( 4 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

La saviesa s’ha edificat una llar. Proverbis.  Una llar no és un garatge. Panikkar. És quelcom que forma part de la mateixa saviesa. 

La consciència és la llar de la saviesa, és el lloc que ens permet tenir una opinió de les coses, de les situacions, dels esdeveniments i de nosaltres mateixos. La consciència és la llar on habita la saviesa. Sovint ens deixem portar per l’inconscient, més que per la consciència. Encara no hem acabat de deixar que la saviesa construeixi la nostra llar.

No l’hem de construir. És la mateixa saviesa qui la construeix. Només no hi hem de posar obstacles. Hem de deixar que la saviesa faci la seva feina. Hem de fer possible la seva acció creadora.

L’hem d’acceptar. Però, no es tracta d’una acceptació passiva, sinó d’una acceptació que és fidelitat a l’alè vital. Aquell alè que és com la “matèria primera” de la nostra naturalesa. 

La llar es va construint en la mesura de la nostra fidelitat al do rebut. Fidelitat manifestada en la voluntat de creixement. No ens podem establir. L’establiment és la ruïna. Som esdevenir. La rutina de sempre és com el rovell de la voluntat. La tradició és oblit dels orígens. Husserl.

La saviesa no es posseeix, es gaudeix. No es pot posseir ni la saviesa ni la voluntat de ser. Jo sóc el que sóc, tu ets la que no és, va sentir una santa en l’ íntim del cor durant la seva pregària. Si volem ser, no podem trencar el fil umbilical que ens uneix amb Déu. Si el trenquem estem perduts.

De semblant manera que s’ha dit que la superficialitat és la gran epidèmia del nostre segle, es podria dir el mateix de la hipocresia. Hipocresia i superficialitat són com carn i ungla. Som hipòcrites quan veiem la palla a l’ull del veí i no veiem la biga que portem en el nostre. Consideració que hem de tenir en compte tant en el pla individual com en el col·lectiu. 

Les palletes d’or no cauen del cel. Les trobem barrejades amb l’aigua i el fang. Som fets de carboni, però el carboni tant pot esdevenir diamant com grafit. Cadascú que miri què vol ser.

La saviesa és com la consciència, l’ull,  de la virtut si entenem virtut com energia vital, com allò que ens mou. La saviesa fa que allò que ens mou, és a dir la vida, no sigui una força desordenada, cega, caòtica...

I així com el coratge de ser, la voluntat de viure, suposa i implica totes les altres virtuts, de manera semblant es pot dir de la saviesa, la qual és la perfecció i el principi actiu de tots els altres coneixements. Així sembla mostrar-ho el Llibre de la Saviesa quan diu: La Saviesa té un esperit intel·ligent, sant, únic, múltiple, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, amic del bé, perspicaç, lliure d’impediments, benvolent, humanitari, sòlid, segur, tranquil, que tot ho pot i tot ho vigila, un esperit que penetra tots els esperits, per més intel·ligents, purs i subtils que siguin. Res no es mou tan fàcilment com la Saviesa: com que és pura, passa i penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, irradiació puríssima de la glòria del Totpoderós, i per això cap brutícia no s’hi pot introduir. És un reflex de la llum eterna, mirall immaculat de l’acció de Déu, imatge de la seva bondat. La Saviesa, que és única, ho pot tot; mai no canvia, però tot ho renova. A cada generació entra en les ànimes santes i en fa profetes i amics de Déu. És més radiant que el sol i supera tota l’estelada. I, comparada amb la llum del dia, la supera fora mida, perquè el dia deixa pas a la nit, però la maldat no pot res contra la Saviesa. D’això últim se’n fa ressò Sant Joan quan diu en el pròleg del seu Evangeli: La llum brilla en les tenebres i les tenebres no poden ofegar-la.   

Saviesa i coratge de ser són les dues manifestacions de l’Esperit. Saviesa i coratge de ser són com l’ englobant  que uneix subjecte i objecte; són com vivència plena de llum i energia; experiència de totalitat i de plenitud de l’existència feta de possibilitats realitzades i de llibertat.