6 – EL TRESOR AMAGAT

Una de les més profundes intuïcions que l'home ha tingut en el curs de la seva mil·lenària història és la intuïció de la triple estructura de la realitat, de la unitat triàdica existent en tots els nivells de la consciència i la realitat; és la intuïció de la Trinitat.

Ara bé, una cosa és considerar el Misteri de la SS. Trinitat com un “dogma de fe” que forma part del cos doctrinal d'una Institució religiosa i en el qual han de creure els seus membres i l'altra considerar l'estructura de la Realitat de la qual tots formem part: Déu, Home, Cosmos. Recordem: La Trinitat és un dogma i és l'experiència humana primordial.

Afirmem, només, que la Trinitat és la culminació d'una veritat que penetra tots els dominis de l'Ésser i la consciència, i que, aquesta visió, uneix els homes.

Hi ha coses que ens separen com, per exemple, les ideologies, els dogmes, els partits, les creences... Hi ha altres coses que ens uneixen: l'amor, la veritat, l'acceptació de la vida...

Posem esment en una cosa: Les creences separen, la fe uneix. Creences i fe no són el mateix, però aquest tema l'hem de deixar per a un altre moment.

La trinitat configura la nostra naturalesa. Som trinitat. Som energia de vida, som llum de coneixement, som calor d'amor. La Trinitat ens uneix, perquè en aquest “lloc” essencial, tots som iguals.

Viure a Europa, Índia i Amèrica m'ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més “urgents” que les qüestions “importants” i que no existeix una necessitat més sentida ni set més torturant que el desig d'abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels.

Aquest nivell de profunditat és allò que li fa falta a la societat i a la religió actuals. Li falta anar a fons en el pensament. Les nostre estructures actuals són com hospitals sense laboratori. Actuem només d'acord amb la tradició que hem rebut sense criteri de discerniment ni reflexió renovada. En aquest nivell quan volem renovar les coses és com si canviéssim els llits per uns de més moderns, o canviéssim el nom del laboratori de les nostre medicines, sense anar més enllà en la investigació. El canvis que fem o que proposem són canvis de formes, no canvis de fons. La veritable causa de les nostres “malalties espirituals” ens queda desconeguda, perquè aquestes només es poden detectar en els laboratoris, és a dir, en la disposició d'un cor net. El cor net, és a dir, l'home sense engany, és el microscopi, la mirada del qual arriba fins al moll dels ossos.

Kierkegaard anomena la veritable renovació: viure l'instant. És a dir viure, ja ara, tal com pensem que ha de ser la vida i no deixar-ho per desprès... Fora de “l'instant” tot és engany.

L'home no viu només del pa i de les paraules. Ni només la matèria, ni només l'Esperit basten; ni l'Home és sense Déu, ni Déu sense l'Home.

La Vida amb majúscula només la trobarem si la vivim en plenitud. Només podrem gaudir plenament de la vida quan l'acceptem amb totes les seves conseqüències. Una dedicació a mitges només ens pot oferir una vida a mitges.

¿No és la Trinitat on el pa i la paraula es troben? Un Déu no trinitari no pot “barrejar-se” , ni molt menys unir-se amb l'Home sense destruir-se a si mateix. Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena d'encarnació, descens i manifestació real fóra possible. Deixaria de ser Déu si es convertís en Home.

El misteri eucarístic no és el pa que es transforma en Crist deixant de ser pa. Crist es fa present en el pa, millor dit: veiem Crist present en el pa compartit, quan, amb mirada de fe, celebrem la vida de l'esperit manifestada en la comunió dels homes. En l'acte eucarístic ni Crist ressuscitat deixa de ser la presència de l'Etern, per tant una presència no lligada ni a l'espai ni al temps, ni el pa deixa de ser pa, és a dir, una part del cosmos i per tant, una part del misteri cosmoteàndric de la realitat.

Un Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”. No podria ser el que ell vol ser i ardentment anhela sense autodestruir-se.

Amb termes tradicionals l'home nou al qual tots estem destinats a esdevenir, és l'home divinitzat. I aquest home divinitzat no deixa de ser home ni deixa de ser una part del cosmos: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menysprei també el meu cos.

Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena de divinització, glorificació o redempció seria possible. Deixaria de ser home si es convertís en Déu.

Adam i Eva en voler ser com Déu, van perdre la seva humanitat i la “primera” innocència, obtenint així, però, l'oportunitat de ser com Déu, però sense deixar de ser homes (de humus: terra) a partir de la seva llibertat. Per això Panikkar parla no de recuperar la primera innocència, sinó la nova innocència.

L'anomenat pecat original és la consciència de la llibertat. L'Home ha deixat de ser una criatura perfecta actuant com un titella en mans del Creador, per ser el creador del seu propi destí. Ha deixat de ser un déu fet i acabat, per convertir-se en possibilitat d'arribar ha ser Déu per participació: Joan de la Creu.

L'Home s'ofegaria en si mateix i Déu moriria per auto consumpció si no existís l'estructura trinitària de la realitat.

La vida és relació. I la relació implica un jo i un tu. I com que no són dues persones només les que existeixen, implica també un nosaltres. L'estructura trinitària posa en evidència la realitat del fet relacional com essència de la vida. Considerades les coses en aquests nivells de profunditat, no som substància, sinó relació.

Vista des d'aquesta perspectiva, la Trinitat és una de les visions més profundes, més universals que l'Home pugui tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creador.

És la síntesi més perfecta de la Vida.

Representa un dels plantejaments bàsics, en la mateixa arrel de la nostra situació humana, directament relacionat amb qüestions com la d'una societat més justa i una personalitat humana més integrada.

En general hauríem de dir que hem perdut la connexió amb les nostres arrels. Anem vegetant per inèrcia per la força que hem rebut de la tradició amb minúscula, i de la qual no ens hem desconnectat, ni conscientment ni plenament. En llenguatge axiològic diríem que ens falta coherència amb els nostre orígens i, per això, les nostres formes d'expressió pateixen de falta de veritat i d'autenticitat.

La pau i la felicitat humanes, la disponibilitat per actuar, els objectius de l'acció i la inspiració en l'art no són valors inconnexos entre si ni independents de l'últim horitzó de l'existència humana.

En la pràctica de les nostres vides hem de reconèixer amb recança que hi ha un divorci entre allò que som i allò que fem. Més ben dit: Entre allò que estem destinats a ser i el nostre comportament actual. Hi ha una desconnexió entre el contingut essencial i les formes d'expressió; entre el vi i els bots. Per això Jesús va recomanar: A vi nou, bots nous. Però, com podem fabricar bots nous si encara no hem aconseguit el vi nou??