( 2 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

L’acte de fe és un acte de la persona. No és solament una declaració de principis feta per la raó. Amb la fe és tota la persona la qui s’expressa.

Els actes quan van acompanyats d’actituds humanes en el millor sentit de la paraula són els que demostren la realitat de les coses i de la vera religió, no les paraules, ni els ritus. És el que va dir sant Jaume en la seva carta: Demostra’m la teva fe sense les obres i jo amb les meves obres et mostraré la meva fe. ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé, però també els dimonis ho creuen, i s’estremeixen. Els ritus i la religió sense les obres són rebutjats per Déu: ¿Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat d’holocaustos. No porteu més ofrenes inútils. Detesto el fum dels sacrificis. Les vostre celebracions em fan fàstic. Quan alceu les mans per pregar em tapo els ulls per no veure-us...  Is 1.

Enfront de la vida i de la religió només hi cap una alternativa. O la fe o la llei. La fe ens uneix amb el Transcendent. La llei, en canvi, ens manté lligats a la immanència sempre que li atorguem un caràcter absolut. El veredicte de l’Apòstol és  aquests: El just viu de la fe i és evident que la llei no salva ningú. Totes les coses que es veuen són com línies de fuga que surten del focus virtual  que és l’U del qual depenen les nostres vides i que solament és assolit per la fe.

Insistim que no podem estar en dos llocs alhora: Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa. Aquesta sentència de Jesús no és una exageració del llenguatge, no és una hipèrbole. En el tercer nivell de consciència la indiferència no existeix. La qual cosa vol dir que, en realitat no existeix. Si en un nivell de consciència més baix parlem d’actituds d’indiferència, ens referim, inconscientment, a una aparença de la realitat. 

Amb els actes i amb les actituds humanes demostrem si la nostra religió viu de la llei o viu de la fe. Aquell que fora de la seva cultura continua necessitant practicar la “seva” religió demostra que viu de la llei, perquè celebra la fe no d’acord amb la cultura pròpia del poble que ara comparteix, sinó d’acord amb la llei i les normes de la seva religió. Aquest pragmatisme vigent manté els fidels lligats a la llei i demostra una religió que no ha arribat a la plena maduresa ni a la plena fidelitat als seus orígens.

Moltes de les actituds religioses actuals (sigui quina sigui la religió de la qual es tracti) mostren una religiositat que viu de la llei. Religiositat combatuda per sant Pau. Igual que ell, però molt abans, el teòleg que va escriure el llibre de Rut, tenia també les coses clares quan fa dir a Rut aquestes paraules dirigides a la seva sogra: El teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. Dites paraules demostren una maduresa espiritual i un nivell intel·lectual de gran qualitat, encara avui no compresa, ni menys practicada. . 

El fet religiós neix d’una experiència; d’una intuïció sapiencial expressada amb formes de la pròpia cultura i després formulada en conceptes extrets de la mateixa cultura intel·lectual. Emprant la terminologia de Panikkar, i d’acord amb el nostre context religiós, diríem que la cristiania, paraula que usa per indicar el fet original que ha donat lloc a la religió cristiana, se celebra en el marc cultural que ha donat peu a la cristiandat i és formulada doctrinalment en el mateix context cultural del qual ha sorgit el cristianisme. Es necessita un esforç intel·lectual de qualitat per clarificar les nostres consciències enfront de la veritat històrica que ens ha portat fins aquí on estem i per poder ser artífex d’un futur millor per a la societat i per a la religió. I junt amb l’esforç intel·lectual també ens és necessari un, encara més gran, esforç de sinceritat existencial. hem d’arribar a ser homes sense engany.

L’experiència o la intuïció sapiencial no depenen de les formulacions doctrinals, sinó al revés. L’experiència és expressió de l’home. La llei és expressió de la cultura i, no és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home.