1

AXIOLOGIA FONAMENTAL

(Pensaments a la manera de retalls de calaix)

La nostra vida en el seu quefer de cada dia té moments de més sinceritat i moments que es deixa portar per la rutina. Diu Emerson: la nostra fe es manifesta en certs moments, els nostres vicis són habituals. Tanmateix, hi ha una profunditat en aquells breus moments de fe que ens obliga a atribuir-.los una certesa més gran que al restant de les experiències que donen sentit a les nostres vides.

La Veritat ens empeny a posar ordre en la nostra escala de valors; ens porta a no absolutitzar les formes a través de les quals ens expressem d’acord amb la pròpia cultura. Allò que som com a possibilitat i estem destinats a ser plenament és l’últim punt de referència que ens ha de guiar i que està més enllà de les formes i de les maneres d’expressar-nos pròpies de cada cultura i religió.

Aquell qui vol estar una mica en sintonia amb l’Evangeli ha de deixar-lo de tenir com l’últim punt de referència. L’últim punt de referència és la Veritat, és a dir, allò que sempre quedarà més lluny de la nostra comprensió. La institució religiosa que creu posseir la Veritat, en aquell mateix instant, deixa de ser religió i es converteix en secta. Si volem sentir empatia amb l’Evangeli hem de restar lliures del mateix Evangeli.

Per ser espirituals no hem de deixar de ser humans, perquè l’espiritualitat forma part de l’estructura total de l’ésser humà. No és la matèria la que va contra l’esperit, sinó l’egoisme.  

De tant en tant, hem de netejar el disc dur de les nostres vides i posar-hi els nous punts de referència a partir del quals programem els nostres pensaments i les nostres actuacions. Fer les coses de rutina, perquè sempre s’han fet així, no és propi de l’home.            

La decisió fonamental no ens demana estar d’acord amb l’anunciat d’uns dogmes, sinó amb la Realitat. La pregunta primera que ens hem de formular, a partir de la qual venen totes les altres, és: quina és la naturalesa de la vida espiritual?  

Cada u és responsable de dur a terme les seves possibilitats humanes. Cadascú és el responsable de la seva vida: de les seves accions i dels seus pensaments.  Això és l’existència viscuda des de la llibertat. Però, una llibertat que és fruit de la responsabilitat.

En venir al món ens hem trobat dins d’una cultura, d’unes institucions... tot això són formes, mitjans d’expressió, petits caminadors... Tot això no disminueix en res la responsabilitat de la pròpia existència...  Lligar-se a les formes com si fossin mandat diví, és fals i destrueix la fe i la personalitat del creient: el creient deixa de viure de fe per viure de les creences que sovint porten al fanatisme. 

Cada u ha rebut un cabal immens (no infinit, però quasi) de possibilitats que, cadascú ha de portar a terme des de la seva llibertat.

Una llibertat que és fruit de la responsabilitat. En la mesura que acceptem el do de la vida des de la puresa de cor tindrem accés a la veritat: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu. Entenem puresa de cor com a sinònim d’autenticitat, de sinceritat personal (no d’autoengany), de fidelitat a si mateix...