però, qui n’ha fet cas?

 

Posem un exemple: Sant Tomàs fa diferència entre formes doctrinals i fe. Ho recorda el mateix Catecisme de l’Església Catòlica en el nº 170: No creiem en les fórmules (els dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. “L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada). Però arribem a trobar aquestes realitats a través de les formulacions de la fe, que ens permeten d’expressar-la... de celebrar-la en comunitat...

Personalitats espirituals com R. Panikkar o l’abat de Montserrat Cassià Just, per exemple,  han destacat la importància d’aquest nº del Catecisme, la qual cosa és ben significativa...

 

No podem menystenir les fórmules: Ho diu el mateix Panikkar: L’escriure em permet d’aprofundir el misteri de la realitat i m’obliga a fer-ho. Això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d’aportar la forma, la figura, la bellesa, l’expressió, la revelació. Escriure és tenir en compte l’essència i la forma al mateix temps...

 

La educació del poble creient que s’ha dut a terme durant segles, des del punt de vista intel·lectual i a través de l’estil o manera de fer les coses, (no ens fixem ara si s’ha fet d’una manera interessada, incoherent o superficial) ha format una consciència col·lectiva que ha ajudat a posar el “pes”, la seguretat de la salvació... en el compliment d’uns ritus, d’unes normes, a l’adhesió a unes doctrines...  i no tant en la bondat, la sinceritat i l’autenticitat... això havíeu de fer sense deixar allò altre, va dir Jesús... De fet, l’única cosa que importa per salvar-se és ser bo. El mot “pes” el fem servir aquí amb el significat que li dóna sant Agustí quan parla del “pondus”­= “pes”, diu així: “el meu amor és el meu pes”, allò que m’arrossega, que m’implica totalment...

Es pot viure sense una màquina, sense una llaminadura, sense un vestit especial... no es pot viure sense desitjar, sense estimar... tal vegada podem vegetar, però no viure.  

En l’educació espiritual no es tracta tant de coneixements tècnics com de disposicions anímiques.

 

Continuarem

 30

EL LLENGUATGE

Recordem que l’estil d’aquests escrits és el d’allò que se’n diu “retalls de calaix”. La intenció és anar a fons. Degut a això algunes repeticions es fan inevitables...

 

La distinció entre essència i forma –que Panikkar també posa de relleu-  ha estat i serà el tema recurrent, de fons, d’aquests escrits. Creiem que aquesta és la mare dels ous: Repetim la frase d’aquest pensador: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa. Remarquem la frase: per a tota la consciència religiosa. Es tracta de formar i il·luminar les pròpies conviccions al servei de la veritat que cadascú ha de descobrir per si mateix a fi de trobar el dinamisme propi de l’ésser humà. Aquell dinamisme, quasi sinònim de fe, que el fa ser imatge de Déu.  

Insistim en aquest afer perquè hi veiem el punt neuràlgic de la nostra cultura i de la nostra religió institucional, personal i comunitària i també el pressupòsit per a la nova era axial que es pronostica.  

 

La nostra tasca aquí a la terra és existir com a éssers humans. I la dimensió que ens fa humans és la dimensió espiritual. Cf. Viktor Frankl. Ara bé, això està per fer, aquest és el nostre destí. Déu ens ha donat la possibilitat de ser i la llibertat per a poder dur-ho a terme. Recordem la dita d’alguns pensadors: no som ésser, som esdevenir.

 

Al voltant d’aquest tema i des del punt de vista del llenguatge ens diu L. Lavelle: D’entrada estem cridats a situar-nos al nivell de l’essència; es tracta de trobar l’ús pur de la paraula i de l’escriptura.

 

I la paraula, feta llenguatge, és el mitjà que tenim per dur a terme aquesta tasca: Per mitjà de la Paraula tot ha començat d’existir i sense ella res no existiria. De tot allò que existeix, la Paraula n’era la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 3,3-4.

Gràcies al llenguatge som el que som, de bo o de no tan bo, d’acord amb l’ús correcte o incorrecte que fem de les paraules. El llenguatge ens configura amb el que som. Els grans mestres sempre han dit que la voluntat segueix la intel·ligència.

 

El pensament ens va modelant i ens va fent en cada moment de la nostra vida temporal. Penso, per tant, existeixo. Ara bé, el pensament s’alimenta del que oïm i escoltem. A semblança del que diu Pau sobre la fe: la fe ve d’escoltar, Rm 10,17, Rahner ens recorda que, per definició, els humans som oients de la paraula.  

 

El nostre pensament està afaiçonat, estructurat per les tradicions, la cultura, els llibres, la història... en una paraula: per la comunicació entre els humans durant molts segles, però d’una manera especial per la pròpia cultura. I podem gaudir d’aquesta comunicació gràcies a la paraula.

 

I, parlant de la paraula, pot ser oportú tenir present la diferència entre els mots: paraula i concepte. El concepte és refereix a les doctrines, a la ciència, a les formes... La paraula fa al·lusió a la vida, a l’ésser, a l’essència. Escoltem una vegada més Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca evocar estats d’ànim en lloc de representar coses.

 

Hem de cuidar, doncs, el nostre llenguatge, perquè com diu el mateix pensador: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions: ella n’és a la vegada efecte i causa. I hom no pot pensar en purificar una o l’altra sense purificar primerament la seva ànima. Una bona reflexió a l’hora de disposar-nos a llegir els evangelis.

I recordem allò que diu Pau sobre la lletra que mata: Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2Co 3,6.

Aquesta corrupció és conseqüència del fet de canviar el sentit de les paraules, materialitzant allò que és espiritual.   

La vida humana és essencialment vida espiritual que inclou la raó i els sentis. La tasca de l’ésser humà aquí a la terra és viure l’eternitat en el temps.   

 

No podem prescindir d’aquesta dimensió espiritual perquè seria com aniquilar la pròpia existència, seria com deixar de ser humans i convertir-nos en alguna classe de naturalesa diferent...

 

Hem de partir, doncs, del que és humà: ja que el qui és la Paraula s’ha fet home... tal com ho diu la nostra cultura occidental... La institució religiosa ho ha proclamat, ho celebra i ho conceptualitza amb les seves doctrines, però ser espiritual i religiós és propi de l’ésser humà. Pensadors com K.G. Jung i Viktor Frankl van en aquesta línia...

 

A partir d’aquest principi veiem que el llenguatge té un altre sentit...

La dimensió espiritual és la que dóna sentit a la vida. V. Frank. També estem d’acord amb aquest pensador quan diu que el primer valor és la responsabilitat...

Mircea Eliade, descriu la saviesa dels poblats antics quan recorda la vida de l’home arcaic (concretada en la repetició d’actes arquetípics, és a dir, a les categories i no als esdeveniments, a la incessant represa dels mateixos mites primordials... Nosaltres hi veiem en aquestes paraules una altra manera de parlar de l’essència i de les formes, valorant l’essència com el motor de la vida. 

A través de diferents estils i punts de vista hem de saber veure allò que és essencial per a la vida de l’ésser humà, a fi de no absolutitzar les formes, esclavitzant-nos en la lletra que mata... Hem d’apreciar i estimar les cultures... i la millor manera de fer-ho és posant-les al seu lloc en el conjunt del dinamisme humà. El pitjor mal que podem fer a l’Església és atribuir-li facultats que no li corresponen...

Continuarem...