7 – AXIOLOGIA FONAMENTAL

La veritable virtut gaudeix del caràcter paradoxal i del caràcter holístic alhora. Això vol dir viure a fons la unitat en la diversitat com a garantia de l'ordre establert per Déu.

Així la saviesa és aquella experiència on encara no s'han escindit el coneixement i l'amor, l'ànima i el cos, l'esperit i la matèria, el temps i l'eternitat, el diví i l'humà, el masculí i ell femení... És aquell estat de consciència on la dicotomia entre l'objectiu i el subjectiu desapareix. En una paraula, la saviesa és l'harmonia viscuda de totes les polaritats de l'existència.

La cultura predominant del món actual sembla esperonar-nos cap a una felicitat exògena, esclava de les coses externes... És una constatació, i per això el tema d'aquest llibre dedicat a la saviesa és fer envejable el fet de gaudir del sentit profund de la vida.

Si establim el nostre allotjament espiritual en les profunditats de la vida no menystindrem les coses externes, però, en gaudirem amb llibertat i prudència. Una prudència que es tradueix en aquell discerniment que, amb una intuïció clarivident, sap veure on és el ver que sovint es barreja amb el fals en el format i en la intenció de les nostres obres.

Recordem aquí que aquest gaudir del sentit profund de la vida no és només un privilegi d'una elit d'escollits, sinó que està a l'abast de tots els petits i senzills, d'aquells que els funcionaris de la religió sovint menystenen, si és que no diuen, com van fer els fariseus al que fóra cec de naixement, és a dir, a aquell pobre i ignorant, segons el món: Tot tu vas néixer en pecat, i ens vols donar lliçons? Jo 9,34.

No es tracta, doncs, de prohibir res de les manifestacions externes de la vida, sinó d'una invitació a anar més enllà i a no quedar-se clavat i empresonat en les formes, oblidant el contingut essencial on està realment la vida de debò. Si ens col·loquen dalt de tot de la muntanya podrem fer un judici més global i cert de tot allò que ens envolta i, al mateix temps, podrem tenir el domini de les coses i no pas que les coses ens dominin a nosaltres. Quan parlem de les coses externes ens referim no solament als objectes, sinó també a les formes, als ritus i a les cerimònies amb les quals manifestem i celebrem la nostra història i la nostra religió.

La saviesa és important perquè inclou l'aportació de tot l'home, no solament una part: la del cos o l'espiritual solament, sinó de tot l'home: cos i esperit.

Avui dia semblem gent escapçada... Només mirem el que està a fora: el fenomen, les formes... i hem de recordar que res del que és fora, fa pur o impur l'home, sinó que allò que surt del cor és el que el fa pur o impur. Cf. Mt 15,10-18.

Quan pensem en el temps pensem en un temps lineal, però, les coses espirituals no és mesuren per la quantitat sinó per la qualitat. En aquest sentit Panikkar diu: el meu temps sóc jo mateix i, en la mesura que tots participem de la comuna història humana, la nostra edat hauria de ser almenys de sis mil anys per a qualsevol “homo sapiens” dels nostres dies.

No ens podem desprendre de la pròpia història, però tampoc podem perdre la nostra llibertat i responsabilitat personal, si no volem de nou i definitivament ser expulsats del paradís del regne del Cel. La història de cadascú -el nostre context existencial- és la mateixa de tots aquells que formen part del mateix món i de la mateixa cultura. I aquesta història ens configura, ens dóna una manera de pensar i de veure les coses i tot això expressat amb un llenguatge propi. Això és bo i necessari, però sovint ens impedeix veure la vida eterna que, en definitiva, és la que ens fa viure i la que existeix des de sempre. Si ens quedem lligats a les formes d'expressió pròpies del moment històric en el qual vivim, perdrem la llibertat que és allò que ens identifica com a essers humans.

En aquest sentit diu Jaspers: La història ens mostra l'horitzó més vast de la humanitat, ens aporta els continguts de la tradició que fonamenten la nostra vida, ens mostra els patrons de mesura per al present, ens allibera de la vinculació inconscient a la pròpia època, ens ensenya a veure l'home en les seves possibilitats més elevades i en les seves creacions imperibles.

El nou naixement, suggerit pel Mestre, Jo 3,3-5. ens fa veure l'aspecte amagat de les coses i de la vida i és fruit del canvi de mentalitat predicat per Marc: Convertiu-vos i creieu en la bona nova. Mc 1,15.

Per això és bo que, per un moment, ens despullem de totes les adherències que la història ha anat dipositant en la nostra naturalesa espiritual, per dirigir de nou l'energia vital que ens mou a fer i a viure vers els valors transcendentals alimentats per la fe.

Ens hauríem de preguntar sempre què és allò que ens identifica com a creients: si són els ritus, els dogmes, les normes o són més aviat els valors humans tal com Jesús de Natzaret ens va ensenyar.

En un moment de la història humana foren produïdes les categories fonamentals en les quals pensem fins avui, i foren creades les religions universals de les quals els homes viuen fins avui. Jaspers

D'això n'hem de ser conscients per saber posar les coses al seu lloc en l'escala de valors. Les religions foren creades en un moment determinat de la història humana. En canvi, la bondat, la veritat i la justícia existeixen des de sempre, des de tota l'eternitat.

Hom pren aleshores consciència de la història. Comença quelcom extraordinari, però es té el sentiment i se sap que ha precedit un passat infinit. Ja al començament d'aquest desvetllament del veritable esperit humà, l'home està sostingut pel record i té la consciència de ser tardà, fins de trobar-se decaigut. Jaspers

No és bo quedar empresonats en un moment tan petit i efímer de la nostra història, sabent que ens ha precedit una eternitat. Som hereus d'una història, però també som portadors de vida eterna. Les petites manifestacions culturals d'un moment precís de la història no han d'ofuscar la realitat eterna que ens fa viure. Aquesta realitat eterna la pressentim, en tenim consciència, però no la dominem. Teilhard de Chardin ho va veure i expressar d'aquesta manera: Així doncs, potser per primera vegada en la meva vida, vaig prendre la llàntia i, abandonat la zona en aparença clara de les meves ocupacions i de les meves relacions quotidianes, vaig davallar al més íntim de mi mateix, cap a l'abisme profund des del qual sento emanar confusament el meu poder d'acció. Ara bé, a mesura que jo m'allunyava de les evidències convencionals que il·luminen superficialment la vida social, em vaig adonar que m'escapava de mi mateix. A cada esglaó que baixava, notava que s'anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m'obeïa. I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

Quan, “en aquell temps”, l'època va perdre la força creadora, en els (tres) àmbits de la cultura universal va tenir lloc la fixació de doctrines magisterials i l'anivellament de l'arquetip col·lectiu i de la consciència general.

Sovint vivim empesos per la inèrcia i la rutina i diem, per consolar-nos: és el que s'ha fet sempre. En realitat, però, aquest “sempre” representa un nombre insignificant d'anys, comparats amb els 6000 d'història humana. Cal recuperar la creativitat i superar la inèrcia que ens anihila!

Ben cert que hem de restar conscients de la nostra època i de la nostra situació. Una filosofia moderna no pot brotar sense la il·luminació d'aquesta autodonació de l'ésser en el temps en un lloc determinat. Però si estem sota les condicions de l'època, no per això filosofem des d'aquestes condicions, sinó partint en tot moment de l'englobant: És a dir, partint des de la unitat essencial que ho inclou tot, de la unitat que abraça el passat, el present i el futur en un mateix anhel i una mateixa veritat. Encara que en un moment determinat de la història els homes plantem a la muntanya de Déu uns altres arbres dels quals gaudim dels seus fruits per un temps, la muntanya que trepitgem i que dóna vida als arbres és la mateixa.

La història deixa de ser una presó per a ser el lloc inevitable en el qual mitjançant el nostre fer i experimentar, aconseguim allò que pròpiament és. Es tracta de viure sempre la mateixa realitat espiritual: allò que pròpiament és, de diversa manera i forma.