1 – RETALLS

El nom d'aquesta col·lecció fa referència a l'estil dels escrits que són retalls de textos i comentaris del qui escriu. Amb aquests retalls cadascú s'ha de fer el seu propi vestit, doncs, com diuen els grans pensadors: No es pot ensenyar filosofia sinó ensenyar a filosofar. La Veritat és una i es troba més enllà de les nostres pobres especulacions. Per tant, no la podem encasellar en cap sistema filosòfic concret ni en cap formulació dogmàtica determinada.

Mentre no tinguem autonomia pròpia en el pensar i en el decidir per nosaltres mateixos allò que és essencial a la vida, no copsarem el sentit dels textos espirituals clàssics de la humanitat, ni aconseguirem la plenitud del que estem destinats a ser com a imatge de Déu. El creient -parlem de la fe em el sentit més ample- s'ha de poder identificar amb el que diu sant Pau: El qui es deixa guiar per l'Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1 Co 2,15. Ara bé, l'Esperit a qui hem d'escoltar (el creient és definit com l'oient de la paraula: K. Rahner) no el trobem fora, en els llibres o en les conferències, sinó dins nostre, en el més interior del més íntim del nostre cor. St. Agustí.

El sentit simbòlic de les paraules s'ha d'entendre en el context i amb la intenció amb el qual foren dites o escrites. Hi ha moltes classes de contexts: històric, geogràfic, literari, cultural... també hi ha el context propi del nivell de consciència. Si no estem a la mateixa altura de la muntanya de Déu, difícilment entendrem allò que ens ha dit el profeta o el savi, perquè donarem a les paraules un sentit diferent del que ells volien expressar. A més, per connectar amb la intenció del profeta hem de viure i practicar el mateix estil de vida que ell. D'altra manera, ens enganyem.

En començar aquestes reflexions recordem que els humans depenem de la paraula per poder viure, per poder actuar i per poder comunicar-nos. La paraula parlada o escrita ens identifica com a éssers humans i és l'aliment de les nostres vides. L'home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Mt 4,4.

La nostra salvació depèn de l'ús que fem de les paraules. Escoltem el que ens diu el filòsof L. Lavelle: La corrupció de la paraula i de l'escriptura és el senyal de totes les altres corrupcions: ella n'és, a la vegada, l'efecte i la causa. I ningú no pot pensar en purificar l'una o l'altra sense purificar primerament la seva ànima.

Purificar l'ànima vol dir alliberar-la de tota mena d'esclavitud. Per això la llibertat és considerada com un dels valors nuclears de la vida humana i espiritual. La seqüència de l'Evangelista Joan acaba dient:... i la veritat us farà lliures. Jo 8,32. Les dues paraules o conceptes es necessiten mútuament per poder subsistir, tant l'una com l'altra. Podríem dir, glossant els filòsofs, que veritat i llibertat és prediquen una de l'altra. No hi ha veritat sense llibertat, ni llibertat sense veritat. Les dues paraules són com la catifa sobre la qual hem de caminar i són com la condició que fa bons tots els altres valors. En definitiva: es tracta d'estimar amb veritat i llibertat. Això és el que ens fa “justos” davant de Déu.

No n'hi ha prou amb servir-se de les paraules consagrades per la tradició. Cal donar a les paraules el significat que tenien en el seu origen. Aquí és on sovint hem de percebre la gran corrupció del llenguatge: quan donem a les paraules originals un sentit diferent del que els és propi.

Ser paraula -amb el Crist- és allò que ens correspon i el que hem d'arribar a ser. Sovint les nostres paraules tan sols són com esquelles sorolloses o címbals estridents. 1 Co 13,1. Amb més freqüència usem les paraules en sentit literal, el sentit que es refereix a les coses materials. Ens costa més llegir paraules en sentit simbòlic, el que es refereix a les coses espirituals. I ens costa fer-ho, fins i tot, en textos que van ser escrits per donar un missatge espiritual i, per tant, amb intenció espiritual. Tenia raó Joan XXIII quan deia que l'Evangeli encara està per descobrir. Més difícilment encara arribem a ser paraula.

Repetim: Les paraules poden signes o símbols. Són signes de les coses materials i símbols de les coses espirituals. Però, el mot “paraula” hauria de significar en primer lloc, allò que som per naturalesa.

Escoltem, ara, el que ens diu el filòsof Emerson referent al llenguatge:

... Les generacions precedents contemplaven Déu i la naturalesa cara a cara; nosaltres veiem a través dels ulls dels qui ens han precedit. Però ¿per què no podem fruir també nosaltres d'una relació original amb l'univers? ¿Per què no podem tenir una poesia i una filosofia fruits de la nostra pròpia intuïció... i una religió revelada a nosaltres...? ¿Per què cercar a les palpentes entre els ossos del passat o fer de la generació viva un seguici disfressat amb descolorides vestimentes?

Déu sempre parla. Sempre ha parlat i mai no deixarà de parlar. Per tant, mentre hi hagi homes que escoltin hi haurà revelació. Limitar la revelació a uns escrits escollits per una determinada formació religiosa a fi que siguin norma de fe per als seus fidels, no té cap sentit (el fet de limitar). ¿Qui és qui per dir a Déu: Tu ara ja no parlis més?

Continua dient Emerson: El sol brilla també avui. Hi ha més llana i més lli en els nostres camps. Hi ha terres noves, homes nous, pensaments nous... Confiem en la perfecció de la creació, i pensem que qualsevol curiositat que l'ordre de les coses susciti en la nostra ment pot ser satisfeta pel mateix ordre de les coses... la resposta que cerquem és realitza com a vida abans de copsar-la com a veritat.

Si som fidels a la consciència, l'ordre de la creació ens guiarà per entendre la veritat de les coses.

Si no vivim tal com creiem, no entendrem. Per això l'Evangelista Joan diu... si guardeu la meva paraula, coneixereu la veritat... Jo 8,32. En canvi, si no guardem la paraula, si no la vivim ni la fem, no coneixerem la veritat, encara que sapiguem tots els textos sagrats de memòria. Ni sabrem tampoc què vol dir església, ni sagrament, ni eucaristia, ni res.

Emerson considera i parla també sobre la relació entre la naturalesa i el llenguatge: La naturalesa és el vehicle del pensament. Les paraules són signes de les realitats naturals. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit.

El sentit de la creació exterior és el d'oferir-nos un llenguatge per a les entitats i els canvis de la creació interior. Si s'indaga fins les arrels cada paraula utilitzada per expressar un fet moral o intel·lectual, es descobreix que ha estat presa d'algun fenomen material: “correcte” significa “recte”... “Esperit” significa originalment “vent”... Parlem del cor per expressar les emocions, del cap per designar el pensament... Però, no solament les paraules, també els fets són emblemàtics. Tot fet natural és símbol d'algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a un estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l'aspecte natural com a representació. L'home enfurismat és un lleó; l'astut, una guineu; l'home ferm és una roca i el savi una torxa. L'anyell és innocència, les flors expressen per a nosaltres els afectes delicats. Llum i foscor són la nostra expressió familiar per al coneixement i la ignorància; i el calor per a l'amor... ¿qui mira de manera reflexiva un riu sense pensar en el flux de totes les coses?... L'home és conscient d'una ànima universal en l'interior o per darrere de la seva vida individual; i allà, com en el firmament, sorgeixen i brillen la naturalesa de la Justícia, la Veritat, l'Amor i la Llibertat...

L'home és analogista per naturalesa i estudia les relacions que existeixen entre tots els objectes... l'home no pot ser comprés sense els objectes ni els objectes sense l'home... el soroll d'un insecte aplicat a il·lustrar una dada de filosofia o associat d'alguna manera a la naturalesa humana, ens afecta de forma intensa i agradable. ¡De quina manera ha afectat la llavor d'una planta a la naturalesa de l'home per mitjà de l'analogia!... El mateix sant Pau compara la llavor amb el cos humà; Se sembra un cos natural, ressuscita un cos espiritual. 1 Co 15,44. Aquí hauríem de fer esment també de les paràboles tan conegudes de l'Evangeli que parlen de les llavors...

A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric, fins a la seva infància, quan és íntegrament poesia i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals. Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües.

La capacitat d'un home per a vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i el seu desig de comunicar-la sense minva.

Aquestes paraules confirmen la dita que si no es viu la vida, no s'entén.

A la corrupció de l'home li segueix la corrupció del llenguatge.

Quan la simplicitat del caràcter i la sobirania de les idees es trenca pel predomini de desigs secundaris... i la duplicitat i la falsedat ocupen el lloc de la senzillesa i la veritat, es perd en gran mesura el poder sobre la naturalesa com a interpret de la voluntat; es deixa de crear imatges noves, i les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són... les paraules perden tot el seu poder d'estimular l'enteniment o els afectes...

Els savis s'obren pas a través d'aquella dicció podrida i enllacen de nou les seves paraules amb les coses visibles, de manera que el seu llenguatge gràfic és al mateix temps un convincent certificat de: qui el fa servir ha establert una aliança amb la veritat i amb Déu.

L'home que parla seriosament descobrirà, si observa els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys lluminosa sorgeix en la seva ment junt amb cada pensament, proporcionant-li la vestimenta adequada per a ell.

Cada escriptura ha de ser interpretada des del mateix esperit que la va emetre... Una vida en harmonia amb la naturalesa, l'amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin arribar a comprendre el text espiritual.

Tot objecte contemplat correctament obre una facultat de l'ànima.

Totes aquestes paraules del filòsof Emerson, no necessiten comentari!

1 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

L'axiologia és la teoria dels valors. I l'axiologia fonamental o essencial és la que parla dels valors fonamentals o essencials.

Max Scheler fa de l'axiologia un tema central de la seva filosofia.

Un altre autor que adopta l'axiologia formal com el mitjà més apte per renovar el món, és Robert S. Hartman. Així diu aquest autor: En qualsevol cas, l'axiologia formal (ciència dels valors) semblava haver arribat per quedar-se... Estic convençut que els valors profunds i eterns de la vida poden articular-se de forma intel·lectual mitjançant l'axiologia formal.

És cert que la paraula o la disciplina que es fa servir més en el món de la filosofia referent als valors és l'ètica. Lèvinas diu, per exemple: la filosofia primera és una ètica. S'ha de comprendre que la moralitat no s'afegeix com una capa secundària, pel damunt d'una reflexió abstracta referent a la totalitat... la moralitat té un abast independent i preliminar.

Malgrat això, nosaltres preferim la paraula axiologia perquè l'ètica tendeix a fer pensar en normes que s'han de complir o en lleis que hem d'obeir. I la nostra intenció és anar a l'origen i a l'essència d'allò que forma la nostra naturalesa espiritual i que es troba abans que els homes fessin les seves lleis. La paraula més pròpia seria “virtut”. El mateix sant Tomàs d'Aquino anomena “Tractat de les virtuts” a la part de la teologia que després es va denominar “teologia moral”.

La nostra naturalesa espiritual, feta a imatge i semblança de Déu és virtut. Així, Plotí diu: Sense veritable virtut el Déu del qual es parla és un mer nom. De semblant manera podríem dir: Sense virtut la paraula home és com una forma buida de contingut.

Hem parlat de naturalesa espiritual. Haguéssim preferit dir simplement naturalesa i no afegir el qualificatiu d'espiritual, ja que la realitat espiritual no és només una part de la nostra naturalesa humana al costat de la part material, sinó que tota la nostra humanitat és espiritual, és fruit de l'esperit: I l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües. Gen 1,2. És a dir, l'Esperit de Déu amb la seva “energia vital” és el que dóna forma i vida a tota la naturalesa.

La veritable espiritualitat no prescindeix, ni menysvalora la part material. Al contrari l'assumeix i la necessita per expressar la seva espiritualitat. A la puresa de cor (la virginitat) no li fa nosa la realitat sexual del matrimoni. Al contrari, la necessita per poder manifestar que el fill que concep és obra de l'Esperit Sant. Jesús no va venir a abolir la llei o els profetes. Jesús va venir a donar compliment a allò que estava establert des d'un principi. El creient ha de seguir el mateix camí. Imaginar una altra cosa és fruit de pensament humà i anar contra l'obra de Déu.

Plató va presentar la bondat com el concepte últim i fonamental de l'ésser. La Bíblia posa l'amor com l'essència de la vida. Amor i bondat són dos termes sinònims, ja que tots dos indiquen i expressen difusió i comunicació de vida.

Totes les altres virtuts no són sinó noms i formes d'expressar i de viure l'amor o la bondat.

De totes maneres hauríem de tenir sempre presents els transcendentals: unitat, bondat i veritat dels filòsofs o la justícia, bondat i veritat de sant Pau, com a punts de referència nuclears, perquè l'aspecte trinitari és part essencial de la nostra fe i de la nostra vida.

Aquestes virtuts són tan fonamentals que, de primer moment, tenim la impressió que ja formen part de la nostra vida. I això és així, perquè ja les tenim al fons del cor amagades com a possibilitats cridades a esdevenir realitats. Tanmateix estem lluny d'haver assolit la seva perfecció, és a dir, la seva realitat. Com deia Kierkegaard, més que ser, som esdevenir. El sentit de les nostres vides és assolir aquelles virtuts. Estem en camí. Però, sovint ens enganyem i pensem que ja vivim la bondat i que ja sabem de què es tracta. Per això sant Pau ens commina a fer la veritat en l'amor. Ef 4,15. (Vulgata).

Aquest objectiu de la veritat: (sinceritat, fidelitat, autenticitat, sense engany...) era allò que donava sentit a la vida de Gandhi, i, en general, ha estat més apreciada a Orient que a Occident.

“La virtut” és la realitat espiritual que fa referència al contingut essencial i que es manifesta en les formes externes a través de les anomenades virtuts teologals, cardinals, morals, fruits o dons de l'Esperit Sant... I contra aquestes coses, diu sant Pau, no hi ha llei. Gal 5,23.

Avui és fa necessari parlar sobretot del contingut essencial. I quan parlem d'altres coses o de les formes externes, ho hauríem de fer des del contingut essencial, perquè el lloc (el nivell de consciència) des d'on parlem i actuem és la condició que assenyala la vera qualitat del que som i del que fem.

Si volem ser membres actius a favor d'una transformació a fons del món i de la religió, més que pensar en quines obres hem de fer, hem de posar l'accent en apujar el nostre nivell de consciència.

I des d'un nivell superior de consciència veurem les coses d'una altra manera, més d'acord amb la realitat i veurem amb més claredat quines coses són les que cal fer...

Comentem ara el mateix amb una metàfora. Si, des de mitja muntanya -nivell mig de consciència-, parlem del poble que està a baix de la muntanya, com que no veiem tot el poble, parlarem d'algunes cases. Els qui, en aquest nivell, estan a un costat de la muntanya diran: la primera casa del poble és de color vermell. En canvi, els qui estan a l'altra costat del mateix nivell, diran: la primera casa és de color blau. Tots dos tindran raó i cadascú es quedarà amb la seva veritat... Ningú voldrà deixar la seva veritat que veu clarament... el problema és que tots dos confonen la seva veritat amb l'última veritat.

Quan des d'aquest nivell es vol fer ecumenisme, es cau en un cert eclecticisme o en un sincretisme sense sentit. S'ha dit que el sincretisme és un espècie d'eclecticisme barruer. Els qui el practiquen són aquells que agafen d'aquí i d'allà de les doctrines que creuen més d'acord amb els seus gustos i en fan un conglomerat, una nova religió feta de pedaços... Però, no és aquesta la solució. Això passa en aquest nivell de mitja muntanya que és el nivell dels conceptes i de les formes i de les doctrines i ritus que, per interessos emmascarats, s'absolutitzen.

Deixem, doncs, aquest nivell i pugem més amunt de la muntanya, a un nivell més alt de consciència. Llavors veurem el poble sencer amb totes les cases i veurem com una cosa normal que el poble tingui cases de diferents colors i formes. La nostra última veritat, la que ens uneix i dóna sentit a la nostra religió, serà el poble, no una casa (una Institució religiosa) particular. És el nivell de la fe, del coneixement sapiencial.

El poble de Déu abraça totes les cases, totes les cultures i religions... Els nostres propis dogmes i ritus no són l'última veritat. L'última veritat és coneixement de Déu, és fe. Aquest coneixement espiritual és el que fa possible la pau dels pobles: Conviuran el llop amb l'anyell, la pantera s'ajaçarà amb el cabrit, el vedell i el lleó pasturaran junts, i un noi petit els conduirà; la vaca i l'óssa es faran amigues, junts s'ajauran els seus petits, el lleó com el bou menjaran palla; l'infant de llet jugarà sobre el forat de l'escurçó, i l'infant ficarà la mà a l'entrada del basilisc. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè la terra serà plena del coneixement del Senyor com l'aigua cobreix la conca del mar. Is 11, 6-9.

El coneixement bíblic no és el coneixement conceptual propi del magisteri eclesiàstic o de les nostres especulacions acadèmiques i doctrinals. És el coneixement sapiencial propi del tercer nivell de consciència. D'aquest nivell sant Francesc de Sales en parla dient: És un cert grau d'eminència o suprema elevació de la raó i facultat espiritual, en què aquesta no és guiada per la llum del discurs ni de la raó, sinó per una simple visió de l'enteniment i un simple sentiment de la voluntat, en virtut de la qual l'esperit assent i se sotmet a la veritat i voluntat divines. Només des del “tercer ull”, diu Panikkar, podrem assabentar-nos clarament de les coses de l'esperit.

Des d'aquest nivell de consciència veiem que l'essència de la religió, el que uneix tots els homes en la fe és la comunitat, és el poble, és l'home. És el poble que té moltes cases. Més encara, és el món, que és la casa de Déu. Jo 1,11. El món, per tant, és la gran institució religiosa que uneix tots els homes en una mateixa fe, viscuda i expressada de múltiples maneres. L'actitud de voler “posseir” la veritat i de pensar que la pròpia forma doctrinal és l'única vertadera, denota un fons d'hipocresia i d'interès polític i tendeix inevitablement al fanatisme.

Però, el poble, no és la massa de gent. El poble es constitueix d'homes o dones, de llibertats responsables. Déu, en el N.T. s'identifica amb l'ésser humà, no amb la cultura: Déu s'ha fet home. Jo 1,14. Jesús es va presentar com el Fill de l'home. L'Home, per tant, és el punt de referència nuclear de la religió, és el que ens uneix. No les cultures o les religions.

Les cultures i les religions són la diversitat necessària per poder viure la unitat. Una altra cosa seria uniformitat. Així és realitza el principi de sant Francesc de Sales: La unitat en la diversitat és l'ordre. Si allò que “ens marca” són els ritus, les doctrines, les lleis, llavors la nostra religió es basa en la llei i no en la fe. Vol dir que encara estem sota el règim de l'Antic Testament, malgrat que les paraules siguin del Nou.

Hem de reencarnar l'Evangeli avui... No cal inventar una altra cosa. Així com Jesús, l'autor del Nou Testament va dir que no havia vingut a dir coses noves sinó a donar compliment als profetes antics, de semblant manera la novetat que a nosaltres ens toca viure avui és la reencarnació de la paraula que fou dita al principi Jo 1.1., i que per desídia i ignorància hem substituït per les nostres pobres paraules. La Paraula ja hi és. Som nosaltres els qui no l'escoltem. Es tracta de ser fidels a la paraula de Déu pronunciada en el principi. Amb la nostra fidelitat farem possible la vida.

L'Evangeli és axiologia. És semblant a una melodia de Beethoven, de Bach o de Mozart que poden ser interpretades i viscudes interiorment per qualsevol persona del nostre planeta. L'axiologia fa referència a allò humà fonamental. Tota altra cosa és comentari. És lícit i necessari que cada cultura expressi això mateix essencial amb el seu llenguatge propi, amb els seus instruments. El veritable ecumenisme no dilueix la diversitat d'expressió sinó que potencia la unitat del contingut essencial.

Sovint, però, els altres ens fan nosa i voldríem que tothom parlés el mateix llenguatge: el nostre. Que hi hagués una sola llengua: la nostra. Llavors seríem enganyosament feliços, però empobrits miserablement d'humanitat. No és això el que estem patint? L'ecumenisme d'avui encara fomenta en el poble una religió basada en la llei.

Si comparem el nivell de maduresa humana del món de les religions amb el món de la tècnica veiem que estem desfasats i els nostres procediments anacrònics. En el món de la religió actuem com aquell que ve de lluny amb la seva Hispano Olivetti i no té idea dels ordinadors portàtils...

Ens falta maduresa, ens falta llibertat. On no hi ha llibertat no hi ha home. Si la gent del “món” són esclaus de la matèria i de les formes, les religions són esclaves dels seus ritus i dels seus dogmes.

Sant Joan de la creu advertia que un cop superats els pecats capitals podríem caure en els pecats capitals espirituals que impedeixen volar a les altures de l'esperit. Deia que era igual que un ocell estigués lligat amb un fil gruixut o prim, perquè mentre estigui lligat no podrà volar.

Si fóssim lliures diríem com Rut (ella ho va dir a la seva sogra) a l'hora d'emigrar cap un altre poble que no era el seu: El teu poble serà el meu poble el teu Déu serà el meu Déu. Panikkar era lliure i per això podia dir: Quan sóc aquí sóc cristià, si estic a l'Índia sóc hindú.

Si no hi ha llibertat no hi ha poble de Déu, només hi ha una massa de gent. Es tracta d'arribar a ser poble a semblança dels primers cristians. A aquells Pere els deia: Vosaltres abans no éreu poble, ara sou el poble de Déu. 1 P 2,10.

Hem d'aspirar a ser poble, comunitat de fe. No un conjunt o conglomerat de gent sense llibertat responsable. La persona responsable no imposa res, no rebutja els altres per ser els altres. Només rebutja el mal. La llibertat responsable accepta tothom que fa el bé i respecte la seva diferència de la mateixa manera que vol que els altres respectin la pròpia.