3 – ESBERLES

Quan en Panikkar diu que la gran pandèmia d’avui dia és la superficialitat, té raó. Vivim a la superfície de la realitat, ens quedem a la riba i no anem a fons en el mar de la vida.  Espiritualment parlant, actuem per inèrcia, pel que sempre s’ha fet. Avui se’ns demana que   prenguem consciència de la Realitat; que no siguem titelles a disposició d’interessos emmascarats, d’aquells que es fan amos del que fem i som. I això vol dir que ens és necessari tenir un coneixement personal a fons de la naturalesa íntima de les nostres creences i opinions, del que som i del que fem.  

 

Per poder arribar a ser veritable llum, ens hem de formar. En el món de les ciències això vol dir adquirir més coneixements, enriquir la nostra capacitat intel·lectual; en el món de l’esperit, en canvi, conèixer vol dir ésser. Siguem més allò que hem de ser com a persones humanes, i això demana apujar el nivell de la nostra consciència. 

Hom esdevé allò que coneix i, alhora, només coneix allò que hom està disposat a esdevenir. Només és conegut allò que és estimat. El més important és aquest esdevenir que crea la comunió amb la realitat.  

 

El nou coneixement adquirit per l’acceptació de la paraula provoca una nova manera de ser i d’estimar. I quan parlem de la paraula parlem de l’expressió de la vida perquè en ella hi havia la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4. No parlem de qualsevol mot o signe gràfic que apareix en les publicacions de cada dia...

Els savis insisteixen a tornar a donar a les paraules que emprem el seu sentit original. Quan Panikkar diu que la religió d’avui dia ja no és la religió de la paraula sinó la religió del llibre, vol dir que no entenem quina cosa vol dir “paraula” i ens quedem en la mera informació. No sabem llegir els textos espirituals amb llibertat i responsabilitat.  

Unes paraules i reflexions d’un intel·lectual: catedràtic de matemàtiques, que es va fer pagès i pastor de muntanya: Marcel Légaut, ens podran ajudar a capir una mica més aquests pensaments:

Si les Escriptures es llegeixen des d’una experiència espiritual avançada; aleshores, tot home podrà penetrar en l’existència que entreveu, de lluny, de Jesús, tant a través dels seus ensenyaments impregnats de la seva saviesa o suscitats pel que pressentia que els homes necessitaven per entendre’l bé, com a través de les confidències que feia als seus deixebles a certes hores íntimes, potser per captar millor ell mateix tot el que vivia...

 

L’exegeta més rigorós, si no ha assolit aquest sentit profund i realista de l’humà i de la vida espiritual i de la vida espiritual que cadascú només pot adquirir a través de la seva pròpia història i per mitjà de la seva pròpia fidelitat, és incapaç d’elevar-se a aquest nivell de lectura. 

 2 – ESBERLES

Individus formen grup, massa de gent... persones formen poble, comunitat.

Pere en una de les seves cartes diu aquestes paraules dirigides a un grup de convertits a la fe cristiana: Vosaltres que en altre temps no éreu poble, i ara sou poble de Déu.  1Pe 2, 10.

I a la paraula “poble” i afegeix “de Déu”, perquè per a ser poble hem de ser poble de Déu. Per arribar a la plenitud del que hem de ser com a éssers humans hem de ser conscients que aquesta plenitud és quelcom que tenim dins nostre, donat per Déu: som éssers donats.

Tenim dins nostre un potencial de vida que hem rebut junt amb el nostre cos i que hem de desenvolupar... la vida humana consisteix en dur a terme aquest potencial de vida. Per això alguns han qualificat  l’ésser humà no com a ésser sinó com a esdevenir. Som esdevenir.

Hem de posar atenció i ordre al llenguatge que usem perquè, serem el que serem com a persones d’acord al significat que donem a les paraules que fem servir.

Primer som humans, després cristians o alguna altra cosa, d’acord amb la cultura que hem rebut i en la qual vivim. Ser humans és el primer, el més important, el que dóna sentit a les altre denominacions, com per exemple: ser cristians.

El mateix Crist que els cristians tenim com a fonament i origen del que volem ser s’anomenava a si mateix: el fill de l’home.  I no una vegada com de passada, sinó per a tota l’eternitat. Ho veiem en aquest text: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.

I Joan ens ho recorda: El qui és la Paraula s’ha fet home. Jo 1.14.

 

El nom de cristià ve de Crist. I crist vol dir ungit, enviat. D’acord amb aquesta definició, ser cristià no vol dir altra cosa que ser un humà ungit o enviat per Déu per a portar a terme el seu designi d’amor, de justícia i de veritat sobre la terra.

 

És cert que ser humà ha tingut amb el temps un sentit pejoratiu... malgrat això, hem de saber revertir el sentit d’aquesta paraula i donar-li el seu sentit original. Si no som humans de debò no podrem ser cristians de veritat.

 

Ens hem acostumat a donar el nom de cristià a aquelles i aquells que fan unes accions determinades dins de les esglésies. I les “formes” són bones i necessàries, però tenen un caràcter relatiu, és a dir: en relació al contingut essencial de la fe que és el Crist. Ser cristià és ser i viure com el Crist. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu. Lc 14,27.

 

Si no vivim com el Crist, de què serveixen les formes, les normes, les doctrines? Més aviat fan mal. Ser cristià és ser humà de debò. Tota altra cosa és comentari.

1 – ESBERLES

“Tot és energia” es diu avui. Nosaltres, els humans, també som energia.

Si traduïm aquest concepte amb paraules pròpies del món espiritual diríem: som decisió, voluntat, virtut, coratge...

 

Però, aquesta energia no és una força cega, per això també se’ns diu que som llum, som coneixement, en el mateix nivell essencial. Una llum que prové de la virtut: Vosaltres sou la llum del món... que brilli la vostra llum davant la gent, perquè vegin les vostres bones obres... Mt 5, 14-16.  

 

El costum, la inèrcia, va desviant la voluntat vers allò fàcil, ens traiem responsabilitats de sobre, preferim obeir normes... fer el que fa tothom... Ara bé, sense responsabilitat no hi ha ésser humà. V. Frankl defineix l’ésser humà com un ésser responsable.  

 

No es tracta tant de tenir més coneixements, més dades o més informació, com de gaudir de més nivell de consciència; es tracta de sentit comú.

Per això, és adient l’advertència de Pau: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i t’il·luminarà el Crist. Ef 5,14. Vivim la nostra dimensió espiritual com una melodia plena de bemolls...

 

Hem abdicat de la nostra responsabilitat personal. I amb això hem perdut la llibertat. Ens hem deixat portar per les petites veritats de les nostres necessitats peremptòries; les nostres conviccions personals i els nostres estereotips ens han ofegat. No hem deixat lloc per la Veritat en majúscula.    

La persona madura evita els radicalismes exclusius; la persona madura és aquell que sense fer soroll posa les coses al seu lloc... Abans de pensar en reformar l’església, pensa en reformar-se a si mateix. 

I en aquest sentit serà bo recordar el que va dir Panikkar d’ell mateix: Admiro el zel de molts teòlegs eminents per reformar la seva església... però, si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo, malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.   

Malgrat tot, hem de ser responsables. S’ha dit en diverses ocasions que: “les grans reformes de l’església han sorgit de la base: del poble, més que de la jerarquia”... ¿què esperem, doncs?

També s’ha posat de relleu que els apòstols considerats com el fonament de l’Església eren senzills pescadors... i que si hagués estat obra d’intel·lectuals de despatx ja no existiria.