2 – EL TRESOR AMAGAT

Anirem presentant i glossant lliurement fragments (pensaments), de Panikkar i d'altres autors... amb el desig d'ajudar el treball d'interiorització.

La Trinitat permet una idea de Déu més humana i, paradoxalment, també més divina. Panikkar

Se'ns ha presentat sempre el dogma de la Trinitat com un misteri insondable impossible de comprendre. Més difícil que posar tota l'aigua del mar en un foradet format a la sorra de la platja, com diu la llegenda atribuïda a sant Agustí.

Ara veiem la gran diferència entre l'ahir i l'avui del pensament religiós. Panikkar diu que aquest dogma ens permet tenir una idea més humana de Déu. I en aquest sentit sorprèn el subtítol del seu llibre sobre la Trinitat. És aquest: “Experiència humana primordial”.

Així, doncs, el dogma trinitari ha passat de ser un misteri insondable, incomprensible, a ser l'experiència humana primordial.

Una mirada neta i lliure de prejudicis sap veure gèrmens de veritat en llocs, impensables per als savis i entesos d'acadèmia: He trobat la Trinitat pràcticament en totes les religions del món, encara que, naturalment, en formes molt variades, les quals són equivalents homeomòrfics d'allò que la paraula suggereix en la tradició cristiana.

Si en el seu moment històric haguéssim estat capaços de veure i acceptar la part de veritat que tenien els “adversaris” ens haguéssim estalviat cismes que han durat anys i segles i que encara duren... I que malgrat els esforços positius que actualment es fan, encara no hem trobat l'actitud correcta. I és que no hi pot haver veritable unitat de fe sense diversitat d'expressió doctrinal: La unitat en la diversitat és l'ordre.

La Trinitat es troba en el mateix cor del que és real.

La naturalesa ens ajuda a descobrir aquesta realitat en el cor de l'home i de totes les coses. Emerson ho tenia molt clar quan deia: La naturalesa és el símbol de l'esperit. En el sol hi veiem els tres “transcendentals” que són també com el nucli de la personalitat humano- divina: L'energia, la llum i la calor. El voler, la veritat i l'amor. En aquest sentit i vistes les coses des de la seva interioritat, el mateix Emerson podia dir: La major part de les persones no veu el sol. O, al menys, la seva visió no passa de ser completament superficial. El sol il·lumina tan sols l'ull de l'home, però brilla en la mirada i el cor del nen. L'amant de la naturalesa és aquell, els sentits del qual, interiors i exteriors, encara estan ajustats entre si; aquell qui, en la seva maduresa, ha conservat l'esperit de la infància. La seva relació amb el cel i amb la terra es converteixen en part del seu aliment quotidià.

Escoltem, doncs, amb senzillesa infantil, allò que, humilment, ens diu Panikkar sobre la Trinitat i sobre altres aspectes de la vida espiritual i religiosa.

La intuïció trinitària continua essent fonamental en la vida dels pobles... En mi, diu Panikkar, aquesta experiència s'ha transformat en el que he anomenat intuïció cosmoteàndrica de la realitat.

Fent un parèntesi goso dir que, al meu entendre, Panikkar és un dels teòlegs i filòsofs dels quals és bo llegir i escoltar la seva opinió, no solament perquè exposa pensaments amb profunditat, sinó perquè és un dels pocs que ho exposa no com una teoria a part de la realitat, sinó com unint objecte i subjecte, (única manera d'obtenir el veritable coneixement de les coses: Balmes), relacionant els conceptes doctrinals amb la praxi religiosa, de tal manera que entre uns i altres hi ha una coherència vital i sense engany.

Per això Panikkar escriu amb el fi d'ajudar la gent a obtenir una experiència, no diu simplement una comprensió, del misteri trinitari, i d'altres aspectes de vida cristiana i espiritual.

Aquesta manera d'escriure i de dir les coses pot esdevenir arriscada per a l'autor que escriu d'aquesta manera, perquè obliga els altres a posar sobre la taula certs comportaments col·lectius de les institucions no gaire coherents amb l'Evangeli. Certes teories noves, en el fons, no s'accepten perquè obliguen a canviar de vida i a modificar els esquemes que fins ara donaven suport i seguretat personal i anímica.

Ara bé, “objectivar” els dogmes, tal com s'ha fet fins ara, implica la necessitat de crear un món sobrenatural, de crear espais sagrats on únicament es pugui celebrar la religió; com també la necessitat d'anar al desert fugint del món considerat com un dels enemics de l'anima... i a menysprear o tenir com allò del qual no hi ha més remei que acceptar-ho: les coses materials, i la constant temptació de la teocràcia, l'estat clerical.... atès que fora d'ella les religions institucionalitzades perden la seva rellevància, és a dir, el seu poder.

De fet i en realitat, el problema no és tant el fet que les definicions dogmàtiques estiguin o no correctament escrites doctrinalment parlant... El problema apressant consisteix en la formació (o deformació) de la consciència del poble fidel, és a dir, en la formació (o deformació) de l'arquetip col·lectiu que s'esdevé com a conseqüència de la manera de predicar i catequitzar sobre els dogmes, els ritus i les lleis.

Les institucions no solament han de preocupar-se que les parets de l'edifici estiguin en bon estat i estiguin ben pintades... sinó que han de tenir cura dels fonaments. La dita de Jesús dirigida als savis i entesos del seu temps: coleu el mosquit i us empasseu el camell, és encara avui dia molt vigent. Per altra banda, el mateix Jesús posa l'atenció en els fonaments com el lloc decisiu de la seva ensenyança, més que en la casa.... Si els fonaments són de sorra tot l'edifici caurà...

Els fonaments de la religió o són fets de fe o de llei. No hi ha cap altra alternativa. Tota altra consideració pertany a l'edifici, a la casa. Aquest va ser el problema amb el qual es va enfrontar sant Pau. Va voler crear una religió fonamentada en la fe, no en la llei, trencant motllos, perquè, estava convençut que la llei no salva ningú: Ningú no és just davant de Déu en virtut de la Llei, perquè, segons diu l'Escriptura, viurà el qui és just per la fe.

Nosaltres avui dia, després de més de dos mil anys d'història no tenim prou consciència de la facilitat amb la qual podem passar sense percebre-ho, enganyats per les aparences de l'edifici, d'una religió originalment basada en la fe, a una religió que es fonamenta en la llei. Amb la qual cosa, si això es confirmés, hauríem fet inútil el moment històric anomenat Nou Testament... Un cop dit això, hem d'assumir l'escull que comporta el fet de generalitzar. Hem de saber matisar les paraules per fer justícia al conjunt. Recordem que les palletes d'or es troben enmig del fang. Però, tampoc no és bo amagar el cap sota l'ala com l'estruç.

El dilema o Déu o món és un fals dilema perquè es mou en una abstracció que ha perdut contacte amb la realitat. Ni aquest “Déu”, ni aquest “Món” són reals.

De fet, i segons com, dir: creure en Déu o no creure en Déu, en sentit teòric o abstracte, pot arribar a ser una expressió insulsa o igual a no dir res. Diu sant Jaume: Algú dirà tanmateix: Hi ha qui té la fe i hi ha qui té les obres. Mostra'm, doncs, la teva fe sense les obres, que jo et mostraré la fe per les meves obres. Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; també els dimonis ho creuen i se n'esgarrifen.

La intuïció cosmoteàndrica no s'acontenta amb detectar la “petjada” de la Trinitat en la “creació” i la “imatge” en l'home, sinó que considera que la Realitat en la seva totalitat és la Trinitat completa, que consta d'una dimensió divina, una altra d'humana i una altra de còsmica.

Per tant, la Trinitat no és solament un concepte doctrinal, sinó una experiència de vida. Vivint en profunditat la vida humana és la millor manera de creure en aquest misteri diví. La sinceritat interior del creient (la puresa de cor) crea una empatia misteriosa però real, amb els altres, amb els cosmos i amb Déu.

El punt de partida del que es vol dir és l'experiència personal, cristal·litzada després en una certa formulació. Ara bé, tant l'experiència com, encara més, la formulació no es poden desentendre de les fonts que les han alimentat. Aquestes fonts són aquelles tradicions de la humanitat que ens han estat donades a conèixer.

La cultura és un element important i forma part de la nostra vida humana i no la podem suprimir sense que en sortim perjudicats: L'horitzó d'intel·ligibilitat ens ve donat per cada cultura, ja que és la cultura que ens proveeix l'àmbit d'intel·ligibilitat en què coses i esdeveniments cobren un sentit.

Conèixer significa aquí no solament estudiar i apreciar, sinó viure i compenetrar-se amb elles.

Es tracta del coneixement sapiencial que és aquell coneixement que esdevé consciència, com a fruit de la fidelitat a si mateix i d'una actitud sense engany enfront de la vida.

Això no vol dir, en el nostre cas, que es desatengui la tradició cristiana, i dins d'ella, l'Escriptura, l'anomenat “Magisteri” i les interpretacions i doctrines elaborades posteriorment, sinó que significa que intenta fer el mateix amb altres tradicions.

Hem de saber apreciar i estimar les nostres tradicions, però sense absolutitzar-les. La necessitat, però, de sentir-se no solament els millors, sinó els únics bons o autèntics, denota una mentalitat superficial i immadura que porta al fanatisme, a la hipocresia i a l'engany.

El nostre estat actual de coneixements va descobrint cada cop amb major claredat que la intuïció trinitària és una espècie d'invariant cultural i per tant d'invariant humana. Aquesta invariant humana és el fonament de l'experiència a la qual m'he referit.

L'experiència esdevé abans de conceptualitzar les intuïcions. La dimensió intel·lectual d'aquesta experiència és la intuïció que després conceptualitzem amb ajut de la raó, a través de doctrines i normes.

Aquest assaig intenta aprofundir el misteri cristià i troba en el fons una confluència astoradora amb el món tradicional de les religions, i amb el secular de la modernitat. En aquesta profunditat és possible un diàleg fecund.

Allò que ens separa i fa impossible un diàleg profund i sincer amb fidels d'altres religions i cultures no és la fe, sinó els conceptes doctrinals quan aquests s'absolutitzen. Els conceptes doctrinals i culturals específics d'una regió o poble són la diversitat que s'ha de respectar i que és una dimensió necessària de la unitat humana.

Hauríem de ser molt crítics respecte de síntesis per curtcircuit, per ben intencionades que siguin, així com d'una amalgama eclèctica d'espiritualitats. Els homes podem ensenyar poc als altres, però podem aprendre molt dels altres.

Avui dia ens podem trobar amb certes actituds molt condescendents amb altres maneres de pensar i de creure, però mancades de saviesa.