dimecres, 7 de desembre del 2016

8 – ENGRUNES

SECULARITAT SAGRADA. Una mutació històrica.
Després de dos segles de disputes sobre l'oposició entre el “secular” i el “religiós”... Tal vegada Occident es trobi en una situació més favorable que antany per a reflexionar sobre el sentit últim del fenomen de la secularitat, tenint en compte les aportacions de la sociologia del coneixement i la perspectiva d'una ciència intercultural de les religions.

Allò que ens aporta el context històric certament que ens pot ajudar, però si no mirem les coses des d'un nivell de consciència superior no farem altra cosa que repetir els mateixos errors amb diferents paraules o amb diverses formes externes d'expressió. No sabrem distingir el gra de la palla.
El fet “religiós” essencialment no és un acte, ni és un lloc. És una actitud. Una actitud que es pot donar en totes els actes i en tots els llocs.

El plantejament d'aquest llibre és filosòfic, entenent la filosofia com estretament relacionada amb la saviesa i no només amb l'anàlisi d'enunciats conceptuals.

Cal distingir la que s'anomena “filosofia perenne” de la filosofia acadèmica. La primera té més en compte el coneixement sapiencial. La filosofia acadèmica, en canvi, es val més del coneixement conceptual i dels sistemes. Són dos nivells de coneixement. La saviesa està estretament relacionada amb la puresa de cor. La filosofia acadèmica sovint es deslliga de la persona i del seu compromís axiològic i valora més la fidelitat als sistemes i opinions.

Sense oblidar les aportacions de la ciència en totes les seves rames... emmarcarem el problema en una perspectiva molt més ampla: la de l'home contemporani que reflexiona sobre la seva experiència en els últims 6.000 anys de la seva història.

De primer moment sorprèn la xifra de 6.000 anys que sembla exagerada, i segurament, pel que fa al tema que ens interessa, no cal prendre-la en sentit estricte, sinó en sentit ample,.Tanmateix, si ens pensem que només analitzant els 2.000 anys de història del cristianisme -que ja és molt- en tindrem prou per alliberar-nos de prejudicis i fanatismes, ens equivoquem i no anirem gaire lluny en la manera d'entendre l'home i la seva història.

Crec que aquesta és l'escala que es necessita actualment per abordar els problemes que afecten a la humanitat.

Amb una escala més petita només veuríem les coses per fora i ens quedaria amagat el nucli que és el lloc on adquireix sentit tot allò que veiem i fem. El mateix Jesús tenia aquesta visió a llarga distància quan va dir als fariseus: Abans que Abraham existís, jo sóc. Jo 8,58.

Si empetitim l'escala, l'enfocament serà provincià i no serà capaç de donar compte del grau de consciència actual. Si l'escala és més gran, l'enfocament es difumina i perd la seva dimensió humana i històrica.

Els matisos que té en compte Panikkar comentant la xifra de 6.000 anys, indiquen que no ho diu perquè sí i de manera hiperbòlica només... Vol anar a fons, no vol quedar-se en la superfície... I és que, en realitat, moltes de les nostres opinions sobre religió no superen un provincianisme que tendeix al ridícul. Ja és hora que us desvetlleu! Ens va recomanar sant Pau, en circumstàncies, en el fons, semblants. Rom 13,11.

Però Panikkar no és l'únic que ens parla d'aquesta manera. Escoltem el que ens diu K. Jaspers: Els homes que ens han parlat a través dels mil·lennis viuen en el món i senten que hi ha quelcom que els està velat. La seva manera d'existir en el món no s'esgota amb el món, amb aquest instant, amb ells. Existeix quelcom no descobert. .. Sempre creiem percebre que, en totes les cultures, els mil·lennis no prosperen. Quan això experimentem, comença vertaderament l'home. L'home que ja no viu vegetant. Suposo que en la prehistòria ha estat així durant molt temps. No sabem quan ha començat... Aquest despertar, aquest començament de l'ésser humà que es torna conscient de si mateix, és allò permanent, més enllà de tota ciència moderna, i de tot quefer. K. Jaspers.

I, per a més abundància, escoltem el que ens diu Teilhard de Chardin en el seu llibre: El Fenomen humà: Tenim el costum... d'isolar en un fragment espacial els quasi sis mil anys dels quals tenim documents escrits i dades...
Entenem la Història, per oposició a la Prehistòria. En realitat, tal ruptura no ha existit. Com més bé restablim les perspectives del Passat, millor constatem que els temps dits “històrics” (compresos els temps moderns) no són altra cosa que els prolongaments directes del Neolític. És evident la creixent complexitat i diferenciació. Cal recordar-ho, però, essencialment actuem seguint les mateixes línies i sobre el mateix palier.
El primer capítol ens ve a dir que la secularitat representa un “novum relatiu” en la vida de l'home sobre la terra.

Ja vam dir que la paraula “nou” és pot aplicar a qualsevol moviment que comença, més ben dit: que “torna a començar” allò que ha esdevingut sempre, però que no n'hem tingut prou consciència o que s'ha anat desvirtuant amb el temps... Te raó el Cohèlet quan diu que no hi ha res de nou sota el sol. Coh 1,9. Per això, es parla d'un nou relatiu.
De l'arbre de la vida les arrels són sempre les mateixes. Les fulles cauen i en surten de noves. Convé que no ens quedem enganxats en les formes externes (les fulles), en la manera de fer i d'expressar la història... hem d'assumir els canvis necessaris que brollen de les mateixes arrels.

La secularitat està relacionada amb una peculiar experiència del temps com ingredient essencial de la realitat, i per tant també de l'home.

Deien els antics: “El temps és or”. Ara, més aviat diem: “No tinc temps per...” És a dir, avui també reconeixem que el temps és important, però, per a quines coses? Aquesta és la pregunta clau... Quin temps tenim per a les coses de Déu que, en el fons, són les nostres coses essencials? El temps forma part de la nostra història personal. Aquesta història pot ser rica o pobra, humanament parlant.

La secularitat és un “novum” que transcendeix cronologies i cultura i acaba convertint-se en un mite general.
Un mite, és a dir, una idea, sentiment, intuïció, experiència... aplicat a alguna realitat històrica o conceptual, que guia i impulsa sense fer soroll els ressorts més íntims de la nostra personalitat. Els temps i les formes poden canviar, però el mite persisteix.

És un novum “relatiu”, en primer lloc perquè tota mutació és relativa.
Però, també perquè aquesta experiència ha existit des de temps immemorial en els secrets racons de l'ésser humà i ja va començar a manifestar-se en les savieses tradicionals.

Vol dir que, malgrat l'aparent novetat, no és nou. És quelcom que resta amagat en els plecs més intim del nostre ésser i que se'ns mostra quan ens alliberem de la ignorància i de la superficialitat d'uns dogmatismes anacrònics que han format, o deformat, les nostres opinions i prejudicis sobre la vida i sobre la religió. Ara, volem expressar-nos d'una manera diferent a la rutinària, i que, en el fons, no és nova. És a dir, no és un invent sense cap fonament en la realitat.

Durant el curs de les tradicions humanes s'han produït molts processos de secularització; al llarg de la història, també hi ha hagut molts savis (alguns els anomenen místics o poetes i altres científics o pensadors) que han experimentat que la veritable dimensió secular de la realitat és quelcom definitiu i no mer passatger, encara que no ho hagin reduït tot a aquella dimensió.

La saviesa, ens diu L. Lavelle, és una aptitud ... que converteix l´esser que ens és donat en un bé sempre present, i que s'acreix indefinidament. És aquell acte subtil i poderós que ens atrapa, que ens ensenya a trobar l'infinit mateix en el finit -en lloc de deixar el finit en profit de l'infinit-. Lluny de separar-me del món, ella descobreix sempre en el món alguna cosa nova referent a mi...

I continua dient Lavelle: La santedat és una certesa tranquil·la i un ardorós assossegament que ens estableix en un món superior al món de la natura, però per la qual la naturalesa és il·luminada. Es creu sovint que aquell que obté la santedat , l'obté contra la natura, però, això no és vertader. Aquí, la naturalesa de cap manera és humiliada, ni destruïda... És transfigurada. És fa còmplice de la santedat. Oblida les seves exigències. Multiplica els seus poders. Per dir-ho d'alguna manera, puja pel damunt d'ella mateixa. Sembla anorreada, però esdevé el cos vivent de la santedat. La santedat esdevé una naturalesa nova, és a la vegada naturalesa renunciada i naturalesa acomplida. Lavelle.

Quan, per un moment, deixem de costat les formes i intentem compenetrar-nos del nucli i d'allò que dóna sentit a tot el que es veu, se'ns obre una llum nova que omple de pau les nostres consciències. Els creients que s'esforcen per fer camí i pujar al cim, descobreixen aquella llum després de passar per “la nit de l'esperit”, la qual cosa els provoca, sovint, crisis terribles de fe...Aquells que han passat per aquestes crisis els anomenem sants... terminologia que avui dia també hauria d'estar desfasada, perquè és tot el poble creient el qui està destinat a viure a les altures i és la mateixa vida de cada dia que vivim la que provoca les crisis que, si les superem, ens donen l'oportunitat de veure les coses d'una altra manera. El moment històric actual ens demana aquest esforç.

Però, fins als nostres dies el fenomen de la secularitat no havia tingut un abast tan ample. La mera secularitat ofegaria l'home, però la dimensió secular de la realitat ja no pot quedar relegada a un segon pla si volem donar una imatge fidel de la cultura emergent del nostre temps i una idea més completa del que sigui la vida humana.

Els qui “patim” el fenomen de la secularització dels costums, en comptes de lamentar-nos de la situació, hauríem d'aprofitar l'avinentesa per superar una religiositat ancorada en unes tradicions amb minúscula i descobrir la faceta amagada d'una fe arrelada en la vida humana, però no per això menys divina de les nostre vides de cada dia.

La religió és una realitat que es viu dins del món, no fora. El món és la casa de Déu. Jo 1,11. El baptisme és acceptació i confirmació de la vida, de l'home, del món. Així, la font: la deu dels meus desigs no són, des de la fe, la carn o la sang, sinó la voluntat de Déu. Jo 1,13. Això vol dir néixer de dalt, de nou. Jo 3.3-5. La força que impulsa el creient no són les coses materials, sinó l'esperit. Aquell Esperit que aletejava sobre la terra. Gn 1,2. A partir d'ara, ja no limito la meva vida en el que he rebut de la carn i de la sang, sinó que l'empleno amb el que he rebut de Déu mateix. Ara bé, necessito de la carn i de la sang per poder fer la voluntat de Déu.
Aquesta és la novetat del baptisme. Aquesta novetat no la puc viure fora del món, sinó dins. Per tant, allò de fuga mundi, fugir del segle, no té cap sentit. El segle, allò secular, seglar, és l'àmbit apropiat en el qual he de viure la religió.

L'home que reconeix que el pa per a sí mateix és una preocupació material, i el pa per als altres una preocupació espiritual (Berdiaev), pertany a un món no secularitzat però inqualificable?
Alimentar l'afamat (de la fam que sigui) ¿és solament una tasca profana o d'institucions 'religioses' o no és més aviat un exemple de secularitat sagrada?”.

Quan, fins i tot des de les altes esferes, es distingeix i s'insisteix que les ONG no són la religió, hauríem de saber matisar les coses amb prudència i amb clarividència. Recordem que és el mateix sant Jaume qui ens diu: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... Jm 1,27. I també diu Isaïes: El dejuni que jo aprecio és aquest, diu el Senyor, allibera els qui han estat empresonats, deslliga les corretges del jou, comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix al qui va despullat... Is 58, 6-7. Això és religió, malgrat que també pot ser ONG... Ja hem dit que la religió és una actitud interior que pot acompanyar els actes humans que fem.
Mirem, doncs, de no esclavitzar-nos amb les paraules que fem servir. Les paraules són signes convencionals que diuen allò que volem que diguin. La realitat espiritual rau en les actituds, en allò que surt del cor. Mt 15,18-19.