6
MESTRE, FES QUE HI VEGI
Aquesta és la petició que va fer el cec a Jesús i que és
com el prototip de la petició que hem de fer nosaltres: Senyor, fes que hi vegi. Així ho entenia sant Agustí que per la
seva banda pregava dient: Senyor, fes que
et conegui i que em conegui. Aquesta necessitat de llum és la que també
s’expressa en el famós oracle del temple de Delfos: Coneix-te a tu mateix.
Estem lluny d’aquest
coneixement, perquè encara estem lluny de la realitat.
La llum espiritual expressada a través de diversos
conceptes com paraula, saviesa, coneixement, consciència, veritat... és el
resultat de l’empatia amb la realitat: El
saber de la saviesa és un contacte amb la realitat. Panikkar
Els senzills i els humils són els qui tenen més facilitat
per conèixer la veritat. La pregària de Jesús sembla demostrar-ho: T’enalteixo, Pare... perquè has revelat als
senzills aquestes coses que has amagat als savis i entesos. Mt 11,25
“Aquestes coses” de
les quals parla Jesús són les pròpies del món de l’esperit. “Això és cosa d’un
altre món” solem dir, quan ens referim a allò que no és habitual. El món de
l’esperit és un altre món, un món diferent del que estam acostumats a viure.
Pau també ens ho recorda quan diu: Aquest
és el tema del nostre ensenyament, que no es basa en cap pedagogia del saber,
sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb
què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1Co 2,13.
La senzillesa de la saviesa no significa simplificació
artificial de la vida (reduccionisme), sinó el descobriment del fet que toco
tota la realitat, que m’hi puc acostar i conèixer-la, si no m’oblido de mi
mateix, si no em desconnecto, si no objectivo la realitat i n’esdevinc, així,
un subjecte aïllat. Aquesta experiència integral té lloc allà on es troben
teoria i praxi, allà on la meva necessitat de coneixement no s’independitza de
la meva existència, on el meu cor es manté pur. Panikkar
En aquest text hi trobem les paraules objectiu i
subjectiu o derivats. Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat i són
el tema recurrent que, un moment o altre, els trobem en tots els filòsofs. Quan
s’aconsegueix la unitat entre objecte i
subjecte esdevé la perfecció.
Per saber què volem dir amb aquestes paraules, posem uns
exemples: Nosaltres, els humans ens considerem subjecte quan ens fem responsables del que pensem i del que fem,
però som objecte quan estudiem la
nostra naturalesa des d’un punt de vista psicològic o fisiològic, per exemple. Llavors
ens fem objecte d’estudi.
El món el pensem sovint com un objecte, malgrat que, com
diu Jaspers: El món en el seu conjunt no
és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és el món. I
si mirem el món des del punt de vista subjectiu, llavors veiem que també nosaltres formem part del món. Aquesta
diversitat del significat de la paraula món
també la podem veure en l’Evangeli de Joan en la pregària que Jesús dirigeix al
seu Pare del Cel. Diu així: He fet
conèixer el teu nom als homes que tu has pres del món... jo no em quedo més en
el món... el món els odia, perquè no són del món, com jo tampoc no en sóc. No
et demano que el treguis del món, sinó que els preservis del Maligne... Jo 17.
Aquesta manera de parlar potser ens pot ajudar ha
entendre una mica més la intuïció de la Trinitat
cosmoteàndrica de R. Panikkar, que és: Déu, Home, Cosmos.
Panikkar considera
que aquesta visió trinitària no és una “formulació dogmàtica”, sinó una “expressió
de la realitat”: La realitat mateixa és
trinitària.
I aquesta visió trinitària de la realitat no va contra la
unitat de fons pròpia de l’Ésser. Diu Jaspers: l’incessant impuls vers l’U –propi dels humans- és
una demostració de la nostra existència, l’ésser humà sent la unitat de fons en
tot el que fa, ja que només aquesta unitat és l’ésser i l’eternitat. En
aquest sentit és sant Agustí que ens recorda que, en les coses de l’esperit, no
és la quantitat -no és qüestió de nombre- sinó de qualitat, la que dóna sentit
a les paraules que es fan servir. Per això, parlant de la Trinitat afegeix: aquell que comença a numerar està començant
a equivocar-se.
Aquest mateix principi també val pel que fa referència a
la comunitat de fe o per l’església, i que hem de tenir present quan es parla
del seus atributs de catòlica o universal.
En l’antiguitat i
també en sant Agustí la paraula catòlic volia dir: d’acord amb el tot, és com una
religiositat que és plena per a nosaltres en la mesura que conté tot el que
necessitem per a la nostra plenitud i alliberament... La paraula universal no
s’ha d’entendre només quantitativament. Una gota d’aigua pot ser igual que una
altra gota d’aigua... Són dues gotes, però fetes del mateix element: l’aigua.
La Veritat és una sola: és catòlica, és universal, i els humans la vesteixen de
múltiples formes. La veritable comunitat de fe està al servei d’aquesta
Veritat, sigui quina sigui la forma –nom, doctrina, ritus...- amb la qual es
vesteix.
No fou fins a
l’expansió geogràfica de la cristiandat tardana i ja decadent que es va
desenvolupar la idea que “cristianisme”, en sentit de religió catòlica significava
estendre una sola religió sobre tota la terra. Panikkar
Panikkar en els seus escrits distingeix tres conceptes: Cristiandat,
cristianisme i cristiania.
La cristiandat
fa referència a l’aspecte cultural, esdevingut principalment, a partir de
Constantí i que representa la religió d’un poble feta de tradicions, festes,
costums...: És la dimensió cultural. (Afegiria:
sentimental)
El cristianisme
fa referència a la institució religiosa amb les seves doctrines, dogmes i
lleis: És la dimensió doctrinal. (Afegiria:
intel·lectual)
La cristiania fa referència a l’Evangeli sense interferències polítiques o doctrinals posteriors: És la dimensió espiritual. (Afegiria: axiològica)