4 – ESPIGOLANT

La comunitat de fe és també el lloc on Déu es fa present: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20. 

Però, on és la comunitat de fe? Sovint la identifiquem amb la Institució eclesiàstica. I si bé les dues entitats han d’arribar a ser una sola cosa, sovint no ho són.  

Una cosa són els bots i l’altra el vi. Jesús diu, per exemple: El vi nou s’ha de posar en bots nous. Mt 9,17.  Un és el paralític i l’altra la llitera que el porta. Mt 9, 1-6. Una cosa és la persona i l’altra la cultura amb la qual s’expressa i camina.

Una cosa és l’Evangeli i l’altra la Institució religiosa. Una cosa és la fe i l’altra els dogmes, les doctrines i els ritus que volen expressar i celebrar la fe.

Una cosa són les paraules espirituals pròpies de l’Evangeli i l’altra una teologia conceptual pròpia de la Institució religiosa.

Recordem que el llenguatge de l’Evangeli és un llenguatge espiritual. Vol dir que és fruit de l’experiència personal, no solament de l’estudi acadèmic.

Això significa que el creient viu la Unitat copsada com un dels valors transcendentals que integra totes les facetes de la vida humana: l’espiritual, la intel·lectual i la sensorial, però viscudes des de la dimensió espiritual que és la que els dóna unitat humana. 

Això vol dir que, en l’Evangeli, fets i paraules són una sola cosa. Nosaltres, sovint estem dividits, perquè diem o pensem una cosa i en fem una altra. No hi ha coherència en les nostres vides. El sant o més ben dit: l’home madur és el que arriba a viure la Unitat transcendental del seu ésser i esdevé l’única persona coherent del tot.

Es tracta de posar les coses al seu lloc i viure del que és essencial.

A la comunitat de fe els Sants Pares dels primers segles li van donar el nom d’església. Ara bé, com diu Panikkar: Seria aberrant identificar, sense més ni més, aquesta “església” amb una institució, com ja va puntualitzar Pius XII.  Nosaltres ens quedem amb l’expressió “comunitats de fe” per distanciar-la de la institució eclesiàstica, per evitar mals entesos, degut al diferent significat que amb el temps s’ha donat al mot “església”.

Hi ha una gran diferència. Tothom sap quants membres formen la Institució eclesiàstica o religiosa. Mirants els arxius parroquials... diem, per exemple, que els catòlics som uns tants milions a tot el món. En canvi, qui pertany a la comunitat de fe, només Déu ho sap.

En dir això últim ens recolzem en les paraules de Pau quan va dir d’ell mateix: La meva consciència no m’acusa de res , però això no vol pas dir que jo sigui irreprensible. El qui m’ha de judicar és el Senyor. 1 Co 4,4.

Mentre no posem el “pes” de la nostra voluntat i descansem el nostre esperit en la bondat de Déu per sobre dels nostres mèrits personals, no serem lliures ni responsables de debò, ni gaudirem de la Veritat.  

3 – ESPIGOLANT

Parlem avui de la presència de Déu en les nostres vides.

D’aquesta presència en gaudeixen els qui tenen el cor net. La Institució religiosa celebra aquesta presència en el seus sagraments, d’una manera més o menys solemne...

Autenticitat, puresa de cor, sinceritat amb el “si mateix” propi, fidelitat al designi de Déu:  aquest és el lloc on Déu es fa present en l’ànima del creient.

L’Esperit és. No som els humans els qui fem present l’Esperit de Déu amb les nostres lleis, normes o costums. Això seria un contrasentit. Déu, el Crist ressuscitat, l’Esperit són eterns i, per tant, les categories temporals d’espai, temps, llocs físics, són inadequades quan ens referim a la seva presència. Si no entenem el sentit simbòlic propi de les paraules espirituals no entendrem res. Joan ens recorda, per exemple, que estant les portes tancades... on es trobaven els deixebles, s’hi presentà Jesús... Jo 20,19.

I fa poc vam recordar les paraules de Jesús: Del Regne de Déu no direu: “és aquí” o “és allà”. El Regne de Déu és enmig vostre. Lc 17,21.  

La institució religiosa celebra aquesta presència, en fa memòria. Jesús en l’Últim sopar, va dir, segons Pau, aquestes paraules: Feu això en memòria meva. 1 Co 11,24.

“Feu això mateix que jo he fet”... Entenem que quan celebrem la Cena del Senyor, cadascú de nosaltres ha de fer el mateix, és a dir: ha de ser pa per al seu germà. Si no fos així, ¿de què serveixen les celebracions? I ser pa per als altres en el llenguatge simbòlic, ja sabem el que vol dir, vol dir: amistat, comprensió, perdó...   

Viure en “la presència de Déu” és viure d’acord amb la Voluntat de Déu; és viure segons l’Esperit. Per això, va dir Jesús: Ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l’aigua i de l’Esperit. De la carn en neix carn, de l’Esperit en neix Esperit. Jo 3,5-6.   

Hem de tenir sempre present el sentit simbòlic de les paraules propi del món de l’esperit. 

Compte, doncs, amb el llenguatge que fem servir. El llenguatge forma o deforma les consciències segons l’ús que en fem. Recordem: expressem les coses de l’esperit amb categories d’esperit.  1 Co 2,13.  En aquest sentit recordem també les paraules de Jesús a aquells que es prenien al peu de lletra o literalment les seves paraules. Són aquestes: Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna... la meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell... Alguns que les escoltaven van dir: Aquest llenguatge és molt dur. ¿Qui és capaç d’acceptar-lo? i... des d’aquell moment molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. Llavors Jesús respon: Això us escandalitza? ... És l’esperit el qui dóna vida; la carn no serveix de res... Jo 6.  Els ritus no serveixen de res deslligats del seu sentit espiritual. És l’esperit el qui dóna vida.

La “carn” sola, sense l’esperit, no serveix de res... amb i des de l’esperit la carn també és important.   

 

2 – ESPIGOLANT

Més sobre la dimensió espiritual.

No es tracta tant de parlar més de les coses espirituals, com de viure i fer des de la dimensió espiritual.

Des de la raó, el coneixement obtingut és fruit de l’esforç intel·lectual i del coeficient intel·lectual de cadascú. Des de la dimensió espiritual, el coneixement és fruit de la virtut, de la puresa de cor: benaurats els nets de cor perquè ell veuran Déu. Mt 5,8.

El món espiritual és el món de la virtut.

La llum que neix de la virtut dóna peu a les paraules. El coneixement que deriva de l’estudi dóna peu als conceptes. Aquí entenem el mot “paraula” com expressió del que som a semblança del Crist: paraula de Déu. En aquest context paraula i semblança són sinònims. La Bíblia diu que som creats a imatge i semblança de Déu. Gen 1,26. Recordem també el pròleg de Joan que ens diu: Al principi existia el qui és la Paraula. Jo 1,1.  

La paraula és expressió del que és essencial; el concepte fa referència a les formes d’expressió. Però, millor escoltem el que ens diu Panikkar al respecte: El món intel·lectual d’Occident, sobretot després de Plató i Aristòtil... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... així s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.

En altres escrits hem recordat, seguint a Lavelle, que hem esdevingut esclaus del llenguatge. El sentit que donem a les paraules ens ha fet ser allò que som com ara. És a dir: el llenguatge ha format –o deformat- la nostra consciència... Hem de tenir present que els mots que emprem poden ser signes o símbols, d’acord amb el context del qual estem parlant.

Pensem que les mateixes traduccions bíbliques actuals no sempre han tingut present aquesta diferència entre concepte i paraula i algunes traduccions han intel·lectualitzat allò que és espiritual, malgrat el que ens diu Pau: El nostre ensenyament no es basa en cap pedagogia del saber, sinó en una pedagogia de l’Esperit, amb què expressem, així, les coses de l’esperit amb categories d’esperit. 1 Co 2.13.  

Posem un exemple: Jesús digué de Natanael: Heus aquí un israelita de debò, un home sense engany.  Altres, en canvi, diuen: un home que no enganya. Jo 1,47. Una traducció fa referència al ser, l’altre al fer.... Recordem el famós llibre d’Eric Fromm, inspirat en el Mestre Eckhart: Ser o tenir. Un tema que sempre hauríem de tenir present.   

Quan mirem la vida des de l’esperit veiem les coses d’una altra manera; s’estableixen prioritats i distingim clarament el contingut essencial de la vida, igual per a tothom, de les seves formes d’expressió, pròpies de cada cultura. Això és, al nostre parer, el que volia expressar Lluc quan, en el relat de la Pentecosta, diu: La gent s’aplegà i van quedar desconcertats, perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua. Ac 2,6.

1 – ESPIGOLANT

Més que novetats serà com un recordatori el que anirem dient de diferents maneres...

Volem posar de relleu el fet que en el món religiós s’ha intel·lectualitzat el llenguatge espiritual... això vol dir, entre altres coses, que la religió ha deixat de ser una actitud que acompanya tots els actes de la vida del creient (per a mi, diu Panikkar, escriure és un acte religiós) per limitar-se a significar el caràcter d’uns actes especials, fets dins de les esglésies...

En aquest món, anomenat religiós, no vivim ni pensem des de la dimensió espiritual de la nostra naturalesa humana i això fa que, segurament inconscientment, absolutitzem les formes d’expressió de la fe. No vivim des del contingut essencial de la realitat espiritual, sinó que fem dependre la nostra pau i posem la nostra voluntat en el compliment d’uns ritus, i en l’acceptació d’uns dogmes i doctrines...

Aquest va ser el gran pecat en el temps de Jesús: els representants de la llei, anomenats fariseus o mestres de la Llei, pel fet d’absolutitzar les seves lleis, van arribar a ser els principals enemics de Jesús i els que van demanar la seva mort. Els grans enemics de Jesús no van ser els publicans o les prostitutes, sinó la Institució religiosa d’aquell temps.

Les formes: els ritus, les doctrines, en si no són dolentes, al contrari: les necessitem. El mateix Jesús va dir: No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los, sinó a dur-los a plenitud. Mt 5,17. El que es dolent és el fet, tal vegada inconscient, d’absolutitzar la seva importància.

Per tant, quan sant Pau va tractar els gàlates d’insensats, per aferrar-se a unes determinades lleis pròpies de la religió jueva, no anava contra les lleis en si, sinó contra el caràcter absolut que els gàlates donaven a les lleis. Gal 3,1.

Una reforma de la religió, que només es limiti a les formes externes, és molt perillosa i deformadora, per més importants que siguin les noves formes... El que és essencial dóna sentit a les formes i a les diverses maneres de celebrar la fe.

Algú ha dit que el pitjor enemic de la religió és la religió. I els antics deien que: de la corrupció del que és millor, esdevé el pitjor.  

Som espirituals, racionals, corporals, però el que dóna sentit i plenitud de vida a tot el que som i fem és l’esperit. Hem de viure, pensar i actuar, des de la dimensió espiritual. Això vol dir que hem de viure l’eternitat en el temps. Que s’oblidi de la vida eterna, va venir a dir Simeó, el Nou Teòleg, qui no la visqui ja aquí. Ico 35

Hauríem de tenir sempre present l’observació de Panikkar: La distinció entre essència i forma és avui dia vital per a tota la consciència religiosa... degut a l’aclaparadora herència grega, que l’indueix de manera gairebé irresistible a considerar la “forma” d’una cosa com la seva essència.  Això ho hauríem de tenir com a principi bàsic fonamental.