1 – REFLEXIONS

El fet cristià és una experiència humana feta des de la fe i expressada en llenguatge propi de la cultura occidental. Aquesta cultura parteix de la afirmació d’uns textos bíblics que diuen: “El qui és la Paraula s’ha fet home”. Jo 1,14.

Qualsevol qualificatiu que es pugui afegir a la paraula: home, ve després, com, per exemple, el qualificatiu cristià que vol dir “ungit, enviat”. Ser cristià és ser home fidel i responsable, és a dir, aquell home que es pren la vida com un deure que ha de complir. (Recordem que els conceptes: deure, obediència, temor i altres, tenen un sentit, quan des de la fe es refereixen a Déu, i un altre sentit, quan les referim a les lleis humanes, entre les quals hi ha les anomenades religioses).

Meditem això a partir d’un text bíblic: L’àngel anuncià a Maria que tindria un fill... i serà anomenat Fill de l’Altíssim...  Maria digué a l’àngel: Com es farà això, si jo no conec home? Lc 1,26-38.

¿Qui és l’home que no coneix Maria? Conèixer l’home està més enllà de les forces humanes i reconèixer aquest fet és prendre consciència que estem davant del misteri. I que només la fe en Déu ens pot donar la resposta i la virtut que necessitem per dur a terme el pla diví en nosaltres. Tota la vida de Maria la veiem meditant el Misteri que ella sap que està més enllà de les seves possibilitats.

 

Aquesta intuïció -pròpia de persones madures o espirituals de debò- fa prendre consciència  que allò que se’ns demana està per damunt de les nostres pròpies forces i coneixement, ho veiem no sols en Maria, sinó també en grans pensadors del nostre temps. Així, per exemple, Pascal i Jaspers s’esforcen en dir que l’home és més del que nosaltres podem imaginar i saber: L’home supera infinitament l’home. Pascal. L’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. K. Jaspers

 

L’Evangeli ens diu qui és el que fa possible allò que nosaltres, pel nostre compte, no podem dur a terme. L’àngel diu a Maria: L’Esperit Sant vindrà damunt teu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra.  

Aquest mateix Esperit és el que, en el dia de la Pentecosta, va fer dels apòstols del Crist, “homes nous”. És el que volem expressar nosaltres quan celebrem el baptisme d’aigua i Esperit Sant. No solament d’aigua, recalca l’Escriptura.

L’Esperit és el que fa possible que Maria sigui mare d’aquell que a si mateix s’anomenarà: el fill de l’home. I que el poble creient la pugui anomenar: Mare de Déu.

Hauríem de tenir present el cant: L’Esperit del Senyor vindrà a vosaltres; no tingueu por d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor. Ell transformarà les vostres vides, us donarà un cor per estimar; serà foc que purifica, força en l’actuar... Tot està en fer possible que l’Esperit actuï en nosaltres. 

 

4 – ESBERLES

La dita diu: Els arbres no deixen veure el bosc. De semblant manera podríem dir: els ritus, les doctrines, les cerimònies... no deixen veure la religió. O també: les creences no deixen viure de fe.

I així com hi ha boscos de pins, de roures, de fagedes... també la religió adquireix diversos noms d’acord amb la cultura en la qual està arrelada. Sembla que això ja ho tenia present St. Lluc quan narra, en els llibre dels Fets dels Apòstols, el següent: Tots foren omplerts de l’Esperit Sant, i començaren a parlar en altres llengües... i deien: cadascú de nosaltres els sentim en la nostra pròpia llengua...  Ac 2, 4-8  L’Esperit Sant és el mateix per a tothom. Però cadascú el viu i l’expressa a través dels seus actes i paraules, des de la pròpia cultura. Si això és una veritat tan antiga, per què ens costa tant entendre-la i acceptar-la? 

Cal no confondre la fe amb les creences. Aquesta confusió pot portar no solament greus problemes de convivència, sinó també un engany religiós de tipus personal.  

Posem un exemple viscut per en Panikkar, entre altres que es podien posar. Panikkar diu: Si reeixim a viure des de la dimensió espiritual a fer l’experiència advaita, tal com és viscuda en la millor tradició hindú, aleshores també s’obrirà per als cristians... la possibilitat de viure una fe advaiticocristiana, que permet alhora una vida plenament hindú i al mateix temps cristiana, sense l’experiència dura i dolorosa de ser una personalitat escindida.

És una experiència entre altres que es poden donar. Molts anys enrere, abans que Panikkar pronunciés aquestes paraules, en el Llibre bíblic de Rut –escrit molts anys abans dels Evangelis cristians, hi llegim aquestes paraules dites per Rut a la seva sogra, quan aquesta s’acomiadava per anar al seu país. Rut li va dir: No insisteixis que et deixi, vindré amb tu i el teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. Rut 1,16. 

Ser cristià és una opció humana que es pot expressar a través de qualsevol cultura. Ser cristià no és altra cosa que ser humà responsable, és a dir: que respon al do que ha rebut de Déu, la qual cosa Jesús anomena: complir la voluntat del Pare del cel.  

Diversos pensadors ens parlen de cristians no catalogats per la Institució. Així K. Rahner ens parla de cristians anònims i Panikkar diu que Els cristians no tenen el monopoli del coneixement de Crist. 

No siguem esclaus del llenguatge. Una lectura simbòlica, és a dir: espiritual, ens ajudarà a veure i a viure el fet religiós i a posar les coses al seu lloc en la pròpia consciència. En aquest sentit Panikkar ens parla de Cristiandat, cristianisme i cristiania.

Per cristiandat entén el fet cultural, popular, viscut a occident amb l’auspici de les Autoritats d’aquest món. Amb el concepte cristianisme vol significat l’aspecte doctrinal que dóna cos a la Institució anomenada església cristiana. I amb la paraula cristiania Panikkar es refereix a aquell col·lectiu que viu i pensa a partir de l’Evangeli del Crist.

Una persona madura viu de l’Evangeli sense menystenir ni el cristianisme, ni la cristiandat, però renovant-los i adaptant-los al moment present, amb llibertat i responsabilitat.