9 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

En un dels seus llibres, que té per títol: La plenitud de l'home Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada, amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Tant de bo que nosaltres tinguem el coratge i la capacitat d'entrar en aquestes cavernes de la vida per veure cara a cara el que som i el que estem destinats a ser, i deixar de viure en la il·lusió de les nostres fàcils creences, entrampats per la comoditat de les mitjanies.

Panikkar diu que vol aprofundir en la fe que li ha estat donada. Prenguem nota d'aquesta observació, perquè avui dia, n'hi ha que contemplen el passat de la pròpia cultura com una cosa obsoleta i superada, com allò que hem d'oblidar. En part perquè ho posen tot en el mateix sac: el que és bo i el que no ho és. Hem d'evitar una mirada superficial del passat, si no volem caure en els mateixos defectes que critiquem, encara que amagats en altres conceptes emprats avui dia.

El qui és savi de debò, viu en el present, i el viu de cara el futur, sense oblidar les arrels que el lliguen al passat. El savi no és un ésser petrificat. És un ésser viu que forma part de la història, considerada com una possibilitat oberta a l'infinit en amplada, llargada, alçada i profunditat, (CF. Ef 3,18.)

La fe que li ha estat donada a Panikkar és la pròpia de la cultura cristiana a la qual fa referència en una part del seu llibre. Vol dir que, el llenguatge que fa servir per exposar el seu pensament sobre la plenitud de l'home és el propi de la cultura que ha rebut i en la qual ha viscut. Cada cultura té una manera pròpia i natural d'expressar-se.

Des d'aquesta perspectiva podem dir que som hereus de 6000 anys d'història... I vistes les coses des del seu caràcter d'eternitat, també podem dir com Jesús: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo 8,58. Aquest “fill de l'home” etern, és el que volem conèixer a través del llenguatge cultural que hem rebut.

No podem prescindir del que hem rebut. La cultura forma part de la nostra humanitat. Tanmateix, l'home és més que la cultura. Repetim aquí que la veritable virtut té el caràcter paradoxal, és a dir, que uneix els dos extrems. En el context que estem parlant vol dir que hem d'estimar la pròpia cultura amb llibertat. Qui no estima la pròpia cultura serà un ésser humanament inacabat, però, qui es fa esclau de la pròpia cultura es torna fanàtic i no viu des del contingut essencial de la vida i, per tant, no podrà aconseguir la plenitud de l'home. Ens hem de deslliurar, ni que sigui per un moment, de la nostra història mil·lenària per veure l'home (l'home que supera l'home) que dóna sentit a aquella història que ens ha atorgat una manera de ser i de pensar i de la qual no en podem prescindir. Aquesta és la paradoxa de la vida.

I Panikkar diu que ho fa -allò d'aprofundir en la fe que li ha estat donada- amb la intenció de desembocar en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat. La vida corre com un riu subterrani que ens alimenta en la mesura de la nostra capacitat d'assimilació.

Els gran pensadors intenten bussejar dins d'aquest món interior i d'ells aprenem moltes coses que resten amagades a tots aquells que en tenen prou amb viure una vida dels sentits i a tot estirar una vida intel·lectual sovint bastant migrada, malgrat que: la primera tasca de tota criatura és la de portar a la seva perfecció, la icona d'allò real que tots nosaltres som. Ser fidels a aquests “deure” de perfecció reporta la més gran felicitat. Per això, no resisteixo la temptació de recordar, una vegada més, les paraules incisives de sant Joan de la Creu que, en el seu Càntic espiritual, diu: Oh ànimes creades per a aquestes grandeses i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants béns!

Aquestes paraules només són comprensibles quan les diuen els qui han tastat i experimentat la vida en la seva dimensió més pregona. No són fruit de mera teoria... Per això, ens han de fer pensar seriosament allò que estem perdent quan ens acontentem amb les formes externes i amb els actes que prescriu la llei humana, tant civil com religiosa. Si ho féssim així, sentiríem la veu de Jesús que ens diu a nosaltres, de semblant manera que ho va dir, en el seu dia, a aquell jove ric que complia tots els manaments: Encara et falta una cosa. Lc 18,22.

Hem de ser capaços, doncs, d'alliberar-nos de tots els condicionaments que ens esclavitzen (Cf. Krishnamurti) per trobar l'home que som i que hem de ser. Perquè hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar

En aquest sentit més pregon i lliure de condicionaments històrics i de llenguatge, Panikkar es dirigeix a aquells lectors per als quals el nom de Crist no té un significat particular... Però, també escriu per a tots aquells que el vulguin escoltar des del seu “lloc” cultural i religiós. Escoltem, doncs, el que diu: A aquests lectors no els diem que Crist és la plenitud de vida, sinó que, aquesta Plenitud que té tant noms, en la tradició cristiana, és anomenada Jesús el Crist.

Nosaltres podríem acabar avui aquesta reflexió amb l'oració de sant Anselm: Ensenyeu-me a cercar-vos, Senyor, i mostreu-vos a mi quan us busqui, perquè ni puc recercar-vos si vós no me n'ensenyeu, ni puc trobar-vos si vós no us mostreu a mi. Us cercaré amb el desig, us trobaré tot estimant-vos, i us estimaré tot trobant-vos.

8 – BRINS DE PARAULA

Textos i comentaris

La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa i especialment per a la cristiana. Panikkar. Tant més quan la cultura occidental, caracteritzada per l'especialització... tendeix a identificar l'essència de les coses amb la seva diferència específica. Panikkar.

Entendre el que això vol dir i posar-ho en pràctica és la condició indispensable i necessària per a una bona reforma de la religió i de la societat en general.

Diuen els savis: La religió no és forma, és contingut. Muhammad Yunus. Aquesta manera de parlar posa l'accent en allò que és “per se”, en allò que és essencial. Les formes també es poden dir religió si són expressions culturals fidels al contingut essencial. Sovint, però, els manca aquesta identificació i llavors no són religió, sinó que esdevenen poders que anul·len la consciència dels creients.

De fet, la història ens diu que, en general, les formes: ritus, dogmes, cerimònies... no són expressions fidels al missatge original, sinó que deriven d'altres interessos culturals, polítics i de poder, Llavors tals formes esdevenen font de fanatismes, i fan creïble la dita que afirma: el pitjor enemic de la religió és la religió.

La veritable fe es fonamenta en la virtut: La justícia, la bondat, la veritat. Les formes són com el vestit, com la manera cultural d'expressar i manifestar la fe. I el vestit és per al cos i no el cos al servei del vestit.

Si Plotí va dir que: Sense virtut, el Déu del qual es parla és un mer nom, quelcom semblant podríem dir de la religió: Sense virtut, els ritus, els dogmes, els sagraments... són un mer nom, buit de realitat espiritual.

Déu és amor, és llum, diu l'Escriptura. I l'home és paraula, és a dir: és expressió -imatge i semblança- de Déu; és fill de la llum i de l'amor. La seva naturalesa és, per tant, virtut.

La Virtut que es manifesta a través de multitud de noms (les virtuts) d'acord amb la manera com es manifesta, no és solament un acte. És una actitud personal que denota una relació específica amb si mateix i amb els altres. I recordem que, segons els grans mestres, la vida és relació. Això vol dir que la virtut és vida, és la naturalesa pròpia de l'ésser en la seva dimensió espiritual.

La virtut de la religió es fruit d'aquella fe que creu en Déu (Cf. He 11, 1-6). i actua en conseqüència en tots els actes de la vida del creient. Així, podem dir, d'acord amb D. Columba Marmión, que tot acte del creient és religiós. No solament són actes religiosos els que es fan dins de les esglésies.

Aquesta fe no es pot guardar en l'interior d'un mateix. L'ésser humà té necessitat d'expressar amb paraules i gestos allò que sent dins seu... És la fe que creu amb el cor, i confessa amb la boca, segons Pau: Rom 10,9-10. D'aquesta necessitat neixen els ritus, els dogmes, les tradicions... com perles precioses, però que, deslligades de la seva pròpia petxina: el contingut essencial que és la virtut, degeneren en una força obscura que elimina la dignitat de l'home fonamentada en la responsabilitat i llibertat personals.

¿Què és, doncs, la religió? La religió és una virtut, una actitud de l'esperit vers Déu que es manifesta en el coratge de dir “sí” com a resposta al silenci sonorós que es fa present en la consciència de tot ésser humà que malda per ser receptor de la veritat. Un “si” que s'exterioritza a través de l'estil de vida del creient i a través dels seus diversos actes.

La pregunta que ens hauríem de fer, sempre que volem saber en realitat qui som i quin valor tenen els nostres actes, és la següent: ¿De què vivim, de les formes o del contingut? La qualitat de la nostra vida depèn d'allí on posem el cor: On tens el tresor, hi tindràs el cor. Mt 6,21.

No som prou conscients que massa vegades, sinó sempre, vivim en la superfície i no tenim coneixement del que passa en el fons de la vida i, en conseqüència, allò que, de fet, alimenta el nostre esperit són les formes i no pas el contingut. No vivim de la fe, sinó de les creences. I això no salva. Les formes específiques de celebrar la religió, que hem rebut en la nostra cultura, només són un mitjà.

El món actual té la necessitat urgent d'un canvi radical de “civilització”, en el sentit de l'humà. La situació del món en aquest segle demana una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és constant novetat. Panikkar.

No ens podem acontentar amb un canvi de vestit i de formes externes. Ni tampoc podem deixar la solució als qui manen. És el poble -no la massa- el qui sovint aporta la paraula definitiva: La veu del poble és la veu de Déu, deien els antics.

Aprenem, per les grans accions, que l'univers és propietat de cada individu que està en ell. Emerson

Cada ésser és únic i indispensable perquè el Tot es reflecteixi en aquest ésser per tal de ser tot. Un còdol és més que un còdol... La pedra que tinc a la mà codifica tot l'univers. Panikkar

Ara bé, en el camí que porta a la vida, la prudència i la humilitat sempre seran virtuts necessàries, si no volem acabar sent esclaus de nosaltres mateixos. Escoltem el que ens diu K. Jaspers: L'home, com a ésser vivent, forma part de la naturalesa com una de les espècies animals... Com a ésser que obra, que pensa i que crea, pertany a la història... Però, l'home no pot ser comprés a partir del món, ni de la història, ni àdhuc des de si mateix. L'home és allò més enigmàtic, perquè l'home no és un ésser definitiu; el seu ésser seguirà estant ocult en la seva llibertat, que el manté obert, per així dir-ho...

Mai l'home -o la Institució- arribarà a posseir la veritat. Mentre estigui en aquest món, sempre estarà en camí... Aquell o aquells que volen posseir la veritat, es destrueixen a si mateixos i fan mal als altres.