25 – I la veritat us farà lliures

LA REALITAT

Quan es tracta de la vida no podem fer una lectura ràpida i superficial de la realitat. Meditar és més que llegir. La vera meditació incideix en el pensament i en l'estil de vida. Si l'estil de vida no canvia després de meditar, més valdria no meditar, ens diu Francesc de Sales.

És un deure intentar anar més a fons en el coneixement de la veritat... Sovint, encara que inconscientment, vivim d'esquenes a la realitat.

Som éssers donats. Ens hem rebut com a essers plens de possibilitats. Però, al mateix temps, en entrar en aquest món ja estem programats. Se'ns marca amb un programa: un país, una llengua, una religió, una cultura... Junt amb el vestit que cobreix el cos, se'ns posa un vestit cultural... Això ens marca i, sovint per indolència, ens quedem atrapats tota la vida en el nivell conceptual. El nivell espiritual queda només en el nom, en les referències... la qual cosa impedeix que arribem a ser allò que estem cridats a ser.

El “vestit” que ens han posat quan hem vingut al món: país, llengua, cultura, religió, amb tot el que això comporta de paraules, conceptes, símbols, mites, ritus, costums, normes, lleis... tot això no ens deixa veure l'home que som i estem destinats a ser.

Entre nosaltres i la realitat hi ha una distància... Les plantes formen part de la realitat, els animals formen part de la realitat, els nens formen part de la realitat... Els adults, en canvi, quan arribem a l'ús de la raó, ens distanciem de la realitat. I això passa perquè som lliures i decidim sobre els nostres actes, sense tenir en compte que som éssers donats, que ens hem rebut, que no som nosaltres els qui ens hem donat la vida... I la vera llibertat no neix d'una necessitat, sinó d'una acceptació. Neix d'acceptar el que ens han donat sense condicions i fins al final.

I ens fem el nostre propi món, la nostra pròpia realitat que no coincideix amb la Realitat. Els homes han construït el seu propi món i han fet fora Déu: Ell era present en el món que per ell ha vingut a l'existència, i el món no l'ha reconegut. Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit. Jo 1,10-11.

El resultat és que vivim fora de la realitat, vivim al raval... i no en som prou conscients.

Els adults ens hem programat per veure-hi des de la finestra dels conceptes... però, des d'aquesta finestra només veiem la realitat per un angle petit que no aconsegueix veure tota la realitat. I, com que no en som conscients, ens pensem veure tota la realitat, que convertim en l'única realitat, l'autèntica, la vertadera... les altres les tenim per falses... d'aquí prové el fanatisme, les creences irracionals, la superstició... i la minoria d'edat permanent.

L'home en néixer és un receptacle de possibilitats.

Som un recipient de possibilitats. La nostra obligació és dur a terme tals possibilitats fins al final. Cadascú les seves. Les meves d'acord amb la pròpia consciència (memòria). Allò que jo sóc no ho ha estat mai ningú. Tinc el deure de no defraudar el voler de Déu sobre mi. La Institució religiosa hauria d'afavorir la diversitat personal dels seus membres. Hem de saber distingir la unitat de la uniformitat; l'ordre intern de l'ordre extern... Sovint el llenguatge que es fa servir en les institucions és ambigu i ens manté en una dependència de les formes i en la ignorància de les coses essencials.

Possibilitats que, tant la teologia institucional com la ciència acadèmica, segons Jaspers, sovint han volgut retallar.

Enfront d'això diu el mateix pensador: Ens hem de preparar... amb l'objecte de contribuir amb el pensamen que l'ésser humà preservi les seves més altes possibilitats.

Es tracta doncs, de posar de relleu aquest món de possibilitats del qual en som responsables...

Les institucions religioses ens han programat i ens han fet dependents de les seves lleis, que han presentat com a divines... Ens han mantingut en minoria d'edat amb l'excusa de donar-nos seguretat, per suplir la nostra ignorància i enfront dels nostres capricis intel·lectuals, que sovint no podem negar i hem de saber reconèixer... El risc d'equivocar-se existeix, però, el deure de la responsabilitat personal i de la llibertat és intocable.

Aquest deure està per damunt de les institucions. Les institucions ens han dit que són elles les que programen... Però, elles l'únic que poden fer és guardar en el dipòsit, no de la fe, sinó de la doctrina, la riquesa de la tradició... i farem bé de tenir en compte allò que han dit els savis del passat. Però, continuem sent nosaltres els responsables de la llum que Déu ha dipositat en els nostres cors. Ningú més. Cada u de nosaltres és llum del món, per voluntat de Déu. No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. Panikkar.

Posem-nos cara a cara amb la realitat, sense els afegits de la cultura que hem rebut, posant cada cosa en el seu lloc. Jesús s'anomenava a si mateix: el fill de l'home. Fem nosaltres el mateix. I com a fills de l'home, pensem, decidim, actuem... Aquesta és la veritable religió.

Segurament seguirem el mateix tema amb altres paraules i altres matisos. És una necessitat del qui escriu...