26 – I la veritat us farà lliures

L'ORDRE INTERIOR

En començar aquest escrit recordem un dels principis fonamentals de la vida espiritual que m'han acompanyat els meus darrers anys de meditació... És la sentència agustiniana: l'ordre és (allò) amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. Per tant, el bé, perquè sigui bé de veritat, requereix d'un ordre (interior). Té raó la tradició quan ha qualificat el mal (el pecat) com un desordre.

Crec que el gran pas en fals que han fet les Institucions religioses en el desplegament del seu magisteri és el fet de no distingir, de mesclar, d'uniformar... l'ordre exterior de la llei i l'ordre interior de la fe. (ens referim, sobretot, al camp de la praxi i del magisteri ordinari...).

Llei eclesiàstica i fe, són dues realitats diferents. I aquesta diferència s'ha de respectar si es vol prendre la Veritat com a norma de vida i si no es vol caure en el caos i en la confusió.

Mirant les coses a partir de la nostra cultura, entenem que el pas de l'Antiga a la Nova Aliança va consistir precisament en posar ordre en relació als dos elements esmentats: la fe i la llei, posant la fe per damunt de la llei. No és l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home. Mc 2,27. Aquesta va ser la sentència taxativa de Jesús.

Aquesta clau de volta del nou edifici espiritual que va començar Jesús i que va voler posar en pràctica sobretot Pau, amb el temps s'ha anat erosionant i al final ha quedat com un record sense derivacions pràctiques, i encara menys vivencials.

La praxi religiosa de cada dia, d'acord amb el magisteri ordinari, sembla demostrar que amb paraules noves pròpies de la Nova Aliança, ha tornat a l'ordre antic. Es vincula, per exemple, la presència de l'Etern i del Crist ressuscitat a normes i doctrines de tipus legal i a ritus sacramentals, malgrat l'advertència del Mestre als seus deixebles quan els va dir: convé que me'n vagi... és a dir, a partir d'ara ja no em podreu tractar amb les mateixes categories físiques, d'espai i de temps, com si encara estigués vivint en aquest món temporal... si no me'n vaig, va continuar dient el Mestre, no tindreu el Defensor: l'Esperit Sant...

De fet, sovint ens hem quedat amb una forma externa buida de contingut essencial, i hem perdut aquell Esperit de la Veritat que ens fa lliures.

En l'ensenyança de la “doctrina” no s'ha fet o no s'ha volgut fer prou clarament, la distinció entre comunitat de fe i institució eclesiàstica. Més aviat s'ha vist com una cosa innecessària i sobrant -fer aquesta distinció- en l'ensenyança bàsica del poble creient. El resultat és que s'ha creat una confusió que ha derivat en un primitivisme religiós impropi del moment històric que ens toca viure.

La formació religiosa del dia a dia deriva en la formació -o deformació- de la consciència tant individual com col·lectiva (l'arquetip) dels fidels, d'acord amb l'estil amb què es faci.

Amb el fet d'associar la religió a unes doctrines i a uns ritus sacramentals, hem menys valorat l'estil humà de la religió el qual ha quedat reduït a les obres de tipus social i de caritat. La religió s'ha identificat per unes obres concretes, més que per una manera concreta de fer les obres.

Segons l'opinió d'experts de gran qualitat intel·lectual, no hi pot haver una teologia digna d'aquest nom si no està amarada d'una antropologia fonamental. Al cap i a la fi és l'home el qui parla de Déu.

Després de més de dos mil anys d'història cristiana, hem acabat condicionant la presència de l'Etern, del Crist ressuscitat a uns conceptes que són fruit més de necessitats viscerals que no pas de raonaments filosòfics i teològics seriosos.

Sense treure importància a les doctrines, als ritus, a les normes i a les lleis religioses com a celebracions i mitjans de santificació, hem de tornar a connectar l'essència del fet religiós amb els actes humans ordinaris... Recordem les paraules de Jaume: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... I també escoltem Isaïes: El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits... Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat... Llavors brillarà com l'alba la teva llum.

El veritable baptisme no es veu, és dins en el cor que creu. Així es desprèn de les paraules de Jesús quan va dir: Haig de rebre un baptisme. I com desitjo que això es compleixi! Ho deia referint-se a la seva mort. La cerimònia externa és la manifestació del desig i voluntat de viure d'acord amb els imperatius de la fe. I, en la voluntat està la salvació.

La superficialitat i la rutina han convertit la llei en una trampa mortal, paralitzant per sempre les possibilitats de llibertat i responsabilitat personals, les quals són allò que fa créixer la comunitat de fe i la intel·ligència espiritual.

I hem caigut en aquest parany tot i saber que res del que està fora de l'home purifica l'home, sinó que allò que surt del cor és el que fa pur o impur l'home.

Sabem prou bé en quin temps vivim, i que ja és hora de desvetllar-nos, ens tornaria a dir l'Apòstol. I repetiria: Aixeca't, tu que dorms, ressuscita d'entre els morts, i el Crist t'il·luminarà.

Vivim a les fosques! Perquè quan les generacions actuals no fan el mateix de sempre, perquè no van a missa, ens lamentem, malgrat veure molts grups que fan activitats que considerem bones i educatives... Diem que són bona gent, però que no valoren el fet religiós... El que passa és que, pel nostre compte, hem lligat el fet religiós a uns determinats actes en exclusiva, desvirtuant, d'aquesta manera, el missatge original del cristianisme.

El que hi ha és falta de creativitat i intel·ligència dels savis i entesos.