CONTINGUT I FORMES

Si volem “fer” la veritat hem de tenir en compte  el caràcter holístic de la realitat.  L’holisme és un terme nou, però allò que vol expressar ja és antic i alhora sempre recordat pels grans pensadors. Quan Plotí parla de l’U com a símbol de la perfecció i descriu l’univers com un moviment de sortida a la multiplicitat i de retorn a la unitat, i quan sant Joan recorda l’oració de Jesús dirigida al Pare, que diu: que tots siguin U com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que també ells estiguin en nosaltres... en el fons estan dient el mateix. En aquests casos no es tracta d’un U numèric, sinó d’un U qualitatiu. I quan sant Francesc de Sales parla de la unitat en la diversitat o quan Jaspers parla de l’ englobant com allò que uneix objecte i subjecte, s’estan igualment parlant de la mateixa realitat espiritual. No hi ha unitat sense diversitat, perquè el “tot” de la vida s’expressa en cada una de les parts a través de les quals es manifesta, sense diluir-les. Es tracta, per tant, d’una unitat que no exclou la diversitat d’expressions ni de cultures. Diu els Fets dels Apòstols: Tots, cadascú amb la seva pròpia llengua i cultura entenien el que deien els apòstols...  Ac 2. El missatge era dirigit a l’home, fos quina fos la seva raça o cultura. perquè, com a homes, tots som iguals. L’home és la unitat que s’expressa en la diversitat de cultures i religions.

En canvi la uniformitat exclou la diversitat. I quan la societat actual parla sovint de la necessitat de la unitat, més aviat està parlant d’uniformitat. Aquest fet demostra la superficialitat en la qual vivim, tant en el món civil com en el religiós. En aquest sentit veiem que es pot tergiversar la realitat de dues maneres: confonent el  contingut amb les formes i posant les dues coses en el mateix nivell en l’escala de valors o quan les formes ja no expressen el contingut del qual diuen derivar, sinó que procedeixen d’uns conceptes i doctrines alienes al primer missatge. Amb això es trenca el caràcter holístic de la realitat. Avui dia, en el moment històric en què vivim, menystenir aquestes distinció com a supèrflua o com a subtilesa fora de lloc és amagar el cap sota l’ala. En el fons i d’una manera inconscient posem en el mateix sac fe i llei, sense tenir en compte que amb això destruïm el missatge nuclear de l’Evangeli i de sant Pau, el qual consisteix en contraposar i posar de relleu aquestes dues formes de religió: La que viu de la fe i la que viu de la llei.  Una salva i l’altra no. L‘objecció que diu que sant Pau es referia a la llei antiga, és una objecció simplista i infantil, ja que, en el context bíblic, les paraules de l’apòstol no fan al·lusió a una llei específica, sinó a allò que representa el valor “llei” en el context de la religió i de la fe.

Des d’una altra perspectiva veiem que el caràcter holístic supera la divisió interna a la qual està sotmès tot aquell que no ha arribat a la plena consciència de si mateix. La unitat interior es dóna quan el pensament, la paraula i l’acció diuen el mateix. Sovint –en la vida de cada dia i també en el món religiós- amb la paraula diem una cosa i amb el nostre estil de vida i amb la manera de fer les coses en diem una altra. És un mal endèmic que es manifesta quan la fe i la llei o els costums no van a l’uníson. En el món religiós les doctrines i les lleis han fet dir als textos fundacionals allò que mai no han dit. Amb això s’ha creat una consciència general del poble fidel que no té res a veure amb la consciència a la qual fa referència el Nou Testament.

Una relació adequada entre els dos elements: fe i llei, contingut i formes, vi i bots, home i cultura, fa possible la veritat i la vida. Sovint practiquem una religió que és lletra morta perquè hem trencat la relació entre  contingut i formes, entre fe i llei. 

Home i cultura

És important tenir clar la diferència dels dos conceptes i donar a cada un d’ells la importància i el lloc que es mereixen en l’escala de valors. La cultura -i dins la cultura, la religió- és la manifestació històrica viscuda en l’espai i en el temps de la fe de l’home creient. No podem prescindir de la cultura perquè és la manera a través de la qual l’home s’expressa en aquest món i viu la seva vida de fe. D’això es desprèn que el punt nuclear de la disciplina axiològica ha de ser la relació entre el contingut i les formes; entre l’home i la cultura; entre la fe i la llei. Dèiem que, des del punt de vista eidètic l’home no és substància, sinó relació. En la praxi, aquella unió entre l’home i la cultura; entre els valors essencials i les formes d’expressió sovint és tergiversada degut a múltiples factors que es poden resumir en la superficialitat, l’engany, la falta de maduresa espiritual, la mandra d’assumir la pròpia responsabilitat i el desgast del temps.  Factors que ja es donaven en el temps de Jesús i en el de sant Pau.

Quan Jesús va dir: a vi nou bots nous... ho va dir en el marc de la llei i de les tradicions, perquè era la resposta als jueus que li retreien que els seus deixebles no complien amb les normes legals i tradicionals. Jesús els va dir: No es pot posar el vi nou en bots vells... És com si digués:  l’esperit nou requereix lleis noves. Si nosaltres volem renovar l’esperit, no ho podrem fer mantenint tant sí com no, les mateixes lleis i normes de sempre.

UNA VEU EN EL DESERT

Una veu crida en el desert.

La veu de l’Esperit és una veu que crida en el desert. Mt 3. Per això, Jesús va anar al desert conduït per l’Esperit. Mt 4. Jesús en el desert es va posar davant per davant amb si mateix. Es va voler definir enfront de la realitat. Era l’hora d’escollir entre la veritat i l’engany. I Jesús va escollir la veritat. Així és como l’home es defineix amb el que és i amb el que vol ser. Tota altra opció que no sigui posar-se a si mateix nu enfront de la realitat, representa una evasió i un engany. La veritat de l’Evangeli, no és la veritat d’un concepte, sinó d’una existència. És la veritat d’un home sense engany. Així és com va definir Jesús al just: Heus aquí un veritable israelita, un home sense engany. Jo 1. El just, el sant de veritat (no el que necessita miracles) és un home sense engany.

Aquesta veritat existencial només és possible en el desert, en el silenci interior, perquè el silenci és la matriu de la paraula. (Ireneu). Només des d’aquest silenci interior es pot fer l’opció per la veritat. I d’aquesta opció en surt la llum. (Jaspers). Aquesta llum és el coneixement de Déu que té com a fruit la pau. Is 11. Es tracta de la llum que és un mateix: vosaltres sou la llum del món. Mt 5. Perquè el creient no és que tingui llum, sinó que “és” llum. I amb aquesta llum construeix la pròpia història i ajuda a construir la dels altres. Perquè la llum és vida dels homes. Jo 1.

La llum que ens ve de fora fa possible que la llum que tenim dins com a possibilitat esdevingui realitat. Sovint, però, no s’estableix la connexió entre la llum de fora i la de dins per falta de la disposició que neix d’un cor pur, per falta de silenci interior. Encara tenim massa prejudicis que impedeixen la claror de la mirada i la disponibilitat per acceptar la veritat.

Deslliurar-se d’aquests prejudicis és com canviar de pell com la serp. I aquí rau el problema, perquè quan ens toquen la pell posem el crit al cel. La pell són els bots que guarden el vi. La pell és la cultura religiosa que hem rebut amb la qual intentem expressar i viure el contingut espiritual de l’Evangeli a fi de ser fidels a l’Esperit. Però, aquesta pell ja s’ha fet vella i no dóna per a més. Una cultura i unes formes religioses que ja no serveixen per viure i expressar el missatge de l’Evangeli, perquè el cuiro s’ha envellit i fa el vi agre. Si ens entossudim en mantenir unes formes caduques; si persistim en una lectura material i no espiritual (literal i no simbòlica) dels textos fundacionals, perdrem la veritat del Crist. El mateix Jesús ens va advertir, dient: Convé que me’n vagi, perquè si no me’n vaig no vindrà a vosaltres l’Esperit. Jo 16. Volent mantenir com a punt últim i absolut de referència per a la fe a Jesús de Natzaret temporal, hem perdut el Crist ressuscitat. Hem volgut mantenir el temps de Jesús fora de l’eternitat.        

Per això, necessitem entrar en el tercer nivell de consciència per tenir el coratge de ser i de creure. És a dir, de ser testimonis de la veritat, ja que no és qüestió de poder, sinó de voler. Només en el tercer nivell de consciència podem veure fins a quin punt arriba la nostra sinceritat a l’hora d’acceptar plenament el do de Déu. Fora d’aquest nivell no tenim prou llum ni capacitat. Fora d’aquest nivell som com aquells que miren, però no hi veuen. Mt 13. Si ens quedem en el nivell de la raó, només anirem temptejant i serem com aquell cec que veia els homes, però els veia com arbres que caminen.  Mc 8., i tractarem els altres com objectes en benefici dels nostres interessos i necessitats. Només amb la raó i sense la mirada espiritual, el coneixement que tindrem de l’Evangeli serà un coneixement informatiu i potser molt erudit, però no tindrem consciència de la seva realitat. Coneixerem el format i les lletres i poca cosa més. Però, la lletra sola, sense l’esperit, és lletra que mata.  2 Cor 3. Hem de vigilar i vetllar perquè les nostres reunions i les nostres activitats no siguin lletra que mata.

EL NOU NAIXEMENT

T’ho ben asseguro, va dir Jesús a Nicodem, ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Nicodem no entenia aquestes paraules i va preguntar a Jesús: com pot néixer de nou un home que ja és vell? Nicodem, el mestre de la llei, no ho entenia. Però, ho entenem nosaltres? Nosaltres parlem de renovació, parlem de canviar les estructures i sovint ho fem sense haver nascut de nou. Els nostres costums de sempre han format com una segona naturalesa que ens fa incapaços d’una renovació en profunditat. Fem les coses recolzats amb els nostres raonaments i això vol dir que és l’home vell el qui les fa. Estem en un nivell de consciència de mitja muntanya. No és l’home nou el qui actua, perquè l’home nou no viu dels seus raonaments i dels seus costums ancestrals, sinó que viu de la fe. El just viu de la fe, diu sant Pau. Encara no hem nascut de dalt. I hem de tenir en compte que, de la carn, només en neix la carn; i de l’Esperit en neix l’Esperit.  

Si volem viure de la fe i no de les nostres lleis, hem de tornar a néixer. I això vol dir, no solament tenir un nivell més alt de consciència, sinó gaudir de l’experiència d’una nova realitat. No és solament veure més clar les coses, sinó veure-les des d’una altra perspectiva.  Ara bé, si volem néixer de nou hem de fer morir l’home vell. Sant Pau compara el baptisme amb una sepultura i diu: Ignoreu que tots els qui hem estat batejats en Jesucrist hem estat submergits en la seva mort? Pel baptisme hem mort i hem estat sepultats amb ell. No n’hi ha prou amb el baptisme d’aigua com el de Joan. Cal ser batejats amb aigua i amb Esperit. Aquest segon baptisme no se celebra amb un ritus com el primer. Se celebra amb el testimoni de la vida. Per això l’Església sempre ha equiparat el testimoni dels màrtirs amb el baptisme i l’ha anomenat baptisme de sang. L’Evangeli parla de ser batejats amb foc. Fou el mateix Jesús qui va dir: Haig de rebre un baptisme, i com desitjo que això es compleixi, i ho deia referint-se a la seva mort.

El testimoni de vida dels cristians d’avui és el millor llibre que ens ensenya com van viure els cristians d’ahir. L’escolapi que viu a fons la seva vocació ens ensenyarà millor que els llibres i les Constitucions qui va ser Josep Calassanç i ens farà entendre millor la seva obra. L’esperit és el qui dóna testimoni del que hi ha en l’home. L’esperit és alè de vida. I aquest alè de vida és manifesta en la intenció, després en les actituds, després en els actes. En definitiva, en el testimoni de vida. El màrtir dóna testimoni de la seva fe. La fe és alè de vida eterna.

I l’esperit és llibertat: El vent bufa allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Així mateix passa amb el qui neix de l’Esperit. Si volem viure de l’Esperit hem de ser lliures. No podem estar lligats a res. Ni a lleis, ni a estadístiques, ni a ritus de cap classe. Per aquí, diu sant Joan de la Creu referint-se a les altures de l’esperit, no hi ha camí. El pas de l’obediència servil a la llibertat és el que fa possible el naixement de dalt. Si no arribem a aquest nivell, tot serà com donar cops de puny a l’aire.

Aquí a la terra hem de fer servir les lleis, les normes, les estadístiques. Però, no hem de viure de tot això. Hem de complir els manaments. Però, la veu de l’Esperit ens dirà: encara et falta una cosa. I aquesta cosa que ens falta és l’única necessària. La que dóna sentit, coherència i fermesa a les altres.  Aquest és el llenguatge del tercer nivell de consciència propi de l’home nou. I aquesta cosa necessària no és una cosa, sinó una disposició. No n’hi ha prou amb deixar casa, xarxes, família, costums... cal sacrificar el propi fill. És a dir, allò que més estimem, fins i tot la pròpia vida. Fins i tot la pròpia religió: Qui estima la seva vida, la perdrà. Cal sacrificar la pròpia religió (institució), si volem guanyar la religió (virtut). Jesús va sorprendre els seus deixebles quan, parlant del símbol més apreciat pels jueus: el Temple, els va dir: D’aquest Temple tan meravellós que veieu i admireu, no en quedarà pedra sobre pedra. Seríem capaços nosaltres avui dia d’acceptar aquestes paraules de Jesús dites dels nostres temples, encara que siguin enteses en sentit simbòlic?     

L’esperit es troba més enllà del que nosaltres podem comprendre amb els nostres raonaments. Deixem-nos aquí d’altres subdivisions que marquen les etapes del camí espiritual i posem l’atenció en aquesta alternativa que anem comentant i que marca un abans i un després. L’estat de l’Home Nou és el que defineix i marca l’entrada al nivell de la fe i deixa aparcat per sempre el nivell de l’home vell que depèn dels interessos d’aquest món, fins i tot dels interessos de caire religiós. És com una espècie de metamorfosi. Sta. Teresa ho compara amb el cuc que es converteix en papallona. El cuc s’arrossega per terra, la papallona vola pels aires del cel i viu de les essències més pures de les flors. És el salt definitiu d’aquells cristians que han passat anys i anys lluitant per ser fidels a les promeses que un dia van fer al servei de l’Evangeli. És tan gran el salt i provoca un daltabaix tan sorprenent en l’esperit del qui l’experimenta i es veu una llum tan potent que eclipsa totes les altres llums anteriors, que fa dir, com santa Àngela de Foligno, per exemple, va dir: Ara veig que l’amor que abans tenia a Jesús era una burla. I quan el creient arriba a aquest estat i rep aquesta experiència, ja no la deixa per res del món. Quan Josep Calassanç va trobar la seva vocació en el servei als nens del carrer, deia als qui li preguntaven per la seva decisió: res ni ningú no em farà canviar d’opinió.

Hem de buscar grups que visquin aquesta realitat. La manera de compartir-la i de portar a terme un projecte concret de servei als germans, vindrà després per si sol.

VERS UNA NOVA ERA RELIGIOSA

No podem tancar els ulls davant la nova llum que Déu ens dóna a través de tots aquells que amb sinceritat de cor, cerquen la veritat, es diguin profetes,  savis, pensadors, etc.

Si prescindim d’aquesta llum, el problema és nostre i ens haurem d’atendir a les conseqüències. De totes maneres, la Veritat segueix el seu camí. I si no som responsables del moment històric que ens toca viure, si no donem la talla, Déu donarà a uns altres la cura de la seva vinya, perquè li doni el fruit que espera. Déu no es farà gaire problema  que “aquests altres” s’anomenin laics o religiosos. En tot cas, el problema el tenim nosaltres.

Moment històric axial. Ja és hora de despertar del son. No podem continuar donant cops de puny a l’aire... La situació del món en aquest segle demana una superació radical dels paràmetres de consciència humana que ha estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat.... Panikkar. 

No podem continuar essent un poble que viu en les tenebres... Déu ens ha ofert una gran llum... No podem continuar enfangats i dividits per les formes externes, ni pels nostres dogmes, ni per les nostres petites veritats o mentides... Quan li van oferir a David la cuirassa de Saül per lluitar contra el gegant enemic Goliat, va trobar que era massa pesada... La cuirassa, que representava les institucions jueves, no li va servir. Hem d’anar lleugers d’equipatge, ens diu també Jesús. A l’hora de compartir la paraula, no hem de portar bastó, ni sandàlies, ni sarró... A l’hora de cercar la veritat, no hem d’afegir més coses, sinó treure’n... ens diu el Mestre Eckhart. La paraula de la veritat s’ha de deslliurar de fórmules doctrinals del passat que avui són com cuirasses que ens ofeguen i ens esclavitzen.       

Estem lligats a unes formes externes que han modelat la nostra ment i han fet canviar l’ordre dels valors que formen l’entramat de la nostra vida, donat més importància al valor de la llei que al de la fe, en siguem conscients o no. Per això, la conversió de la qual ens parla l’Evangeli representa i és un canvi de mentalitat. Ben cert, Jesús va dir: no és l’home per al dissabte (la llei), sinó el dissabte per a l’home. I sant Pau recalca que no és la llei, sinó la fe allò que salva. L’home és l’objectiu final, no les nostres institucions que són només un mitjà que s’ha d’adaptar a les circumstàncies i als temps i que, avui, han de tornar a adquirir aquell nivell de clarividència i intel·ligència que tenien en un principi i que hem perdut a causa de la rutina acumulada amb el temps i de l’ accídia del nostre cor. 

Ens hem lligat a les formes, i el nucli essencial de la fe ha quedat en segon o en últim terme. I si, a mitja veu, intentem renovar les coses, llavors una consciència deformada o poc formada, ens impedeix desobeir l’església (en minúscula) i, en canvi, no tenim cap por de desobeir Déu, malgrat que Pere va dir que primer és obeir Déu que els homes. La vida està en el vi i nosaltres l’hem posat en els bots. El vi necessita els bots per guardar-se però el vi no són els bots. És una aberració confondre la comunitat de fe amb la institució eclesiàstica.... Sovint els bots que fem servir fan malbé el vi de l’esperit que hi volem posar. 

Per tot això ens hem de preguntar a quina distància estem de la Realitat.

Ens hem allunyat de la Realitat. Cadascú pel seu compte ha volgut construir la seva torre de Babel i no ens hem entès. Per això, si volem tornar a posar les coses al seu lloc, deixem per un moment, diu Panikkar, de ser professionals, catòlics, cristians, fins i tot homes... Hem de deixar les nostres pedres i començar de nou amb els fonaments que ja estan posats per Déu des d’un principi i que Jesús no ha vingut a abolir i que, per tant, nosaltres hem de continuar respectant i, sobre ells, edificar la nostra casa cultural i religiosa, no sobre les nostres teories i els nostres interessos emmascarats.

David amb una pedreta en va tenir prou per vèncer l’enemic. És la pedreta que guarda el nom que només coneix aquell qui el té. A aquesta pedreta li podem donar el nom de llibertat. És el tresor amagat en el cor de cada creient. La llibertat és el punt de referència últim a l’hora de cercar la veritat: La veritat ens farà lliures i només des de la llibertat podrem arribar a viure de la fe i serem capaços de fer la veritat en l’amor. No hi ha cap autoritat humana, tingui el nom que tingui, que estigui pel damunt de la llibertat personal de cada creient, ni tan sols la Bíblia, l’Alcorà, el Tao o el que sigui.

Déu revela a cadascú la seva veritat, la qual ha de ser confrontada amb la comunitat de fe, que és el petit ramat, símbol de la presència del Crist, perquè: On dos o tres de vosaltres esteu reunits en el meu Nom, allí hi estic jo.

Ara bé, per conèixer el nom amagat que Déu ens ha concedit, cal viure i residir en el tercer nivell de consciència. (En el primer nivell hi tenim la consciència sensorial, en el segon, la consciència racional i en el tercer, l’espiritual). El lloc de trobada és decisiu si volem gaudir de la Llum. Per això els deixebles van preguntar a Jesús on vivia: On vius?  Com si preguntessin: En quin nivell de consciència resideixes, des del qual dius el que dius i fas el que fas?

Només el tercer nivell és el lloc adequat per poder comprendre l’Evangeli. Des de la raó parlem de la fe, però, no vivim de la fe. I si no vivim de la fe no podem comprendre l’Evangeli. La fe és un coneixement que va més enllà del coneixement de la raó. No en contra, però sí més enllà. A un coneixement fet de conceptes i d’informació, hem d’anteposar un coneixement fet de saviesa i de consciència espiritual.

Les comunitats de fe han de ser el lloc on es viu intensament el tercer nivell de consciència. És qüestió de vida o mort. El paper de Maria de Betània és propi de les comunitats de fe. Els creients, d’acord amb els mestres del passat, han d’assumir els dos papers: el de Maria i el de Marta. Però per a aquell que es dedica a fer el paper de Marta a través de la seva activitat educativa o apostòlica, el moment de la comunitat és sagrat. És el moment de viure el paper de Maria, és el moment d’aquell silenci que és la matriu de tota paraula que ve del cel. En el moment històric axial en què vivim, aquell silenci interior representa la gran responsabilitat davant del món. És allò, que per davant o per damunt de qualsevol altre motiu, dóna raó de ser i justifica l’existència, encara avui, de les petites comunitats. L’evasió d’aquesta responsabilitat en favor d’altres activitats més peremptòries pot ser senyal de la lenta extinció d’una religió que resta fora del seu context històric.

Però, el tercer nivell de consciència demana prendre’s seriosament el món de les virtuts tan afectives com intel·lectuals:

Sinceritat, coherència, intel·ligència, saviesa, fidelitat a si mateix, acceptació del Misteri, discerniment, fortalesa espiritual, decisió ferma d’esgotar totes les possibilitats d’humanitat, és a dir, de bondat, de veritat i de llibertat, de silenci interior... Les virtuts són la matèria primera del tercer nivell de consciència, el qual ja no pot continuar essent només per a un grupet d’elegits anomenats místics o espirituals, sinó que s’ha de considerar a l’abast de tots aquells creients que vulguin ser responsables de l’Evangeli que han escollit com a norma de les seves vides.

La llibertat és el do suprem fet per Déu als homes. Cf. Eckhart.  La missió de l’església és guardar i fomentar aquesta llibertat, no ofegar-la amb les seves normes i decrets.

La llibertat és acceptació plena de la vida. Aquesta acceptació inclou el seu desenvolupament, l’acompliment de totes les seves possibilitats d’acord amb els talents rebuts. Sovint enterrem el talent que Déu ens ha donat, perquè no ens volem exposar a viure sota la nostra responsabilitat.

Si no hi ha llibertat no hi ha vera religió. En tot cas hi haurà aquella religiositat que depèn de normes i lleis establertes pels poderosos del món religiós.

Per tot això, hauríem de considerar l’axiologia fonamental, com la disciplina estrella. Acostumats a la informació fàcil i a mantenir-nos amb el que s’ha fet sempre, hem deixat ben guardat en el rebost de la casa els valors fonamentals de l’home que són els que va viure i ensenyar Jesús de Natzaret. L’home que s’encalla en les formes de sempre, perd la veritat eterna. Aquest és un neci, deia Confuci.

A la pregunta que sovint ens ve espontània: Què hem de fer doncs? Hauríem de dir que la resposta no està escrita en cap llibre. Només té resposta la comunitat de fe, és a dir, la que viu en aquell nivell de consciència espiritual en el qual foren escrits els Evangelis.