3 – RETALLS

Hauríem de tenir sempre present que la divinitat ha irromput repetidament en l’ésser humà, tal com atesta la història. Però tot plegat no deixa de ser un testimoni humà.    

Déu parla en el cor de l’ésser humà, i cada u respon d’acord amb la seva lliure voluntat.

Alguns creients han posat per escrit allò que ells han sentit dins del seu cor. Altres creients han recollit alguns d’aquests escrits i n’han fet un llibre perquè esdevingui norma de fe per a tots els qui vulguin formar part de la mateixa comunitat. (Entre nosaltres: La Bíblia).

L’evidència espiritual provocada per la paraula d’un savi en la ment del creient va més enllà de l’evidència sensorial provocada pel contacte amb les coses materials. L’evidència espiritual rau en el misteri, de tal manera que l’esperit del creient, en el fons, no descansa en allò que ell creu veure o entendre, sinó en la voluntat de Déu que supera tota comprensió.

Això sembla que és el que va experimentar Moisès i que es veu plasmat en el següent text bíblic: Moisès va demanar al Senyor el següent: Deixa’m contemplar, si et plau, la teva glòria. El Senyor li va respondre:... no podràs veure la meva cara, perquè el qui em veu no pot continuar vivint... em podràs veure d’esquena; però la meva cara, ningú no la pot veure. Ex 33.

El coneixement espiritual que deriva de la fe va acompanyat d’una actitud especial d’humilitat, sinònim de veritat segons santa Teresa. És l’actitud més intel·ligent i, alhora, més pràctica, ja que tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit. Lc 18,14.

D’aquesta actitud intel·ligent i humil en deriva el llenguatge simbòlic. Aquest llenguatge no és fruit de l’estudi, sinó de l’experiència. D’aquella experiència que denota empatia amb la realitat.  Aquell que cita simbòlicament un text espiritual, no l’interpreta, sinó que se serveix d’aquelles paraules per comunicar el que ell vol dir, independentment de la intenció del profeta o del savi que les va dir o escriure en el seu temps. Això no vol dir que no hi pugui haver una certa connivència amb el profeta... entre els savis n’hi ha prou amb una mirada per entendre’s.  

Les paraules dels savis evoquen en nosaltres un món nou ple de bellesa i veritat... Malgrat tot, la veritat, l’adhesió a la qual és nostra salvació, queda amagada. És tan subtil i delicada que ni tan sols la podem cercar, menys posseir. El que hem de fer és disposar una llar  per rebre-la i deixar-la entrar quan truqui a la porta... Preparar una llar vol dir arranjar un cor dúctil a la veu de l’Esperit.

La paraula simbòlica no deriva de la reflexió, sinó de la intuïció. D’aquella intuïció que és pròpia de l’home espiritual: El qui es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.   

El llenguatge simbòlic parla d’allò de què en tenim consciència, però que està més enllà de la nostra comprensió. Tanmateix, tenim necessitat de parlar d’aquell allò, més ben dit d’aquell tu amb el qual hi estem relacionats.

Un és el nivell dels sentiments en el qual sovint vivim i l’altre el de la realitat... Això provoca, sovint, una divisió interna que dóna peu a contradiccions en les nostres maneres de fer i de pensar. Contradiccions que queden en l’inconscient i, per tant, no assumides. Escoltem, per exemple, què diu Buber: El qui menysprea el nom de Déu i s’enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s’adreça a Déu.