5
– EL TRESOR AMAGAT
Des
del moment en què les paraules diuen únicament i exclusivament el
que un hom vol dir i no deixen espai al que també l'altre vol dir,
des del moment en què passen a ser solament signes i deixen de ser
símbols, des del moment en què només assenyalen quelcom i no són
ja l'expressió, la manifestació i amb això el vel mateix d'aquest
“quelcom”, des d'aquest moment degeneren fins i tot com a
paraules.
La
paraula és “signe” quan fa referència al món material i
racional. La paraula és “símbol” quan fa referència al món de
l'esperit. En aquest últim cas, gairebé és sinònim d'allò que
els diccionaris ho descriuen com accepció figurada. No hem sabut
trobar -en general i després de dos mil anys- la
perla fina
de l'Evangeli, perquè l'hem llegit com si el seu missatge (les seves
paraules) fossin paraules signe, és a dir, paraules referides a les
necessitats d'aquest món. No l'hem llegit simbòlicament, en gran
part perquè no hem tingut consciència de la importància i realitat
d'aquest llenguatge i perquè la realitat de la vida espiritual l'hem
tingut quasi com una cosa d'un altre planeta o dirigit només a un
grupet d'ànimes escollides.
No
tot el que en diem paraula és paraula. Hi ha molts vocables,
grafies, fonemes, termes gramaticals, que si ens mirem les coses des
del tercer nivell de consciència. més aviat són sorolls
d'esquellots o picament de campanes. Hem d'anar a la recerca de la
paraula perquè l'hem perdut. I en perdre la paraula hem perdut
l'home, perquè, com diu la nostra cultura: la
paraula s'ha fet home. La
paraula, allò que els grecs en deien logos, és més que un terme
gramatical. És la manifestació de la divinitat. Una vegada més hem
de dir que l'expressió de Jesús: De
tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia
del judici, no
es una hipèrbole exagerada, sinó que denota un coneixement profund
de la realitat de la vida espiritual. Els qui estem a anys llum del
món de
l'esperit som nosaltres. Imaginem-nos, si podem, a Jesús dient
aquestes paraules en el context del mitjans de comunicació actuals
del món social, polític, eclesiàstic...
Amb
altres termes: la paraula és expressió del pensament i el pensament
és expressió de l'home i l'home expressió de Déu.
Però,
sovint
no és així. Ho sabem prou. Si fos així tots seríem sants i el món
seria un oceà de pau. Ens falta coherència entre el que diem i el
que som. Avui dia s'hauria de considerar la coherència com la clau
de volta que sosté tot l'edifici espiritual.
Portem
molts anys d'història i de tradicions i això és una riquesa, però
pot ser també un parany que ens impedeixi fer un pas més en la
comprensió de la veritat. Tot depèn de com interpretem les paraules
amb les quals llegim la història.
Sovint
les paraules esdevenen
mers instruments per a la transmissió de missatges xifrats, oberts
solament a aquells que prèviament en posseeixen la clau.
D'aquesta
manera i durant molt temps, l'església catòlica s'ha atribuït el
paper o l'autoritat d'interpretar oficialment els textos bíblics.
Avui dia aquesta actitud es pot considerar com un fet anacrònic.
L'Esperit Sant, el
qui ens dóna a conèixer la veritat plena,
baixa en el cor de cada creient en el dia del baptisme.
El
llenguatge simbòlic és el llenguatge propi dels textos espirituals.
És el que feia servir Jesús mitjançant les paràboles... Alguns
savis
i entesos
pensen que el seu llenguatge conceptual i acadèmic és superior al
llenguatge simbòlic, però es queden sense entendre la paraula de
Jesús. El seu missatge entès
pels petits
i senzills
resta
amagat als savis i entesos.
En
les paraules de Panikkar, i d'altres autors com ell, hi ha molta
densitat de vida. Si les llegim de pressa, perdrem una gran ocasió
de rebre vida. Per això diu el mateix Panikkar: Estem
avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar”
paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules
esdevinguin carn, que se'ns incorporin...
Mirem, doncs, de seguir el seus consells per a no malbaratar el poder
de la paraula.
Molt
fàcilment, aleshores, (quan les paraules deixen de ser símbols i es
converteixen en signes) els termes poden convertir-se en una eina de
poder en mans d'aquells que dicten el seu significat o que coneixen
les claus per desxifrar els signes.
En
contra d'això hem de dir que L'Esperit Sant actua directament en
l'ànima del creient. No necessita intermediaris: No
necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única
mediació possible és el nostre ésser mateix. No hi ha altra
mediació que nosaltres mateixos.
Quan
la paraula està en mans de l'autoritat
no cal ja ni interpretar ni comprendre aquests signes; són només
ordres o advertiments per a l'orientació de cadascú, però no
formen part d'un mateix ni són revelacions de la realitat.
La
realitat no està en mans de ningú. Només Déu n'és el Senyor. La
realitat es fa present en el cor net, que pot ser el del Papa o el
del creient anònim. I tant un com l'altre comparteixen amb els
altres el do de Déu, cadascú
a la seva manera i mesura.
Hem
buscat una falsa seguretat en una obediència equívoca. Ens hem
quedat a mitja muntanya de Déu, si és que hi hem arribat. Les
nostres paraules són punxons esmussats, no són espases
de dos talls que arriben al moll dels ossos.
No
es pot jugar ni resar, i menys encara ésser amb aquests signes.
Jugar
o manifestar vida sense cap més interès que la vida mateixa és la
màxima expressió de vitalitat. La mateixa Saviesa, diu el Llibre
Sagrat:
Jugava a la terra i la companyia dels homes feia les meves delícies.
Saviesa
és sinònim de paraula simbòlica.
No
es pot parlar d'una forma vertadera amb aquestes mal anomenades
“paraules”, sinó només repetir-les, imitant aquells que imposen
un tal poder sobre nosaltres.
No
podrem ser paraula i, per tant, dir paraules de veritat, si no som
lliures i responsables; si, a semblança de Natanael, no som homes
sense engany.
Quan
una locució designa només allò que un hom vol dir i exclou la
participació de l'altre en la formació del significat de la
paraula, aquesta es fa estèril.
Si
no hi ha comunicació, no hi ha paraula. I com que la vida és
relació, la paraula que no expressa relació i comunió és un signe
sense vida.
Moltes
paraules que es diuen en aquest món, són
veus que clamen en el desert. Altres
veus no arriben a ser paraules perquè no són manifestació de vida,
sinó d'un interès egoista.
Aleshores
la locució es tanca en qui la profereix i exclou aquell que
l'escolta, en lloc de permetre un corrent de comunicació entre
aquells que, per això mateix, haurien pogut no solament apropar-se i
fecundar-se recíprocament, sinó apropar-se mútuament a la
realitat, a la veritat. Tota paraula viva és diàleg.
Jesús
no es va tancar en si mateix, no va viure dins d'un globus de
cristall. No
es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es
va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als
homes.
Jesús
va demostrar que ell no tenia cap pretensió de saber més que els
altres, ni menys la de guardar-se per a si mateix un poder superior a
fi de tenir sempre sotmesos els altres a la seva autoritat: Ja
no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A
vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que
he sentit del meu Pare. I
en un altre lloc va dir: qui
creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de
més grans.
Jesús
no imposa cap forma de vida a ningú. Al paralític,
després
de deslliurar-lo de la seva dependència de la llei jueva: “la
llitera”, li va dir: I ves-te'n
a casa teva, és
a dir, a la teva cultura, a la teva família física i espiritual...
Les
vertaderes paraules no són instruments en mans d'alguns, sinó part
de la interacció humana, còsmica i també divina, i signifiquen
allò que tots acorden que signifiquin en l'acte de l'intercanvi
dialògic.
Formen
part de la mateixa persona. Recordem que el creient no solament diu
paraules, sinó que és paraula. Per això, quan ens comuniquem a
través de la paraula, som nosaltres mateixos els qui ens comuniquem.
No donem o rebem coses, sinó vida.
D'altra
manera, no són paraules vives: estan mortes, “endoctrinen”, no
eduquen.
Amb
profunda saviesa, a l'Índia, certes sentències condensades i sovint
críptiques, com cristal·litzacions de múltiples paraules, foren
anomenades sutra, és a dir, brins, fils, que d'una manera aforística
i “seminal” miren de vincular-nos amb algunes de les grans
intuïcions de la humanitat.
Les
paraules dels Llibres Sagrats a les quals en diem “paraula de Déu”,
ens connecten a través d'unes formes concretes d'expressió amb el
contingut essencial de la vida. Ens inviten a posar-nos en contacte
amb la font de la vida, amb el misteri, amb l'infinit.
Un
sutra és una sutura; cus no per mitjà d'una cirurgia artificial
sinó pel propi poder de les coses, no solament per mitjà dels
pensaments complexos dels tractats més elaborats, sinó que ens
uneix també a nosaltres mateixos amb la realitat, revelada i
encoberta en els mateixos sutra.
Obtenim
la llum, no solament a través d'uns coneixements que ens vénen de
fora, sinó despertant la paraula adormida que està esperant dins
nostre el moment de la nostra fidelitat.
L'autor
creu expressar no una opinió particular, sinó el paradigma d'una
experiència que està destinada a ser cada cop més freqüent en el
nostre temps: l'experiència de reunir o, més aviat, de concentrar
en un mateix diversos dels filons en els quals s'han acumulat les
intuïcions fonamentals de la humanitat.
L'autor
vol fer com una síntesi dels valors nuclears que formen com la
matèria primera de l'existència i de la vida espiritual del
creient.
Ja
no volem per més temps ser només fills d'Eva, de Manu, d'Israel:
volem ser Fills de l'Home.
Ja
fa temps que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes: Fills
meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics.
L'ordre
en l'escala de valors és molt important. Tant, que d'aquest ordre en
depèn la salvació: L'ordre,
deia sant Agustí, és
amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet.
Aquest ordre el va expressar Jesús dient: No
és l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home.
Capgirar aquest ordre representa el màxim allunyament de l'Evangeli.